dilluns, 14 de juny de 2021

La distància

 

Les distàncies ens separen. Ho fan respecte a un espai, un indret; ho fan en la perspectiva del temps i també des de l’amit afectiu i emocional. Podem notar una certa distància en la relació amical, familiar o amorosa, on l’empatia es difon. Són, tanmateix, episodis habituals que solem experimentar les persones en un moment o altre de la nostra vida. També trobarem distàncies en la festa de Sant Joan. Distàncies múltiples com a interpretacions temporals, generacionals, en la forma de concebre les vivències i en la manera d’interpretar-les dins el temps i dins les emocions experimentades. Aquestes interpretacions són les que també provoquen canvis i, alhora, les respectives “discussions” o polèmiques perquè motiven transformacions en la forma de sentir-les i de viure-les.


La mirada enyoradissa des de la distància del temps.


L’amo en Joan de Foc i Fum (Acte III, escena V) n’és una prova per entendre les variacions en funció de les mentalitats i les èpoques: “Quin jovent corre avui dia! / No ho he vist mai en el món! / En primer, quan jo era jove... (...) Déu mos en guard que agafats / haguéssim donat revolts...” (...) Déu mos en guard que s’hagués vist / lo que avui és veu pertot. / Quina mudança, avui dia! / Quin temps era aquell, senyor!”. És fàcil comprendre, en les paraules de l’amo en Joan, que la festa de la seua joventut era una festa exemplar, digna, elogiable en el comportament i costum. A pesar de ser un personatge d’una obreta romàntica i costumista, no de deixà de ser una realitat social que Joan Benejam posà sobre els escenaris per confrontar els canvis de la societat. Les paraules de L’amo en Joan, fora del context teatral, no tenen cap vigència en l’actualitat. La distància ens mostra els canvis i les variacions sobre els sentiments d’una mateixa celebració. Una festa d’essència antiga que muta la interpretació -de l’emoció del temps i de l’espai- en funció de l’evolució de les societats a través de cada generació. Les polèmiques santjoaneres són açò.



Bergants un Sant Joan de 1947 o 1948, entre ells mon pare.






Els majors i adults (els de la segona tanca) volem entendre que els Santjoans de les nostres joventuts eren millors, més exemplars, més viscuts, més intensos i sentits. No és cert. Cada generació ha fixat el seu model en funció de la interpretació del moment. La joventut, per naturalesa, és transgressora, transformadora, i es vol forjar la vida i les seues experiències en la mesura dels seus interessos i interpretacions, associades als corrents socioculturals de cada època. Fa milers d’anys, a la Grècia antiga, els vells ja es queixaven de la “irreverència” dels joves. Ja eren tarambanes. I no ho han de ser ara?

 

Els records de joventut, per tant, seran dolces i agraïdes pinzellades que ens acaronen la memòria personal de cadascú de nosaltres. Mai no seran un norma. Els nostres pares i mares no van viure els dies grans de la festa ciutadellenca com els interpretava l’amo en Joan de Foc i Fum; ni la joventut dels nostres progenitors no és tampoc la mateixa sensació en què nosaltres van gaudir la festa des de l’edat més vitenca. Les distàncies enfoquen les realitats i els sentiments de forma diferent. Tanmateix, per Sant Joan, entre aquestes distàncies, existeixen uns llaços, uns lligams, que ens uneixen i ens fan sentir empatia per sobre dels períodes i les joventuts cícliques; hi ha una unitat sentimental i emocional que podem compartir joves i grans: l’esperit de la Festa. Un nucli cognitiu fet d’essència i pertinença reproduït per transmissió oral, per tradició i pel sentiment empàtic.



Grup de jovenetes un Sant Joan de 1947 o 1948, entre elles ma mare.

 

Els canvis hi seran, perquè sempre hi haurà “un jovent” que reclamarà construir-se dins la societat. Tanmateix, Sant Joan ens demana mantenir els lligams malgrat les distàncies; ens demana preservar l’esperit de la Festa com a nexe emocional entre generacions. No fa falta que ens traiem els ulls, ni ens arpegem la cara per imposar les concepcions del moment o imposar una joventut memorística desfasada; ni per imposar els sentiments personals entorn d’una mateixa celebració. Ens cal asseure’ns amb calmada platxèria, en conversa distesa i amable -amb un ginet, si s’escau- per reforçar l’esperit de Sant Joan, més que no fer valer una distància sobre una altra i afegir així més distàncies. Si hi ha d’haver distància, que sigui només la de la seguretat sanitària.



La joventut seguirà transformant les èpoques. Tanmateix, també, determinada experiència viscuda han de ser un valor de tradició festiva; una vella consellera que provoqui que l’esperit mantengui la flama; del contrari, l’essència s’evaporarà dins la foscor dels temps, per sempre. Que la distància no ens esborri la festa ni les ganes de saber-la viure. I açò no ho volen ni els ciutadellencs d’ahir, ni els d’avui, tot i la distància temporal.

 

Bon Sant Joan!


...

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró





Article publicat a la revista espcial Sant Joan 2021 del Setmanari El Iris





dijous, 28 de gener de 2021

Els nuvolats grisos de cada final de gener

 

    Duc uns dies nostàlgics. Tal vegada siguin els dies grisos que ens ha vessat el gener. Tal vegada perquè el present m’estimula poc ara mateix i hi ha coses del passat que em fan sentir més gaubança que no aquest present incert. No és res malaltís. Són flaixos. Podria ser que fos per les restriccions que vivim i per una allau de notícies tètriques que deprimeixen més que no motiven. O els anys que passen com una sobtada tramuntana. Qui sap!

 

    Mai abans no havíem viscut res semblant, ni vostè, pare. Bono sí, una Guerra Civil i una repressora postguerra, que no és poc! Ben mirat, sé que és més dòcil i “agradable” aquesta estranya pandèmia que aquells anys que vau passar vosaltres vestits de precarietat, fam i molta feina. Ja fa temps que ho he entès. I les vegades que ens ho deia: “ai, si haguéssiu passat una guerra!” Sí, és cert, allò vostre va ser molt més dur, amb aquells silencis imposats, l’obediència civil i la necessitat d’empènyer els dies, fossin com fossin. I tant que ho entenc! I nosaltres que ens queixam per nimietats.




 

    Tot ha transmutat ara. Tot són noves tecnologies i “duros a quatre pessetes”, com diria vostè. Tot és ple d’aparells digitals que ho fan tot en un ‘tris-tras’ i ens comunicam en pocs segonsRecord quan d’al·lot li escrivia a mà les cartes que enviàvem al conco d’Argentina, (“voltros teniu més bona lletra”, ens deia) que va partir directament des de Ceuta, sense tornar a Ciutadella, just va haver acabat el servici, (la mili li vam dir nosaltres). I no va tornar mai més. Ai si hi hagués hagut mòbils i ‘whatsapp’ aquell temps! la distància no haguera estat tan enyoradissa. Són doloroses les partides. I les pèrdues! I les distàncies també. En els dos sentits. Però tot arriba i tot se’n va; com la rialla i el plor, com els nuvolats grisos de cada final de gener.

 

    És cada any, a les acaballes de gener, que em furguen la memòria aquelles imatges de quan vostè va partir, però enguany més que altres. No sé per què. Era una setmana ennuvolada, grisa, en els dos sentits. Va ploure, ho ben record. I va marxar en un silenci bleixat, allargassat. I crec que ens quedaven encara coses a parlar; qualque conversa relaxada, compartir més estones... I açò m’ha quedat com un estigma, però també com una lliçó: no hem d’esperar tant per redreçar les coses importants de la vida perquè, potser, llavors, no hi som a temps. I qui sap si ens deixaran un buit compungit. Ens cal més empatia per a les coses importants. Allò que pot esperar és comprar una casa, un cotxe o fer un viatge... Sí, ara ho sé. Perquè és la mateixa vida i les pròpies vivències les que ens fan aprendre els fets primicers. I en açò no hi ha escoles ni manuals.

 

    Sa mamà aguanta com un roure, però els mesos de gener han estat sempre lesius i soferts per a ella. Sempre ho recorda. Ahir encara m’ho va dir. Totes les desgràcies i patiments li han ocorregut el mes de gener. I vostè, que mai no se’n recordava dels aniversaris, sàpiga que demà en fa 90. Ha perdut oïda i visió. I l’esquena! que mai no li dona calma. Tanmateix ho afronta estoicament. Ja li va dir la traumatòloga: “lo que té vostè són 80 anys de feina dins s’esquena” però... “no m’escataran així com així, no!” , em va dir just sortir de la consulta. I vaig riure orgullós. Encara tresca i encara ens renya i somriu! Quina estirp les Vinent!




 

    Caminant pel Passeig Marítim veig gent que pesca per aquells racons de vorera als que em duia els dissabtes o diumenges dematí. I torn a la infància. Llavors li dèiem el caminet de Baix. Però ara no crec que hi hagi massa peix. I manco on vostè anomenava sa Punta Prima. Hi van fer un port de passatgers, amb un espigó de ciment enorme, que no crec que hi arribàs amb la canya de volantí llançada, ni que hi posàs un escandall dels grossos! Res, que no hi ha ni un esparrallet! Tot està trasbalsat! Els espais són a una pantalleta de mòbil i el temps ara té un altre ritme; voraç, peremptori. Quantes coses hem perdut. En els dos sentits. Que passi ja aquest mes de gener!

 

    I sí, són doloroses les pèrdues, els adeus, les distàncies... Però tot arriba i tot se’n va, com els nuvolats grisos de cada final de gener. Si més no, des de fa 17 anys.




divendres, 15 de gener de 2021

Entre el bes i la llàgrima



 Dins teu

“Estima la bellesa que t’envolta

i que se’t dona clara i generosa,

i en tu i per tu estima també els altres,

car d’aquests dos amors te’n pervindrà

l’harmonia i, tal volta, la grandesa.”

 

(Miquel Martí i Pol)

 

.......

 

Amb un poal de clovelles a cada mà en Marc es dirigia cap a les solls per abocar-los a la truja i els dos porcells. Així, de repent, sentí una veu agra que el cridava:

-Maaaarc!, vine aquí tot d’una.

En Marc acabà d’abocar les restes als porcs i dirigint-se a la pallissa pensava quina maleïda dissort l’havia fet néixer en aquell lloc, horrible per esser regit per un home tan groller i barroer com ho era el seu pare.        

   -Ahir fosquet et vaig dir que entrassis ses bales de palla dins es bouer, que si no aplegaven banyadura –emfatitzar el seu pare, a l’hora que li queia una clotellada que el feia furgar sobre aquelles bales mig desfetes pel xop de la humitat de tota la nit.

    -Abans d’anar a dinar no vull veure ni un bri aquí defora. M’has sentit??? –insistí l’homenot.

     -Sí mon pare –respongué l’al·lot, mentre s’incorporava amb mitja cara mullada i una llàgrima que li recorria el pòmul pàl·lid del seu rostre entristidíssim.

 

Als seus dotze anys en Marc no era feliç. No tenia la vitalitat pròpia d’un bergant de la seua edat. Li mancava sempre el somriure i aquell garlar curiós que porta la mateixa adolescència. La seua mare reflectia una imatge poc diferent a la del seu fill. De faç marrida, també silenciosa; dona entregada a la feina del lloc, de la casa i, sobretot, als seus dos fills, en Marc i na Marieta, que ho eren tot en la seua vida, de la qual només ells li podien treure un somriure.

 

Una petita escola rural a només un quart d’hora en bicicleta, on en Marc assistia a diari, era l’únic alliberament per sortir-se’n de les ininterrompudes tasques al camp que, tirànicament, li menava son pare. Sentia un deler i una passió il·lògics per acudir a l’escola, però comprensibles per l’eixida que representava deixar per unes hores aquell mon gairebé desfavorable per una ment de només dotze anys. Mai no frissava, acabades les classes, de arribar a ca seua. Sempre s’entretenia amb qualque cosa; o bé amb qualque amiguet xerrant i jugant pel camí de tornada. Molts capvespres en Marc s’aturava i s’asseia dalt d’una paret seca i contemplava les sementeres de blat i ordi i altres messes i gaudia veure com l’aura de la tarda onejava sobre el sembrat, suaument acaronat com una passada de mà sobre un vellut apelfat. Altres vegades xalava veure com en Miquelet, els seu millor amic i vesí, fent de pes sobre una plataforma de llenya que servia per passar barrera i estirat per dos bous junyits, ajudava a son pare, que regia la deriva d’aquell parell de bestiar, mentre glosava amb el seu conco alhora que aquest espargia les llavors per tota la tanca. Molts dies en Marc albirava, ben entrada la tarda la bellesa cromàtica que es dibuixava sobre l’horitzó després d’engolir-se el sol de primavera i aparèixer el perfil perfecte dels turons sobre un nacrat i rogenc crepuscle vespertí.





 Però el rostre d’en Marc recuperava la tristor just quan agafava la bicicleta i pensava amb el retorn a casa. Gairebé sempre, a l’arribada, quan encara no havia ni tan sols besat sa mare, son pare ja li havia menat dues o tres feines. Aquell home sens escrúpols, sense formes, sense comprensió, només pensava en si mateix i en els seus guanys, que eren pocs, ja que aquell lloc produïa gairebé per poder viure, amb penúries, una família com la d’en Marc.

 

Un fosquet l’home estava molt maleit. I com moltes altres vegades madona i en Marc pagaven els plats romputs. Quan va arribar el seu fill de l’escola, amb molt males maneres, el va obligar a carregar un carro dels excrements de les solls i dels bouers i que serviria d’adob per fertilitzar una tanca on l’endemà havien de sembrar arbres fruiters, perquè poca cosa més s’hi podia fer en aquell terreny que era un roquissar ple de rebles i amb prou dificultats per a la llaurada. Era una tanca molt dolenta per al conreu en general i poc generosa per a la pastura. Mentre l’homenot arranjava la rella de l’arada que s’havia espanyat precisament dins aquella tanca, advertí a na Margalida, la seua dona, que l’endemà despertàs en Marc de bona hora perquè l’havia d’ajudar a sembrar tots els arbres. Madona contestà al seu marit i li digué:

-Tomeu, en Marc estarà molt cansat després d’haver carregat tot es fems as carro. Demà a les nou en punt ha de ser a s’escola perquè surten d’excursió. Se’n van a veure unes coves amb un historiador que hi va a posta. Els han advertir que els que no siguin puntuals els deixaran. Ell té molta il·lusió per visitar aquestes coves. L’hauries de deixar dormir –explicà la mara melosament a fi de fer comprendre el que significava per a l’al·lot l’excursió. Però tot va ser inútil. El marit no va comprendre res, com sempre. Encara pitjor, madona es va endur un fort esbronc.

   -Dormir dius? Per dormir esteim! Que no veus que no treim un duro d’aquest lloc, eh? I encara me vens tu amb aquestes! Tu lo que has de fer és encuidar-te’n de ses coses teues, que prou poques en fas. Entesos? –mentre l’homenot la sacsejava per un braç i li cridava a cau d’orella amb una expressivitat facial irada, els ulls encensos, el nas i les celles arrufats, el maxil·lar inferior sobresortit i amb una barba de set dies que, juntament amb aquell jersei de llana ple de berrugues, presentava l’aspecte d’un brètol horrible i intractable; la imatge d’un perfecte desgraciat. 

 

La pobra i humil dona, amb el cap baix, va seguir trossejant una gallina vella (que en Tomeu havia mort d’una cossa quan l’animaló cloquejava per la porxada; tot, després de saber que el botiguer no li volia apujar el preu de la llet) i que preparava per fer brou i carn d’olla per ensoldemà. En Marc, des de fora, sentia, indignat, com son pare maltractava sa mare. L’al·lot se sentia impotent per aturar la bestialitat humana que n’era, per desgràcia de tots, l’amo d’aquell lloc i son pare.

 

Just havien tocat les set del matí:

-Maaaarc, són les set, aixeca’t! –cridà en Tomeu per les escales dels dormitoris mentre sucava unes galetes dins una tassa de cafè amb llet. 

 

Poc després foren partits cap a la tanca on havien de plantar els arbres. En Marc treballà molt, quasi sense aturar. Es volia assegurar de deixar feta una bona feina a cada clot i deixar els arbrells preparats perquè son pare els plantàs i, així, poder arribar a temps a l’escola i sortir d’excursió per visitar les coves, talaiots i alguns altres jaciments prehistòrics d’aquella zona de mitjania. Era un dia ple d’ansietat, d’il·lusió i que en Marc no es perdria per res de l món.

 

     -Mon pare, ja he acabat –irrompé orgullós l’al·lot.

Eren les vuit i mitja del matí. No es podia entretenir massa si volia arribar puntual.

    -Ves, que ta mare et doni es berenar meu i me’l dus quan passis –li contestà son pare.





Va ser dels pocs dies que aparegué un somriure delirant a la cara del jovencell. El seu córrer no aparentava cansament de cap tipus, tot i haver treballat molt durant el matí i el vespre anterior. Arribat a les cases, en Marc va agafar una senalla on hi havia un bon brondell de pa, un bon tros de formatge vell, una poma, dues peres i una cantimplora d’aigua fresca. Era el berenar de son pare. El fill, contentíssim, donà una besada a sa mare, que també va somriure davant l’alegria d’en Marc.

     -Hala, ves! No t’entretenguis i que xalis molt –digué sa mare tota contenta.

 

Era un matí força assolellat, una dia esplèndid, el dia indicat per anar d’excursió pel camp. De sortida, l’al·lot s’aturà a la tanca on havia treballat per deixar el berenar a son pare. Deixar la senalla vora una pedra, suvora la carreta. Però quan en Marc es disposava a pujar a la bicicleta sentí com el seu pare el cridava:

    -Marc, vine aquí. 

El rostre de l’al·lot es transformà completament i amb el ulls esglaiats intuí les intencions del seu pare. I astorat s’hi va atracar per saber què volia.

   -Mira fill, jo no sé si tindré temps d’acabar-ho tot. A les deu vindrà en Jaume, es botiguer, a comprar formatge i unes quantes coses més i hem d’acabar de rallar des preu de sa llet. Ets arbres haurien de quedar sembrats avui matí i jo tot sol no ho podré fer tot. M’hauràs d’ajudar. Tanmateix, si avui anàveu d’excursió no et perdràs gaire cosa. Aixiques que no fa falta que hi vagis –i va dir son pare.

-Nooo! Nooo! –va exclamar en Marc, alhora que es va posar a plorar decebut per aquella injustícia. -Jo vull anar a escola, és s’únic dia que anam d’excursió -replicà l’al·lot.

    -He dit que avui no hi aniràs. I no em venguis amb plors! Agafa sa carreta i deixa un munt de fems suvora cada clot –etzibà aquell homenot mentre s’asseia a la roca de l’avenc mentre es disposava a pelar la cotna del formatge.

 

Aquella ordre destrossà al jove Marc, que amb una palesa ràbia i indignació; amb el llavis contrets i estrets i li va aparèixer a la cara un petarrell propi d’un infant quan li furten una gran il·lusió. I es va posar molt, molt seriós. En Marc estava fart, ben al límit de la paciència.

 

Una poc més tard, quan madona estenia la roba a la part més solana de les cases, veié com el seu fill tornava amb un gran regiró.

      -Marc, que has arribat tard a s’escola?

     -Sí, ma mare. Mon pare m’ha fet quedar a fer més feina a sa tanca –va respondre disgustadíssim l’al·lot.

      -Aquest homo, Déu meu! Què hem fet per merèixer tanta desgràcia. Ai bonjesuset estimat! Quina clavari! -interioritzar sa mare, mentre en Marc amb les galtes plenes de llàgrimes es va cloure al seu dormitori. Un temps després, quan tot estava calmat al lloc, na Margalida contemplà com en Jaume, el botiguer, arribava a la porxada de les cases amb presses i tot espantolat.

        -Jaume que hi ha res de nou? -demanà madona.

      -Margalida, Margalida... en Tomeu ha caigut dins s’avenc. Passava pes camí i he vist un carro i eines i es ca que lladrava. He pensat que en Tomeu seria allà fent feina. L’he cridat per no el veia per aumon. I pes ca, que lladrava sense aturar suvora s’avenc, he vist que hi havia caigut -exclamà tot alterat el botiguer.

 

Corregueren cap a la tanca, mentre en Jaume avisava un missatge vesí i anava a cercar un doctor per poder-lo atendre. Però, res. No hi van poder fer res. Van treure en Tomeu mort de l’avenc amb el cap tot copejat.

 

Trenta-quatre dies més tard van haver d’abandonar el lloc. Es van traslladar al poble a treballar i a guanyar-se la vida com van poder. No amb poques dificultats, al principi, la família s’anava salvant. La mare va treballar sola en confecció de calçat fins que la filla, na Maria, va acabar l’ensenyament de primària i va optar per ajudar sa mare. En Marc va seguir estudiant, amb la vènia de sa mare, qui no volia trencar la il·lusió del primogènit. Però havia de treballar moltíssim durant tot l’estiu i els caps de setmana de l’hivern, quan no assistia a classe. Aquell jove tan desafortunat en la infància, sempre va ajudar la família i va aconseguir, a força de sacrificis, feina i estudis, obtenir uns bons coneixements d’agronomia, els quals els exercí per dedicar-se a la representació de pinsos, adobs fertilitzants i maquinària agrícola. A més es va convertir en un bon assessor de conreus de tot tipus. Havia aconseguit somriure, créixer feliç, casar-se i tenir un fill. A més visitava molt sovint sa mare i sa germana.

 

Havien passat vint-quatre anys des d’aquell accident a la tanca de l’avenc. Ni en Marc, ni la seua família no havien trepitjat mai més aquelles terres. El lloc no era habitat, però en Toni, el cosí major d’en Marc, hi tenia una soll amb uns quants porcells i un galliner. També hi mantenia una petita estivada de verdures i hortalisses. Hi passava el temps i a més i treia quatre cèntims, però era un entreteniment, més que res. En Marc s’havia casat amb n’Agnès, una mallorquina de Bunyola que va conèixer quan estudiava, amb la qual van tenir en Francesc, que ja tenia set anys. Na Maria, sa germana, s’havia casat amb en Biel “s’entatxador”, un sabater que va conèixer de la fàbrica on treballava amb sa mare. Vivien bé i units, a pesar dels mals records que mai no comentaven.

 

En Toni es va decidir a reunir les dues famílies i celebrar un dinar tots junts al lloc. A en Marc no li va fer massa gràcia tornar a aquell llogaret de tants mals records, però empès pel cosí hi va accedir. També sa mare i na Maria. El diumenge assenyalat era un dia càlid, lluminós, com aquell dia que en Marc havia d’anar d’excursió amb els de l’escola. Tornar al lloc el va tornar a la seua infància. És el que pensava quan entrava pel caminet cap a les cases, que estaven en un estat deplorable. Mentre uns preparaven la menjua i en Toni tallava el sofregit d’una suculenta paella, en Marc va agafar el seu fill Francesc de la mà i el va menar a veure la tanca de l’avenc. Necessitava fer-ho. Just quan traspassava el portell li entrà una pregona pena. Es va aturar per contemplar, trist, com flocava aquell únic ametler que van deixar sembrat amb son pare aquell inoblidable dia de l’excursió, a la que no va poder assistir. La ment se li va omplir de mals records. Una infància esquinçada. 





Es va asseure a la mateixa penya, prop de l’avenc, on s’havia assegut son pare en el moment del berenar d’aquell fatídic matí. Profundament marrit, sense parpellejar i amb la mirada fixa al fons d’aquell fosc enfony, en Marc memorava el dia que li van llevar la il·lusió de visitar les coves amb els companys de classe. Remembrava les poques estones que va tenir per jugar amb els seus amics de l’escola; els pocs dissabtes i diumenges que va tenir per jugar amb en Miquelet, el seu millor amic. De sobte s’aixecà i s’ajupí per treure de darrera un gran i espès esbarzer la pala que havia emprat. Va recordar aquell incontrolat atac de ràbia i d’ira que el van conduir a donar dos forts cops amb la pala al cap de son pare, els qual li produïren la caiguda dins l’avenc amb el tràgic final. Reflexionà del penós que era ser usurpat de la infantesa i el marcat destí que açò pot suposar. Va ser quan va agafar en Francesc i se’l va asseure sobre la cama, abraçant-lo amb tot l’amor que ell mai no va tenir del seu pare. Li va acaronar la cara i el front i el va besar en tota l’estima que podia donar. Mentre, una llàgrima s’escolà entre els seus llavis i la tendra i blanca galta del petit.

 

Entre el bes i la llàgrima s’hi trobaven la seua dissortada edat dels dotze anys, que ell coneixia molt bé, i que mai, mai no voldria per a en Francesc ni per a cap altre infant. Perquè ell sabia millor que ningú que la il·lusió, en aquesta edat, és inherent a la vida i conforma l’ampla dimensió de la infància.

 

.....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 


* Relat finalista del 3er Concurs de Narrativa curta de Sa Nostra-DM de 1994





dijous, 10 de setembre de 2020

La llengua dels menorquins (II)


  Fa temps que no em posava al dia sobre qüestions sociolingüístiques. I d’aquí l’adquisició d’aquest llibre de Carme Junyent, l’autora del qual m’ha despertat l’interès perquè m’han agradat molt els seus articles, comentaris o entrevistes que ha fet. Consider la llengua un element de realització humana molt important. I d’aquí que també sigui per a mi important la llengua pròpia com a element de projecció personal i col·lectiva. Com deia Josep Maria Llompart“la llengua és la paret mestra de l’edifici”.

 

  Perceb (potser sigui cosa meua, només) com les noves generacions, els joves, (i no tan joves) han arraconat bastant la llengua pròpia, la materna. En fan ús d’una altra llengua més “gran” o “dominant” que creuen (pens jo) els podrà donar més difusió o consistència d’allò que fan o creen. Tenen projectes, propostes, actuacions, bolos, etc., i potser entenen (repetesc, és una percepció personal. Desconec si vosaltres, lectors, ho percebeu igual) que amb la llengua “gran” faran més extensibles, viables i acollidores les seues creacions, propostes o projectes. Les llengües no són grans ni petites. Simplement, són. 





  A gent jove del món de l’emprenedoria els he sentit dir que “el català no ven”. I m’entristeix que considerin la llengua pròpia com un reducte folklòric, d’allò d’anar per casa, amb els amiguets... No. La llengua no ven ni compra. El que es ven i es compra és el producte, la qualitat, el preu... L’endemés són prejudicis. La nostra llengua serveix per a parlar amb els amiguets o per presentar-se dalt d’un escenari; per comprar a un comerç o per enviar una instància a l’administració; per donar una conferència o per organitzar una ruta camperola; per parlar amb el metge o per denunciar un robatori; per a una reunió de vesins o per manifestar-se contra... la Covid-19... (per exemple); per presentar un llibre o un disc o per navegar per les xarxes socials; per atendre una entrevista formal o per contar llegendes populars. La nostra llengua té tots els registres. Tots. I no és superior a cap altra, però segur que tampoc és de segona categoria. Emprar-la, estimar-la, projectar-la, defensar el seu ús no és anar en contra de cap altra llengua, ni en contra de ningú, per molt que els demagogs de torn així ens ho vulguin fer creure, ni que sigui amb estratègies sigil·loses. Ho deixa clar l’autora del llibre Carme Junyent en una entrevista: "El bilingüisme ens matarà; el plurilingüisme ens salvarà". Hem d'entendre molt bé açò!

 

  L’idioma propi és un idioma de creació, de cultura, de relació i d’identitat. Menysprear-lo, desant-lo només per a les relacions col·loquials, familiars o amicals; postergar-lo com a element d’inutilitat, és desprestigiar la llengua materna i és crear falsos prejudicis.


  És un dèficit -i una pena- que molts joves i bons/es creadors/es, artistes, actors/actrius, emprenedors/es, esportistes, clubs, entitats... insulars arraconin la nostra llengua. A l’extraordinària bellesa artística que tots ells expressen, incloure la llengua mare, la pròpia, és també una mostra escènica menorquina d’estima, una mostra que dignifica la nostra creativitat i la nostra personalitat.

 

  És per açò que m’he fet amb el darrer llibre d’aquesta autora, lingüista i fundadora del Grup Europeu de Llengües Amenaçades (GELA), perquè últimament ha dit coses molt interessants i ja toca reprendre aprenentatges de la gent que en sap en aquesta matèria i perquè ens cal no perdre la carícia càlida que deixa la llengua dels nostres pares i avis i la dels Mestres de la nostra vida.


  Així, i recordant també les lliçons sàvies dels qui hi van dedicar tota la seua vida per endreçar la nostra identitat lingüística i cultural, no puc fer de manco que citar aquest fragment de Francesc de Borja Moll, ara més vigent que mai:

"Hi ha menorquins que es pensen que amb aquesta inhibició davant les coses pròpies i amb seguir la trajectòria d'un idioma més estès, fan obra d'engrandiment de la nostra petita illa (...) És una equivocació. El que fan és provincianisme. Renunciar a la pròpia personalitat per anar a remolc d'una altra de més poderosa, mai ha servit per a engrandir ningú".

 

  I vius amb les estratègies de comunicació i difusió:

"Les llengües que han desaparagut, ha desaparegut en mans dels bilingüisme".

(Carme Junyent)


La llengua depèn de tu. Sí. Però si les entitats cíviques, col·lectius d'artistes i institucions ens hi ajuden, el somriure serà més ample.





dimecres, 17 de juny de 2020

La mirada



Com hem mirat la nostra Festa durant tots els anys que l’hem viscuda? Com consideram que és la mirada quan el marc és la nostra Festa? Què hi resta dins la mirada després d’haver processat tantes imatges? Ens hem fet mai aquesta pregunta? Segurament que no, però quelcom hi queda en la percepció de les vivències –de tantes vivències- i és en la mirada on encabim els moments de la vida. No estic parlant d’un record o una anècdota curiosa retinguda en el temps. És de quina manera ens miram les seqüències de cada moment. És el com.



Foto: Antxon Castresana per al Setmanari El Iris

Al llibre Poema a la durada, del poeta austríac Peter Handke (premi Nobel de Literatura 2019), hi podrem descobrir el significat d’aquests conceptes tan abstractes, però que ens en són innats, inherents, immanents. Handke, al llibre esmentat, hi poetitza aquesta semàntica de la durada, aquest concepte intangible de la realitat. Seria allò que l’ànima capta i resta retingut a la consciència i/o subconsciència, però perdura quan ens reapareix en un lloc o altre, en un moment o altre. La durada de la qual parla el poeta austríac no és cap mesura del temps ni cap recorregut de l’espai. És només un estigma que es reprodueix per necessitat; per vivificar un instant; en un lloc, en un moment o en un espai. La durada és allò percebut un dia i que ens apareix durant tota la vida. I crec que aquesta concepció de la durada pot tenir com a vehicle la mirada. És en la mirada que trobam la durada dels sentiments i de les experiències. I pens que açò ens passa durant els dies de Sant Joan.

No sé si m’hauré explicat prou bé, però per si no m’heu entès, observau atentament, durant uns segons, la mirada de la filleta de la foto. .................... I abans de seguir llegint, tornau a contemplar-la, fixament. I fins i tot, observau també la mirada de la dona que hi ha al darrere... Potser ja ho heu entès.

Captar els instants precisos ens creen un senyal interior que perviu, potser, de forma inconscient. I aquest estigma intern es reprodueix i perdura. La Festa de Sant Joan té infinitat d’imatges, de senyals, d’elements simbòlics. I cada detall ens parla a través de la nostra mirada, ens comunica cosa mitjançant l’observança detinguda. I és amb la mirada que podem escoltar el que ens diu el simbolisme. I aquí, no és igual mirar que veure.

Dit d’una altra manera: veure una fotografia ens dona informació; però una imatge artística ens pot transmetre un símbol, una al·legoria, un emblema, un signe... I açò ho provoca la mirada. Quan miram, percebem quelcom més que un element físic. I heus aquí el bon fotògraf artístic per projectar-nos més enllà de la realitat física i crear-nos paràboles i representacions. És la mirada de la nostra festa la que ens proporciona tanta vivència i plaer i ens engendra una marca indeleble a la consciència/inconsciència; una emoció per a l’ànima. I la durada és retrobar totes aquestes complaences a través de la mirada.

Ara sabem quina és la mirada de la filleta de la finestra: acumular experiències que tindran durada; talment ho va ser la mirada de la nostra infantesa que té ja la mateixa durada que la nostra vida, com la fascinant i simbòlica mirada d’un infant.

I, tanmateix, enguany em ve el dubte misteriós -probablement igual que a vosaltres- perquè no ho he viscut mai. I és com serà, durant els dies assenyalats, la durada d’una absència? Com serà la mirada d’un Sant Joan que no serà? Pressent, idò, que enguany no perdrem Sant Joan, perdrem la mirada. 


Bep Joan Casasnovas

Publicat a la revista especial de Sant Joan 2020 – El Iris


dimecres, 13 de maig de 2020

L’homenet del ratolí blanc


Vaig veure com un home s’asseia al meu costat, a la terrassa d’un bar. Un homenet d’avançada edat, baixet, amb americana de fil color beix, capell de pelfa gris, ulleres de sol, mostatxos i cabell canós i llarg. Exhibia un rostre seriós fet de pell morena i gravada. De la butxaca de l’americana li va guaitar un ratolí blanc que ensumava l’ambient. 
-Té gana, -em va dir amb la veu ronca. 
El vellet va posar el seu dit índex sobre el cap del ratolí i delicadament l’enfonyà de nou. Després va pessigar un trosset de formatge i va posar dues o tres miques dins la butxaca.
-Au, menja i no et moguis... 
I jo, astorat, contemplava aquella escena rocambolesca d’aquell personatge extravagant.
-No troba que s’ofegarà el pobre animalet dins la butxaca! –li vaig exclamar bondadosament.
-No ho crec per res que es mori. Aquest té moltes ganes de viure i no li agrada gens la fosca. Vol sempre llum. En vaig tenir un altre, de ratolí, que era cosí d’aquest. I aquell si que em va decebre. Era un ratolí lleig, amb problemes i no estava bé del cap. Es va suïcidar.
-Què? És va suïcidar? -vaig demanar rient.




L’home, tot seriós, em va mirar fixament. Es va treure les ulleres i em va dir:
-Sí, es va suïcidar. No va suportar el càstig imposat. Sempre em fugia de dins la capsa i el trobava dins el rebost rosegant tot el que podia. A aquell sí li agradava estar-se a les fosques i actuar amb traïdoria i sigil·losament. El vaig castigar un dia sencer sense menjar i en un espai de deu centímetres quadrats. No estava tancat, no. S’estava a l’aire lliure on el sol li tocava de ple. La pena era, potser, un poc dura, però jo només volia que li servís d’escarment. Però es va suïcidar.
Vaig seguir embadalit per les paraules d’aquell desconegut, però li vaig seguir la temàtica.
-I a l’aire lliure no va fugir el ratolí?
-M’has pres per beneit? –replicà contundent l’ancià. –Vaig omplir una bujola molt ampla de lleixiu i hi vaig fondre calç. A l'interior, al mig del recipient hi vaig col·locar un piló cilíndric de llenya dret. I damunt el replà del piló hi vaig deixar el ratolí. L’endemà matí el vaig trobar ofegat dins el lleixiu. Tots tenim unes normes a complir. Tu, jo i la resta d’éssers. Quan tu i jo no complim les normes estam exposats a un càstig, més o manco dur en funció de la infracció comesa. Si no complim, tindrem problemes i els problemes els hem de resoldre nosaltres; tu, jo i la resta. Es veu que aquell ratolí no va suportar el càstig i es va tirar dins el líquid tòxic i letal. Era psicològicament molt feble. I els éssers pusil·lànimes solen actuar d’aquesta manera. Són exemplars que no convenen mantenir. El ratolí lleig tenia la llibertat d’assumir el càstig o plegar de viure i ell, lliurament, va optar per treure’s la vida dins aquell cossiol enverinat.

El ratolí blanc era obedient, a dir del vellet, tenia un bon comportament i vivia una vida assossegada dins el marc que li comporten les normes establertes. 
-Perquè així és la vida –sentencià l’ancià plàcidament.

...

* Si a aquesta faula hi sabem canviar les paraules clau com vellet, ratolins, suïcidi, normes, obediència o elecció limitada... per altres paraules clau, com govern, poble, obligacions, repressió, lleis o llibertat restringida... convertirem la faula en una crònica d’actualitat.

La lletjor i la maldat són eines tiràniques que sol emprar l’intolerant.

diumenge, 26 d’abril de 2020

ONÍRIA. La ciutat dels somnis


A la ciutat dels somnis, Oníria, hi havia molta, molta tristesa. A aquesta antiquíssima i petita població de muntanya l’alegria havia emigrat i deixà els seus habitants sumits en la malenconia més profunda. Una pesta infecciosa portà la mort a totes les persones majors del poble. Els avis i àvies havien traspassat per mor de l’epidèmia i la resta de vilatans havien perdut l’única font de coneixement i saviesa en les que es mantenia la tradició del saber viure. La felicitat i el benestar eren els conceptes que més havien cuidat els habitants d’Oníria. Res era més important que la transmissió de la cultura popular per part dels avis i àvies, una tradició oral que sempre havia garantit el futur d’aquesta població. Els valors de la solidaritat, l’estima, l’empatia i la recerca del benestar eren premisses per damunt de la cobdícia, la vanitat o l’enveja, comportaments que eren bandejats del poble perquè creaven dolor, disputes i rancúnies. 

La cupiditat era una temorosa conducta que s’havia de foragitar a través de l’educació dels infants i dels consells dels savis, que eren la gent major, l’única responsable dels afers d’aquesta aldea de muntanya. Els vilatans joves i adults eren els encarregats de treballar la terra i l’artesania per garantir els aliments, els productes bàsics i la salut a totes les famílies; les persones majors s’encarregaven d’instruir i educar els infants del poble i els més menuts només havien d’aprendre, de ben petits, el procés de la vida i el benestar, per a transmetre’l, de majors, als seus descendents. La gent major instruïa els infants a partir dels costums antics i analitzaven l’evolució social i de futur a través dels somnis que tenien els fillets i filletes d’Oníria. Així, els infants contaven sempre els somnis a la gent major i aquesta es guiava, així, per poder proporcionar l’educació adient als petits i aplicar els conceptes més humanitaris respecte al que havien somiat, per tal de encaminar-los correctament.


La petita ciutat tenia un Consell de Savis i Sàvies, que eren els tretze governants d’Oníria; set dones i sis homes, els més vells de la població, que actuaven com a gestors principals i responsables d’acomplir amb les directrius secretes marcades en el Llibre dels Cinc Flocs. Aquest document mil·lenari només podia estar en poder de la Sàvia Major del poble. Havia de ser dona, l’àvia més vella d’Oníria. I, traspassada aquesta, la seua successió -que era només femenina- anava llavors a la dona de més edat, perquè així estava escrit en el Llibre dels Cinc Flocs. Per a ser Sàvia Major, havia de tenir netes, del contrari, hauria de renunciar, essent el seu càrrec només honorífic i consultiu. I així va ocórrer durant segles. Però mai un desastre inesperat com l’epidèmia de pesta havia periclitat tant el futur feliç d’aquella vila. Davant la dantesca situació social, sense la gent major, el poble d’Oníria no tenia futur i estava condemnat a la desaparició. I aquest fet tenia els seus habitants sumits en el més absolut marriment i desesperació. Els pares i mares adults cercaven solucions per reconduir la malastrugança que va caure sobre Oníria. 

El Llibre dels Cinc Flocs havia restat sota custòdia de Jana Flanders, de 98 anys, la Sàvia Major, l’única persona que podia consultar el Llibre dels secrets, però, morta també juntament amb la resta d’ancians per mor de la pesta, els oniriencs no sabien què fer. Llavors, reunits tots els habitants a la Plaça de la Felicitat, van decidir que havien de consultar el Llibre dels Cinc Flocs per saber si hi podien trobar una solució al seu futur. Així, per unanimitat, es decidí que la filla i la neta de Jana Flanders cercàssin, al llibre, el protocol a seguir. Amb açò, mare i filla anaren a la cambra de la seua ascendent i van treure d’un cofre un tom de cobertes daurades tancat amb cinc flocs de colors. Cada floc representava l’apartat dels cinc continguts fonamentals per a la tradició oral: el benestar, la solidaritat, l’amistat, l’estima i la veritat. Cada apartat desenvolupava la forma d’actuar dins cada terme. Quan la filla de Jana Flanders va desfer el primer floc i va obrir la coberta va trobar un apunt introductori preliminar:
“Aquest llibre només pot ser consultat per la Sàvia Major d’Oníria. De fer-ho altra persona que no sigui l’esmentada, Oníria desapareixerà. En el cas d’un succeït imprevist o catàstrofe extraordinària en la que no quedin majors al poble i el fet no sigui imputable a una malvestat dels seus habitants, només podrà consultar el llibre la neta de més edat de la Sàvia Major”.

Així que la neta de Jana Flanders, dins l’alcova de l’habitació de l’àvia, va llegir tota sola la segona pàgina del llibre, on hi havia escrit el secret per salvar Oníria de la seua desaparició. Es tractava dels somnis. Només els somnis podrien fer recobrar la vida, la felicitat i el benestar al poble. Llegit tot el protocol a seguir amb el compromís de mantenir el secret del perquè i de com era possible, la neta es va decidir a explicar-ho als vilatans que, de nou, s’havien retrobat a la plaça de la Felicitat. Es tractava de què tots els infants de la vila havien d’explicar als pares els somnis que tenien durant les nits i aquests fets onírics havien de ser exposats en plaça pública a tots els seus habitants. Després de quinze dies, els vilatans havien d’elegir els cinc millors somnis, un per cada floc del llibre. Els cinc somnis més fantàstics, més enginyosos, més solidaris i més alegres serien el guanyadors, la qual cosa faria possible que un avi o àvia dels cinc infants amb el somni més votat recobrassin la vida i tornassin al poble per seguir la transmissió oral als petits i perpetuar la tradició del saber viure a Oníria, la ciutat dels somnis, perquè eren aquests els que van fer possible la pervivència tradicional de la felicitat i benestar a la vila.



 Els infants dels cinc millors somnis van decidir quin dels seus dos avis materns havien de recuperar la vida i tornar al poble. Decidits els cinc majors que tornarien a viure, el diumenge es van reunir tots els habitants per rebre l’arribada dels cinc avis i àvies que havien de mantenir els secrets i la tradició del Consell de Savis i Sàvies, dels quals l’àvia de més edat dels cinc retornats seria la nova Sàvia Major. Els cinc avis i àvies van aparèixer somrients a la Plaça de la Felicitat per fer feliços a tots els oniriencs, que van recuperar, amb una gran festa, l’alegria i la normalitat del saber viure.

El camí d’entrada al poble va ser anomenat, des de llavors, avinguda Jana Flanders, i Oníria també se la va conèixer com la ciutat dels somnis, perquè van ser els somnis dels infants els que recobraren el futur d’aquella petita ciutat de muntanya. Perquè és en el somni d’un infant on hi ha el futur i on hi rau la veritable vida.

...

Bep Joan Casasnovas
22 d’abril de 2020