La primera escriptura sobre com celebrar Sant Joan

El protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (6)

 Tornem a la pregunta inicial. Devia pensar Pons Lluch que al tombant de final de Segle XX, els any 70 o 80, la festa estava en perill? Ell tenia clar que tot té una més aclarida interpretació si s’arriba a conèixer el nucli, el fons, l’origen de les coses. Ell es va cremar les celles per endinsar-se fins baix en aquest tipus de coneixement. I sabia que partint de la soca i arribant a l’arrel, seria capaç d’entendre els significat de la darrera fulla que guaita a dalt la copa de l’arbre.

 Miquel Àngel Mir Allès, en el pròleg de la primera edició dels Protocols de les Festes de Sant Joan l’any 1977, en feia una referència similar quan deia:  “crec que no hi ha cap ciutadellenc que no s’estimi Ciutadella. Però perquè aquest amor nostre sigui realment fort, sincer i sencer, no hi ha com procurar que les seues arrels vagin el més endins possible. Pensem el que diuen el pagesos –afegia Mir Allès- que els arbres tant tenen d’arrels com de branques”.

Font: Fotografies Antigues de Ciutadella

 Ell, en Josep Pons Lluch, com un antic Jurat de l’antiga Universitat, ha vetlat sempre per mantenir l’esplendor de la festa, però conscient que l’evolució del temps i les noves formes motivaria canvis inevitables. I així ho diu ben clar als Protocols de les Festes de Sant Joan. Ell, el que ens demana amb la seua obra, és que sapiguem mantenir aquell esperit d’antigor, allò substancial que ens ha llegat la festa, l’essència d’identitat que perdura amb els segles i ho demana igual per a tothom, al marge de les idees i de les preferències.

Scriptura Pública de 1703

 És molt llarga la història de Sant Joan, però tal com defineixen els historiadors, i sobre tot Pons Lluch, podríem marcar tres punts d’inflexió per preservar les formes antigues de fer Sant Joan: una seria el setge turc que va patir la ciutat l’any 1558. Molts anys va tardar Ciutadella per recuperar-se d’aquell cop invasor, però només sis anys va tardar la població per recuperar la Festa. I en la mesura de les seues possibilitats, per tornar a nomenar, els Jurats de la Universitat, una Obreria de Sant Joan. Lentament la festa va tornar omplir el cor de la gent. Fins i tot va tenir unes dècades de gran esplendor al llarg del segle següent, el segle XVII.

 No obstant açò, la celebració va decaure notablement els darrers anys d’aquell segle XVII fins al punt que un noble, Bernat Josep Olives, es va negar a sortir com a Caixer Clavari (caixer senyor) quan va ser nomenat. “Tan mancades de categoria van arribar a estar les festes – escriu Pons Lluch a l’Origen religiós....-, que quan fou elegit el Magnífic Bernat Josep Olives es va originar un procés (que va omplir molts de folis) en el qual van intervenir procuradors, advocats, el Governador, el Tribunal de Governació i la Reial Audiència de Mallorca”. Hi va haver molta preocupació, segons l’autor, perquè la Universitat entenia que si no es guanyava aquell plet, Sant Joan podria acabar.

             

 Bé, per resumir, els Jurats van guanyar el procediment judicial i el Governador va disposar de redactar un document de com s’havien de fer els actes de la festa perquè fos entregat a D. Bernat Josep Olives amb l’obligació de fer-lo complir: “La qual consuetut se deu observar y executar conforme al tenor de la dita sentència”. Aquest document se’l coneix com Scriptura Pública i data de 1703. I probablement siguin els primers “protocols” escrits. Constava de 7 capítols, no massa llargs, on s’indicaven l’ordre i els passatges de la qualcada el Dissabte i Dia de Sant Joan. Parla des Born, d’anar a Sant Joan de Missa, de fer ses corregudes amb festers per il·luminar sa plaça i carrers; de fer un refresc a la casa noble; del dia del patró parla de baixar as Pla, de celebrar missa, etc. Pons Lluch ens recorda que aquella Scriptura Pública va reactivar una festa que travessava cert desinterès; que l’obligació, per llei, de qualcar i la insistència dels Jurats era determinant per mantenir una vella tradició. I així la Festa va ser recuperada.

Continuarà...