Del blau al taronja: els Ciutadans de la Falange

Sense ser un profund coneixedor del moviment falangista, sí he llegit algunes coses i des de fa molts de temps, quan era més jove, em vaig interessar per saber què distingia la Falange Espanyola del règim franquista pròpiament dit.

La Falange era un moviment nacionalsindicalista, contrari al capitalisme, si més no al seu inici, radicalment catòlic, defensava aferrissadament la unitat inqüestionable d’Espanya ("España es una unidad de destino en lo universal", venia escrit als Estatuts o acta fundacional de la Falange); advocava per una política vertical autoritària que restringia l’actuació i llibertat de la gent (la Falange proposava decidir per tothom des de la verticalitat de l’Estat i del Poder) i també a favor d’un ensenyament adoctrinat. L’educació es tenia en compte a la Falange, però marcava el que s’havia d’aprendre, a diferència d’altres moviments conservadors i feudalistes que preferien la ignorància del poble. (Joan Benejam, com a pedagog, hi va deixar molts esforços per contravenir la ignorància de la gent que volia la classe terratinent). La Falange, així com anticapitalista, era fortament antimarxista. Els 27 punts del programa la Falange Espanyola de las JONS de 1934, són clars en aquest sentit.

Albert Rivera (C's) i José Antonio Primo de Rivera (La Falange 1934)

Així idò, entre moltes altres qüestions, la Falange proposava:

-       Defensa dels drets socials de la gent, però des d’un criteri més bé vertical, a través d’un sindicat d’Estat.

-       Els treballadors eren un valor social que calia emparar, però no admetia insurreccions obreres de cap tipus ni rebel·lies ni protestes, a la vegada que admetia l’organització comunitària  en classes socials.

-       El capitalisme i totes les seves branques econòmiques eren un corc que malmetia la salut moral del poble. Els falangistes eren anticapitalistes, però radicalment catòlics: “Déu és la raó del món i la Falange l’executa a la Terra”, recollia el seu ideari). D’aquí que determinades doctrines conservadores de l’Església coincidien amb l’ideari de la Falange i encara ara hi coincideixen en els sectors més retrògads. El catolicisme conservador era (és) la doctrina moral, el de la Falange era la doctrina política.

Tot i que bona part d’aquestes idees formaven part de l’Espanya predictatorial dels anys 20 i 30 del segle passat, moltíssima gent hi veu similituds en els postulats ideològics que expressa actualment Ciutadans/Ciudadanos.

Un fet que abandera també C’s (a l’igual que ho feia la Falange) és el combatre la corrupció de tot tipus. Açò també repercutia en ser una organització -tot i que feixista- contraria a l’especulació i, per tant i en certa mesura, defensora del territori. Ara, tanmateix, aquest punt darrer, no sé si se li pot atribuir a C's.

Tanmateix, al marge d’alguns punts, C’s, a l’igual que la Falange, sobreposa la unitat d’Espanya a qualsevol altra cosa. Recordau “La Pàtria espanyola, única, indivisible, etc...” . Aquesta premissa s’ha fet palesa arran del procés català, quan Ciutadans ha deixat d’atacar la corrupció del PP per anar-hi de braceti en la intervenció a Catalunya amb el 155, també, desgraciadament, amb la implícita connivència del PSOE.

Bé idò, Albert Rivera i C’s van emergir com una renovació d’uns ideals de dreta social, més repressora que oberta, que pretén adaptar-se a l’esquifida democràcia d’ara. Però també se li veu no poques pinzellades falangistes, més quan en les situacions actuals molta gent s’ha de llevar la careta. Recordem el que deia la Falange en la seva fundació:

“Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. Bien está la dialéctica como primer instrumento de comunicación, pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.

No sona açò a la situació dels darrers mesos? Fins i tot davant la repressió a Catalunya, Rajoy ha estat més prudent (no gaire més) que Albert Rivera, el qual no s’ha cansat d’esperonar el Govern espanyol per intervenir i reprimir amb més duresa les institucions, entitats i formacions sobiranistes. És l'ultranacionalisme patriòtic espanyol que segueix mostrant intolerància a altres idees democràtiques. C’s d’Albert Rivera va néixer moderat amb la imatge de renovació, però ja s’ha vist tot el que amaga aquest partit polític i quin és el projecte que té per a l’Estat espanyol.

Rivera com el falangisme, és imperialista. El programa polític de C’s reclama la igualtat entre tots els individus, però ni vol sentir parlar de drets de les regions o nacionalitats. Amb aquesta proposta vol restaurar l’imperi espanyol. D’aquí que la capciosa reforma de la Constitució que reclamen pretén desmuntar l’Estat de les Autonomies; eliminar els Drets forals d’Euskadi i Nafarroa i el seu concert econòmic; vol mancomunar ajuntaments, reformar el senat per substituir-lo com la cambra dels presidents autonòmics sota la tutela exclusiva de l’Estat, el Poder central; apoderar el Govern de Madrid i eliminar un bon nombre de competències concedides a les autonomies (açò ho diu el seu programa electoral). O sigui, anihilar els organismes de decisió política que permet l’actual ordenament jurídic. El Règim del 78, que establia l’obertura autonòmica d’Espanya, ell, Albert Rivera, vol reformar-lo per restringir-lo, per tancar-lo i fer-lo uniforme. C’s, contrari a la corrupció del PP (via per on li podria treure vots), és ara el més fidel adlàter i escuder de Rajoy en la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, sigui amb els mètodes que siguin, com postulava la Falange. La repressió és el seu camí: “pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.

L’adoctrinament que C’s afirma es fa a Catalunya, País Valencià i Balears, no és altra cosa que la imperiosa mania de treure-li les competències per controlar-los els sentiments, emmordassar la llibertat d’expressió; també partidari d’intervenir els Mossos d’Esquadra perquè és la policia desobedient al ‘Règim’. Altrament, a C’s tenen pressa per reprimir els drets diferencials adquirits per les regions i nacionalitats de llengua i cultura no castellanes. La prova de les presses és el que venen insinuant fa un temps però que s’ha vessat recentment amb l’efervescència i eufòria espanyolista: anular l’oficialitat de la llengua catalana a la funció pública i a l’ensenyament.

No és casual, per tant, que els moviments civicopolítics sorgits a aquests territoris, juntament amb els grupuscles politicolingüístics, hagin trobat en l’argumentari de d’Albert Rivera i de C’s el paraigües perfecte i coincident d’una més ampla cobertura dels seus idearis a Menorca i a les Illes. De fet, són empesos i tutelats, a l’ombra, pel propi C’s. Els ‘naranjitos’ han usurpat l’exclusivitat de defensa de la indivisible unidad de la Nación Española que tenia fins ara el PP. A través dels atacs constants a l’idioma català arreu del Països Catalans (països que ells neguen, però que ara els fan més visibles que mai) mostren de nou el mirall falangista i l’ideari de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. L’article de Marc Pons a ElNacional.cat “Quan Primo de Rivera va voler aniquilar el català” és una calcada coincidència entre els desitjos d’aquell dictador i la finalitat de Ciutadans.

És obvi que els patrons falangistes de 1934 i el franquisme posterior no són un patró exacte al model polític de C’s, però quasi. S’hi troben, malgrat ho neguin, un bon cúmul de similituds. Un patró, aquell, remodelat ara, és clar, per adaptar-lo a aquest inici del segle XXI. Tanmateix, són molts articulistes, mitjans informatius i polítics actuals que també hi veuen coincidències.

La formació d’Albert Rivera i les entitats civils que li fan la feina social al partit, ho negaran. Perquè no els convé extreure aquell model d’imatge anacrònica i fosca que va donar cobertura al cop d’Estat franquista. El blau, el negre i el roig de la Falange l’han pintat d’un modern taronja, però no ho dubtin, són els Ciutadans de la Falange.

De gramàtiques menorquines i de la distorsió interessada

 Els atacs constants, revifats darrerament, contra la llengua catalana, la pròpia de Menorca, porten els mateixos elements tòxics que etziben aquells que tergiversen la història i els orígens de la població balear, si més no d’ençà el segle XIII. De fet, els qui distorsionen la història de les Illes, són els mateixos que manipulen la història de la llengua, la pròpia llengua, i els seus autors; els mateixos que afirmen que les parles illenques són un idioma diferent al català que es parla a Catalunya, igual que el valencià respecte del parlar al Principat. Són els mateixos moviments i entitats pro-polítiques que, al costat de les embranzides de determinats partits, expressen amb tota la seua força la catalanofòbia, sigui en l’aspecte que sigui.

Així, volen fer creure a la societat actual que a les Illes Balears existeixen gramàtiques anteriors a les catalanes i que, per tant, aquestes tenen status de llengua pròpia diferenciades del català. En el cas de Menorca, per no allargar en excés el tema, tenen com a referència la Gramática de la Lengua Menorquina de Julio Soler, editada en castellà l’any 1858. I, a més, afirmen que és molt anterior a les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913). Tanmateix, els ideòlegs d’aquests moviments saben perfectament que de normes i gramàtiques n’hi ha hagut de molt més antigues, per tot arreu. Fins i tot a Menorca.

Portada del manual de Julio Soler

És ben curiós que la gramàtica de Soler, que enarboren tant “es menorquins de lu nostru”, no parli de l’article salat, aquest tret tant distintiu del menorquí i balear, Que curiós! Soler constata al seu llibret que els articles són els literaris: el, lo els, los, la, las i lo. Soler no fa la més mínima referència a l’article salat al seu manual. També explica que els pronoms personals de la primera i segona persona plural són noltros o nosaltres – voltros o vosaltres. O bé els gerundis, que també deixa clars com s’han d’escriure (talment la mateixa norma actual): tement, vestint i no *temeguent o *vestiguent.  Carai! ¿Quants dels secessionistes lingüístics d’aquests grups posen el crit al cel i parlen d’imposició catalanista perquè s’ensenya (i empram) l’article literari o els pronoms personals nosaltres-vosaltres? Quina gramàtica de la Lengua Menorquina seria la de Julio Soler? El tractaran de catalanista si un dia proven de llegir el seu llibret? O potser veuran que els ideòlegs de la causa els han enganat? Segur que faran els ulls grossos perquè la causa és una altra, però ara i aquí, almanco, se’ls desfà una altra fal·làcia.

Més de mig segle abans de la gramàtica de Soler, Menorca havia vist els treballs i estudis d’un gramàtic amb fonaments sòlids: Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841), a més de ser també lexicògraf, traductor i poeta. Un intel·lectual de l’època il·lustrada a qui se li atribueix una important obra lingüística en català, innovador amb els mètodes normatius i gramaticals, importats de França, on va estudiar, i gran coneixedor dels clàssics.

L’autor maonès va escriure l’any 1804 “Princípis Generáls de la Lléngua Menorquína, que va revisar i madurar anys després per acabar redactant els Princípis Generáls i Particulars de la Lléngua Menorquína (1821).

Jordi Carbonell i Maria Paredes han estudiat a fons la seua obra. Qui primer va descobrir els manuscrits inèdits de Febrer i va furgar la biblioteca familiar va ser Carbonell. Aquest autor ho rebla amb total claredat:  “...correspon de subratllar la importància de la seva obra gramatical, d'indicar la repercussió que tingueren a illa de Menorca en el seu temps i de puntualitzar-ne les característiques originals dins la tradició gramatical catalana”.

I afegeix que les seves obres “tingueren influència a Menorca durant la primera meitat del segle XIX (...) i en la repercussió que l'obra de Febrer té damunt els gramàtics menorquins posteriors”. La gramàtica de Soler es veu que no la va seguir ningú, a més de tardana.

El propi Soler ja confirma la influència i assumpció de la gramàtica de Febrer. Per tant, el llibret que va publicar l’any 1858 no és cap novetat renovadora ni diferent. De fet Carbonell la considera “d'un nivell tanmateix ben inferior al de les obres d'Antoni Febrer”.

I no és que ho digui Carbonell, de la influència de Febrer, ho diu el propi Soler quan escriu, l’any 1857, “Esposició de lo estad actual de l'agricultura en la isla de Menorca”. En aquest assaig hi fa notar que l’escriptura s’ha fet amb les «Reglas de pronunciació y ortografia estractadas de la gramatica de la llengua menorquina, escrita l’any 1821, per D. Antoni Febrer y Cardona y adoptadas, per l'editor, en l'impressió de la present obra”.

Pàgina on Soler explica l'article literari, i no el salat

És de caixó pensar que la referència gramatical de l’època era la de Febrer. De fet així ho constata Carbonell: “La Gramàtica, publicada en castellà per Julio Soler l'any 1858, revela, sense mencionar-ho, la influència de Febrer, fins i tot en els arguments d’índole pràctica del pròleg i, simptomàticament, és la darrera gramàtica menorquina no dialectal”.

Carbonell també afirma que Antoni Febrer considerava el parlar menorquí un dialecte del català. Ara i aquí, els incrèduls secessionistes lingüístics en diran que Carbonell era un pancatalanista que va manipular l’obra de Febrer i va catalanisar la seua gramàtica. Idò no. Va ser el mateix Febrer i Cardona que deixà diàfana la filiació menorquina a la llengua comuna catalana quan parla de la seua pròpia gramàtica:

“Jo he intitulad aquesta óbra : Principis generáls de la Llèngua Menor-quina, no perque considèrie qu'aquesta llèngua deguie el sèu origên á Menórca sebènt molt bè qu'aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns etc, els quals ei portáren la sèua llèngua, que es la matexa que nosaltres usam (...) Es dóns no unicamènt per els Menorquíns , sinò tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valenciáns, &c. que jo he traballad aquesta gramática”. Clar, cristal·lí.

Julio Soler, en el curt pròleg de la seua gramàtica, diu textualment en el segon paràgraf:

“Las voces menorquinas derivadas del latin siguen generalmente, salvas algunas diferencias, la analogía del castellano, francès, italiano ó inglés como puede verse por los ejemplos que se dan a continuación”.

No diu res respecte al català ni dels parlars de Mallorca, Catalunya i València. És el que el diferencia de la influència gramatical de Febrer. Per tant, tampoc diu “que es la matexa llengua que nosaltres usam”, com clarament afirma Febrer i Cardona.

Potser sigui per açò, perquè la gramàtica de Soler no menciona la unitat lingüística de la nostra llengua, que els grupuscles catalanòfobs se l’han feta seua i la tenen com a gramàtica de referència del menorquí no-català. I tota la massa social dels qui es mouen s’ho creuen. Per llogar-hi cadires!

Ah! Julio Soler era també Caballero de la Real Orden americana de Isabel la Católica. Un altre argument lingüístic que els deu fer el pes.

La llengua dels menorquins

  El nou relat sobre l’origen de la llengua dels menorquins, difosa per algunes entitats i persones poc avesades a l’estudi lingüístic i històric de la nostra illa -o bé del conjunt de les Illes Balears- té molt d’intuïció gratuïta i molt més d’animadversió cap a la regió o zona geogràfica de procedència. La llengua dels menorquins és la catalana, encara que el nom no agradi als que mostren fòbies reiterades cap a tot allò que deriva de Catalunya i del terme català. Tampoc és qüestió, ara i aquí, de debatre el nom de la nostra llengua, el que sí cal deixar clar que és el mateix idioma, s’anomeni com s’anomeni, i va ser introduït pels conqueridors i posteriors pobladors, vinguts majoritàriament de l’Empordà i el Rosselló.

  He llegit (i no poques vegades) textos com aquest:

“es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d'Aragó. (...) A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d'un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, etc)”.

 Aquests arguments per voler confondre la gent sobre qüestions històriques i lingüístiques són de poca consistència i prioritzen la intenció política per sobre del rigor acadèmic. Qualsevol, amb un mínim d’interès per saber sobre aquests temes, pot descobrir que la manipulació es fa evident en aquest tipus de relat, si bé s’ha d’entendre que alguns passatges de la història poden tenir lleugeres interpretacions que, tanmateix, no afecten al nucli de la qüestió, prou consensuada per la comunitat acadèmica nacional i internacional.

  La llengua mossàrab de les Illes Balears va ser una realitat, però no és l’origen -ni part- de la llengua actual dels menorquins. Aquest invent no funciona. El mossàrab, esdevingut per l’evolució de la caiguda del llatí vulgar en el marc dels territoris romanitzats i ocupats després per l’expansió àrab o islàmica, és un fet que es donà a gairebé tota la Península Ibèrica (exceptuant les contrades del nord) i, tanmateix, no va ser mai una llengua escrita, era llengua col·loquial, popular. Els parlars romànics o romanços dels mossàrabs eren ben diferents arreu del domini islàmic d’al-Àndalus; pel simple fet d’evolucionar discrecionalment; per ser els seus parlants d’ètnies político-culturals diverses i per no tenir un model unitari de llengua.

  El que sí s’intueixen són característiques similars del mossàrab dels balears amb els romanços mossàrabs orientals de la Península, que corrien des de Catalunya al País Valencià, Múrcia i Granada. Formes fonètiques que diferien de les emprades pel mossàrab central de l’al-Àndalus.

 De fet, durant el domini musulmà de les Illes, aquestes no van tenir una vida encalmada. Segons el cronista Sebastián de Salamanca, al segle IX van ser atacades reiteradament pels normands, que les van deixar despoblades i en ruïnes l’any 859. La destrucció de les basíliques paleocristianes de les Balears i la despoblació soferta a les illes va fer que a finals del mateix segle (898, 40 anys després) el Papa adjudicàs la jurisdicció de les basíliques de les Illes al Bisbat de Girona. Per tant, aquell segle, es perdia bona part del llenguatge dels seus habitants.

  Amb tot, a les Balears, aquesta llengua mossàrab va començar a desaparèixer just iniciar-se el segle X (903), quan les Illes s’incorporen a l’Emirat de Còrdova (Qúrtuba). A partir d’aquí (i amb més força encara quan l’Emirat esdevé en Califat l’any 929) les Illes Balears pateixen una clara substitució lingüística amb la qual s’imposa l’àrab com a llengua de relació i d’administració. Per tant, l’any 1229, quan Jaume I conquereix Mallorca (300 anys després de la incorporació de Balears a l’Emirat de Còrdova), i segons explica el lingüista valencià Sanchis Guarner, el mossàrab ja no existia a les Illes, on ja es parlava l’àrab. El mateix diu amb la conquesta de València i Múrcia (1229-1245 -per part del mateix rei-), en què la llengua mossàrab al regne valencià ja havia desaparegut. A les Illes, per exemple, tan sols va deixar poc més d’un centenar de topònims, que és d’on els lingüistes en treuen les poques conclusions d’aquell antic mestissatge idiomàtic col·loquial i familiar.

 Tanmateix, a Menorca, els musulmans van seguir dominant l’illa fins l’arribada d’Alfons III l’any 1287, considerada fins llavors una Taifa islàmica independent. Si bé és cert que des l’any 1231 la Manurka musulmana va ser tributària de Mallorca (56 anys) a través del Tractat de Pau de Capdepera, la llengua dels manurkins ja era l’àrab i no el mossàrab menorquí (!?) que havia desaparegut gairebé per complet.

 Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser destinat a l’administració islàmica de Mallorca l’any 1227, on va ser designat almoixerif (controlador administratiu) de Manurka. L’any 1231, quan Mallorca ja era domini de Jaume I, Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser intermediari del Tractat de Capdepera, i els historiadors àrabs afirmen que ell és l’autor intel·lectual del Tractat, escrit en àrab i català. L’any 1234 va ocupar el càrrec d’arrais o rais (cap militar) de Manurka, la qual restaria tributària fins l’any 1282, i on va fer complir escrupolosament el Tractat.

  És sabut que Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí era una home il·lustrat i format en la llei de l’Islam, a més de poeta, gramàtic i filòleg i amb prou coneixements de medicina. La seva llengua era l’àrab i així hi va escriure a Menorca la seva producció literària. Va ser un home ferm, acurat amb la burocràcia, de moral islàmica severa i home lliurat al conreu literari en el seu l’idioma, ja que va convidar a Manurka molts intel·lectuals àrabs. Tot açò quan el mossàrab-romanç feia molt de temps que havia desaparegut en el parlar dels seus habitants, i que, se suposa, si més no, que un cabdill tan literat i recte en l’ordre no fes de l’àrab la llengua de la 'seua' taifa.

  És més, dels pobladors de l’època islàmica a Menorca, en quedaren ben pocs després de la conquesta de 1287, a tenor del que explica l’historiador Cosme Parpal (La conquesta de Menorca.-Ed.R. Dalmau). “... la venda de sarraïns fou gran, la qual cosa féu que s’obtingués un guany copiós de la conquesta... La relació que es podria fer dels moros redimits o venuts seria inacabable...” explica. A modus d’exemple, i per simplificar, Parpal cita algunes empreses on s’expliquen unes poques operacions que comporten la sortida de Menorca d’entre 1.600 i 2.000 sarraïns, redimits o venuts a Mallorca, València i Barcelona. Però els esclaus venuts van ser molts més. “A més d’altres redempcions que es troben a la Cancelleria (...) D’aquesta manera fou despoblada Menorca dels seus antics habitants” remata Cosme Parpal quant als vençuts.

 A què venen aquestes dades? Doncs arran de la procedència dels nouvinguts i de llur llengua. Menorca fou repoblada “de bona gent cathalana” segons la crònica de Ramon Muntaner, encara que els adjectius de la cita no agradin a alguns. Així, els nous pobladors de Menorca tenien com a llengua el català, el catalanesc, el llemosí o el parlar en pla... com li vulguin dir, però la mateixa llengua comuna dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, la llengua que els menorquins hem conservat fins a dia d’avui, amb la seva natural evolució des de 1287; la llengua imposada per la nova autoritat reial i cristiana; la llengua que ja parlaven els pobles de Catalunya, del Regne de València, del Rosselló, de Mallorca i d’Eivissa.

 Per tant, queda fefaentment desmuntat que “es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians...”

 A més, cal considerar les posteriors repoblacions existents a Menorca després de les moltes baixes per mortalitat causada per atacs pirates, per fam i epidèmies, entre d’altres, que també són prou conegudes, (1427, 1535, 1558-1600, etc.). Potser caldria fer esment especial en el despoblament que suposà el saqueig turc de 1558. Segons l’historiador M.A. Casasnovas Menorca tenia uns 10.000 habitants i Ciutadella, llavors capital, uns 4.000. Els historiadors calculen que l’illa va perdre la meitat de la població després de l’atac otomà. Ciutadella va ser la que més va acusar les baixes entre morts i deportats, unes 3.000 persones. 

  La repoblació duita a terme posteriorment durà uns 40 anys i al llindar del segle XVII Menorca ja havia recuperat la població que tenia abans del saqueig (el meu primer llinatge apareix a Menorca dins aquesta repoblació. Mira per on!). L’increment demogràfic, instat amb mesures concretes (concessió de franqueses i guiatges) des de la Universitat General, segons explica Miquel À. Casasnovas, fou en la seua immensa majoria duita a terme amb mallorquins, però també amb catalans, valencians, eivissencs i menorquins de fora que tornaven. Òbviament, ningú es creurà que la llengua d’aquesta nova gent era un llatí vulgar fusionat no se sap ben bé amb què.

  Llegir les aportacions expertes d’historiadors i lingüistes; llegir la història nostrada des de diferents perspectives i dels seus autors ens enriqueix i ens instrueix. I açò és tot un plaer. A més serveix per a no ser víctimes de manipulacions o d’inventives maniquees que palesen la catalanofòbia, en aquest cas per la via lingüística.

Que tingueu molt bon any!