Transsubstanciar el turment en veu poètica

Presentació del poemari L’infinit que no podem dir, de Carles Mercadal i Llucia Palliser.

Es Mercadal, 24 de gener 2026.

 

  L’infinit que no podem dir és, sens dubte, la passió per endinsar-se dins el món poètic. Llucia Palliser i Carles Mercadal desenvolupen un exercici literari sobre les dues protagonistes del llibre: les poetes nord-americanes  Sylvia Plath i Anne Sexton. Una aposta tan sorprenent com atrevida. Primer, per fer-se poetes a quatre mans; i segon, per fer-ho en una mena de transsubstanciació: quan el verb es fa carn; o bé a l’inrevés, quan la carn -diguem-ne, en aquest cas, l’esperit- es converteix en lletra poètica. M’explic: seria quan els autors es posen a la pell emocional de les dues autores americanes, garbellen l’essència dels seus pensaments i vida a través dels seus versos i malden d’expressar-se amb el batec d’aquelles dues vides tempestuoses. Per tant, es vesteixen amb les seues ànimes. Alerta, emperò, no les emulen; no les imiten... Més bé les interpreten, les expliquen, o com molt bé diu Sebastià Alzamora al pròleg s’hi dissolen, en són posseïts per les veus de les poetes estatunidenques. I jo hi afegiria que els poetes menorquins podrien actuar, fins i tot, en un profund exercici de nigromància; o sigui, en la invocació de les difuntes per obtenir-ne els seus coneixements. Bruixeria literària, com també apunta Alzamora a la introducció.

 

  Però anem a pams. Dues dones amb una trajectòria vital molt semblant quant a la forma d’entendre llurs vides i les conseqüències de les mateixes. I un resultat en comú: una obra en vers excelsa i el suïcidi que van consumar les dues amb finalitats similars. L’ansietat, les depressions, les crisis personals i familiars, la inseguretat, els dubtes constants, el rol femení quotidià de cadascuna d’elles en els seu temps (on ser dona era molt més complicat que ara) etc... en serien, ben segur, elements que trasbalsarien l’ordre mental per caure en episodis de desordre o quadres psicòtics; però, sincerament, no m’agraden gaire aquests termes per definir llurs trajectòries. Eren dones intel·ligents, amb estudis, amb una gran capacitat creadora però amb greus decaigudes que els pertorbaven la salut mental. Van acabar suïcidant-se. Plath als 31 anys a Londres, i Sexton als 46, a la ciutat de Boston. Les dues tenien fills i les dues s’havien divorciat.

 

   Vull intuir que Sexton i Plath no es van treure la vida perquè estimassin la mort, tot i que en parlaven i ho escrivien; molts dels seus versos abraçaven la mort, aquest amant fosc. Vull creure que es van matar perquè no estimaven la vida que tenien; i si van desitjar el traspàs era perquè esdevenia una drecera per a l’alliberament. Més que voler morir era, “plegar de viure”. I m’agrada més aquesta expressió, plegar de viure, perquè fuig de termes mèdics, científics o psico-traumàtics. L’expressió “plegar de viure” és més poètica, més realista; valida la decisió en el marc d’una veritat comprensible i desdiu la moral pejorativa que, encara avui, se li atribueix a qui fuig de la vida amb prou raons humanes. Aquest terme no és meu, és manllevat. Plegar de viure és un llibre que vaig llegir fa més de 40 anys, i em va impactar. Els autors són Joan Estruch i Salvador Cardús, publicat l’any 1981. Me’l va deixar a Barcelona en Nito Ferrer, crec que l’any 1983, professor de filosofia després a l’Institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella. Tracta d’un treball sociològic realitzat a Menorca sobre 440 casos de suïcidis. Llavors, la nostra illa tenia un índex molt significatiu en aquest apartat mortuori. Algunes veus han dit si seria l’efecte de la tramuntana la causant de determinats trastorns mentals. Estruch i Cardús van molt més enllà i parlen del suïcidis consumats i temptatives. Els consumats són el procés d’una ideació fixada en el temps. Fa poc més d’un any Cardús n’escrivia un article al diari Avui (1) on recordava aquell llibre respecte a l’alarma actual sobre la conducta suïcida de molts joves aplicada a la salut mental que genera la mateixa societat. I insisteix en desfer tòpics socials i mediàtics. En posa un exemple referent a un jove suïcidat després d’obtenir males notes. Cardús deixa clar que les males notes no són la causa nuclear, sinó el detonant, el desencadenant que executa el subjecte d’una idea ja preconcebuda. Cardús explica que el fet de plegar de viure no és necessàriament per un desequilibri psíquic permanent de la personalitat, (que també ho podria ser, no en som coneixedor) més bé serien alteracions psicològiques que construeixen uns comportaments determinats en una conducta fixada. O així ho vaig entendre i ho entenc encara. Analitzaven si el suïcida té un problema o cerca la solució al problema. Els suïcides solen ser, en moltes ocasions, persones intel·ligents, amb formació, amb una vida externa aparentment normalitzada i fins i tot admirada pel seu l’entorn. La conducta suïcida és un procés marcat per un cúmul de circumstàncies que li va configurant la idea al subjecte. Saben el que fan, el que volen i programen detalladament i premeditada la seua fugida definitiva. No ho dic jo, ho expliquen així Cardús i Estruch en el seu llibre. No és un fet només purament psiquiàtric, sinó psicològic, i entraríem en les circumstàncies que afecta la composició anímica de la vida d’una persona.

 

  Disculpau que m’hagi desviat una mica, però és que tot açò va relacionat amb les vides de Sexton i Plath, que en parlaven abastament d’aquest comportament. La idea era motiu de conversa entre elles. Abraçaven la mort, sí, però era per fugir d’una vida que no volien, que no podien superar. Un procés llarg amb vàries temptatives per part d’ambdues.

  La poesia té el do de ser un gènere capaç de canalitzar el sentit dels éssers humans en totes les seues condicions i estats. I açò és el que han fet els poetes que avui presentam. De fet, el metge de Sexton, el Dr. Martin Orne, li recomana que escrigui poemes. Tenim idò la poesia com a tractament mèdic. La ciència diu, per tant, que la literatura pot curar, o bé alleugerar aquesta labilitat psíquica que ens pot pertorbar. Llegir i escriure va bé! La poesia, en aquest sentit és una via alliberadora, que pot servir, però elles dues també creien que ho era la mort, amb la que s’hi havien familiaritzat tant, potser massa. Plath arriba a escriure uns versos ja cap al final de la seua vida que ho corroboren: “Morir és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé...”.  Ja assumia que moria, que transitava.

 

  No sé, emperò, quin pes psicològic deu tenir la solitud (o sentir-se una persona sola en el sentit d’incompresa), en el fet d’agreujar el desànim. Les conductes suïcides són un món interior desconegut pels externs, pels altres, fins i tot per a la gent més pròxima. D’aquí que en aquests interiors hi pul·lulin històries enigmàtiques i per tant curioses i fascinants. I les coneixerem si el subjecte les manifesta des de la intimitat i el volem entendre, no criminalitzar-lo. I la millor forma crec que deu ser la poesia; o sigui l’escriptura personal que ens despullarà i ens dirà qui som i, alhora, ens desvetlarà aquest món encriptat. Sabrem més. Anne Sexton va escriure... “però els suïcides tenen un llenguatge especial”, ben cert. I heus aquí aquesta poesia confessional (que no marginal, vius!) que ens obre a la condició humana més profunda i a noves percepcions, tant socials i personals com poètiques, i que, els dos autors menorquins, han transfigurat tan bé. 

 

  Em demanava, idò, quin pes deu tenir la solitud en els seus estats mentals perquè quan les dues es trobaven, albiraven flaixos de llum vivificants, on semblava que es restituïen dels mals. Llucia Palliser al cor de Sylvia Plath diu: “Estimo la llibertat. / Deploro les restriccions i limitacions. / Jo soc jo, Soc poderosa”. És al poema The white goddesses (les blanques deesses) i en l’ànima de la nord-americana Palliser expressa que: “I serem nosaltres. / L’aura que encerclava el perímetre del cos / no haurà esdevingut un espai estanc... / (...) Oracles expel·lits per Medea al final de la Terra, / passegem agafades de la mà pels Camps Elisis de la nostra voluptuositat; / tornem a Point Shirley, a Boston, a San Francisco, a Nova York... / Fonem-nos en l’univers...  I serem nosaltres...”. Quan es reunien, semblava que trobaven la llum. I segueix Palliser: “Després dels tallers, (...) les confidències / de foc regades pels martinis / s’inflamen i refulgeixen / com la poesia que brolla de la nostra boca”.

 

  Eren els seus moments plaents: els martinis, el tabac, la conversa oberta, qualque pastilla i aquesta bombolla lluminosa on viatjaven, però que, tanmateix, era efervescent, peremptòria. Sabien que eren seqüencies prèvies mundanes i després tornava la foscor.

 

  No restituïren llurs vides. Sexton afirma que “La dona que escriu sent massa”. I ara és Carles Mercadal amb la visió de Sexton que versifica: “A nosaltres ens espera l’eternitat. // La sento a prop, com un regal encara sense obrir // (...). Així, les poetes albiraven l’hora blanca en el portal resplendent i maleïen el seu món. I continua Mercadal: “Els dies immerescuts, les nits en què m’arrossego, / la perfecció inassolible / (...) l’ampolla buida i les pàgines plenes de temptatives...” I hi afegeix Palliser: “Ens brunyirem la pell amb la sang dels ancestres, / amb les cendres del destí que ens van escriure...”. .... És tan pròxima i fidel la poesia dels dos autors transfigurats que molts versos els podrien signar les dues nord-americanes. El llibre té passatges d’una brillantor que certifica l’encert d’aquesta aposta poètica, tot i el risc que suposava.

  Però, tot el que Plath i Sexton tenien a dir de les seues vides va més enllà del simple fet de fugir del món. També explica la societat en què vivien. La poesia era un pal·liatiu; però plegar de viure era la solució definitiva. Els versos sobre el turmentós estat anímic transcendeix el patiment emocional i deriva alhora en una poesia social que brolla en l’eclosió valenta d’un feminisme emergent que s’obre pas en una època que relegà a l’ostracisme el paper i els drets de les dones i que la societat masclista d’aleshores commutava falsament en una debilitat malaltissa, terme atorgat de forma pejorativa, quan es prou sabut que es tracta de sensibilitat, que és una de les més importants virtuts humanes. Palliser, transfigurada en Plath, ho diu prou clar: “Hem estat dones a mitges, / tacades d’incomprensió. / Hem estat d’aquelles / impúdiques davant la mort, / evanescents, en definitiva...”.  Plath i Sexton; Palliser i Mercadal, diuen el mal i el dolor en els versos i els encenen. 

 

  No són únics els casos de Sexton i Plath. No es tracta de poesia marginal, com als inicis es definia erròniament aquesta poesia. És més bé poesia confessional, ja ho he dit. No és curta la llista de poetes que s’han tret la vida. I en tenim un altre cas ben proper a la literatura catalana: Gabriel Ferrater. El poeta de Reus quan tenia poc més de vint anys ja explicava als amics que plegaria de viure als 50. I així va ser, es va matar a pocs dies abans d’acomplir el seu 50 aniversari a un pis de Sant Cugat. I quina obra ens ha deixat Ferrater! Una obra que reflecteix la seua peculiar rebel·lia, però, tanmateix, interessantíssima pel trencament que significà en el seu moment, considerat el poeta que romp amb els patrons de l’època. Atípic, intel·ligent, crític, liberal i considerat per algunes veus com el “modernitzador” de la poesia catalana. Amb aquesta comparació vull dir que es tracta d’intel·lectuals singulars, d’obres innovadores i dignes d’estudi i amb un llenguatge especial, com va apuntar Sexton.

 

  Bé, el llibre s’estructura en quatre parts marcades: Finitud, Condemnes, Immortals (que són sis epitafis curts), un Epíleg en què els autors es dirigeixen a les dues poetes, i també inclou una breu biografia de les poetes americanes per situar millor els lectors. En tot el poemari Mercadal i Palliser aporten els seus poemes de forma alterna, com una mena de diàleg reflexiu. Mercadal parla en la veu de Sexton i Palliser ho fa en la de Plath. 

 

  L’infinit que no es pot dir es profund, molt. Potser haureu notat que he parlat molt de la poesia en el marc del comportament suïcida, però és que personalment em fa sentir curiositat que algú opti per plegar de viure amb naturalitat i consciència; ho tengui tan clar i tan meditat durant tants anys. A mi em crea una inquietud per saber com eren els glatiments amagats d’aquestes persones i em fan ganes llegir, a través de la seua poesia, els seus interiors. Òbviament, és una confessió oberta d’un patiment íntim que mai no podrem abastat, però sí el podem arribar a comprendre. Així mateix, no fa falta dir que el contingut dels textos declamen un to lúgubre, turmentós, de lament, de pena; és llig com un marriment perquè qui escriu ho fa amb un temps fixat, des d’una decisió presa d’antuvi i que opten per recórrer els carrerons foscos de la vida fins al desenllaç definitiu que, potser, és quan veuen la llum. La seua llum. Així, pens que són històries poètiques que captiven, malgrat el dolor que hem de llegir.

 

  Els dos menorquins han optat per un repte que, sens dubte, els fa créixer, perquè l’empresa no era gens fàcil. Gens ni mica. S’hi han arriscat i se’n surten força bé d’aquest experiment, del qual jo he gaudit, he après i m’ha fet reflexionar. Gens fàcil perquè han tingut el coratge de diluir-se en les seues ments i expressar-les, versificar-les i, sobretot, entendre-les. No des dels diagnòstics mèdics, sinó des de la poesia. Hi ha un treball rigorós colpit vers a vers els quals s’aproximen de forma fidel al batec literari que ens han llegat Plath i Sexton. 

 

  El meu més sincer aplaudiment a na Llucia Palliser i en Carles Mercadal per posar comprensió en aquest tipus d’obscuritat humana i per desxifrar el poder i el progrés que ens aporta la poesia. L’infinit que no es pot dir... però que ells diuen amb veu alta, si més no, ho intenten dir amb la més sincera veu poètica.

  Acab idò amb el que va escriure Montserrat Abelló, l’escriptora que les va traduir al català, sobretot a Plath, i que diu al final de la introducció del llibre Soc vertical: “...he intentat ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal) i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan important en poesia”.  Abelló no sols tradueix els textos sinó que malda de garantir l’oralitat de l’original. Açò és moltíssim interessant. Una mestria inqüestionable! I acaba dient... “...I perquè crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per dir-se en veu alta”.  D’aquí la importància de l’oralitat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

[1] Per posar els suïcidis al seu lloc. La República. El punt Avui. 6 d’octubre de 2023. 

https://www.lrp.cat/opinio/article/2340811-per-posar-els-suicidis-al-seu-lloc.html

 

Maria Àngels Gornés enllustra la poesia de Joan López Casasnovas

7 de juliol de 2024 - Claustre del Seminari de Ciutadella  

Va ser una vetlada preciosa, una nit de nostàlgia, record i estima. La cantautora Maria Àngels Gornés presentà un nou disc, De bat a bat, amb dotze temes que són un recull de dotze poemes de l’enyorat Joan F. López Casasnovas, el seu cosí poeta, traspassat ara fa poc més de dos anys. L’organització del 52è Festival de Música d’Estiu, que organitza JJMM de Ciutadella, es prestà amb el cor obert per acollir el concert de presentació, segons explicà la presidenta de l’entitat Pilar Carreras, qui, amb un to emocionat, va recordar el lligam de familiaritat veïnal que tenien amb el poeta.

Maria Àgenls Gornés amb el seu fill Guiem Soldevila - Foto Diari Menorca

   El Claustre del Seminari s’omplí per aplaudir una veu admirada des de fa gairebé cinc dècades i perquè no es volia perdre el reconeixement que l’artista ciutadellenca ha fet a la tasca poètica del llavors pseudònim de Pere Xerxa. La veu que ha musicat els poetes insulars va sonar tendra i sensible; neta i clara com quan s’inicià aquells llunyans anys 70. Hi eren gairebé tots els que van ben conèixer Joan López i també els seus familiars. Gornés comptà amb l’acompanyament del seu fill, Guiem Soldevila (qui també ha realitzat la producció i els arranjaments) i del violoncel·lista Pau Cardona.

 

  El nou disc és un aplec de versos que mostren bona part de la humanitat del poeta, des de les lletres més íntimes, passant per la rebel·lia contra les injustícies, fins a l’amor incondicional a la seua illa, que sempre va poetitzar amb el cor. La nit començà amb la cançó Nocturn, una balada suau que introduí els compassos tranquils amb què és musicat el disc. La protagonista havia cantant sempre les lletres del seu cosí, però aquest treball, va explicà, era íntegre seu i “és un disc molt especial del que em sent molt satisfeta”.

  La proposta s’alternà de les diferents temàtiques. Així, Margarides en primavera és un cant als contorns de l’illa i a la contemplació dels seus espais, com també ho són Pont d’en Gil o Sonet tardoral. És la mirada més idíl·lica de López vestida del seu llenguatge més líric. Un poema de 1989, Geografies urbanes, és una abraçada somrient a la infantesa que conté uns acords preciosos que et porten lleuger pels carrers antics de Ciutadella. Moments tendres amb Raó d’amor, on descobrim la conjuminació de lletra i música com una fruïció fresca. I un tema cantat amb Guiem Soldevila, Cançó d’Estiu, del disc Les ales obertes (2022), una altra de les joies de creació Gornés-López: Tot és llibertat que veu la mirada / i en la immensitat hi ha arrels d’esperança”. També L’etern retorn és una peça que fa brollar els sentiments. Però és que la sensibilitat vocal i musical de Gornés li acaba de donar una excelsa textura. La cantautora té un do per llegir la música de les lletres i n’arrodoneix magnífiques interpretacions. Una musa que enlaira poetes. Un goig escoltar-la!

Final del concert - Foto Diari Menorca

   La selecció dels poemes per enllestir el disc fou acurada, amb la diversitat de continguts adients. La casa, cantada al principi, és un preciós cant d’amor domèstic, magníficament ajustat a la lletra de l’autor, que parla de la llar i de l’amor als seus. La bellesa de la cançó és la seua extraordinària senzillesa, d’una tendresa corprenent. La generositat també és musicada en el tema De bat a bat, cançó que ha pujat com a títol del disc; una obertura de portes del cor del poeta: “té pestell aquesta porta / que no li cal plany ni clau; / la porta d’aquesta casa / sempre és franca al vianant”. A ca seua sempre hi eres ben rebut.

 

  Però els qui han conegut l’autor saben que no podia evitar les “lletres de batalles” que enviden a la lluita contra les injustícies i per a la pau. Sempre les va escriure. Lluita amb la paraula, però sense callar mai. Oració per fer que torni el Quixot és de les cançons rebels incloses al disc, tanmateix la cantant l’entona com un càntic de protesta alegre i pacífica. I el clam en la defensa del territori amb Ni un pam de net, que agradà molt al públic i que remet contra l’especulació territorial, que tot ho embruta i promou la venda dels seus valors. 

 

  Maria Àngels Gornés sortí del disc en un parell o tres d’ocasions per tornar uns anys enrere. Cantà Mariners sense barca, un clàssic de la poesia musicada de Menorca, esdevingut un himne que sostragué de l’auditori el més notable aplaudiment fins aleshores, a la vegada que feia aparèixer la tan enyorada figura del Mestre. 

 

  Però hi hagué afegitons rere un final fortament ovacionat. Un altre himne que lloa la festa ciutadellenca com cap i que expressa el cor santjoaner de Joan López: Àncora / arrels. Llavors, retirada de l’escenari, els perllongats aplaudiment l’obligaren a sortir de nou per tanca la nit amb un segon bis: Romanç de l’autonomia. Alhora, al cel enfosquit del Claustre, com una flama titil·lant, espurnejava un estel agraït.

 

  Que el llegat del nostre poeta ens sobrevisqui i que la melosa veu de la seua cosina-cantant no s’apagui mai!

(Crònica publicada al Diari Menorca el diumenge 7 de juliol de 2024)

Els meus llibres

¡Despierta tu otro yo! 2025. 

  Llibre escrit en castellà on la professora lituana de marxa nòrdica, Elena Segazdaite, posa en mans del lector els coneixements com a esportista després d'establir-se a Menorca de fa uns anys. La marxa nòrdica com una activitat física completa per a la superació personal a través de l'exercici programat i l'esport, ja sigui en el marc de la competició o bé en qualsevol tipus de repte personalitzat. 

  Assolir el benestar psíquic i emocional, alhora que millorar la salut i l'autoestima, són els conceptes bàsics que ens proposa. Associa pautes psicològiques amb les que es completen objectius per a la finalitat desitjada. Es tracta, en definitiva, d'exercitar cos i ment per igual per a un desenvolupament personal satisfactori.

  Editat per Círculo Rojo, 110 pàgines.

________________________________________________________________________

CENTENARI CLUB NÀUTIC CIUTADELLA. 2025.

  Llibre de 208 pàgines de l'Editorial Jamma que resumeix la història de l'entitat ciutadellenca. Recull els períodes de cada Directiva. Conté 15 capítols, amb els respectius presidents i directius i on es mostra l'evolució social i esportiva. Va des de la fundació del club l'any 1923 fins a l'acompliment de poc més de 100 anys d'història. Explica els períodes de més dificultats i els moments de major auge; l'aturada per mor de la Guerra Civil espanyola, la represa de nou l'any 1946 o la edificació d'un edifici en propietat l'any 1965; els grans èxits esportius i l'organització d'esdeveniments nacionals i internacionals celebrats a Ciutadella.

  S'imprimiren 1.000 exemplars; 600 en català i 400 en castellà.

______________________________________________________________________

35 ANYS D'HISTÒRIA CV CIUTADELLA. 2020.

  Llibre autoeditat sobre la trajectòria esportiva del Club Voleibol Ciutadella. Des de l'inici del voleibol a Menorca i la fundació de l'entitat el setembre de 1985 fins al desembre de 2020. 

  S'hi recullen els períodes més vibrants, els ascensos en les diferents categories; les dues lligues aconseguides a la màxima categoria femenina, la Superlliga; els tornejos de la Copa i Supercopa i la participació a Europa. Tot amb les corresponents imatges històriques. També conté tots resultats i classificacions destacades de tots els equips. Les persones que han presidit el club hi aporten un article/comentari sobre aquesta història. 

  El tom de 21x29 cm. conté 306 pàgines en color.

________________________________________________________________________

REPLEC.  Poemes santjoaners. 2020.

 Llibre de poemes sobre la festa gran de Ciutadella, publicat per l'Associació VaDCultura el mes juny de 2020. 74 pàgines. Consta de tres parts: Capadetes, Festànima i Enyorances, que conformen un poemari de 44 poemes.

  De la presentació del libre, 12 de juny de 2020:

 "Darrere cada poema, podem descobrir-hi elements essencials de la poesia de tots els temps: la contingència (allò que pot ser o no ser), la immanència (allò que és interior a un esser o a una acció) la llibertat i el determinisme, l’evocació històrica, la immortalitat de l’ànima i la brevetat de la vida, la saviesa autèntica, l’amor i l’amistat, el sentit del dolor i l’elegia, la tendresa, la ira, la pregària..."

Joan F. López Casasnovas.

 

____________________________________________________________________________

EL RANXO. Un barri singular de Ciutadella. 2018.

  Va ser el número 120 que es publicà en els Quaderns de Folklore, de 90 pàgines i amb algunes fotos. Francesc Florit Nin és l'autor de la portada i del pròleg. També compta amb la col·laboració de Josep Portella en la recerca de la llista de residents empadronats. 

  És un assaig local que dona a conèixer els entorns i les formes de vida popular i senzilla que s’han esdevingut al barri del Ranxo de Ciutadella. Una zona que va representar, cap allà els anys 40 del segle passat, els inicis d’una barriada que va agafar força i popularitat, a més de ser una mena d’eixample d’una ciutat de característiques centenàries que s’havia reorganitzat sempre entorn de la vella ciutat. El Ranxo fou la primera expansió poblacional allunyada del centre, pròpiament dissenyada, urbanísticament planificada i consolidada amb certa rapidesa, que tingué l’antiga ciutat de Ponent.

_____________________________________________________________________________

LA PARAULA CALLADA. 2015.

 Poemari de 86 pàgines publicat per l'Editorial Neopàtria (Alzira, País Valencià), l'any 2015, amb el número 3 de la Col·lecció Opera Prima. Amb un pròleg de Joan López Casasnovas, el llibre s'estructura en tres parts: Glopades, que expressa vivències i emocions diverses; Terrànima és l'inevitable lligam amb un entorn físic i cultural. L'home i el paisatge formen part d'una maternitat inquestionable; i Reminiscències, que són poemes pouats de la memòria on les enyorances i els records de la infantesa esdevenen presència poètica.

  Del pròleg:
"Manejant amb mestria els fils de l'idioma, els sap treure el suc de la saborosia que contenten i, investigant la funció estètica del llenguatge, explora tot de recursos formals a la recerca de l'efecte sorpresa".

Joan F. López Casasnovas.

___________________________________________________________________________________

TANNKAS DE CARAGOLS / CREPUSCLES D'ATZUR. 1992.

 Llibre de poesia publicat per l'Institut Menorquí d'Estudis (IME) l'any 1992. Obtingué el Premi de Poesia Festes de Sant Joan que concedí l'Ajuntament de Ciutadella l'any 1991, guardó adjudicat ex aequo, amb Llorenç Ferrer Monjo.

  Conté un total de 55 pàgines, i tots els poemes són en composició de tannka, una forma estròfica curta d'origen japonès, però que ha ben arrelat a la litetatura catalana. 

Presenta una entrada a modus de pròleg (o introducció) del professor Joan López Casasnovas.

––––––––––––-––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

Mollisme

El títol d’aquest article és manllevat. És d’un altre escrit que Acció Cultural de Menorca va publicar el 2016 sota la firma de Francesc Florit Nin. Pretenia al·ludir a una mena de corrent que dona importància i sentit a la difusió i continuïtat de l’obra del lingüista Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903 - Palma 1991). Ben mirat, la seua obra és prou vigent per a mantenir l’esforç en la recuperació íntegra d’una llengua de cultura que ens atorga la personalitat.

Per abastar la seua perseverança caldria partir d’un aforisme d’Ovidi que Moll establí com a lema de la seua editorial -gran difusora de la nostra literatura-: “Dura tamen molli saxa cavantur aqua”. Una expressió llatina que ve a dir que “Encara que dura, la roca es perforada per l’aigua molla”. També s’ha traduït com a “la gota que forada la roca”. És la constància que fa que el degoteig incessant acabi perforant el sòlid. 

Recordar la feinada de Moll ens encoratja a no perdre l’esperança. Ell no la va perdre mai. De fet, la Institució Francesc de B. Moll, va néixer amb aquesta finalitat: la de revifar la personalitat i el treball acadèmic de l’il·lustre ciutadellenc. Però també per a empènyer la normalització de la llengua a la plenitud. De fet, aquest fou el principal objectiu de Moll. I seguir el seu estel s’hi escau per moltes raons.

 

Enguany fa 34 anys del seu decés, i d’aquí pocs dies s’acompliran 122 anys del seu naixement, el proper 10 d’octubre. Va obrir els ulls al món al número 3 del llavors carrer del Nord (actualment l’avinguda du el seu nom). A aquesta casa s’ha duit a terme una reforma i ha desaparegut la placa de la façana que l’Ajuntament de Ciutadella hi col·locà al seu dia per honrar la seua memòria (Fill Il·lustre de Menorca, Medalla d’Or i Fill Il·lustre a la seua ciutat natal). És de suposar que la llosa que el remembra tornarà a l’enfront de la llar on va néixer (ho vull recordar perquè els oblits són freqüents!).    

     

Recordar la feinada de Moll ens encoratja a 

no perdre l’esperança. Ell no la va perdre mai.

Per altra banda, la Institució Francesc de B. Moll, des del seu inici, té programat obrir un espai a Ciutadella on s’hi desenvolupin accions per memorar la seua tasca i figura, però també, i sobretot, per continuar en l’impuls de la recuperació de la llengua nostrada. Així es va comunicar per la Institució, tanmateix, encara no se n’ha vist cap resultat al respecte i és de sentit comú que la corporació municipal i també la institució insular s’hi impliquin decididament. Seria esperançador. És important aquest tipus de centre per projectar iniciatives i per implicar moltes altres entitats afins. La participació de la societat civil és fonamental davant l’animadversió que viu el nostre idioma per part de sectors prou coneguts. L’Espai Moll a Ciutadella ha de ser una font que ragi constantment en l’objectiu de foradar la “roca adversa”; no des de l’estridència, sinó des de la perseverança i el treball, com Moll ens va mostrar.

La seua obra és prou vigent per a mantenir 

l’esforç en la recuperació íntegra 

d’una llengua de cultura que ens atorga la personalitat.

“Encara que m’hagi mort no em faran callar. El que he escrit hi serà”. Són paraules del poeta mossèn Jacint Verdaguer en els seus darrers dies de vida, després d’una trajectòria farcida de pressions per silenciar-lo. Ens són útils per a nodrir la tenacitat. Verdaguer ens llegà també un aforisme en el seu jaç de mort que, tot i que pugui semblar antagònic al d’Ovidi, no deixa d’encoratjar-nos: ”Totes les ones del mar no poden rompre un gra d’arena”. És la resistència. I és, també, el mollisme.

 

Que l’Espai Moll a Ciutadella sigui una realitat molt prest.

 

Bep Joan Casasnovas

....

Article publicat per Acció Cultural de Menorca al diari Menorca. 2 octubre 2025.

Si llegim, coses sabrem

Presentacaió del llibre:
Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les festes de Sant Joan de Ciutadella i altres temes.

13 de juny de 2025. Sala del Casino 17 de Gener. 

 

Bon vespre a tothom. Gràcies per assistir a aquesta presentació sobre nous detalls de la història de la Festa ciutadellenca i, sobretot, gràcies al seu autor, Antoni Pons Marquès, per confiar-me la presentació del seu treball.

 

                                   Amb Antoni Pons Marquès, autor del llibre

Una identitat és la qualitat d’allò idèntic, si ens atenem a la definició del lèxic comú. També és el fet d’esser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. En el camp de la psicologia ho entendríem com la propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat, però altres definicions antropològiques i sociològiques defineixen el terme identitat com el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. N’hi ha d’altres, evidentment. Tanmateix, ens podríem remetre a la darrera accepció per identificar la personalitat col·lectiva que representa la Festa de Sant Joan a Ciutadella. 

La passió històrica que ha generat aquesta celebració ha donat cos d’identitat, si més no local; és una de les arrels que ens ha projectat als ciutadellencs com a poble entorn de la festa.

El primer d’octubre de 2010, en l’homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella retia a Josep Pons Lluch en el centenari del seu naixement, des del faristol del Saló Gòtic, el sempre enyorat Joan F. López Casasnovas parlava de la convicció i entusiasme que va imprimir en Bep Padet envers la Festa, i deia:

“De vegades m’he demanat què hi trobava el nostre investigador (Josep Pons Lluch) en aquesta dèria santjoanera obsessiva? No ho sé cert -continuava Joan López- però jo diria que, en el fons, hi veia un element “espiritual” de la festa, ço és l’esperit comunitari, aquest lligam subtil de comunitat que dona la participació en les mateixes reaccions emotives...”

 

I tot seguit apuntava López:

“la festa que remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Són mecanismes d’autoreconeixemnt, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘id’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets, expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molt tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials.”

Que ningú interpreti, en allò de “nosaltres i els altres” cap tipus d’afirmació excloent i manco xenòfoba. En Joan no era d’aquests discursos, tot el contrari. Més bé ho deia, és  clar, en el sentit d’assumir una personalitat i identitat col·lectives pròpies, però mai en contra de ningú i sempre com un gest d’autoafirmació.

 

Aquest esperit de pertinença comunitària roman ben viu en la voluntat de tots aquells que, a través de la recerca i la investigació, burxen en els fets històrics per trobar la veritat i també el (auto)reconeixement. No es pot estimar allò que no és coneix. I aquest és, crec, el cas d’Antoni Pons Marquès, fill de Josep Pons Lluch que, a l’igual que els altres germans, han heretat la flama d’aquest esperit i ens aporten, amb el seus treballs, tanta obra inèdita que roman a Can Padet. Som molts els que els ho hem d’agrair, perquè com més coneguem la Festa, més l’estimarem.

 

L’autor d’aquest llibre no només manté l’esperit pel coneixement santjoaner, també ho fa en altres temes històrics i de cultura popular. Ha investigat el glosat i les seues arrels; ha estat sonador i aquest fet d’acompanyament de guitarra, ‘les porgueres’, l’ha fet sonar a la resta d’Illes, a Barcelona, a Sant Sebastià, a Canàries i fins i tot a Cuba. La investigació del glosat l’ha duit, també, a publicar L’art de les porgueres així com el treball sobre  Josep Vivó i Parpal. Mestre ferrer i glosador. En el vessant històric també ha vist la llum l’obra seua Obriu en nom del Rei! L’assalt a so na Marineta 1818. Va ser membre fundador i secretari de l’associació Soca de mots, entitat que ha fet recuperar una de les característiques més genuïnes de la cultura popular menorquina.

Però anem més als ‘Papers de can Padet’. L’obra que avui presentam és una part de les investigacions de son pare que no havien estat publicades, però, ara, treballades i ordenades pel seu fill Toni Pons per oferir-les als lectors com un nova aportació del passat del nostre Sant Joan. De fet el títol del llibre és prou clar: Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les Festes de Sant Joan.. i altres temes. No cal dir que la feina feta per en Toni Pons és rigorosa, asserenada i amb la precisió que li ha donat el seu ofici de rellotger; o sigui, ajustar les coses perquè funcionin bé i siguin, en aquest cas, ben enteses per qualsevol lector. Un treball que marca molt bé les hores, el temps i els fets de la Festa. A més, també cal atribuir-li la recerca i la investigació per complementar els papers i treballs que havia acumulat son pare. Una feina impagable que mereix ser posada a l’abast dels  santjoaners. D’aquí que sigui de justícia el reconeixement a la tasca feta a l’entorn de la documentació i obra inèdita que roman a can Padet.

 

Toni Pons aprofundeix en alguns temes concrets. Passatges de la història santjoanera que són importants de puntualitzar i concretar. Josep Pons Lluch ja havia avançat informació en alguns d’aquests temes, però la recerca i ordenació feta pel seu fill aprofundeix i amplia el context perquè sigui més precís i deixi manco dubtes al respecte.

 

Parla sobre la mitificació en la participació de les Ordes cavalleresques en la conquesta de Menorca de l’any 1287 i la influència d’aquestes en els orígens de la Festa de Sant Joan, amb referència concreta a l’Orde dels Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem (Rodes, Acre, Malta...). Una inventada participació que son pare ja va desmuntar en anteriors publicacions, però que ara, en Toni Pons, amb més documentació aportada, ens convenç i ens explica que l’origen de la festa atribuït a la participació de tals cavallers no és més que un mite. Igual que la procedència de la seua bandera amb la creu blanca. La feina de Toni Pons no és debades. No són suposicions ni creences. Són documents. i com és propi de Can Padet: Cantin papers i mentin barbes! encara que a alguns aquest aquesta parèmia no els agradi gens.

SOBRE ELS JOCS

 

Prohibició de les corregudes. L’accident de 1790 al Cós de Gràcia de Maó

Un altre tema de fons en què l’autor fa incidència al llibre és en un accident ocorregut a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, durant les corregudes de cavalls al Cós de Gràcia, i el plet judicial que va generar aquest fet per mor d’una denúncia d’un ferit: l’apotecari Bals. El procediment arribà fins a la Reial Audiència de Mallorca que decretà, l’any 1793, la prohibició de jocs i corregudes durant les festes a totes els pobles de l’illa pel perill que representaven aquests tipus d’actes i per la manca de seguretat. Un fet que va fer reaccionar, primer de tot a la General Universitat de Menorca i Particular de Ciutadella, però també a les altres universitats de l’illa. (Maó, Alaior, es Mercadal i fins i tot es Castell, que tot i no tenir Universitat, disposava d’una mena de règim especial en aquell moment). La reacció a la supressió de les corregudes generà un altre procés que durà més d’un any. Els fets es conten amb la reproducció documental de les actes de les esmentades institucions. Instancies, precs, respostes d’uns i altres (i entre les mateixes Universitats, Governació i Reial Audiència), amb un cert malestar cap a la de Ciutadella per haver resolt el cas de forma ràpida i en exclusiva només per als Jocs de Sant Joan a Ciutadella. 

 

Una feinada de recerca de l’autor per fer-nos entendre com defensaven els consellers i jurats d’aquell temps allò que consideraven una expressió d’identitat en cada localitat, amb l’especial preocupació que sempre s’ha mantingut a Ciutadella per conservar la Festa en el sentit més tradicional. 

 

El Sant Joan de Maó i el de Ciutadella contrasten, emperò, en la forma en com llavors la interpretaven els seus màxims representants, concretament des del moment que un nou ajuntament suplia l’estatus competencial de l’antiga Universitat de Maó (als voltant de 1800 començava una transició institucional que deixava sense efecte les funcions de les antigues Universitats en favor de les noves corporacions municipals). De fet, trobareu com acaben les festes de Sant Joan a Maó i com les qualifiquen els nous regidors maonesos. Un fragment:

 

“…Con esta fiesta se fomenta la disolución y borrachera. Pero lo mas deplorable son las desgracias que tan a menudo suceden en semejante día motivadas por el concurso y bullicio de la gente por entre los cavallos.

Desde mucho tiempo está prescrita esta fiesta burlesca y grosera en el juicio y opinión de la gente sensata. Qué tiempo puede esperarse mas oportuno para su supresión? Quando (sic) el pueblo ha perdido la habitud de ver sus antiguos jurados y sus insignias, no estrañará su falta en la cabalcada de S. Juan ni que se suprima esta función”.

(18 de juny de 1799. Signen: Joachim Albertí i Rafael Pons, Jurados de Mahón. Text íntegre a l’Annex n.5 del llibre).

 

Aquestes interpretacions històriques del nostre passat, i en concret en la festa ciutadellenca, ens duen a entendre molt millor l’actual sentiment de pertinença i gelosia. L’estima per la Festa ens ve d’enfora. Hi ha, evidentment, una herència rebuda, transmesa des de segles, i que l’entusiasme que sentim cap a la Festa xucla d’una gènesi que ens remet al nostre propi origen com a poble. A qualcú li pot semblar grandiloqüent el que dic però, de fet, de Sant Joan en parlam tot l’any. I per qualque cosa deu ser. Qualcú es pot imaginar aquesta Ciutadella sense Sant Joan?

 

Hi ha, al llibre que presentam, altres temes més curts, com “L’accident de 1818” as Pla, (amb un cavaller mort i també amb procés judicial), que pretén aclarir uns malentesos en com corrien els cavallers, i que han generat afirmacions inexactes, les quals s’han transmès fins a dia d’avui. En Toni Pons Marquès posa una mica més d’ordre i puntualitza alguns passatges d’historiadors més antics a través de l’anàlisi de cròniques i ressenyes i d’informacions les quals es van reproduir moltes dècades després a la premsa de l’època. Fets històrics publicats un tant erronis. El rellotge del temps s’avançava i en Toni l’ha posat en hora. 

Trobareu també “El cas de 1882”, es tracta d’un accident en les proves de corregudes el Dia des Be as Pla de sa Font. No en diré res més i que sigui en la vostra lectura que vos ho faci conèixer.

Hi ha també incorporats al llibre uns articles, amb manco transcendència històrica i que són a modus de curiositats, en els quals hi podrem treure conclusions per la repercussió que tenen sempre les coses de Sant Joan. Com va reaccionar un conegut i apassionat canonge a la proposta de voler nominar Sant Joan patró de Ciutadella; el Sant Joan enyoradís que suposa viure enfora de l’illa; la trobada de tres bons amics a una fàbrica prop de l’escola des Born sentint com la Festa els crema per dins... Són relats que en Toni Pons incorpora al llibret que, tot i que poden semblar desfasats del camp històric, hi tenen una plena connexió si ens atenem a allò de sentir, sociològicament, una festa heretada: els ciutadellencs sempre tenim un cuc santjoaner que es passeja dins l’ànima.

 A més, emperò, són relats que  tenen un atractiu encant com a literatura local. Una narrativa acurada de la mà del seu autor en fa sentir una lectura molt plaent. A més de tot açò, crec que aprofundir en els 5 annexos que complementen aquest treball ajuda a detallar i a fixar allò que ens cal entendre d’aquest nou llibre.

Res, per acabar, dir-vos que aquest és un resum del que he trobat d’aquesta nova aportació sobre Sant Joan. N’he fet una lectura en positiu perquè he après més coses de la nostra Festa, fet que em permet ajustar el “rellotge de Sant Joan” dins el seu temps immemorial.

 

En Toni Pons Marquès, escriu i investiga des de la humilitat, rigor i calma que ha après al si de la seua família i, a la vegada, honora la tasca gegantina de son pare procurant que les mils d’hores de coneixement sobre la festa siguin també propietat dels ciutadellencs i ciutadellenques. I aquest llibre n’és una prova més.

 

Vull, idò, agrair i felicitar sincerament l’esforç i feina que du a terme el nostre autor perquè siguin divulgades les investigacions fetes per son pare i complementades amb el seu estudi i paciència; per donar forma, contingut i difusió als papers de can Padet i per gaudir, entre les nostres mans, de l’obra magna que representa la Festa de Sant Joan.

 

Si llegim, coses sabrem! 

Gràcies a tots.

 

Bep Joan Casasnovas

...