diumenge, 22 de novembre de 2015

La importància de decidir des de Menorca


Cada vegada més, els menorquins constatam la imperiosa necessitat de poder decidir les coses des de Menorca o, si més no, poder influir amb més pes a les institucions on es tracten temes vitals per a la nostra illa.

Aquest fet no només ens l’explica la pròpia història, sinó que la rigorosa actualitat ens manifesta a diari la urgència de conquerir, al màxim, els llocs de les preses de decisions. Els menorquins i menorquines que representen la nostra illa a Madrid podrien tenir la lloable tasca de dur a terme aquesta bella acció política de defensar el territori que representen, però les seves trajectòries tenen poc recorregut per incidir en temes de vital importància per als ciutadans de Menorca. I és així senzillament perquè les velles estructures dels grans partits tradicionals han focalitzat la fortalesa estratègica de la política en les sigles del partit, que se situa per damunt de l’interès general, del benestar de les persones i també per damunt de les singularitats dels territoris diferenciats. I d’aquí, que els seus representants han d’obeir primer l’interès del partit abans que el dels seus ciutadans. Des d’aquelles cèlebres frases del degenerat ideòleg socialista, Alfonso Guerra, “Quien se mueva no sale en la foto” o “Café para todos” en el desenvolupament autonòmic dels anys ’80, les sigles dels partits tradicionals han esdevingut altars de submissió i obediència inqüestionable.




Recentment, la irrupció de noves forces polítiques expansives a l’àmbit estatal, sembla, inicialment, voler rompre amb aquesta dicotomia política que domina l’estat i sotmet els seus territoris; aquell anomenat bipartidisme del qual sembla impossible sortir-ne.

Les alternatives estatals als encara anquilosats PP i PSOE de la transició de 1978, són ara Podemos i Ciudadanos, partits de nova fornada cridats a substituir les formes de fer i d’actuar. Volitius en netejar Espanya de corrupció, creixen  en popularitat (i també amb no poc populisme) per influir en les decisions de l’Estat i els seus territoris. Tanmateix, a mesura que transcorren els dies i s’aproxima el 20-D, llurs discursos alteren l’ideari polític amb el qual van néixer i se centralitzen en el discurs i en l'estructura. A nivell orgànic s’aclofen en les velles formes dels partits tradicionals. També creuen, com els vells PP i PSOE, que l’Espanya forta serà aquella que es dirigesqui, inqüestionablement, des de Madrid quan, en realitat, la consistència de l’Estat vindrà per la capacitat que tenguin les regions i nacionalitats que la conformen d’enfortir-se com a estructures sociopolítiques.

A Menorca en tenim una prova recent de la dependència externa, també a nivell orgànic. Podemos ha esmicolat aquells principis de participació ciutadana, de cercles assemblearis i de llibertat d’expressió social amb què es va constituir ara farà poc més d’un any. Pablo Iglesias (Madrid) i Alberto Jarabo (Palma) han avortat l’acord de Podem-Menorca per confluir en una candidatura unitària que pretenia posar la nostra illa per damunt de les sigles i cercar l’interès d’una societat illenca que pateix les negligències socials i econòmiques de l’exterior. La imposició central haurà fet mal, el que demostra que no tenen les línies clares i que les coses no es fan amb el mateix criteri a un lloc o a un altre. La prova és que al País Valencià, Compromís i Podem han pactat per anar junts al D-20. Un fet, sens dubte, que ha decebut als qui creuen, dins Podem Menorca, que hi ha una altra manera de fer les coses, però han vist com quedaven atrapats dins el gran “Cercle” de Madrid. Obediència centralitzada.

Pens que els menorquins, des de la visió política i social, de cada vegada estan més convençuts que les dependències foranes no seran bones perquè es repetiran els despropòsits de seguir frenats i menyspreats per les voluntats externes. I no es tracta de sigles, ni de dretes ni d’esquerres, es tracta de progressar raonablement. D’aquí que el futur s’ha de fer i decidir des de Menorca, en el seu màxim possible, o no serà futur ni serà tampoc Menorca.



dijous, 12 de novembre de 2015

La nova (o vella) Espanya d’Albert Rivera


És llest, aquest jove Albert Rivera, molt més que el pusil·lànime Mariano Rajoy. Rivera és la nova dreta abillada de modernitat i amb propostes capcioses per fer entendre que ell i el seu partit són portadors de la regeneració política d’aquesta vetusta i anacrònica Espanya. Un Estat que s’hi va fer en clau imperial, amb versió de regne dominant i per dret de conquesta, perquè s’havien de combatre territoris antagònics i s’havien de sotmetre a la raó absoluta del Monarca; aquell Estat forjat pel mal recordat Felip V a principis del segle XVIII que actuava avalat per la resplendor del dret diví. Rivera sembla que ha rebut el mateix raig de llum.

El líder de Ciutadans sap que pot engreixar el seu partit furgant en la feblesa del PP i en la indignació de bona part dels fidels conservadors, que perceben que Rajoy no fa res per “salvar” Espanya. Tot, davant la challenge sobiranista del Parlament més antic d’Europa, que aplicant la majoria de la cambra i la voluntat democràtica i pacífica del seu poble -un exemple internacional amb molt pocs precedents- ha declarat aquesta setmana encetar el procés per constituir la República Catalana Independent.



D’aquí, que el jove Rivera presenti l’envit, tan valent com arriscat, d’un nou model d’Estat de cara al 20-D. Una proposta de 30 punts que vol significar la regeneració democràtica, diu, i que es basa en una nova centralització política. Planteja la revisió del model autonòmic per tancar-lo encara més; vol abolir la legislació de les competències exclusives de les CCAA, reduir, o retornar, les que ja tenen ara a Madrid o bé supeditar-les a les lleis estatals. També parla d’eliminar ajuntaments proposant fusions municipals. Diu que vol convertir el Senat en un Consell de presidents autonòmics (evidentment sota la tutela inqüestionable de l’Estat), el que representaria convertir aquests presidents en delegats territorials. Vol abolir també les diputacions, desconeixent si açò implica eliminar els consells insulars, que tenen, si fa no fa, les mateixes atribucions jurídico-administratives que una diputació.

En matèria financera, la proposta de Rivera ens acabarà d’ofegar. Quant a finançament “cafè per a tothom”, fins el punt de suprimir el Concert Econòmic de què gaudeixen ara el País Basc i Navarra. O sigui, imaginem el que tocarà a la perifèria de la perifèria que som nosaltres. Adéu REB i adéu reivindicacions d’un nou finançament autonòmic, que tant bé ens vindria. La tarifa plana serà ben plana de la maçada que rebrem. Diu voler llimar desigualtats, potser ignorant que no és el mateix igualtat que justícia. I d’açò, a les illes, en sabem més que ell.

Ciutadans té un detall com a ganxo electoral per a la gent amb dificultats i els garanteix drets socials com el d’un habitatge digne o l’accés a un bon servei sanitari, però amb lletra petita adverteix que només serà possible amb la garantia del que permetin els comptes de resultats de la caixa estatal. De cultura, llengua i educació, no fa falta ni que en parlem: un nou Decret de Nova Planta.

La  proposta de Rivera és tota una declaració de principis que semblen inspirats amb els de la fundació de la Falange Española aquells llunyans 1933-34. Canvia la imatge de modernitat, el fons no.

En definitiva, el color taronja de Ciudadanos és una pell de be que amaga un llop ferotge capaç de liquidar la minsa (sí, poca i feble) obertura que ha proporcionat l’Estat de les Autonomies fins ara i ens tornarà a situacions de regressió evidents, si més no, ben palpables per a les Illes Balears.

Davant l’escenari polític protagonitzat per la via sobiranista de Catalunya, fruit del menyspreu de la política espanyola, Espanya el que necessita és ser repensada per donar respostes als reptes econòmics i socials de les regions i nacionalitats que la composen i trobar, des de l’exercici de la política (no cap altre), l’encaix satisfactori per a tots. El partit d’Albert Rivera fa tot el contrari, açò seu no és regeneració democràtica, és degeneració político-territorial. Tot i no resoldre els conflictes, atiarà, a més, altres vies sobiranistes com podrien ser les del País Basc i Navarra i revifarà les reivindicacions d’altres territoris ferits i sagnants per les balances fiscals.

En definitiva, una proposta, la de Rivera, que permetrà, encara més, que Madrid ens seguesqui dient com hem de viure i que és allò que hem de decidir. Seria una crua segona part del que ha començat el PP ultradretà de Rajoy.

La poca democràcia que tenim hauria de servir perquè aquest Nadal no sigui tant gelat. Pensem-hi.


Bep Joan Casasnovas

El Iris, 13 novembre 2015