Es clou l’agost i amb ell bona part de l’estiu, si més no, el període més càlid, més sorollós, més caòtic, en podríem dir. Resta estiu encara, una bona part de setembre, que pot esdevenir més agradable i una mica més tranquil. O potser és el desig de voler que ho sigui. I dins aquest embroll, les Pedreres de Líthica són un parèntesi anhelat.
No he volgut fallar enguany, tampoc, perquè m’imanten els seus carreranys, costers sinuosos, racons, colors, olors... i totes les seues mirades contemplades. Són com a percepcions magnètiques que atreuen i m’interioritzen sensacions noves. Sempre. I aquest fet m’encurioseix a mi mateix. A vegades, els murs em parlen i necessit escoltar-los; em sedueixen i em deix endur pel seu encís. Potser sigui pel contrast dels renous urbans, pel xivarri que escupen els carrers turístics, o ves a saber per què! Però necessit aquestes visites i més si són combinades amb qualque representació artística o musical.
És per açò que m’agrada respondre a la crida de més d’una actuació cultural que es fan des de les Pedreres de s’Hostal, i de la gent que les organitzen. Perquè tot s’hi conjumina: espai, assossec, reflexió, meditació i Cultura. Líthica s’ha convertit en visita obligada, per una raó o altra; per una necessitat o pel desig. Transitar-hi és terapèutic, alliberador, sanador i calma més d’una rebel·lia interior que ens proporciona el trull estiuenc de l’asfalt i de l’estrès metàl·lic, suat i xafogós.
 |
| Foto: Lluís Beltran |
No conec ningú que no en quedi satisfet de la seua visita, ja sigui per observar la seua presència imponent o per haver-hi actuat.
Fa anys, José Antonio Labordeta hi va dedicar un dels seus programes televisius. Dins les pedreres hi va cantar La Albada (vídeo, min. 41) i encara ara em sembla que hi ressona la seua veu. Va dir llavors que “aquí han cantado Llach y la Bonet”, com si digués que hi han cantat els grans, perquè gran també és aquest indret d’encanteri.
Maria del Mar Bonet hi tornava el 3 d’agost de 2017, celebrant la gira dels seus 50 anys sobre els escenaris. Ella va inaugurar aquestes pedreres com a espai musical ara fa 26 anys. “Cantar a Lithica és com cantar a totes les cases de Ciutadella”, va dir en el seu retorn agraït, emotiu i enyoradís. I són moltíssims altres grans cantants i artistes que hi han deixat la seua petja. Les arts escèniques com la dansa, el teatre, el circ i tantes altres disciplines culturals també hi han tingut la seua oportunitat. I quants n'hi ha que tenen com a il·lusió i objectiu cantar-hi un dia? I ho entenc com si fos un somni personal per a ells, perquè davallar i actuar a aquest oracle dels déus és, de per si, un somni generós.
I és que no només l’Amfiteatre, com a escenari central, sinó la pedrera del Laberint, l’hort dels Tarongers, el Jardí Medieval i tantes altres raconades fan agradable i agraïda l'estada en aquest oasi de l’ànima; un lloc en sec on les muses hi somriuen, on les pedres parlen de l’art, de la música, de la història, del temps... On les actuacions són més potents; on la llum daurada dels crepuscles vespertins dauren els seus murs i ens adverteixen que cal servar amb estima aquesta arcàdia que tant ens humanitza i tant ens nodreix.
És allà on el plaer t’hi convoca; on la Cultura s’engrandeix, allà on la magnificència lítica és pura bellesa... A cada visita m’enduc la plàcida sensació d’haver-me renovat i refrescat. Són percepcions plaents que sempre m’aporta Líthica, les Pedreres de s’Hostal, el Temple de sensacions.
