El cavaller poeta

Pròleg i presentació(*) del poemari Regalims, de Toni Moll

No fa falta dir que la festa de Sant Joan a Ciutadella conté totes les dimensions humanes. La frase pot semblar grandiloqüent. Sí, potser. Però és el que té, perquè al seu voltant s’hi expressen tot tipus de manifestacions vitals. Necessitam la festa per expressar-nos, per reivindicar-nos, per retrobar-nos en els escenaris de la vida, del gaudi, dels sentiments, de les emocions... Tots els pobles o comunitats tenen llur festa de referència que els identifica i els reafirma.

A Ciutadella, si més no, la festa té aquestes connotacions i representa tota una revolta social perquè és el temps i l’espai de dir-nos. I l’aportació individual malda de trobar el revogi adient per assumir una mateixa direcció col·lectiva, un destí compartit en la pertinença. Però també du la sacsejada intrínseca, la més personal, la més íntima; aquella reservada a l’ànima pròpia, la que la fa tremolar; la que guarda totes les vivències, els aprenentatges i l’estima. És com la festa de l’amor, la reivindicació, la solidaritat i la memòria. 

 

I dins aquesta experiència íntima s’hi coven les creacions, les sensacions que volem dedicar a tot allò que sentim i que batega al nostre interior. La festa nostrada ha fet córrer pàgines i pàgines de literatura santjoanera, però, i no debades, la poesia esdevé el llenguatge del cor, l’expressió escrita que ens porta a pouar en el més profund del nostre ésser. Així de clar ho expressa Sam Abrams:

 

“La poesia és la llengua a la màxima potència. No hi ha altra forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems. (...) Sigui quina sigui la lectura i la realitat que faci, la poesia sempre s’esforça per anar més enllà”.

 

És el cas concret que ens ocupa, ara i aquí, amb aquest nou poemari santjoaner que teniu a les mans. Perquè la poesia humanitza, ens humanitza.

 

Antoni Moll Marquès (Ciutadella 1963. L’amo de la Marcona) s’ha atrevit a posar sobre paper les seues emocions i experiències a través dels versos. Des dels seus anys de formació les lletres l’han acompanyat; tanmateix, fa molts anys que va optar per la pagesia, les seues formes i l’estil de vida al camp. I fa temps que escriu poemes. Ho fa perquè li agrada i ho fa des de la calma intermitent que el temps li atorga, com un degoteig intemporal. I heus aquí el títol del llibre, Regalims, en què ha volgut batejar aquest bell conjunt de poemes. A l’autor, per tant, li regalimen les vivències; les vessa, i ja tenim, idò, l’esperit santjoaner que degota i es deixa anar. Regalim, que es verbalitza en regalimar, té a veure amb regalar (= del francès Régaler: obsequiar, donar generosament) que prové, en el significat que ens ocupa, del llatí recalare (=deixar caure, deixar anar, córrer un líquid cap avall). I què és allò que regalima -o regala- aquest cavaller poeta? Suor, llàgrimes, emocions, alegries, experiències, sensacions... La vida sentida, la vida que raja. Així idò, un encert el títol.

 

Per altra banda, crec que deu ser el primer cavaller poeta de la història de la festa de Sant Joan. I aquest fet no deixa de ser curiós. Acostumats a què la lírica o prosa que glosa les mil cares de la festa solen venir de la mà de lletraferits, escriptors, professors o amants dels versos -o sigui, del món, diguem-ne, menestral o liberal-, ara serà un pagès, un cavaller, que ens ofereix la seua poesia festiva. Aquesta novetat és interessant, si més no perquè democratitza la poesia.

Quan en Toni Moll em va demanar de fer una ullada a un feix de poemes, escrits des del temps dilatat, a més d’alegrar-me, vaig sentir la curiositat en com poetitzaria la festa un membre de la qualcada. Ens ha de descobrir, òbviament, una nova percepció, una nova dimensió poètica que altres només hem interpretat a peu de carrer. I així és. El llibret que començareu serva les vivències d’un cavaller que, amb capell de teula, frac i fuet de verga, ha trescats tots els rituals festius. I molts d’aquests moments han esdevingut poemes. I com deu ser la poesia muntat en un cavall per Sant Joan? Idò és d’una gratificant lectura, perquè el lector o lectora se sabrà cavaller quan els llegesqui. O fins i tot entendrà l’empatia amb el seu cavall quan aquest li parla amb actitud sol·lícita: “Esglaiaré els ulls / i atent envestiré / per a fer-te pas. // Enlairaré el cos / potent i noble / per al gaudi d’un poble, / que em sap capaç. // I et seré lleial...  Ens fixarem, idò, que el seu corser (que vol dir cavallen la poesia. També en la literatura medieval corser s’atribueix a un cavall armat per a justes o tornejos), esdevé, així, un cavall poètic, humanitzat. Serà d’aquesta manera que Antoni Moll i el seu ‘company’ quadrúpede creen un binomi cabdal: cavall i cavaller conformen la figura mitològica d’un centaure. Són un per l’altre, fidels; viuen junts cada moment. Són un.

 

Però no es clou aquí la poesia del nostre genet. El cavaller-autor voreja tots els entorns de la festa, els observa i els defineix. I pressent, durant els dies previs, un guspireig que ve de lluny. I somia: Festeig encara un culte / que neix dins un bressol... Serà la immanència -citant l’estimat Miquel Anglada-, allò que portam a dintre i que viu en nosaltres, irremeiablement; i... arribes / entre tanques obertes / de rostoll daurat... De la pols del batre a l’era / de la suor a les gavelles... perquè el poeta fa notar la condició pagesa i entre el bladar de la Marcona ansieja la cita solsticial. I glateix l’espera...

 

Altrament, el preàmbul vol ser la premonició de l’esdevenir, perquè l’ànsia és un desig que es congria, talment un caliu guarda el foc que esdevindrà flamarada. I esclata: Renilli el déu i que troni, / la qualcada ja ha sortit... És l’eguinar del déu-equí que ens crida a festa; l’estridència del seguici cavalleresc que ja arreplega. Altra vegada la potència lírica del cavall elevat a deïtat. Són versos plens de força, regalims d’imatges que ens porten a la màgia que ens regala la festa i que l’autor sua des de l’ànima a través la ploma poètica. I ja hi som! Llavors, el pagès-escriptor ens diu que La festa és nada, / gaudeix a la fi / el so que establí / el fabioler... I com em fan regalimar, aquest versos, l’enyorança al nostre estimat Joan López Casasnovas: És l’hora en punt, un fabiol / refila hores daurades. (...) La folla festa ja és nada... (Pere Xerxa, Galops i glops. 1980).

 

Antoni Moll recorre els espais que li corresponen com a cavaller de la qualcada i en crea estampes bellíssimes. Evoca l’espiritualitat, els mites i creences: del llibre de les Set Sivelles / s’ha farcit el cavaller... Ai... el llibre de les Set Sivelles! que res escriu i tot ho guarda; on hi rauen els enigmes més antics de Sant Joan i que, tanmateix, ningú mai no ha llegit. És la taumatúrgia, l’encanteri inherent, l’imaginari cultural que tenyeix la celebració.

 

Trobarem també la festa de la memòria perquè necessitam revifar l’estima als que han marxat: Plora amb llàgrimes d’enyor / per la inevitable absència... per l’eterna companyia... El nostre autor tomba, aleshores, cap a l’empatia per l’Anyell elegit que ha d’esforçar-se unes hores per acomplir rituals marcats. I el plany amb esguard de poeta: Vol i no pot, pobret, / saber el que li passa / perquè l’han posat solet / lluny de la seua raça... 

 

En els actes més reposats i allunyats de la disbauxa Antoni Moll troba la reflexió més profunda, camí cap al palau, on es rebel·la contra antics feudalismes i on el pagès es reivindica amb veu àtica. És al poema Canya verda de Beguda. Aquesta canya com a estendard, com a símbol de dignitat, amb la verdor de l’esperança i amb l’orgull pagès: Canya verda de Beguda / mai no em veuràs sotmès. / Podràs veure’m pagès pobre / però mai pobre pagès... reblaneix la trista usura / de qui em vol al jaç del bou... I ens adverteix que cal aixecar-se sempre tot i que som... d’un poble tant condret / que commemora les derrotes... Alhora, a l’ombra fresca de la Catedral, a recer de la Missa de Caixers, el nostre autor treu el geni de la justícia i demana compressió per a l’estament del camp, per al sector agrari: no vull peanyes de bronze / que enalteixin ma follia, / però tampoc restar a l’ombra per dos dies d’empatia... Són versos colpidors que clamen al cel. Una esmena que ens proposa estimar la terra, però també la seua gent. És indestriable. No em vegeu del camp mesquí / ni figurant de la Diada. / Som custodi d’un paisatge que ens abraça, i me l’estim... El camp “ens abraça...” a tots! És el nostre territori i els pagesos són també la nostra gent: germans de culte, de festa i de dignitat.

 

La festa d’Antoni Moll, igualment, juga amb l’amor a com nexe vital. I és sa Estimada la força i el coratge: La breu besada de la partida / m’obre les ales de serenor... I ja som as Pla, on la glòria del cavaller poeta entra per la punta de l’asta i ...on el bes dels metalls / faran el ripunt a la festa... (“El bes dels metalls...”, quina bellíssima metàfora!!) I, de tornada, amb l’asta baixada i dins l’onatge de la multitud, torna el batec amorós: mai prou culleres seran guanyades / per professar-te el que t’estim... Sap el que diu i sap el que escriu perquè l’encert de l’ensortilla li ha somrigut en tres ocasions. L’èxtasi fet amor!

 

Teniu a les mans, per tant, un poemari fulgent com el matí del dia gran, com la nit única que guspireja arreu; que beu d’una essència de llargues arrels, que perviu al cor del cavaller i de molts altres santjoaners. Uns versos que, dit en el sentit més literari, són d’una lectura amable i senzilla però no exempts d’un format poètic digne i precís. Al marge dels recursos expressius que s’han apuntat més amunt, el nostre cavaller poeta posa un vernís brillant a la festa, però també, i sobretot, a la poesia festiva, que dignifica i honora amb bona nota.

 

Així, idò, vos convid a entrar en aquests carrerons santjoaners, farcits d’imatges vivificants, per percebre els Regalims d’una festa que sempre brolla de nou i sempre regala vida. Per tant,

 

...anem a cercar la bandera

i que la porti el caixer fadrí...

 

 

Bep Joan Casasnovas

Març de 2023

...

* Presentat a la llibreria VaDllibres el 2 de juny de 2023

El poeta filantrop, entre la pols i la vida

A Joan F. López Casasnovas. En el record.

 

El temps passa irremeiablement i els dies esdevenen núvols blancs o grisos que ens ho recorden. A vegades voldríem aturar el temps per arrebossar-nos en els espais magnànims que ens fan viure en plenitud, “tanmateix, no l’aturarem, al temps”, deies, Joan, en parlar de l’enyorança en la poesia santjoanera. Perquè és en les hores festives que hi trobam recer. També has versificat que “...a estones sembla que la vida no val més que una avellana buida”. Ho sembla, sí, però sé que no es així. Sé que les estones compartides es faran una llum que em seguirà il·luminant dreceres i que el teu mestratge seguirà amb mi “immortal si ho és l’ànima”.  Són versos teus que van i venen pels meus carrerons de festa, com un lament, com un tempus fugit sols capaç de viure dins el record, però alhora en la memòria viva que revifa el temps plaent.

Al caragol de Santa Clara. Dia de Sant Joan matí

 

Encara no tenia els 17 anys quan vas publicar Galops i glops (1980 i segona edició 1991), un poemari santjoaner que cal tenir com a referència i que posseeix una força lumínica que deixondeix consciències; amb una poderosa aposta literària que eleva la vida del poble a un estat primicer; a una poètica valenta que fixa realitats i desfà tuteles usurpades a la història comunitària. Alhora, emperò, s’amara de tendresa, d’enyorança, de precs, de cançons, d’amor... Un aplec que enalteix el sentiment col·lectiu. Un poemari que demana una relectura any rere any o, si més no, reviure els versos més sincers i més colpidors: “Conec encara un poble d’un passat quasi mític / gelós d’un vell tresor...”, “...el caduf més pròdig enceta amb la festa més alta”, “...balla la llum al cossiol, / uns ulls es miren com balla...”, “Festa: / no endevinaré la teua durada; / sé que vius dins mi, immortal, si ho és l’ànima...”. I tants i tants versos plens d’imatges suggeridores que ens ajuden a trobar noves dimensions, noves mirades. No debades, uns quants poemes d’aquest llibret han estat musicats: Solstici, Mirall, Àncora/arrels..., el darrer esdevingut un himne irrenunciable durant els dies previs. 

 

La teua producció poètica és enorme, la majoria inèdita. Amb tot, són cinc els llibrets de poesia que has publicat (Tríptic del vell marí -1974-, Galops i glops -1980 i 1991-, Tiranya al vespre -1982-, De sol a sol -1999- i Caragols dels jorns -2014-). I no deixa de ser curiós (o potser no!) que dos d’ells siguin sobre la festa de Sant Joan. D’un (Galops i glops) a l’altre (Caragols dels jorns) hi ha 34 anys de distància: la mirada neta de la joventut i la maduresa feta saviesa i coneixement. Tanmateix, d’igual bellesa, amb la mateixa advocació, amb la mateixa estima i amb tota l’admiració que per a tu et mereixia la festa. Altrament, són moltíssims els poemes santjoaners espargits per publicacions i revistes. N’hi ha a betzef! I, com no, -faltaria més!- també vas tenir la teua estampa de la Missa de Caixers l’any 1980 amb el títol de Caragol des Born: “Graviten cap amunt crineres de cavalls, cavallers, gernació, / arcàngels santjoaners d’amples ales...”

 

Va ser l’arribada dels Caragols dels jorns (2014) una renovació benvolguda amb un repertori que recull altre cop totes les emocions que tu bé sabies furgar dins cada racó festiu. I 34 anys després les cordes de l’ànima et seguien sent sensibles. I no cal recordar la potència que vas insuflar a cada creació lírica, on reflecties la franca mirada a la festa nostrada i que magnificaves amb el cor enardit: “Alts Caixers de Sant Joan, cavallers d’una Croada… Per carrerons laberíntics / la sang bull / la joia passa…. A l’estrep de la nit / la lluna canta…” Amb cert to èpic sublimaves l’esclat efímer de les experiències; vessaves la immanència, allò que vivia amb tu. Des de la versió encesa (la sang bull) al gaudi callat i melós d’una contemplació màgica on la lluna canta a l’estrep de la nit. Quina bellesa!

Caragol de Santa Clara

 

I és que tu, Joan, sempre t’has mostrat santjoaner. Ho sé. De forma discreta, sense aldarulls ni bauxes desbocades. La teua passió per la festa del poble era des de l’observança atenta i humana; compartida des del vessant més filantròpic, perquè estimaves la celebració i vas estimar la seua gent, la gent del teu poble. I és així com ho expliques als teus poemes; des de la pau i l’amor, però no exempt d’embridar el teu corser poètic contra les injustícies. I és aquesta una altra característica de la teua personalitat que mai no vas voler evitar: la de vindicar la dignitat, la fraternitat i la llibertat de la teua gent. I heus aquí un Poeta del poble! És així com també es va conèixer a Miguel Hernández, el poeta alacantí de la generació del 27, perquè, com tu, Joan, sempre lluitava contra els opressors; apostava pels més desvalguts, pels més reprimits; pels jornalers de la terra: “No los levantó la nada, / ni el dinero, ni el señor, / sino la tierra callada, / el trabajo y el sudor”. I tu també, sempre, vas expressar en els teus versos l’empatia amb els pagesos que van patir la tirania dels poderosos: “Lligats per sempre a uns conreus escassíssims / en el pedreny secular (...) s’ha anat fent la història que han après. / Amb roja sang, analfabets, la van escriure / ells, a qui els fou negada la lletra, / i amb rella de foc se’ls va llaurar la pell”. Sempre amb la teua ploma -i també sense- al costat dels qui els van furtar la dignitat.

 

La teua humanitat també va contenir els records en versos de les teues amistats més properes que, com tu fa poc, també van marxar massa prest al Santjoan del més enllà. Les dedicatòries les vas fer glops de vida: a la memòria d’en Manu Casasnovas, amic de lluites i d’estudis que va traspassar molt jove, li vas escriure “Feim una festa tant viva / com les més vives que hi ha...”. Al teu amic cordial i advocat, Josep Gelabert Novella, amb una prosa poètica titulada “El verd, la vida”: “Et veig, amic, en l’arena que s’escampa (...) La mort no ens ho ha pres tot, perquè retornes...”. També a l’entranyable i rialler Bep Moll, qui fou Caixer Casat el bienni 1970-71: “Vau fugir al llarg des Pla / ignorant que hi ha un món / en què no calen plors”; o també, fins i tot, vas captar el sentiment d’un cavaller antic i popular que des de les arcades de l’Hospital contemplava la qualcada en la que no va poder participar aquell any. Poc després partia cap al Santjoan etern. És el poema El darrer record: “Però l’hora ha arribat i té la brida llesta: / empinarà el cavall i arronsarà la Mort”.

Vam trescar junts alguns moments de la festa, entre galops, glops i caragols adiats. Ens hem trobat as Born, as Pla, a ses Voltes, a Santa Clara... entre els cavalls enardits, entre la bulla que emana la ciutat solsticial i levítica, on volíem aturar el temps, però “tanmateix, no l’aturarem, al temps”. No obstant açò, la màgia de Sant Joan farà possibles els nostres desitjos “...i embridarem el destí que ens ve a la caça. / I ens voldrem nets i lliures per enganar la mort sortint de data”. Enganarem la mort, sí, sortint de la realitat mundana i ens trobarem en l’encanteri dels miratges. Perquè la poesia, com la festa, ho fa tot possible:

 

Quin just consol hauré si la foscor

s’ha endut la llum que m’ha donat la força

per solcar tot de versos l’horitzó?

A la deriva vaig sense rems ni orsa,

ni arjau ni vela que en cala m’ancori.

Som un cec nauta per a qualsevol far.

L’obscuritat no vull que ara em devori.

Vine, Joan, amb cançons de terra i mar

i enxarxarem els mots amb bona lletra.

Porta llapis, paper i el teu mestratge

perquè la llum festiva ha de permetre

el teu retorn amb galops de coratge!

 

Els qui teniu la blanca ànima honesta

sou immortals cavallers de la festa.

 

Et veuré, idò, amic, entre la pols i la vida que el desig reclama quan la diada ens cridi i ens convoqui. Vine, Joan; abraona l’arjau del teu llaüt -barca i pàtria- i amarra’l al vell port de la Ciutat de Perella, que t’hi esperam amb la Qualcada. Torna, vell mariner, per les rutes blaves de la Mediterrània, que et retrunyi un tambor damunt les ones i et soni un fabiol dins l’estelada.

 

Bep Joan Casasnovas

...

Article de la revista especial de Sant Joan 2023 del Setmanari El Iris.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Crec que és molt important seguir reivindicant a través dels poetes”

Maria Àngels Gornés presentà a Lithica el nou disc Les ales obertes, amb els músics Guiem Soldevila, David Rotger, Violant Menorca, Lluís Gener i Moisès Pelegrí.

 

 Fa prop de 50 anys que canta, però va ser l’any 1976 que Maria Àngels Gornés es va decidir a composar la pròpia música, fixant-la als versos de poetes menorquins. La seua llarga trajectòria li ha donat una veu ben reconeguda arreu de l’illa que manté tendra i melosa com el primer dia i que ara la converteixen en la Musa de Menorca. Presentà el seu nou treball discogràfic, Les ales obertes, a l’amfiteatre de les Pedreres de s’Hostal, en el marc del Festival d’Estiu, Fosquets de Lithica.

Concert de dia 7 de juliol de 2022 a Lithica. Foto: Fosquets de Lithica 

Començar a cantar de ben jove imitant els seus referents de l’època. Però va tenir la voluntat d’anar més enllà: “Volia fer coses meues i va ser a través d’un poemari de Gumersind Gomila, que em va passar el meu cosí Joan López Casasnovas, quan em vaig introduir en aquest món de la cançó. Vaig veure la llum. Els poemes de Gomila em van il·luminar i record que practicava i posava música a les lletres fins tot quan era a la feina”, conta, com si d’açò en fes pocs anys.

 

Les ales obertes (Blau Produccions) és el seu tercer treball discogràfic, tot i que havia editat també qualque single. Es tracta de cançons de fa anys, que tenia guardades i que havia cantat en molt poques ocasions. Però hi ha novetats, com un poema de Carme Cloquells “perquè li vaig trobar una sensibilitat especial que em feia ganes incorporar, i perquè volia una veu i visió femenina a aquest nou disc. Una cançó on ella també hi participa”, afegeix Gornés. També un nou tema, Cançó d’estiu, que és un poema de Joan López “que ha musicat en Guiem Soldevila, i on també hi participa cantant”. És així que l’artista de Ciutadella va actuar a les Pedreres de s’Hostal amb totes les cançons del nou CD, però també d’altres. Un format de concert en què també repeteix amb els seus músics habituals. Sols hi ha una novetat: David Rotger, “que s’ha adaptat molt ràpidament. Amb na Violant Menorca, en Moisès Pelegrí i en Lluís Gener ens coneixem de fa temps. I en Guiem molt més encara, clar! Tots ells són una garantia i la millor confiança de poder fer les coses bé, com en altres ocasions. N’estic molt contenta de tots”.

La cantautora diu no haver pensat mai en canviar d’estil musical. “No. Mai no m’ho he plantejat. Posar veu i música a poetes de Menorca sempre m’ha alimentat moltíssim. Per a mi la poesia és molt important i traslladar-me al terreny dels poetes em fa sentir bé i em satisfà poder seguir fent l’estil que he fet sempre”. I és que més de 40 anys després Gornés creu que cal seguir amb la reivindicació pacífica per a la defensa del paisatge, del territori, de la llengua, de la cultura pròpia i “seguir cantant per l’esperança... Crec que és molt necessari reivindicar, a través dels poetes, la justícia, la pau, els drets socials, l’entorn natural, etc. Encara hi ha guerres, pobresa, precarietat, injustícies arreu del món. M’estim Menorca i pens que és una sort haver nascut a aquesta illa. És a partir d’estimar la nostra terra i cultura quan serem capaços també d’entendre i estimar altres pobles i cultures”. 

 

Algú va dir que els cantautors desapareixen. Gornés, tanmateix, no creu que el seu sigui un gènere musical que es perdi. “Sempre hi haurà lletres i molta oferta de música. Sempre s’explicaran coses del món, d’aquí i de més enllà. Crec que hi haurà gent jove amb nous estils i noves músiques. Jo ho respect tot, sempre per a bé. Crec que seguirem amb músiques i cançons que reivindiquin l’esperança. L’art i la cultura serveixen per a transformar. I açò, pens que seguirà expressant-se”.

 

És així com es va presentà a Lithica. La veu inconfusible de Maria Àngels Gornés s’espargí per tots els racons de les Pedreres; fidel als seus principis, amb el seu estil, amb el seu ideal de cantant i amb la seua sensibilitat humana i solidària. A més, “en un lloc tan especial com aquest. És un espai que captiva; per la bona acústica, per l’entorn, per l’encant que té aquest lloc... Sincerament, em fa molta il·lusió”, afirma contenta i agraïda.

 

Deia llavors que tenia una idea de com volia que fos el concert Lithica: “pujar a dalt de l’escenari i obrir les ales... Amb els primers versos ens deixarem endur per manifestar un punt d’esperança davant l’actual situació; cantarem per reclamar un món i una Terra millor, més humà, per avançar... Em fa molta il·lusió compartir aquest moment. Només esper que la gent quedi contenta”.

 

 

Bep Joan Casasnovas

5 juliol 2022

L’al·lota que vestia de blanc

Contes santjoaners 

Vestia de blanc, l’al·lota. I em somreia, agradosa. Li sortia mig cos per dalt la paret seca del camí que entrava al lloc. Jo, un infantó de pocs anys, restava encantat de veure-la. Sempre, emperò, des d’una certa distància. Un dia m’hi vaig voler atracar, encuriosit, però ella sempre em desapareixia. Sempre. Vaig ser una criatura riallera. M’ho van dir sempre, sobre tot l’àvia Joana i les ties. Llavors, ma mare somreia, orgullosa, i m’acaronava la meua cara rosada. Els meus germans majors i els pares feien una xalada quan els deia que havia vist l’al·lota vestida de blanc davall de la figuera, vora les solls i l’estable. També reien molt a l’hora de dinar quan en demanaven si havia vist qualcú. Jo els deia que havia vist homenets amb cavalls blancs que galopaven per damunt dels nivolats blancs del cel. N’hi havia molts. I feien bots i xalaven molt. Jo els cridava, però no me sentien. I jo vaig demanar a mon pare per què no queien els cavallers de dalt dels nivolats. I venga rialles! I jo també reia, condescendent, perquè veia que el que jo deia els feia riure molt. Açò sempre solia ser el mes de juny, quan començava a fer calor i mon pare treia a qualcar en Sultan, que era el cavall vermell que teníem a Son Esperit. Jo sempre anava a peu prop d’ell quan qualcava dins lloc o quan trotava pel camí que anava a Perella. I moltes vegades ell m’asseia al coll del cavall, ran de la sella i em protegia entre els dos braços mentre regia en Sultan. Em sentia feliç perquè em creia que era jo que menava el cavall. I record que solia veure l’al·lota vestida de blanc que somreia i corria al costat nostre. M’imaginava que jo era un cavaller de Sant Joan i mon pare me deia que quan fos més gros sortiria també, ben mudat, dalt el cavall, a fer la Festa. I jo que frissava de créixer per dur en Sultan a fer bots pel poble, ben vestit i amb el capell posat, com ho feien ell i els concos. Quan mon pare tornava a enfonyar el cavall a l’estable, allà, estalonada a la barrera, sempre hi havia l’al·lota vestida de blanc que reia. 

Els diumenges de juny, el concos solien venir amb els cavalls a fer un poc de bulla dins el lloc. I feien bots i rèiem moltíssim. Anàvem a la tanca de l’era i ens assèiem a la paret baixa per veure els cavallotis que feien córrer els concos i mon pare. El més bo i polit era en Sultan, perquè era vermell i el més gros. El conco en Sebastià sempre solia fer por a ma mare i a ma germana amb el cavall. Elles els tenien pànic a aquells animals tan grossos. I piulaven molt fort i corrien quan venia el conco. Ma mare m’agafava de la mà molt fort. Jo li deia que si te’ls estimes, als cavalls, no fan res. I ma mare m’acaronava la cara somrient. Aquells diumenges, a vegades, també veia l’al·lota del vestit blanc que ens mirava per damunt de la paret seca del camí. I també reia molt, com nosaltres.

 

Em vaig fer un poc més gran i els estius vaig començar a ajudar mon pare i el germà amb les feines del lloc. I des d’aquell primer mes de juny de feina, ja no vaig veure mai més l’al·lota de blanc. I vaig entendre que ja no era un fillet que somiava solitari i que contava històries de cavallers per damunt dels nivolats. Hi vaig fer uns anys de pagès a Son Esperit i vaig ser cavaller de Sant Joan unes quantes vegades. El primer any que vaig sortir a fer la Festa va ser amb en Sultan i aquell somni d’infant va ser real. Però aquell estimat cavall vermell va morir l’any següent. El vam enterrar vora la figuera de les solls i l’estable. Quan ja era un jovenet, vaig anar a fer feina al poble i vaig deixar de ser pagès. Mon pare i el germà hi van continuar. Encara ara el germà surt a fer la Festa. Ha tingut cavalls menorquins molt de temps. Ara en té un de molt polit que diu que és el millor que hi ha hagut a Son Esperit. Jo no li vull dir res perquè sé que el millor va ser en Sultan. Però potser siguin els records feliços que encara em vesteixen la memòria. Ara faré 63 anys i potser visc d’enyorances, més que de realitats. Vaig viure la festa a peu molts anys, però amb molta alegria i sentiment. Sempre em va agradar Sant Joan i ara també m’agrada però el veig diferent. Deu ser cosa del temps, de l’edat. Record la il·lusió d’aquell infant rialler que vaig ser quan amb ma mare i ma germana anàvem dalt del Passeig a veure fer el Caragol des Born, perquè ma mare, Déu ens guardi de davallar amb la por que tenia! Anàvem davall de ses Voltes o per Sant Clara, arraconats, per veure els cavalls com entraven dins les cases. I també per dalt de sa Muradeta per veure els Jocs i Corregudes. Sempre esperàvem plens de gaubança que passàs mon pare amb en Sultan. Jo xalava molt i sempre deia que jo seria un cavaller de Sant Joan. M’ho havia dit mon pare i jo el creia. Quan els cavalls se’n anaven jo demanava a ma mare, per què ja s’ha acabat? I ma mare somreia i m’acaronava la cara. M’agradava molt tot. Tot. Ara, moltes dècades després em deman per què m’agradava tant tot. Tal vegada deu ser perquè admirava mon pare com a cavaller de Sant Joan; perquè el veia el mes de juny a cavall per dins el lloc; perquè tenia la il·lusió de jo també ser un cavaller i anar a fer la Festa; o perquè si t’estimes els cavalls saps que no et faran res i el que fan t’agrada. Crec que si ens cream una il·lusió, perdura. Avui dia hi ha una joventut que fa una bullassa, i es ben nota, però ja no hi ha avis o pares amb els seus fills i nets pels carrers quan passen els cavalls ben elegants. Hi ha molta gent per tot. Massa. La festa és per als joves, no per a la gent gran ni per a fillets i filletes. I ara pens que jo vaig tenir molta sort aquells santjoans d’infantesa, perquè vaig veure sempre moltes coses. I ara, fa uns anys, vaig decidir de no guaitar més a ses Voltes o as Born perquè m’hi sent molt incòmode. Deu ser l’edat tal vegada. O que res ja no és igual. Tampoc sé si el temps canvia les coses o ens canvia a nosaltres.

 

Feia uns anys que no havia estat a Son Esperit. Amb els germans i nebots ens vèiem a poble, perquè tots hi teníem casa. Però el germà ens hi va convidar a dinar un diumenge de juny. Cada any, encara, com un vell costum, els diumenge s’hi trobaven amb els cavalls els nebots i altres familiars. Des que van morir els pares ja no hi vaig assistir més. El germà ens diria que aquell seria el darrer any que sortiria a fer la Festa. I estava trist. Havia sortit sempre des de molt fillet. El metge li va recomanar que, pel bé de l’esquena, deixàs d’anar a cavall. I que es jubilàs com més prest millor. Tenia dolències cròniques a la columna vertebral, però havia decidit, per darrera vegada, sortir a fer la Festa. Aquell migdia va qualcar una estona. Son Esperit havia canviat. Les cases estaven millor; hi havia uns altres bouers, més grans, i també molta maquinària que mon pare no va tenir mai. I vaig recordar el fillet somniador que vaig ser en aquell lloc d’infància. Vaig anar a caminar per l’entorn i just sortir de la porxada vaig mirar al cel blau ple de nivolats, però no hi havia homenets amb cavalls blancs que fessin bots. I vaig somriure, infantívol i enyoradís. Vaig veure també, mig enderrocats, l’estable i les solls buides, però encara hi havia aquella figuera verda tan vella, com un símbol del temps. Quan ets un infant, un gest, un detall, una cara, un racó, un arbre, un somni, una admiració... et pot conformar la vida d’una o altra manera. I vaig recordar que prop d’aquella figuera hi estava enterrat en Sultan, el cavall vermell, el millor cavall que ha tingut mai Son Esperit. Va ser quan vaig entendre que el temps som nosaltres mateixos. Llavors, allà mateix, em va aparèixer l’al·lota que vestia de blanc. I em va somriure.

 

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

(Article publicat a la Revista de Sant Joan del setmanari El Iris 2022)

Va morir decebut Mestre Joan Benejam?

Vaig assistir a la ruta sobre la biografia urbana de Mestre Joan Benejam, organitzada per l’Ajuntament i el Cercle Artístic el passat dissabte dia 2 d’abril. Em segueix apassionant la seua vida i obra i seguesc aprenent coses noves de la seua trajectòria. Amb tot, havia llegit alguns treballs sobre el Mestre d’autors que l’han estudiat a fons. De fet, seguesc repassant aquests documents, especialment el de Isabel Vilafranca i Manguán, però també d’altres.

Bust de l'Insigne pedagog ciutadellenc, ubicat a la Contramurada, Avinguda Capità Negrete. Eregit el febrer de 1972, als 50 anys de la seua mort.

Joan Benejam i Vives (Ciutadella 1846-1922) es va jubilar l'any 1912, a l'edat de 66 anys. L'octubre d'aquell mateix any marxà cap a Cuba a veure els seus fills. Quan partí de l'illa, apareix una carta anònima de comiat a la Revista quinzenal Llum Nova des Migjorn Gran (n. 9 de 19 d’octubre de 1912) en què se li demana per què se'n va. Alhora li expressa la seua comprensió per la manera com l’havien tractat (era  Mestre reconegut i amb reputació). També escriu sobre la poca fe dels ciutadans amb la governació espanyola de l’època. Curiós és que la marxa de Benejam és tractada com una "fugida".

 

Transcric literalement fragments de la carta, que és molt més llarga:

 

"Però, perqué vos n'anau? ¿No hi han ja en la Patria cors que vos estimin? No hi teniu aquí recorts que vos encadenan á n'aquesta terra? (...) ¿No tenen cap atractiu per vos ja aquestes generacions que hau educades y emotllades segons la vostra imatge? (...)

"Si; teniu prou motius per fer-ho. Feis be de fugir d'Espanya. Allá, á Cuba, trobareu á tres fills que vos esperan brassos oberts, allá vos hi sonriu la fortuna..."

 

"Aquí no hau trobat embent per les vostres ideas, correspondencia als vostres esforsos, Atmósfera entre els pedagochs, gratitut entre els de vos afavorits, protecció de part dels governants. L'esperit espanyol dorm un so profundissim; els que regeixen els destins de la nostra Espanya s'ocupan mes de política, deixan construir 'plasses de toros', afalagan a les balladores y en canvi deixen sufrir fam als mestres, oblidan l'agricultura, abandonan l'Industria y no s'entemen de que passa el tren del progrés, arrotllantmos, atxafantmos y que anantse terres enfora mos deixa sumits en la miseria, en la rutina, en l'atrás..."

Quan llegesc articles del finals del segle XIX i principi del segle XX not que no hem avançat massa en els temes cabdals i que encara arrossagam dèficits importants. L'any 1912 la política del Govern espanyol no era massa ben acollida en aquesta illa tan perifèrica, (Francesc d’Albranca també arremet contra la política espanyola a la mateixa revista) si més no per un important sector. Tanmateix, l'espanyolització seguia el curs que havia iniciat ja a principis del segle XIX. La carta la firma "Un Admirador". Probablement seria un alumne seu (o bé una persona propera al Mestre, que, per la grafia en la combinació pronominal amb els verbs, podria ser mallorquí) dolgut per veure com un cervell d'aquells temps i bon educador 'fugia' del lloc que va estimar tant, però que, potser, no s’hi sentia prou reconegut per la impagable tasca duita a terme en la culturització de la societat ciutadellenca i menorquina. Potser, s’havia decebut després de tants anys procurant un progrés que no avançava gaire. Potser, altrament, que després d’una vida dedicada a la docència -i dos anys després de perdre la seua esposa- enyoràs els fills que tenia a Cuba. També és més probable.

Emplaçaments on Benejam tingué el seu Colegio Ciudadelano quan tornà a Ciutadella. Al número 11 de la Plaça d'Abastos (Pl. des Mercat o des Peix) i al n. 15 del carrer  de Sant Cristòfol

Sempre he pensat -ateses les lectures fetes sobre el pedagog- que Mestre Benejam va passar els darrers anys de la seva vida trist, decaigut, decebut. Tal vegada per no veure del tot acomplert l'ideal de transformar una societat anquilosada i endarrerida, sobretot la ciutadellenca. Ho va intentar. La bibliografia sobre la seua vida i obra ho expressa abastament. Amb tot, sí que va ser reconegut fora de Ciutadella. Havia conferenciat de forma notable a Madrid, Barcelona, Granada, Palma i a altres llocs. També a l’Ateneu de Maó. Tanmateix, a Ciutadella les seues conferències són poques i en destaca una al Casino 17 de Gener el mes de març de 1906 titulada Mis aspiraciones con respecto al pueblo trabajador, que segons Miquel Àngel Limon va ser “una demostració de la racionalitat i el sentit de la tolerància ideològica que volgué predicar”.

L’ideari regenerador de Benejam excloïa dels seus mètodes l’ensenyament d’Escola tradicionalista controlat per l’Església i el poder benestant i reclamava una formació innovadora i lliure de pensament i criteris pedagògics: l’Escola Nova. Els seus 40 anys de docència han deixat empremta per allà on ha passat i va ser estimat i admirat sempre fins a la seua mort. El seu traspàs va commoure els ciutadellencs emigrats a Argentina i Cuba, a moltíssims menorquins exalumnes seus i un gran nombre d’autoritats educatives. Els reconeixements van ser destacats, també, llavors, des de l’Ajuntament ciutadellenc. Tot just acabada la carrera de magisteri a Barcelona fou mestre a Blanes, Girona (1868), on sols hi feu un any o dos. I amb tan poc temps, allà també hi va deixar la seua petja tot i ser un mestre molt jove. Blanes té un carrer dedicar a Joan Benejam i Vives i l’any 1922, quan va morir, van ser moltes les mostres d’afecte publicades al Recull, el diari local de Blanes, entre les que s’hi trobaven la del literat i poeta català Joaquim Ruyra, qui afirmava que havia estat alumne seu (Vilafranca i Manguan).

Fernando Ortiz, una figura intel·lectual destacada a Cuba, fou alumne de Mestre Benejam durant 14 anys a Ciutadella, el qual sempre el va tenir en memòria. Aquest fet es recull en un document de la investigadora de la Biblioteca Nacional José Martí de l’Havana, María del Rosario Díaz, quan parla de Fernándo Ortiz. Diu així:

“Desde su más tierna infancia, Fernando Ortiz estuvo muy relacionado con los llamados países catalanes. En Ciutadella, población de la isla balear de Menorca, vivió prácticamente sus iniciales 15 años (1881-1895). Apenas cumplido su primer año de vida fue llevado a vivir, con su madre y familiares cercanos, a la población de la isla balear donde su padrino (1) se había retirado después de amasar fortuna en negocios relacionados con la industria del calzado y en el comercio con Cuba”.

(Ortiz) “…pertenecía a una familia de “indianos” adinerados, de pensamiento liberal y de cultura. Es muy probable, entonces, que el padrino de Ortiz, jefe familiar y alcalde del pueblo (no va ser regidor?), simpatizara con las ideas del Movimiento Catalanista y con la figura de Francisco Pi y Margall (1824-1901) (…) Su padrino animaba por entonces una tertulia en la que participaban amigos y colaboradores culturales como el escritor Andrés (per Àngel?) Ruiz y Pablo, Joan Benejam (maestro del niño Fernando en su escuela de novedosos métodos pedagógicos), y el archiduque Luis Salvador de Austria, enamorado de las islas Baleares, quien escribió un libro donde recogió su folklore, historia y costumbres: Die Balearen (1892). Los tertuliantes eran fervorosos partidarios del krausismo, que en España tuvo un gran ascendiente sobre algunos grandes pensadores muy críticos con la decadente situación intelectual española, como Joaquín Costa, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Rafael María de Labra y Emilio Castelar. Además, como hombres abiertos a las corrientes políticas progresistas, cabe la posibilidad de que apoyaran al Catalanismo”.

Cantonada carrer Joan Benejam/Capità Negrete. A finals del segle XIX era un trast (solar) sense edificar i on els estius s'hi instal·lava un petit teatre. Aquí és on l'any 1885 s'estrenà Foc i Fum per al públic.

L’any 1908, uns anys abans de partir cap a Cuba, el mateix Àngel Ruiz i Pablo havia criticat durament (des del Col·legi Salesià) l'ensenyament públic i regeneracionista que, a Ciutadella, dirigia des de feia mes de 30 anys Mestre Benejam. Segons conta Antoni Marquès Benejam, en el treball Els Col·legis religiosos de Ciutadella de Menorca. 1900-1940, en una memòria o informe del col·legi salesià l’escriptor des Castell afirmava:

 “…Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca”. 

“De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo…”“

¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtese con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y escuelas de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados.

El mateix Antoni Marquès afegeix al respecte de les escoles privades religioses:

 “...les ensenyances estaven pautades, religiosament establertes i ideològicament orientades, en un temps on a Ciutadella començaven a arribar nous aires de progrés i de canvi de mentalitats. Els progressistes del Casino 17 de Gener (lloc on Joan Benajam hi va fer xerrades i classes per a adults), quasi bé l’antítesi del que eren els salesians, ja feia temps que havien començat amb classes nocturnes, i estaven a punt de construir un nou centre escolar en condicions per la demanda que tenien, a fi de formalitzar la tasca educativa que estaven fent. Era una altra manera de veure l’ensenyament; partia d’una mentalitat oberta, d’una aposta per l’alfabetització del poble i la culturització de la societat, sense imposicions ideològiques evidents; era una altra manera de veure el món, contraposada al concepte religiós, sí, però mai contrària a que formés part de la tria personal de cadascú; una cosa no tenia perquè llevar l’altre; així però, no es considerava des de l’altre sector, i l’Associació d’Antics Alumnes Salesians va començar una cruenta campanya contra l’escola laica (...) Era una altra manera de veure les coses, però que en res ajudava a la convivència de la societat; ans el contrari, sense adonar-se’n estaven creant un centre selectiu, en el que ja no tan sols imperaven els preceptes religiosos, sinó que, a més, s’havia d’anar en contra d’una nova manera de pensar”.

 Mestre Joan Benejam era un krausista moderat però regeneracionista convençut. Tenia els objectius fixats en la renovació pedagògica, en l’ensenyament com a instrument per a la transformació social i en contra de l’escola tradicionalista. El krausisme l’aplicà en l’escola experimental i activa a través del teatre i en excursions per fer apropar el coneixement a la realitat, perquè el corrent krausià centrava l’entorn natural i mediambiental com un eix fonamental per a l’educació i l’aprenentatge. A l’Estat espanyol, la Restauració borbònica de 1874 foragità els krausistes de l’ensenyament oficial, encara que els nous mètodes s’anaven introduint igualment a través la Institución Libre de Eneseñanza, una línia privada creada l’any 1876, i com també ho feia Joan Benejam des l’àmbit particular i, en la mesura de les seues possibilitats, també en l’entorn de l’Escola pública que dirigia.

Escultura funerària dedicada a Joan Benejam. Obra sufragada per residents ciutadellencs a Argentina (Còrdova i Villa Maria) i per antics alumnes del Mestre.

La laïcitat i el republicanisme de Joan Benejam -i els seus mètodes pedagògics avançats-  dissentien del pensament moral que imprimia llavors l’aristocràcia i l’Església catòlica a Menorca, però sobretot a Ciutadella. La seua feina de mestre innovador durant 40 anys no va ser mai considerada ni reconeguda per la classe dirigent d’aquell temps, ni en la dictadura de Primo de Rivera i en la franquista. Si durant la Restauració borbònica de 1874 els krausistes van ser apartats de l’escola pública, l’any 1939 van ser prohibits en qualsevol àmbit (s’acabà la Institución Libre de Enseñanza). I potser per açò el Règim franquista només va permetre de Joan Benejam la publicitat de la seua obra costumista (Foc i Fum, Ciutadella Veia...), mentre que la qualitat de tota la seua extensa obra pedagògica va ser molt més reconeguda fora que a la pròpia illa. 

Isabel Vilafranca recorda les dificultats que li van crear a Mestre Benejam el seu tarannà innovador i el seu esperit reformista. Si Ruiz i Pablo i les lletres del Boletín salesiano fiblaven de valent les innovacions pedagògiques que sempre havia abanderat el Mestre, dos anys més tard, 1910, Benejam reflecteix la tristesa que significà el bombardeig a la seua llarga trajectòria educativa. A més, també l’any 1910, mor la seua esposa (havia perdut també el seu fill major l’any 1896 a l’edat de 22 anys) i aquell mateix any publica El problema educativo (Ciutadella, Impremta i Llibreria de Salvador Fàbregues, 1910) on diu: 

“Conservamos, hasta la médula de nuestros huesos, substancias morbosas del escolasticismo de las pasadas centurias. Y lo peor es que sucumbimos a las exigencias del vulgo, nos adaptamos al gusto de las familias, como si no tuviéramos criterio propio ni confianza en nosotros mismos”.

“Recuerdo perfectamente mis años juveniles de maestro. ¡Cuánto hube de luchar por sacar a flote mis convicciones! Aquello de desterrar el papel cuadriculado y los eternos palotes para enseñar la formación de las letras; aquello de eliminar el tratadito de gramática y de aritmética para someter la teoría a la práctica en estas materias para evitar la enseñanza libresca, me ocasionó sendos disgustos y hasta se llegó a dudar de mi suficiencia”.

Dos anys més tard, 1912, Benejam es jubilà i marxà cap a Cuba per retrobar-se amb els seus fills. I d’aquí la carta anònima de “Un Admirador” l’octubre de 1912 a la revista Llum Nova que exposa la poca consideració donada al Mestre aquells darrers anys. L’any 1914 tornà a Ciutadella on va seguir explicant els seus mètodes innovadors, oferint conferències i escrivint noves publicacions.

Per tot plegat, no deixen de xocar-me les afirmacions fetes per Ruiz i Pablo l’any 1908 i el seu gir de mentalitat política i social, quan uns anys abans compartia amb el pedagog “animades tertúlies” promogudes per l’empresari sabater, juntament amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i el joveníssim Fernando Ortiz. En aquest sentit aquest canvi d’orientació de Ruiz i Pablo ja l’han tractat altres analistes culturals, com en una conferència de Pere Gomila:

“…hi haurà altres moments que conformaran el drama personal de l’escriptor. Un serà el seu posicionament ideològic que prest canvià radicalment. Així, si en la seva joventut havia abraçat idees republicanes i s’havia introduït en els cercles republicans maonesos, (...) quan se’n va a viure a Ciutadella es decanta cap a posicions regionalistes i clarament conservadores…”

L’any 1917 Joan Benejam és elegit regidor al Consistori de Ciutadella pel Partit Republicà, càrrec que ocupà fins la seua mort. Potser va creure que si no havia aconseguit una notable transformació des de l’àmbit educatiu, ho podria fer des del camp de la política local amb l’afany de poder transformar una societat que ell considerava que no havia avançat prou. 

A mi em dona la sensació que Benejam va viure decebut els darrers anys i que la seua lluita no va poder abastar els seus ideals, els que va mantenir sempre des de la tornada de Blanes format com a Mestre i convençut com a republicà. El que si tenc clar que, encara ara, i a través de les noves investigacions d’experts, Joan Benejam ens segueix donant lliçons de les coses, lliçons de la vida... Llegir i escoltar sobre la seua figura és el millor reconeixement que li podem oferir actualment.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

***

(1) Sembla ser que l’empresari seria Jeroni Cabrisas i Caimaris (1817-1904), el qual retornà a Ciutadella l’any 1859 on feu aflorar una potent indústria de calçat, alhora que, juntament amb altres industrials sabaters finançaren l’Escola d’Adults que impulsà Joan Benejam l’any 1884. No ho he pogut certificar amb seguretat. Si qualcú ho pot confirmar, serà d’agrair.