divendres, 28 de març de 2014

Entremig de sol i calma


    S’havia adormit sobre una ampla tovallola groga, amb cara somrient, com si amb el son s’hagués emportat la felicitat del capvespre. Tenia la pell ben morena, suposadament per les moltes jornades de sol i platja d’aquella canícula mediterrània que colra els cossos com cap altre lloc del món. Estava preciosa, amb el cabell mullat i els petits auriculars ficats a les orelles; expressió facial relaxada, el cap mig tombat a l’esquerra, cap a la meua posició, i els llavis molsuts que li acabaven una faç perfecta. Els regalims de l’aigua salada li corrien lents pel coll i dins aquell platjal ample només s’hi sentia la lleu remor de les ones que morien sobre l’arena fina. Em vaig quedar mirant una bona estona aquell cos i aquell rostre bruns sobre la tovallola groga. Vaig ficar la mà dins la bossa i vaig treure un llibre. 


    La tranquil·litat de l’entorn em convidava a llegir. Només un venedor ambulant de begudes i fruita fresca, de caminar eixancat, més negre que un fumall i que anava i venia vora el tall d’aigua, em distreia de la lectura plaent d’aquell plàcid moment de platja i mar:
   -Aigua fresca, coca-cola, meló, síndria, piiiiiiiiinyaaaaaaa!... Cold water, coke, melon, watermelon, piiiiiineappleeee - vociferava aquell homenet enèrgic amb gorra i ulleres de sol aerodinàmiques. La seua veu venia d’un costat i passava cap a l’altre com el so d’una música en estero que corre d’un alteveu a un altre. Tanmateix, així com el llat agut d’aquell venedor s’allunyava, jo reprenia la lectura; açò sí, havia de començar de nou l’estrofa, perquè havia perdut el contingut. Ella seguia estesa al sol, amb els braços estirats vora les caderes, els palmells de les mans cap amunt i el genoll esquerra lleugeramet aixecat.  Mantenia el dolç somriure a la cara i seguia preciosa sobre aquella tovallola groga, amb aquell biquini blanc que li ressaltava encara més la morenor de la pell. La vaig tornar a contemplar una bona estona, del cabell fins als peus, com un badoc. Li vaig apartar a un costat un renclí que li queia sobre l’ull. Ella ni es va immutar. No me’n podia avenir d’aquella joia d’estiu que jeia al meu costat. I ben cert que em costava seguir la lectura. Tot i així, la calma de la tarda en aquella cala de llum especial, tot i la veu del venedor de fruites, em va fer entrar en una lleugera somnolència. El llibre, poc a poc, m’anava caient sobre el pit i jo torçava el coll per caure-hi adormit, mentre, una aura tèbia m’acaronava la cara i em descobria el front sota el meu llarg serrell.

* * *

Un carrer per a Joan Seguí Alzina

   Vaig sentir dir a un historiador que encara resta molta cosa per descobrir de les dècades posteriors al saqueig turc de 1558, conegut com s’Any de sa Desgràcia. Tanmateix, sembla que es van destapant moltes curiositats que fins fa poc no havien transcendit massa.

   Entre els nombrosos personatges que intervenen en els episodis del que va significar el saqueig otomà del segle XVI a Ciutadella i el trasbals social posterior, s’han destacat personalitats de l’època que tenien un determinat poder, ja sigui per la seua confluència dins l’oligarquia de les elits econòmiques i polítiques ciutadellenques d’aquella antiga societat, ja sigui per la influència de l’estament eclesiàstic que vetlava per la justícia moral envers la fidelitat catòlica a través del Sant Ofici i el seu Tribunal de La Inquisició, institució, cal recordar-ho, de gran poder aleshores.





   El notari Pere Quintana, el Capità Miquel Negrete, el regent Bartomeu Arguimbau o el mariner Pere Capllonch, entre algun altre, en són artífexs de les gestes i tasques heròiques de la resistència de la ciutat contra la barbàrie turca. Posteriorment al setge hi destaquen també en la historiografia el Paborde Marc Martí i el jove fill de mercader i nét de mariner, Joan Seguí Alzina, ambdós per la seua empresa de rescatar captius menorquins a Constantinoble alhora que d’exercir d’espies a les ordres del rei Felip II. Martí, més tard, va ser acusat de prevaricació i d’haver fracassat, en gran part, en l’encomana de redimir menorquins esclaus.

   Tanmateix, Marc Martí va ser recompensat amb la Pabordia de Menorca, la Vicaria General i va ser nomenat Comissari del Sant Ofici. Va acumular tot el poder possible dins l’Església, a més de fer una important fortuna. En canvi el jove Joan Seguí, fet captiu i emportat a Turquia a l’edat de 12-14 anys, va ser el primer que va fugir d’aquell empori d’esclavitud i regressà a l’illa en poc temps. Anys després hi va tornar amb la missió d’alliberar menorquins i aprofundir en la situació dels esclaus. De nou a Menorca va informar dels menorquins trobats a Istambul i va remoure els fils per tornar a activar les empreses per al rescat. Les autoritats el van frenar perquè part de les noves classes socials, que s’havien apoderat de finques i bens dels captius, van impedir que Seguí reprengués el rescat d’aquells que, de tornada, reclamarien les seues propietats i pertinences. Entre aquestes personalitats, suposadament, hi estava implicat el Paborde Martí.

  Seguí va ser agredit, quasi assassinat, detingut, empresonat a Mallorca i a Madrid pel Sant Ofici, desterrat de l’illa i amb la prohibició que tornàs a Turquia. Segons els historiadors Miquel A. Casasnovas i Florenci Sastre, en el llibre De Menorca a Istambul. El saqueig turc de Ciutadella, afirmen de Seguí “que la seua biografia és, segurament, la més fascinant de les que coneixem dels menorquins de l’època”.

I llegit açò d’aquest ciutadà del segle XVI, que s’interessà de debò per retornar a casa aquells menorquins captivats; jugant-se la vida i hipotecant els seus bens per a l’empresa, i veure que personatges foscos com el Capità Negrete tenen el nom d’una avinguda, o el sospitós Paborde Martí un carrer al seu nom, no em fa pensar altra cosa que Ciutadella té un deure enorme d’homenatge i memòria històrica amb aquest ciutadellenc il·lustre, a pesar de ser un pobre mercader.

Seria raonable que els governants actuals li atorguin ara la justícia que li van negar aquelles autoritats de fa més de 400 anys. Si més no, un carrer dedicat. S’ho mereix.


Bep Joan Casasnovas Mascaró

El Iris, 28 de març 2014

divendres, 14 de març de 2014

Llengua, dialecte i llibertat d’expressió


Plantejar en ple segle XXI les qüestions sobre català o menorquí, imposició o no d’una llengua, és una proposta certament endarrerida, desfasada i superada per la societat i per les diverses autoritats acadèmiques i lingüístiques, no tant sols de la nostra terra, sinó a nivell internacional. El vell discurs de si el menorquí és o no és català ens transporta a la ignorància d’un temps pretèrit on l’accés al coneixement acadèmic era ben exigu i on la societat, en aquest sentit, podia ser vilment manipulada per la intromissió d’interessos de caire polític. Les llengües no entenen de política, són el codi oral i escrit de comunicació entre els parlants d’un territori amb característiques històriques i culturals comunes. La llengua, i/o la variant parlada, pertany a tots els seus ciutadans i ciutadanes.

La democràcia ens ha duit a un cert restabliment i, al manco, a la possibilitat de reintroduir la instrucció docent de la història, la gràmatica i la normalització de la llengua pròpia, la catalana. També aquí, a Menorca. Per rebatre el discurs tergiversador dels que insisteixen a desmuntar els acords lingüístics sobre ortografia i gramàtica establerts ara ja fa un segle, caldrà recuperar, idò, els assajos dels principals Mestres en aquesta matèria, basats en rigorosos estudis filològics i formulats en la tradició oral i escrita d’aquestes illes.

Pompeu Fabra                              Mn. Antoni Ma. Alcover                              Francesc de Borja Moll















Llengua i dialecte.

Francesc de Borja Moll i Casasnovas fa una entrada aclaridora al seu llibret de “Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears” on parla de llengua i dialecte. Diu: “Encara hi ha gent endarrerida que demana si el català, el valència i el mallorquí (entengui’s també menorquí i eivissenc) són llengües o dialectes; aqueixes persones deuen concebre la llengua com una cosa de més dignitat, d’una elevada categoria a la que no pot arribar el dialecte si no deixa d’esser dialecte. Aquestes idees són molt falses. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram amb relació al castellà que es parla a Santander o Burgos; anàlogament el mallorquí (eivissenc o menorquí) és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià”.

No hi ha hagut imposició de cap variant.

Cal deixar clar que les formes de la llengua de les Illes Balears tenen característiques pròpies que la configuren en un dialecte, el balear, que forma part del parlar oriental de la llengua catalana. A pesar de les manipulacions fetes sobre aquest tema, en clau segregació lingüística, cal desmentir amb rotunditat que la forma dialectal central s’hagi imposat a les altres. I cal deixar clar que cap institució de Catalunya ni cap dels més importants filòlegs d’aquesta zona continental hagi forçat la imposició del model central a les altres zones. Pompeu Fabra, reconegut lingüista, s’explica diàfan sobre l’afer d’escriptors no catalans en llengua catalana. Diu: “Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No es pretén supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres gran regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redraçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i aixó sol faria que, sense sortir-nos els uns dels altres del ‘nostre’ català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària”.

Fabra arribà a tenir clar, no sense les moltes converses tingudes amb el mallorquí Mossèn Alcover, que una única forma dialectal d’escriure la mateixa llengua no tenia sentit. Explicà Fabra que: “En morfologia és més difícil d’aconseguir la unificació; no solament difícil, ans impossible; si un dialecte diu ‘cante’, i un altre diu ‘canto’ i un altre diu ‘cant’, l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ser sense sacrificar l’una o altra d’aquestes variants dialectals. Sortosament, però, el català és un idioma prou homogeni perquè l’acceptació de les diferents formes dialectals no comprometi d’una manera greu la unitat de la llengua escrita”. Les formes morfològiques del català central són les més esteses i majoritàriament acceptades pel nombre de parlants. Però Fabra rebla el clau a l’afirmar referent a valencians i balears: “...però aquells escriptors que en llur parlar usen altres formes tenen la llibertat d’emprar-les en la llengua escrita, sempre, però, que aquestes formes siguin formes importants dins llur dialecte i sobretot si són formes pertanyents a l’antiga llengua escrita (tals ‘pens’, ‘cant’, ‘deim’ del mallorquí -entengui’s també menorquí i eivissenc): ells són (o sigui, nosaltres) els qui han d’apreciar si els convé d’usar tal o tal forma de llur parlar enfront de les formes del parlar central”.

Arran de les determinacions del Mestre Pompeu Fabra, però sobretot de l’impuls decidit i clarificant de Mn. Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll respecte les formes pròpies del català illenc, tenim en ple vigor un paraestàndard  (m’agrada més aquest terme que el de subestàndard) correcte, acceptat i vàlid com a model de llengua escrita, bastit des de les característiques dialectals autòctones i des de la tradició històrica literària dels autors i escriptors medievals de les Illes Balears.

La llibertat d’expressió ha de ser des del coneixement

Convindrem, per tant, que la llibertat d’expressió s’ha d’exercir des del respecte i el coneixement. Altra cosa no farà més que esdevenir un raonament mal intencionat. Publicar qualsevol ofensa feta des de la ignorància, amb l’atac i l’acusació i sense cap fonament lingüístic, no pot tenir mai l’etiqueta de ‘llibertat d’expressió’. Qualificar de nazisme la pràctica dels qui s’esmeren per protegir una llengua amb arguments filològics és un insult i una manca de respecte a la ciència. I quan parl d’insult no és només en el terme d’adjectivar ofensivament una persona, ho dic en el sentit d’ofendre i faltar al respecte de forma gratuïta a la Filologia, que, recordem, és la ciència que estudia les llengües en totes les seves manifestacions; i és faltar al respecte al conjunt d’erudits que hi han dedicat la seua vida. Dir que amb l’ús del paraestàndard balear es vol eliminar el ‘dialecte menorquí’ és una tergiversació indocumentada i un clar atemptat al coneixement i al saber científic que s’hauria de ponderar millor des dels mitjans de comunicació i altres administracions, els quals es volen adreçar a una societat que suposen intel·ligent i civilitzada.

La ignorància mai no ens farà lliures, per tant, la llibertat requereix de coneixements i informació.



Article publicat al setmanari 'El Iris'
14 de març de 2014