La lliçó de la Cultura

Davant el paorós coronavirus

Pensar, reflexionar; esbrinar, serenament, el que passa. Una fet històric, una situació que es convertirà en efemèride al llarg del temps. La població actual no havia viscut mai una pandèmia tan paorosa com aquesta, d’abast mundial. Ens hauríem de remuntar a la grip de 1918, amb centenars de morts a Menorca, i uns 50 milions arreu del planeta.

Aquest COVID-19 és un virus que no dona treves i no entén de classes socials ni d’ideologies. Tanmateix, no vull parlar d'algunes estranyes mesures de les màximes autoritats polítiques, sinó de la força de la societat, en aquest cas de la societat menorquina. Una reflexió que em ve arran de la lectura d’un article al setmanari El Temps, que parla de la històrica resiliència menorquina per la condició d’illaïtat, però també de veure, aquests dies, la capacitat i la solidaritat de la gent i dels seus col·lectius.

Foto d'Isabel Alomar (IB3), el passat estiu, representativa de  l'estima de la gent als seus músics i cantants.

L’empresa ideada per Cris Juanico, Shanti Gordi i Leonmanso d’organitzar un concert en directe per les xarxes socials, Tots a ca teua Festival -també la d'altres iniciatives que van retransmetre en directe- per acompanyar la gent confinada a les llars, mereix, no només un llarg aplaudiment (com els que es fan a les 20:00 hores des de balcons i finestres), sinó també una profunda reflexió. Potser pugui semblar que no té més importància que un fet curiós i agraït. Però no. Té molta transcendència si sabem trescar més enllà de les tres hores dels tres dies de gaudir musical davant l’ordinador o el mòbil. Té la importància de constatar la força que té la Cultura -si en majúscula-. Perquè la Cultura és una cuirassa davant les malvestats, és una avantguarda de solidaritat, un gest d’empatia i motor de progrés social. En aquest cas, la música i els seus autors, han posat en evidència que la societat cultural mereix ser més ben considerada i no un simple fet d’oci o entreteniment, que també.

Al marge de la llarga tradició melòmana que atresora l’illa, el panorama insular desplega en l’actualitat una inèdita creativitat musical i viu un dels moments més àlgids pel que fa a la interessant nòmina d’artistes. I en aquests moments de dificultat i d’incertesa, i davant la considerable preocupació sobre la salut comunitària, el col·lectiu de cantants i músics ha donat una lliçó a Menorca amb la seua oferta desinteressada que ha arribat a milers de persones en forma de solidaritat i empatia. Un gest que hem de considerar, donada la crisi social, sanitària i econòmica que ens assetja.

Ningú no podrà negar l’eclosió musical existent: als noms ja citat com Cris Juanico, Leonmanso i Shanti Gordi, hem de recordar també el talent de Guiem Soldevila, Anna Ferrer; grups i cantants amb segell propi com Dos Sipiots i Pèl de Gall; Bep Marquès, Cala Joia, Binigaus Band; o la qualitat versionada de Joe Mina, Pedro Sánchez, Àngels Anglada, entre d’altres. I referència especial a la internacionalitat del músic Marco Mezquida o del cantant líric Simón Orfila. Altres veus destacades són les de Maria Camps o Rita Barber, però també veus en projecció com les de Judith Uris, Lorena Martí, Dani Juanico o Joana Melià, entre d’altres. Músics d’una talla encomiable, com Pere Arguimbau, Sergi Martín, Suso González, Martí Genestar, Lluís Gener, Pere Moll, Toni Genestar Femenias, Simó Bosch, Blanca Coll, Quim Ribó... Als noms pròpies, ens cal també reconèixer el treball excel·lent de les bandes i escoles de música com les que dirigeixen Joan Mesquida, José Agustí Colom, Isaac Mascaró o Lito Arguimbau entre d’altres, que han posat color a tantes i tantes nits menorquines.  I segur que me’n deix molts. I em disculpareu.

Com a col·lectius d’avanguarda cultural també ens cal destacar l’auge de la creació literària on Menorca viu l’efervescència més lloable de la seua història. Escriptors i poetes -que també han aportat, aquests dies, a les xarxes amb les seues obres- han posat la qualitat de les lletres menorquines més enllà de les nostres costes. La força de les arts escèniques és un altre gènere cultural, de llarga tradició, que mostra actualment una transcendència constatable; com també el moment esplèndid en el talent de les arts visuals, amb una nòmina de pintors i artistes que ens omplen d’orgull.

I voldria afegir un sector més a la força innovadora de Menorca: el sector educatiu, pioner i amb un recorregut que ve d’enfora: des de Mestre Joan Benejam, fins als actuals Pilar Benejam, Vicenç Arnais o Pere Alzina, entre molts altres, que ha fet de Menorca un nucli d’avantguarda destacat. A més capdavanter a l’Estat espanyol amb els mètodes de renovació pedagògica.

Idò sí. Menorca ha estat i és pionera en moltes disciplines. Les democràcies sanes i avançades basen la seua projecció i progrés a través de pilars com el coneixement, la cultura i la civilitat (i algun altre). I Menorca, en té una bona nota d’aquests tres fonaments. I si anam més enllà de les tres hores de concert on line d’aquest passat cap de setmana, en traurem conclusions que cal considerar. Perquè ens correspon visionar les coses d’una manera més raonable i amb més sentit comú. El coronavirus ens demostra que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets i deures. Però a Menorca ens ha demostrat també –una vegada més- que som una societat amb resiliència; o sigui, amb capacitat de refer-nos, de superar-nos davant les adversitats.

No entraré a discutir les decisions preses per les administracions i polítics en aquesta preocupant emergència social i sanitària, les quals també entenc que són complicades.  No toca ara i aquí fer-ho. El que sí voldria deixar constància és que la Cultura, l’Educació i l’empatia, són motors de la nostra resiliència. I el que sí pregaria és que els polítics i les administracions no oblidin el sector cultural de l’illa, perquè davant les adversitats com les que vivim –i d’altres-, aquest col·lectiu porta la bandera. Ho demostra el concert on line d’aquest passat cap de setmana, amb milers de seguidors. Una iniciativa altruista que, per si mateixa, mostra la fortalesa i cohesió de la música, de la Cultura.

Gràcies musics i cantants per donar-nos llum i enviar-nos a casa nostra tanta esperança i solidaritat. GRÀCIES.

Bep Joan Casasnovas

El 'coronavirus', la grip de 1918 i Sant Joan.

  Se’m fa difícil posar la TV aquests dies. L’allau d’informació sobre la nova pandèmia vírica em té esgotat i avorrit. Crec que davant la situació d’expansió del coronavirus és necessari mantenir la població informada, però no fa falta alarmar-la tant. Recomanacions preventives, hàbits higiènics i explicar què és aquest nou virus, em sembla bé. Citar cada dos per tres els nombre de morts d’una regió o una altra i sobredimensionar les mesures donades per les autoritats em sembla sobrer i exacerbat perquè no ajuda, ans al contrari, crea espant social i desorientació pànica.

A dia d’avui, el coronavirus ha infectat 2.100 persones a l’Estat Espanyol, de les quals 52 han mort. Però, atenció! la grip comuna ha causat fins a dia d’avui 6.500 morts. Per tant, cal situar-nos. El coronavirus té més capacitat de contagi, però és manco letal que la grip. D’aquí, la preocupació pel col·lapse econòmic i social que suposa una ràpida propagació del virus, però no per la gravetat o nivell de mortaldat. Aquest fet s’ha de tenir en compte!

A més de les pors infringides per les informacions mal donades, surten les especulacions sobre les mesures preses en els afers públics en actes i espectacles socials. Es suspenen representacions teatrals, competicions esportives, concerts, jornades, exposicions, presentacions, etc, etc. I com no, ja ha sortit la Festa de Sant Joan: Es farà o se suspendrà?

L’any 1918 (i fins ben entrat 1919) hi hagué una pandèmia d’una grip molt potent. Hi hagué alarma per la mortaldat que causà i amb la velocitat amb què es va escampar arreu del món. De fet, a aquesta afecció la van anomenar la gripe española. Va esclatar el març de 1918 i va córrer com la pólvora. Aquesta grip va  ‘matar’ més de 40 milions de persones a tot el món; prop de 300.000 a l’Estat espanyol i moltíssimes a Menorca, on s’hi van calcular unes 1.500 persones infectades. Ciutadella va ser la més afectada on el virus gripal va ser especialment virulent, amb centenars de morts.

Els experts en biologia viral i altres instàncies mèdiques apunten que el coronavirus resta inactiu quan la temperatura ambiental arriba als 25 graus (també si les temperatures són molt baixes. Las màxima expressió d’aquest virus es troba entre 13 i 24 graus). En aquest sentit actua molt similar al virus de la grip. Alguns dels més saberuts en la matèria indiquen que amb l’arribada de la primavera i l'estiu; amb la pujada de les temperatures i els dies càlids i solejats la transmissió del coronavirus remetrà significativament. Un alè (sostingut), idò, de cara a la celebrar Sant Joan amb normalitat!

L’any 1918, la grip tingué tres fortes onades epidèmiques, amb les conseqüents defuncions. La primera, de març a maig; la segona, d’octubre a desembre, que va ser la més potent i letal; i la tercera, de març a maig de 1919.

Tornem a Sant Joan. A pesar dels estralls que provocà aquella potent epidèmia l’any 1918, Sant Joan es va celebrar amb total normalitat. El contagi es va reduir quan va arribar la calor. Alshores, El Iris de 18 de maig de 1918 se’n feia ressò i, davant la incertesa, instava l’ajuntament a actuar:

“¿Qué pasa? Creemos, llegado el momento, de dar un topque de alarma. Se acercan las Populares Fiestas de San Juan i no ha sido nombrada aún la Junta de Cajeros de la misma. Según la tradicional costumbre, dicho nombramiento debe hacarse por el Ayuntamiento el  día 9 de Julio, y desde entonces han pasado muchos meses y hasta se rumorea si las alegres fiestas no se celebraran” . (Extret d’El Iris especial de Sant Joan de 1985).

De fet, l’1 de juny de 1918 es van nomenar els càrrecs de la Junta de Caixers: Pere Riera, capellana; Faustí d’Olives Saura, Caixer Senyor (substituït per Josep d’Olivar) Francesc Moll, pagès de Torralbet; Francesc Coll, pagès de sa Font Santa; Joan Monjo, ferrer, Caixer Casat; i Josep Marquès, arader, Caixer Fadrí. Tots ells, i la corresponent qualcada, de la mà del fabioler Josep Truyol (en Bep Candela) van celebrar un Sant Joan de dalt de tot, com ho són gairebé tots.

Va sotmetre la calor el virus de la grip aquell any? No ho sabem. Però seria possible segons els experts d’ara. Passat l’estiu d’aquell 1918, i arribats al mes d’octubre, el virus de la grip va revifar de nou i va ser més violent que el primer brot de primavera. A Ciutadella, van morir moltes persones, entre elles l’apotecari Miquel Seguí, llavors el titular de la Farmàcia Llabrés de davall ses Voltes; quatre dies després també moria el mestre de música Guillermo Alba, regidor de l’Ajuntament i també exdirector de la Banda. Aquell fatídic mes de novembre de 1918 va provocar molta por i desconcert. L’Ajuntament anava desbordat per poder atendre les famílies infectades. Des de Maó arribaven metges per socórrer els malalts i des de l’Ajuntament de Maó es va organitzar un concert per recaptar fons destinats a auxiliar les necessitats que l’epidèmia causava a Ciutadella. (1)

Ja el mes de desembre, la cosa es va normalitzar i així ho conta El Iris de 1918 en la seua edició del 4 de desembre: “...la Junta Municipal de Sanitat, davant la davallada de casos de grip decidia, per unanimitat, autoritzar que a partir del diumenge 8 es tornassin a obrir els cinemes i altres espectacles públics. A partir de dilluns 9 es tronarien a obrir les escoles, prèvia desinfecció de les mateixes”:

Aquella virulenta grip va tornar revifar el més de març de l’any següent, però va desaparèixer a frec de l’estiu. Per la calor?

El meu avi matern, Jaume Mascaró, va viure aquella grip letal quan tenia 20 anys; l’avi patern, Bep Casasnovas, en tenia uns quants més. M’agradaria ara escoltar la seua opinió respecte aquesta nova crisis viral un segle més tard, després que ells visquessin aquell infern en una època en què no hi havia ni els mitjans ni els recursos d’ara.

És ben cert que el món dona voltes i allò que se’n va, torna. Els cicles vitals, d’una manera o altra es repeteixen. Jo crec que la força del coronavirus remetrà notablement d’aquí al mes de juny. És una suposició. O una esperança.

Tanmateix, davant la gernació que acull la festa de Sant Joan avui dia, i al mateix nivell de precaució amb què s’actua ara, no estaria malament cancel·lar totes les rutes marítimes de son Blanc fins el 26 de juny. Mesures de prevenció que vindrien molt bé per acabar de controlar la propagació d’aquest maleït coronavirus. No ho trobau?