Les cites teatrals de la companyia La Trup representen sempre un interès especial. Les seues convocatòries escèniques s’han d’anotar a l’agenda. La nova entrega d’aquest col·lectiu dramàtic és la teatralització de la novel·la Barba-rossa, del ferrerienc Joan Pons, una història envers el saqueig de Maó per part de la flota otomana durant el segle XVI. Una trama que s’inicia uns anys abans focalitzada en el protagonista Roger Genestar, un encantador d’ocells. Tanmateix, el rerefons de l’obra venen a ser els conflictes de la mediterrània entre dos mons oposats: orient i occident en una contesa pel poder, el control i el domini, gestat alhora per dues cultures diferents. Barba-rossa fa referència al paixà Khair ed-Din, el temible corsari turc que va atemorir les costes del vell Mare Nostrum durant dècades, com més tard ho feu Mustafa Pialí a Ciutadella, a l’altra part de lilla.
La novel·la de Joan Pons és intensa i cruel; però alhora plausible i entretinguda i amb un fil conductor que permet la vivesa de la història, envernissada amb pinzellades de realisme màgic. Personatges variats i ficticis que es mesclen amb personatges històrics reals. Però no toca ara revisar la narrativa, sinó de com aquesta novel·la accedeix als escenaris de la mà de La Trup. I, llegida l’obra, és feia interessant saber quina la farien aquesta bona gent de teatre!
L’aposta artística del seu director, Sergi Marí, sempre és un envit analític dels fets recollits a l’obra; una oferta per a la reflexió en el marc del compromís i transformació social. En aquest sentit, s’hi podria entreveure algun passatge del gènere naturalista, aquell moviment que cerca en la novel·la i el teatre tradicional l’estudi de l’home, en el sentit individual i col·lectiu, encara que La Trup en sol esser de qualitats eclèctiques en les posades en escena. També pot ser minimalista, per la introducció d’elements simbòlics que creen l’autosuficiència escènica, simbolisme que actua i representa fets i contextos (un tronc llargarut que simula un cavall o un tòtem imperial; la vistositat plàstica i cromàtica de les teles, dels vels...).
Cal també mencionar l’escenografia i dramatúrgia que apuntala l’obra: les imatges pictòriques al rerefons, obra de Tònia Coll; la música que condueix els moments marcats, el joc de llums que fa possible exposar dos escenaris en diàlegs diferents i allunyats, o bé la tenuïtat lumínica on s’albira, juntament amb els colors de les teles, un quadre escènic de tendència naïf. Cada personatge de l’obra és identificat pels motius marcats en les seues indumentàries. Tot és un equilibri fantàstic que consolida una obra que no ha de ser gens fàcil de muntar. Han estat mesos de treballar la interpretació, però també tots els detalls visuals que enalteixen l’obra i agombolen el vessant principal: la magnífica actuació dels quatre intèrprets.
A més, cal destacar la ruptura de la quarta paret, que tant agrada de fer al director. És tracta del mur imaginari que hi ha entre els actors i el públic que, com és freqüent en la La Trup, es traspassa per interactuar amb l’auditori. Així és com es va fer la presentació de l’obra. Una invitació efectiva que introdueix els espectadors en l’aventura del teatre, com també fer-los partícips de textos de l’obra al final de la representació. La juguesca del teatre, l’empatia per a embarcar-s’hi.
S’hi entreveu, per tant, una gran feina i l’enginy per fer encabir tanta informació en l'espai i el temps en què es limita una obra de teatre i el seu escenari. Dues actrius i dos actors executen unes excel·lents funcions; quatre intèrprets que exhibeixen llurs aptituds dramàtiques; quatre artistes que asseguren la qualitat escènica en el desenvolupament d’un enfilall de personatges que exemplifiquen la qualitat interpretativa i la feina acurada i ben feta.
Més enllà de l’excels treball actoral, La Trup compta, a més, amb artistes polifacètics que aporten el cant o la dansa com a rics complements de l’art dramàtic. Un fet destacable que reforça cadascunes de les seues apostes. Tots ells -a més dels diversos papers protagonistes- esdevenen les veus narratives de l’obra que fan possible situar sempre l’espectador en el context de la història.
Àlvar Triay representa, en gran manera, el jove Roger Genestar, però també d’altres personatges. L’actor d’es Migjorn Gran excel·leix en qualsevol registre; en la declamació narrativa, en el discurs èpic, en el lament dolorós... No ens cal descobrir tampoc Queralt Albinyana, una actriuassa que et corprèn en cada seqüència; per la dolçor vocal o per la potent presència escènica i melodramàtica; també Josep Mercadal en l’alternança de repertoris lingüístics; pel llenguatge ferotge, quan cal, però també en les magnífiques i intrigants escenes no verbals. A més, Agnès Romeu aboca la seua sorprenent versatilitat interpretativa, la traça femenívola, la seua veu melosa i neta, l’omnipresència en l’obra, la sensualitat dansaire... Tots ells acoten totes les variants que podem trobar en el teatre. I el seu director ho sap i ho sap explorar molt bé.
Maó, Palma, Ciutadella i Ferreries han estat, fins ara, les parades d’aquesta obra interessant que amalgama talent literari i teatral menorquí. A més, amb sessions per a alumnes de Secundària, la qual cosa esdevé alhora una oferta cultural formativa. Ara, Barba-rossa “atracarà” a Barcelona, on estarà en cartellera durant tres setmanes.
Quin orgull de comptar amb La Trup i amb grans escriptors insulars. El goig de sentir la qualitat dramàtica i literària ben a prop. I ben nostrada!
Gràcies a tot l’equip i fins a la propera. I que sigui prest!
...
Bep Joan Casasnovas
30 de març 2024
