Els recursos públics i el criteri hoteler

  L’Associació Hotelera de Menorca, ASHOME, demana a l’Executiu Insular que els criteris professionals prevalguin sobre els criteris polítics a l’hora de destinar els recursos obtinguts de la recaptació de l’Impost  de Turisme Sostenible (o ecotaxa, com és conegut). Òbviament, la proposta de la patronal hotelera menorquina, encara que legítima,  “garna cap a casa”. O sigui, que els projectes sorgits del nou impost els decidesquin els “professionals” del sector i no tant la representació política dels ciutadans o els seus òrgans més representatius. Jo no entendria com a massa raonable ni massa coherent que el Consell, els ajuntaments o el Govern demanassin a ASHOME que les seves decisions tinguessin més en compte l’interès general que no el dels seus propis associats. ASHOME es deu als seus afiliats; el Consell a tots els ciutadans, i els recursos són públics, no privats.

  A ASHOME, a l’igual que ara el PP, els preocupa saber com i a on es destinaran els recursos d’un impost que sempre han rebutjat. No volien la instauració d’aquest nou tribut perquè perjudicava el sector i al turista (quan no sembla que hagi estat així) i ara sí volen participar en el repartiment dels diners recaptats per l’ecotaxa. Si per ells fos ara no debatríem sobre nous projectes amb aquests recursos públics. Potser una nova manera d’entendre la política i la seva repercussió a la societat ha descol·locat alguns ‘vicis’.  Qualque cosa ha canviat respecte els anys en que el Govern donava 9 milions d’euros a empreses de TTOO “només” perquè portassin turistes a les Illes. El major sector representat marcava el pas.

  Durant molt temps ASHOME s’havia acostumat a tenir una influència excessiva en les polítiques turístiques i qualsevol iniciativa que no satisfés els interessos del gremi hoteler era una mala política (quan diu que els criteris no siguin tan polítics i més “professionals” evidencia que no li agrada la política dels actuals governs). Però també ho va fer anteriorment mostrant públicament les divergències quan s’obriren les opcions de comercialitzar activitats turístiques amb l’activitat rural i agrària, o en el cas dels habitatges turístics, dels quals ASHOME demanava la persecució a l’oferta il·legal. Fins i tot va amenaçar, l’any 2010, de dur el Consell als tribunals per aquest afer. Després va apaivagar la seua reivindicació, per ara tornar a exigir determinades decisions polítiques sobre turisme. Evidentment, ja no és el mateix ASHOME que signava convenis amb el GOB.

  Demana consens en la gestió i adjudicació dels recursos de l’Impost Turístic. I està bé, és un sector important i cal escoltar-lo. De fet, la fusió dels dos organismes de turisme, per aconseguir una única Fundació del Foment del Turisme de Menorca, més transparent i dotada d’una més ampla representació d’agents socials i econòmics, ha tingut aquesta finalitat: ser més operativa, objectiva i participada entre sector públic i privat. L’obertura participativa existeix, altra cosa és que no sigui el que agradaria a la patronal menorquina.

  ASHOME vol la política a la seva mida. És raonable que vulgui participar, però no ho és tant la seua exigència excessiva amb la destinació dels recursos públics. Més enllà dels interessos del sector hi ha l’interès general. El gener de 2015, el seu president qüestionava la promoció turística del Consell perquè la nova campanya obria expectatives a nous mercats i no ho centrava tot en els mercats tradicionals, dels quals la patronal en té el control majoritari. No sabem molt bé si açò són criteris professionals o és immiscir-se en la voluntat de fer una política turística diferent, nova.

  Els ingressos obtinguts de la recaptació de l’Impost turístic tenen la finalitat de ser reinvertits en una Menorca que vol revisar el seu model socioeconòmic. D’aquí que els recursos obtinguts pel nou tribut han de servir per millorar l’oferta turística; serveis i infraestructures, sí; però també, i de forma clara, per la preservació de la naturalesa, el patrimoni cultural i per regular la pressió humana en l’afectació del medi ambient. Perquè hem d’entendre (ja!) una Menorca que ha d’evolucionar de forma sostenible i amb altres conceptes, i perquè el principal motor econòmic, el turisme, impliqui i reactivi també els altres sectors productius de l’illa. O sigui, que el benefici del turisme no sigui només sectorial i a la mida d’uns determinats interessos, sinó, en la mesura d’allò possible, sigui un benefici estès a tota la societat illenca. És per açò que el Consell de Menorca hi té molt a dir en com es distribueix la riquesa que genera l’illa, si més no, en pot promoure el model i determinar la finalitat dels recursos públics. I clar que sí! Per açò és el representant de tots els menorquins.

Publicat al Setmanari El Iris
5 agost 2016

Son Catlar, una joia prehistòrica

  Fa molt anys ja havia llegit i sentit a dir que el Poblat prehistòric de Son Catlar és d’un gran valor patrimonial. Un extens jaciment arqueològic que manté gairebé intacta la muralla ciclòpia que l’envolta, de 900 metres de perímetre; o sigui, de poc més de 60.000 metres quadrats de prehistòria enterrada. Tanmateix, a més de l’espectacular mur perimetral amb torres i bastions adjacents, hi són visibles tres talaiots (quatre en diuen algunes fonts), una sala hipòstila, algunes restes de cercles d’habitatge i un recinte de taula que és el més gran de Menorca, únic amb dues entrades. També la Taula la consideraven la més gran de l’illa, però està escapçada i el capitell desaparegut. Estam parlant d’un assentament prehistòric amb uns talaiots datats entre els anys 850 i 550 abans de Crist (o abans de la nostra era, con es diu ara) i amb evolucions diverses. Se li atribueix presència romana i islàmica i, recentment, les exploracions fetes també li atribueixen influència púnica, a l’igual que a molts altres jaciments arqueològics de Menorca. Sembla ser que la influència púnica a Menorca és més del que se sabia fins ara, a contar pels experts.

  
  Son Catlar és una joia prehistòrica perquè, segon els entesos, s’hi presumeix un extens tresor arqueològic. Tanmateix, ha tingut una minsa consideració perquè les circumstàncies han fet que sigui un lloc poc excavat per tot el que pot representar. En gairebé un segle s’hi han fet ben poques investigacions. En feim memòria.

  L'any 1923 es va excavar el recinte de taula (F. Hernández Sanz); el 1957 va ser excavada una sala hipòstila (J.M. Serra i J. Flaquer); el 1958 va ser restituïda la llinda de l'entrada i s'hi va fer una petita excavació (L. Pericot i V Tolòs). El 3 de juliol de 1960 el Poblat talaiòtic de Son Catlar va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional, segons J. Mascaró Passarius). L’any 1995 s’aixecà un enderroc vora el portal d’entrada, es va consolidar el portal i es va fer una excavació del corredor interior (O. Pons). Si més no, aquestes són les intervencions més destacades fetes a Son Catlar durant quasi un segle. L’any 2005, el Consell Insular de Menorca va declarar la protecció de tot el jaciment prehistòric (BOIB 25 de juliol/2005). I malgrat la importància, l’extensió, la muralla i la monumentalitat del poblat, no va ser inclòs en el llistat de jaciments arqueològics per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Qualcú hauria de donar més explicacions.

  
  El passat dissabte vaig tenir l’ocasió de visitar de nou Son Catlar i hi vaig trobar un equip que treballava en l’excavació d’un parell de les torres de la muralla. És una grata satisfacció saber que un equip d’arqueòlegs i historiadors (Proyecto Modular d’Alacant) s’interessen per aquest enorme assentament de la nostra prehistòria. Tanmateix em resta el dubte de si serà una intervenció esporàdica, perduda entre tants anys, com fins ara, o bé serà l’inici d’un projecte d’investigació i excavació multidisciplinària més ample que posi sentit, continuïtat i interès al valor que representa un dels poblats prehistòrics més grans de les Illes Balears.

  Davant la moguda que genera la Menorca Talaiòtica i el seu nomenament a Patrimoni Mundial de la Humanitat, Son Catlar no pot quedar-se arraconat, oblidat i sense projecte investigador seriós i rigorós a curt i mig termini. I són les administracions públiques i els organismes acadèmics corresponents qui haurien de posar fil a l’agulla per anar destapant aquest tresor que amaga Son Catlar, una ciutat prehistòrica d’un alt valor cultural que mereix molta més atenció de la que se li ha donat fins ara.

El temps

 El temps. Potser sigui només el temps allò que ens dóna visions calidoscòpiques. Allò que un dia va ser verd, ara és lila, o blau fosc; aquell roig viu es fa un vermelló enfosquit i lleig amb el temps; o el groc serà, amb el temps, un marró de brutor. Però no li direm edat. L’edat no és res, o almanco avui no farem cas a cap diccionari i direm que l’edat és una circumstància del temps, un apèndix, un renclí balder. L’edat és potser només una anècdota. O l’excusa. És el temps que marca les transformacions, les evolucions, les persones. I, per tant, les societats. I no són els humans -les societats- les que transformen? Depèn del temps i del benestar, clar.

 Però és subtil la transformació d’aquesta celebració ponentina, arcaica i estranya, que encara s’escola de per entre les encletxes dels segles. La tradició que s’allargassa en el temps i que té una dimensió enigmàtica i sideral, per allò... “de perdre’s en la foscor del temps...” O qui sap si la supervivència deu ser cosa de les nimfes mediterrànies que l’han protegida. Potser vindria a ser com Zeus, la divinitat mitològica grega, Déu del Cel, criat per dones (les mares-deesses) a una cova per, de major, destronar el seu pare, Cronos, aquell golafre antropòfag que es va cruspir els cinc fills. Zeus es va salvar per mor de les nimfes i per la intel·ligència de sa mare, Rea.

 A Zeus se li atribueix l’evolució del sentiment ètic, l’ordre moral i la justícia. Tanmateix va castigar Prometeu (encadenat a una columna perquè una àguila li devoràs el fetge) ja que aquest li va prendre el foc i el va lliurar al Poble. Prometeu era el creador dels humans, portador del foc i la saviesa i impulsor de la iniciativa dels homes en contra de les divinitats. I ara no sé prou bé si el nostre Santjoan descendeix de Zeus o és l’herència dels titans de Prometeu. Qui seria Zeus i qui seria Prometeu en aquesta festa del solstici? Zeus i Posidó (el déu de les aigües i els mars. Patró de Perella?) van ser els protagonistes de ‘masculinitzar’ la religió, enfrontada a la forma femenina de la religió mediterrània.

La festa està masculinitzada, o potser diríem que encara està afectada pel classisme? (o bé classicisme?). Però, qui servaria el foc i l’esperit de la Festa? Qui el serva encara? ¿Són els déus totpoderosos o les mares-nimfes de la mediterrània? Perquè és sabut que són elles les que crien, vetlen, ansiegen i transmeten.

 Encara no sé què hi col·locaran al futur Museu de Sant Joan. El preu del gin i les avellanes en l’evolució de les dècades? Els índexs de visitants d’ençà el nou port? Les estadístiques d’ensaïmades i sucre-esponjats que es fornegen cada any? L’overbooking hoteler? O el que significa la festa per a la desestacionalització? Potser hi hagi també fotografies antigues amb rostres entristits i mirades empàtiques que explicaran la traïció. Què hi posaran a la Sala de les Tradicions? Què és una tradició? I una traïció?

 Les creences i la pertinença tenen el temps dilatat perquè el valor és en l’essència, encara que creure i pertànyer a la Festa siguin vivències peremptòries. El temps autèntic, el de la festa, ve marcat pel cicle vital de les estacions i els solsticis. El sol hauria de marcar el temps, però ara ho fan un rellotge i els aparells digitalitzats que no entenen res d’essències ni de costums; ni d’herències, ni de tradicions. El primer so de fabiol el sentirà primer qualsevol que es trobi a Berlín, Londres o Buenos Aires, que jo, que seré a un cap de cantó de ses Voltes. Tot ha de ser puntual, estricte, sincronitzat, perquè l’esclat espectacular i massificat cotitza. No val de res seure a la fresca per assaborir les aromes i els sons de les tradicions, lentament, fins que les ombres de la plaça ens diguin que els cavalls ja tornen de Sant Joan de Missa. Ja no és la Festa que et ve a cercar, has de córrer tu per empaitar-la. És perdre el temps assaborir el gaudi. Fins i tot el temps ha perdut el seu significat. I estalviarem capadetes i somriures joiosos d’infants i avis perquè el rellotge fa massa via pel Born, la Contramurada i Santa Clara. Ai, aquest rellotge que ens roba el temps i ens furta l’herència!

 Exportarem les reminiscències d’una festa única amb tecnologia punta, 4G, on live, in situ, suats i amb capell de palla. Prioritzarem l’oferta turística d’inici de temporada perquè són dos dies i no val a badar! I encabirem, com sigui i quants siguin, tot el mercat i la demanda pels carrerons de la ciutat medieval, feta per una població de fa quatre segles (que no de quatre dies!). El temps canvia, és el que hi ha! El calaix, l’ingrés en efectiu, l’oportunitat inajornable, el temps robat, el temps prostituït, el producte adulterat, el Santjoan ràpid. Patriotes de l’Euro i discurs cabdal.

 Ara ja no crec que siguin ni Zeus ni Prometeu que influeixen. Potser sigui cosa de Cronos, el pare mitològic que es menjava els seus fills. Sí, deu ser açò: serem engolits per la nostra pròpia Festa, per no fer cas a la intel·ligència protectora de Rea, ni a les mares-nimfes de l’essència mediterrània.

 Mentre, i esperant que faci un bon temps, no faceu cas al rellotge, feis cas al temps de vida que encara ens pot donar la Festa.

Per cert, què valdrà enguany un poc de gin amb llimonada?

......

Bep Joan Casasnovas

El Iris – Sant Joan 2016.

Reivindicar la poeta Rosa Gornés Aloy

 Durant la passada festivitat de Sant Antoni alumnes del CP Pere Casasnovas exposaven a l’Ajuntament de Ciutadella un treball sobre els carrers amb nom de dona que tenia la població, exceptuant els noms de santes. I la nòmina és ben minsa. Alhora es reivindicava la necessitat de memoritzar i reconèixer algunes destacades dones que han deixat la seua empremta cultural, artística o social, gairebé oblidades, i en la recerca de l’equitat de gènere. A la conferència de la festivitat Josefina Salord Ripoll glossava la figura de l’escriptora il·lustrada Joana de Vigo i Squella. N’explicava la seua important obra literària en temps de la revifalla literària de la il·lustració que a Menorca va encapçalar Joan Ramis. És una justa reivindicació situar la tasca d’aquestes dones i no deixar-les en l’oblit.

Rosa Gornés. Portada Publicacions des Born

 També m’agradaria que fos justament reconeguda l’obra de la poeta Rosa Gornés Aloy (Ciutadella, 1883-1970), una altra dona que ja fou destacada en una conferència de Betty Sintes al Cercle Artístic el 23 de març de 2001 i editada per “Publicacions des Born". No sabria dir prou bé amb quina dimensió se li hauria de considerar la seua aportació poètica, però sí en la mesura que Ciutadella li mantengui la seua memòria; si no en un carrer dedicat, sí, almanco, en un altre lloc, espai o sala, a més de difondre l’obra que en quedà (de major va perdre la memòria i va destruir bona part de la seua creació).

 Emmirallada en la poesia de la mallorquina Maria Antònia Salvà i influenciada pel corrent noucentista català, però també per lectures dels clàssics castellans, com Miquel de Cervantes o Santa Teresa de Jesús, Gornés mostrà uns alts coneixements de la literatura poètica, tant en la temàtica, com en l’art formal de la creació. La seua poesia mostra una autora feta de voluntat pròpia i apassionada pel saber i el coneixement, tanmateix, arraconada per una societat, llavors, que relegava l’art i capacitat femenines. Va ser una dona lluitadora contra el masclisme imperant i arrelat a la societat d’aleshores, però ho féu des de l’escriptura i sense estridències públiques. Fins i tot, va rebre la desconsideració d’Àngel Ruiz i Pablo, per la seua condició femenina, en la creació literària. Ruiz i Pablo considerava que Gornés tenia bona mà per a la poesia lírica, però no per a la de tall èpic, dos dels gèneres que va conrear Gornés Aloy. I és que a través del seu germà Martí, Rosa Gornés féu arribar uns poemes a Ruiz i Pablo, resident ja a Barcelona, que en va valorar alguns i els va fer publicar a la Revista Setmanal Catalana, però no el van satisfer massa els de temàtica heroica o èpica amb uns arguments que, tot i ser aquell temps una veu autoritzada en les lletres, no poden ser admesos de cap de les maneres avui en dia.

 Ho explicava Betty Sintes aquell dia al Cercle reproduint la resposta de Ruiz i Pablo adreçada al seu germà sobre els poemes de Rosa Gornés: “...Le devuelvo la dedicada a la memoria del Paborde Martí, que me parece muy inferior a las otras, lo cual ha de servir a su señora hermana de que es más propio de su temperamento poético la poesía breve y sentimental (lírica) que la heroica y épica. No quiere decir que no haga algun enseyo en este sentido; pero es casi seguro que no logrará tanto, como en el otro género, y de ello no debe extrañarse, pues está más en armonía con su sexo. Casi podria asegurarle que ninguna mujer ha podido salvar este escollo”.

 Després de la resposta del poeta des Castell, durant els anys següents Gornés va enllestir uns poemes d’alta literatura èpica en les gestes històriques de Menorca, lloades sempre des de la fe cristiana que encaixaven de ple amb el pensament catòlic i conservador de Rosa Gornés. Poesies que van tenir una molt bona acollida per part dels lectors. A “Menorca per la creu”, un poema de la conquesta de 1287, en deixà un bon tast de la capacitat expressiva en un llarg poema de 9 quintets d’alexandrins:

“Els seus anhels escolta un jove i gran monarca;

frisós per conquistar-la sortirà de Salou;

un esforçat exercit dins de les naus embarca;

al front els cabdills porten del vencedor la marca,

que un ideal empresa a la conquista els mou.”

 La formalitat poètica en la mètrica i la rima; la construcció del sonet, el romanç o els versos alexandrins, són una prova potent dels coneixements de la poeta de Ciutadella. A més la lírica del dolor, la mort, l’amor, la solitud o la desesperança formen part també del repertori humanístic de la seua poesia.

“No t’atriboli lo amarg del teu destí:

-Com esperes collir flors oloroses

si és tot sembrat de cards el camí?

 Tenia tots els números per haver pogut esdevenir una figura cabdal. A més de la literatura, li són conegudes les seus passions per la música i la pintura. Estudiant excel·lent, va tancar la seua etapa de les primeres ensenyances amb premi extraordinari. Als 17 anys volia marxar a estudiar Magisteri a Palma, però, potser, les dificultats econòmiques de l’època, però també la poca disposició i conveniència de llavors perquè una dona sortís a estudiar fora, la van frenar de les seues ambicions formatives. Tot i així, va estudiar tota la seua vida i va trobar en l’escriptura el consol d’una vida que mai va poder satisfer per al seu desig.  Fou gerent de la fàbrica familiar i se li coneix una notable activitat pública.

 Rosa Gornés tenia 18 anys manco que Àngel Ruiz i Pablo i una vintena d’anys més que Gumersind Riera i Gumersind Gomila. En podríem dir que era coetània d’aquests tres referents poètics de l’època a Menorca (va morir el mateix any que Gomila, 1970), però ella va quedar a l’ostracisme literari. I no és just. I toca ja reconèixer-la millor.

Bep Joan Casasnovas

Joan Benejam i Vives, en el record (i II)

  Sí el 27 de febrer s’acomplien 94 anys de la mort (1922) del Mestre Joan Benejam i Vives, el 27 de març s’acompliran 170 anys del seu naixement (1846). D’aquí que ve bé aquests mesos recordar un home il·lustre de Ciutadella i Menorca.

  Al marge de la faceta pedagògica, Mestre Benejam és conegut més pel seu gènere costumista. Una obra bastant més minsa, però que s’ha popularitzat moltíssim entre la població pel seu enfocament als quadres de costums socials. Els crítics literaris que més han furgat aquest faceta seua diuen que “Aquesta obra tan reduïda ha estat, tanmateix, la que ha fet més popular el seu nom, sobretot per la característica principal remarcada per Francesc de Borja Moll: el seu absolut localisme” (1).

  L’any 1885 escriu l’obreta teatral Foc i Fum i el 1909 el llibret Ciutadella Veia que, en 23 capítols, descriu la vida social i l’aspecte de la població partint de principi del segle XIX, quan Menorca s’havia reincorporat a la Corona espanyola després d’abandonar les influències que hi van tenir les dominacions anglesa i francesa durant gairebé un segle.

Col·legi  Públic Joan Benejam, conegut per s'Escola des Born

  Amb aquest dos llibrets de Mestre Benejam vaig començar a assaborir el gust per la nostra llengua materna i vaig aprendre a estimar-la. Vaig comprendre un poc més les vicissituds d’una població (la meua i la vostra) que arrossega una història que sempre he procurat (i procur) conèixer millor. I sobretot entendre-la. La veritat és que és un gust rellegir aquell batec dels costums antics que mai no ha escrit la història oficial o científica.

  El llenguatge menorquí tan casolà que va utilitzar Benejam en la seua escriptura costumista tenia la finalitat única de ser un missatge clar, senzill i proper, en aquest cas també dirigit a la població adulta. “Benejam plantejà un clar i ferm intent de servir al país a través de la instrucció del poble, fixant-se com a objectiu prioritari aconseguir la millora social”, expliquen altres estudiosos de la seua obra (2). I en la mesura de les seues possibilitats també exercí un llarg compromís cultural. Va ser un observador constant dels moviments polítics i socials de l’època amb la sempre voluntat d’incidir en la instrucció de la societat, per transformar-la i treure-la del ròssec conservador i de l'anacrònica influència que imposaven la clerecia i aristocràcia dominants aleshores.

  Volia, i per açò s’hi comprometia, aconseguir que la gent, especialment de les classes populars, obtingués el just aprenentatge del coneixement, : "Cuando el pueblo conozca lo que vale la instrucción, lo que moraliza la enseñanza, lo que alcanzan los conocimientos asociados a la profesión de un arte, aunque éste sea humilde, huirá de los focos de perdurable contagio donde el espíritu se enerva y el corazón se degrada con hábitos tan indignos como groseros. Un pueblo instruido es siempre un pueblo honrado” (* Benejam, 1879). I també es va manifestar molt preocupat per la situació desemparada de la pagesia. Un sector del que reclamava una reforma agrària per treure la gent del camp del jou feudal al que estava sotmesa. Tanmateix, sempre va defensar les formes de vida austera i lligades a l’entorn i a la naturalesa; a la d’un esperit sà i allunyat de la cupiditat, convençut que el progrés social raïa en l’educació.

  Tanmateix, ben entrat el segle XIX, Ciutadella (i Menorca) viu l’esclat de la indústria manufacturera del calçat i troba l’obertura al benestar de molta gent. L’exportació de milers de parells de sabates cap a Cuba representà un canvi econòmic per a Ciutadella, però també un canvi de costums socials. Els sabaters guanyaven uns bons jornals i aquelles dècades de puixança econòmica transformà també la mentalitat de la menestralia i va fer desplaçar a molta gent del camp per treballar a les fàbriques i botigues del poble. Benejam, observador dels canvis, ja ho va escriure: “I voltros, gent tranquil·la del camp que heu estat sempre es més sotmesos, es més senzills i també es més ignorants; voltros que baix es nom depressiu de ‘béguers’ (captaires) heu sigut tota sa vida sa gent més pobra, encara que sa més feinera i de més bons costums; ja no passejareu es sau curt i es capell de pèl, perquè sentireu temptacions de deixar ses (a)varques i viure amb comoditat i més jornal, i entrareu a Ciutadella i us fareu sabaters” (3).

  Mestre Benejam va intuir el canvi i millora econòmica de la població, que va assegurar la comoditat de molta gent, però no era prou bé en la direcció que volia. L’opulència sabatera va alterar els canvis més enllà de l’ideari de Joan Benejam, qui es va queixar moltíssim dels pares perquè que els al·lots deixaven l’escola per anar a treure’s un sou a les fabriques i tallers artesanals: “Por otra parte, ¿a donde van a parar esos niños que obligados por las necesidades de la familia, o sacrificados a bastarda codicia abandonan la escuela por el taller o por la fábrica, cuando su inteligencia apenas se abría al bienhechor rocío de los primeros conocimientos?" (*, Benejam, 1879). Ell, qui tenia clar que la riquesa reposava en la manca de necessitats i en la virtut i l’educació, i no en altra cosa.

Escena de 'Foc i Fum', quan en Perico, mosso d'en Rafel s'Esquerra, deixa l'ofici de sabater i se'n va al camp.

Va interpretar que més enllà del progrés econòmic els canvis van provocar excessos en les conductes i van foragitar un civisme que era vital per a l’ensenyament i culturització. D’aquí que també insistís en la creació de centres d’instrucció i cultura on, més enllà de la docència infantil, els adults poguessin continuar amb la instrucció i el coneixement. La cobdícia de l’auge econòmic va fer estralls i els bons costums s’anaven perdent en mans d’un bon jornal. A més imperava la supèrbia despectiva d’aquella nova classe social de menestrals vers la condició pagesa. Heus aquí Foc i Fum: la conducta recta, honesta i senzilla de la gent del camp (l’amo en Joan, Bartomeu de Son Tica, Francisca...) enfront de la sacsada psicològica i transgressora que van representar aquells jovenots sabaters de banqueta (en Rafel d’Esquerrà). "!Funesta aberración! Para sostener una vida artificiosa en las ciudades donde la atmósfera del mercantilismo apaga las llamaradas del espíritu, (…) mientras que en los campos, donde puede mantenerse el individuo bajo la influencia de todos los elementos cósmicos, en pleno dominio de sus facultades (…), de allí nos apartamos con desvío, y aquellas tierras languidecen, y aquella fecundidad se agota…". (*, Benejam, 1891). I, tanmateix, quants joves ciutadellencs han volgut ser en Rafel s’Esquerrà i no en Bartomeu de Son Tica? A pesar de tot, resta l’escena final de l’obra com la voluntat de Mestre Benejam d’instruir correctament un al·lot, com havia fet tota la seua vida: en Perico; que deixa l’ofici de mosso per fugir de l’ambient degenerat d’un sabater tarambana i anar-se’n a fer feina al camp, on “La terra és font de virtut i mare de sa riquesa”. I encara més. Benejam rebla l’obreta costumista amb un missatge a la societat ciutadellenca: “Guardau sempre memòria, memòria d’aquest fet”.

  També al final del llibret Ciutadella Veia diu:


"...si Déu me dóna vida i no he perdut s'humor d'escriure, vos contaré coses de sa segona meitat de sa passada centúria (referit al s.XIX), unes molts sèries i altres molt divertides (...); de quina manera Ciutadella ha mudat de fesomia, com som i com haurien de ser es ciutadellencs, perquè es nostro poble benvolgut sigui digne d'elogi. Tot se pot dir bonament, sense fer mal a ningú, amb bona intenció i no tombar de sa sella. 

Bona nit tenguin!


Ciutadella, a vuit de març de l'any 1909".


    Aquesta segona part dels costums del segle XIX no la va arribar a escriure mai. Una llàstima.


    

    Quantes coses ens mostren les lectures de Joan Benajam. Gràcies Mestre per ensenyar-nos encara.

………….

Notes: (1) Llibre de Lectures Menorquines. Capítol 12. Consell Insular de Menorca. 1981. Diversos autors.

(2) Regeneracionisme i Educació a Menorca: Aproximació a l’ideari pedagògic de Joan Benejam. J Adrover, J. Vallespir i Ll. Villalonga.

(*) Cites de Joan Benejam incloses a les nota 2

(3) Ciutadella Vella. Pàg. 45.