dilluns, 6 de juny de 2022

L’al·lota que vestia de blanc

Contes santjoaners 


Vestia de blanc, l’al·lota. I em somreia, agradosa. Li sortia mig cos per dalt la paret seca del camí que entrava al lloc. Jo, un infantó de pocs anys, restava encantat de veure-la. Sempre, emperò, des d’una certa distància. Un dia m’hi vaig voler atracar, encuriosit, però ella sempre em desapareixia. Sempre. Vaig ser una criatura riallera. M’ho van dir sempre, sobre tot l’àvia Joana i les ties. Llavors, ma mare somreia, orgullosa, i m’acaronava la meua cara rosada. Els meus germans majors i els pares feien una xalada quan els deia que havia vist l’al·lota vestida de blanc davall de la figuera, vora les solls i l’estable. També reien molt a l’hora de dinar quan en demanaven si havia vist qualcú. Jo els deia que havia vist homenets amb cavalls blancs que galopaven per damunt dels nivolats blancs del cel. N’hi havia molts. I feien bots i xalaven molt. Jo els cridava, però no me sentien. I jo vaig demanar a mon pare per què no queien els cavallers de dalt dels nivolats. I venga rialles! I jo també reia, condescendent, perquè veia que el que jo deia els feia riure molt. Açò sempre solia ser el mes de juny, quan començava a fer calor i mon pare treia a qualcar en Sultan, que era el cavall vermell que teníem a Son Esperit. Jo sempre anava a peu prop d’ell quan qualcava dins lloc o quan trotava pel camí que anava a Perella. I moltes vegades ell m’asseia al coll del cavall, ran de la sella i em protegia entre els dos braços mentre regia en Sultan. Em sentia feliç perquè em creia que era jo que menava el cavall. I record que solia veure l’al·lota vestida de blanc que somreia i corria al costat nostre. M’imaginava que jo era un cavaller de Sant Joan i mon pare me deia que quan fos més gros sortiria també, ben mudat, dalt el cavall, a fer la Festa. I jo que frissava de créixer per dur en Sultan a fer bots pel pobleben vestit i amb el capell posat, com ho feien ell i els concos. Quan mon pare tornava a enfonyar el cavall a l’estable, allà, estalonada a la barrera, sempre hi havia l’al·lota vestida de blanc que reia. 





Els diumenges de juny, el concos solien venir amb els cavalls a fer un poc de bulla dins el lloc. I feien bots i rèiem moltíssim. Anàvem a la tanca de l’era i ens assèiem a la paret baixa per veure els cavallotis que feien córrer els concos i mon pare. El més bo i polit era en Sultan, perquè era vermell i el més gros. El conco en Sebastià sempre solia fer por a ma mare i a ma germana amb el cavall. Elles els tenien pànic a aquells animals tan grossos. I piulaven molt fort i corrien quan venia el conco. Ma mare m’agafava de la mà molt fort. Jo li deia que si te’ls estimes, als cavalls, no fan res. I ma mare m’acaronava la cara somrient. Aquells diumenges, a vegades, també veia l’al·lota del vestit blanc que ens mirava per damunt de la paret seca del camí. I també reia molt, com nosaltres.

 

Em vaig fer un poc més gran i els estius vaig començar a ajudar mon pare i el germà amb les feines del lloc. I des d’aquell primer mes de juny de feina, ja no vaig veure mai més l’al·lota de blanc. I vaig entendre que ja no era un fillet que somiava solitari i que contava històries de cavallers per damunt dels nivolats. Hi vaig fer uns anys de pagès a Son Esperit i vaig ser cavaller de Sant Joan unes quantes vegades. El primer any que vaig sortir a fer la Festa va ser amb en Sultan i aquell somni d’infant va ser real. Però aquell estimat cavall vermell va morir l’any següent. El vam enterrar vora la figuera de les solls i l’estable. Quan ja era un jovenet, vaig anar a fer feina al poble i vaig deixar de ser pagès. Mon pare i el germà hi van continuar. Encara ara el germà surt a fer la Festa. Ha tingut cavalls menorquins molt de temps. Ara en té un de molt polit que diu que és el millor que hi ha hagut a Son Esperit. Jo no li vull dir res perquè sé que el millor va ser en Sultan. Però potser siguin els records feliços que encara em vesteixen la memòria. Ara faré 63 anys i potser visc d’enyorances, més que de realitats. Vaig viure la festa a peu molts anys, però amb molta alegria i sentiment. Sempre em va agradar Sant Joan i ara també m’agrada però el veig diferent. Deu ser cosa del temps, de l’edat. Record la il·lusió d’aquell infant rialler que vaig ser quan amb ma mare i ma germana anàvem dalt del Passeig a veure fer el Caragol des Born, perquè ma mare, Déu ens guardi de davallar amb la por que tenia! Anàvem davall de ses Voltes o per Sant Clara, arraconats, per veure els cavalls com entraven dins les cases. I també per dalt de sa Muradeta per veure els Jocs i Corregudes. Sempre esperàvem plens de gaubança que passàs mon pare amb en Sultan. Jo xalava molt i sempre deia que jo seria un cavaller de Sant Joan. M’ho havia dit mon pare i jo el creia. Quan els cavalls se’n anaven jo demanava a ma mare, per què ja s’ha acabat? I ma mare somreia i m’acaronava la cara. M’agradava molt tot. Tot. Ara, moltes dècades després em deman per què m’agradava tant tot. Tal vegada deu ser perquè admirava mon pare com a cavaller de Sant Joan; perquè el veia el mes de juny a cavall per dins el lloc; perquè tenia la il·lusió de jo també ser un cavaller i anar a fer la Festa; o perquè si t’estimes els cavalls saps que no et faran res i el que fan t’agrada. Crec que si ens cream una il·lusió, perdura. Avui dia hi ha una joventut que fa una bullassa, i es ben nota, però ja no hi ha avis o pares amb els seus fills i nets pels carrers quan passen els cavalls ben elegants. Hi ha molta gent per tot. Massa. La festa és per als joves, no per a la gent gran ni per a fillets i filletes. I ara pens que jo vaig tenir molta sort aquells santjoans d’infantesa, perquè vaig veure sempre moltes coses. I ara, fa uns anys, vaig decidir de no guaitar més a ses Voltes o as Born perquè m’hi sent molt incòmode. Deu ser l’edat tal vegada. O que res ja no és igual. Tampoc sé si el temps canvia les coses o ens canvia a nosaltres.

 

Feia uns anys que no havia estat a Son Esperit. Amb els germans i nebots ens vèiem a poble, perquè tots hi teníem casa. Però el germà ens hi va convidar a dinar un diumenge de juny. Cada any, encara, com un vell costum, els diumenge s’hi trobaven amb els cavalls els nebots i altres familiars. Des que van morir els pares ja no hi vaig assistir més. El germà ens diria que aquell seria el darrer any que sortiria a fer la Festa. I estava trist. Havia sortit sempre des de molt fillet. El metge li va recomanar que, pel bé de l’esquena, deixàs d’anar a cavall. I que es jubilàs com més prest millor. Tenia dolències cròniques a la columna vertebral, però havia decidit, per darrera vegada, sortir a fer la Festa. Aquell migdia va qualcar una estona. Son Esperit havia canviat. Les cases estaven millor; hi havia uns altres bouers, més grans, i també molta maquinària que mon pare no va tenir mai. I vaig recordar el fillet somniador que vaig ser en aquell lloc d’infància. Vaig anar a caminar per l’entorn i just sortir de la porxada vaig mirar al cel blau ple de nivolats, però no hi havia homenets amb cavalls blancs que fessin bots. I vaig somriure, infantívol i enyoradís. Vaig veure també, mig enderrocats, l’estable i les solls buides, però encara hi havia aquella figuera verda tan vella, com un símbol del temps. Quan ets un infant, un gest, un detall, una cara, un racó, un arbre, un somni, una admiració... et pot conformar la vida d’una o altra manera. I vaig recordar que prop d’aquella figuera hi estava enterrat en Sultan, el cavall vermell, el millor cavall que ha tingut mai Son Esperit. Va ser quan vaig entendre que el temps som nosaltres mateixos. Llavors, allà mateix, em va aparèixer l’al·lota que vestia de blanc. I em va somriure.

 

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró


(Article publicat a la Revista de Sant Joan del setmanari El Iris 2022)



dimecres, 6 d’abril de 2022

Va morir decebut Mestre Joan Benejam?


Vaig assistir a la ruta sobre la biografia urbana de Mestre Joan Benejam, organitzada per l’Ajuntament i el Cercle Artístic el passat dissabte dia 2 d’abril. Em segueix apassionant la seua vida i obra i seguesc aprenent coses noves de la seua trajectòria. Amb tot, havia llegit alguns treballs sobre el Mestre d’autors que l’han estudiat a fons. De fet, seguesc repassant aquests documents, especialment el de Isabel Vilafranca i Manguán, però també d’altres.




Bust de l'Insigne pedagog ciutadellenc, ubicat a la Contramurada, Avinguda Capità Negrete. Eregit el febrer de 1972, als 50 anys de la seua mort.






















Joan Benejam i Vives (Ciutadella 1846-1922) es va jubilar l'any 1912, a l'edat de 66 anys. L'octubre d'aquell mateix any marxà cap a Cuba a veure els seus fills. Quan partí de l'illa, apareix una carta anònima de comiat a la Revista quinzenal Llum Nova des Migjorn Gran (n. 9 de 19 d’octubre de 1912) en què se li demana per què se'n va. Alhora li expressa la seua comprensió per la manera com l’havien tractat (era  Mestre reconegut i amb reputació). També escriu sobre la poca fe dels ciutadans amb la governació espanyola de l’època. Curiós és que la marxa de Benejam és tractada com una "fugida".

 

Transcric literalement fragments de la carta, que és molt més llarga:

 

"Però, perqué vos n'anau? ¿No hi han ja en la Patria cors que vos estimin? No hi teniu aquí recorts que vos encadenan á n'aquesta terra? (...) ¿No tenen cap atractiu per vos ja aquestes generacions que hau educades y emotllades segons la vostra imatge? (...)

"Si; teniu prou motius per fer-ho. Feis be de fugir d'Espanya. Allá, á Cuba, trobareu á tres fills que vos esperan brassos oberts, allá vos hi sonriu la fortuna..."

 

"Aquí no hau trobat embent per les vostres ideas, correspondencia als vostres esforsos, Atmósfera entre els pedagochs, gratitut entre els de vos afavorits, protecció de part dels governants. L'esperit espanyol dorm un so profundissim; els que regeixen els destins de la nostra Espanya s'ocupan mes de política, deixan construir 'plasses de toros', afalagan a les balladores y en canvi deixen sufrir fam als mestres, oblidan l'agricultura, abandonan l'Industria y no s'entemen de que passa el tren del progrés, arrotllantmos, atxafantmos y que anantse terres enfora mos deixa sumits en la miseria, en la rutina, en l'atrás..."


Quan llegesc articles del finals del segle XIX i principi del segle XX not que no hem avançat massa en els temes cabdals i que encara arrossagam dèficits importants. L'any 1912 la política del Govern espanyol no era massa ben acollida en aquesta illa tan perifèrica, (Francesc d’Albranca també arremet contra la política espanyola a la mateixa revista) si més no per un important sector. Tanmateix, l'espanyolització seguia el curs que havia iniciat ja a principis del segle XIX. La carta la firma "Un Admirador". Probablement seria un alumne seu (o bé una persona propera al Mestre, que, per la grafia en la combinació pronominal amb els verbs, podria ser mallorquí) dolgut per veure com un cervell d'aquells temps i bon educador 'fugia' del lloc que va estimar tant, però que, potser, no s’hi sentia prou reconegut per la impagable tasca duita a terme en la culturització de la societat ciutadellenca i menorquina. Potser, s’havia decebut després de tants anys procurant un progrés que no avançava gaire. Potser, altrament, que després d’una vida dedicada a la docència -i dos anys després de perdre la seua esposa- enyoràs els fills que tenia a Cuba. També és més probable.




Emplaçaments on Benejam tingué el seu Colegio Ciudadelano quan tornà a Ciutadella. Al número 11 de la Plaça d'Abastos (Pl. des Mercat o des Peix) i al n. 15 del carrer  de Sant Cristòfol


Sempre he pensat -ateses les lectures fetes sobre el pedagog- que Mestre Benejam va passar els darrers anys de la seva vida trist, decaigut, decebut. Tal vegada per no veure del tot acomplert l'ideal de transformar una societat anquilosada i endarrerida, sobretot la ciutadellenca. Ho va intentar. La bibliografia sobre la seua vida i obra ho expressa abastament. Amb tot, sí que va ser reconegut fora de Ciutadella. Havia conferenciat de forma notable a Madrid, Barcelona, Granada, Palma i a altres llocs. També a l’Ateneu de Maó. Tanmateix, a Ciutadella les seues conferències són poques i en destaca una al Casino 17 de Gener el mes de març de 1906 titulada Mis aspiraciones con respecto al pueblo trabajador, que segons Miquel Àngel Limon va ser “una demostració de la racionalitat i el sentit de la tolerància ideològica que volgué predicar”.

L’ideari regenerador de Benejam excloïa dels seus mètodes l’ensenyament d’Escola tradicionalista controlat per l’Església i el poder benestant i reclamava una formació innovadora i lliure de pensament i criteris pedagògics: l’Escola Nova. Els seus 40 anys de docència han deixat empremta per allà on ha passat i va ser estimat i admirat sempre fins a la seua mort. El seu traspàs va commoure els ciutadellencs emigrats a Argentina i Cuba, a moltíssims menorquins exalumnes seus i un gran nombre d’autoritats educatives. Els reconeixements van ser destacats, també, llavors, des de l’Ajuntament ciutadellenc. Tot just acabada la carrera de magisteri a Barcelona fou mestre a Blanes, Girona (1868), on sols hi feu un any o dos. I amb tan poc temps, allà també hi va deixar la seua petja tot i ser un mestre molt jove. Blanes té un carrer dedicar a Joan Benejam i Vives i l’any 1922, quan va morir, van ser moltes les mostres d’afecte publicades al Recull, el diari local de Blanes, entre les que s’hi trobaven la del literat i poeta català Joaquim Ruyra, qui afirmava que havia estat alumne seu (Vilafranca i Manguan).

Fernando Ortiz, una figura intel·lectual destacada a Cuba, fou alumne de Mestre Benejam durant 14 anys a Ciutadella, el qual sempre el va tenir en memòria. Aquest fet es recull en un document de la investigadora de la Biblioteca Nacional José Martí de l’Havana, María del Rosario Díaz, quan parla de Fernándo Ortiz. Diu així:

Desde su más tierna infancia, Fernando Ortiz estuvo muy relacionado con los llamados países catalanes. En Ciutadella, población de la isla balear de Menorca, vivió prácticamente sus iniciales 15 años (1881-1895). Apenas cumplido su primer año de vida fue llevado a vivir, con su madre y familiares cercanos, a la población de la isla balear donde su padrino (1) se había retirado después de amasar fortuna en negocios relacionados con la industria del calzado y en el comercio con Cuba”.

(Ortiz) “…pertenecía a una familia de “indianos” adinerados, de pensamiento liberal y de cultura. Es muy probable, entonces, que el padrino de Ortiz, jefe familiar y alcalde del pueblo (no va ser regidor?), simpatizara con las ideas del Movimiento Catalanista y con la figura de Francisco Pi y Margall (1824-1901) (…) Su padrino animaba por entonces una tertulia en la que participaban amigos y colaboradores culturales como el escritor Andrés (per Àngel?) Ruiz y Pablo, Joan Benejam (maestro del niño Fernando en su escuela de novedosos métodos pedagógicos), y el archiduque Luis Salvador de Austria, enamorado de las islas Baleares, quien escribió un libro donde recogió su folklore, historia y costumbres: Die Balearen (1892). Los tertuliantes eran fervorosos partidarios del krausismo, que en España tuvo un gran ascendiente sobre algunos grandes pensadores muy críticos con la decadente situación intelectual española, como Joaquín Costa, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Rafael María de Labra y Emilio Castelar. Además, como hombres abiertos a las corrientes políticas progresistas, cabe la posibilidad de que apoyaran al Catalanismo”.



Cantonada carrer Joan Benejam/Capità Negrete. A finals del segle XIX era un trast (solar) sense edificar i on els estius s'hi instal·lava un petit teatre. Aquí és on l'any 1885 s'estrenà Foc i Fum per al públic.

L’any 1908, uns anys abans de partir cap a Cuba, el mateix Àngel Ruiz i Pablo havia criticat durament (des del Col·legi Salesià) l'ensenyament públic i regeneracionista que, a Ciutadella, dirigia des de feia mes de 30 anys Mestre Benejam. Segons conta Antoni Marquès Benejam, en el treball Els Col·legis religiosos de Ciutadella de Menorca. 1900-1940, en una memòria o informe del col·legi salesià l’escriptor des Castell afirmava:

 “…Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca”. 

“De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo…”

¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtese con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y escuelas de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados.

El mateix Antoni Marquès afegeix al respecte de les escoles privades religioses:

 “...les ensenyances estaven pautades, religiosament establertes i ideològicament orientades, en un temps on a Ciutadella començaven a arribar nous aires de progrés i de canvi de mentalitats. Els progressistes del Casino 17 de Gener (lloc on Joan Benajam hi va fer xerrades i classes per a adults), quasi bé l’antítesi del que eren els salesians, ja feia temps que havien començat amb classes nocturnes, i estaven a punt de construir un nou centre escolar en condicions per la demanda que tenien, a fi de formalitzar la tasca educativa que estaven fent. Era una altra manera de veure l’ensenyament; partia d’una mentalitat oberta, d’una aposta per l’alfabetització del poble i la culturització de la societat, sense imposicions ideològiques evidents; era una altra manera de veure el món, contraposada al concepte religiós, sí, però mai contrària a que formés part de la tria personal de cadascú; una cosa no tenia perquè llevar l’altre; així però, no es considerava des de l’altre sector, i l’Associació d’Antics Alumnes Salesians va començar una cruenta campanya contra l’escola laica (...) Era una altra manera de veure les coses, però que en res ajudava a la convivència de la societat; ans el contrari, sense adonar-se’n estaven creant un centre selectiu, en el que ja no tan sols imperaven els preceptes religiosos, sinó que, a més, s’havia d’anar en contra d’una nova manera de pensar”.


 Mestre Joan Benejam era un krausista moderat però regeneracionista convençut. Tenia els objectius fixats en la renovació pedagògica, en l’ensenyament com a instrument per a la transformació social i en contra de l’escola tradicionalista. El krausisme l’aplicà en l’escola experimental i activa a través del teatre i en excursions per fer apropar el coneixement a la realitat, perquè el corrent krausià centrava l’entorn natural i mediambiental com un eix fonamental per a l’educació i l’aprenentatge. A l’Estat espanyol, la Restauració borbònica de 1874 foragità els krausistes de l’ensenyament oficial, encara que els nous mètodes s’anaven introduint igualment a través la Institución Libre de Eneseñanza, una línia privada creada l’any 1876, i com també ho feia Joan Benejam des l’àmbit particular i, en la mesura de les seues possibilitats, també en l’entorn de l’Escola pública que dirigia.



Escultura funerària dedicada a Joan Benejam. Obra sufragada per residents ciutadellencs a Argentina (Còrdova i Villa Maria) i per antics alumnes del Mestre.


La laïcitat i el republicanisme de Joan Benejam -i els seus mètodes pedagògics avançats-  dissentien del pensament moral que imprimia llavors l’aristocràcia i l’Església catòlica a Menorca, però sobretot a Ciutadella. La seua feina de mestre innovador durant 40 anys no va ser mai considerada ni reconeguda per la classe dirigent d’aquell temps, ni en la dictadura de Primo de Rivera i en la franquista. Si durant la Restauració borbònica de 1874 els krausistes van ser apartats de l’escola pública, l’any 1939 van ser prohibits en qualsevol àmbit (s’acabà la Institución Libre de Enseñanza). I potser per açò el Règim franquista només va permetre de Joan Benejam la publicitat de la seua obra costumista (Foc i Fum, Ciutadella Veia...), mentre que la qualitat de tota la seua extensa obra pedagògica va ser molt més reconeguda fora que a la pròpia illa. 

Isabel Vilafranca recorda les dificultats que li van crear a Mestre Benejam el seu tarannà innovador i el seu esperit reformista. Si Ruiz i Pablo i les lletres del Boletín salesiano fiblaven de valent les innovacions pedagògiques que sempre havia abanderat el Mestre, dos anys més tard, 1910, Benejam reflecteix la tristesa que significà el bombardeig a la seua llarga trajectòria educativa. A més, també l’any 1910, mor la seua esposa (havia perdut també el seu fill major l’any 1896 a l’edat de 22 anys) i aquell mateix any publica El problema educativo (Ciutadella, Impremta i Llibreria de Salvador Fàbregues, 1910) on diu: 

“Conservamos, hasta la médula de nuestros huesos, substancias morbosas del escolasticismo de las pasadas centurias. Y lo peor es que sucumbimos a las exigencias del vulgo, nos adaptamos al gusto de las familias, como si no tuviéramos criterio propio ni confianza en nosotros mismos”.

“Recuerdo perfectamente mis años juveniles de maestro. ¡Cuánto hube de luchar por sacar a flote mis convicciones! Aquello de desterrar el papel cuadriculado y los eternos palotes para enseñar la formación de las letras; aquello de eliminar el tratadito de gramática y de aritmética para someter la teoría a la práctica en estas materias para evitar la enseñanza libresca, me ocasionó sendos disgustos y hasta se llegó a dudar de mi suficiencia”.

Dos anys més tard, 1912, Benejam es jubilà i marxà cap a Cuba per retrobar-se amb els seus fills. I d’aquí la carta anònima de “Un Admirador” l’octubre de 1912 a la revista Llum Nova que exposa la poca consideració donada al Mestre aquells darrers anys. L’any 1914 tornà a Ciutadella on va seguir explicant els seus mètodes innovadors, oferint conferències i escrivint noves publicacions.

Per tot plegat, no deixen de xocar-me les afirmacions fetes per Ruiz i Pablo l’any 1908 i el seu gir de mentalitat política i social, quan uns anys abans compartia amb el pedagog “animades tertúlies” promogudes per l’empresari sabater, juntament amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i el joveníssim Fernando Ortiz. En aquest sentit aquest canvi d’orientació de Ruiz i Pablo ja l’han tractat altres analistes culturals, com en una conferència de Pere Gomila:

“…hi haurà altres moments que conformaran el drama personal de l’escriptor. Un serà el seu posicionament ideològic que prest canvià radicalment. Així, si en la seva joventut havia abraçat idees republicanes i s’havia introduït en els cercles republicans maonesos, (...) quan se’n va a viure a Ciutadella es decanta cap a posicions regionalistes i clarament conservadores…”

L’any 1917 Joan Benejam és elegit regidor al Consistori de Ciutadella pel Partit Republicà, càrrec que ocupà fins la seua mort. Potser va creure que si no havia aconseguit una notable transformació des de l’àmbit educatiu, ho podria fer des del camp de la política local amb l’afany de poder transformar una societat que ell considerava que no havia avançat prou. 

A mi em dona la sensació que Benejam va viure decebut els darrers anys i que la seua lluita no va poder abastar els seus ideals, els que va mantenir sempre des de la tornada de Blanes format com a Mestre i convençut com a republicà. El que si tenc clar que, encara ara, i a través de les noves investigacions d’experts, Joan Benejam ens segueix donant lliçons de les coses, lliçons de la vida... Llegir i escoltar sobre la seua figura és el millor reconeixement que li podem oferir actualment.


Bep Joan Casasnovas Mascaró

***

(1) Sembla ser que l’empresari seria Jeroni Cabrisas i Caimaris (1817-1904), el qual retornà a Ciutadella l’any 1859 on feu aflorar una potent indústria de calçat, alhora que, juntament amb altres industrials sabaters finançaren l’Escola d’Adults que impulsà Joan Benejam l’any 1884. No ho he pogut certificar amb seguretat. Si qualcú ho pot confirmar, serà d’agrair.




dimarts, 28 de desembre de 2021

Història, tradicions.


Crec que gairebé tots convindrem a entendre que la processó de Sant Antoni a Ciutadella representa l'entrada de les tropes catalanoaragoneses a l'antiga capital de l'illa. És una festivitat cívicoreligiosa que respon a dues celebracions. Per una banda, era la festivitat gremial de l’obreria de sant Antoni Abat, (sant que va néixer el 17 de gener de l’any 356), considerada la més antiga de l’illa. Per altra banda, es commemora la conquesta cristiana de l’illa el gener de l’any 1287 (les tropes del rei entren a Ciutadella el 22 de gener de 1287). 


Maria Juan. 1987. Primer dona en qualcar

Tot era representat per homes, des de sempre, des de "temps immemorial", perquè ells s'assignaven aquests papers d'autoritat en una societat medieval o bé passada.

 

L'any 1984, emperò, per primera vegada, una dona, Maria Bagur Garrido, realitza els Tres Tocs a on hi havia els Portal de Maó (Placeta de ses Palmeres) representant l'entrada del Rei a la ciutat (aquest fet és, tanmateix, inexacte. El 1287 el Portal de Maó no existia, i Alfons III va entrar a la ciutat per on es troba ara el bastió de sa Font). L'any 1987, efemèride dels 700 anys de la conquesta, va qualcar a cavall una dona, Maria Juan Benejam, per primera vegada a la història de la Festa més antiga de Menorca. 



I què va passar? Res. La celebració protocol·lària de Sant Antoni no s'ha desvirtuat en res respecte a la forma tradicional de celebrar aquell fet de conquesta. La tradició es manté i els actes són, detalladament, els mateixos. Recordem, l'any 1987!



Ara, veure cavalleres de Sant Antoni (de qualsevol partit polític) és un fet més que normal i sense cap controvèrsia. La participació de la dona als actes tradicionals no ha de ser considerat 'politització', sinó un fet natural d'adaptació que no transgredeix cap ritual ni costum i que no altera en res la tradició.



Ens hauríem de cohesionar més i entendre'ns millor, sense necessitat de treure'ns els ulls davant realitats que haurem d'afrontar, més prest o més tard, d'una o altra manera.






diumenge, 12 de desembre de 2021

La lluita històrica per l’autogovern de Menorca

Presentació del llibre El somni menorquí(nista). Antecedents i aspiracions del menorquinisme polític.

Autor, Nel Martí.



 

    El llibre que ha escrit Nel Martí és, sens dubte, una valuosa aportació a la història dels processos i esdeveniments polítics de Menorca i, més en concret, al menorquinisme (sigui en les formes de regionalisme, nacionalisme, federalisme, republicanisme, o sobiranisme) per a la recuperació de l'autogovern de l'illa des de molt temps enrere. Hi trobarem la compilació dels fets, decisions i processos pels quals l’illa de Menorca ha volgut sempre dirigir el seu futur, si més no amb la màxima autonomia possible i d’una manera prou raonable. Un llibre amb una gran quantitat d’informació que cronològicament, i des d’èpoques i posicionaments diversos, abasta la llarga tradició del sentir social dels menorquins i de llurs institucions.


          L’antiga Universitat General de Menorca en va ser l’eix polític que administrava els tributs, la justícia, l’economia, la hisenda, el patrimoni, els mercats i tot tipus d’afers cívics i culturals, sempre sota la Corona catalanoaragonesa. Una forma, en podríem dir, federal o confederal que permetia l’autogovern dels seus territoris, i Menorca com una entitat territorial més. Tanmateix, era una societat classista estructurada per estaments on l’aristocràcia terratinent i l’Església van acumular sempre tot el poder. Amb tot, al Consell General de la Universitat i a les Universitats particulars (Es Mercadal-Castell de Sta. Àgueda, Alaior i Maó) hi havia representació de tots els estaments. Una fórmula pròpia de l’Antic Règim i vigent a tots els estats de la Corona d’Aragó, que no era absolutista i permetia la representació social, tot i que sabem que no encaixaria de cap manera en la democràcia d’avui en dia. És evident. Amb tot, Menorca s’autogovernava. Va ser aparèixer la dinastia borbònica perquè la nostra illa perdés tots els furs i privilegis amb els quals s’havia regit sempre. A més amb dures repressions i amb una assimilació cultural que ha cercat sempre l’etnocidi. Fins ara. A pesar de dir-nos una democràcia autonòmica, el model d’Estat pivota sobre la “sagrada unidad de España”; que no permet ni l’elecció per a un ús normal de la llengua pròpia ni tampoc a la federació de comunitats autònomes, sols per posar un exemple. O sigui, queda clar que la Constitució espanyola actual no en vol sentir ni parlar d’una Espanya que reformi el patró uniforme de la vella dinastia borbònica.

 

     Històricament, el menorquinisme polític neix quan els Borbons dominen la nostra illa, encara que el terme menorquinisme no s’emprava llavors. Els problemes més greus i els patiments més profunds de la societat menorquina apareixen amb un Borbó al darrere. Ni amb la dominació anglesa, ni amb la francesa, Menorca va partir tant, a pesar que també hi trobarem episodis incòmodes darrere aquestes dues potències, com serien els permanents conflictes de competències; la ruptura amb Mallorca quant al Reial Patrimoni i Justícia, així com dependre també dels Tribunals Reials de Londres. El governador britànic Richard Kane va tenir molts problemes amb l’Església catòlica de l’illa (a la qual li va ser abolit el Tribunal de la Santa Inquisició. -Res a qüestionar en aquest cas-) i per la resistència dels Jurats a determinades reformes. Però França i Gran Bretanya van deixar fer la vida civicopolítica illenca amb certa complaença: ens van deixar autogovernar-nos a través de les Universitats General i Particulars de cada terme, les quals no van ser abolides mai, i l’illa decidia, si fa no fa, des de les seues institucions; mantenia la religió, els històrics drets forals i alhora actuava amb la llengua pròpia, la catalana, que mai els poders estrangers van qüestionar ni reprimir. I és que durant cinc segles, va ser així, amb tots els episodis de disputes que hi vulguem afegir.








    

    



Seria amb la incorporació definitiva de Menorca a la Corona espanyola (1802) quan la nostra illa perd els seus furs i drets d’autogovern. Tanmateix la resistència al domini colonial borbònic es faria valer sempre, ja fos d’una manera o d’una altra. El 1810 existeix la ja coneguda Revolta menorquina (recuperada dels arxius i revifada per l’historiador Andreu Murillo)que es posiciona en contra del setge espanyol, el qual espoliava amb dura repressió la societat insular. I és des d’aquest inici del segle XIX on Menorca es sotmesa per sempre més a un poder absolutista. Tot i que ha anat variant una mica en el transcurs de la història, aquell patró polític de l’Estat espanyol canviarà poc o gens envers l’autonomia i autogovern de Menorca. Amb tot, el sentiment menorquinista es mantindrà sempre latent en diversos sectors polítics, culturals i econòmics fins a dia d’avui. És el que demostra Nel Martí en el seu llibre.

 

    Caldria, igualment, citar una altra expressió de resistència que és anterior a la de 1810. Seria un segle abans, quan el 1706 el cavaller Joan Miquel Saura i Morell s’alça en armes des de Ciutadella a favor dels Àustria i en contra de l’ocupació de les tropes del Borbó Felip V, que ocupaven l’illa en plena Guerra de Successió espanyola. La Universitat General de Menorca, i les altres Particulars, es van adherir a la causa militar del cavaller Saura Morell i aquest es va fer amb el control gairebé total de l’illa, però els reforços franco-espanyols arribats al castell de Sant Felip van atiar el domini borbònic i els austriacistes van capitular. 

Joan Timoner Petrus, que signava els seus escrits polítics com a Menorquit, i un dels protagonistes del debat autonòmic i estatutari de la Segona República, li dedicà uns versos: 

 

Joan Saura Morell, noble patrici,

que per l’arxiduc Carles un bell dia,

alçares la bandera que escollia

peu de tradició, no el precipici.

 

Adversa et fou la sort. El brau inici

del teu gest marcial rebordonia

davant l’atac francès. La sang corria...

Seria l’averany d’un epinici? (*)

 

No tal. Més tost la insídia botiflera

posava en entredit la teva glòria

i era, aviat, la terra presonera...!

 

Hivern d’oblit avui ret ta memòria;

mes jo augur perenne primavera:

car tu ets heroi cabdal de nostra història.

 

(* cant de victòria, himne triomfal)

 

    És cert que els versos de Timoner es vesten d’èpica, però també reten tribut a la causa del cavaller que volgué evitar la incursió absolutista a Menorca. Anys després d’aquest fet, i pel tractat d’Utrech, Menorca passaria a la Corona britànica i els estats de la Corona d’Aragó perdrien tota la seua sobirania a través del Decret de Nova Planta del Borbó Felip V.

 

    Aquests episodis de rebel·lió expliquen que els interessos polítics dels borbons mai no van ser ben acollits per les institucions menorquines, ni pels sectors econòmics, els llavors gremis i obreries. Aquests passatges de resistència a la pèrdua de furs i privilegis illencs són també menorquinisme encara que no s’emprava aquest terme. Vull dir amb açò que el menorquinisme polític no és una invenció de fa un parell de dècades, sinó que és un concepte que cal difondre ben convençuts, no com un ideari partidista, sinó com una realitat històrica arrelada a la societat i que tots els sectors polítics i econòmics haurien de considerar i recuperar. Hi ha d’haver un menorquinisme comú que ens ha de fer caminar, avançar, encara que hi pugui haver “diversos menorquinismes” en funció de les aspiracions de cadascú. Un menorquinisme real que no s’amagui rere el provincianisme i que no es disfressi de bufó davant les grans oportunitats de Menorca.

 

    Llegint, idò, aquest minuciós treball ens adonam que sempre hem estat un poble sotmès des de principis del segle XVIII, tot i la lluita permanent de recuperació de l’autogovern o si més no per gaudir d’un poc d’autonomia. Un autogovern que va ser satisfactori uns segles; convuls durant el segle britànic i francès, desaparegut per complet des de l’annexió a Espanya el 1802 i oblidat amb la Constitució de Cadis de 1812, tot i que aquella constitució liberal ens podria donar esperances per a un restabliment. No va ser així i Menorca va quedar sense res, sotmesos al centralisme uniforme que va imposar Castella. A més, des de 1833, Menorca ha patit el doble centralisme amb la creació de la Diputació Provincial de Palma. Una institució provinciana que fundà, en definitiva, el concepte de “les Balears". Un tema, el (doble)centralisme, que Martí atribueix com un dels principals provocadors del menorquinisme reivindicatiu. El 1835, recordem, va ser oficialment abolida la Universitat General de Menorca, encara que feia moltes dècades que s’havia buidat de contingut polític i estava inoperativa.

 

    Però, tanmateix, l’ideal de retornar a una plena autonomia, com ens ho explica Nel Martí al llibre, ha estat constant durant aquest poc més de dos segles. I aquest és el gran treball que ha duit a terme l’autor d’aquest assaig històric. Un document completíssim que cal assumir per a recuperar-nos i per a tornar a Menorca allò que és seu: l’autogovern. Perquè els debats sobre com pensar i reconstruir Menorca han estat molts: des del republicanisme, el federalisme, el nacionalisme, l’autonomisme, l’insularisme, l'ecologisme més recent... i més actualment des del sobiranisme, com a eina per al dret a decidir.



    Martí ens exposa totes les lluites hagudes i, en concret, des de finals del segle XIX amb les respectives embranzides que van representar els canvis socials a Europa amb els moviments del romanticisme; i més a prop, amb les sacsades socials que impulsaren la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i altres corrents literaris i artístics que van esperonar la consciència política per establir el catalanisme com a forma de reivindicació d’alliberament nacional i cultural. També a Menorca arribaren aquestes influències i moviments, encara que més tardans, però que reactivaren les consciències. Trobarem a aquest llibre un intens i reivindicatiu principi de segle XX envers la recuperació de quotes d’autogovern per a Menorca. La feina de diputats menorquins a les Corts espanyoles; les propostes estatutàries del Dr. Llansó; les disputes mediàtiques entre republicans, federalistes, anarquistes, regionalistes, conservadors i monàrquics, que van protagonitzar un interessant debat per l’autonomia i per a les institucions pròpies, fins que el cop terrorista del franquisme (1936) acabà amb totes les possibilitats de tornar a ser alguna cosa. Quaranta anys de silenci autoritari i feixista fins a la represa autonòmica dels anys ’70, on l’autor també hi constata l’interès i l’oportunitat en què va gaudir la nostra illa davant la situació de transició cap a una nova democràcia. Voluntat d’una autonomia més plena que, malauradament, ha restat insuficient per a molts. Es fa interessant veure-ho des d’una perspectiva històrica: el que haguera pogut ser i no ha estat.

 

    Una feina feta furgant l’hemeroteca i arxius insulars, però també altres arxius de Mallorca, Catalunya i Madrid, a més de documentació particular inèdita. Una feinada que, sincerament, hem d’agrair. Un treball que ens apropa la història del menorquinisme en les seues variants, però sobretot perquè ens obre a una nova dimensió en la interpretació del menorquinisme del segle XXI: que sigui democràticament sobiranista; el menorquinisme de la voluntat, de l’alliberament, de les decisions pròpies, de la política pròpia. Un menorquinisme polític plural, si tant es vol, però sobirà, que lligui amb la seua història i personalitat, on la catalanitat cultural n’és indestriable. Tota la història menorquina està lligada d’arrel a la catalanitat cultural, lingüística i política. O sigui, la catalanitat és un tret genètic intrínsec al menorquinisme.

 

    I així ho exposa qui ha dedicat molts anys a l’estudi, al treball i a la política institucional amb honradesa extrema, i amb una eficiència i dedicació al servei del seu poble com pocs ho han fet. Certament és per allargar-s’hi més abastament en tot aquest assaig, perquè aquest llibre ens deixa un debat amplíssim i encoratjador; ens convida a poder treballar per a noves oportunitats; que hi són, perquè somiam allò que desitjam. 

 

    No em vull allargar més. Només vos recoman la seua lectura, que haurà de ser calmada i tranquil·la perquè hi ha molta informació que cal processar bé per treure-hi tot l’interès que ens proposa Nel Martí. A més es tracta d’un material compilat que ens servirà sempre per a la consulta.


    El somni menorquí i menorquinista ha de continuar, si no volem seguir sent, per a l’estat espanyol, (i també per a Palma) un número geogràfic per a la contribució impositiva; un 07 amb el complement de destinació a cales amb aigües turqueses, però privats de criteri propi ni de prou govern. Ens cal avançar encara que sigui a través del somni, encara que aquest pugui semblar una utopia. No obstant açò, i com deia Oscar Wilde, “El progrés és la realització de les utopies”. Altrament, com va escriure Josep Maria Llompart, “...ens és imprescindible el somni. Per a la tasca que hem de dur a terme, cal que somiem una Pàtria. Però l’hem de somiar com l’haguera volguda Pere Quart: completa...”, o sigui -hi afegesc- una pàtria que ha de ser una Menorca autogovernada, millor, amb personalitat pròpia i amb prou sobirania per a garantir els benestar dels menorquins i menorquines, del contrari seguirem sent una Província al servei d’una metròpoli imperial que, malgrat una autonomia balear, les aspiracions han d’anar molt més més enllà i superar l’actual situació. És aquest, crec, un deure històric que tenim com a menorquins.


 

Dissabte, 11 de desembre de 2021. 

Ciutadella – Maó


Bep Joan Casasnovas

dilluns, 6 de setembre de 2021

Pèl de Gall, els hereus de Ja T’ho Diré

 

És sabut de l’eclosió musical (i cultural, en general) que viu l’illa de Menorca. La quantitat d’artistes és més que notable en moltes disciplines. I la força que aconsegueixen adquirir alguns d’ells és remarcable, feta a base de treball i esforç que ve alimentada per la fe i la passió que hi posen a les seues creacions i projectes. I en podríem parlar de molts.

 

Però em sembla adient parlar, en concret, del conjunt Pèl de Gall, una banda molt crescuda els darrers anys i que pren embranzida per ser un nou referent del rock i el pop menorquí. Darrerament, creen  entusiasme i causen satisfacció. I perquè fan pensar en altres èpoques de brillantor musical a la nostra illa. Causen la sensació i la certesa que són els hereus de Ja T’ho Diré; els que han agafat, de qualque manera, el relleu a qui ha estat la millor banda que ha tingut Menorca. Potser a qualcú li semblarà exagerat i incomparables els dos conjunts, però apareixen com els continuadors més pròxims del que van representar els Ja T’ho, òbviament salvant les distàncies en el temps. Tenen l’esperit de les emocions, provoquen les vibracions que ha de tenir una banda estimada a través de la seua idiosincràsia, viuen i fan viure el que senten, connecten amb passió, música, lletres i imatge escènica... Per açò esdevenen els hereus de Ja T’ho Diré.



Fotos facebook PdG

En aquest sentit, Pèl de Gall tenen l’encert de la creació pròpia, íntegra i sòlida; canten a l’illa, per a l’illa i des de l’illa; però amb tot allò d’universal que té la creació musical i el missatge que emanen les seues lletres; amb influències i amb motivacions, però allunyats d’imitacions; amb els seus valors i els seus entorns canten la quotidianitat, la innocència i la vitalitat de llurs vivències; de sentiments, emocions i la percepció transmesa de la seua joventut, talment tots tenim la nostra joventut com un valor de força. En podríem parlar molt dels seus missatges musicals, però es faria molt llarg.

 

Van aparèixer l’any 2009 per començar com gairebé tots els cantants i conjunts: fent actuacions per aquí i per allà, en el seu entorn més proper; amb els amics, a les festes... A poc a poc, van expandint el seu projecte, pugen a escenaris i a espais més amples, acumulen seguidors i passen a l’edició discogràfica. Tenen fe. I ganes. Saben què volen fer i tot allò que volen sentir: viure aquest camí i fer la seua pròpia música. La repercussió que tenien als inicis, encara en àmbits més reduïts, els portà a ser valents i a editar dos treballs en aquells primers anys: Ho saps que ho sé (2011) i Rock’n cresta (2014). Tot en l’esforç voluntariós de créixer i engrandir-se. Dos treballs musicals fets des de l’autoedició. Perquè la il·lusió els complementa la manca de recursos en aquells primers anys. Empènyer i fer camí, que ganes no en falten!

 

 És a partir de 2017 que revisen la seua projecció i status com a banda. Un cop de timó decisiu per seguir obrint senders de música i mercat amb un considerable públic que els avala. Treballen més i millor la qualitat i aposten per créixer de forma més professional, la qual els du a estudis de renom en el món discogràfic. Expressen una acurada i correcte comunicació per a la seua difusió i aposten pels videoclips i els singles per a les promos. És un viratge interessant cap a la serietat com a formació. Amb l’àlbum Totes ses deixades són perdudes (2017) irrompen per a destacar-se en l’espai de l’oferta insular. Mantenen la transgressió en les seues lletres per envidar determinades morals de la societat, amb un llenguatge clar i directe propi de la joventut; com ho van fer, també, Ja T’ho Diré i tantes i tantes grans bandes estatals i internacionals.





Volen créixer perquè saben el què volen. I no aturen. La força del rock els empeny, (i amb peces de rock dur!) amb qualque balada que sempre ajuda a respirar envers la seua vitalitat i energia escènica. L’any 2020 apareix A sa vostra salut, que ratifica les aspiracions de Pèl de Gall. Tanmateix la pandèmia vírica els creà un tallafocs imprevisible al seu decidit recorregut, com a la resta de la societat. Amb tot, el conjunt no es tanca i manté una notable presència a través de les xarxes socials i altres canals, amb audiovisuals d’acurada realització, atractius, vitalistes i plens de contingut. Amb la Covid-19, tots els motors s’han mantingut engegats, tot a l’espera de rompre les limitacions. 

 

El 2021 apareix Un directe diferent, que recull l’extraordinari concert (de 20 temes) duit a terme al Teatre Principal de Maó, enguany. Una ballesta que els reafirma encimbellats d’alt l’ona musical; els col·loca en l’escenari més desitjat i els obre un camí ple de bones perspectives. El grup el lidera Francesc ‘Frank’ Pons, (guitarra i veu), Ernest Martí(guitarra), Biel Janer (teclats), Xavier Martí (baix) i Edu Florit (bateria). En podeu saber més a la seua web.




 

és que el dinamisme enèrgic en els directes els fa seductors, interessants i meravellosament potents en l’actual panorama musical insular, però ja amb molta projecció exterior. Ho prova que els darrers temps han actuat a la resta de les Illes, a Catalunya i al País Valencià en diverses ocasions. Tenen marca, tenen força, proposen un producte molt genuí, amb creació i llengua pròpies, i els seus components es buiden a dalt de cada escenari. A pesar de les mesures sanitàries, el seu fantàstic i darrer concert as Freginal de Maó, amb més de 800 persones, prediu la trajectòria que encara tenen per endavant. 

 

És evident que després dels Ja T’ho Diré, el conjunt que millor hereta el rock-pop menorquí és diu Pèl de Gall.

 

Sort i ventura!