A cavall entre la legislació i el sentit comú
No. Una
tradició no pot conculcar un dret, més si es tracta d’un dret fonamental, un
dret universal de l’ésser humà. O sigui, una tradició, en aquest cas una festa,
no pot discriminar una persona per la seua condició femenina (o per raons de
sexe, de raça, de creença, etc.). El dret a un espai públic festiu és obert a
qualsevol persona talment ésser humà, d’individu social i membre de la
comunitat. La jurisprudència és plena ja de casos resolts contra la
discriminació sexista a les festes. Exemples, des de
les festes de moros i cristians, fins a les confraries de Setmana Santa de
Sevilla, León i altres celebracions populars històriques. Els estatuts
d’autonomia, la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, i les Cartes i Tractats internacionals dels Drets Universals deixen ben clar amb què no pot
ser discriminada una persona.
La
participació de les dones a una celebració tradicional comunitària no pot ser
vetada. No pot ser vetat l’accés de l’individu per una condició que emparen els
drets fonamentals. No se li pot prohibir el dret a la participació festiva quan
aquesta sigui en el marc de la sociabilitat neutra indefinida d'una expressió tradicional basada en una rememoració històrica. M’explic. El Dret democràtic
empara la igualtat de gènere en la participació pública. La tradició, en si mateixa, no és cap dret que pugui excloure altres membres de la comunitat. La
tradició tampoc vol dir immobilisme ni misoneisme implícitament (altra cosa ben
diferent és el que apliquin els gestors de la festa). Tradició vol dir
transmissió. Per ser més precisos, i en al·lusió al diccionari, tradició
significa: "Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de
coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc..."
Així, una tradició no exclou per mor de la condició dels participants (no
confonguem amb un requisit que estipula la festa o celebració per complir amb
la tradició). La tradició només transmet. Per tant acollir-nos a una tradició
significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a
manifestar, a explicar-la; a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements...
en el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica.
En moltes ocasions s’associa tradició a història. I quelcom hi va lligat.
Tanmateix, un factor que determina la desigualtat de les dones el trobam, en
molts casos festius, en la funció social històrica masculina. Qui, en aquest sentit, apel·la
a la funció de la història, pretén mantenir la desigualtat de la dona i, per
tant, és qui nega la participació de la dona a l’espai públic festiu. De fet,
són els poders públics i les societats democràtiques els que han hagut d’actuar
per corregir les desigualtats històriques. I qui es remet a la història per
justificar una discriminació de gènere se li desmunta l’argumentació dels drets,
però també se li desfan els argumenten de la tradició que diu defensar.
L’article 6.2 de la Llei d'Igualtat diu textualment:
“Es considera discriminació
indirecta per raó de sexe la situació en què una disposició, criteri o pràctica
aparentment neutres posa a persones d'un sexe en desavantatge particular
respecte a persones de l'altre, llevat que aquesta disposició, criteri o
pràctica puguin justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima
i que els mitjans per assolir aquesta finalitat siguin necessaris i adequats”.
Una dona fabiolera executarà, per tant, “una
pràctica aparentment neutra”. O sigui, la funció de la dona com a pregonera
de les festes no alterarà cap element, acte o ritual commemoratiu de la
tradició per ser dona. La condició femenina no trastoca la consubstancialitat festiva,
per tant no subverteix la tradició. Pot provocar canvis en la història de la festa,
açò sí; però no canvia la festa.
Tanmateix, certa jurisprudència obre la porta a limitar la participació
d’un sexe si, per la seua condició, no pot assolir la finalitat d’acomplir amb
els actes o funcions representatives que siguin necessaris per a la celebració
establerta per tradició. I no és el cas. Ni en el de fabiolera, ni en cap altre
càrrec de representació estamental que conformen la base de la qualcada i de la
Junta de Caixers (potser només ho seria en el cas de sa capellana, per qüestions de dret canònic i molt més complex).
Arran de la igualtat de la dona, la professora de la Universidad Pablo Olavide
de Sevilla, Silvia María Pérez González ha treballat molt sobre el conflicte de gènere en les confraries
andaluses. I diu:
“Por eso resulta sorprendente
que en pleno siglo XXI algunas cofradías se cuestionen los derechos de sus
hermanas a ejercer determinadas funciones o a participar en determinados cultos.
Incluso en la actualidad (…) sin embargo están sometidas a una legislación eclesiástica de carácter
claramente androcéntrico y excluyente en muchos aspectos, como las
funciones directivas. Aún es largo el camino que queda por recorrer en aras de
la consecución de la igualdad en una Iglesia, la católica, que, ignorando el
trato de igualdad que
su fundador Jesucristo prestó a las mujeres, ha ido privilegiando a sus
miembros masculinos a costa de la marginación de los femeninos”.
Dit açò, la iniciativa per a la normalització de la igualtat de gènere, en societats democràtiques, ha de venir marcat pels poders públics (com a poder executiu immediat de la legislació vigent) i pel sistema educatiu (sector instructiu planificat). L’administració, davant la resistència que apel·la a la història per frenar la participació de les dones a l’espai públic festiu, no es pot mantenir passiva. Ha d’actuar i no es pot girar d’esquena. A més de complir-ho en la pròpia administració, els governs han de fer complir la normativa a altres entitats gestores que tenen tasques d’organització i decisió en una festa popular i en un espai públic.
Dit açò, la iniciativa per a la normalització de la igualtat de gènere, en societats democràtiques, ha de venir marcat pels poders públics (com a poder executiu immediat de la legislació vigent) i pel sistema educatiu (sector instructiu planificat). L’administració, davant la resistència que apel·la a la història per frenar la participació de les dones a l’espai públic festiu, no es pot mantenir passiva. Ha d’actuar i no es pot girar d’esquena. A més de complir-ho en la pròpia administració, els governs han de fer complir la normativa a altres entitats gestores que tenen tasques d’organització i decisió en una festa popular i en un espai públic.
De fet, tot i
que no ho pugui semblar, la Festa de Sant Joan té moltes similituds, en aquest
tipus de qüestions, a altres llocs on les festes tradicionals i històriques són
la passió dels pobles. Un altre professor, expert en la matèria, Manuel Alcaraz Ramos, Professor de Dret Constitucional,
de la Universidad d’Alacant, afirma al respecte de les festes de moros i
cristians:
“…en la inmensa mayoría
de los casos la discriminación, al menos la explícita, se produce en el seno de
una asociación –o conjunto estructurado de asociaciones– que gestiona las
fiestas, aunque éstas sean consideradas como de todo el pueblo, financiada con
recursos públicos y, en muchas ocasiones, actúe de facto por delegación de los
poderes públicos municipales. Es por lo tanto en el seno de la asociación donde
se puede producir realmente la discriminación, tanto en la posibilidad de
admisión como en la posible exclusión de algunas funciones festivas u
organizativas y rectoras”.
Em sonen
tant a prop aquestes paraules! Són fets ben reals i ben estesos a altres indrets.
Aquí també els governs locals han d’obligar a no incórrer en la injustícia de
la discriminació i a advocar clarament per la dignitat i la igualtat.
Per tant,
la no participació de la dona a la Festa de Sant Joan no pot ser més que una rèmora
històrica, androcèntrica i excloent. Adaptar la festa al segle XXI no té perquè
ser trair la tradició ni trastocar les emocions que transmeten les vivències
de la nostra festivitat. La participació de la dona no corromp ni descompon
l’essència de Sant Joan, només corregeix una injustícia.
- “Senyor Caixer, em donau vós permís per començar
es replec?
Ara pensau
que qui pronunciï aquestes paraules sigui una fabiolera. No esclataran
igualment de joia els carrers i places?
- Sí, podeu començar es replec.
O tal vegada qualcú pensarà que li dirà que no?
- Sí, podeu començar es replec.
O tal vegada qualcú pensarà que li dirà que no?