divendres, 20 de desembre de 2013

Els brots verds i els burcanys de Wert

Vull creure que els missatges llançats per poders públics sobre l’aparició de ‘brots verds’ que dibuixen l’esperança de la reactivació econòmica, no és més que una estratègia per apaivagar la indignació civil per la precarietat econòmica que vivim. I ho vull creure perquè, superat l’equador de legislatures i mandats, la finalitat se centra en la propera cita electoral. I és clar! cal renovar els escons i la continuïtat en el poders executius i legislatius. Tanmateix, crec que el llumet de l’esperança (que ara que ve Nadal s’hi adiu molt bé) és més el desig que no la realitat.

 

El que em preocupa davant aquest missatge és com serà aquesta recuperació, quin serà el camí cap a la normalitat. No oblidem que qui ens ha ficat dins la crisi actual són els mateixos que ara diuen que ens treuran d’aquest pou fosc. I si els que ens hi han sumit ens han de treure ara d’aquest desastre, a mi em preocupa. Voldrà dir açò tornar al model que ens va ficar dins aquest despropòsit? Serà recuperar aquell estatus d’excessos que ens ha enfangat fins al coll? I encara més dubtes: per quin forat en sortirem de la crisi? O sigui, quan en sortim, cap a on anirem? S’activarà l’economia a base d’especulació immobiliària i de sacrificar el territori? Serà a canvi de sofrir retalls sanitaris, educatius, laborals i socials? Si recuperar-nos vol dir, per exemple, que al sector financer se li condonin 36 mil milions d’euros del rescat i que 33 mil milions del Fons de la Reserva de les Pensions han de ser sostrets per quadrar els números, és evident que la bonança serà destinada als rics i volen que la paguin els treballadors i treballadores. I açò no m’agrada gens.

Si les iniciatives són fetes per qui no vol escoltar el poble i trepitja informes de traducció automàtica; pels qui aproven que determinats països no existeixen o per qui des del Ministeri de Wert demana què cobra un savi mallorquí (filòsof, poeta i pare del català literari) traspassat l’any 1315, ja em direu quina credibilitat han de tenir les seues propostes. “Tots jorns consir la deshonor / que fan a Déus li gran senyor / qui meten lo món en un error", diria el propi Ramon Llull. Per tant, vull creure que més que brots verds, el que hi ha és la desesperació per arribar amb bona imatge a la cita de 2015. I per tant, toca emblanquinar indicadors i pintar amb almangra la realitat que calcigam.

No floquen branques verdes, no. El que hi ha són burcanys que cal podar per
aspirar, un dia, a un arbre esponerós.


Bep Joan Casasnovas Mascaró


Col·laboració al Setmanari El Iris dia 20 desembre 2013

dimarts, 12 de novembre de 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (i II)



Un bon moment i amb una ràtio d’auditoris de les millors de d’Estat espanyol.
El present ha de ser optimista, a pesar de la crisi econòmica que ens sacsa. L’any 2001, amb una pobablació de poc més de 75.000 habitants, Menorca comptava amb 12 teatres-auditoris dels quals més de la meitat (56%) funcionen d’abans de 1900 (2). A partit d’aquí la solidesa d’aquesta activitat és una evidència poc qüestionable. A més, posteriorment, en materia de divulgació científica, l’Institut Menorquí d’Estudis intervé de forma decisiva en la elaboració del “Diccionari de Teatre de les Illes Balears” i cal considera la Biblioteca de Teatre del Cercle Artístic, única a les illes.

Aquests fets queden refermats per les dades del Ministeri de Cultura (3) quan s’indica que les Illes Balears compten amb una ràtio d’equipaments teatrals d’un 5,6 per cada 100.000 habitants (segons aquesta font, el 2008 existien 59 espais teatrals a la nostra comunitat autònoma sobre una població que just just sobrepassava el milió de persones). És la ràtio per Comunitats Autònomes més alta de l’Estat, superant potencialitats com les de Catalunya (5,2) i Madrid (3,9) i a força distància de la mitjana estatal (3,3). Són indicadors ben curiosos i, alhora, sorprenents. Aplicada la ràtio d’àmbit balear a la nostra realitat insular -en un intent molt superficial, arriscat i amb el seu significatiu i suposat marge d’error- Menorca tindria una ràtio de 12,9 sobre 100.000 habitants. (12 teatres-auditoris sobre 93.000 persones censades a l’illa el 2009). Una dada que fins i tot pot es crea dubtes, ja que duplica la mitjana balear. És probable que en el criteri de recompte entre les fonts citades (2-3), no es consideri per igual una sala on s’hi fa teatre i el recinte nomenat propiàment “teatre”. Tot i així, i reduïnt el més que probable marge d’error, el teatre a Menorca pot anar amb el cap ben alt.
Façana del Teatre des Born, construït l'any 1875

La reforma del Teatre Principal de Maó l’any 2001, amb una rehabilitació integral de l’edifici, ha estat cabdal per a projectar una oferta de gran qualitat, (teatre, dansa, òpera i música de primer nivell) i dotar Menorca en general, i el llevant insular en particular, d’una plaça cultural de primer ordre. La prova és que l’any 2009 el Principal enregistrà més de 100 representacions i superà les 42.000 assistències (4). S’hi complementa a la ciutat de Llevant el reformat teatre de l’Orfeó Maonès, feta fa poc temps, i que no ha vingut a restar ni a competir en espais ni en espectadors, sinó a sumar i a aportar oferta i qualitat. També la Sala Multifuncional del Canal Salat i la imminent reobertura del Teatre des Born de Ciutadella reforçaran la infraestructura escènica de la plaça de Ciutadella. A més, la Sala Multifuncional des Mercadal i pendent de la que està en construcció a Ferreries rebleixen la xerxa d’espais illencs i alhora desbipolaritzen en part les places més històriques i constants de les localitats majors.

A tot açò, el suport tècnico-acadèmic, impulsat des de l’esfera pública, amb l’Escola d’Art Dramàtic de Menorca i l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, així com diversos cursos, seminaris, tallers i aules d’aquest gènere, apuntalen la base d’una aposta formativa optimista. De fet, la prova d’açò són els actors i actrius sorgit a Menorca durant aquesta èpoc,a i que s’han acabat de formar fora de l’illa, per convertir-se en reconegut artistes del món l’art dramàtic professional. Josep Mercadal, Rodo Gener, Enka Alonso, Queralt Albinyana, Jaume Gomila, Àlvar Triay, entre algun més que em pugui deixar, són la mostra més fefaent de la fornada de bons artistes dramàtics que ha forjat el teatre de Menorca.

Per altra banda, les creacions de la Fundació Teatre Principal de Maó, la Fundació Ciutadella Cultura, juntament amb el Circuït d’Arts Escèniques, Música i Dansa de les Illes Balears i l’aparició recent d’algunes productores d’iniciativa privada, dibuixen un servei de gestió i producció encoratjador, tot i el recés constatable per la maleïda crisi.

...........................

(2) Inventari d’equipaments culturals presentat pel Consell de Menorca i l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra de 2001.

(3) Informe Econòmic i Social de les Illes Balears 2008:Quadre 21.3. Evolució d’espais teatrals per Comunitats Autònoms. La font del quadre és del Ministeri.

(4) Entrevista a l’(ex)alcalde de Maó i president de la Fundació Teatre Princial, Vicenç Tur, a la pàgina digital  operaXXI.com.


dijous, 7 de novembre de 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (I)



 Menorca, des de fa mol temps, s’ha avessat a l’entorn del teatre. Hi ha una tradició més que constatable. De fa poc temps l’activitat cultural, pròpia i aliena, ha revifat a la nostra illa. Diversos programes culturals han afavorit l’embranzida de les arts escèniques (teatre, dansa, balls, etc), la música i la pintura, en la que, lògicament, s’hi ajeu de ple l’art dramàtic. Però aquesta revifalla no és res nou de principi de segle XXI, tot i que sí és cert que n’és benvinguda.

Últimament l’oferta teatral satisafà a una societat que es manifesta ansiosa i participativa, tant des de dalt l’escenari com a la platea; productors i espectadors. Les ganes de fer, oferir i presenciar teatre agombolen ara un nou auge que reactiva el sector i que rendabilitza els espais establerts per a l’ocasió. L’inici d’aquest segle posa de manifest que la tradició dramàtica menorquina es recupera i reconsolida i es torna a projectar després d’un llarg segle de constant expressió dramatúrgica.


Teatre Principal de Maó - Foto: Jordi Escandell

Sòlida tradició

Si ens remetem a 1829, quan fou (re)construït el Teatre Principal de Maó, i dècades després, amb el Circ Maonès (1864) i el Teatre des Born de Ciutadella (1875), tindrem un extens període per parlar d’aquest gènere divers i polièdric. Serà a partir de la segona meitat del segle XIX quan Menorca s’aferra a l’art escènic. A les acaballes de l’esmentada centúria neixen també els espais del Teatre Casino 17 de Gener de Ciutadella (1890) i Circ Colón de Maó (1892), però també s’ubiquen a poblacions més petites com el Casino Republicà de Ferreries, el Casino del Centre des Mercadal o el Centre de La Esperanza des Castell. L’entrada del segle XX consolida l’activitat dramàtica amb nous equipaments teatrals. La primera meitat d’aquest segle apareixen el Teatre Salesià (1901) de Ciutadella, el Teatre Monàrquic des Castell, el Teatre de l’Esmeralda també des Castell (1910), el Nou Teatre de Sant Lluís (1911), l’Ateneu de Villacarlos (1912), el Teatre de Sant Miquel de Ciutadella (1921), el Centre de Cultura des Castell (1933), la Sala Augusta de Maó (1947) i l’Obra Atlètica Recreativa (OAR) de Ciutadella (1958), regentada aleshores per Acció Catòlica i ara ja desapareguda.

Tota aquesta nova xerxa de teatres i auditoris comporta el naixement de moltíssims grups i companyies teatrals -o viceversa- que irrompen amb força i que concorden, lògicament, amb la creació dels nous espais escènics esmentats, els quals donen per a un estudi molt més extens. La segona meitat del segle XX el teatre menorquí manté un sà comportament, amb refundacions de companyies i formació de nous grups escènics; reformes i rehabilitacions d’antics escenaris; publicacions de teatre, alhora que destaquen autors, directors i actors de diversa formació i procedència (1).

Si en l’actualitat el Teatre Principal de Maó, (amb prop de 900 localitats) és el teatre d’òpera més antic de l’Estat espanyol, ens cal afirmar que parlam d’una tradició que està ben arrelada a la nostra illa, tot i els matisos que s’hii puguin precisar. Parlam d’una base social insular que ha heretat, en el seu conjunt, molts més de 100 anys de tradició teatral.

(1) “Estudis sobre el Teatre Català al segle XX", pàgs. 121-125,  d’Antoni Vidal. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.




dimarts, 3 de setembre de 2013

Moviment Actiu Ciutadellenc


El MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc, és una plataforma sociocultural nascuda aquest mateix estiu a Ciutadella amb la finalitat de dur a terme activitats organitzatives i participatives entorn als esdeveniments actuals que viu la societat ciutadellenca.

Presentada el passat mes de juliol, va situar un dels actes centrals d’aquest estiu el passat cap de setmana amb unes quantes activitats que van engrescar una notable resposta de gent. Un vespre de música amb grups i cantants menorquins; la presentació de la Plataforma Can Saura Cultural, amb l’interès de recuperar el projecte cultural d’aquest edifici del nucli antic, l’acte del qual es va fer a la Casa de Cultura; el festival poètic Versemblants duit a terme al pati del Covent de Santa Clara; i, per tancar el cap de setmana del MAC, un exquisit glosat al Claustre del Seminari.


 
La diversitat de les actuacions ens mostren l’abast de les seues iniciatives i la plena obertura a la societat. L’entitat parteix d’un posicionament clar vers la cultura i la importància dels seus entorns -cabdals per al seu normal desenvolupament- tot i que resta oberta a la participació ciutadana per ampliar propostes i iniciatives. És cert que actes poètics o sessions de glosat en podem veure més d’una durant l’estiu, però l’encert d’aquesta plataforma és el seu compromís i actitud davant una situació sociocultural ferida per l’excusa de la crisi i la debilitada economia. Un fet que s’empra per dilapidar un model cultural bastit durant anys i que ara, rere la precarietat econòmica, es pretén desfer per anar substituint aquesta empremta pròpia que ens ha indentificat.

D’aquí que la creació de la Plataforma Can Saura Cultural pretengui ser un espai on posar de relleu la necessitat de reacció que precisa la nostra societat i la conveniència d’oposar-nos al silenci i al cofoisme davant decisions que han de perjudicar el futur sociocultural i també –cal dir-ho- econòmic. La Cultura i el Patrimoni l’hem de saber entendre com un motor de recursos per una millor renda, diferenciador i/o complementari de l’actual model. I el fet de voler ubicar a l’edifici de Can Saura les instàncies judicials de Ciutadella ens hauria de fer recapacitar perquè aquesta iniciativa municipal no és altra cosa que l’excusa pecuniària per seguir malmetent l’acció cultural i, per tant, restar l’opció de poder fer créixer una estructura que, a més de satisfer les aspiracions dels ciutadellencs i ciutadellenques, ha de ser també una oferta atractiva que incentivi el turisme cultural al centre històric de la ciutat.

La Casa de Cultura s’omplí per escoltar les idees d’aquest grup de joves preocupats pels esdeveniments actuals de ca nostra, de Ciutadella. I açò em va satisfer moltíssim perquè davant la imatge depressiva a que ens acostumen els governants amb les seues decisions, entenc que s’obre un llumet per seguir treballant i perquè no ens esborrin la nostra forma d’entendre la vida i la nostra forma de ser com a poble, un poble sempre vitenc en expressió cultural.

Molts ànims a aquest col·lectiu de joves! I vet aquí la meua enhorabona.



dilluns, 29 de juliol de 2013

Juliol de "Terra cremada"



Sempre diuen que la Festa de Sant Joan enceta l’estiu i, d’aquelles festes passades, sembla que ha transcorregut molt temps. D’ençà d’aquells cavalls endiumenjats pels carrerons antics de Ciutadella ha passat poc més d’un mes. Ja tenim un juliol més, o un manco, depèn. Tot és relatiu, com també ho és la forma com volem culpar les decisions preses sobre l’actualitat recent. Fins i tot pens que la indignació que provoca la crítica situació social, econòmica i política fa que moltes persones s’expressin de forma irada i instantània davant els fets. La gent està ‘cremada’ i, a més, sembla que el foc ferotge de les marines s’està convertint en un tòpic estival.




El brutal incendi d’Andratx fa mal al cor i, de pas, aquest dolor és rematat amb la informació dels incendis provocats (diuen) a Menorca. El cantant ciutadellenc, Cris Juanico, ho ha expressat avui a les xarxes socials amb una frase curta, però de missatge pregon: “si crema sa terra, me crem jo”. És inevitable no patir en veure com un territori fràgil i limitat, com el menorquí o el mallorquí, es faci cendres pel deliri malaltís de la piromania. O bé també podria ser pel fet incívic de no saber ser responsable i caut en llocs i zones susceptibles d’esdevenir catàstrofe de gran abast i que poden malmetre el tan necessitat medi ambient, el qual sempre hem de respectar sense cap tipus de condició. I és que nosaltres som part dels ecosistemes. En som indefugibles. A més dels ‘malalts del foc’, també és fa necessària revisar la negligència amb la que algunes persones campen pels boscos, però també, i de forma rigorosa,  el presumpte negligir de les autoritats polítiques.

Els retalls de personal que ha sofert l’Administració pública de les illes és un fet que cal ser considerat i debatut; criticat des de l’esfera política, però també des la mateixa societat civil. I tant! Pagam impostos per ser servits justament. Però en açò de jugar a fer ‘festerets’ per les marines verges del nostre territori cal cercar els culpables entre els autors, en primer lloc, i si cal, llavors, en les mesures de seguretat i control administratius perquè la prevenció i/o extinció del foc desbordat siguin ràpides, adequades i eficients. N’hi ha que ja culpen el Govern de la propagació dels focs. I no hi tenc res a dir si ho fan amb arguments prou sòlids. El que no cal és que les autoritats institucionals esquivin responsabilitats i mentesquin, o diguin pardalades fora mida. No serveix absolutament per res aquesta actitud prepotent.

S’haurà de discernir si les mesures i personal destinat als boscos i marines de les illes són suficients. Pens que són molt millorables. Però açò xoca amb el fet que el Govern sí disposa de prou personal per controlar les activitats artístiques i musicals estiuenques produïdes al carrer durant aquest estiu. Que alguns inspectors interrompin les actuacions per demanar documents d’identitat als músics actors i demanar-los la documentació legal de les seves empreses, surt de la que hauria de ser un lògica política d’eficiència. Fins i tot treballen en horari nocturn! Hores extres? Què pretenen aquests ‘controladors-comissaris’ governamentals? Segueixen vexant la Cultura que ens alegra les xafogoses nits dels nostres estius? Potser si fossin destinats a vigilar diversos indrets de les zones boscoses d’aquestes illes farien un millor servei a la ciutadania, i no a encalçar els qui, quasi per gust, fan música per les places. Per al Govern, “hi ha bojos que atempten contra el patrimoni”. El president balear demana “col·laboració ciutadana per prevenir incendis” i també “mà dura contra aquests piròmans”. Però segueix enviant “comissaris-inspectors” per seguir ‘cremant’ la cultura i iniciatives pròpies de cada poble i de la seua gent.

Jo pens que cal deixar florir la Cultura i preservar millor el territori. Ells, els del Govern vull dir, ho entenen ben al revés. Talment els otomans del segle XVI, que destruïen pobles i cultures amb l’anomenada “Terra cremada”. I totes aquestes coses, em creguin, no fan que l’estiu em véngui feliç i relaxat, com ho són les ones fràgils que pentinen l’arena blanca.

Ara veurem com ve l’agost!

dilluns, 22 de juliol de 2013

Un adéu memorable a Ciutadella

Ja T’ho Diré tornà a il·lusionar la seva gent en un concert que restarà
per sempre a la història de la banda menorquina
El grup ciutadellenc Ja T’ho Diré aconseguí que unes 3.600 persones tornassin a viure unes hores de felicitat musical després de 10 anys sense la presència de la banda menorquina sobre els escenaris. Més de dues hores i mitja ininterrumpudes de cançons i bona música portaran als més nostàlgics a reviure aquella joventut de dos o tres lustres enrere i també van fer possible que tota una nova generació de joves fessin realitat aquell somni de veure per primera vegada el conjunt de Ciutadella en acció.  Un excels repertori dels temes més coneguts i populars, de lletres màgiques i melodies encisadores foren corejades insistentment pel públic, fent palès que l’estima als Ja T’ho Diré segueix ferma i demostrant que no els han oblidat.


Foto: David Arquimbau. Diari ARA-Balears

La zona verda de Son Grabiel, en el polígon industrial de la ciutat del ponent menorquí, fou l’espai ample i còmode on el grup decidí oferir un preciós regal a una gernació de gent que havia reclamat i esperat amb entusiame el seu retorn. Un retrobament puntual de només cinc actuacions que culminà de la millor manera divendres a Ciutadella. Deu anys després de la seva dissolució la petjada dels “Ja T’ho” és manté ben viva. I és que la banda ciutadellenca havia format part de la vida de molta gent durant molts anys.

El grup va néixer l’any 1986 i després de cinc anys de donar-se a conèixer per tots els racons de Menorca decidí emprendre l’aventura catalana que els havia de fer molt més grans. Instal·lats a l’Empordà des de 1991 mai van oblidar Menorca i les illes Balears, on sempre hi van siguir cantant, a més de recórrer amb notable èxit tota Catalunya amb no poques incursions pel País Valencià i França. Es van convertir en una genuïna marca musical amb un clar segell menorquí. Els 9 treballs discogràfics i els sis guardons i premis obtinguts per la seva valorada feina certifiquen la grandesa d’un grup amb 17 anys continuats de carrera.

La posada en escena del conjunt el passat divendres va ser la de les grans ocasions. Una luminotècnia i un so extraordinaris amb un escenari voluminós flanquejat per dues pantalles gegants van fer possible que el concert arribàs més clar, sensible i directe als espectadors. Això va permetre primers plans dels músics sobre l’escenari i per tant sentir-los més propers en molts sentits.



La nit musical s’encetà amb la cançó “Hi ha color” i fou poc després amb el tema “Per a tu” -una de les més esperades- que el públic s’endinsà en l’essència de Ja T’ho Diré. Començaven a surar records, enyorances i alegries d’uns anys que molts guarden amb un somriure feliç. I fou en aquest moments quan la banda aturà de sonar perquè Cris Juanico recordàs a dues persones recentment traspassades que van formar part de l’equip durant molts anys: Jordi Coll i Jordi Masferrer ‘Nino’, dos mànagers que havien treballat dia a dia amb els menorquins. “M’Allunyaré”, un poema del forneller Guimersind Riera musicat fa temps per Ja T’ho Diré va ser la cançó dedicada als dos companys que ens havien deixar. Una balada preciosa i sentida per tothom.


Era, a més, el moment on la banda menorquina oferí les versions en acústic, abanderat per “Si véns”, un dels ‘himnes’ que van cantar plegats els milers d’espectadors. Era l’ecuador i el moment àlgid del concert amb temes com Suspés en l'aire,  Per on surt es sol,  Serà joliu o Tenc es cor calent.

Una de les novetats del concert fou en la cançó “A poc a poc vas dibuixant”, ja que van pujar dalt l’escenari el Cor Gòspel de la Fabrica de Músics de Ciutadella per aportar més veus al tema. La coral tornaria a repetir un poc més tard en una altra cançó.

En una breu pausa, Jesús Moll ‘Fly’, va presentar a Toni Pastor, el músic mallorquí que ha revisat el repertori musical durant aquesta minigira de retrobament, a la que tampoc hi faltà Miquel Brugués, el sisè membre del grup d’ençà la seva incorporació l’any 1997.

El tram final de l’actuació va ser un aplec de les cançons més originàries de Ja T’ho Diré. Temes com Ei, Joan! , Quan jo te toc tu te fons, Mirall màgic o M'al·lucina van delectar als presents. Però l’esclat de la nit fou amb el popular i ja clàssic “Així i tot”, on tot el recinte de Son Gabriel va ser un autèntica festa. Però era la cançó que tancava el concert. Tanmateix, i com era d’esperar, el reclam de la gent obligà al conjunt a fer un ‘bis’ amb tres temes més i va ser el moment en què es van enlairar, des de dalt l’escenari, un castell espectacular de serpentines de colors per a grata sorpresa dels presents.

Oriente, El último verdugo i Joan barrina van posar punt i final al retrobament de la banda de pop-rock més important que ha donat Menorca. Titi Saurina, Miquel Brugués, Sente Fontestat, Carlos Pons, un carismàtic Jesús Moll ‘Fly’ i un entregadíssim Cris Juanico van aconseguir fer feliços als seus fidels seguidors, posant un adéu memorable al seu retorn i afegir una pàgina més en la preciosa història del mític conjunt de Ciutadella.

(Publicada al Diari ARA-Balears)

dissabte, 22 de juny de 2013

Presentació de "Poemes de la nina libèl·lula" a Ciutadella

Bon dia amics i amigues.

Avui, a les portes d’encetar un nou esclat de la Festa de Sant Joan a Ciutadella, presentam aquest poemari de Miquel Català, el nom del qual és el segell personal amb el que signa la seua creació poètica l’amic Miquel Llàtzer (Algemesí, 1961), professor, filòleg i poeta valencià.




Presentam, amb la seua grata presència, aquí a Menorca, el llibre “Poemes de la nina libèl·lula”, un aplec que té una molt bona acollida pels pobles i ciutats on és presentat arreu dels diversos indrets de la geografia de parla catalana. I és per açò que li hem d’agrair que s’hagi esforçat per fer-lo arribar aquí, a la nostra illa, perquè a més de ser un plaer, la seua voluntat referma els lligams existents entre territoris físicament distants, però que mantenen -i mai ho hauríem d’oblidar- la mateixa pertinença cultural, forjada per una llengua comuna que ens uneix i ens fa llucar, dia a dia, com un gest de resistència davant les accions dels qui ens voldrien fer desaparèixer com a poble. I és la poesia un dels gèneres que identifica la pertinença. Què en seria dels pobles i llurs cultures sense els seus poetes?

“Poemes de la nina lebèl·lula” és un llibret que vos arribarà lent com un lleuger oratjol que vos acaricia. Fins i tot, en la concentrada i silenciosa lectura, vos acompanyarà, suau, una música de fons que fa dringar els seus versos.

El llibre conté tres parts. En la primera, “De somnis i desitjos”, l’autor enllaça poesia com un fet oníric, i amb el somni cerca el fet real i viu. És evident que Miquel Català levita sobre aquesta poesia, s’hi mou suspès. Ell mateix forma part d’un conjunt que se sobreposa a l’erosió del temps:

“L’amor / sempre / perdura / i sura / per damunt / de tot”

I ho fa des de les imatges que capta en el seu vol assossegat:

“avui
 les basses d’arròs
eren daurades”
(...)
Ocre lluent
olor a cendra”

Són desitjos d’enaltir la vida i enfortir la paraula, de comptar amb una despensa literària, d’un rebost per a la creació literària que l’ha de fer viure alhora:

“Tinc un calaix ple de lletres
un cabàs ple de remitjos
un caixó de pensaments
i una illa de desitjos”

... ens diu el poeta.




I és que en el llibre que ara presentam, trobam un autor conformat amb allò que té proper, a les mans, a l’abast de la mirada. Ens parla d’un espai simple on sempre hi troba un mar i una flor i una lluna, i en el que, sovint, disposa d’un “núvol blanc”  per convertir el firmament en un calidoscopi d’imatges i sensacions; que fa del seu “món petit” el seu univers infinit. Un món de fàula on també s’hi passegen Peter Pan i Campeneta, com a testiomonis fidels de la seua fantasia literària que cerca la veritat.

En el seus “Somnis i desitjos” hi ha un nina, una al·lota, un amor, perquè la poesia no pot defugir del gènere femení. I sí bé creu tenir un “jardí de somnis” o una “pluja d’estels”, també té clar que...

“la teua absència
 és un gran desert”

reclamant així, i de forma constant, la seua presència:

“Clou les palpebres
alena el blau immens de la mar
murmura un nom
obre els llavis”

Crec que tot açò ho resumeix molt bé el poema “Nit oceànica”.

A la segona part, “L’home de la terra”, Miquel Català es despulla, sincer amb quatre poemes. Quatre circumstàncies que creen l’estat poètic de l’autor: tristesa, felicitat, covardia i tranquil·litat. El nexe en totes elles és el fil amorós. Aquest amor que ho condiciona tot i que mostra la naturalesa de sentiments. Perquè en la tristesa o la felicitat s’hi troba el sentir poètic; perquè l’home no pot esdevenir ésser sentimental si no pateix de tristesa o de felicitat. L’una sense l’altra no existeixen:

“i trobe la calma
quan te’m fas present”

Però també podria ser:

“... l’home
més trist del món
si tu no estàs”

“Per covardia
no t’he dit que t’estime
solament abraça’m
fes-me oblidar aquest món”

 ... escriu el poeta arrecerat en els temors del patiment, de la pèrdua, del buit; allunyat de tactes i presències. Però també sap, com deia el poeta Antonio Gala, que “la felicitat és adonar-se’n que res és massa important”.

I la vida calmada li vindrà en aconseguir ser “L’home més tranquil de món”. Paradigme de l’estabilitat reflexiva i complaent; conscient que la presència estimada relaxa:

“tot ho pense
assegut
al jardí del temps”

És la tranquil·litat que ens farà feliços si som capaços de valorar allò viscut en la seva justa mesura, sense obsessions. “Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa”, va escriure Paul Géraldy.

La tercera i última part, “De l’amor i del temps” Miquel Català comença amb una referència a la poesia social i gosa aixecar la paraula contra ordres morals pretèrits establerts pels poderosos, que es perllonguen i perduren i “que campen impunes / en la nit tant llarga”. Al mateix temps, i des de l’esperança (“és l’hora (...) d’eixir de la boira”, diu) contraposa, evoca i reinvindica l’amor diàfan, transparent, desplegat amb la naturalitat més viva. I ho fa sota l’influx de revolucionari pacífic i pacifista, talment aquell cantant que pregonà sempre per la pau, del qual encapçala un dels seus poemes:

“Oh Lennon!
quanta raó tenies
ens amaguem
per fer l’amor”

La “nina libèl·lula” de Miquel Català traspua, en aquest darrer apartat del poemari, tots els vessant del seu ésser i amalgama tot allò que porta a dintre; des de la visió modelada del paisatge fins a retre homenatge a la seua dedicació lingüística, tant en la seva vocació de docent, com en la d’amant de la seua convençuda pertinença:

“has sembrat en mi
tots els colors
del capvespre”

Amor a la llengua, a la terra, al paisatge, a la dignitat, a la utopia i a la lluita justa. La mirada romàntica i filantròpica del món li brollen en forma de passió poètica. Perquè com bé sabreu, en poesia tot és possible. I ell ho sap. I així ho escriu.

En un recorregut lleuger d’ales, a Miquel Català li somriuen nimfes i sirenes entre boscos de lluna i perfums encisadors. És un viatge del temps que entra i surt del creador, un temps gairebé insignificant, perquè aquí és només testimoni de versos d’encanteri:

“per art de màgia
fes-te real
nina evanescent
visió meravellosa
alça el vol
petita nina libèl·lula
fes-li una abraçada
al nigul de cotó dolç”

En definitiva, és la força transformadora de la poesia que avui vos presentam, l’aplec d’un llibret on ragen poemes curts, però suggerents, amb un llenguatge planer i volàtil, però amb missatges que ens podem fer ben nostres. Un doll de versos lliures, amb alguna excepció, on també hi trobarem el metre i la rima.

I bé, no em vull estendre més, tot i que encara ens quedarien coses per comentar d’aquest llibre de “Poemes de la nina libèl·lula”. Pens que correspon donar ja la paraula a en Miquel perquè segur que té més coses a dir-vos i segur que molt millors que les que, modestament, vos ha dit un servidor.

Gràcies Miquel per ser aquí i per portar la teua poesia a la nostra illa.


Ciutadella de Menorca, 22 juny 2013


Bep Joan Casasnovas Mascaró

dijous, 13 de juny de 2013

La Festa sentida, a pesar de tot



Ja torna de bell nou la Festa gran de Ciutadella, la que ens omple, la que ens satisfà, la que ens revifa l’adolescència i la joventut, la que ens porta records enyoradissos dels que ja no tenim al nostre costat. És la festa dels majors, dels adults, dels joves i dels infants. I és, a més, una celebració polièdrica amb gustos gairebé per a tothom. Els múltiples vessants que ens ofereix Sant Joan donen abast a totes les preferències i plaers, hagut i per haver. “Hala triau i remanau!” diu en Carrelet a Foc i Fum.

 



L’actualitat i el passat de la Festa també són presents en aquests dies previs abans de la disbauxa i celebració. I per alguns, també es posa damunt la taula del debat el futur. I és que aquesta vetusta festivitat que encara manté l’antiga ciutat del ponent menorquí -i durant segles la capital de l’illa- poua de molt endins. I concretament en aquest camp de la història s’hi lliga la tradició, els constums, la cerimònia de commemorar uns actes arcaics que apareixen puntuals retornats de l’avior.  I és que Sant Joan commemora, però també celebra, que no és ben bé el mateix. Podríem dir que aquesta Ciutadella de començament del segle XXI ha articulat, per a molts, una festa que construeix un paradigma clar, ampla i impune per a la pura diversió, on la cerimònia queda fora del marc participatiu, és secundari. Altres situen la seva actiud festiva dins l’àmbit d’uns components d’ordre, respecte a la tradició, de cercar o reviure emocions, i des del goig de presenciar-los. Potser és des d’una visió d’antropologia cultural, que es desplega amb una determinada conducta o expressió social. Tenim allò heretat, transmès, i ho vivim amb aquest fil connector, on, alhora, la diversió també és un complement prou potent, perquè no oblidem que les festes de participació són alhora espais i moments d’alliberament.

Molt probablement, podríem dir que Sant Joan ha sofert la seva major transformació des de la segona meitat del segle passat i de forma remarcada durant les darreres dues dècades. I ha canviat tant en l’aspecte protocol·lari com en el sentit lúdic i participatiu. Quan ens demanam quin Sant Joan tradicional podrem fer en un futur, tenint sempre en compte els canvis que implica una societat que progressa, caldrà demanar-nos també si serà possible que la festa actual pugui suportar el pes demogràfic i de densitat que pateix ara el reduït nucli antic de Ciutadella durant 48 hores. La Festa està en perill i com més prest ho sapiguem assumir, més prest tindrà solució, si és que en té.

Però, és que torna de bell nou la festa gran de Ciutadella i aquest proper cap de setmana arriba el pròleg d’aquesta celebració, commemoració, cerimònia costumista i disbauxa desenfrenada, antiquíssima i actual alhora. I durant aquest dies ens caldrà reservar l’anàlisi sociològica per amollar el ritme del gaudi, posar la sella a la rauxa i galopar entre suors i rialles i entre emocions i empaties. I hi posarem imaginació, i també una mica de màgia. Perquè quan ens ho dicta l’ànima, la Festa es fa una expressió humana profundament sentida.

Bones festes Ciutadella; bones festes Menorca.



dilluns, 10 de juny de 2013

EL DARRER VIATGE (Contes santjoaners)



Ja estava apunt. S’havia arreglat i ben mudada esperava al portal a què el seu gendre la dugués fins a Sant Joan de Missa. Abans de partir cap a l’ermita havia passat revista als àlbums de fotografies santjoaneres d’aquell ja allunyat bienni, que ella convertia en un temps proper i el revivia com el present més immediat.

El Caragol des Born havia esclatat. Na Maria Anglada tenia 84 anys acabats de fer i encara amb prou forces per a no fallar, any rere any, a la cita religiosa de l’ermita el dissabte de Sant Joan. El capvespre era lluminós i l’ermita blaquíssima envoltada del rostoll daurat que el sol de juny tiny a la vinguda de cada soltici. Baixà del cotxe i s’acomiadà del seu gendre quedant que la recolliria després de completes.

Na Maria era vídua des de feia 32 anys. El seu marit va morir el mateix estiu que finalitzà el bienni com a caixer menestral. A ca seua, havien viscut dos anys esplèndids i inoblidables. I poques setmanes després d’aquella darrera beguda de cal Caixer Senyor, en Martí Muntaner patí un tràgic accident laboral amb el que es trobà la mort sobtada. Des de llavors, na Maria sempre va assistir a Completes a l’ermita la vespra de Sant Joan. S’asseia a l’ombra dels bancs de pedra vora l’entrada, sota les arcades de la façana. Al principi hi solia anar acompanyada d’algun fill i néts. Darrerament hi acudia tota sola. Just guaitava la punta de la bandera per damunt del revolt a la baixada de la qualcada cap a l’ermita i començaven a girar les campenes, na Maria s’aixecava i pujava dalt el replà de la parròquia per veure millor l’arribada dels cavallers i caixers. Els capvespres de sol que omplien la planura i que feien reposar la festa unes hores, era un temps preuat per a la dona, any rere any. Era el temps de remembrar aquell bienni d’en Martí Muntaner com a Caixer Menestral. Recordances calcades cada vigília de Sant Joan des de feia més de 30 anys.
 



La qualcada arribava a l’Església d’Artrutx i na Maria, sota un sol fortíssim, contemplava els negres cavallers. Un cop de calor la deixà mig catatònica. Un bergant, al seu costat, s’interessà pel seu estat després de veure que patia una aparent insolació.

-No és res jove, no et preocupis. Ara vénen els caixers i també en Martí meu. Duu corbatí blanc. El veus? És es caixer casat!
- Què vol dir? El seu marit és es caixer casat?
- Sí, sí. Què hi va d’elegant! Avui capvespre, jo he donat sa bandera a n’es caixer fadrí. Han vingut tots a passar p’es portal de ca nostra. Ha estat preciós!

Aquell jovencell se’n feia creus de les paraules d’aquella dona ben plantada, amb ulleres de sol de conxa gruixuda, de colors, i ben rodones. Manejava un ventall ample que amb el moviment de canell feia dringar la dotzena de braçoletes enganxades a l’avantbraç:

-Senyora, es troba bé?
- Sí. Molt bé. Un poc de calor, però res més.

El bergant, una mica preocupat, baixà a portar-li un got d’aigua fresca. A la vegada que els cavallers i caixers es posaren en fila per seguir el fabioler a l’entrada de l’ermita. Na Maria s’acostà a la barana per veure de dalt l’entrada a l’església. Somreia i aplaudia.

-Martí, Martí.... molt bé. Ho feis molt bé... En Martí se la mirà, li va somriure i amb la punta dels dits als llavis li envià una besada. Raigs solars de colors cobrien l’aplec de cavallers sota els sons del tambor. La mescla de la insolació i l’emoció en el record li provocaren una lipotímia i va caure desmaiada en aquella terrassa sota les campanes. L’al·lota que tenia al costat va demanar ajut, a la vegada que la socorria com podia. Alhora pujava el seu amic, el jovecell que havia anat a cercar un got d’aigua.

-Ha caigut rodona- digué l’al·lota.

La van atendre com van poder. L’aixecaren, l’assegueren, li donaren aigua i l’airejaren un bon temps. La parella de joves conversaven mentre un rodol de gent, encuriosida pel fet, s’hi acostava.

- Aquesta dona desvarieja i no està bé- va dir l’al·lot.

- Per què ho dius a n’açò?
-Perquè m’ha dit que amb sa qualcada venia es seu homo, que era es caixer casat. M’ha dit també que ella avui capvespre havia donat sa bandera a n’es caixer fadrí...Em sembla que aquesta dona se’n va un poc...ja m’entens...no està bé....

Na Maria Anglada va recuperar el sentit i es va mirar els joves que l’havien atesa...
-Gràcies per s’aigo... Però seguí xerrant en el marc del seu deliri retrospectiu.

- Mira, ja surten de sa beguda. Mirau en Martí quin caixer fa!!

Els dos joves es miraren en silenci, astorats, veient que, si bé la dona s’havia recuperat, mantenia el fantesieig en la conversa. De la barana, na Maria Anglada es va girar per donar a entendre l’alegria de veure el seu Martí amb frac i guindola i corbatí blanc. Però veia la gent del seu voltant entre una calitja boirosa i els rostres d’aquelles persones, estranys i descolorits. Va donar una passa en fals, com mig marejada, i va tornar caure desmaiada. De nou, els dos joves l’atengueren i altre cop una munió de persones. Va obrir els ulls quan  els dos joves la tenien en braços i seguia veient aquelles cares esblanqueïdes, però no així  la faç dels dos joves que la sostenien, als quals veia molt clarament.

-Senyora, vostè no es troba bé i l’hauríem de dur a un metge.
-Sí jove, sí que estic bé, i tant! Mira!, ara ve en Martí, es meu homo, es Caixer Casat-

L’esglai dels joves era gros... no veient cap caixer per enlloc...

La dona s’aixecà, mentre aquell espigat caixer menestral, de nom Martí Muntaner, espòs de na Maria Anglada, somrient, li apropava el colze perquè ella s’hi agafàs de braceti.

-Joves –els va dir la dona-, estic segura que sa festa de Sant Joan no es lo que veis. Més enllà de sa realitat existeixen es santjoans de s’ànima, es d’es cor i es de sa memòria; aquells que voltros encara no veis, però que hi són, tan vius i complaents com es que pogueu veure ara, reals, just aquí baix.

La dona amb un somriure sincer i amb la felicitat complerta, marxà de bracet amb el Caixer Menestral, en renglera, vora els caixers i rere els sons del tambor i el fabiol. La comitiva es va perdre entre una boira espessa d’un capvespre de Sant Joan d’aquell juny de memòria viva.
-Senyora, senyora...- deien els dos bergants.

La dona va reviscolar en els braços d’aquell jovenot...

- No et preocupis, jove, estic, bé, mot bé. Aquest ha estat es meu darrer viatge real a Sant Joan de Missa. He esperat 32 anys a què em vinguessin a cercar i ara t’assegur que no amollaré es braç d’en Martí. Me’n vaig amb ell. No vos preocupeu. Cadascú tria es seu Sant Joan, i es meu és aquest, es de 1978.

Na Maria Anglada, en el traspàs, va tombar el cap sobre el pit del jovencell.