La Constitució contempla el dret d’autodeterminació

“La democràcia és acatar les lleis establertes”. És una frase que sona molt en boca dels polítics que no volen sentir ni parlar d’un referèndum a Catalunya (ni a cap altre lloc de l’Estat espanyol). Ho solen rematar amb el compliment de la Constitució i al·ludeixen, en concret, a l’article 2 del Títol Preliminar, aquell que especifica que la Carta Magna es fonamenta en “la indisoluble unidad de la Nación espanyola y patria común e indivisible de todos los españoles”. I d’aquí no treus als qui no volen tocar ni una coma del text constitucional ni volen que res evolucioni, ni que sigui la vida política i social de territoris amb drets històrics. Altres disbarats que s’escolten de polítics espanyols és que en un hipotètic referèndum d’autodeterminació per a Catalunya haurien de votar tots els ciutadans espanyols. I és clar! Davant aquesta tessitura un es demana per què al referèndum d’independència d’Escòcia no hi van votar tots els britànics? I al de Quebec tots els canadencs? I per què al referèndum del Brèxit no hi van votar tots els ciutadans de la Unió Europea?

La Constitució no és la Bíblia ni ha de ser una norma blindada i hermètica que no pugui donar sortida a les diferents situacions polítiques d’un Estat i/o els seus territoris. A més, l’actual Constitució, tot i que és contradictòria, limitada i antiquada, té mecanismes de desenvolupament per poder resoldre moltes situacions, però no se la vol interpretar en aquesta direcció de flexibilitat. I és aquest el problema: la voluntat.

Nel Martí, exdiputat del Parlament balear -i un dels millors polítics que ha donat la nostra illa- explicava en un article recent les enormes dificultats que suposa incloure el dret d’autodeterminació per la via de la reforma constitucional. I és cert. És molt difícil tenir garantia d’èxit en el procediment per incloure novetats com el dret de lliure determinació a la Carta Magna. Però la Constitució, analitzada amb voluntat jurídica i amb ambició per resoldre el conflictes polítics, ja contempla el dret d’autodeterminació.

Miquel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, exdiputat d’AP i UCD, percep que la Constitució és apta per resoldre molts conflictes actuals. De fet Herrero de Miñón considera Catalunya i Euskadi com a nacions. Fa uns anys, al Parlament basc va dir que “los derechos históricos son la Constitución del pueblo vasco”. Defensava que aquests drets històrics “fundamentan la capacidad de decidir del pueblo vasco", amb la qual cosa formulava l’autodeterminació a Euskadi per a “la integración voluntaria del pueblo vasco”. Segons aquest pare de la Constitució, idò, Euskadi, com a poble històric i amb drets propis, té adquirida la condició de sobirania, si més no de cosobirania. També en una altre article ben curiós de fa 21 anys afirma que "La autodeterminació cabe en la Constitución", interessant perquè és un home que surt de l'antiga Alianza Popular i es mostra més oberturista que molts socialistes i la dreta actual, que blinden aquell text del '78 com a intocable.

Julio Anguita, un altre dels polítics històrics de l’Estat espanyol, fa anys que diu que la Constitució pot acollir el dret d’autodeterminació perquè Espanya té signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. I aquesta és un drecera jurídica i constitucional que ha de permetre la lliure determinació dels pobles o nacions sense la necessitat de la reforma de la Carta Magna.

Ho concretam. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics és sancionat pel rei Joan Carles I d’Espanya el 13 d’abril de 1977, un any i vuit mesos abans que fos aprovada la Constitució Espanyola (6 de desembre de 1978). Aquesta Tractat Internacional diu a PARTE I (els destacats en negreta són meus):

Artículo 1.1 Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

Artículo 1.3 Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

I ara anam a veure la ‘nostra’ Carta Magna, la Constitució espanyola, que diu al Títol I - De los derechos y deberes fundamentales:

l’article 10.2:

“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Però la Constitució espanyola és encara més explícita sobre aquest tema, en el Títol III, Capítol Tercer, De los tratados Internacionales, en concret als articles 95 i 96. Els veim:

Artículo 95

1. La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.

2. El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si existe o no esa contradicción.

Artículo 96

1. Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

Estam, per tant, davant un via claríssima, apta i ràpida per poder resoldre la compatibilitat del Dret d’Autodeterminació a l’Estat espanyol. És cert que aquest dret internacional es pot contradir amb l’article 2 del títol Preliminar de la Constitució que afirma “...la indisoluble unidad de la Nación española y patria común e indivisible de todos los españoles...”, però hi ha raons per aplicar el dret internacional:

1.- Perquè és un tractat que assumeix Espanya abans d’aprovar-se la Constitució.

2.- Perquè l’article 1.1 del PIDCP (=Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación) forma part de l’ordenament jurídic intern; o sigui és llei espanyola perquè així ho especifica la Constitució segons l’article 96 (=Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno).

3.- Si l’article 1.1 del PIDCP s’interpreta com a contradictori amb la “indisoluble unidad de España...” es pot demanar al Tribunal Constitucional que es manifesti.

4.- Perquè si qualque contingut de la Constitució és contrari als Tractats Internacionals, s’haurà d’optar a la revisió constitucional (art. 95 Constitució).

5.- Perquè “la indisoluble Unidad de España” no és cap dret fonamental ni universal, i sí ho és la lliure determinació dels pobles.

6.- Perquè les constitucions democràtiques es basen en els drets fonamentals i les llibertats de la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats internacionals que cada estat té signat.

Així idò, la possibilitat d’un diàleg prolífic dins la legalitat constitucional i internacional és ben palesa per poder encaminar la possibilitat de convocar un referèndum de lliure determinació dins l’Estat espanyol, sigui per a Catalunya o per a qualsevol altre nació o nacionalitat.

Tot el que sigui predicar el contrari, són vuits i nous i cartes que no lliguen, i és només la manca de voluntat democràtica per resoldre un conflicte que s’emmarca dins l’exercici de la política. No són les lleis que fan una democràcia, és l’exercici lliure d’aquesta que farà lleis d’acord amb la voluntat popular. Però a més, aquestes lleis ja existeixen a nivell internacional i són emparades i avalades per la Constitució espanyola.

Que no ens vulguin robar la llibertat sota el filibusterisme intolerant d’una visió vuitcentista de l’Estat espanyol! Per tant, Sit and talk, que no hi ha cap il·legalitat manifesta.

Cau el teló de setembre amb la llum daurada de Líthica

Líthica posa el teló al setembre. De nou, els racons enigmàtics de les pedreres de s’Hostal ens porten al gaudi del teatre. Un teatre itinerant, una proposta molt encertada que et situa a diferents escenaris, sense bambolines, tots ells naturals; racons que sempre són especials i avui amb un fil musical en directe composat de violí, de flauta i arpa i també d'una veu soprano. Diàleg i, sobretot, monòlegs per a la reflexió, per a revisar la vida, el temps i els dies en què ens correspon obrir els ulls en aquest món trabucat.

És el resultat de la magnífica representació escènica de Fuerzas, de la companyia No som tres. Un capvespre de llum daurada, ideal per a presenciar la posada en escena dels actors i actrius, que basen els seus textos en les històries de la mitologia grega.

La vida immortalitzada, el món dels mortals; la complicitat dels humans i alhora la seua pròpia simplicitat; els pensaments que ens coaccionen i ens alliberen a la vegada; les creences i l’escepticisme; el poder de les divinitats i els seus súbdits; l’enveja i la llibertat; el poder i el càstig; la lluita dels mortals contra déus i deesses. En definitiva, la nostra mateixa vida transmesa a través dels segles que s'esdevé en l’actual bogeria del món, aquest món de reminiscències hel·lèniques que hem heretat i que, inconscients, encara mantenim. I tothom en disposa de les seues fonts i les seues influències, i tot és un camí possible, sigui dins el somni o  a través de la mateixa realitat mundana. Cadascú hi troba el seu criteri per fer-hi camí, per viure-hi els dies que tenim assignats, sigui des de la psique o de la soma; des de l’esperit i l’ànima o bé des de la matèria que som i que percep les sensibilitats orgàniques.

Gràcies a la directora, actriu i autora del muntatge, Belén Martínez; als actors Fabián Lisboa i Mario López; a les actrius Sandra Lucena, Virgínia García i, de forma especial, a Gemma Moll, pel seu treballat creixement en les arts escèniques. Alhora, i com no, agraïments al muntatge musical de Nano López, amb les interpretacions en la veu prometedora de Laura Fernández Moll; a l’arpa de Elena Armenteros i la flauta i violí de Gabi Soriano.

En definitiva, un teló esplèndid a un mes profitós, que ha clos aquest setembre a les Pedreres de Líthica, amb la llum tènue i hipnotitzant; la llum de la Menorca daurada que s'ajeu en aquest oracle clutadellenc.

Adéu estiu. Gràcies Líthica.

Tarta Relena, les veus de la glòria

Tancament de luxe del Festival de Pedra Viva a Lithica, Pedreres de s’Hostal. Brillant i magnànima l’actuació de Tarta Relena, un duet que va fascinar l’auditori en un vespre la mar d’agradable. 

Helena Ros i Marta Torrella, dues al·lotes de Barcelona, van aterrar, voleiant, a les Pedreres per convertir aquest màgic enclavament en un oracle de les divinitats. Dues veus que presentaven el seu treball discogràfic titulat Ora pro nobis, on únicament les seues veus en són les protagonistes de l’espectacle. Dues cantants a capela, dues veus polifòniques que no necessiten d’instruments per acompanyar-les perquè llurs veus porten incorporada la música. Ho fan tot: melodia, harmonia, sons i ritmes. 

La proposta és basada en la música tradicional de la Mediterrània, amb peces populars corses, morisques, gregues, catalanes, mallorquines i menorquines (d’aquí, la popular Cecília). És, per tant, una aposta de recuperació i dignificació de les músiques mediterrànies antigues que, des dels sediments d’aquestes peces populars, revaloren la identitat dels pobles i cultures d’aquest antic Mare Nostrum. I açò és de lloar. Però si hi afegim la brillantor del seu cant, en queda una representació musico-cultural sublim. 

Però no només fan música amb les seues veus sinó que també emeten una fonètica perfecte en cadascuna de les llengües cantades. Una dicció fonològica encomiable, especialment en les cançons tradicionals de les Illes Balears, pel que demostren prou coneixements dialectològics per oferir-nos, així, unes representacions molt dignes i exactes i ben lligades a l’oralitat originària de cada zona.

La posada en escena de l’esdeveniment era senzilla, però encertada. Portaven un vestit blanc fins els peus amb uns complements negres. Així, per tant, escoltar Ros i Torrella ahir entre el marès de les Pedreres de s’Hostal, era com si qualcú t’obrís les portes de la glòria; com si unes veus angelicals et convidassin a una arcàdia de sonoritat magnificent; com si haguessis accedit a un cel melòman d’on no voldries davallar durant hores i hores.

Gràcies Marta i Helena. 

Gràcies Festival de Pedra Viva. 

Gràcies Lithica, Pedreres de s’Hostal.

Reflexió d'estiu

Ha clos l'agost, però no l'estiu. A pesar que molts fan coincidir una cosa amb l'altra, no és així. No ho ha de ser. Amb tot, des del mes de maig podem dir que fa estiu. I han passat coses perquè aquest temps estival m'hagi sacsejat la quotidianitat més o manco establerta. Hi ha hagut pèrdues i desconfiances que, d'una manera o altra, dolen, perquè no s'acaben d'entendre. Per la forma, trista, i també per falsàries, en gran part. És una decepció per creure que hi havia més complicitat i confiança, però no hi era (mea culpa, potser). I aquestes coses se’t fan estranyes perquè els qui van tirar la “pedra” amaguen la mà i somriuen, com si res no hagués passat; en silenci, com en la picaresca dels jocs d’infants. I sí, va passar, perquè “la pedrada” fa mal, si més no durant un temps, fins que sana, clar. Però resten alguns dubtes: els “somriures estranys” no sé molt bé que volen dir, si inconsciència o remordiment. Tanmateix, per resoldre’ls hi hauria d’haver el diàleg, la transparència, l’honorabilitat, la humanitat, l’elegància...; o sigui allò que ens fa adults assenyats i coherents. Però no, persisteix l’”estrany somriure”... i el silenci. A més, després del sotrac, saps de qualcú (una altra decepció) que demana al nou servei de la sala posar una cortina a la porta de la cuina perquè no es vegi com funciona i el que s’hi cou. Trist, molt trist.

Amb tot, no s’acaba el món i cal aixecar-se i fer camí. Sí, caminar. Perquè és sà i cura, com l’aigua de la mar. I mentre camines recuperes activitats que vas deixar fa un temps (Gràcies GleamIsland!) i, a més, vols omplir de música aquest llarg sender d’estiu que es va tòrcer a mitjans mes de juny. Caminar proporciona noves imatges, nous paisatges, que fan pensar, que t’acompanyen. Sempre he cregut que caminar per Menorca mai és caminar sol, i fer-ho amb qualcú és fer-ho en comunitat. Mentrestant, et creues amb nova gent, que saludes i coneixes. I retrobes persones conegudes que esdevenen una agradable novetat amical, per compartir bons moments de vetlades, de músiques i de somriures (Gràcies per les estones). I aquelles amistats més antigues, que encara hi són, quan, sense elles saber-ho, t’ajuden moltíssim. 

Trescar pels camins de l’estiu és fer-ho vestit de llum, necessària quan t’has vist sota un espai ennuvolat que et fa creure que perds la complicitat d'altra bona gent. Potser no era aquella la "teua" gent. Nosaltres, vosaltres i ells ens equivocam i potser d’aquí neixen els dubtes. I aquests cal espolsar-los fent una bona calada per les platges de l’estiu. I, tanmateix, seguir caminant i confiant amb qui vol compartir, amb qui no té prejudicis i s’obre al gaudi i a l’estima, com la finestra que s’obre a l’alba.

Hi ha la llum diürna de l’estiu; hi ha els colors contra la fosca i nits de lluna plena que són fetes de músiques variades en fosquets i vespres complaents. I les nits s’han fet també molt especials.  Des dels concerts de Traginada i el memorable Pink Floyd Simfònic a la plaça des Born el mes de juliol, fins a Leonmanso i Andreu Valor a Ferreries el passat cap de setmana. Entremig, Coque Malla, Kiko Veneno, Guillem Soldevila, Sopa de Cabra, Shanti Gordi, Quartet Vela, Dos Sipiots, Cris Juanico...(i qualcun més que segur que me deix) han fet que l’estiu fos més complet, tant a l’aire lliure, com en sales o claustres magnífics. 

A la música hi ha hagut també els actes de les lletres i l’art dramàtic. He participat a la reinauguració de Vadllibres amb una lectura poètica i en la presentació del llibre Sons Bruts de Carles Rebassa (premi Carles Riba de poesia 2018), a més d’assistir-hi en altres actes literaris i de glosat. També he assistit a les representacions dramàtico-musicals de Pedra Viva, a Lithica; a l’escenificació de L’ombra de la Mola, de Josep Mercadal, a Maó; a Illanvers, a can Saura, i al recital poètico-musical Nura, de Ponç Ponç i Guillem Soldevila. A més de qualque exposició i altres actes. 

Hi ha a Menorca una creativitat cultural i musical ben viva, i uns talents menorquins (joves i grans) que caldria reconèixer molt millor i impulsar molt més des de les institucions, sobretot a Ciutadella, i amb més equitat des del Consell. Tenim molt i bo i els hauríem de seguir gaudint a Menorca. Amb tot, agrair a les entitats privades la feina extraordinària que fan per la Cultura durant l’estiu, tot i que caldria l’esforç per fer més dinàmic l’hivern.

Però hi resta encara el setembre, que a mi m’agrada dir-li L’estiuet dels menorquins, perquè és més tranquil, manco estressant i més nostrat, i ho té tot per gaudir. Visitar els racons de l’illa i omplir-me de música i lletres, com la trobada de Poetamics, plena de versos, aquest proper dijous a Sant Lluís; o a la participació a Sant Patrici en un recital sobre el vi, el proper dia 21. Però també d’altres plaers que segur que hi seran.

Per tant, seguiré caminant per trobar la complicitat i la confiança; per trobar la llum de l’estiu i cercar els colors contra la fosca; i sanaré les ferides i cicatrius, i foragitaré els dubtes. Perquè sí. Per compartir somriures i converses amb una cervesa ben freda, o brindar amb el vi a les tertúlies, amb el vi de vida.

Vi de vida

Vi, una copa de vi, una copeta agraïda.

Beguem el brou vetust, el vi clàssic d’esguard,

de música i ball, de les lletres i l’art...

Beveu el vi d’amor, que no és picat i envida.

Assaborim el tast del vi que no es covard,

que du el gust i el plaer i empeny l’embranzida;

que inspira i té l’aroma de musa vestida

que quan dansa i recita mai no es farà tard.

Aprenguem dels efectes alquímics, que els té:

que eixampla l’esperit i tanca la ferida,

que construeix la pau, que no mata i du el bé

i fa cantar poetes amb la veu lluïda.

Glopeja el vi que et mostra el somni i el sender...

Estima el vi que estima, estimat vi de vida.

Bep Joan Casasnovas

Agost 2019

Sons bruts, la reacció que demana el cos

Presentació del llibre Premi Carles Riba 2018 de poesia

Fer un llibre de poemes al llarg de 15 anys fa pensar que és un llibre treballat, però també és l’expressió de les experiències viscudes al llarg del temps. És el temps en què l’autor, Carles Rebassa, va tardar per enllestir el poemari Sons bruts (Premi Carles Riba de Poesia 2018). Jo que no en som massa de presentar llibres, senzillament perquè pens que em falta molt de bagatge crític i coneixement per esfilagarsar la literatura que fan els altres -i més de poetes sòlids com és Carles Rebassa-, m’he atrevit, a petició de l’autor. Perquè el conec i perquè l’acceptació de l’encàrrec m’obliga a llegir el seu poemari, i açò m’agrada; i perquè em posa el deure de dir coses sobre allò que he llegit. I també perquè llegir fa escriure i tot plegat fa literatura, que és la nostra bereneta diària. Per tant, també aquesta vegada, aquesta presentació, ha estat un punxó, un estímul per a mi.

Vaig conèixer en Carles a Formentera, a una trobada de poetes organitzada per l’Obra Cultural de Formentera. Allà ja vaig percebre la força poètica d’aquest mallorquí de Palma establert ara a Barcelona. A la pitiüsa menor vaig entendre que ell ho vol dir tot a través de la poesia. I ho fa, i ho escriu molt bé. Amb la irreverència, si cal, de tot allò que vol dir; amb el coratge sonor de tot allò que vol denunciar; de tot allò  que sent en l’amor i el desamor...

Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Diu que ha escrit el llibre en 15 anys. Va començar als 25 i l’acabà als 40. Durant tot aquest temps hi ha l’aprenentatge i un trànsit cap a la maduresa, que té ben consolidada. Tanmateix, pens que aquest poemari de Sons bruts no ha madurat, va néixer madur. Perquè jo no he sabut destriar quins sonets va escriure als 26, 27 o 28 anys, dels que ha escrit als 38, 39... M’han semblat tots molt madurs. Per tant, els 15 anys de treball són l’espai on hi ha acumulades les vivències per poder dir i explicar, però no és l’evolució del coneixement de l’art poètica, perquè aquesta, ja es veu, la té assimilada de ben jove.

Sé que Carles Rebassa és tot ell poesia. És poesia intel·lectual, de literat assaonat, però tot ell és també poesia de carn. I així ho manifesta en aquest llibret, en què considera que és el cos que escriu poesia, el que vessa literatura, el que troba en la quotidianitat i en la mirada diària de la vida els ornaments per a dir la vida en clau poètica. Allò habitual, normal, ell ho transmet en art poètica. A allò que no li donam importància per senzill o previsible, ell ho fa novetat amb el filtre de la poesia. 

Oscar Wilde deia que hi ha dues normes per escriure: tenir cosa a dir, i dir-ho. Bé idò, el nostre poeta, té molt a dir, i ho diu. I ho expressa en tot el que viu: les vivències, les mirades, els gestos, les interpretacions. En fa de l’experiència de la vida un plec poètic. En tots els sentits. Veu l’amor, la injustícia, els abusos socials i polítics, les crueltats... Veu la mort, sent el dolor, manifesta la solidaritat... I açò el converteix en un informador que filtra les emocions viscudes a través de la seua art literària. Per açò és pulcre envers l’amor, perquè estima amb tot el cos; però rebel contra la malvestat perquè no l’admet; és molt sensible envers el dolor, perquè crema i fa mal... I totes aquestes emocions li remouen l’interior i per tant li sacsegen el cos, que és el que acaba escrivint. Com ell mateix afirma, “un llibre l’obre i el tanca el cos i la poesia el destil·la”. “Els llibres –diu- s’acaben per voluntat expressa del cos”.

 Tanmateix, entenc que la seua poesia és un manifest d’amor en tot el seu conjunt. Perquè el que persegueix és estimar i ser estimat, en tot el seu ventall d’interpretacions. Les indignacions que hi trobareu en la seua literatura són provocades per l’amor; les seves irreverències són fruit de les injustícies socials i les repressions contra la llibertat; el dolor és l’absència de l’estima que li crema per dintre i per açò el cos li crea reaccions que ha d’apaivagar a través de l’escriptura. I el cos ho sap i ho expressa.

 Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Escriure contra la despersonalització, la desesperació i la destrucció de l’interior. I cercar una sortida. Al final del llibre en Carles ho explica, jo ho resumesc:

Picasso pintava per no tirar-se per una finestra, com deia Blai Bonet. Àngel Terrón, un altre gran poeta, n’és també d’escriure per foragitar els mals que el paralitzen. Rebassa també ha agafat el fil d’aquesta necessitat i diu que escriu per no envestir-se per les parets i per sanar els mals. Sònia Moll, escriptora i poeta, en va fer una definició semblant arran d’un història que va contar del seu pare, Antoni Moll Camps. Davant un fet, una inquietut o neguit, , Sònia Moll deia que “el Problema no és la ràbia que et pugui causar un fet, sinó què decideixes fer amb la ràbia”... Bé, en aquest cas seria escriure.

Davant una calrada, una indignació, un dolor compungit insofrible, escriure és una teràpia i a més un llibre que haurà acabat el cos.

Llibre, aquí, el podríem fer sinònim de caminar. I qui regeix l’activitat és el cos. Escriure un llibre és també una manera de buidar-se, per no tirar-se per la finestra, o per no estavellar-se per les parets de casa. I és com el caminar. Escrius fins que el cos diu que s’ha acabat, perquè camines fins que el cos diu prou.

Sons brutsés un llibre brutal. Perquè tot allò que el poeta sent, veu i experimenta ho destil·la amb una literatura acurada, sòlida, pulcre, completa... Carles Rebassa mostra un bon domini de la llengua literària i açò per al lector és un complement de gratitud. Perquè una cosa és llegir un text qualsevol (informatiu o divulgatiu, per exemple) i una altra cosa és que una notícia o un fet sigui explicat a través del filtre poètic, per açò, Són bruts és una història, o vàries, feta en poesia, que pretén arribar al lector d’una altra manera, aquella que també ha de satisfer el cos del lector.

Un altre fet curiós d’aquest Premi Carles Riba 2018 és que és un llibre fet només de sonets, 68. Ben curiós en el temps que corren que s’opti per una estructura de rima i mètrica en el format clàssic per excel·lència, que és el sonet. Jo que som sonetista, ho agraesc molt. Tanmateix, Rebassa fa els sonets sortint del model de dos quartets i dos tercets i agrupa els versos en vuit i sis estrofes. No hi fa res, segueix sent un sonet, perquè clava la rima i la mètrica, i per tant s’aguanta perfectament. Aquest fet, sembla, que ve influenciat pel mestre Terrón que parla del sonet com una “forma tancada” i no en la seua distribució dels versos.

Tanmateix, com ho va explicar fa temps Salvador Oliva, la mètrica i la rima no signifiquen res en un poema, si el que està escrit no és un poema, o sigui, no diu res, no transmet, no arriba al cos del lector. Cosa semblant ha escrit també Xavier Serrahima darrerament sobre Sons bruts, respecte al contingut poètic i estructura emprada. El contingut el fa, el continent l’engalana. Aquest llibret du una excelsa poesia i una brillant essència poètica. Però a més, l’autor ha tingut el gust d’encaixar-lo en una estructura tècnica, que des del meu punt de vista li confereix moltíssim de mèrit. És, per tant, i des de la meua modesta opinió, poesia en majúscules. És dels poemaris que més he gaudit darrerament, perquè és saludable, clar, fet des de l’interior, amb el cos i l’ànima i amb un coneixement i domini literaris inqüestionables, -no debades obté un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, el Carles Riba-. És, idò, literatura de marca.

Per dir-ho clar i planer, Sons bruts, és un llibre brutal, poèticament parlant. Si el llegiu notareu que el cos vos reacciona.

Ciutadella, 1 d’agost de 2019.

La tradició com un valor d’estima

Necessària. I torna. Sí, sempre torna. I ho fa per renovar-nos, per necessitat peremptòria. Perquè en aquest racó mediterrani de Ponent necessitam aquesta cita que obre l’estiu i que ens és inherent a la nostra existència ciutadellenca, si fa no fa. Una mena de transsubstanciació que vessa una essència antiga ben prou complicada d’explicar. Tot es tenyeix d’un encanteri especial, ric de vivències, exultant en sensacions, de mirades empàtiques, de ganes de viure; però també de records i enyorances, de temps perduts i recuperats alhora. Hi som tots: els que van marxar un dia, tornen per la porta discreta de la memòria; els que hi som, envigorim i potenciam l’existència. Tot s’hi aplega en el marc festiu d’aquest daurat solstici fet d’ofrena generosa i d’imatges. I és açò el que hem de preservar gelosament: que els dies de Sant Joan ens satisfacin l’esperit de sentir, d’estimar, de gaudir de tots els moments feliços; de compartir-los, amb discretes llàgrimes o amb rialles sonores, però sentir-ho, viure-ho en la mesura que ens ho reclama l’esperit i el cor.

Foto TOMÀS ORELL

La polèmica. Amb tot, quan alguna cosa de Sant Joan no ens quadra, la polemitzam. Sí, sí. Des de fa uns anys la Festa ha de venir precedida de la polèmica, del morbo, inflat per nimietats innecessàries, tòxiques, pejoratives i alimentades també per determinades fonts mediàtiques. També s’ha de dir. Sant Joan s’ha d’explicar, però no ha d’embafar ni saturar d’informacions espúries que danyen, que desllueixen, que tergiversen (intencionadament i involuntàriament). Però per a (ja) molts  tot s’hi val; és un negoci per al guany ràpid, sense cap respecte a la Festa íntima d’aquest poble, ni per als majors, ni per als infants. Potser no som conscients del lent deteriorament que aquesta voràgine econòmica incontrolada provoca a una festa que és sentiment heretat, cultura pròpia, identitat. Potser, sense adonar-nos, l’embrutam, l’anam laminant. Que si el cartell, que si les carotes, que si les avellanes, que si els filtres, que si no ens deixen posar barra, que si les exigències administratives, que si els milers de visitants... I tot açò és part del gruix informatiu que els ciutadans reben durant tres o quatre setmanes. I l’altra: la imprecisa informació sobre la Festa, aquella que ha de fer possible entendre-la millor, perquè res es pot estimar si no es coneix talment és.

Tanmateix, hi ha poca sensibilitat en tot allò de pèrdua emocional, de la vivència que ha de ser pròpia, rebuda i compartida; de la representació que avala la magnitud moral i ancestral d’aquests dies de joia. I perdem un llençol cada any. Petits detalls que la transformen i en contra dels valors nostrats que venem inconscientment. La seguretat per a l’Ajuntament, “Els protocols” per a la Junta de Caixers. Quin desficaci traïdor a la història. “I sempre s’ha fet així !!...”  I ingenus, ens ho creim.

Foto TOMÀS ORELL

La tradició. Una altra bandera que s’oneja per no malmetre interessos, perquè les coses no s’adaptin i es mantinguin immòbils. Quan una cosa no ens agrada o no l’hem viscuda en sortim amb “la tradició diu...”. Fals. La tradició no diu res. El nom de la tradició és el que empren alguns per tergiversar-li el seu significat i fer entendre que res no s’ha de tocar perquè ja els va bé com estan algunes coses, sobretot als gestors de la festa. Ells, que són els qui més han trastocat la festa per als seus interessos. ‘Tradició’ significa -en consulta a qualsevol diccionari- “Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc.”. La tradició no és cap norma ni cap llei que atorgui drets i deures, ni inclusions ni exclusions. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la, a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... En el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica. Alterar la tradició seria baratar la representació d’alguns actes, canviar l’ordre, suprimir elements immemorials, no acomplir amb un ritual que ha estat costum permanent. I no cal confondre-ho amb l’adaptació, perquè és fàcil d’entendre que vivim al segle XXI i no a la baixa Edat Mitjana.

Existeix la moda, el costum i la tradició. I molts ho mesclen sense cap sentit. Amb la falsa interpretació del terme ‘Tradició’ es pretén frenar el normal i lògic desenvolupament social. Una representació antiga com la nostra viu durant uns dies dins una societat del segle XXI, i els valors de la tradició han de saber encaixar-se al temps que vivim, maldant de rememorar uns fets heretats, una herència que ens identifica com a poble, com a cultura popular, que volem mantenir perquè l’estimam. Hem de poder parlar de Sant Joan sense que se’ns encenguin els ulls, sense que se’ns abrandin les entranyes d’ira. La Festa serà el que els ciutadellencs vulguin que sigui, amb el debat obert, serè, respectuós, sense la iniqua sentència dels intolerants. “El cartell d’enguany no és tradicional...”. Vius com interpretam el terme perquè estam esquinçant la festa i farem de la ‘tradició’ una lamentable ‘traïció’.

Foto TOMÀS ORELL

Viure-la. Ens correspon per tant, al marge dels prolegòmens inútils que ens intoxiquen, arribar joiosos als dies grans, receptius per a la vivència excelsa, amb l’esperit net i l’ànima despullada; a la recerca de les emocions, de revifar les amistats, de valorar junts com renillen i ressonen els equins per la ciutat antiga; com ens transportam a l’encanteri de la vida; com percebem la brillantor de cada mirada, el plaer de l’abraçada, la besada amb suors de nacre...

Perquè ens ho van transmetre els pares i mares, els avis i àvies (aquesta és la tradició!); perquè hi vam trobar molta vida en l’adolescència; perquè ens va fer vitencs durant la verda joventut, talment les canyes verdes creixen vora un torrent; perquè els infant i els joves actuals hi tenen dret i hem de ser solidaris generacionals...

No em cerqueu, idò, entre les polèmiques, ni entre les discussions estèrils, perquè el que m’interessa és viure-la, no patir-la. Cercau-me entre la llum especial que té la Festa, entre les ombres iridescents de fresca agraïda, entre els magnànims centaures de la nostra història. Si ens trobam per aquests espais de gaudi galoparem junts amb els plaers i els valors de la Tradició.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista de Sant Joan

del Setmanari El Iris 2019