Barba-rossa, La Trup i el teatre compromès.

    Les cites teatrals de la companyia La Trup representen sempre un interès especial. Les seues convocatòries escèniques s’han d’anotar a l’agenda. La nova entrega d’aquest col·lectiu dramàtic és la teatralització de la novel·la Barba-rossa, del ferrerienc Joan Pons, una història envers el saqueig de Maó per part de la flota otomana durant el segle XVI. Una trama que s’inicia uns anys abans focalitzada en el protagonista Roger Genestar, un encantador d’ocells. Tanmateix, el rerefons de l’obra venen a ser els conflictes de la mediterrània entre dos mons oposats: orient i occident en una contesa pel poder, el control i el domini, gestat alhora per dues cultures diferents. Barba-rossa fa referència al paixà Khair ed-Din, el temible corsari turc que va atemorir les costes del vell Mare Nostrum durant dècades, com més tard ho feu Mustafa Pialí a Ciutadella, a l’altra part de lilla.

    La novel·la de Joan Pons és intensa i cruel; però alhora plausible i entretinguda i amb un fil conductor que permet la vivesa de la història, envernissada amb pinzellades de realisme màgic. Personatges variats i ficticis que es mesclen amb personatges històrics reals. Però no toca ara revisar la narrativa, sinó de com aquesta novel·la accedeix als escenaris de la mà de La Trup. I, llegida l’obra, és feia interessant saber quina la farien aquesta bona gent de teatre!

 

    L’aposta artística del seu director, Sergi Marí, sempre és un envit analític dels fets recollits a l’obra; una oferta per a la reflexió en el marc del compromís i transformació social. En aquest sentit, s’hi podria entreveure algun passatge del gènere naturalista, aquell moviment que cerca en la novel·la i el teatre tradicional l’estudi de l’home, en el sentit individual i col·lectiu, encara que La Trup en sol esser de qualitats eclèctiques en les posades en escena. També pot ser minimalista, per la introducció d’elements simbòlics que creen l’autosuficiència escènica, simbolisme que actua i representa fets i contextos (un tronc llargarut que simula un cavall o un tòtem imperial; la vistositat plàstica i cromàtica de les teles, dels vels...). 

 

    Cal també mencionar l’escenografia i dramatúrgia que apuntala l’obra: les imatges pictòriques al rerefons, obra de Tònia Coll; la música que condueix els moments marcats, el joc de llums que fa possible exposar dos escenaris en diàlegs diferents i allunyats, o bé la tenuïtat lumínica on s’albira, juntament amb els colors de les teles, un quadre escènic de tendència naïf. Cada personatge de l’obra és identificat pels motius marcats en les seues indumentàries. Tot és un equilibri fantàstic que consolida una obra que no ha de ser gens fàcil de muntar. Han estat mesos de treballar la interpretació, però també tots els detalls visuals que enalteixen l’obra i agombolen el vessant principal: la magnífica actuació dels quatre intèrprets. 

    A més, cal destacar la ruptura de la quarta paret, que tant agrada de fer al director. És tracta del mur imaginari que hi ha entre els actors i el públic que, com és freqüent en la La Trup, es traspassa per interactuar amb l’auditori. Així és com es va fer la presentació de l’obra. Una invitació efectiva que introdueix els espectadors en l’aventura del teatre, com també fer-los partícips de textos de l’obra al final de la representació. La juguesca del teatre, l’empatia per a embarcar-s’hi.

     S’hi entreveu, per tant, una gran feina i l’enginy per fer encabir tanta informació en l'espai i el temps en què es limita una obra de teatre i el seu escenari. Dues actrius i dos actors executen unes excel·lents funcions; quatre intèrprets que exhibeixen llurs aptituds dramàtiques; quatre artistes que asseguren la qualitat escènica en el desenvolupament d’un enfilall de personatges que exemplifiquen la qualitat interpretativa i la feina acurada i ben feta. 

 

    Més enllà de l’excels treball actoral, La Trup compta, a més, amb artistes polifacètics que aporten el cant o la dansa com a rics complements de l’art dramàtic. Un fet destacable que reforça cadascunes de les seues apostes. Tots ells -a més dels diversos papers protagonistes- esdevenen les veus narratives de l’obra que fan possible situar sempre l’espectador en el context de la història.

 

    Àlvar Triay representa, en gran manera, el jove Roger Genestar, però també d’altres personatges. L’actor d’es Migjorn Gran excel·leix en qualsevol registre; en la declamació narrativa, en el discurs èpic, en el lament dolorós... No ens cal descobrir tampoc Queralt Albinyana, una actriuassa que et corprèn en cada seqüència; per la dolçor vocal o per la potent presència escènica i melodramàtica; també Josep Mercadal en l’alternança de repertoris lingüístics; pel llenguatge ferotge, quan cal, però també en les magnífiques i intrigants escenes no verbals. A més, Agnès Romeu aboca la seua sorprenent versatilitat interpretativa, la traça femenívola, la seua veu melosa i neta, l’omnipresència en l’obra, la sensualitat dansaire... Tots ells acoten totes les variants que podem trobar en el teatre. I el seu director ho sap i ho sap explorar molt bé.

    Maó, Palma, Ciutadella i Ferreries han estat, fins ara, les parades d’aquesta obra interessant que amalgama talent literari i teatral menorquí. A més, amb sessions per a alumnes de Secundària, la qual cosa esdevé alhora una oferta cultural formativa. Ara, Barba-rossa “atracarà” a Barcelona, on estarà en cartellera durant tres setmanes.

 

    Quin orgull de comptar amb La Trup i amb grans escriptors insulars. El goig de sentir la qualitat dramàtica i literària ben a prop. I ben nostrada!

 

    Gràcies a tot l’equip i fins a la propera. I que sigui prest!

...

 

Bep Joan Casasnovas

 

30 de març 2024

 

 

 

El fals bilingüisme salomònic

 

El savi rei Salomó va sentenciar a qui pertanyia el fillet nounat de les dues dones que en reclamaven la maternitat. Una dona havia perdut el seu i va voler fer-se amb el nen d’una altra mare. Ambdues asseguraven que el fillet era seu. El rei va demanar una espasa per esmitjar el nadó i donar-ne una meitat a cadascuna. La mare perversa hi estigué d’acord; la mare biològica, l’autèntica, si va negar en rodó i abans de veure el seu fill mort optà perquè se’l quedàs l’altra mare. Llavors el rei Salomó ho tingué clar i atorgà el fillet a la mare autèntica.

 

La imposició del bilingüisme per part dels inquilins del Consolat de Mar (PP-Vox) és un antic episodi de persecució històrica contra la llengua catalana. Els titulars del Govern balear diuen que no és res extraordinari, sols un fet d’igualtat i llibertat. Tanmateix, el seu “conciliador” bilingüisme s’esforça per establir-se només on el català té una notable presència (educació, IB Salut, administració pública...) però mai no promouen accions d’igualtat i llibertat lingüístiques on el castellà és notablement dominant (Administració de l’Estat, policial estatal, jutjats...). Coneixem el llop! L’objectiu d’aquesta ideologia jacobina també és històrica: arraconar el català fins al lingüicidi.

 

La metàfora bíblica del rei Salomó s’hi escau. Per una banda perquè a la mare política perversa ja li va bé que el català sigui compartit (esmitjat), sabedors de la seua mort. Per una altra, perquè el bilingüisme polític és una subtil ofensiva contra les llengües no castellanes (el nadó és meu o el matam!). Competir amb la llengua dominant de l’Estat (que ha de protegir les altres llengües oficials i no ho fa) és un desavantatge normatiu que desempara la llengua pròpia. Però hi hauria una tercera raó que ens correspon saber als catalanoparlants: acceptar que amb el bilingüisme polític mantindrem (encara) viva la llengua materna (millor així que morta?) forma part d’una ingenuïtat. Deixar el català en mans del bilingüisme polític és deixar la nostra llengua en mans de la mare política perversa. La lingüista Carme Junynet ja ens va fer obrir els ulls: “Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme". Acatar perdre el fill abans de veure’l mort és un acte lloable, però dolorós. El rei-Estat no és un rei just ni savi, com Salomó, i no atorgarà el fill a la mare autèntica. Ho sabem. Aquest bilingüisme polític és l’espasa de Dàmocles. I cal fer-ho entendre, de l’amenaça que representa.

 

Davant la represa castellanitzant contra la llengua pròpia cal tenir en compte el que significa històricament l’idioma matern, més enllà de l’oficialitat jurídica: el català ha de ser preeminent i vehicular perquè és la llengua històrica de l’illa (mai no ho ha estat el castellà); perquè és parlada pels seus habitants d’ençà set segles; perquè és el pilar cultural en què s’ha bastit el poble insular; perquè és en la llengua materna que hem fixat la toponímia; en la que hem rebut els valors d’identitat i pertinença; en la que s’ha edificat el llegat del patrimoni de la saviesa i costumari populars; del cançoner tradicional, del refranyer menorquí, de la pregària i l’exabrupte... Però també l’única llengua oficial de les institucions insulars i municipals (arxius de les Universitats menorquines) fins entrat el segle XIX, des que la política impositiva pretén la substitució lingüística. Fa temps que ho intenten! Sí.

 

Pensem, idò, que l’espasa de Dàmocles penja fermada d’un crin de cavall.

 

....

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca

...

Article publicat al Diari Menorca dia 21 de febrer de 2024

El joc de l’escut i les lladrioles

 

Carota ve de cara. És un augmentatiu, com carassa, carot... i els seus diminutius són careta, careua, carona... Però el DCVB també diu que és una cara grossa, lletja o feréstega. Així, també podríem dir que és un rostre caricaturitzat. Amb tot, anem a la causa que ens ocupa envers la terminologia de les festes de Sant Joan. El DCVB també diu, en la seua 4a. accepció d’aquesta entrada, i que tots els menorquins ja sabem, que Carota és una “peça de fusta ovalada que a una cara té pintada una caricatura i a l’altra té una ansa, i l’empren en la festa de Sant Joan a manera d’escut que ha d’esser romput a cops de puny”. I hi afegirem: entre dos cavallers que corren en paral·lel al galop estès. També direm que es pot rompre amb el puny, amb una pedra o també amb una lladriola.

Foto que il·lustra la portada del llibre Ses carotes de Sant Joan

Les carotes de Sant Joan són avui en dia un element protagonista dels jocs medievals que s’han mantinguts a través dels segles en el Pla dels Horts. Però no tots els jocs s’han mantingut. El ‘córrer ses carotes’ és un terme evolucionat perquè va mutar el joc de com se celebrava en l’antigor. La carota d’ara representava un escut en què els cavallers es defensaven tant en la guerra com en les justes i tornejos medievals. Les cròniques antigues parlen de adarga, parma o escudo, que eren els noms donats a aquests utensilis defensius en funció de les seues característiques o mides. Tanmateix, aquest joc santjoaner no duia, llavors, el nom de carotes. L’origen del ‘córrer ses carotes’ prové de formes diferents en com era designat aquest joc en cada època. 

 

Hi ha datada en 1643, a Ciutadella, una magna celebració de justes i tornejos (1) en honor al Governador Lans Grave de Hesse (no era per Sant Joan). I cal recordar que del segle XIV fins al XVIII aquest tipus de provatures festives eren molt freqüents a moltes nacions. Per Sant Joan es feien diferents jocs, alguns dels quals s’han perdut, com el joc de l’estaferm. Així, podem llegir en notes de 1690: “Y se fan en lo Pla de la font moltes gales en honor de dit Sant et signater de corre Sortilla que de temps inmemorial sempre se es acostumat fer y córrer tots los obrers a la llanse i demes coses tocant a llur obreria (Origen religiós... Pons Lluch, 1982). El joc de la sortilla (o ensortilla) i el del ‘córrer abraçats’, són els més invariables al llarg del Jocs des Pla. No obstant açò, en el document conegut com Scriptura Pública, de 1703, (segurament el primer reglament o protocol escrit sobre com executar els actes tradicionals de les festes) trobam que “... y despues se divertexen tirantse lladrioles, corrent la sortilla i passant algunas carreras y altras invencions que millor los apareix per entreteniment de la festa (Origen... Pons Lluch). Per tant es dedueix per altres invencions que moltes vegades hi havia altres tipus de jocs per donar esplendor a la diversió. El joc de ‘tirar-se lladrioles’ és el que ha evolucionat fins l’actual de ‘córrer ses carotes’. 

 

Aquest joc de lladrioles, documentat com tirar ledrillas (1722), tirar lladrioles (1756), o dites també rodioles (2), i en castellà conegudes per alcancías, vasijas de barro, granadas de mano...) eren els elements pels qual es coneixia aquesta diversió, o sigui l’element protagonista del joc. Un cavaller proveït de vàries lladrioles corria a certa distància i les llençava a l’altre cavaller que amb l’escut aturava aquestes bolles buides fetes de terrissa.

 

En canvi, hi havia altres jocs, com el ‘córrer llances’ (1690) que podria ser el de l’estaferm, i també el de ‘tirar o córrer canyes’ (1756) on l’escut (carota) hi prenia part, que consistia en dos cavallers al galop; un, amb l’escut, havia de defensar-se de les canyes que li llençava l’altre cavaller a certa distància. Aquests són ara jocs desapareguts de les justes celebrades al Pla de la Font el capvespre de Sant Joan.

 

L’ensortilla (sortilla, sortija) és l’exhibició que més arrelada ha estat a la història dels Jocs des Pla (i és i ha estat molt popular també a molts altres països); mentre que el ‘tirar-se lladrioles’ ha esdevingut el ‘córrer ses carotes’ actual. Amb tot, els jocs de lladrioles van tenir lleugeres variants. Segons Rafel Oleo i Quadrado (Reseña de la Fiesta de San Juan Bautista, de 1868), les lladrioles s’elaboraven sense coure per no fer mal i en temps anteriors (a la data d’aquesta obreta) diu que s’omplien de cendres o de flors “... y servian para el juego que tomaba su nombre de alcancías...”. També apunta que les parelles de cavallers que corrien es tiraven les lladrioles mútuament, pel que cada cavaller portaría un escut. Alhora, afirma que “Arréglanse cuatro, seis o más parejas...”pel que es pot deduir que no hi havia un nombre determinat de carotes, com ara que se’n corren només sis. Segons Oleo la finalitat era rompre, el llançador de lladrioles, la carota/escut de l’altre. Si tirades totes les lladrioles no havia romput l’escut de l’adversari, ho podia fer amb el puny si era capaç d’assolir-lo, “lo que es mayor suerte todavía, por tener la habilidad de juntarse”. Aquesta interessant Reseña ens aporta detalls ben curiosos i també diu que “en otros tiempos” -que podria ser a finals del segle XVIII o a principis del XIX- si al final de la carrera no s’havia pogut rompre la carota, ambdós cavallers podien intentar-ho de nou en la tornada. O sigui, sabem que, en funció de com anàs el joc, es corria en doble sentit. I açò devia ser un greu perill, com també certifica el cronista del que va ocórrer l’any 1818. Aquest any dos cavalls que corrien a galop estès en sentit oposat es van envestir de cara “quedando muertos en el acto y los ginetes muy estropeados”. El xoc fortuït va fer que un dels cavallers morís poc després per les greus ferides. Segon afirma Oleo i Quadrado, des d’aquell any només es corre en un sol sentit. El cavalls eren sementals de Son Sintes i de Son Sivineta. Aquest accident mortal as Pla va obrir un procés judicial. És així com podem notar que el joc de l’escut i les lladrioles té episodis històrics ben interessants.

 

Fotos que es troben al llibre

I tornant al nom del joc, ja hem vist que s’anomenava ‘tirar-se lladrioles’ en temps més antics, però Oleo i Quadrado l’anomena Juego del escudo o de la parma, però afegeix “conocido aquí como “carota” por estar pintado en él una figura rara, ya imitando un árabe (...), ya algunes persones ridículas...”. Si bé en el llenguatge informatiu en castellà es parlava de “escudo, parma o adarga”, també ens informa, alhora, que el poble ja les anomenava carotes. Joan Benejam a Foc i Fum (Acte II, esc. XII - 1885) deixa constància del nom del joc de forma inqüestionable: “Ara corren ses carotes / que és sa festa de tothom // Hala petit! i no el planguis, / que dus un malès ben fort”. La paraula malès, a Ciutadella, segons Francesc de B. Moll, és una pedra grossa. (de l’edició i pròleg de Joan F. López, IME 2019). Per tant, es fa palès també que les carotes, a més de rompre’s amb una lladriola o amb el puny, també es podien trencar amb una pedra.

 

Potser els historiadors més avesats als arxius ens podrien aportar més llum sobre des de quan els escuts van ser pintats amb cares rares i ridícules i la gent del poble les va anomenar carotes. És evident que el nom de ‘córrer ses carotes’ té ja història, si més no, segons Oleo, des de fa 160 anys, com a mínim, que probablement siguin molts més.

 

Segles de festes de Sant Joan i els jocs des Pla segueixen sent tot un espectacle ple de plasticitat, i amb el Joc de córrer ses Carotes com el més vistós, pel que representa d’una funció a galop entre dos cavallers. A la vegada que és el més atractiu també és el més perillós i el que porta més complicacions per a la seguretat. Els incidents as Pla no han estat pocs, amb ferits de diversa consideració, però també amb víctimes mortals. De fet la prohibició de celebrar corregudes as Pla ha tingut els seus episodis històrics. I en ocasions molt apunt de desaparèixer per la manca de de garanties. Ens podem remuntar a 1793 per saber que el Tribunal de l’Audiència de Mallorca va decretar la supressió de corregudes eqüestres en les festes populars (Sis anys sense Caixer Senyor, Pons Lluch, 1989). Tanmateix, la insistència i els recursos del Consell Ordinari de la Universitat, a través del Comandant de l’illa, fent valer la tradició immemorial dels jocs i assegurant ser diferents a altres celebracions per la presència al cós de la colàrsega del Batle General i els Jurats, l’indret anava  ben vigilat per la guarnició de soldats, que assegurava l’ordre públic i totes les garanties per al normal desenvolupament dels Jocs. Aquesta insistència del Jurats va fer que les corregudes des Pla poguessin continuar, però no així les que se celebraven en les festes tradicionales de Maó o a les de Sant Llorenç a Alaior, que van restar prohibides llavors.

Carota de 1818. La més antiga guardada.

Avui dia, i des de fa anys, als Jocs des Pla no hi ha vigilància policial en l’espai de les corregudes (és impossible!) i el nombre d’assistents està massificat en excés de tal manera que mai no s’ho hagueren imaginat els Magnífics Jurats de l’antiga Universitat, i manco sense soldats que protegissin aquests espectacles de risc.  Una massificació que ja ha duit a les primeres mesures restrictives d’accés a l’indret. Hem de ser conscient que, en la manera que s’hi aglutina tanta gent, els Jocs estan en perill de suspendre’s. De fet, els darrers temps, part de les corregudes s’han anul·lat per accidents importants o per inseguretat. Fa pocs biennis les carotes no es van córrer per aquesta raó. Per tant es viu ara una situació delicada i la continuïtat dels Jocs i Corregudes des Pla podria dependre de la Justícia (encara que ens consti creure-ho) si no es fan les coses bé. Però també depèn de la consciència de ciutadellencs i menorquins per saber preservar aquesta bella història secular. El seny i l’amor dels santjoaners per la festa i el seu passat ha de ser la via i l’exemple per evitar que es decreti la supressió dels Jocs.

 

Les incerteses no ens ha de treure, emperò, la il·lusió, l’entusiasme i l’emoció de voler seguir gaudint d’una celebració cavalleresca que duim marcada al cor. Aquest preciós llibre que teniu a les mans tracta un fet monogràfic dels Joc des Pla: les Carotes. Per tant, “Corregudes de seny i memòria”, perquè la nostra Tradició no es trenqui. La força i consens de tot el Poble pot fer possible que les seguim veient molts anys més. 

 

“Ara corren ses carotes

que és sa festa de tothom”

 

Guardem sempre memòria, com ens demana Joan Benejam a Foc i Fum. Som-hi!

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

....

(1) Segons les despeses aprovades per la General Universitat la festa seria espectacular, ja que es van fer fabricar 70 llances i 1.000 lladrioles, a més de restaurar i pintar l’estaferm, construir un cadafal per a les autoritats i un clos tancat amb palissades per a fer-hi combats. Tot sobre més de deu tones d’arena escampada.

 

(2) Segons el DCVB, és una variant de guardiola, l’etimologia d’aquesta prové del verb guardar i com a diminutiu de guàrdia. A Ciutadella li deim rodiola, que és una derivació. També ho és la paraula lladriola (encara que en l’argot santjoaner és l’objecte que s’empra per a rompre les carotes) que el DCVB atribueix a una “guardiola’ amb contaminació de ‘lladre”.  En aquest sentit, el DCVB apunta que “la forma menorquina ‘rodiola’ deu haver estat determinada per la influència de ‘roda’ o ‘rodó’ per la forma arrodonida que solen tenir les guardioles de terrissa”.
Altrament, les variants es troben documentades arreu dels països de parla catalana des del segle XV, o abans, i poden ser influenciades, segons el Diccionari CVB per altres radicals substantius: lladriola/lledriola (1467), vidriola(Alaior)/vadriola/vedriola –de vidre- (1529), rodiola (Ciutadella) jodriola i gidriola (Esporles, Binissalem).

D’aquí que en documents històrics de la Festa de Sant Joan puguem trobar ‘lladriola’ i ‘rodiola’ com a sinònims de la peça de fang cuit que es pot utilitzar per a trencar les carotes.

...

Article publicat com a introducció al llibre Șes Carotes de Șanț Joan - Edicions Jamma. Maig 2023