dijous, 19 de març de 2015

“…i mirin lo que tenen vostès a Ciutadella”



  Són aquestes les paraules textuals del conseller de Mobilitat del Consell de Menorca, Luis Alejandre, en el darrer plenari quan responia a una interpel·lació de Maite Salord, la portaveu del PSM Més per Menorca, parlant del dic de Son Blanc. Recriminava així el conseller Alejandre el fet que l’anterior Govern no hagués fet cas als tècnics respecte a algunes modificacions del projecte i, d’aquí, que etzibàs… “i miri lo que tenen vostès a Ciutadella”. I açò em va fer pensar.

  No parlaré de la gestió dels encerts i desencerts d’aquesta infrastructura, sinó de com el conseller de Mobilitat considera una instal·lació portuària de Menorca una cosa “que tenen els ciutadellencs… allà… a Ciutadella”. No question el què va dir sinó el com ho va dir. Com si les infraestructures de Ciutadella no anassin amb el conseller de Mobilitat, ni fossin part de la responsabilitat (en la que portoca) de la primera institució de l’illa. Com si el port de Son Blanc no fos de Menorca. Hagués trobat molt més raonable que en el torn de resposta recriminant una mala gestió anterior hagués dit “i mirin el que tenim ara a Ciutadella”, en primera persona plural, i no en segona, com si ell no formàs part del mateix territori que la gent d’aquesta terme. Perquè com a representant polític al Consell, ho és de tots els menorquins i, per tant, també dels menorquins del terme de Ponent. I m’agradaria que qualsevol conseller insular assumís aquesta representació íntegre, que si bé no la negaran en públic, sí l’obvien en la mesura dels fets, dels gestos i de les paraules. No tots, però quasi tots.



  A alguns consellers de l’equip de Govern insular els costa massa trepitjar Ciutadella; preocupar-se per les dificultats que atravessa aquest municipi i per conèixer més d’aprop les dinàmiques socials, culturals i econòmiques. Els costa massa. Ni la consellera de Cultura, ni la de Serveis Socials, ni el d’Agricultura, ni la de Turisme, ni el president… freqüenten sovint els nostres carrers. A pesar de ser el municipi amb més dinàmica en els temes de tots aquests departaments. No cal que torni a reproduir les xifres.

 Quantes vegades han vist vostès Salomé Cabrera, Maruja Baíllo, Fernando Villalonga, Marta Vidal o Luis Alejandre visitant un lloc, reunint-se per un tema important o per tractar els interessos dels menorquins de Ciutadella? Molt poques. Només són visibles trepitjant els carrers d’aquesta antiga ciutat el dia de Sant Antoni (obligats), els dissabte de Sant Joan i, clar, en campanyes electorals. Dubt que molts d’ells sàpiguen on és la seu del PP-Ciutadella, per no dir on és Son Catlar o el carrer d’Àngel Ruiz i Pablo, ara que celebram l’any de l’escriptor des Castell (una consellera no sabia ni que existís aquest carrer… allà… a Ciutadella).

  També és cert que des de l’equip de govern municipal no toquen massa (o gens) la porta del Consell. I d’aquí que ja els vagi bé aquest fet i… ”ja diran coses…”. Les coves de Cala Blanca, Santa Rita… I fins i tot a Ciutadella som manco talaiòtics, a llegir del programa dels jaciments arqueològics de la candidatura. A mi no em basta que vénguin a signar un acord de 200.000 euros per l’equipament del Teatre des Born, es facin la foto (estam en precampanya!) i se’n tornin. Mentre neguen l’ajut institucional a la Fundació Ciutadella Cultura, o eviten que s’inauguri a Ciutadella un Centre de Dia, per posar uns pocs exemples. Sempre amb excuses i el silenci del PP-Ciutadella.

  També han estat sempre evidents les divergències de la Junta Local de PP-Ciutadella i els seus càrrecs amb la Junta Insular del PP-Menorca: Josep Carretero, Biel Allès, Llorenç Brondo, Avel·lí Casasnovas, José Maria de Sintas… I perquè deu ser? Tanmateix, ara intenten calmar les aigües amb els qui creuen seran més fidels amb el partit que no amb les necessitats d’un poble endarrerit. Volen gent que no surti del programari de partit, més enllà de les prioritats d’un terme municipal que han oblidat.

 I així ens va i …“mirin vostès lo que tenim a Ciutadella”, deia el conseller del PP, perquè l’anterior govern insular no va fer cas als tècnics en relació al projecte del dic de Son Blanc. Curioses manifestacions posen com exemple els qui mai han fet cas als científics i experts medioambientals, que són els tècnics del territori; ni tampoc han fet cas mai als lingüistes i filòlegs, que són els “tècnics” de la llengua.

  Mentrestant… “mirin vostès lo que tenim a Ciutadella”.


divendres, 13 de març de 2015

"I Déu en algun lloc", poesia maternal d’amor sencer



Llegir el darrer poemari de Sònia Moll Gamboa, I Déu en algún lloc, (Cafè Central-Eumo Editorial) de la col·lecció Els Jardins de Samarcanda, és assaborir una poesia d’amor infinit, i en concret una afecció magnànima a la mare.

Un aplec de poemes que basteixen l’adéu irremeiable a un ser pel qual tendim a tenir com a amor primicer en l’escala de valors filials. És tracta, en el cas de llibre de Sònia Moll, de poetitzar la lenta marxa materna en un degoteig constant de declaracions d’estima incondicional que traspua en cada record, en cada gest, en cada mirada i en cada espai.

I Déu que vol ser present en aquest trajecte luctuós que alterna la felicitat viscuda d’enyorances i la ràbia que provoca saber l’avenç de la desmemòria d’una malatia terrible que es llança furibunda per combatre el record, per suprimir-lo, per esborrar, en definitiva, la vida: “La mare riu. / Llisco follia endins / contra el verd-llum de les pupil·les. // Ploro”.





Tanmateix, i en plena lluita fins els darrer alè, la poeta reté el temps amb la potència que li atorguen les paraules i combat la ventada que s’ho vol emportar tot, palès al poema Alzheimer: “Et trobo i tens la veu / de les cançons antigues, / del ‘cúidate, mijita, del ‘tapa’t que fa fred’. I encara que hagis mort / cent mil una vegades / et trobo pel carrer / i sé que encara ets tu…”

La poesia de Moll és un repte valent que va cosint, puntada rere puntada, cada moment; que va col·locant cada vidre al calidoscopi vital per fer-ne clars els colors de les imatges; per conservar aquell primer tacte i les aromes que guarda encara l’acaronament d’infantesa… I tot, mentre marxa la figura de pas assossegat de la mare, difuminada entre clarobscurs i que la filla acompanya transformada en un seguici de versos: “Jo sense tu / com es camina aquest camí?”. Perquè l’aire ofega i els silencis s’han fet una llosa: “Pesa la lluna plena als pits / com em pesa el teu nom a les costelles / totes les nits que prego”.

Quant deu pesar aquest dolor? I el temps? Com de gruixuda deu ser l’angoixa? Quin gust tenen els dies? La poeta fins tot és presa per la desafecció, que ni en els tòpics poètics hi pot trobar res: “L’horitzó no és cap línia / i el silenci no és cap calma”. I nota l’absència a pesar de les paraules, “I Déu en algun lloc / just quan no mires”.

És tot el poemari un càntic preciós d’amor i de sofert dolor. Cada part del llibret porta estances d’una execució lírica digna de llegir i rellegir, de palpar allò que només la poesia pot dir i que Sònia Moll desgrana amb una pulcritud magnífica. L’autora no oblida els l’origens: el Xile matern, la Barcelona natal i la Menorca paterna… espais reflectits als seus poemes. Versos que vénen despullats, nets, esbandits… i que s’aclofen als braços de sa mare en les hores llargues de tota una vida: “Somriuries així, / mare, / si no haguessis oblidat?

És un poemari recomanable a tots els amants de la poesia i perquè s’aprèn molt llegint de qui sap expressar i poetitzar tots aquells moments que guardam al cor i que ens costa tant exterioritzar. Ella ho fa amb una excelsa mestria humana.

A més, per als interessats, dir-vos que aquest llibre de poemes, I Déu en algun lloc, serà presentat a Ciutadella el proper dissabte dia 14 a les 20 hores a la Llibreria VaDllibres, al carrer Carnisseria, 24. L’acte serà conduït per la filòloga Josefina Salord i amb la presència de l’autora, Sònia Moll Gamboa.

 “La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la”


dijous, 5 de març de 2015

Som balears?


Sí, ho som. Ho som en la nomenclatura administrativa, per designar-nos com a ciutadans tributaris (07) i a qui se li suposen drets i deures civils en el marc d’una comunitat autonoma (de connexió 971). Altra cosa és que la gent de les Illes Balears se senti balear, ja que el sentiment de pertinença va més lligat a l’aspecte de personalitat illenca; o sigui, ens sentim més d’una illa que d’unes illes, que és l’arxipèlag que som.

Aquesta reflexió d’avui ve arran d’un article de l’escriptor ferrerienc Joan Pons titulat “Balears” i on considerava important implantar la fórmula de paritat en la representació política autonòmica, perquè era una manera de què les illes menors no fossin sempre sotmeses als designis de l’illa major, Mallorca, i perquè seria una manera de cohesionar millor la comunitat. Una exposició, la de Joan Pons, que seria ben justa per aconseguir sentir-nos una mica més balears. Ell creu que des de la reivindicació i l’esperança seria possible. Un servidor creu que aquesta fita és encara (i si ha d’arribar quealque dia) molt enfora. -Ja permetràs, Joan, que en parli un poc més-.




Pens que les Illes Balears són una realitat física i administrativa, però no d’una mateixa personalitat, encara que d’identitats germanes, i per tant, amb certes diferències. I aquest agermanament ve marcat per uns trets culturals, lingüístics i històrics que vénen simbolitzats, a cada illa i a cada poble, per les quatre barres vermelles en fons groc-daurat que porten els escuts i banderes. Un fet que descriu la pertinença a un marc més ample i que ens lliga a una mateixa nació cultural.

Els intents de voler-nos fer sentir balears ha fracassat sempre, tot i la instauració de la Diada de les illes, de celebracions i actes i de concursos escolars. Ni tampoc la posada en marxa de la Televisió Publica de les Illes Balears no ha aconseguit aquesta convenciment de sentiment balear. Ens sentim clarament menorquins, mallorquins, eivissencs i formenters. I aquestes indentitats vénen marcades per les dinàmiques històriques, socials i econòmiques de cada illa. Mai l’evolució d’aquests esdeveniments geopolítics han esdevingut sincronitzats a les illes, sinó que han succeït de forma desigual, amb diferents resultats i trajectòries i que han modelat realitats pròpies.

Ja des de les èpoques prehistòriques cada illa s’ha anat identificant. La cultura talaiòtica existeix a Mallorca i Menorca i no a Eivissa; i els talaiots prenen construccions diferenciades entre les dues majors. La Taula (element talaiòtic) és exclusiva de Menorca, i no existeix a Mallorca. La nostra illa i Eivissa tenen influències d’arquitectura púnica que no té Mallorca.

La Menorca musulmana també va tenir autonomia i vida pròpia, i les conquestes cristianes de les tropes catalanoaragoneses van ser també en períodes diversos, amb resultats diferents i amb desenvolupaments socioeconòmics distints, tot i que destil·lats de la mateixa branca reial, que és el que ens fa germans de llengua i història. En els segles posteriors les Universitats regien la vida pública de cada illa, amb normatives semblants, però diferenciades, emanades de l’Antic Règim vigent als territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa. Els saquejos turcs soferts durant el segle XVI demostra que no hi havia exèrcit balear, sinó que amb prou feines cada illa es defensava com podia. També el segle XVIII, amb les dominiacions britànica i francesa, marca una època diferenciadora on Menorca va ser objecte d’intercanvi per interessos estatals, lluny de gelosies balears i espanyoles. L’intent de constituir un Estatut d’Autonomia propi per a Menorca l’any 1931, en plena Segona República, mostra un període fefaent on la nostra illa ja no volia ser políticament balear, sinó menorquina, lligada a la República i fedarada a Catalunya. I trobaríem casos per a no acabar mai.

Tot plegat el sentiment balear i la paritat, de la qual parlava el bon escriptor Joan Pons, serà possible si Mallorca ho vol així. I no ho voldrà. Som del parer que el sentiment balear podria ser més perceptible en la mesura que cada illa assumesqui més competències i tengui la capacitat política per decidir sobre el seu territori, la seua economia i sobre la seua societat. Aquest fet sí faria més justícia perquè d’aquesta manera cada illa se sentiria igual que les altres. I ser iguals ens faria més forts en la unitat, el contrari d’estar sotmesos al jou de la majoria geogràfica, que és també la majoria parlamentària. Apropar-nos a la balearitat sentida passa per disposar de més autonomia política insular.



Bep Joan Casasnovas
Setmanari El Iris – 6 de març 2015