dissabte, 22 de juny de 2013

Presentació de "Poemes de la nina libèl·lula" a Ciutadella

Bon dia amics i amigues.

Avui, a les portes d’encetar un nou esclat de la Festa de Sant Joan a Ciutadella, presentam aquest poemari de Miquel Català, el nom del qual és el segell personal amb el que signa la seua creació poètica l’amic Miquel Llàtzer (Algemesí, 1961), professor, filòleg i poeta valencià.




Presentam, amb la seua grata presència, aquí a Menorca, el llibre “Poemes de la nina libèl·lula”, un aplec que té una molt bona acollida pels pobles i ciutats on és presentat arreu dels diversos indrets de la geografia de parla catalana. I és per açò que li hem d’agrair que s’hagi esforçat per fer-lo arribar aquí, a la nostra illa, perquè a més de ser un plaer, la seua voluntat referma els lligams existents entre territoris físicament distants, però que mantenen -i mai ho hauríem d’oblidar- la mateixa pertinença cultural, forjada per una llengua comuna que ens uneix i ens fa llucar, dia a dia, com un gest de resistència davant les accions dels qui ens voldrien fer desaparèixer com a poble. I és la poesia un dels gèneres que identifica la pertinença. Què en seria dels pobles i llurs cultures sense els seus poetes?

“Poemes de la nina lebèl·lula” és un llibret que vos arribarà lent com un lleuger oratjol que vos acaricia. Fins i tot, en la concentrada i silenciosa lectura, vos acompanyarà, suau, una música de fons que fa dringar els seus versos.

El llibre conté tres parts. En la primera, “De somnis i desitjos”, l’autor enllaça poesia com un fet oníric, i amb el somni cerca el fet real i viu. És evident que Miquel Català levita sobre aquesta poesia, s’hi mou suspès. Ell mateix forma part d’un conjunt que se sobreposa a l’erosió del temps:

“L’amor / sempre / perdura / i sura / per damunt / de tot”

I ho fa des de les imatges que capta en el seu vol assossegat:

“avui
 les basses d’arròs
eren daurades”
(...)
Ocre lluent
olor a cendra”

Són desitjos d’enaltir la vida i enfortir la paraula, de comptar amb una despensa literària, d’un rebost per a la creació literària que l’ha de fer viure alhora:

“Tinc un calaix ple de lletres
un cabàs ple de remitjos
un caixó de pensaments
i una illa de desitjos”

... ens diu el poeta.




I és que en el llibre que ara presentam, trobam un autor conformat amb allò que té proper, a les mans, a l’abast de la mirada. Ens parla d’un espai simple on sempre hi troba un mar i una flor i una lluna, i en el que, sovint, disposa d’un “núvol blanc”  per convertir el firmament en un calidoscopi d’imatges i sensacions; que fa del seu “món petit” el seu univers infinit. Un món de fàula on també s’hi passegen Peter Pan i Campeneta, com a testiomonis fidels de la seua fantasia literària que cerca la veritat.

En el seus “Somnis i desitjos” hi ha un nina, una al·lota, un amor, perquè la poesia no pot defugir del gènere femení. I sí bé creu tenir un “jardí de somnis” o una “pluja d’estels”, també té clar que...

“la teua absència
 és un gran desert”

reclamant així, i de forma constant, la seua presència:

“Clou les palpebres
alena el blau immens de la mar
murmura un nom
obre els llavis”

Crec que tot açò ho resumeix molt bé el poema “Nit oceànica”.

A la segona part, “L’home de la terra”, Miquel Català es despulla, sincer amb quatre poemes. Quatre circumstàncies que creen l’estat poètic de l’autor: tristesa, felicitat, covardia i tranquil·litat. El nexe en totes elles és el fil amorós. Aquest amor que ho condiciona tot i que mostra la naturalesa de sentiments. Perquè en la tristesa o la felicitat s’hi troba el sentir poètic; perquè l’home no pot esdevenir ésser sentimental si no pateix de tristesa o de felicitat. L’una sense l’altra no existeixen:

“i trobe la calma
quan te’m fas present”

Però també podria ser:

“... l’home
més trist del món
si tu no estàs”

“Per covardia
no t’he dit que t’estime
solament abraça’m
fes-me oblidar aquest món”

 ... escriu el poeta arrecerat en els temors del patiment, de la pèrdua, del buit; allunyat de tactes i presències. Però també sap, com deia el poeta Antonio Gala, que “la felicitat és adonar-se’n que res és massa important”.

I la vida calmada li vindrà en aconseguir ser “L’home més tranquil de món”. Paradigme de l’estabilitat reflexiva i complaent; conscient que la presència estimada relaxa:

“tot ho pense
assegut
al jardí del temps”

És la tranquil·litat que ens farà feliços si som capaços de valorar allò viscut en la seva justa mesura, sense obsessions. “Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa”, va escriure Paul Géraldy.

La tercera i última part, “De l’amor i del temps” Miquel Català comença amb una referència a la poesia social i gosa aixecar la paraula contra ordres morals pretèrits establerts pels poderosos, que es perllonguen i perduren i “que campen impunes / en la nit tant llarga”. Al mateix temps, i des de l’esperança (“és l’hora (...) d’eixir de la boira”, diu) contraposa, evoca i reinvindica l’amor diàfan, transparent, desplegat amb la naturalitat més viva. I ho fa sota l’influx de revolucionari pacífic i pacifista, talment aquell cantant que pregonà sempre per la pau, del qual encapçala un dels seus poemes:

“Oh Lennon!
quanta raó tenies
ens amaguem
per fer l’amor”

La “nina libèl·lula” de Miquel Català traspua, en aquest darrer apartat del poemari, tots els vessant del seu ésser i amalgama tot allò que porta a dintre; des de la visió modelada del paisatge fins a retre homenatge a la seua dedicació lingüística, tant en la seva vocació de docent, com en la d’amant de la seua convençuda pertinença:

“has sembrat en mi
tots els colors
del capvespre”

Amor a la llengua, a la terra, al paisatge, a la dignitat, a la utopia i a la lluita justa. La mirada romàntica i filantròpica del món li brollen en forma de passió poètica. Perquè com bé sabreu, en poesia tot és possible. I ell ho sap. I així ho escriu.

En un recorregut lleuger d’ales, a Miquel Català li somriuen nimfes i sirenes entre boscos de lluna i perfums encisadors. És un viatge del temps que entra i surt del creador, un temps gairebé insignificant, perquè aquí és només testimoni de versos d’encanteri:

“per art de màgia
fes-te real
nina evanescent
visió meravellosa
alça el vol
petita nina libèl·lula
fes-li una abraçada
al nigul de cotó dolç”

En definitiva, és la força transformadora de la poesia que avui vos presentam, l’aplec d’un llibret on ragen poemes curts, però suggerents, amb un llenguatge planer i volàtil, però amb missatges que ens podem fer ben nostres. Un doll de versos lliures, amb alguna excepció, on també hi trobarem el metre i la rima.

I bé, no em vull estendre més, tot i que encara ens quedarien coses per comentar d’aquest llibre de “Poemes de la nina libèl·lula”. Pens que correspon donar ja la paraula a en Miquel perquè segur que té més coses a dir-vos i segur que molt millors que les que, modestament, vos ha dit un servidor.

Gràcies Miquel per ser aquí i per portar la teua poesia a la nostra illa.


Ciutadella de Menorca, 22 juny 2013


Bep Joan Casasnovas Mascaró

dijous, 13 de juny de 2013

La Festa sentida, a pesar de tot



Ja torna de bell nou la Festa gran de Ciutadella, la que ens omple, la que ens satisfà, la que ens revifa l’adolescència i la joventut, la que ens porta records enyoradissos dels que ja no tenim al nostre costat. És la festa dels majors, dels adults, dels joves i dels infants. I és, a més, una celebració polièdrica amb gustos gairebé per a tothom. Els múltiples vessants que ens ofereix Sant Joan donen abast a totes les preferències i plaers, hagut i per haver. “Hala triau i remanau!” diu en Carrelet a Foc i Fum.

 



L’actualitat i el passat de la Festa també són presents en aquests dies previs abans de la disbauxa i celebració. I per alguns, també es posa damunt la taula del debat el futur. I és que aquesta vetusta festivitat que encara manté l’antiga ciutat del ponent menorquí -i durant segles la capital de l’illa- poua de molt endins. I concretament en aquest camp de la història s’hi lliga la tradició, els constums, la cerimònia de commemorar uns actes arcaics que apareixen puntuals retornats de l’avior.  I és que Sant Joan commemora, però també celebra, que no és ben bé el mateix. Podríem dir que aquesta Ciutadella de començament del segle XXI ha articulat, per a molts, una festa que construeix un paradigma clar, ampla i impune per a la pura diversió, on la cerimònia queda fora del marc participatiu, és secundari. Altres situen la seva actiud festiva dins l’àmbit d’uns components d’ordre, respecte a la tradició, de cercar o reviure emocions, i des del goig de presenciar-los. Potser és des d’una visió d’antropologia cultural, que es desplega amb una determinada conducta o expressió social. Tenim allò heretat, transmès, i ho vivim amb aquest fil connector, on, alhora, la diversió també és un complement prou potent, perquè no oblidem que les festes de participació són alhora espais i moments d’alliberament.

Molt probablement, podríem dir que Sant Joan ha sofert la seva major transformació des de la segona meitat del segle passat i de forma remarcada durant les darreres dues dècades. I ha canviat tant en l’aspecte protocol·lari com en el sentit lúdic i participatiu. Quan ens demanam quin Sant Joan tradicional podrem fer en un futur, tenint sempre en compte els canvis que implica una societat que progressa, caldrà demanar-nos també si serà possible que la festa actual pugui suportar el pes demogràfic i de densitat que pateix ara el reduït nucli antic de Ciutadella durant 48 hores. La Festa està en perill i com més prest ho sapiguem assumir, més prest tindrà solució, si és que en té.

Però, és que torna de bell nou la festa gran de Ciutadella i aquest proper cap de setmana arriba el pròleg d’aquesta celebració, commemoració, cerimònia costumista i disbauxa desenfrenada, antiquíssima i actual alhora. I durant aquest dies ens caldrà reservar l’anàlisi sociològica per amollar el ritme del gaudi, posar la sella a la rauxa i galopar entre suors i rialles i entre emocions i empaties. I hi posarem imaginació, i també una mica de màgia. Perquè quan ens ho dicta l’ànima, la Festa es fa una expressió humana profundament sentida.

Bones festes Ciutadella; bones festes Menorca.



dilluns, 10 de juny de 2013

EL DARRER VIATGE (Contes santjoaners)



Ja estava apunt. S’havia arreglat i ben mudada esperava al portal a què el seu gendre la dugués fins a Sant Joan de Missa. Abans de partir cap a l’ermita havia passat revista als àlbums de fotografies santjoaneres d’aquell ja allunyat bienni, que ella convertia en un temps proper i el revivia com el present més immediat.

El Caragol des Born havia esclatat. Na Maria Anglada tenia 84 anys acabats de fer i encara amb prou forces per a no fallar, any rere any, a la cita religiosa de l’ermita el dissabte de Sant Joan. El capvespre era lluminós i l’ermita blaquíssima envoltada del rostoll daurat que el sol de juny tiny a la vinguda de cada soltici. Baixà del cotxe i s’acomiadà del seu gendre quedant que la recolliria després de completes.

Na Maria era vídua des de feia 32 anys. El seu marit va morir el mateix estiu que finalitzà el bienni com a caixer menestral. A ca seua, havien viscut dos anys esplèndids i inoblidables. I poques setmanes després d’aquella darrera beguda de cal Caixer Senyor, en Martí Muntaner patí un tràgic accident laboral amb el que es trobà la mort sobtada. Des de llavors, na Maria sempre va assistir a Completes a l’ermita la vespra de Sant Joan. S’asseia a l’ombra dels bancs de pedra vora l’entrada, sota les arcades de la façana. Al principi hi solia anar acompanyada d’algun fill i néts. Darrerament hi acudia tota sola. Just guaitava la punta de la bandera per damunt del revolt a la baixada de la qualcada cap a l’ermita i començaven a girar les campenes, na Maria s’aixecava i pujava dalt el replà de la parròquia per veure millor l’arribada dels cavallers i caixers. Els capvespres de sol que omplien la planura i que feien reposar la festa unes hores, era un temps preuat per a la dona, any rere any. Era el temps de remembrar aquell bienni d’en Martí Muntaner com a Caixer Menestral. Recordances calcades cada vigília de Sant Joan des de feia més de 30 anys.
 



La qualcada arribava a l’Església d’Artrutx i na Maria, sota un sol fortíssim, contemplava els negres cavallers. Un cop de calor la deixà mig catatònica. Un bergant, al seu costat, s’interessà pel seu estat després de veure que patia una aparent insolació.

-No és res jove, no et preocupis. Ara vénen els caixers i també en Martí meu. Duu corbatí blanc. El veus? És es caixer casat!
- Què vol dir? El seu marit és es caixer casat?
- Sí, sí. Què hi va d’elegant! Avui capvespre, jo he donat sa bandera a n’es caixer fadrí. Han vingut tots a passar p’es portal de ca nostra. Ha estat preciós!

Aquell jovencell se’n feia creus de les paraules d’aquella dona ben plantada, amb ulleres de sol de conxa gruixuda, de colors, i ben rodones. Manejava un ventall ample que amb el moviment de canell feia dringar la dotzena de braçoletes enganxades a l’avantbraç:

-Senyora, es troba bé?
- Sí. Molt bé. Un poc de calor, però res més.

El bergant, una mica preocupat, baixà a portar-li un got d’aigua fresca. A la vegada que els cavallers i caixers es posaren en fila per seguir el fabioler a l’entrada de l’ermita. Na Maria s’acostà a la barana per veure de dalt l’entrada a l’església. Somreia i aplaudia.

-Martí, Martí.... molt bé. Ho feis molt bé... En Martí se la mirà, li va somriure i amb la punta dels dits als llavis li envià una besada. Raigs solars de colors cobrien l’aplec de cavallers sota els sons del tambor. La mescla de la insolació i l’emoció en el record li provocaren una lipotímia i va caure desmaiada en aquella terrassa sota les campanes. L’al·lota que tenia al costat va demanar ajut, a la vegada que la socorria com podia. Alhora pujava el seu amic, el jovecell que havia anat a cercar un got d’aigua.

-Ha caigut rodona- digué l’al·lota.

La van atendre com van poder. L’aixecaren, l’assegueren, li donaren aigua i l’airejaren un bon temps. La parella de joves conversaven mentre un rodol de gent, encuriosida pel fet, s’hi acostava.

- Aquesta dona desvarieja i no està bé- va dir l’al·lot.

- Per què ho dius a n’açò?
-Perquè m’ha dit que amb sa qualcada venia es seu homo, que era es caixer casat. M’ha dit també que ella avui capvespre havia donat sa bandera a n’es caixer fadrí...Em sembla que aquesta dona se’n va un poc...ja m’entens...no està bé....

Na Maria Anglada va recuperar el sentit i es va mirar els joves que l’havien atesa...
-Gràcies per s’aigo... Però seguí xerrant en el marc del seu deliri retrospectiu.

- Mira, ja surten de sa beguda. Mirau en Martí quin caixer fa!!

Els dos joves es miraren en silenci, astorats, veient que, si bé la dona s’havia recuperat, mantenia el fantesieig en la conversa. De la barana, na Maria Anglada es va girar per donar a entendre l’alegria de veure el seu Martí amb frac i guindola i corbatí blanc. Però veia la gent del seu voltant entre una calitja boirosa i els rostres d’aquelles persones, estranys i descolorits. Va donar una passa en fals, com mig marejada, i va tornar caure desmaiada. De nou, els dos joves l’atengueren i altre cop una munió de persones. Va obrir els ulls quan  els dos joves la tenien en braços i seguia veient aquelles cares esblanqueïdes, però no així  la faç dels dos joves que la sostenien, als quals veia molt clarament.

-Senyora, vostè no es troba bé i l’hauríem de dur a un metge.
-Sí jove, sí que estic bé, i tant! Mira!, ara ve en Martí, es meu homo, es Caixer Casat-

L’esglai dels joves era gros... no veient cap caixer per enlloc...

La dona s’aixecà, mentre aquell espigat caixer menestral, de nom Martí Muntaner, espòs de na Maria Anglada, somrient, li apropava el colze perquè ella s’hi agafàs de braceti.

-Joves –els va dir la dona-, estic segura que sa festa de Sant Joan no es lo que veis. Més enllà de sa realitat existeixen es santjoans de s’ànima, es d’es cor i es de sa memòria; aquells que voltros encara no veis, però que hi són, tan vius i complaents com es que pogueu veure ara, reals, just aquí baix.

La dona amb un somriure sincer i amb la felicitat complerta, marxà de bracet amb el Caixer Menestral, en renglera, vora els caixers i rere els sons del tambor i el fabiol. La comitiva es va perdre entre una boira espessa d’un capvespre de Sant Joan d’aquell juny de memòria viva.
-Senyora, senyora...- deien els dos bergants.

La dona va reviscolar en els braços d’aquell jovenot...

- No et preocupis, jove, estic, bé, mot bé. Aquest ha estat es meu darrer viatge real a Sant Joan de Missa. He esperat 32 anys a què em vinguessin a cercar i ara t’assegur que no amollaré es braç d’en Martí. Me’n vaig amb ell. No vos preocupeu. Cadascú tria es seu Sant Joan, i es meu és aquest, es de 1978.

Na Maria Anglada, en el traspàs, va tombar el cap sobre el pit del jovencell.

dijous, 6 de juny de 2013

La Cultura, un bé necessari


La crisi és un drama dolorós per a molta gent, però una vegada és present, alguns analistes consideren que podria ser positiva en el sentit de corregir, rectificar i reconduir el comportament de la societat. O sigui, que la crisi ha de fer seny a tothom, a tots els sectors.

A Menorca, la Cultura ha donat mostres de saber i voler resistir la precària situació que vivim. És d’admirar el que molts col·lectius i persones desinteressades del món de la Cultura fan i aporten en aquests temps de greus dificultats. La retallada brutal, gairebé total, de les ajudes a les entitats culturals per part de l’Administració Pública feia pensar que tantes i tantes activitats desapareixerien. I no ha estat així. A la nostra illa, la cultura resisteix bé la crisi. I ho fa amb una dignitat exemplar tot i saber que en la majoria d’ocasions compta amb les institucions com a búnquers hostils. Alguns responsables polítics han aprofitat la crisi per intentar desmantellar la creativitat cultural de Menorca, especialment la de col·lectius i persones que els actuals governants voldrien veure desapareguts de l’escena o de la palestra.


De la representació teatral de "L'altre costat de la reixa"

En certa manera podem entendre l’austeritat exercida per les institucions, però no és de rebut que utilitzin el nom de la crisi per anihilar les virtuts culturals menorquines i a més que pretenguin reduir al no res aquella cultura pròpia amb la clara intenció de sustituir-la per altres formes culturals de clara representació imperial. Sí, en bona part és aquesta la finalitat, encara que els polítics de torn s’amaguin rere la disfressa de la crisi.

Retallar la Cultura al·legant que són activitats prescindibles en temps de pressupostos magres és al·legar ignorància, i aquesta és supina quan consideren que la Cultura és un luxe que no es correspon amb la realitat econòmica actual. La Cultura no és una despesa supèrflua, és una inversió. Podrà ser ajustada econòmicament, però no potser desconsiderada ni menyspreada pel poder.

La manifestació cultural d’un individu, d’un grup, d’una comunitat, d’un poble, d’una illa o d’una nació és la necessitat d’expressió humana, inherent a la seua pròpia existència, i és també un necessari exercici de pertinença. Talment escriu el poeta alaiorenc Ponç Pons “som el que llegim i tenim el que dam”. I Menorca és un poble que ha donat molt, perquè ara, uns impresentables li ho vulguin prendre tot.

És per açò que resulten irrisòries les decisions que prenen alguns responsables polítics a favor del no res, o no se sap prou bé a favor de què i de qui, i en contra de col·lectius i entitats que el que pretenen és fer un esforç enorme perquè la crisi -i els polítics que l’aprofiten - no deixi la cultura pròpia en una mena de terra cremada. L’augment de l’IVA cultural fins el 21% no és més que un exemple polític per advertir que “ells” són els qui decideixen qui ha de pujar dalt l’escenari i quina obra s’ha de representar davant el poble. I açò no pot ser propi de la democràcia del segle XXI.

Qui canta els mals espanta, diu el refrany. Idò, que no ens vulguin tapar la boca.

dimarts, 4 de juny de 2013

LA CIUTAT ETERNA (Contes santjoaners)



La plaça tenia colors de tots els colors, cavalls com gegants centaures entraven a aquell gran espai. Cavallotis de totes les mides i homes colrats, de pell bruna, suats. Cavallotis de pells brillants i salivera a la boca. Saltaven tant els cavallotis que anaven per damunt la gent que omplia la plaça i caminaven i botaven sense escrúpols sobre la gernació. Equins poderosos es feien amos d'aquella plaça d'or.



Un globus va fugir cel amunt d'un carret de joguines, pistoles d'aigua, martellets de sons aguts, capells de palla, mocadors vermells i ulleres de sol. Sí, un globus fugí d'aquell infern de calor, de cavallotis enlairats sobre la gent, i va marxar cel amunt, lentament... Un al·lotet, dalt es Passeig, es mirà eternament com marxava cel amunt aquell globus de colors amb cua de cordó blanc. Aquella innocent criatura va arrencar a córrer i just al final del Passeig va donar un salt que es va enlairar més que els corsers de la plaça daurada i, volant, s'agafà al cordó blanc del globus de colors. I amb ell va pujar cel amunt fins no sentir l'aldarull de la plaça d'or.

Va anar tant amunt que travessà una planta enorme de nuvolats blancs. I mil vinjolites de plata van acompanyar aquell al·lotet, globus en mà, fins una immensa plaça enrajolada de cotó. Se li va acostar un angelet amb les ales brodades i les voretes amb serrell de fils de plata i or. Duia una guindola posada l'angelet i davant seu li va tocar el tambor i el fabiol i li va dir: - Benvingut siguis, jovenet de Sant Joan, benvingut siguis a la Ciutadella Eterna-. L'al·lotet, globus en mà, va anar caminant per aquella immensa plaça enrajolada de cotó. No coneixia ningú. Però era un espai de tranquil·litat, de murmuris suaus i músiques fines. Davant un carrer fet de xocolati es va aturar davant una volta. La paret de l'arcada era de sucre i un homenet tenia un carret cobert de llepolies.

-Vés- li va dir una dona amb una post d'ensaïmades, -agafa el que vulguis. És en Mà tallada-.

Tenia regalèssia vermella, negra i també regalèssia de garrot; sobres de magnèsia i caramels de tots els colors.

Enfora va veure com arribaven cavalls de fum blanc. Cavallotis que canviaven la seua figura equina, s'estiraven i es feien llargs, s'empinaven amunt, molt amunt amb les potes. Dos homenets conversaven a una tauleta de casino. Un d'ells, de barba blanca i mostatxos estufats li va dir: 

-D'on véns, al·lotet? De Sant Joan? Jo som Mestre Benejam. Aiiii! Quin temps era aquell!! Ciutadella Vella ara és Ciutadella Eterna!-.  I li va dir, a més:

-...I aquest senyor és Mestre Rossó, músic, i està encaparrutat en modificar la partitura d'una sarsuela... Mira! Veus aquell senyor ben mudat? És en Rafel Oleo i Quadrado. Escolta'l: I tu jovenet, no saps que l'origen de la festa es perd dins la foscor del temps... Aiii, Sant Joan, Sant Joan!!...

L'al·lotet va seguir caminant fascinat, globus en mà, per la immensa plaça enrajolada de cotó. Vinjolites d'argent revoltaven l'entorn amb piuladissa musical i molt alegres. Un home sec de mirada viva amb botes de qualcar, camisa, calçons i corbatí blanc, anava tot decidit. L'al·lotet el va seguir, curiós. -No t'ho perdis- li va dir una dona amb davantal posat remenant una olla de xocolati calent. Aquell home, que sabia molt de fabiols, es va apropar a un replà de marbre brillant. Hi havia un home de barbes, estirat. Vestia gonella blanca i jeia sobre unes pells assaonades amb flocs de colors. En Sebastià, l'home de les botes i corbatí blanc, es va agenollar al seu davant i observant l'esglai de l'al·lotet li va dir: -És de nom Joan, és el Baptista-. Seguidament ficant els dos dits dins un pot d'almangra, li pintà una creu al front i als peus. Tot seguit, sortí de darrere el Baptista l'angelet d'ales de serrells d'argent i guindola sonant un tambor i un fabiol.

Un homenet vestit de gris, ulleres de conxa i de somriure irònic li va murmurar:

-Jo som en Miquelet de Roma, però no ho som no de Roma, som de Ciutadella Eterna!!! I sabies que caixer ve de caixa? Aii!! La veritat és que no faig res més que pensar. Sí, sí, són records intranscendents d'una capellana... Vés i escolta aquell que glosa; és en Pere Melis, el mestre que espipollava:

"Sona, sona, es fabiol...
sona i torna sonar...
Aii si un dia desgraciat,
fas veu de canya esquerdada!
Ciutadella malaurada
per sempre s'haurà enfonsat..."

Bocabadat, l'al·lotet de globus en mà, va sentir com un vellet mig ajupit, amb gorra, brusa blava i amb un paner enganxat al braç li deia:

-Jas!! Mig almud d'avellanes. Veus aquell bergant amb americana blanca, amb gorra a la botifarra i es mocador pes coll? És en Rafel s'esquerrà. Era un 'pillo', però ha tornat bon al·lot.

Va a missa, a confessar,
fins i tot en es sermons...
però encara es perd p'es carrerons
i es cavalls de fum fa espantar...

Però com que són de fum, no passa res. na Francisca el va deixar, i... i... ja ho veus co... co... com riu en Joan el Baptista!!  Mira quina gentada va per allà. Va-va-van a sa beguda des Palau de Cristall. Hi ha munts de sucresponjats i còssils plens d'anisat. Hi ha una dona que li diuen s'àvia Joana i fa panets de sobrassada molts bons... Ah!! i crespellets ensucrats i pastissets de set puntes... I veus aquells tres, amb botes de qualcar, esperons, amb frac i corbatí negre? Quin tres! En Xec sa Mosca, L'amo en Tòfol de so n'Olivar i l'amo en Pau d'Algaiarens... Han corregut s'ensortilla i dos d'ells duen canya verda i cullera de plata. L'amo en Tòfol... no n'ha fet cap... i... està-tà trist... mesquinet...

L'al·lotet, va ser envoltat de desenes de cavalls de fum blanc i acompanyat de mil vinjolites de plata va desaparèixer d'aquella immensa plaça enrajolada de cotó.

De cop i volta es tornava veure en l'aldarull dels Jocs des Pla, amb els cavallotis que volaven per sobre la gent en un capvespre de calor i de joia. A l'hort des Pla la gent ballava, menjava dolses i bevia aigua d'anís. Els més petits encalçaven papallons, agafaven poriols i cercaven sargantanes per entre les encletxes. Hi havia dones precioses, esveltes, amb vestits llargs, amb anells i una vintena de braçoletes a cada braç que feien dringar a ritme de cops de ventall. Però aquell il·luminat al·lotet mirava els nuvolats del cel i veia cavalls de fum blanc...

La mare li va mostrar la canya verda amb la cullera de plata que havia guanyat al Pla de Sant ­Joan el conco en Biel just feia una estona.

-Jas!! Tu la guardaràs- li digué.

L'al·lotet es va mirar la canya amb la cullera.... Va córrer cap a la paret on hi havia un globus de colors amb un cordó blanc fermat a un clau. Va desfer el globus, hi fermà la canya verda amb la cullera de plata i va deixar anar el globus que va pujar cel amunt, lentament...

-Però què fas!! Déu meu!! hem perdut sa canya des conco- li va dir sa mare.

-No mamà, no. No l'hem perduda... Veus aquells nuvolats blancs? Idò quan el globus hi arribi, allà, un angelet amb guindola tocarà el tambor i el fabiol... Allà hi ha carrers de cotó i xocolati, cavalls de fum blanc, palaus de vidre i homenets molt entretinguts.
Ah!... i l'amo en Tòfol estarà content.