Història, tradicions.

Crec que gairebé tots convindrem a entendre que la processó de Sant Antoni a Ciutadella representa l'entrada de les tropes catalanoaragoneses a l'antiga capital de l'illa. És una festivitat cívicoreligiosa que respon a dues celebracions. Per una banda, era la festivitat gremial de l’obreria de sant Antoni Abat, (sant que va néixer el 17 de gener de l’any 356), considerada la més antiga de l’illa. Per altra banda, es commemora la conquesta cristiana de l’illa el gener de l’any 1287 (les tropes del rei entren a Ciutadella el 22 de gener de 1287). 

Maria Juan. 1987. Primer dona en qualcar

Tot era representat per homes, des de sempre, des de "temps immemorial", perquè ells s'assignaven aquests papers d'autoritat en una societat medieval o bé passada.

 

L'any 1984, emperò, per primera vegada, una dona, Maria Bagur Garrido, realitza els Tres Tocs a on hi havia els Portal de Maó (Placeta de ses Palmeres) representant l'entrada del Rei a la ciutat (aquest fet és, tanmateix, inexacte. El 1287 el Portal de Maó no existia, i Alfons III va entrar a la ciutat per on es troba ara el bastió de sa Font). L'any 1987, efemèride dels 700 anys de la conquesta, va qualcar a cavall una dona, Maria Juan Benejam, per primera vegada a la història de la Festa més antiga de Menorca. 

I què va passar? Res. La celebració protocol·lària de Sant Antoni no s'ha desvirtuat en res respecte a la forma tradicional de celebrar aquell fet de conquesta. La tradició es manté i els actes són, detalladament, els mateixos. Recordem, l'any 1987!

Ara, veure cavalleres de Sant Antoni (de qualsevol partit polític) és un fet més que normal i sense cap controvèrsia. La participació de la dona als actes tradicionals no ha de ser considerat 'politització', sinó un fet natural d'adaptació que no transgredeix cap ritual ni costum i que no altera en res la tradició.

Ens hauríem de cohesionar més i entendre'ns millor, sense necessitat de treure'ns els ulls davant realitats que haurem d'afrontar, més prest o més tard, d'una o altra manera.

La lluita històrica per l’autogovern de Menorca

Presentació del llibre El somni menorquí(nista). Antecedents i aspiracions del menorquinisme polític.

Autor, Nel Martí.

 

    El llibre que ha escrit Nel Martí és, sens dubte, una valuosa aportació a la història dels processos i esdeveniments polítics de Menorca i, més en concret, al menorquinisme (sigui en les formes de regionalisme, nacionalisme, federalisme, republicanisme, o sobiranisme) per a la recuperació de l'autogovern de l'illa des de molt temps enrere. Hi trobarem la compilació dels fets, decisions i processos pels quals l’illa de Menorca ha volgut sempre dirigir el seu futur, si més no amb la màxima autonomia possible i d’una manera prou raonable. Un llibre amb una gran quantitat d’informació que cronològicament, i des d’èpoques i posicionaments diversos, abasta la llarga tradició del sentir social dels menorquins i de llurs institucions.

          L’antiga Universitat General de Menorca en va ser l’eix polític que administrava els tributs, la justícia, l’economia, la hisenda, el patrimoni, els mercats i tot tipus d’afers cívics i culturals, sempre sota la Corona catalanoaragonesa. Una forma, en podríem dir, federal o confederal que permetia l’autogovern dels seus territoris, i Menorca com una entitat territorial més. Tanmateix, era una societat classista estructurada per estaments on l’aristocràcia terratinent i l’Església van acumular sempre tot el poder. Amb tot, al Consell General de la Universitat i a les Universitats particulars (Es Mercadal-Castell de Sta. Àgueda, Alaior i Maó) hi havia representació de tots els estaments. Una fórmula pròpia de l’Antic Règim i vigent a tots els estats de la Corona d’Aragó, que no era absolutista i permetia la representació social, tot i que sabem que no encaixaria de cap manera en la democràcia d’avui en dia. És evident. Amb tot, Menorca s’autogovernava. Va ser aparèixer la dinastia borbònica perquè la nostra illa perdés tots els furs i privilegis amb els quals s’havia regit sempre. A més amb dures repressions i amb una assimilació cultural que ha cercat sempre l’etnocidi. Fins ara. A pesar de dir-nos una democràcia autonòmica, el model d’Estat pivota sobre la “sagrada unidad de España”; que no permet ni l’elecció per a un ús normal de la llengua pròpia ni tampoc a la federació de comunitats autònomes, sols per posar un exemple. O sigui, queda clar que la Constitució espanyola actual no en vol sentir ni parlar d’una Espanya que reformi el patró uniforme de la vella dinastia borbònica.

 

     Històricament, el menorquinisme polític neix quan els Borbons dominen la nostra illa, encara que el terme menorquinisme no s’emprava llavors. Els problemes més greus i els patiments més profunds de la societat menorquina apareixen amb un Borbó al darrere. Ni amb la dominació anglesa, ni amb la francesa, Menorca va partir tant, a pesar que també hi trobarem episodis incòmodes darrere aquestes dues potències, com serien els permanents conflictes de competències; la ruptura amb Mallorca quant al Reial Patrimoni i Justícia, així com dependre també dels Tribunals Reials de Londres. El governador britànic Richard Kane va tenir molts problemes amb l’Església catòlica de l’illa (a la qual li va ser abolit el Tribunal de la Santa Inquisició. -Res a qüestionar en aquest cas-) i per la resistència dels Jurats a determinades reformes. Però França i Gran Bretanya van deixar fer la vida civicopolítica illenca amb certa complaença: ens van deixar autogovernar-nos a través de les Universitats General i Particulars de cada terme, les quals no van ser abolides mai, i l’illa decidia, si fa no fa, des de les seues institucions; mantenia la religió, els històrics drets forals i alhora actuava amb la llengua pròpia, la catalana, que mai els poders estrangers van qüestionar ni reprimir. I és que durant cinc segles, va ser així, amb tots els episodis de disputes que hi vulguem afegir.

    

    

Seria amb la incorporació definitiva de Menorca a la Corona espanyola (1802) quan la nostra illa perd els seus furs i drets d’autogovern. Tanmateix la resistència al domini colonial borbònic es faria valer sempre, ja fos d’una manera o d’una altra. El 1810 existeix la ja coneguda Revolta menorquina (recuperada dels arxius i revifada per l’historiador Andreu Murillo)que es posiciona en contra del setge espanyol, el qual espoliava amb dura repressió la societat insular. I és des d’aquest inici del segle XIX on Menorca es sotmesa per sempre més a un poder absolutista. Tot i que ha anat variant una mica en el transcurs de la història, aquell patró polític de l’Estat espanyol canviarà poc o gens envers l’autonomia i autogovern de Menorca. Amb tot, el sentiment menorquinista es mantindrà sempre latent en diversos sectors polítics, culturals i econòmics fins a dia d’avui. És el que demostra Nel Martí en el seu llibre.

 

    Caldria, igualment, citar una altra expressió de resistència que és anterior a la de 1810. Seria un segle abans, quan el 1706 el cavaller Joan Miquel Saura i Morell s’alça en armes des de Ciutadella a favor dels Àustria i en contra de l’ocupació de les tropes del Borbó Felip V, que ocupaven l’illa en plena Guerra de Successió espanyola. La Universitat General de Menorca, i les altres Particulars, es van adherir a la causa militar del cavaller Saura Morell i aquest es va fer amb el control gairebé total de l’illa, però els reforços franco-espanyols arribats al castell de Sant Felip van atiar el domini borbònic i els austriacistes van capitular. 

Joan Timoner Petrus, que signava els seus escrits polítics com a Menorquit, i un dels protagonistes del debat autonòmic i estatutari de la Segona República, li dedicà uns versos: 

 

Joan Saura Morell, noble patrici,

que per l’arxiduc Carles un bell dia,

alçares la bandera que escollia

peu de tradició, no el precipici.

 

Adversa et fou la sort. El brau inici

del teu gest marcial rebordonia

davant l’atac francès. La sang corria...

Seria l’averany d’un epinici? (*)

 

No tal. Més tost la insídia botiflera

posava en entredit la teva glòria

i era, aviat, la terra presonera...!

 

Hivern d’oblit avui ret ta memòria;

mes jo augur perenne primavera:

car tu ets heroi cabdal de nostra història.

 

(* cant de victòria, himne triomfal)

 

    És cert que els versos de Timoner es vesten d’èpica, però també reten tribut a la causa del cavaller que volgué evitar la incursió absolutista a Menorca. Anys després d’aquest fet, i pel tractat d’Utrech, Menorca passaria a la Corona britànica i els estats de la Corona d’Aragó perdrien tota la seua sobirania a través del Decret de Nova Planta del Borbó Felip V.

 

    Aquests episodis de rebel·lió expliquen que els interessos polítics dels borbons mai no van ser ben acollits per les institucions menorquines, ni pels sectors econòmics, els llavors gremis i obreries. Aquests passatges de resistència a la pèrdua de furs i privilegis illencs són també menorquinisme encara que no s’emprava aquest terme. Vull dir amb açò que el menorquinisme polític no és una invenció de fa un parell de dècades, sinó que és un concepte que cal difondre ben convençuts, no com un ideari partidista, sinó com una realitat històrica arrelada a la societat i que tots els sectors polítics i econòmics haurien de considerar i recuperar. Hi ha d’haver un menorquinisme comú que ens ha de fer caminar, avançar, encara que hi pugui haver “diversos menorquinismes” en funció de les aspiracions de cadascú. Un menorquinisme real que no s’amagui rere el provincianisme i que no es disfressi de bufó davant les grans oportunitats de Menorca.

 

    Llegint, idò, aquest minuciós treball ens adonam que sempre hem estat un poble sotmès des de principis del segle XVIII, tot i la lluita permanent de recuperació de l’autogovern o si més no per gaudir d’un poc d’autonomia. Un autogovern que va ser satisfactori uns segles; convuls durant el segle britànic i francès, desaparegut per complet des de l’annexió a Espanya el 1802 i oblidat amb la Constitució de Cadis de 1812, tot i que aquella constitució liberal ens podria donar esperances per a un restabliment. No va ser així i Menorca va quedar sense res, sotmesos al centralisme uniforme que va imposar Castella. A més, des de 1833, Menorca ha patit el doble centralisme amb la creació de la Diputació Provincial de Palma. Una institució provinciana que fundà, en definitiva, el concepte de “les Balears". Un tema, el (doble)centralisme, que Martí atribueix com un dels principals provocadors del menorquinisme reivindicatiu. El 1835, recordem, va ser oficialment abolida la Universitat General de Menorca, encara que feia moltes dècades que s’havia buidat de contingut polític i estava inoperativa.

 

    Però, tanmateix, l’ideal de retornar a una plena autonomia, com ens ho explica Nel Martí al llibre, ha estat constant durant aquest poc més de dos segles. I aquest és el gran treball que ha duit a terme l’autor d’aquest assaig històric. Un document completíssim que cal assumir per a recuperar-nos i per a tornar a Menorca allò que és seu: l’autogovern. Perquè els debats sobre com pensar i reconstruir Menorca han estat molts: des del republicanisme, el federalisme, el nacionalisme, l’autonomisme, l’insularisme, l'ecologisme més recent... i més actualment des del sobiranisme, com a eina per al dret a decidir.

    Martí ens exposa totes les lluites hagudes i, en concret, des de finals del segle XIX amb les respectives embranzides que van representar els canvis socials a Europa amb els moviments del romanticisme; i més a prop, amb les sacsades socials que impulsaren la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i altres corrents literaris i artístics que van esperonar la consciència política per establir el catalanisme com a forma de reivindicació d’alliberament nacional i cultural. També a Menorca arribaren aquestes influències i moviments, encara que més tardans, però que reactivaren les consciències. Trobarem a aquest llibre un intens i reivindicatiu principi de segle XX envers la recuperació de quotes d’autogovern per a Menorca. La feina de diputats menorquins a les Corts espanyoles; les propostes estatutàries del Dr. Llansó; les disputes mediàtiques entre republicans, federalistes, anarquistes, regionalistes, conservadors i monàrquics, que van protagonitzar un interessant debat per l’autonomia i per a les institucions pròpies, fins que el cop terrorista del franquisme (1936) acabà amb totes les possibilitats de tornar a ser alguna cosa. Quaranta anys de silenci autoritari i feixista fins a la represa autonòmica dels anys ’70, on l’autor també hi constata l’interès i l’oportunitat en què va gaudir la nostra illa davant la situació de transició cap a una nova democràcia. Voluntat d’una autonomia més plena que, malauradament, ha restat insuficient per a molts. Es fa interessant veure-ho des d’una perspectiva històrica: el que haguera pogut ser i no ha estat.

 

    Una feina feta furgant l’hemeroteca i arxius insulars, però també altres arxius de Mallorca, Catalunya i Madrid, a més de documentació particular inèdita. Una feinada que, sincerament, hem d’agrair. Un treball que ens apropa la història del menorquinisme en les seues variants, però sobretot perquè ens obre a una nova dimensió en la interpretació del menorquinisme del segle XXI: que sigui democràticament sobiranista; el menorquinisme de la voluntat, de l’alliberament, de les decisions pròpies, de la política pròpia. Un menorquinisme polític plural, si tant es vol, però sobirà, que lligui amb la seua història i personalitat, on la catalanitat cultural n’és indestriable. Tota la història menorquina està lligada d’arrel a la catalanitat cultural, lingüística i política. O sigui, la catalanitat és un tret genètic intrínsec al menorquinisme.

 

    I així ho exposa qui ha dedicat molts anys a l’estudi, al treball i a la política institucional amb honradesa extrema, i amb una eficiència i dedicació al servei del seu poble com pocs ho han fet. Certament és per allargar-s’hi més abastament en tot aquest assaig, perquè aquest llibre ens deixa un debat amplíssim i encoratjador; ens convida a poder treballar per a noves oportunitats; que hi són, perquè somiam allò que desitjam. 

 

    No em vull allargar més. Només vos recoman la seua lectura, que haurà de ser calmada i tranquil·la perquè hi ha molta informació que cal processar bé per treure-hi tot l’interès que ens proposa Nel Martí. A més es tracta d’un material compilat que ens servirà sempre per a la consulta.

    El somni menorquí i menorquinista ha de continuar, si no volem seguir sent, per a l’estat espanyol, (i també per a Palma) un número geogràfic per a la contribució impositiva; un 07 amb el complement de destinació a cales amb aigües turqueses, però privats de criteri propi ni de prou govern. Ens cal avançar encara que sigui a través del somni, encara que aquest pugui semblar una utopia. No obstant açò, i com deia Oscar Wilde, “El progrés és la realització de les utopies”. Altrament, com va escriure Josep Maria Llompart, “...ens és imprescindible el somni. Per a la tasca que hem de dur a terme, cal que somiem una Pàtria. Però l’hem de somiar com l’haguera volguda Pere Quart: completa...”, o sigui -hi afegesc- una pàtria que ha de ser una Menorca autogovernada, millor, amb personalitat pròpia i amb prou sobirania per a garantir els benestar dels menorquins i menorquines, del contrari seguirem sent una Província al servei d’una metròpoli imperial que, malgrat una autonomia balear, les aspiracions han d’anar molt més més enllà i superar l’actual situació. És aquest, crec, un deure històric que tenim com a menorquins.

 

Dissabte, 11 de desembre de 2021. 

Ciutadella – Maó

Bep Joan Casasnovas

Pèl de Gall, els hereus de Ja T’ho Diré

 

És sabut de l’eclosió musical (i cultural, en general) que viu l’illa de Menorca. La quantitat d’artistes és més que notable en moltes disciplines. I la força que aconsegueixen adquirir alguns d’ells és remarcable, feta a base de treball i esforç que ve alimentada per la fe i la passió que hi posen a les seues creacions i projectes. I en podríem parlar de molts.

 

Però em sembla adient parlar, en concret, del conjunt Pèl de Gall, una banda molt crescuda els darrers anys i que pren embranzida per ser un nou referent del rock i el pop menorquí. Darrerament, creen  entusiasme i causen satisfacció. I perquè fan pensar en altres èpoques de brillantor musical a la nostra illa. Causen la sensació i la certesa que són els hereus de Ja T’ho Diré; els que han agafat, de qualque manera, el relleu a qui ha estat la millor banda que ha tingut Menorca. Potser a qualcú li semblarà exagerat i incomparables els dos conjunts, però apareixen com els continuadors més pròxims del que van representar els Ja T’ho, òbviament salvant les distàncies en el temps. Tenen l’esperit de les emocions, provoquen les vibracions que ha de tenir una banda estimada a través de la seua idiosincràsia, viuen i fan viure el que senten, connecten amb passió, música, lletres i imatge escènica... Per açò esdevenen els hereus de Ja T’ho Diré.

Fotos facebook PdG

En aquest sentit, Pèl de Gall tenen l’encert de la creació pròpia, íntegra i sòlida; canten a l’illa, per a l’illa i des de l’illa; però amb tot allò d’universal que té la creació musical i el missatge que emanen les seues lletres; amb influències i amb motivacions, però allunyats d’imitacions; amb els seus valors i els seus entorns canten la quotidianitat, la innocència i la vitalitat de llurs vivències; de sentiments, emocions i la percepció transmesa de la seua joventut, talment tots tenim la nostra joventut com un valor de força. En podríem parlar molt dels seus missatges musicals, però es faria molt llarg.

 

Van aparèixer l’any 2009 per començar com gairebé tots els cantants i conjunts: fent actuacions per aquí i per allà, en el seu entorn més proper; amb els amics, a les festes... A poc a poc, van expandint el seu projecte, pugen a escenaris i a espais més amples, acumulen seguidors i passen a l’edició discogràfica. Tenen fe. I ganes. Saben què volen fer i tot allò que volen sentir: viure aquest camí i fer la seua pròpia música. La repercussió que tenien als inicis, encara en àmbits més reduïts, els portà a ser valents i a editar dos treballs en aquells primers anys: Ho saps que ho sé (2011) i Rock’n cresta (2014). Tot en l’esforç voluntariós de créixer i engrandir-se. Dos treballs musicals fets des de l’autoedició. Perquè la il·lusió els complementa la manca de recursos en aquells primers anys. Empènyer i fer camí, que ganes no en falten!

 

 És a partir de 2017 que revisen la seua projecció i status com a banda. Un cop de timó decisiu per seguir obrint senders de música i mercat amb un considerable públic que els avala. Treballen més i millor la qualitat i aposten per créixer de forma més professional, la qual els du a estudis de renom en el món discogràfic. Expressen una acurada i correcte comunicació per a la seua difusió i aposten pels videoclips i els singles per a les promos. És un viratge interessant cap a la serietat com a formació. Amb l’àlbum Totes ses deixades són perdudes (2017) irrompen per a destacar-se en l’espai de l’oferta insular. Mantenen la transgressió en les seues lletres per envidar determinades morals de la societat, amb un llenguatge clar i directe propi de la joventut; com ho van fer, també, Ja T’ho Diré i tantes i tantes grans bandes estatals i internacionals.

Volen créixer perquè saben el què volen. I no aturen. La força del rock els empeny, (i amb peces de rock dur!) amb qualque balada que sempre ajuda a respirar envers la seua vitalitat i energia escènica. L’any 2020 apareix A sa vostra salut, que ratifica les aspiracions de Pèl de Gall. Tanmateix la pandèmia vírica els creà un tallafocs imprevisible al seu decidit recorregut, com a la resta de la societat. Amb tot, el conjunt no es tanca i manté una notable presència a través de les xarxes socials i altres canals, amb audiovisuals d’acurada realització, atractius, vitalistes i plens de contingut. Amb la Covid-19, tots els motors s’han mantingut engegats, tot a l’espera de rompre les limitacions. 

 

El 2021 apareix Un directe diferent, que recull l’extraordinari concert (de 20 temes) duit a terme al Teatre Principal de Maó, enguany. Una ballesta que els reafirma encimbellats d’alt l’ona musical; els col·loca en l’escenari més desitjat i els obre un camí ple de bones perspectives. El grup el lidera Francesc ‘Frank’ Pons, (guitarra i veu), Ernest Martí(guitarra), Biel Janer (teclats), Xavier Martí (baix) i Edu Florit (bateria). En podeu saber més a la seua web.

 

I és que el dinamisme enèrgic en els directes els fa seductors, interessants i meravellosament potents en l’actual panorama musical insular, però ja amb molta projecció exterior. Ho prova que els darrers temps han actuat a la resta de les Illes, a Catalunya i al País Valencià en diverses ocasions. Tenen marca, tenen força, proposen un producte molt genuí, amb creació i llengua pròpies, i els seus components es buiden a dalt de cada escenari. A pesar de les mesures sanitàries, el seu fantàstic i darrer concert as Freginal de Maó, amb més de 800 persones, prediu la trajectòria que encara tenen per endavant. 

 

És evident que després dels Ja T’ho Diré, el conjunt que millor hereta el rock-pop menorquí és diu Pèl de Gall.

 

Sort i ventura!

El temple de les sensacions

 

Es clou l’agost i amb ell bona part de l’estiu, si més no, el període més càlid, més sorollós, més caòtic, en podríem dir. Resta estiu encara, una bona part de setembre, que pot esdevenir més agradable i una mica més tranquil. O potser és el desig de voler que ho sigui. I dins aquest embroll, les Pedreres de Líthica són un parèntesi anhelat.

 

No he volgut fallar enguany, tampoc, perquè m’imanten els seus carreranys, costers sinuosos, racons, colors, olors... i totes les seues mirades contemplades. Són com a percepcions magnètiques que atreuen i m’interioritzen sensacions noves. Sempre. I aquest fet m’encurioseix a mi mateix. A vegades, els murs em parlen i necessit escoltar-los; em sedueixen i em deix endur pel seu encís. Potser sigui pel contrast dels renous urbans, pel xivarri que escupen els carrers turístics, o ves a saber per què! Però necessit aquestes visites i més si són combinades amb qualque representació artística o musical. 

 

És per açò que m’agrada respondre a la crida de més d’una actuació cultural que es fan des de les Pedreres de s’Hostal, i de la gent que les organitzen. Perquè tot s’hi conjumina: espai, assossec, reflexió, meditació i Cultura. Líthica s’ha convertit en visita obligada, per una raó o altra; per una necessitat o pel desig. Transitar-hi és terapèutic, alliberador, sanador i calma més d’una rebel·lia interior que ens proporciona el trull estiuenc de l’asfalt i de l’estrès metàl·lic, suat i xafogós.

Foto: Lluís Beltran

No conec ningú que no en quedi satisfet de la seua visita, ja sigui per observar la seua presència imponent o per haver-hi actuat. 

Fa anys, José Antonio Labordeta hi va dedicar un dels seus programes televisius. Dins les pedreres hi va cantar La Albada (vídeo, min. 41) i encara ara em sembla que hi ressona la seua veu. Va dir llavors que “aquí han cantado Llach y la Bonet”, com si digués que hi han cantat els grans, perquè gran també és aquest indret d’encanteri.

Maria del Mar Bonet hi tornava el 3 d’agost de 2017, celebrant la gira dels seus 50 anys sobre els escenaris. Ella va inaugurar aquestes pedreres com a espai musical ara fa 26 anys. “Cantar a Lithica és com cantar a totes les cases de Ciutadella”, va dir en el seu retorn agraït, emotiu i enyoradís. I són moltíssims altres grans cantants i artistes que hi han deixat la seua petja. Les arts escèniques com la dansa, el teatre, el circ i tantes altres disciplines culturals també hi han tingut la seua oportunitat. I quants n'hi ha que tenen com a il·lusió i objectiu cantar-hi un dia? I ho entenc com si fos un somni personal per a ells, perquè davallar i actuar a aquest oracle dels déus és, de per si, un somni generós.

I és que no només l’Amfiteatre, com a escenari central, sinó la pedrera del Laberint, l’hort dels Tarongers, el Jardí Medieval i tantes altres raconades fan agradable i agraïda l'estada en aquest oasi de l’ànima; un lloc en sec on les muses hi somriuen, on les pedres parlen de l’art, de la música, de la història, del temps... On les actuacions són més potents; on la llum daurada dels crepuscles vespertins dauren els seus murs i ens adverteixen que cal servar amb estima aquesta arcàdia que tant ens humanitza i tant ens nodreix.

 

És allà on el plaer t’hi convoca; on la Cultura s’engrandeix, allà on la magnificència lítica és pura bellesa... A cada visita m’enduc la plàcida sensació d’haver-me renovat i refrescat. Són percepcions plaents que sempre m’aporta Líthica,  les Pedreres de s’Hostal, el Temple de sensacions.

 

La distància

 

Les distàncies ens separen. Ho fan respecte a un espai, un indret; ho fan en la perspectiva del temps i també des de l’àmbit afectiu i emocional. Podem notar una certa distància en la relació amical, familiar o amorosa, on l’empatia es difon. Són, tanmateix, episodis habituals que solem experimentar les persones en un moment o altre de la nostra vida. També trobarem distàncies en la festa de Sant Joan. Distàncies múltiples com a interpretacions temporals, generacionals, en la forma de concebre les vivències i en la manera d’interpretar-les dins el temps i dins les emocions experimentades. Aquestes interpretacions són les que també provoquen canvis i, alhora, les respectives “discussions” o polèmiques perquè motiven transformacions en la forma de sentir-les i de viure-les.

La mirada enyoradissa des de la distància del temps.

L’amo en Joan de Foc i Fum (Acte III, escena V) n’és una prova per entendre les variacions en funció de les mentalitats i les èpoques: “Quin jovent corre avui dia! / No ho he vist mai en el món! / En primer, quan jo era jove... (...) Déu mos en guard que agafats / haguéssim donat revolts...” (...) Déu mos en guard que s’hagués vist / lo que avui és veu pertot. / Quina mudança, avui dia! / Quin temps era aquell, senyor!”. És fàcil comprendre, en les paraules de l’amo en Joan, que la festa de la seua joventut era una festa exemplar, digna, elogiable en el comportament i costum. A pesar de ser un personatge d’una obreta romàntica i costumista, no de deixà de ser una realitat social que Joan Benejam posà sobre els escenaris per confrontar els canvis de la societat. Les paraules de L’amo en Joan, fora del context teatral, no tenen cap vigència en l’actualitat. La distància ens mostra els canvis i les variacions sobre els sentiments d’una mateixa celebració. Una festa d’essència antiga que muta la interpretació -de l’emoció del temps i de l’espai- en funció de l’evolució de les societats a través de cada generació. Les polèmiques santjoaneres són açò.

Bergants un Sant Joan de 1947 o 1948, entre ells mon pare.

Els majors i adults (els de la segona tanca) volem entendre que els Santjoans de les nostres joventuts eren millors, més exemplars, més viscuts, més intensos i sentits. No és cert. Cada generació ha fixat el seu model en funció de la interpretació del moment. La joventut, per naturalesa, és transgressora, transformadora, i es vol forjar la vida i les seues experiències en la mesura dels seus interessos i interpretacions, associades als corrents socioculturals de cada època. Fa milers d’anys, a la Grècia antiga, els vells ja es queixaven de la “irreverència” dels joves. Ja eren tarambanes. I no ho han de ser ara?

 

Els records de joventut, per tant, seran dolces i agraïdes pinzellades que ens acaronen la memòria personal de cadascú de nosaltres. Mai no seran un norma. Els nostres pares i mares no van viure els dies grans de la festa ciutadellenca com els interpretava l’amo en Joan de Foc i Fum; ni la joventut dels nostres progenitors no és tampoc la mateixa sensació en què nosaltres van gaudir la festa des de l’edat més vitenca. Les distàncies enfoquen les realitats i els sentiments de forma diferent. Tanmateix, per Sant Joan, entre aquestes distàncies, existeixen uns llaços, uns lligams, que ens uneixen i ens fan sentir empatia per sobre dels períodes i les joventuts cícliques; hi ha una unitat sentimental i emocional que podem compartir joves i grans: l’esperit de la Festa. Un nucli cognitiu fet d’essència i pertinença reproduït per transmissió oral, per tradició i pel sentiment empàtic.

Grup de jovenetes un Sant Joan de 1947 o 1948, entre elles ma mare.

 

Els canvis hi seran, perquè sempre hi haurà “un jovent” que reclamarà construir-se dins la societat. Tanmateix, Sant Joan ens demana mantenir els lligams malgrat les distàncies; ens demana preservar l’esperit de la Festa com a nexe emocional entre generacions. No fa falta que ens traiem els ulls, ni ens arpegem la cara per imposar les concepcions del moment o imposar una joventut memorística desfasada; ni per imposar els sentiments personals entorn d’una mateixa celebració. Ens cal asseure’ns amb calmada platxèria, en conversa distesa i amable -amb un ginet, si s’escau- per reforçar l’esperit de Sant Joan, més que no fer valer una distància sobre una altra i afegir així més distàncies. Si hi ha d’haver distància, que sigui només la de la seguretat sanitària.

La joventut seguirà transformant les èpoques. Tanmateix, també, determinada experiència viscuda han de ser un valor de tradició festiva; una vella consellera que provoqui que l’esperit mantengui la flama; del contrari, l’essència s’evaporarà dins la foscor dels temps, per sempre. Que la distància no ens esborri la festa ni les ganes de saber-la viure. I açò no ho volen ni els ciutadellencs d’ahir, ni els d’avui, tot i la distància temporal.

 

Bon Sant Joan!

...

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista espcial Sant Joan 2021 del Setmanari El Iris

Els nuvolats grisos de cada final de gener

 

    Duc uns dies nostàlgics. Tal vegada siguin els dies grisos que ens ha vessat el gener. Tal vegada perquè el present m’estimula poc ara mateix i hi ha coses del passat que em fan sentir més gaubança que no aquest present incert. No és res malaltís. Són flaixos. Podria ser que fos per les restriccions que vivim i per una allau de notícies tètriques que deprimeixen més que no motiven. O els anys que passen com una sobtada tramuntana. Qui sap!

 

    Mai abans no havíem viscut res semblant, ni vostè, pare. Bono sí, una Guerra Civil i una repressora postguerra, que no és poc! Ben mirat, sé que és més dòcil i “agradable” aquesta estranya pandèmia que aquells anys que vau passar vosaltres vestits de precarietat, fam i molta feina. Ja fa temps que ho he entès. I les vegades que ens ho deia: “ai, si haguéssiu passat una guerra!” Sí, és cert, allò vostre va ser molt més dur, amb aquells silencis imposats, l’obediència civil i la necessitat d’empènyer els dies, fossin com fossin. I tant que ho entenc! I nosaltres que ens queixam per nimietats.

 

    Tot ha transmutat ara. Tot són noves tecnologies i “duros a quatre pessetes”, com diria vostè. Tot és ple d’aparells digitals que ho fan tot en un ‘tris-tras’ i ens comunicam en pocs segons. Record quan d’al·lot li escrivia a mà les cartes que enviàvem al conco d’Argentina, (“voltros teniu més bona lletra”, ens deia) que va partir directament des de Ceuta, sense tornar a Ciutadella, just va haver acabat el servici, (la mili li vam dir nosaltres). I no va tornar mai més. Ai si hi hagués hagut mòbils i ‘whatsapp’ aquell temps! la distància no haguera estat tan enyoradissa. Són doloroses les partides. I les pèrdues! I les distàncies també. En els dos sentits. Però tot arriba i tot se’n va; com la rialla i el plor, com els nuvolats grisos de cada final de gener.

 

    És cada any, a les acaballes de gener, que em furguen la memòria aquelles imatges de quan vostè va partir, però enguany més que altres. No sé per què. Era una setmana ennuvolada, grisa, en els dos sentits. Va ploure, ho ben record. I va marxar en un silenci bleixat, allargassat. I crec que ens quedaven encara coses a parlar; qualque conversa relaxada, compartir més estones... I açò m’ha quedat com un estigma, però també com una lliçó: no hem d’esperar tant per redreçar les coses importants de la vida perquè, potser, llavors, no hi som a temps. I qui sap si ens deixaran un buit compungit. Ens cal més empatia per a les coses importants. Allò que pot esperar és comprar una casa, un cotxe o fer un viatge... Sí, ara ho sé. Perquè és la mateixa vida i les pròpies vivències les que ens fan aprendre els fets primicers. I en açò no hi ha escoles ni manuals.

 

    Sa mamà aguanta com un roure, però els mesos de gener han estat sempre lesius i soferts per a ella. Sempre ho recorda. Ahir encara m’ho va dir. Totes les desgràcies i patiments li han ocorregut el mes de gener. I vostè, que mai no se’n recordava dels aniversaris, sàpiga que demà en fa 90. Ha perdut oïda i visió. I l’esquena! que mai no li dona calma. Tanmateix ho afronta estoicament. Ja li va dir la traumatòloga: “lo que té vostè són 80 anys de feina dins s’esquena” però... “no m’escataran així com així, no!” , em va dir just sortir de la consulta. I vaig riure orgullós. Encara tresca i encara ens renya i somriu! Quina estirp les Vinent!

 

    Caminant pel Passeig Marítim veig gent que pesca per aquells racons de vorera als que em duia els dissabtes o diumenges dematí. I torn a la infància. Llavors li dèiem el caminet de Baix. Però ara no crec que hi hagi massa peix. I manco on vostè anomenava sa Punta Prima. Hi van fer un port de passatgers, amb un espigó de ciment enorme, que no crec que hi arribàs amb la canya de volantí llançada, ni que hi posàs un escandall dels grossos! Res, que no hi ha ni un esparrallet! Tot està trasbalsat! Els espais són a una pantalleta de mòbil i el temps ara té un altre ritme; voraç, peremptori. Quantes coses hem perdut. En els dos sentits. Que passi ja aquest mes de gener!

 

    I sí, són doloroses les pèrdues, els adeus, les distàncies... Però tot arriba i tot se’n va, com els nuvolats grisos de cada final de gener. Si més no, des de fa 17 anys.

Entre el bes i la llàgrima

 Dins teu

“Estima la bellesa que t’envolta

i que se’t dona clara i generosa,

i en tu i per tu estima també els altres,

car d’aquests dos amors te’n pervindrà

l’harmonia i, tal volta, la grandesa.”

 

(Miquel Martí i Pol)

 

.......

 

Amb un poal de clovelles a cada mà en Marc es dirigia cap a les solls per abocar-los a la truja i els dos porcells. Així, de repent, sentí una veu agra que el cridava:

-Maaaarc!, vine aquí tot d’una.

En Marc acabà d’abocar les restes als porcs i dirigint-se a la pallissa pensava quina maleïda dissort l’havia fet néixer en aquell lloc, horrible per esser regit per un home tan groller i barroer com ho era el seu pare.        

   -Ahir fosquet et vaig dir que entrassis ses bales de palla dins es bouer, que si no aplegaven banyadura –emfatitzà el seu pare, a l’hora que li queia una clotellada que el feia furgar sobre aquelles bales mig desfetes pel xop de la humitat de tota la nit.

    -Abans d’anar a dinar no vull veure ni un bri aquí defora. M’has sentit??? –insistí l’homenot.

     -Sí mon pare –respongué l’al·lot, mentre s’incorporava amb mitja cara mullada i una llàgrima que li recorria el pòmul pàl·lid del seu rostre entristidíssim.

 

Als seus dotze anys en Marc no era feliç. No tenia la vitalitat pròpia d’un bergant de la seua edat. Li mancava sempre el somriure i aquell garlar curiós que porta la mateixa adolescència. La seua mare reflectia una imatge poc diferent a la del seu fill. De faç marrida, també silenciosa; dona entregada a la feina del lloc, de la casa i, sobretot, als seus dos fills, en Marc i na Marieta, que ho eren tot en la seua vida, de la qual només ells li podien treure un somriure.

 

Una petita escola rural a només un quart d’hora en bicicleta, on en Marc assistia a diari, era l’únic alliberament per sortir-se’n de les ininterrompudes tasques al camp que, tirànicament, li menava son pare. Sentia un deler i una passió il·lògics per acudir a l’escola, però comprensibles per l’eixida que representava deixar per unes hores aquell mon gairebé desfavorable per una ment de només dotze anys. Mai no frissava, acabades les classes, de arribar a ca seua. Sempre s’entretenia amb qualque cosa; o bé amb qualque amiguet xerrant i jugant pel camí de tornada. Molts capvespres en Marc s’aturava i s’asseia dalt d’una paret seca i contemplava les sementeres de blat i ordi i altres messes i gaudia veure com l’aura de la tarda onejava sobre el sembrat, suaument acaronat com una passada de mà sobre un vellut apelfat. Altres vegades xalava veure com en Miquelet, els seu millor amic i vesí, fent de pes sobre una plataforma de llenya que servia per passar barrera i estirat per dos bous junyits, ajudava a son pare, que regia la deriva d’aquell parell de bestiar, mentre glosava amb el seu conco alhora que aquest espargia les llavors per tota la tanca. Molts dies en Marc albirava, ben entrada la tarda la bellesa cromàtica que es dibuixava sobre l’horitzó després d’engolir-se el sol de primavera i aparèixer el perfil perfecte dels turons sobre un nacrat i rogenc crepuscle vespertí.

 Però el rostre d’en Marc recuperava la tristor just quan agafava la bicicleta i pensava amb el retorn a casa. Gairebé sempre, a l’arribada, quan encara no havia ni tan sols besat sa mare, son pare ja li havia menat dues o tres feines. Aquell home sens escrúpols, sense formes, sense comprensió, només pensava en si mateix i en els seus guanys, que eren pocs, ja que aquell lloc produïa gairebé per poder viure, amb penúries, una família com la d’en Marc.

 

Un fosquet l’home estava molt maleit. I com moltes altres vegades madona i en Marc pagaven els plats romputs. Quan va arribar el seu fill de l’escola, amb molt males maneres, el va obligar a carregar un carro dels excrements de les solls i dels bouers i que serviria d’adob per fertilitzar una tanca on l’endemà havien de sembrar arbres fruiters, perquè poca cosa més s’hi podia fer en aquell terreny que era un roquissar ple de rebles i amb prou dificultats per a la llaurada. Era una tanca molt dolenta per al conreu en general i poc generosa per a la pastura. Mentre l’homenot arranjava la rella de l’arada que s’havia espanyat precisament dins aquella tanca, advertí a na Margalida, la seua dona, que l’endemà despertàs en Marc de bona hora perquè l’havia d’ajudar a sembrar tots els arbres. Madona contestà al seu marit i li digué:

-Tomeu, en Marc estarà molt cansat després d’haver carregat tot es fems as carro. Demà a les nou en punt ha de ser a s’escola perquè surten d’excursió. Se’n van a veure unes coves amb un historiador que hi va a posta. Els han advertir que els que no siguin puntuals els deixaran. Ell té molta il·lusió per visitar aquestes coves. L’hauries de deixar dormir –explicà la mara melosament a fi de fer comprendre el que significava per a l’al·lot l’excursió. Però tot va ser inútil. El marit no va comprendre res, com sempre. Encara pitjor, madona es va endur un fort esbronc.

   -Dormir dius? Per dormir esteim! Que no veus que no treim un duro d’aquest lloc, eh? I encara me vens tu amb aquestes! Tu lo que has de fer és encuidar-te’n de ses coses teues, que prou poques en fas. Entesos? –mentre l’homenot la sacsejava per un braç i li cridava a cau d’orella amb una expressivitat facial irada, els ulls encensos, el nas i les celles arrufats, el maxil·lar inferior sobresortit i amb una barba de set dies que, juntament amb aquell jersei de llana ple de berrugues, presentava l’aspecte d’un brètol horrible i intractable; la imatge d’un perfecte desgraciat. 

 

La pobra i humil dona, amb el cap baix, va seguir trossejant una gallina vella (que en Tomeu havia mort d’una cossa quan l’animaló cloquejava per la porxada; tot, després de saber que el botiguer no li volia apujar el preu de la llet) i que preparava per fer brou i carn d’olla per ensoldemà. En Marc, des de fora, sentia, indignat, com son pare maltractava sa mare. L’al·lot se sentia impotent per aturar la bestialitat humana que n’era, per desgràcia de tots, l’amo d’aquell lloc i son pare.

 

Just havien tocat les set del matí:

-Maaaarc, són les set, aixeca’t! –cridà en Tomeu per les escales dels dormitoris mentre sucava unes galetes dins una tassa de cafè amb llet. 

 

Poc després foren partits cap a la tanca on havien de plantar els arbres. En Marc treballà molt, quasi sense aturar. Es volia assegurar de deixar feta una bona feina a cada clot i deixar els arbrells preparats perquè son pare els plantàs i, així, poder arribar a temps a l’escola i sortir d’excursió per visitar les coves, talaiots i alguns altres jaciments prehistòrics d’aquella zona de mitjania. Era un dia ple d’ansietat, d’il·lusió i que en Marc no es perdria per res de l món.

 

     -Mon pare, ja he acabat –irrompé orgullós l’al·lot.

Eren les vuit i mitja del matí. No es podia entretenir massa si volia arribar puntual.

    -Ves, que ta mare et doni es berenar meu i me’l dus quan passis –li contestà son pare.

Va ser dels pocs dies que aparegué un somriure delirant a la cara del jovencell. El seu córrer no aparentava cansament de cap tipus, tot i haver treballat molt durant el matí i el vespre anterior. Arribat a les cases, en Marc va agafar una senalla on hi havia un bon brondell de pa, un bon tros de formatge vell, una poma, dues peres i una cantimplora d’aigua fresca. Era el berenar de son pare. El fill, contentíssim, donà una besada a sa mare, que també va somriure davant l’alegria d’en Marc.

     -Hala, ves! No t’entretenguis i que xalis molt –digué sa mare tota contenta.

 

Era un matí força assolellat, una dia esplèndid, el dia indicat per anar d’excursió pel camp. De sortida, l’al·lot s’aturà a la tanca on havia treballat per deixar el berenar a son pare. Deixar la senalla vora una pedra, suvora la carreta. Però quan en Marc es disposava a pujar a la bicicleta sentí com el seu pare el cridava:

    -Marc, vine aquí. 

El rostre de l’al·lot es transformà completament i amb el ulls esglaiats intuí les intencions del seu pare. I astorat s’hi va atracar per saber què volia.

   -Mira fill, jo no sé si tindré temps d’acabar-ho tot. A les deu vindrà en Jaume, es botiguer, a comprar formatge i unes quantes coses més i hem d’acabar de rallar des preu de sa llet. Ets arbres haurien de quedar sembrats avui matí i jo tot sol no ho podré fer tot. M’hauràs d’ajudar. Tanmateix, si avui anàveu d’excursió no et perdràs gaire cosa. Aixiques que no fa falta que hi vagis –i va dir son pare.

-Nooo! Nooo! –va exclamar en Marc, alhora que es va posar a plorar decebut per aquella injustícia. -Jo vull anar a escola, és s’únic dia que anam d’excursió -replicà l’al·lot.

    -He dit que avui no hi aniràs. I no em venguis amb plors! Agafa sa carreta i deixa un munt de fems suvora cada clot –etzibà aquell homenot mentre s’asseia a la roca de l’avenc mentre es disposava a pelar la cotna del formatge.

 

Aquella ordre destrossà al jove Marc, que amb una palesa ràbia i indignació; amb el llavis contrets i estrets i li va aparèixer a la cara un petarrell propi d’un infant quan li furten una gran il·lusió. I es va posar molt, molt seriós. En Marc estava fart, ben al límit de la paciència.

 

Una poc més tard, quan madona estenia la roba a la part més solana de les cases, veié com el seu fill tornava amb un gran regiró.

      -Marc, que has arribat tard a s’escola?

     -Sí, ma mare. Mon pare m’ha fet quedar a fer més feina a sa tanca –va respondre disgustadíssim l’al·lot.

      -Aquest homo, Déu meu! Què hem fet per merèixer tanta desgràcia. Ai bonjesuset estimat! Quina clavari! -interioritzar sa mare, mentre en Marc amb les galtes plenes de llàgrimes es va cloure al seu dormitori. Un temps després, quan tot estava calmat al lloc, na Margalida contemplà com en Jaume, el botiguer, arribava a la porxada de les cases amb presses i tot espantolat.

        -Jaume que hi ha res de nou? -demanà madona.

      -Margalida, Margalida... en Tomeu ha caigut dins s’avenc. Passava pes camí i he vist un carro i eines i es ca que lladrava. He pensat que en Tomeu seria allà fent feina. L’he cridat per no el veia per aumon. I pes ca, que lladrava sense aturar suvora s’avenc, he vist que hi havia caigut -exclamà tot alterat el botiguer.

 

Corregueren cap a la tanca, mentre en Jaume avisava un missatge vesí i anava a cercar un doctor per poder-lo atendre. Però, res. No hi van poder fer res. Van treure en Tomeu mort de l’avenc amb el cap tot copejat.

 

Trenta-quatre dies més tard van haver d’abandonar el lloc. Es van traslladar al poble a treballar i a guanyar-se la vida com van poder. No amb poques dificultats, al principi, la família s’anava salvant. La mare va treballar sola en confecció de calçat fins que la filla, na Maria, va acabar l’ensenyament de primària i va optar per ajudar sa mare. En Marc va seguir estudiant, amb la vènia de sa mare, qui no volia trencar la il·lusió del primogènit. Però havia de treballar moltíssim durant tot l’estiu i els caps de setmana de l’hivern, quan no assistia a classe. Aquell jove tan desafortunat en la infància, sempre va ajudar la família i va aconseguir, a força de sacrificis, feina i estudis, obtenir uns bons coneixements d’agronomia, els quals els exercí per dedicar-se a la representació de pinsos, adobs fertilitzants i maquinària agrícola. A més es va convertir en un bon assessor de conreus de tot tipus. Havia aconseguit somriure, créixer feliç, casar-se i tenir un fill. A més visitava molt sovint sa mare i sa germana.

 

Havien passat vint-quatre anys des d’aquell accident a la tanca de l’avenc. Ni en Marc, ni la seua família no havien trepitjat mai més aquelles terres. El lloc no era habitat, però en Toni, el cosí major d’en Marc, hi tenia una soll amb uns quants porcells i un galliner. També hi mantenia una petita estivada de verdures i hortalisses. Hi passava el temps i a més i treia quatre cèntims, però era un entreteniment, més que res. En Marc s’havia casat amb n’Agnès, una mallorquina de Bunyola que va conèixer quan estudiava, amb la qual van tenir en Francesc, que ja tenia set anys. Na Maria, sa germana, s’havia casat amb en Biel “s’entatxador”, un sabater que va conèixer de la fàbrica on treballava amb sa mare. Vivien bé i units, a pesar dels mals records que mai no comentaven.

 

En Toni es va decidir a reunir les dues famílies i celebrar un dinar tots junts al lloc. A en Marc no li va fer massa gràcia tornar a aquell llogaret de tants mals records, però empès pel cosí hi va accedir. També sa mare i na Maria. El diumenge assenyalat era un dia càlid, lluminós, com aquell dia que en Marc havia d’anar d’excursió amb els de l’escola. Tornar al lloc el va tornar a la seua infància. És el que pensava quan entrava pel caminet cap a les cases, que estaven en un estat deplorable. Mentre uns preparaven la menjua i en Toni tallava el sofregit d’una suculenta paella, en Marc va agafar el seu fill Francesc de la mà i el va menar a veure la tanca de l’avenc. Necessitava fer-ho. Just quan traspassava el portell li entrà una pregona pena. Es va aturar per contemplar, trist, com flocava aquell únic ametler que van deixar sembrat amb son pare aquell inoblidable dia de l’excursió, a la que no va poder assistir. La ment se li va omplir de mals records. Una infància esquinçada. 

Es va asseure a la mateixa penya, prop de l’avenc, on s’havia assegut son pare en el moment del berenar d’aquell fatídic matí. Profundament marrit, sense parpellejar i amb la mirada fixa al fons d’aquell fosc enfony, en Marc memorava el dia que li van llevar la il·lusió de visitar les coves amb els companys de classe. Remembrava les poques estones que va tenir per jugar amb els seus amics de l’escola; els pocs dissabtes i diumenges que va tenir per jugar amb en Miquelet, el seu millor amic. De sobte s’aixecà i s’ajupí per treure de darrera un gran i espès esbarzer la pala que havia emprat. Va recordar aquell incontrolat atac de ràbia i d’ira que el van conduir a donar dos forts cops amb la pala al cap de son pare, els qual li produïren la caiguda dins l’avenc amb el tràgic final. Reflexionà del penós que era ser usurpat de la infantesa i el marcat destí que açò pot suposar. Va ser quan va agafar en Francesc i se’l va asseure sobre la cama, abraçant-lo amb tot l’amor que ell mai no va tenir del seu pare. Li va acaronar la cara i el front i el va besar amb tota l’estima que podia donar. Mentre, una llàgrima s’escolà entre els seus llavis i la tendra i blanca galta del petit.

 

Entre el bes i la llàgrima s’hi trobaven la seua dissortada edat dels dotze anys, que ell coneixia molt bé, i que mai, mai no voldria per a en Francesc ni per a cap altre infant. Perquè ell sabia millor que ningú que la il·lusió, en aquesta edat, és inherent a la vida i conforma l’ampla dimensió de la infància.

 

.....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

* Relat finalista del 3er Concurs de Narrativa curta de Sa Nostra-DM de 1994