divendres, 28 de juliol del 2017

Influència atàvica o immanència inconscient?

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (4)

 Jaume Mascaró Pons, antropòleg, escrivia un article a la Revista de Sant Joan del Diari Menorca de 2003, que titulava “Som els ciutadellencs misoneistes? (misoneisme significa aversió a les novetat, a les innovacions, sinònim de neofòbia) i l’article feia referència a l’advocat i antropòleg cubà Fernando Ortiz, que tenia família a Ciutadella i on va venir quan tenia només un any. Ortiz va viure aquí entre 1882 i 1895, (14 anys) i va ser alumne de Mestre Joan Benejam. 

Pilio Piris. Facebook - Fotos Antigues Ciutadella

 Ortiz va publica un “Estudio monográfico de las Fiestas menorquinas”, una conferència que va pronunciar a Madrid l’any 1901 i que va ser publicada a L’Havana, Cuba, l’any 1908. Diu un fragment, d’aquest “estudio”, que cita Mascaró a l’article:

 “Y la celebración en el siglo XX de una fiesta al estilo del siglo XV, nos hace comprender el carácter altamente misoneista de los menorquines, que han logrado mantener una fiesta caballeresca peculiar a través de las varias dominaciones que ha experimentado la isla y de las transformaciones políticas de España”

 “Curioso es mencionar –escriu Ortiz- lo sucedido cuando la proclamación de la República española. El pueblo, contra el clero y la nobleza, dueño del municipio, quiso celebrar como siempre la Fiesta de San Juan y la celebró con ligeras variantes, nombrando en vez de un mayordomo noble a un concejal y sin que se resintiera el aspecto religioso de la misma, pues no falto clérigo que aceptase el puesto de mayordomo. Los republicanos -segueix Ortiz- eran enemigos del clero però ante la inveterada costumbre se celebró misa para la cabalgata y nadie puso reparo. Entretanto, los nobles con sus payeses celebraban en un cortijo la fiesta como si estuvieran en el interior de la Ciudad. No puede atestiguarse mejor el misoneísmo de la Ciudadela de Menorca”.

I seguim reproduïnt la crònica d’Ortiz. “Las fiestas caballerescas de San Juan en Ciudadela de Menorca, nos transportan ideológicamente a un estado social de cuatro siglos, nos hacen vivir por un dia, aquellos tiempos. (...) Procuren conservarlo los menorquines, que las fiestas hípicas no haran papel deslucido en la arqueología social, como no lo hacen los talaiots y taules, esos riquísimos vestigios de la civilización prehistòrica que con tanto celo han sabido conservar (...) ...es un deber de honrados y de cultos, mantenerlas en el mismo estado a que hoy han logrado llegar (parla de 1901); para prestigio de Menorca, para ensueño de románticos, para curiosidad de viajeros y para estudio de los hombres de ciencia”.

 I com ho va endevinar Fernando Ortiz!! Era un home intel·ligent, que va escriure açò quan només tenia 20 anys, i quan havia viscut a Ciutadella només 14 anys! Però mirau el que deia Joan Benajam al pròleg que li va fer a aquest llibret. Ja sabreu que Mestre Benejam va ser un 'deista', republicà convençut, i per tant no tenia massa afinitat ni amb la noblesa ni amb l’Església:

 “Mil veces he pensado yo sobre las razones que asistían a los menorquines y especialmente a los ciudadelanos para mantener en la època presente (recordem, 1901) unos espectáculos, fiel reflejo de los tiempos medievales, que el realismo moderno nos hace aparecer chocantes y no muy puestos en razón, y no sé si es por ciertos atavismos que nunca he conseguido estirpar de mi ánimo (...), lo cierto es que no quisiera que se alteraran ni desparecieran. Me declaro 'ipso facto', acérrimo partidario de todo el aparato, simulcaro o lo que fuera que se despliega en Ciudadela todos los años por San Juan, espectáculo el más popular y el más típico de cuantos he conocido”.

 Ja ho veis, ell, progressista com era, fa una defensa curosa de determinades formes de conservar l’antigor de Sant Joan, i no hi vol innovacions que la desvirtuïn.

(continuarà...) 



divendres, 21 de juliol del 2017

Quelcom innat per jutjar l’amor antic a Sant Joan


Els protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (3)

 Cert que els nomenaments fets per l’Ajuntament de Ciutadella en la forma tradicional, van tenir inconvenients aquells anys (període revolucionari de 1868-1874) perquè al principi molts dels caixers elegits van renunciar a sortir a la Festa de Ciutadella, per la qual cosa van ser substituïts. També ens conta Pons Lluch que l’Ajuntament instava als propietaris de cavalls perquè els prestassin i poguessin anar a la Festa, però que hi van trobar moltes dificultats. També és cert, segons l’autor, que molts dels regidors que eren triats com a Caixer Major, no volien sortir al·legant que no sabien qualcar, però també perquè veien que les noves determinacions imposades pel nou ordre polític a l’Ajuntament creava confusió i desafecte a bona part de la població, segons ens recorda al llibre l’autor en funció de les cròniques de la premsa de l’època. De fet els cavalls participants aquells anys eren pocs. Se’n van comptar només 14 un any als Jocs des Pla. Per tant, aquella festa tan antiga anava decaient per al poble.  Dins tota aquesta alteració, indicar, també, que aquells anys van ser políticament convulsos: Junta de Salvación y Gobierno; després hi hagué un rei italià a Espanya, Amadeo de Saboya, que ningú volia i va abandonar al cap de dos anys; hi va haver un temps de República, per després arribar la restauració Borbònica.
 
Fotos Antigues de Sant Joan - Facebook
 Tanmateix, Pons Lluch defensa i elogia els regidors d’aquell ajuntament sotmès a la Revolució. Ho diu així: “És d’admirar l’entusiasme i fermesa que posen els edils en el compliment de les normes introduïdes (i que no dubtaren en acceptar) lluitant abrivadament per imposar-les, així com l’interès que hi posaren perquè no es trenqués la continuïtat d’aquestes centenàries festes; aquesta fermesa ens fa recordar –diu Pons Lluch- el caràcter intransigent i inflexible que caracteritzava els Magnífics Jurats de la Universitat General de Menorca i Particular de Ciutadella, que tant van haver d’imposar-se per no veure interrompudes aquestes tradicionals festes”. (pag. 32)
 
 I en un altre passatge del llibre Sis anys sense Caixer Senyor... una mica més endavant, Pons Lluch reitera les lloances a la corporació municipal, perquè entenia l’autor que aquells membres de l’Ajuntament actuaven, en relació a la Festa, en contra de la seua voluntat i sentiment i perquè notaven que aquella antiga celebració s’havia trastocat i havia decebut el poble. Ho escriu així:

 “Tenint en compte els contratemps, oposició i disgusts que els representa la celebració de les innovades festes, sense comptar les dificultats pròpies de tot consistori agreujat per manca de numerari (doblers), no podem per més que admirar els nostres regidors només que sigui per la seua tenacitat i interès per no veure les festes interrompudes”.
 
 Compara els regidors de l’època revolucionària amb els Jurats de la Universitat, i ho fa només per l’esforç de no fer perdre unes festes arrelades a la gent. Pons Lluch s’emociona només de pensar que, més enllà de creences i tendències polítiques del moment, al cor de qualsevol ciutadellenc o ciutadellenca hi roman l’amor antic per una festa.

 Però, i en referència al que explica l’autor sobre aquesta immanència que posseïm els ciutadellencs vers Sant Joan, voldria encara afegir una aportació més que ens ve a reafirmar tot el que Pons Lluch ens vol fer entendre, perquè també es pugui entendre que, més enllà d’idees i conviccions, hi ha quelcom innat que ens fa jutjar l’entorn festiu d’una manera gairebé única. És sobre un interessant article de l’antropòleg Jaume Mascaró fent referència a un llibre de l'antropòleg cubà, criat a Ciutadella, Fernando Ortiz i el pròleg del mestre i pedagog Joan Benejam.

continuarà...

Publicat al Setmanari El Iris - 21 juliol 2017

dijous, 13 de juliol del 2017

Anar al fons per conèixer millor la festa

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (2)

En el pòrtic del llibre (protocols) Pons Lluch fa referència al llibre de les Set Sivelles, com aquell llibre imaginari, que diuen que existeix, a pesar que ningú no l’ha vist mai, i que conté, diuen, tota la saviesa i el coneixement. I parla també del llibre de les Set Sivelles exclusiu de les Festes de Sant Joan, com aquell que conté el saber i coneixement d’aquesta nostra celebració. Bé idò, en Bep Padet, va voler recopilar tot aquell coneixement sobre la Festa que li van proporcionar les incomptables hores d’investigació, o sigui la història escrita, però no oblidà el detall de la importància que hi ha tingut la gent d’aquest poble. I açò ho apunta al pòrtic del llibre: “els Protocols dels actes s’han mantingut per consideració i estima a la festa; i així curosament, per tradició oral de pares a fills, s’han perpetuat en el cor de tot santjoaner”.

El professor Joan F. López Casasnovas (1) va escriure sobre l’entusiasme i la passió que tenia en Bep Padet sobre Sant Joan. I deia el següent:

”La festa remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble”. I seguia el professor: “Són mecanismes d’auto-reconeixement, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘ID’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molts tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials. ‘No és cert tot lo que es diu’. La diferència, però, entre els mitificadors interessats i els investigadors honests es veu en el que els primers inventen, manipulen o interpreten, segons conveniències, i els altres cerquen, si és possible, les bases històriques reals. La feina de Pons Lluch, -diu López Casasnovas- no caldria dir-ho, anava per suposat en el segon sentit. Cantin papers i mentin barbes!”.

És el que va fer Pons Lluch anar al fons de la història escrita per conèixer millor les festes.

Els obstacles del període revolucionari (1868-1874)

L’autor de tota aquesta obra de Sant Joan, com ja he dit, estudià un període concret on la Festa va perillar, segons ens explica al llibre “Sis anys sense Caixer Senyor a les Festes”, el període revolucionari de la Junta de Salvación y Gobierno, autoritat que es va situar per damunt de l’Ajuntament i que l’obligava en determinades disposicions. Aquell ajuntament sotmès a l’etapa revolucionària va celebrar Sant Joan cada any. I ho va fer seguint tots els protocols d’elecció que s’havia acostumat a fer des de temps antic. Amb açò no va canviar res. Fins i tot es va admetre que el degà eclesiàstic nomenàs Caixer Capellà, amb alguns inconvenients per part de qualque prevere, però, al final, sempre es van celebrar amb ‘capellana’. Allò que va trastocar l’ordre més antic és que la Junta de Salvación y Gobierno disposàs que la Festa de Sant Joan fos com sempre s’havia celebrat, però en què enlloc de nomenar un noble com a Caixer Senyor fos elegit al seu lloc un membre de la Corporació Municipal sota el nom de Mayordomo Mayor:

“La Junta de Salvación y gobierno de Ciudadela de Menorca comunica al Ayuntameinto que en las corridas de San Juan, haga de Mayordomo o caixer un individuo del Ayuntamiento nombrado por la misma corporación, pero que no pertenezca de ninguna manera a la llamada clase noble, cuyo privilegio no debe consentirse en la época actual”. És un despatx del 3 de novembre de 1868, del president de la Junta de Salvación, Camilo Mojón.

Com molts sabreu, o suposareu, la classe noble va reaccionar molt malament a aquesta disposició. Gabriel Squella i Martorell, elegit l’any anterior com a Caixer Senyor per al bienni 1869-70, va organitzar un Sant Joan al lloc de son Granot de Ferreries, sense tenir oposició per part de la Junta de Salvación. La casa Squella guarda una carota d’aquella diada. L’any 1870, Gabriel Olives Saura, Comte de Torresaura, va organitzar un Sant Joan a Son Saura, però aquesta vegada la celebració va ser avortada per una ordre de la Junta revolucionària, que hi va enviar un parella de Guàrdies Civils advertint d’organitzar una reunió que no estava autoritzada. La festa quedà suspesa i no es va fer cap altre Sant Joan alternatiu que no fos el de Ciutadella.

(continuarà...)

.....

(1) JOSEP PONS LLUCH: CONVICCIONS I ENTUSIASME.
Homenatge de l’Ajuntament de Ciutadella, amb motiu del centenari del seu naixement

Dissertació del professor Joan F. López Casasnovas al Saló Gòtic l’1 d’octubre de 2010.

.......

Publicat al Setmanari El Iris - 14 de juliol de 2017


diumenge, 2 de juliol del 2017

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (1)

Quan Josep Pons Lluch va publicar els Protocols de les Festes de Sant Joan, jo estava a punt d’acomplir 14 anys. I el vaig comprar i el vaig llegir. I l’he rellegit i consultat moltes altres vegades. És un llibre que ve a exposar com i quan es duen a terme els diferents actes de la Festa; aquests protocols no descriuen el per què ni els motius dels actes, senzillament desxifren el cerimonial a complir per la qualcada i els seus protagonistes. Però aquí rau també la curiositat del lector: el per què d’aquest ritual tant antic i tant pulcre en detalls? Una curiositat que et porta a voler saber més sobre Sant Joan, i per tant a seguir llegint l’obra posterior de Pons Lluch, que es fa imprescindible conèixer per acabar de comprendre la dimensió del que signifiquen uns Protocols de tradició tan antiga.

Estam parlant d’un aplec d’actes, que l’autor va titular Els Protocols... però li podríem dir Litúrgia, com a forma concreta de celebrar el culte litúrgic, corresponent a una església concreta, a una obreria en aquest cas, a un grup ètnic... tenint en compte el fet o origen religiós...
Li podríem dir ritual, conforme a la prescripció, al costum, que és allò fet en el marc d’una celebració comunitària...
Li podríem dir Cerimònia, actes prescrits, per llei o per costum; celebració de qualque cosa solemne...
Li podríem dir Costumari: que vindria a ser la descripció, estudi, etc., dels costums d'un poble, d’una comunitat, d'un país, etc.
Li podríem dir Reglament, conjunt ordenat de regles, disposicions i preceptes, dictats per una l'autoritat per a l'execució d'un servei o per a qualsevol altra activitat...

Pons Lluch va optar per Protocols, que és el conjunt d'instruments públics i altres documents que hi són incorporats amb el temps per definir una actuació, una celebració; que a més vesteix com a més diplomàtic i que sovint li dóna, potser, un caràcter més solemne i formal. Al marge del nom, tot plegat, la intenció d’en Bep Padet era transcriure el ritual antic que havia estat la Festa i que tantes i tantes vegades va llegir a les cròniques i actes de l’antiga Universitat: “Lo que és estat acostumat a fer en lo passat”.  

Diuen que quan s’escriuen les coses i els costums antics, és perquè tendeixen a perdre’s i qualcú en vol deixar constància. Seria aquest el pensament de l’autor? Creia Josep Pons Lluch que la Festa anava decaient? Considerava que la Festa de Sant Joan mutava en un direcció que feia perillar els detalls de la tradició? Tal vegada sí. O també, potser, perquè intuïa canvis significatius en una societat que en aquells anys 70 deixava enrere un règim que havia quedat obsolet i obria una nova societat emergent que, sota el paraigua de la democràcia, iniciava un camí de canvis socials molts ràpids, com així es van fer palesos a finals dels anys 70 i durant tota la dècada dels 80.

En Bep Padet (com també era conegut) sabia què suposaven i com podien afectar els canvis polítics i socials de les èpoques a la Festa de Sant Joan. En té documentades moltes mostres, però, de forma concreta, en l’estudi fet amb el llibre “Sis anys sense Caixer Senyor”, publicat l’any 1989. Va ser el període revolucionari de la Junta de Salvación y Gobierno, presidida per Camilo Mojón, entre 1868 i 1874, de la qual en parlarem més endavant.

Sembla idò que l’autor, durant els anys d’inici de la transició espanyola, volgués treure a llum tots els treballs i estudis que havia investigat sobre la Festa. Volia deixar constància que la nostra antiga celebració, a pesar dels contratemps socials i polítics que havia patit, sempre havia superat les adversitats per mantenir una tradició que a qualsevol estrany li pot sembla impossible la seua pervivència amb tant de detall i després de tants de segles.

Pons Lluch ens ve a dir amb la seua obra santjoanera que, malgrat les vicissituds, apel·lem al tarannà que van tenir antigament els Jurats de la Universitat General, els governs municipals i, sobretot, el poble, que cal considerar també un dels principals artífex d’haver mantingut aquesta Festa tan rica en curiositats i tan rica en l’herència i pertinença. Sant Joan deu ser tot el que hi ha escrit, però també totes i cadascuna de les vivències, no escrites, de milers i milers de ciutadellencs que ens han precedit.

(continuarà...)