Dos Sipiots

El retorn de Dos Sipiots em va causar una agradable satisfacció. Els havia escolat un temps, fa uns pocs anys, però em van desaparèixer. Aquest dies nadalencs em van reaparèixer en un directe de format i espai reduït però ben acollidor i entretingut.

Des que els vaig sentir per primera vegada (si no mal record en un concert a la plaça des Pins) em van captivar, perquè expressen una música ben pròpia i amb una lletra la mar de curiosa i compromesa. Joves que canten la mateixa vida, la mateixa quotidianitat social; lletres que reclamen més seny cap a una Menorca fràgil, que volen més digna i més humanitzada. Els valors naturals i els missatges contra el ‘ciment’, però també contra un capitalisme que ens vol consumidors, una voràgine que ens va destruint súbtilment.

Dos Sipiots, al soterrani des Questat?

Amb una bona música, que declama sentiment, són joves que protesten per corregir determinats aspectes de l’actual estat social. Canten amb el mateix llenguatge col·loquial, amical, i, per tant, també afectat de barbarismes lingüístics que estaria bé corregir, senzillament perquè costaria molt poc fer-ho.

De melodia aferradissa, algunes cançons s’expressen en un cert to elegíac, però recerquen sempre l’espai de la felicitat, la felicitat senzilla, aquella que pretén viure el moment per al benestar (“anava amb bicicleta sense mans...”.). La cançó Menorca rostida explica el més idealitzat contacte amb la naturalesa i l’expressió d’una vida modesta però plena, allunyada del consumisme esclavitzant (“...èxode urbà... sí, així és, som 400, volem fugir des puta ciment...”). Escolten el vent, els murmuris de la mar i gaudeixen del que viuen, i ho canten amb ritme de bellesa musical entretinguda i fresca. I et fan estar bé i et fan somiar per la felicitat que transmeten a traves dels seus versos.

També canten als amors i desamors; a les adversitats i penúries, als dubtes i incerteses. En definitiva, a les vivències que experimenten, perquè la joventut és més sensible als contratemps vitals: “sa vida és una costa per amunt, una llàgrima que cau dins un còssil sense fons... sa vida és una costa per avall, una llàgrima que vessa d’un còssil massa ple...” talment expliquen a la cançó Fosca.

Ja han tret dos treballs que han tingut la seua repercussió i també tenen un bon nombre de seguidors que tenen memoritzades les seues lletres i que és un gust sentir-los acompanyant els integrants de Dos sipiots.  Una cançó dedicada al MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc (inactiu darrerament, però que va tenir un notable programa d’actes per la transformació social a través de la cultura) és un exemple del concepte social que escampen. Un grup creatiu, el MAC, de bergants que units a aquesta també bona fornada de joves artistes, músics i cantants conformen una joventut encoratjadora que aquesta nostra societat necessita. I necessitam que no aturin, que mantenguin el seu pols actiu, ja sigui per la protesta, la reivindicació o bé per a la felicitat desacomodada que reclama l’esforç al simple fet de viure.

M’agradaria que el petit concert que van oferir Dos Sipiots fos el primer d’un retorn que molts agrairíem.

“...estima lo que tens, segur que t’entretens

i deixaràs ja de somiar amb coses que no pots triar...”

Gràcies Pol, Òscar, Hugo i companyia