Sons bruts, la reacció que demana el cos

Presentació del llibre Premi Carles Riba 2018 de poesia

Fer un llibre de poemes al llarg de 15 anys fa pensar que és un llibre treballat, però també és l’expressió de les experiències viscudes al llarg del temps. És el temps en què l’autor, Carles Rebassa, va tardar per enllestir el poemari Sons bruts (Premi Carles Riba de Poesia 2018). Jo que no en som massa de presentar llibres, senzillament perquè pens que em falta molt de bagatge crític i coneixement per esfilagarsar la literatura que fan els altres -i més de poetes sòlids com és Carles Rebassa-, m’he atrevit, a petició de l’autor. Perquè el conec i perquè l’acceptació de l’encàrrec m’obliga a llegir el seu poemari, i açò m’agrada; i perquè em posa el deure de dir coses sobre allò que he llegit. I també perquè llegir fa escriure i tot plegat fa literatura, que és la nostra bereneta diària. Per tant, també aquesta vegada, aquesta presentació, ha estat un punxó, un estímul per a mi.

Vaig conèixer en Carles a Formentera, a una trobada de poetes organitzada per l’Obra Cultural de Formentera. Allà ja vaig percebre la força poètica d’aquest mallorquí de Palma establert ara a Barcelona. A la pitiüsa menor vaig entendre que ell ho vol dir tot a través de la poesia. I ho fa, i ho escriu molt bé. Amb la irreverència, si cal, de tot allò que vol dir; amb el coratge sonor de tot allò que vol denunciar; de tot allò  que sent en l’amor i el desamor...

Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Diu que ha escrit el llibre en 15 anys. Va començar als 25 i l’acabà als 40. Durant tot aquest temps hi ha l’aprenentatge i un trànsit cap a la maduresa, que té ben consolidada. Tanmateix, pens que aquest poemari de Sons bruts no ha madurat, va néixer madur. Perquè jo no he sabut destriar quins sonets va escriure als 26, 27 o 28 anys, dels que ha escrit als 38, 39... M’han semblat tots molt madurs. Per tant, els 15 anys de treball són l’espai on hi ha acumulades les vivències per poder dir i explicar, però no és l’evolució del coneixement de l’art poètica, perquè aquesta, ja es veu, la té assimilada de ben jove.

Sé que Carles Rebassa és tot ell poesia. És poesia intel·lectual, de literat assaonat, però tot ell és també poesia de carn. I així ho manifesta en aquest llibret, en què considera que és el cos que escriu poesia, el que vessa literatura, el que troba en la quotidianitat i en la mirada diària de la vida els ornaments per a dir la vida en clau poètica. Allò habitual, normal, ell ho transmet en art poètica. A allò que no li donam importància per senzill o previsible, ell ho fa novetat amb el filtre de la poesia. 

Oscar Wilde deia que hi ha dues normes per escriure: tenir cosa a dir, i dir-ho. Bé idò, el nostre poeta, té molt a dir, i ho diu. I ho expressa en tot el que viu: les vivències, les mirades, els gestos, les interpretacions. En fa de l’experiència de la vida un plec poètic. En tots els sentits. Veu l’amor, la injustícia, els abusos socials i polítics, les crueltats... Veu la mort, sent el dolor, manifesta la solidaritat... I açò el converteix en un informador que filtra les emocions viscudes a través de la seua art literària. Per açò és pulcre envers l’amor, perquè estima amb tot el cos; però rebel contra la malvestat perquè no l’admet; és molt sensible envers el dolor, perquè crema i fa mal... I totes aquestes emocions li remouen l’interior i per tant li sacsegen el cos, que és el que acaba escrivint. Com ell mateix afirma, “un llibre l’obre i el tanca el cos i la poesia el destil·la”. “Els llibres –diu- s’acaben per voluntat expressa del cos”.

 Tanmateix, entenc que la seua poesia és un manifest d’amor en tot el seu conjunt. Perquè el que persegueix és estimar i ser estimat, en tot el seu ventall d’interpretacions. Les indignacions que hi trobareu en la seua literatura són provocades per l’amor; les seves irreverències són fruit de les injustícies socials i les repressions contra la llibertat; el dolor és l’absència de l’estima que li crema per dintre i per açò el cos li crea reaccions que ha d’apaivagar a través de l’escriptura. I el cos ho sap i ho expressa.

 Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Escriure contra la despersonalització, la desesperació i la destrucció de l’interior. I cercar una sortida. Al final del llibre en Carles ho explica, jo ho resumesc:

Picasso pintava per no tirar-se per una finestra, com deia Blai Bonet. Àngel Terrón, un altre gran poeta, n’és també d’escriure per foragitar els mals que el paralitzen. Rebassa també ha agafat el fil d’aquesta necessitat i diu que escriu per no envestir-se per les parets i per sanar els mals. Sònia Moll, escriptora i poeta, en va fer una definició semblant arran d’un història que va contar del seu pare, Antoni Moll Camps. Davant un fet, una inquietut o neguit, , Sònia Moll deia que “el Problema no és la ràbia que et pugui causar un fet, sinó què decideixes fer amb la ràbia”... Bé, en aquest cas seria escriure.

Davant una calrada, una indignació, un dolor compungit insofrible, escriure és una teràpia i a més un llibre que haurà acabat el cos.

Llibre, aquí, el podríem fer sinònim de caminar. I qui regeix l’activitat és el cos. Escriure un llibre és també una manera de buidar-se, per no tirar-se per la finestra, o per no estavellar-se per les parets de casa. I és com el caminar. Escrius fins que el cos diu que s’ha acabat, perquè camines fins que el cos diu prou.

Sons brutsés un llibre brutal. Perquè tot allò que el poeta sent, veu i experimenta ho destil·la amb una literatura acurada, sòlida, pulcre, completa... Carles Rebassa mostra un bon domini de la llengua literària i açò per al lector és un complement de gratitud. Perquè una cosa és llegir un text qualsevol (informatiu o divulgatiu, per exemple) i una altra cosa és que una notícia o un fet sigui explicat a través del filtre poètic, per açò, Són bruts és una història, o vàries, feta en poesia, que pretén arribar al lector d’una altra manera, aquella que també ha de satisfer el cos del lector.

Un altre fet curiós d’aquest Premi Carles Riba 2018 és que és un llibre fet només de sonets, 68. Ben curiós en el temps que corren que s’opti per una estructura de rima i mètrica en el format clàssic per excel·lència, que és el sonet. Jo que som sonetista, ho agraesc molt. Tanmateix, Rebassa fa els sonets sortint del model de dos quartets i dos tercets i agrupa els versos en vuit i sis estrofes. No hi fa res, segueix sent un sonet, perquè clava la rima i la mètrica, i per tant s’aguanta perfectament. Aquest fet, sembla, que ve influenciat pel mestre Terrón que parla del sonet com una “forma tancada” i no en la seua distribució dels versos.

Tanmateix, com ho va explicar fa temps Salvador Oliva, la mètrica i la rima no signifiquen res en un poema, si el que està escrit no és un poema, o sigui, no diu res, no transmet, no arriba al cos del lector. Cosa semblant ha escrit també Xavier Serrahima darrerament sobre Sons bruts, respecte al contingut poètic i estructura emprada. El contingut el fa, el continent l’engalana. Aquest llibret du una excelsa poesia i una brillant essència poètica. Però a més, l’autor ha tingut el gust d’encaixar-lo en una estructura tècnica, que des del meu punt de vista li confereix moltíssim de mèrit. És, per tant, i des de la meua modesta opinió, poesia en majúscules. És dels poemaris que més he gaudit darrerament, perquè és saludable, clar, fet des de l’interior, amb el cos i l’ànima i amb un coneixement i domini literaris inqüestionables, -no debades obté un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, el Carles Riba-. És, idò, literatura de marca.

Per dir-ho clar i planer, Sons bruts, és un llibre brutal, poèticament parlant. Si el llegiu notareu que el cos vos reacciona.

Ciutadella, 1 d’agost de 2019.

La tradició com un valor d’estima

Necessària. I torna. Sí, sempre torna. I ho fa per renovar-nos, per necessitat peremptòria. Perquè en aquest racó mediterrani de Ponent necessitam aquesta cita que obre l’estiu i que ens és inherent a la nostra existència ciutadellenca, si fa no fa. Una mena de transsubstanciació que vessa una essència antiga ben prou complicada d’explicar. Tot es tenyeix d’un encanteri especial, ric de vivències, exultant en sensacions, de mirades empàtiques, de ganes de viure; però també de records i enyorances, de temps perduts i recuperats alhora. Hi som tots: els que van marxar un dia, tornen per la porta discreta de la memòria; els que hi som, envigorim i potenciam l’existència. Tot s’hi aplega en el marc festiu d’aquest daurat solstici fet d’ofrena generosa i d’imatges. I és açò el que hem de preservar gelosament: que els dies de Sant Joan ens satisfacin l’esperit de sentir, d’estimar, de gaudir de tots els moments feliços; de compartir-los, amb discretes llàgrimes o amb rialles sonores, però sentir-ho, viure-ho en la mesura que ens ho reclama l’esperit i el cor.

Foto TOMÀS ORELL

La polèmica. Amb tot, quan alguna cosa de Sant Joan no ens quadra, la polemitzam. Sí, sí. Des de fa uns anys la Festa ha de venir precedida de la polèmica, del morbo, inflat per nimietats innecessàries, tòxiques, pejoratives i alimentades també per determinades fonts mediàtiques. També s’ha de dir. Sant Joan s’ha d’explicar, però no ha d’embafar ni saturar d’informacions espúries que danyen, que desllueixen, que tergiversen (intencionadament i involuntàriament). Però per a (ja) molts  tot s’hi val; és un negoci per al guany ràpid, sense cap respecte a la Festa íntima d’aquest poble, ni per als majors, ni per als infants. Potser no som conscients del lent deteriorament que aquesta voràgine econòmica incontrolada provoca a una festa que és sentiment heretat, cultura pròpia, identitat. Potser, sense adonar-nos, l’embrutam, l’anam laminant. Que si el cartell, que si les carotes, que si les avellanes, que si els filtres, que si no ens deixen posar barra, que si les exigències administratives, que si els milers de visitants... I tot açò és part del gruix informatiu que els ciutadans reben durant tres o quatre setmanes. I l’altra: la imprecisa informació sobre la Festa, aquella que ha de fer possible entendre-la millor, perquè res es pot estimar si no es coneix talment és.

Tanmateix, hi ha poca sensibilitat en tot allò de pèrdua emocional, de la vivència que ha de ser pròpia, rebuda i compartida; de la representació que avala la magnitud moral i ancestral d’aquests dies de joia. I perdem un llençol cada any. Petits detalls que la transformen i en contra dels valors nostrats que venem inconscientment. La seguretat per a l’Ajuntament, “Els protocols” per a la Junta de Caixers. Quin desficaci traïdor a la història. “I sempre s’ha fet així !!...”  I ingenus, ens ho creim.

Foto TOMÀS ORELL

La tradició. Una altra bandera que s’oneja per no malmetre interessos, perquè les coses no s’adaptin i es mantinguin immòbils. Quan una cosa no ens agrada o no l’hem viscuda en sortim amb “la tradició diu...”. Fals. La tradició no diu res. El nom de la tradició és el que empren alguns per tergiversar-li el seu significat i fer entendre que res no s’ha de tocar perquè ja els va bé com estan algunes coses, sobretot als gestors de la festa. Ells, que són els qui més han trastocat la festa per als seus interessos. ‘Tradició’ significa -en consulta a qualsevol diccionari- “Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc.”. La tradició no és cap norma ni cap llei que atorgui drets i deures, ni inclusions ni exclusions. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la, a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... En el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica. Alterar la tradició seria baratar la representació d’alguns actes, canviar l’ordre, suprimir elements immemorials, no acomplir amb un ritual que ha estat costum permanent. I no cal confondre-ho amb l’adaptació, perquè és fàcil d’entendre que vivim al segle XXI i no a la baixa Edat Mitjana.

Existeix la moda, el costum i la tradició. I molts ho mesclen sense cap sentit. Amb la falsa interpretació del terme ‘Tradició’ es pretén frenar el normal i lògic desenvolupament social. Una representació antiga com la nostra viu durant uns dies dins una societat del segle XXI, i els valors de la tradició han de saber encaixar-se al temps que vivim, maldant de rememorar uns fets heretats, una herència que ens identifica com a poble, com a cultura popular, que volem mantenir perquè l’estimam. Hem de poder parlar de Sant Joan sense que se’ns encenguin els ulls, sense que se’ns abrandin les entranyes d’ira. La Festa serà el que els ciutadellencs vulguin que sigui, amb el debat obert, serè, respectuós, sense la iniqua sentència dels intolerants. “El cartell d’enguany no és tradicional...”. Vius com interpretam el terme perquè estam esquinçant la festa i farem de la ‘tradició’ una lamentable ‘traïció’.

Foto TOMÀS ORELL

Viure-la. Ens correspon per tant, al marge dels prolegòmens inútils que ens intoxiquen, arribar joiosos als dies grans, receptius per a la vivència excelsa, amb l’esperit net i l’ànima despullada; a la recerca de les emocions, de revifar les amistats, de valorar junts com renillen i ressonen els equins per la ciutat antiga; com ens transportam a l’encanteri de la vida; com percebem la brillantor de cada mirada, el plaer de l’abraçada, la besada amb suors de nacre...

Perquè ens ho van transmetre els pares i mares, els avis i àvies (aquesta és la tradició!); perquè hi vam trobar molta vida en l’adolescència; perquè ens va fer vitencs durant la verda joventut, talment les canyes verdes creixen vora un torrent; perquè els infant i els joves actuals hi tenen dret i hem de ser solidaris generacionals...

No em cerqueu, idò, entre les polèmiques, ni entre les discussions estèrils, perquè el que m’interessa és viure-la, no patir-la. Cercau-me entre la llum especial que té la Festa, entre les ombres iridescents de fresca agraïda, entre els magnànims centaures de la nostra història. Si ens trobam per aquests espais de gaudi galoparem junts amb els plaers i els valors de la Tradició.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista de Sant Joan

del Setmanari El Iris 2019

Dos Sipiots

El retorn de Dos Sipiots em va causar una agradable satisfacció. Els havia escolat un temps, fa uns pocs anys, però em van desaparèixer. Aquest dies nadalencs em van reaparèixer en un directe de format i espai reduït però ben acollidor i entretingut.

Des que els vaig sentir per primera vegada (si no mal record en un concert a la plaça des Pins) em van captivar, perquè expressen una música ben pròpia i amb una lletra la mar de curiosa i compromesa. Joves que canten la mateixa vida, la mateixa quotidianitat social; lletres que reclamen més seny cap a una Menorca fràgil, que volen més digna i més humanitzada. Els valors naturals i els missatges contra el ‘ciment’, però també contra un capitalisme que ens vol consumidors, una voràgine que ens va destruint súbtilment.

Dos Sipiots, al soterrani des Questat?

Amb una bona música, que declama sentiment, són joves que protesten per corregir determinats aspectes de l’actual estat social. Canten amb el mateix llenguatge col·loquial, amical, i, per tant, també afectat de barbarismes lingüístics que estaria bé corregir, senzillament perquè costaria molt poc fer-ho.

De melodia aferradissa, algunes cançons s’expressen en un cert to elegíac, però recerquen sempre l’espai de la felicitat, la felicitat senzilla, aquella que pretén viure el moment per al benestar (“anava amb bicicleta sense mans...”.). La cançó Menorca rostida explica el més idealitzat contacte amb la naturalesa i l’expressió d’una vida modesta però plena, allunyada del consumisme esclavitzant (“...èxode urbà... sí, així és, som 400, volem fugir des puta ciment...”). Escolten el vent, els murmuris de la mar i gaudeixen del que viuen, i ho canten amb ritme de bellesa musical entretinguda i fresca. I et fan estar bé i et fan somiar per la felicitat que transmeten a traves dels seus versos.

També canten als amors i desamors; a les adversitats i penúries, als dubtes i incerteses. En definitiva, a les vivències que experimenten, perquè la joventut és més sensible als contratemps vitals: “sa vida és una costa per amunt, una llàgrima que cau dins un còssil sense fons... sa vida és una costa per avall, una llàgrima que vessa d’un còssil massa ple...” talment expliquen a la cançó Fosca.

Ja han tret dos treballs que han tingut la seua repercussió i també tenen un bon nombre de seguidors que tenen memoritzades les seues lletres i que és un gust sentir-los acompanyant els integrants de Dos sipiots.  Una cançó dedicada al MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc (inactiu darrerament, però que va tenir un notable programa d’actes per la transformació social a través de la cultura) és un exemple del concepte social que escampen. Un grup creatiu, el MAC, de bergants que units a aquesta també bona fornada de joves artistes, músics i cantants conformen una joventut encoratjadora que aquesta nostra societat necessita. I necessitam que no aturin, que mantenguin el seu pols actiu, ja sigui per la protesta, la reivindicació o bé per a la felicitat desacomodada que reclama l’esforç al simple fet de viure.

M’agradaria que el petit concert que van oferir Dos Sipiots fos el primer d’un retorn que molts agrairíem.

“...estima lo que tens, segur que t’entretens

i deixaràs ja de somiar amb coses que no pots triar...”

Gràcies Pol, Òscar, Hugo i companyia