Presentació del llibre Premi Carles Riba 2018 de poesia
Fer un llibre de poemes al llarg de 15 anys fa pensar que és un llibre treballat, però també és l’expressió de les experiències viscudes al llarg del temps. És el temps en què l’autor, Carles Rebassa, va tardar per enllestir el poemari Sons bruts (Premi Carles Riba de Poesia 2018). Jo que no en som massa de presentar llibres, senzillament perquè pens que em falta molt de bagatge crític i coneixement per esfilagarsar la literatura que fan els altres -i més de poetes sòlids com és Carles Rebassa-, m’he atrevit, a petició de l’autor. Perquè el conec i perquè l’acceptació de l’encàrrec m’obliga a llegir el seu poemari, i açò m’agrada; i perquè em posa el deure de dir coses sobre allò que he llegit. I també perquè llegir fa escriure i tot plegat fa literatura, que és la nostra bereneta diària. Per tant, també aquesta vegada, aquesta presentació, ha estat un punxó, un estímul per a mi.
Vaig conèixer en Carles a Formentera, a una trobada de poetes organitzada per l’Obra Cultural de Formentera. Allà ja vaig percebre la força poètica d’aquest mallorquí de Palma establert ara a Barcelona. A la pitiüsa menor vaig entendre que ell ho vol dir tot a través de la poesia. I ho fa, i ho escriu molt bé. Amb la irreverència, si cal, de tot allò que vol dir; amb el coratge sonor de tot allò que vol denunciar; de tot allò que sent en l’amor i el desamor...
 |
| Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella |
Diu que ha escrit el llibre en 15 anys. Va començar als 25 i l’acabà als 40. Durant tot aquest temps hi ha l’aprenentatge i un trànsit cap a la maduresa, que té ben consolidada. Tanmateix, pens que aquest poemari de Sons bruts no ha madurat, va néixer madur. Perquè jo no he sabut destriar quins sonets va escriure als 26, 27 o 28 anys, dels que ha escrit als 38, 39... M’han semblat tots molt madurs. Per tant, els 15 anys de treball són l’espai on hi ha acumulades les vivències per poder dir i explicar, però no és l’evolució del coneixement de l’art poètica, perquè aquesta, ja es veu, la té assimilada de ben jove.
Sé que Carles Rebassa és tot ell poesia. És poesia intel·lectual, de literat assaonat, però tot ell és també poesia de carn. I així ho manifesta en aquest llibret, en què considera que és el cos que escriu poesia, el que vessa literatura, el que troba en la quotidianitat i en la mirada diària de la vida els ornaments per a dir la vida en clau poètica. Allò habitual, normal, ell ho transmet en art poètica. A allò que no li donam importància per senzill o previsible, ell ho fa novetat amb el filtre de la poesia.
Oscar Wilde deia que hi ha dues normes per escriure: tenir cosa a dir, i dir-ho. Bé idò, el nostre poeta, té molt a dir, i ho diu. I ho expressa en tot el que viu: les vivències, les mirades, els gestos, les interpretacions. En fa de l’experiència de la vida un plec poètic. En tots els sentits. Veu l’amor, la injustícia, els abusos socials i polítics, les crueltats... Veu la mort, sent el dolor, manifesta la solidaritat... I açò el converteix en un informador que filtra les emocions viscudes a través de la seua art literària. Per açò és pulcre envers l’amor, perquè estima amb tot el cos; però rebel contra la malvestat perquè no l’admet; és molt sensible envers el dolor, perquè crema i fa mal... I totes aquestes emocions li remouen l’interior i per tant li sacsegen el cos, que és el que acaba escrivint. Com ell mateix afirma, “un llibre l’obre i el tanca el cos i la poesia el destil·la”. “Els llibres –diu- s’acaben per voluntat expressa del cos”.
Tanmateix, entenc que la seua poesia és un manifest d’amor en tot el seu conjunt. Perquè el que persegueix és estimar i ser estimat, en tot el seu ventall d’interpretacions. Les indignacions que hi trobareu en la seua literatura són provocades per l’amor; les seves irreverències són fruit de les injustícies socials i les repressions contra la llibertat; el dolor és l’absència de l’estima que li crema per dintre i per açò el cos li crea reaccions que ha d’apaivagar a través de l’escriptura. I el cos ho sap i ho expressa.
 | |
Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella
|
Escriure contra la despersonalització, la desesperació i la destrucció de l’interior. I cercar una sortida. Al final del llibre en Carles ho explica, jo ho resumesc:
Picasso pintava per no tirar-se per una finestra, com deia Blai Bonet. Àngel Terrón, un altre gran poeta, n’és també d’escriure per foragitar els mals que el paralitzen. Rebassa també ha agafat el fil d’aquesta necessitat i diu que escriu per no envestir-se per les parets i per sanar els mals. Sònia Moll, escriptora i poeta, en va fer una definició semblant arran d’un història que va contar del seu pare, Antoni Moll Camps. Davant un fet, una inquietut o neguit, , Sònia Moll deia que “el Problema no és la ràbia que et pugui causar un fet, sinó què decideixes fer amb la ràbia”... Bé, en aquest cas seria escriure.
Davant una calrada, una indignació, un dolor compungit insofrible, escriure és una teràpia i a més un llibre que haurà acabat el cos.
Llibre, aquí, el podríem fer sinònim de caminar. I qui regeix l’activitat és el cos. Escriure un llibre és també una manera de buidar-se, per no tirar-se per la finestra, o per no estavellar-se per les parets de casa. I és com el caminar. Escrius fins que el cos diu que s’ha acabat, perquè camines fins que el cos diu prou.
Sons brutsés un llibre brutal. Perquè tot allò que el poeta sent, veu i experimenta ho destil·la amb una literatura acurada, sòlida, pulcre, completa... Carles Rebassa mostra un bon domini de la llengua literària i açò per al lector és un complement de gratitud. Perquè una cosa és llegir un text qualsevol (informatiu o divulgatiu, per exemple) i una altra cosa és que una notícia o un fet sigui explicat a través del filtre poètic, per açò, Són bruts és una història, o vàries, feta en poesia, que pretén arribar al lector d’una altra manera, aquella que també ha de satisfer el cos del lector.
Un altre fet curiós d’aquest Premi Carles Riba 2018 és que és un llibre fet només de sonets, 68. Ben curiós en el temps que corren que s’opti per una estructura de rima i mètrica en el format clàssic per excel·lència, que és el sonet. Jo que som sonetista, ho agraesc molt. Tanmateix, Rebassa fa els sonets sortint del model de dos quartets i dos tercets i agrupa els versos en vuit i sis estrofes. No hi fa res, segueix sent un sonet, perquè clava la rima i la mètrica, i per tant s’aguanta perfectament. Aquest fet, sembla, que ve influenciat pel mestre Terrón que parla del sonet com una “forma tancada” i no en la seua distribució dels versos.
Tanmateix, com ho va explicar fa temps Salvador Oliva, la mètrica i la rima no signifiquen res en un poema, si el que està escrit no és un poema, o sigui, no diu res, no transmet, no arriba al cos del lector. Cosa semblant ha escrit també Xavier Serrahima darrerament sobre Sons bruts, respecte al contingut poètic i estructura emprada. El contingut el fa, el continent l’engalana. Aquest llibret du una excelsa poesia i una brillant essència poètica. Però a més, l’autor ha tingut el gust d’encaixar-lo en una estructura tècnica, que des del meu punt de vista li confereix moltíssim de mèrit. És, per tant, i des de la meua modesta opinió, poesia en majúscules. És dels poemaris que més he gaudit darrerament, perquè és saludable, clar, fet des de l’interior, amb el cos i l’ànima i amb un coneixement i domini literaris inqüestionables, -no debades obté un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, el Carles Riba-. És, idò, literatura de marca.
Per dir-ho clar i planer, Sons bruts, és un llibre brutal, poèticament parlant. Si el llegiu notareu que el cos vos reacciona.
Ciutadella, 1 d’agost de 2019.
