divendres, 29 de desembre del 2017

La llengua dels menorquins


  El nou relat sobre l’origen de la llengua dels menorquins, difosa per algunes entitats i persones poc avesades a l’estudi lingüístic i històric de la nostra illa -o bé del conjunt de les Illes Balears- té molt d’intuïció gratuïta i molt més d’animadversió cap a la regió o zona geogràfica de procedència. La llengua dels menorquins és la catalana, encara que el nom no agradi als que mostren fòbies reiterades cap a tot allò que deriva de Catalunya i del terme català. Tampoc és qüestió, ara i aquí, de debatre el nom de la nostra llengua, el que sí cal deixar clar que és el mateix idioma, s’anomeni com s’anomeni, i va ser introduït pels conqueridors i posteriors pobladors, vinguts majoritàriament de l’Empordà i el Rosselló.

  He llegit (i no poques vegades) textos com aquest:

“es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d'Aragó. (...) A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d'un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, etc)”.




 Aquests arguments per voler confondre la gent sobre qüestions històriques i lingüístiques són de poca consistència i prioritzen la intenció política per sobre del rigor acadèmic. Qualsevol, amb un mínim d’interès per saber sobre aquests temes, pot descobrir que la manipulació es fa evident en aquest tipus de relat, si bé s’ha d’entendre que alguns passatges de la història poden tenir lleugeres interpretacions que, tanmateix, no afecten al nucli de la qüestió, prou consensuada per la comunitat acadèmica nacional i internacional.

  La llengua mossàrab de les Illes Balears va ser una realitat, però no és l’origen -ni part- de la llengua actual dels menorquins. Aquest invent no funciona. El mossàrab, esdevingut per l’evolució de la caiguda del llatí vulgar en el marc dels territoris romanitzats i ocupats després per l’expansió àrab o islàmica, és un fet que es donà a gairebé tota la Península Ibèrica (exceptuant les contrades del nord) i, tanmateix, no va ser mai una llengua escrita, era llengua col·loquial, popular. Els parlars romànics o romanços dels mossàrabs eren ben diferents arreu del domini islàmic d’al-Àndalus; pel simple fet d’evolucionar discrecionalment; per ser els seus parlants d’ètnies político-culturals diverses i per no tenir un model unitari de llengua.

  El que sí s’intueixen són característiques similars del mossàrab dels balears amb els romanços mossàrabs orientals de la Península, que corrien des de Catalunya al País Valencià, Múrcia i Granada. Formes fonètiques que diferien de les emprades pel mossàrab central de l’al-Àndalus.

 De fet, durant el domini musulmà de les Illes, aquestes no van tenir una vida encalmada. Segons el cronista Sebastián de Salamanca, al segle IX van ser atacades reiteradament pels normands, que les van deixar despoblades i en ruïnes l’any 859. La destrucció de les basíliques paleocristianes de les Balears i la despoblació soferta a les illes va fer que a finals del mateix segle (898, 40 anys després) el Papa adjudicàs la jurisdicció de les basíliques de les Illes al Bisbat de Girona. Per tant, aquell segle, es perdia bona part del llenguatge dels seus habitants.

  Amb tot, a les Balears, aquesta llengua mossàrab va començar a desaparèixer just iniciar-se el segle X (903), quan les Illes s’incorporen a l’Emirat de Còrdova (Qúrtuba). A partir d’aquí (i amb més força encara quan l’Emirat esdevé en Califat l’any 929) les Illes Balears pateixen una clara substitució lingüística amb la qual s’imposa l’àrab com a llengua de relació i d’administració. Per tant, l’any 1229, quan Jaume I conquereix Mallorca (300 anys després de la incorporació de Balears a l’Emirat de Còrdova), i segons explica el lingüista valencià Sanchis Guarner, el mossàrab ja no existia a les Illes, on ja es parlava l’àrab. El mateix diu amb la conquesta de València i Múrcia (1229-1245 -per part del mateix rei-), en què la llengua mossàrab al regne valencià ja havia desaparegut. A les Illes, per exemple, tan sols va deixar poc més d’un centenar de topònims, que és d’on els lingüistes en treuen les poques conclusions d’aquell antic mestissatge idiomàtic col·loquial i familiar.

 Tanmateix, a Menorca, els musulmans van seguir dominant l’illa fins l’arribada d’Alfons III l’any 1287, considerada fins llavors una Taifa islàmica independent. Si bé és cert que des l’any 1231 la Manurka musulmana va ser tributària de Mallorca (56 anys) a través del Tractat de Pau de Capdepera, la llengua dels manurkins ja era l’àrab i no el mossàrab menorquí (!?) que havia desaparegut gairebé per complet.




 Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser destinat a l’administració islàmica de Mallorca l’any 1227, on va ser designat almoixerif (controlador administratiu) de Manurka. L’any 1231, quan Mallorca ja era domini de Jaume I, Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser intermediari del Tractat de Capdepera, i els historiadors àrabs afirmen que ell és l’autor intel·lectual del Tractat, escrit en àrab i català. L’any 1234 va ocupar el càrrec d’arrais o rais (cap militar) de Manurka, la qual restaria tributària fins l’any 1282, i on va fer complir escrupolosament el Tractat.

  És sabut que Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí era una home il·lustrat i format en la llei de l’Islam, a més de poeta, gramàtic i filòleg i amb prou coneixements de medicina. La seva llengua era l’àrab i així hi va escriure a Menorca la seva producció literària. Va ser un home ferm, acurat amb la burocràcia, de moral islàmica severa i home lliurat al conreu literari en el seu l’idioma, ja que va convidar a Manurka molts intel·lectuals àrabs. Tot açò quan el mossàrab-romanç feia molt de temps que havia desaparegut en el parlar dels seus habitants, i que, se suposa, si més no, que un cabdill tan literat i recte en l’ordre no fes de l’àrab la llengua de la 'seua' taifa.

  És més, dels pobladors de l’època islàmica a Menorca, en quedaren ben pocs després de la conquesta de 1287, a tenor del que explica l’historiador Cosme Parpal (La conquesta de Menorca.-Ed.R. Dalmau). “... la venda de sarraïns fou gran, la qual cosa féu que s’obtingués un guany copiós de la conquesta... La relació que es podria fer dels moros redimits o venuts seria inacabable...” explica. A modus d’exemple, i per simplificar, Parpal cita algunes empreses on s’expliquen unes poques operacions que comporten la sortida de Menorca d’entre 1.600 i 2.000 sarraïns, redimits o venuts a Mallorca, València i Barcelona. Però els esclaus venuts van ser molts més. “A més d’altres redempcions que es troben a la Cancelleria (...) D’aquesta manera fou despoblada Menorca dels seus antics habitants” remata Cosme Parpal quant als vençuts.

 A què venen aquestes dades? Doncs arran de la procedència dels nouvinguts i de llur llengua. Menorca fou repoblada “de bona gent cathalana” segons la crònica de Ramon Muntaner, encara que els adjectius de la cita no agradin a alguns. Així, els nous pobladors de Menorca tenien com a llengua el català, el catalanesc, el llemosí o el parlar en pla... com li vulguin dir, però la mateixa llengua comuna dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, la llengua que els menorquins hem conservat fins a dia d’avui, amb la seva natural evolució des de 1287; la llengua imposada per la nova autoritat reial i cristiana; la llengua que ja parlaven els pobles de Catalunya, del Regne de València, del Rosselló, de Mallorca i d’Eivissa.

 Per tant, queda fefaentment desmuntat que “es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians...”

 A més, cal considerar les posteriors repoblacions existents a Menorca després de les moltes baixes per mortalitat causada per atacs pirates, per fam i epidèmies, entre d’altres, que també són prou conegudes, (1427, 1535, 1558-1600, etc.). Potser caldria fer esment especial en el despoblament que suposà el saqueig turc de 1558. Segons l’historiador M.A. Casasnovas Menorca tenia uns 10.000 habitants i Ciutadella, llavors capital, uns 4.000. Els historiadors calculen que l’illa va perdre la meitat de la població després de l’atac otomà. Ciutadella va ser la que més va acusar les baixes entre morts i deportats, unes 3.000 persones. 

  La repoblació duita a terme posteriorment durà uns 40 anys i al llindar del segle XVII Menorca ja havia recuperat la població que tenia abans del saqueig (el meu primer llinatge apareix a Menorca dins aquesta repoblació. Mira per on!). L’increment demogràfic, instat amb mesures concretes (concessió de franqueses i guiatges) des de la Universitat General, segons explica Miquel À. Casasnovas, fou en la seua immensa majoria duita a terme amb mallorquins, però també amb catalans, valencians, eivissencs i menorquins de fora que tornaven. Òbviament, ningú es creurà que la llengua d’aquesta nova gent era un llatí vulgar fusionat no se sap ben bé amb què.

  Llegir les aportacions expertes d’historiadors i lingüistes; llegir la història nostrada des de diferents perspectives i dels seus autors ens enriqueix i ens instrueix. I açò és tot un plaer. A més serveix per a no ser víctimes de manipulacions o d’inventives maniquees que palesen la catalanofòbia, en aquest cas per la via lingüística.

Que tingueu molt bon any!





17 comentaris:

  1. Enhorabona per l'escrit. Pels que no som grans entesos en història, és un plaer llegir articles com aquest. Bon any

    ResponElimina
  2. Un article com deim aqui de dalt de tot!!

    ResponElimina
  3. Un article molt interessant i aclaridor sobre s'origen de sa nostra llengua. I sobretot molt necessari en aquests moments.
    Gràcies!

    ResponElimina
  4. Rotund i clar. La postveritat dels secessionistes (lingüístics) s'inventen un relat pseudocientífic i el venen com a realitat. Per sort, coneixem "ses mates que fan llentiscle". No et cansis, Bep, d'escriure. Que el 2018 et sigui propici!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan pel teu comentari. El llegir fa escriure i aprendre sempre és una defensa i una garantia.
      Salut i bon any també per a voltros!

      Elimina
  5. Moltes gràcies per aquest article. He aprés moltes coses. On podria trobar alguna cosa semblant relacionada amb Mallorca i les Pitiuses?
    Xavier Pastor xavierpastor50@gmail.com
    Bon any

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xavier pel teu comentari. I Bon Any també per a tu.
      Sobre temes similars a la resta de les Illes hi ha abundant informació, que podries anar cercant a internet, on trobaries textos, documents o llibres relacionats amb el que demanes. Depèn el que vulguis conèixer en concret.
      Salutacions.

      Elimina
  6. Bé, sempre hi ha qui vol dividir-nos per la llengua, ja és gairebé una manera clàssica de fer política barroera, malgrat tot, sempre és interessant posar els punts sobre les is

    ResponElimina
  7. Es bo saber de on venim i com rallam. Ara tenc mes llum damunt aquest tema.

    ResponElimina
  8. Així és. llegir no dur res de dolent. Mai. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina
  9. Està clar que quan compares alguns escrits de entitats i persones que pel sol fil de demostrar l'odi a tot el que sigui català argumenten uns inicis del menorquí fal·laç i sense més solidesa que el seus desitjos i el compares dic amb el d'en Bep, no fan més que mostrar és llautó.

    ResponElimina