dimecres, 12 de juny del 2024

L’argot santjoaner


         

    La forma en què una tradició es transmet i es representa va, indestriablement, lligada a una forma de personalitat col·lectiva. I aquesta comunicació és també feta amb una llengua que dona identitat a una celebració i a la seua gent. Però el pas del temps provoca transformacions. Com en tot. També en el llenguatge representatiu de la Festa de Sant Joan hi notam canvis. L’argot, en diríem; o sigui, el conjunt de mots (i expressions fetes) que esdevenen un vocabulari concret de caràcter sociocultural i vinculat a un societat determinada donada la seua especificitat. Un lèxic local perfectament intel·ligible entre els seus individus i de més complicada compressió per als forans. I en aquest sentit, l’argot santjoaner també observa variacions curioses i la pèrdua d’un lèxic i/o fraseologia que ha/havia identificat la festa i cadascuna de les seues representacions concretes.



Caragol des Born


    Potser d’aquest llenguatge santjoaner en tenim vocables i expressions heretades de l’obreta Foc i fum, de Joan Benejam, i que han perviscut durant moltes dècades. Encara ara se’n senten a bastament, sobretot entre la gent més adulta o major. Frases fetes com  M’agrada sa vida amplota... Qui no arrisca no pisca... Que m’escoltes, et faig l’aleta!... Quin jovent corre avui dia!... Canta-li sa lliçó clara..Tu vius a la babal·là... O amb paraules que ja estan en desús, com fanfarra, farfant, andoi, tarambana, dendelet, sucresponjat (= dolsa), estamperi (= multitud de gent o de coses escampades), saragata (= renou, desordre acompanyat de crits i esvalots)... i moltes altres ja desconegudes pel jovent. I una, ben polida i completament perduda en el parlar actual, que és benhaja. Expressa benedicció a una persona o cosa; o sigui que és ben volguda o ben tinguda: Benhaja qui et va parir! Es tracta d’un imperatiu compost per l’adverbi ben + haja (del verb haver, amb les flexions antigues de benhages, benhaja, benhagen... -hagis, hagi, hagin). No era exclusiva del vocabulari festiu, sinó que era d’ús general en forma d’interjecció: Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!” (Foc i fum, Joan Benejam).


    Però tornant a la terminologia dels actes de la festa, tenim encara expressions ben genuïnes i vives, com fer entra (= que el cavaller faci entrar el cavall a les cases, o convèncer-lo perquè ho faci); Tot l’amo, tot! (= fer que el cavall entri del tot dins l’entrada de la casa), fer sa capadeta, (= apropar, el cavaller, la testa del cavall ran d’una finestra o portal, sobretot, perquè els infants el puguin acariciar); o arronsar, molt viu encaraEl verb arronsar té alguns significats: encongir-se, contreure’s, acovardir-se, com seria arronsar les espatlesles cames... En aquests sentits nosaltres utilitzam més els sinònims encollir o arrufar: arrufar la cara, les celles, el nas i el front; i també significa fer-se enrere (retreure’s, retenir-se...). És en aquesta darrera accepció en què hem d’assimilar el sentit d’arronsar en el lèxic santjoaner, que hem atribuït, amb el temps, a quan un cavall recula i es mostra temorós de passar davant una munió de gent, flexionant una mica les cames posteriors com per voler anar-se’n cap a enrere. Tanmateix, actualment també se li diu arronsar -i amb molta acceptació- quan el cavaller fa que l’animal caragolegi  o giri sobre ell mateix fent voltes concèntriques, a dreta i esquerra, per fer-se lloc entre la multitud i per desfer-se de la gent que l’agombola. Totes aquestes encara són ben vives en el parlar festiu entre cavalls.



Corregudes a sa Plaça

 

    Per altra banda, són conegudes una sèrie d’alteracions nominals dels actes que substitueixen la forma originària.  Un exemple clar és la mala designació de *Caragol de ses Voltes, quan el que se li escau és Corregudes a sa plaçaja que no es tracta d’un caragol (= voltar la qualcada tres vegades un conjunt de cases o plaça de forma itinerant. A més, es diuen corregudes perquè temps enrere els cavalls corrien de la plaça de la Catedral fins l’actual plaça Nova, d’aquí que els cavallers no duguin el capell posat en aquest acte, a excepció dels Caixer Senyor i sa Capellana, que no corrien). També és freqüent observar la substitució d’altres casos similars: es *Jaleo des Born, es *Jaleo des Pla, *Córrer agafats, *Córrer s’anella, *ses Carreres des Pla... En la seua forma genuïna i protocol·lària són Caragol des Born, Caragol des Pla, Córrer ses carotes, Córrer abraçats, Córrer s’ensortilla, i Jocs i Corregudes des Pla... A Ciutadella, el Jaleo no és un acte, és la peça musical que amenitza els caragols des Born i des Pla. I tampoc són carreres el que es fan al Pla dels Horts. En català, el terme carrera significa ruta, camí (ve del llatí carraria, camí de carros). Designa una via de pas (és el femení i antic sinònim de carrer), espai d’un recorregut, distància entre dos llocs... Com a sinònim de correguda seria un castellanisme, encara que, carrera, es sinònim de cursa, en termes, emperò, d’una competició. En tot cas, sí es podria atribuir al pas buit que deixa la gent perquè els cavalls puguin córrer sense problemes, però per açò ja tenim el terme passadís, (corredor, pas llarg i estret)  que està prou bé. Per tant, el més coherent i originari és mantenir Jocs i Corregudes des Pla.

 

    Tot aquest vocabulari i expressions santjoaneres és mantingut per molta gent, però no tant en les generacions de joves, on la substitució dels termes es fa més que evident. Recuperar aquests mots també hauria de ser una forma de recuperar la pròpia personalitat i la identitat col·lectiva a través del llenguatge terminològic de la Festa. Per què passen aquestes coses? Hi deu haver moltes raons o causes: la manca d’una acurada transmissió dels esmentats termes a la gent jove -i de la festa en general-; la poca importància donada als nom; detestar les formes antigues en pro d’una modernitat lingüística simple i pobra, a més de mal entesa; i també -i molt important per ser canals de comunicació- la incorrecta difusió de tot aquest lèxic per part d’alguns mitjans de comunicació importants.

 

    Perseverar en fer possible la permanència d’aquesta singular nomenclatura farà també mantenir la riquesa del llenguatge i de la festa en el seu sentit més original i autèntic, a més de mostrar el sentit d’amor, del contrari, es perdrà una part del nostre patrimoni immaterial i cultural. Allò que no es valora o no s’estima, desapareix. Si ho aconseguim, segur que els cavallers es trauran el capell de teula i el caixers no pagesos la guindola.

 

Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!

....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

Setmanari El Iris. Sant Joan 2024




dissabte, 30 de març del 2024

Barba-rossa, La Trup i el teatre compromès.


    Les cites teatrals de la companyia La Trup representen sempre un interès especial. Les seues convocatòries escèniques s’han d’anotar a l’agenda. La nova entrega d’aquest col·lectiu dramàtic és la teatralització de la novel·la Barba-rossa, del ferrerienc Joan Pons, una història envers el saqueig de Maó per part de la flota otomana durant el segle XVI. Una trama que s’inicia uns anys abans focalitzada en el protagonista Roger Genestar, un encantador d’ocells. Tanmateix, el rerefons de l’obra venen a ser els conflictes de la mediterrània entre dos mons oposats: orient i occident en una contesa pel poder, el control i el domini, gestat alhora per dues cultures diferents. Barba-rossa fa referència al paixà Khair ed-Din, el temible corsari turc que va atemorir les costes del vell Mare Nostrum durant dècades, com més tard ho feu Mustafa Pialí a Ciutadella, a l’altra part de lilla.





    La novel·la de Joan Pons és intensa i cruel; però alhora plausible i entretinguda i amb un fil conductor que permet la vivesa de la història, envernissada amb pinzellades de realisme màgic. Personatges variats i ficticis que es mesclen amb personatges històrics reals. Però no toca ara revisar la narrativa, sinó de com aquesta novel·la accedeix als escenaris de la mà de La Trup. I, llegida l’obra, és feia interessant saber quina la farien aquesta bona gent de teatre!

 

    L’aposta artística del seu director, Sergi Marí, sempre és un envit analític dels fets recollits a l’obra; una oferta per a la reflexió en el marc del compromís i transformació social. En aquest sentit, s’hi podria entreveure algun passatge del gènere naturalista, aquell moviment que cerca en la novel·la i el teatre tradicional l’estudi de l’home, en el sentit individual i col·lectiu, encara que La Trup en sol esser de qualitats eclèctiques en les posades en escena. També pot ser minimalista, per la introducció d’elements simbòlics que creen l’autosuficiència escènica, simbolisme que actua i representa fets i contextos (un tronc llargarut que simula un cavall o un tòtem imperial; la vistositat plàstica i cromàtica de les teles, dels vels...). 

 

    Cal també mencionar l’escenografia i dramatúrgia que apuntala l’obra: les imatges pictòriques al rerefons, obra de Tònia Coll; la música que condueix els moments marcats, el joc de llums que fa possible exposar dos escenaris en diàlegs diferents i allunyats, o bé la tenuïtat lumínica on s’albira, juntament amb els colors de les teles, un quadre escènic de tendència naïf. Cada personatge de l’obra és identificat pels motius marcats en les seues indumentàries. Tot és un equilibri fantàstic que consolida una obra que no ha de ser gens fàcil de muntar. Han estat mesos de treballar la interpretació, però també tots els detalls visuals que enalteixen l’obra i agombolen el vessant principal: la magnífica actuació dels quatre intèrprets. 


    A més, cal destacar la ruptura de la quarta paret, que tant agrada de fer al director. És tracta del mur imaginari que hi ha entre els actors i el públic que, com és freqüent en la La Trup, es traspassa per interactuar amb l’auditori. Així és com es va fer la presentació de l’obra. Una invitació efectiva que introdueix els espectadors en l’aventura del teatre, com també fer-los partícips de textos de l’obra al final de la representació. La juguesca del teatre, l’empatia per a embarcar-s’hi.





     S’hi entreveu, per tant, una gran feina i l’enginy per fer encabir tanta informació en l'espai i el temps en què es limita una obra de teatre i el seu escenari. Dues actrius i dos actors executen unes excel·lents funcions; quatre intèrprets que exhibeixen llurs aptituds dramàtiques; quatre artistes que asseguren la qualitat escènica en el desenvolupament d’un enfilall de personatges que exemplifiquen la qualitat interpretativa i la feina acurada i ben feta. 

 

    Més enllà de l’excels treball actoral, La Trup compta, a més, amb artistes polifacètics que aporten el cant o la dansa com a rics complements de l’art dramàtic. Un fet destacable que reforça cadascunes de les seues apostes. Tots ells -a més dels diversos papers protagonistes- esdevenen les veus narratives de l’obra que fan possible situar sempre l’espectador en el context de la història.

 

    Àlvar Triay representa, en gran manera, el jove Roger Genestar, però també d’altres personatges. L’actor d’es Migjorn Gran excel·leix en qualsevol registre; en la declamació narrativa, en el discurs èpic, en el lament dolorós... No ens cal descobrir tampoc Queralt Albinyana, una actriuassa que et corprèn en cada seqüència; per la dolçor vocal o per la potent presència escènica i melodramàtica; també Josep Mercadal en l’alternança de repertoris lingüístics; pel llenguatge ferotge, quan cal, però també en les magnífiques i intrigants escenes no verbals. A més, Agnès Romeu aboca la seua sorprenent versatilitat interpretativa, la traça femenívola, la seua veu melosa i neta, l’omnipresència en l’obra, la sensualitat dansaire... Tots ells acoten totes les variants que podem trobar en el teatre. I el seu director ho sap i ho sap explorar molt bé.





    Maó, Palma, Ciutadella i Ferreries han estat, fins ara, les parades d’aquesta obra interessant que amalgama talent literari i teatral menorquí. A més, amb sessions per a alumnes de Secundària, la qual cosa esdevé alhora una oferta cultural formativa. Ara, Barba-rossa “atracarà” a Barcelona, on estarà en cartellera durant tres setmanes.

 

    Quin orgull de comptar amb La Trup i amb grans escriptors insulars. El goig de sentir la qualitat dramàtica i literària ben a prop. I ben nostrada!

 

    Gràcies a tot l’equip i fins a la propera. I que sigui prest!


...

 

Bep Joan Casasnovas

 

30 de març 2024

 

 

 

dilluns, 26 de febrer del 2024

El fals bilingüisme salomònic

 

El savi rei Salomó va sentenciar a qui pertanyia el fillet nounat de les dues dones que en reclamaven la maternitat. Una dona havia perdut el seu i va voler fer-se amb el nen d’una altra mare. Ambdues asseguraven que el fillet era seu. El rei va demanar una espasa per esmitjar el nadó i donar-ne una meitat a cadascuna. La mare perversa hi estigué d’acord; la mare biològica, l’autèntica, si va negar en rodó i abans de veure el seu fill mort optà perquè se’l quedàs l’altra mare. Llavors el rei Salomó ho tingué clar i atorgà el fillet a la mare autèntica.


 



La imposició del bilingüisme per part dels inquilins del Consolat de Mar (PP-Vox) és un antic episodi de persecució històrica contra la llengua catalana. Els titulars del Govern balear diuen que no és res extraordinari, sols un fet d’igualtat i llibertat. Tanmateix, el seu “conciliador” bilingüisme s’esforça per establir-se només on el català té una notable presència (educació, IB Salut, administració pública...) però mai no promouen accions d’igualtat i llibertat lingüístiques on el castellà és notablement dominant (Administració de l’Estat, policial estatal, jutjats...). Coneixem el llop! L’objectiu d’aquesta ideologia jacobina també és històrica: arraconar el català fins al lingüicidi.

 

La metàfora bíblica del rei Salomó s’hi escau. Per una banda perquè a la mare política perversa ja li va bé que el català sigui compartit (esmitjat), sabedors de la seua mort. Per una altra, perquè el bilingüisme polític és una subtil ofensiva contra les llengües no castellanes (el nadó és meu o el matam!). Competir amb la llengua dominant de l’Estat (que ha de protegir les altres llengües oficials i no ho fa) és un desavantatge normatiu que desempara la llengua pròpia. Però hi hauria una tercera raó que ens correspon saber als catalanoparlants: acceptar que amb el bilingüisme polític mantindrem (encara) viva la llengua materna (millor així que morta?) forma part d’una ingenuïtat. Deixar el català en mans del bilingüisme polític és deixar la nostra llengua en mans de la mare política perversa. La lingüista Carme Junynet ja ens va fer obrir els ulls: “Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme". Acatar perdre el fill abans de veure’l mort és un acte lloable, però dolorós. El rei-Estat no és un rei just ni savi, com Salomó, i no atorgarà el fill a la mare autèntica. Ho sabem. Aquest bilingüisme polític és l’espasa de Dàmocles. I cal fer-ho entendre, de l’amenaça que representa.

 

Davant la represa castellanitzant contra la llengua pròpia cal tenir en compte el que significa històricament l’idioma matern, més enllà de l’oficialitat jurídica: el català ha de ser preeminent i vehicular perquè és la llengua històrica de l’illa (mai no ho ha estat el castellà); perquè és parlada pels seus habitants d’ençà set segles; perquè és el pilar cultural en què s’ha bastit el poble insular; perquè és en la llengua materna que hem fixat la toponímia; en la que hem rebut els valors d’identitat i pertinença; en la que s’ha edificat el llegat del patrimoni de la saviesa i costumari populars; del cançoner tradicional, del refranyer menorquí, de la pregària i l’exabrupte... Però també l’única llengua oficial de les institucions insulars i municipals (arxius de les Universitats menorquines) fins entrat el segle XIX, des que la política impositiva pretén la substitució lingüística. Fa temps que ho intenten! Sí.

 

Pensem, idò, que l’espasa de Dàmocles penja fermada d’un crin de cavall.

 

....

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca


...


Article publicat al Diari Menorca dia 21 de febrer de 2024



diumenge, 25 de febrer del 2024

El joc de l’escut i les lladrioles

 

Carota ve de cara. És un augmentatiu, com carassacarot... i els seus diminutius són careta, careua, carona... Però el DCVB també diu que és una cara grossa, lletja o feréstega. Així, també podríem dir que és un rostre caricaturitzat. Amb tot, anem a la causa que ens ocupa envers la terminologia de les festes de Sant Joan. El DCVB també diu, en la seua 4a. accepció d’aquesta entrada, i que tots els menorquins ja sabem, que Carota és una “peça de fusta ovalada que a una cara té pintada una caricatura i a l’altra té una ansa, i l’empren en la festa de Sant Joan a manera d’escut que ha d’esser romput a cops de puny”. I hi afegirem: entre dos cavallers que corren en paral·lel al galop estès. També direm que es pot rompre amb el puny, amb una pedra o també amb una lladriola.


Foto que il·lustra la portada del llibre Ses carotes de Sant Joan


Les carotes de Sant Joan són avui en dia un element protagonista dels jocs medievals que s’han mantingut a través dels segles en el Pla dels Horts. Però no tots els jocs s’han mantingut. El ‘córrer ses carotes’ és un terme evolucionat perquè va mutar el joc de com se celebrava en l’antigor. La carota d’ara representava un escut en què els cavallers es defensaven tant en la guerra com en les justes i tornejos medievals. Les cròniques antigues parlen de adarga, parma o escudo, que eren els noms donats a aquests utensilis defensius en funció de les seues característiques o mides. Tanmateix, aquest joc santjoaner no duia, llavors, el nom de carotes. L’origen del ‘córrer ses carotes’ prové de formes diferents en com era designat aquest joc en cada època. 

 

Hi ha datada en 1643, a Ciutadella, una magna celebració de justes i tornejos (1) en honor al Governador Lans Grave de Hesse (no era per Sant Joan). I cal recordar que del segle XIV fins al XVIII aquest tipus de provatures festives eren molt freqüents a moltes nacions. Per Sant Joan es feien diferents jocs, alguns dels quals s’han perdut, com el joc de l’estaferm. Així, podem llegir en notes de 1690: “Y se fan en lo Pla de la font moltes gales en honor de dit Sant et signater de corre Sortilla que de temps inmemorial sempre se es acostumat fer y córrer tots los obrers a la llanse i demes coses tocant a llur obreria (Origen religiós... Pons Lluch, 1982)El joc de la sortilla (o ensortilla) i el del ‘córrer abraçats’, són els més invariables al llarg del Jocs des Pla. No obstant açò, en el document conegut com Scriptura Pública, de 1703, (segurament el primer reglament o protocol escrit sobre com executar els actes tradicionals de les festes) trobam que “... y despues se divertexen tirantse lladrioles, corrent la sortilla i passant algunas carreras y altras invencions que millor los apareix per entreteniment de la festa (Origen... Pons Lluch). Per tant es dedueix per altres invencions que moltes vegades hi havia altres tipus de jocs per donar esplendor a la diversió. El joc de ‘tirar-se lladrioles’ és el que ha evolucionat fins l’actual de ‘córrer ses carotes’. 

 

Aquest joc de lladrioles, documentat com tirar ledrillas (1722), tirar lladrioles (1756), o dites també rodioles (2)i en castellà conegudes per alcancías, vasijas de barro, granadas de mano...) eren els elements pels qual es coneixia aquesta diversió, o sigui l’element protagonista del joc. Un cavaller proveït de vàries lladrioles corria a certa distància i les llençava a l’altre cavaller que amb l’escut aturava aquestes bolles buides fetes de terrissa.

 

En canvi, hi havia altres jocs, com el ‘córrer llances’ (1690) que podria ser el de l’estaferm, i també el de ‘tirar o córrer canyes’ (1756) on l’escut (carota) hi prenia part, que consistia en dos cavallers al galop; un, amb l’escut, havia de defensar-se de les canyes que li llençava l’altre cavaller a certa distància. Aquests són ara jocs desapareguts de les justes celebrades al Pla de la Font el capvespre de Sant Joan.

 

L’ensortilla (sortilla, sortija) és l’exhibició que més arrelada ha estat a la història dels Jocs des Pla (i és i ha estat molt popular també a molts altres països); mentre que el ‘tirar-se lladrioles’ ha esdevingut el ‘córrer ses carotes’ actual. Amb tot, els jocs de lladrioles van tenir lleugeres variants. Segons Rafel Oleo i Quadrado (Reseña de la Fiesta de San Juan Bautista, de 1868), les lladrioles s’elaboraven sense coure per no fer mal i en temps anteriors (a la data d’aquesta obreta) diu que s’omplien de cendres o de flors “... y servian para el juego que tomaba su nombre de alcancías...”. També apunta que les parelles de cavallers que corrien es tiraven les lladrioles mútuament, pel que cada cavaller portaría un escut. Alhora, afirma que “Arréglanse cuatro, seis o más parejas...”pel que es pot deduir que no hi havia un nombre determinat de carotes, com ara que se’n corren només sis. Segons Oleo la finalitat era rompre, el llançador de lladrioles, la carota/escut de l’altre. Si tirades totes les lladrioles no havia romput l’escut de l’adversari, ho podia fer amb el puny si era capaç d’assolir-lo, “lo que es mayor suerte todavía, por tener la habilidad de juntarse”. Aquesta interessant Reseña ens aporta detalls ben curiosos i també diu que “en otros tiempos” -que podria ser a finals del segle XVIII o a principis del XIX- si al final de la carrera no s’havia pogut rompre la carota, ambdós cavallers podien intentar-ho de nou en la tornada. O sigui, sabem que, en funció de com anàs el joc, es corria en doble sentit. I açò devia ser un greu perill, com també certifica el cronista del que va ocórrer l’any 1818. Aquest any dos cavalls que corrien a galop estès en sentit oposat es van envestir de cara “quedando muertos en el acto y los ginetes muy estropeados”. El xoc fortuït va fer que un dels cavallers morís poc després per les greus ferides. Segon afirma Oleo i Quadrado, des d’aquell any només es corre en un sol sentit. El cavalls eren sementals de Son Sintes i de Son Sivineta. Aquest accident mortal as Pla va obrir un procés judicial. És així com podem notar que el joc de l’escut i les lladrioles té episodis històrics ben interessants.


 

Fotos que es troben al llibre


I tornant al nom del joc, ja hem vist que s’anomenava ‘tirar-se lladrioles’ en temps més antics, però Oleo i Quadrado l’anomena Juego del escudo o de la parma, però afegeix “conocido aquí como “carota” por estar pintado en él una figura rara, ya imitando un árabe (...), ya algunes persones ridículas...”. Si bé en el llenguatge informatiu en castellà es parlava de “escudo, parma o adarga”, també ens informa, alhora, que el poble ja les anomenava carotes. Joan Benejam a Foc i Fum (Acte II, esc. XII - 1885) deixa constància del nom del joc de forma inqüestionable: “Ara corren ses carotes / que és sa festa de tothom // Hala petit! i no el planguis, / que dus un malès ben fort”. La paraula malès, a Ciutadella, segons Francesc de B. Mollés una pedra grossa. (de l’edició i pròleg de Joan F. López, IME 2019). Per tant, es fa palès també que les carotes, a més de rompre’s amb una lladriola o amb el puny, també es podien trencar amb una pedra.

 

Potser els historiadors més avesats als arxius ens podrien aportar més llum sobre des de quan els escuts van ser pintats amb cares rares i ridícules i la gent del poble les va anomenar carotes. És evident que el nom de ‘córrer ses carotes’ té ja història, si més no, segons Oleo, des de fa 160 anys, com a mínim, que probablement siguin molts més.

 

Segles de festes de Sant Joan i els jocs des Pla segueixen sent tot un espectacle ple de plasticitat, i amb el Joc de córrer ses Carotes com el més vistós, pel que representa d’una funció a galop entre dos cavallers. A la vegada que és el més atractiu també és el més perillós i el que porta més complicacions per a la seguretat. Els incidents as Pla no han estat pocs, amb ferits de diversa consideració, però també amb víctimes mortals. De fet la prohibició de celebrar corregudes as Pla ha tingut els seus episodis històrics. I en ocasions molt apunt de desaparèixer per la manca de de garanties. Ens podem remuntar a 1793 per saber que el Tribunal de l’Audiència de Mallorca va decretar la supressió de corregudes eqüestres en les festes populars (Sis anys sense Caixer Senyor, Pons Lluch, 1989). Tanmateix, la insistència i els recursos del Consell Ordinari de la Universitat, a través del Comandant de l’illa, fent valer la tradició immemorial dels jocs i assegurant ser diferents a altres celebracions per la presència al cós de la colàrsega del Batle General i els Jurats, l’indret anava  ben vigilat per la guarnició de soldats, que assegurava l’ordre públic i totes les garanties per al normal desenvolupament dels Jocs. Aquesta insistència del Jurats va fer que les corregudes des Pla poguessin continuar, però no així les que se celebraven en les festes tradicionales de Maó o a les de Sant Llorenç a Alaior, que van restar prohibides llavors.


Carota de 1818. La més antiga guardada.

Avui dia, i des de fa anys, als Jocs des Pla no hi ha vigilància policial en l’espai de les corregudes (és impossible!) i el nombre d’assistents està massificat en excés de tal manera que mai no s’ho hagueren imaginat els Magnífics Jurats de l’antiga Universitat, i manco sense soldats que protegissin aquests espectacles de risc.  Una massificació que ja ha duit a les primeres mesures restrictives d’accés a l’indret. Hem de ser conscient que, en la manera que s’hi aglutina tanta gent, els Jocs estan en perill de suspendre’s. De fet, els darrers temps, part de les corregudes s’han anul·lat per accidents importants o per inseguretat. Fa pocs biennis les carotes no es van córrer per aquesta raó. Per tant es viu ara una situació delicada i la continuïtat dels Jocs i Corregudes des Pla podria dependre de la Justícia (encara que ens consti creure-ho) si no es fan les coses bé. Però també depèn de la consciència de ciutadellencs i menorquins per saber preservar aquesta bella història secular. El seny i l’amor dels santjoaners per la festa i el seu passat ha de ser la via i l’exemple per evitar que es decreti la supressió dels Jocs.

 

Les incerteses no ens ha de treure, emperò, la il·lusió, l’entusiasme i l’emoció de voler seguir gaudint d’una celebració cavalleresca que duim marcada al cor. Aquest preciós llibre que teniu a les mans tracta un fet monogràfic dels Joc des Pla: les Carotes. Per tant, “Corregudes de seny i memòria”, perquè la nostra Tradició no es trenqui. La força i consens de tot el Poble pot fer possible que les seguim veient molts anys més. 

 

“Ara corren ses carotes

que és sa festa de tothom”

 

Guardem sempre memòria, com ens demana Joan Benejam a Foc i Fum. Som-hi!

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

....

(1) Segons les despeses aprovades per la General Universitat la festa seria espectacular, ja que es van fer fabricar 70 llances i 1.000 lladrioles, a més de restaurar i pintar l’estaferm, construir un cadafal per a les autoritats i un clos tancat amb palissades per a fer-hi combats. Tot sobre més de deu tones d’arena escampada.

 

(2) Segons el DCVB, és una variant de guardiola, l’etimologia d’aquesta prové del verb guardar i com a diminutiu de guàrdia. A Ciutadella li deim rodiola, que és una derivació. També ho és la paraula lladriola (encara que en l’argot santjoaner és l’objecte que s’empra per a rompre les carotes) que el DCVB atribueix a una “guardiola’ amb contaminació de ‘lladre”.  En aquest sentit, el DCVB apunta que “la forma menorquina ‘rodiola’ deu haver estat determinada per la influència de ‘roda’ o ‘rodó’ per la forma arrodonida que solen tenir les guardioles de terrissa”.
Altrament, les variants es troben documentades arreu dels països de parla catalana des del segle XV, o abans, i poden ser influenciades, segons el Diccionari CVB per altres radicals substantius: lladriola/lledriola (1467), vidriola(Alaior)/vadriola/vedriola –de vidre- (1529), rodiola (Ciutadella) jodriola i gidriola (Esporles, Binissalem).

D’aquí que en documents històrics de la Festa de Sant Joan puguem trobar ‘lladriola’ i ‘rodiola’ com a sinònims de la peça de fang cuit que es pot utilitzar per a trencar les carotes.


...


Article publicat com a introducció al llibre Șes Carotes de Șanț Joan - Edicions Jamma. Maig 2023



diumenge, 3 de desembre del 2023

Cançons de Xerxa, de Cris Juanico

L’illa camina amb la pausa normalitzada i deixa anar les aromes més genuïnes de sa terra. És un temps de calma, un temps més nostrat, amb colors hivernals que ens agombolen. L’illa camina cap al final d’any i a pesar de la grisor fredolega que ens du una quietud, a vegades, entristida, tenim vivències enriquidores i lluminoses.

Hi ha llums que ens captiven. 




Cançons de Xerxa és una d’aquestes llums. És un treball discogràfic en format de llibre de Cris Juanico, però, alhora, és una producció especial. És una dedicació d’homenatge i estima a un poeta d’arrel, a una persona compromesa amb la cultura, la justícia, la llibertat i la identitat. I tots aquests valors i lluites les va escriure amb una magnificència poètica inqüestionable. El cantant de Ciutadella recull una part dels seus versos i els ha musicat. Una feina feta a consciència i amb gran professionalitat que el poeta i lingüista Joan F. López Casasnovas (Pere Xerxa) es mereix amb escreix. Un disc acurat, ben seleccionat i detalladament treballat que culmina amb un producte poètico-musical de gran volada: sensible, entranyable, sentit, amorós, ajustat a la lletra del Mestre; emotiu, vivificant, enyoradís... Omple un buit que fa justícia al reconeixement del nostre amic i mentor Joan López. I aquest disc em satisfà moltíssim perquè amalgama el sentiment i l’estima a l’homenatjat, però, a més, destil·la una música que brilla. Cris Juanico s’ha fet acompanyar del prestigi artístic d’altres instruments i veus, la qual cosa amplifica la dimensió del propòsit i objectiu. Les veus de Sergi Cleofé, Dolors Boatella, Francesc Pons (Pèl de Gall), Rita Barber, Maria Riudavets i el cor de les Llunes Brunes fan molt més universal el missatge i el contingut. Les deu cançons, totes de poemes d’en Joan, compten amb la base instrumental de la percussió de Moi Pelegrí, el baix de Lluís Gener i la guitarra acústica del cantant principal. A més, hi intervenen també la flauta de Borja Moll, el clarinet de Joan Mesquida i el violí de Blanca Coll que posen prou brillantina i llustre perquè tot lluesqui a la perfecció.





Divendres, primer de desembre, es va presentar aquest disc-llibre a la llibreria VaDllibres. He d’agrair a Cris i Dolors que m’hi convidassin a parlar de la poesia de Joan López Casasnovas, juntament amb Pere Gomila i Xec Florit Nin; alhora que l’autor explicà com es va gestar aquesta preciosa producció musical. Parlar del Mestre és sempre, per a mi, un enorme plaer. Personalment, no tindré prou vida per agrair a Joan López tot el que m’ha aportat i tot el que m’ha mostrat. L’enyoraré sempre. És un deure vitalici. Converses, consultes, aprenentatges... Són tants moments!. 


L’endemà, dissabte, al Casino Nou, les Cançons de Xerxa van pujat a l’escenari per fer-se vida i ser compartides per tothom. Va ser un vespre inoblidable, ple d’alegria i enyor, però també amb el gust del gaudir de tant talent artístic. Les lletres del nostre poeta van volar amb tanta sensibilitat vocal i musical que esdevingueren una bombolla iridescent que va encendre la nit hivernal de desembre. Una llum s’alçà resplendent com una conjuminació de goig i melangia; de gaubança i record.

 




És aquest un treball edificat amb molta estimació i qualitat; construït per a la memòria de qui fou mestre i amic. I aquest fet em corprèn. Ben segur que en escoltar-lo veureu una llum que brilla amb força. És la bellesa del so i la paraula que han unit cantant i poeta: “...balla la llum al cossiol, uns ulls es miren com balla...”, talment va escriure, ja fa anys, el nostre Pere Xerxa.

 

Avui, tot és plenitud i agraïment. Gràcies Cris Juanico per retre-li memòria i produir aquest bell record fet de música sentida. Guardar i difondre el seu llegat és un deure per als qui li vam tenir tot l’esguard del món.



Bep Joan Casasnovas Mascaró


3 de desembre 2023

dilluns, 5 de juny del 2023

El cavaller poeta

Pròleg i presentació(*) del poemari Regalims, de Toni Moll


No fa falta dir que la festa de Sant Joan a Ciutadella conté totes les dimensions humanes. La frase pot semblar grandiloqüent. Sí, pot ser. Però és el que té, perquè al seu voltant s’hi expressen tot tipus de manifestacions vitals. Necessitam la festa per expressar-nos, per reivindicar-nos, per retrobar-nos en els escenaris de la vida, del gaudi, dels sentiments, de les emocions... Tots els pobles o comunitats tenen llur festa de referència que els identifica i els reafirma.





A Ciutadella, si més no, la festa té aquestes connotacions i representa tota una revolta social perquè és el temps i l’espai de dir-nos. I l’aportació individual malda de trobar el revogi adient per assumir una mateixa direcció col·lectiva, un destí compartit en la pertinença. Però també du la sacsejada intrínseca, la més personal, la més íntima; aquella reservada a l’ànima pròpia, la que la fa tremolar; la que guarda totes les vivències, els aprenentatges i l’estima. És com la festa de l’amor, la reivindicació, la solidaritat i la memòria. 

 

I dins aquesta experiència íntima hi coven les creacions, les sensacions que volem dedicar a tot allò que sentim i que batega al nostre interior. La festa nostrada ha fet córrer pàgines i pàgines de literatura santjoanera, però, i no debades, la poesia esdevé el llenguatge del cor, l’expressió escrita que ens porta a pouar en el més profund del nostre ésser. Així de clar ho expressa Sam Abrams:

 

“La poesia és la llengua a la màxima potència. No hi ha altra forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems. (...) Sigui quina sigui la lectura i la realitat que faci, la poesia sempre s’esforça per anar més enllà”.

 

És el cas concret que ens ocupa, ara i aquí, amb aquest nou poemari santjoaner que teniu a les mans. Perquè la poesia humanitza, ens humanitza.

 

Antoni Moll Marquès (Ciutadella 1963. L’amo de la Marcona) s’ha atrevit a posar sobre paper les seues emocions i experiències a través dels versos. Des dels seus anys de formació les lletres l’han acompanyat; tanmateix, fa molts anys que va optar per la pagesia, les seues formes i l’estil de vida al camp. I fa temps que escriu poemes. Ho fa perquè li agrada i ho fa des de la calma intermitent que el temps li atorga, com un degoteig intemporal. I heus aquí el títol del llibre, Regalims, en què ha volgut batejar aquest bell conjunt de poemes. A l’autor, per tant, li regalimen les vivències; les vessa, i ja tenim, idò, l’esperit santjoaner que degota i es deixa anar. Regalim, que es verbalitza en regalimar, té a veure amb regalar (= del francès Régaler: obsequiar, donar generosamentque prové, en el significat que ens ocupa, del llatí recalare (=deixar caure, deixar anar, córrer un líquid cap avall). I què és allò que regalima -o regala- aquest cavaller poeta? Suor, llàgrimes, emocions, alegries, experiències, sensacions... La vida sentida, la vida que raja. Així idò, un encert el títol.

 

Per altra banda, crec que deu ser el primer cavaller poeta de la història de la festa de Sant Joan. I aquest fet no deixa de ser curiós. Acostumats a què la lírica o prosa que glosa les mil cares de la festa solen venir de la mà de lletraferits, escriptors, professors o amants dels versos -o sigui, del món, diguem-ne, menestral o liberal-, ara serà un pagès, un cavaller, que ens ofereix la seua poesia festiva. Aquesta novetat és interessant, si més no perquè democratitza la poesia.





Quan en Toni Moll em va demanar de fer una ullada a un feix de poemes, escrits des del temps dilatat, a més d’alegrar-me, vaig sentir la curiositat en com poetitzaria la festa un membre de la qualcada. Ens ha de descobrir, òbviament, una nova percepció, una nova dimensió poètica que altres només hem interpretat a peu de carrer. I així és. El llibret que començareu serva les vivències d’un cavaller que, amb capell de teula, frac i fuet de verga, ha trescats tots els rituals festius. I molts d’aquests moments han esdevingut poemes. I com deu ser la poesia muntat en un cavall per Sant Joan? Idò és d’una gratificant lectura, perquè el lector o lectora se sabrà cavaller quan els llegesqui. O fins i tot entendrà l’empatia amb el seu cavall quan aquest li parla amb actitud sol·lícita: “Esglaiaré els ulls / i atent envestiré / per a fer-te pas. // Enlairaré el cos / potent i noble / per al gaudi d’un poble, / que em sap capaç. // I et seré lleial...  Ens fixarem, idò, que el seu corser (que vol dir cavall en la poesia. També en la literatura medieval corser s’atribueix a un cavall armat per a justes o tornejos), esdevé, així, un cavall poètic, humanitzat. Serà d’aquesta manera que Antoni Moll i el seu ‘company’ quadrúpede creen un binomi cabdal: cavall i cavaller conformen la figura mitològica d’un centaure. Són un per l’altre, fidels; viuen junts cada moment. Són un.

 

Però no es clou aquí la poesia del nostre genet. El cavaller-autor voreja tots els entorns de la festa, els observa i els defineix. I pressent, durant els dies previs, un guspireig que ve de lluny. I somia: Festeig encara un culte / que neix dins un bressol... Serà la immanència -citant l’estimat Miquel Anglada-, allò que portam a dintre i que viu en nosaltres, irremeiablement; i... arribes / entre tanques obertes / de rostoll daurat... De la pols del batre a l’era / de la suor a les gavelles... perquè el poeta fa notar la condició pagesa i entre el bladar de la Marcona ansieja la cita solsticial. I glateix l’espera...

 

Altrament, el preàmbul vol ser la premonició de l’esdevenir, perquè l’ànsia és un desig que es congria, talment un caliu guarda el foc que esdevindrà flamarada. I esclata: Renilli el déu i que troni, / la qualcada ja ha sortit... És l’eguinar del déu-equí que ens crida a festa; l’estridència del seguici cavalleresc que ja arreplega. Altra vegada la potència lírica del cavall elevat a deïtat. Són versos plens de força, regalims d’imatges que ens porten a la màgia que ens regala la festa i que l’autor sua des de l’ànima a través la ploma poètica. I ja hi som! Llavors, el pagès-escriptor ens diu que La festa és nada, / gaudeix a la fi / el so que establí / el fabioler... I com em fan regalimar, aquest versos, l’enyorança al nostre estimat Joan López Casasnovas: És l’hora en punt, un fabiol / refila notes daurades. (...) La folla festa ja és nada... (Pere Xerxa, Galops i glops. 1980).


 



Antoni Moll recorre els espais que li corresponen com a cavaller de la qualcada i en crea estampes bellíssimes. Evoca l’espiritualitat, els mites i creences: del llibre de les Set Sivelles / s’ha farcit el cavaller... Ai... el llibre de les Set Sivelles! que res escriu i tot ho guarda; on hi rauen els enigmes més antics de Sant Joan i que, tanmateix, ningú mai no ha llegit. És la taumatúrgia, l’encanteri inherent, l’imaginari cultural que tenyeix la celebració.

 

Trobarem també la festa de la memòria perquè necessitam revifar l’estima als que han marxat: Plora amb llàgrimes d’enyor / per la inevitable absència... per l’eterna companyia... El nostre autor tomba, aleshores, cap a l’empatia per l’Anyell elegit que ha d’esforçar-se unes hores per acomplir rituals marcats. I el plany amb esguard de poeta: Vol i no pot, pobret, / saber el que li passa / perquè l’han posat solet / lluny de la seua raça... 

 

En els actes més reposats i allunyats de la disbauxa Antoni Moll troba la reflexió més profunda, camí cap al palau, on es rebel·la contra antics feudalismes i on el pagès es reivindica amb veu àtica. És al poema Canya verda de Beguda. Aquesta canya com a estendard, com a símbol de dignitat, amb la verdor de l’esperança i amb l’orgull pagès: Canya verda de Beguda / mai no em veuràs sotmès. / Podràs veure’m pagès pobre / però mai pobre pagès... reblaneix la trista usura / de qui em vol al jaç del bou... I ens adverteix que cal aixecar-se sempre tot i que som... d’un poble tant condret / que commemora les derrotes... Alhora, a l’ombra fresca de la Catedral, a recer de la Missa de Caixers, el nostre autor treu el geni de la justícia i demana comprensió per a l’estament del camp, per al sector agrari: no vull peanyes de bronze / que enalteixin ma follia, / però tampoc restar a l’ombra per dos dies d’empatia... Són versos colpidors que clamen al cel. Una esmena que ens proposa estimar la terra, però també la seua gent. És indestriable. No em vegeu del camp mesquí / ni figurant de la Diada. / Som custodi d’un paisatge que ens abraça, i me l’estim... El camp “ens abraça...” a tots! És el nostre territori i els pagesos són també la nostra gent: germans de culte, de festa i de dignitat.

 

La festa d’Antoni Moll, igualment, juga amb l’amor com a nexe vital. I és sa Estimada la força i el coratge: La breu besada de la partida / m’obre les ales de serenor... I ja som as Pla, on la glòria del cavaller poeta entra per la punta de l’asta i ...on el bes dels metalls / faran el ripunt a la festa... (“El bes dels metalls...”, quina bellíssima metàfora!!) I, de tornada, amb l’asta baixada i dins l’onatge de la multitud, torna el batec amorós: mai prou culleres seran guanyades / per professar-te el que t’estim... Sap el que diu i sap el que escriu perquè l’encert de l’ensortilla li ha somrigut en tres ocasions. L’èxtasi fet amor!

 

Teniu a les mans, per tant, un poemari fulgent com el matí del dia gran, com la nit única que guspireja arreu; que beu d’una essència de llargues arrels, que perviu al cor del cavaller i de molts altres santjoaners. Uns versos que, dit en el sentit més literari, són d’una lectura amable i senzilla però no exempts d’un format poètic digne i precís. Al marge dels recursos expressius que s’han apuntat més amunt, el nostre cavaller poeta posa un vernís brillant a la festa, però també, i sobretot, a la poesia festiva, que dignifica i honora amb bona nota.

 

Així, idò, vos convid a entrar en aquests carrerons santjoaners, farcits d’imatges vivificants, per percebre els Regalims d’una festa que sempre brolla de nou i sempre regala vida. Per tant,

 

...anem a cercar la bandera

i que la porti el caixer fadrí...

 

 

Bep Joan Casasnovas

Març de 2023

...


* Presentat a la llibreria VaDllibres el 2 de juny de 2023



dissabte, 3 de juny del 2023

El poeta filantrop, entre la pols i la vida


A Joan F. López Casasnovas. En el record.

 

El temps passa irremeiablement i els dies esdevenen núvols blancs o grisos que ens ho recorden. A vegades voldríem aturar el temps per arrebossar-nos en els espais magnànims que ens fan viure en plenitud, “tanmateix, no l’aturarem, al temps”, deies, Joan, en parlar de l’enyorança en la poesia santjoanera. Perquè és en les hores festives que hi trobam recer. També has versificat que “...a estones sembla que la vida no val més que una avellana buida”. Ho sembla, sí, però sé que no es així. Sé que les estones compartides es faran una llum que em seguirà il·luminant dreceres i que el teu mestratge seguirà amb mi “immortal si ho és l’ànima” Són versos teus que van i venen pels meus carrerons de festa, com un lament, com un tempus fugit sols capaç de viure dins el record, però alhora en la memòria viva que revifa el temps plaent.



Al caragol de Santa Clara. Dia de Sant Joan matí

 

Encara no tenia els 17 anys quan vas publicar Galops i glops (1980 i segona edició 1991), un poemari santjoaner que cal tenir com a referència i que posseeix una força lumínica que deixondeix consciències; amb una poderosa aposta literària que eleva la vida del poble a un estat primicer; a una poètica valenta que fixa realitats i desfà tuteles usurpades a la història comunitària. Alhora, emperò, s’amara de tendresa, d’enyorança, de precs, de cançons, d’amor... Un aplec que enalteix el sentiment col·lectiu. Un poemari que demana una relectura any rere any o, si més no, reviure els versos més sincers i més colpidors: “Conec encara un poble d’un passat quasi mític / gelós d’un vell tresor...”, “...el caduf més pròdig enceta amb la festa més alta”, “...balla la llum al cossiol, / uns ulls es miren com balla...”, “Festa: / no endevinaré la teua durada; / sé que vius dins mi, immortal, si ho és l’ànima...”. I tants i tants versos plens d’imatges suggeridores que ens ajuden a trobar noves dimensions, noves mirades. No debades, uns quants poemes d’aquest llibret han estat musicats: Solstici, Mirall, Àncora/arrels..., el darrer esdevingut un himne irrenunciable durant els dies previs. 

 

La teua producció poètica és enorme, la majoria inèdita. Amb tot, són cinc els llibrets de poesia que has publicat (Tríptic del vell marí -1974-, Galops i glops -1980 i 1991-, Tiranya al vespre -1982-, De sol a sol -1999- i Caragols dels jorns -2014-). I no deixa de ser curiós (o potser no!) que dos d’ells siguin sobre la festa de Sant Joan. D’un (Galops i glops) a l’altre (Caragols dels jorns) hi ha 34 anys de distància: la mirada neta de la joventut i la maduresa feta saviesa i coneixement. Tanmateix, d’igual bellesa, amb la mateixa advocació, amb la mateixa estima i amb tota l’admiració que per a tu et mereixia la festa. Altrament, són moltíssims els poemes santjoaners espargits per publicacions i revistes. N’hi ha a betzef! I, com no, -faltaria més!- també vas tenir la teua estampa de la Missa de Caixers l’any 1980 amb el títol de Caragol des Born: “Graviten cap amunt crineres de cavalls, cavallers, gernació, / arcàngels santjoaners d’amples ales...”

 

Va ser l’arribada dels Caragols dels jorns (2014) una renovació benvolguda amb un repertori que recull altre cop totes les emocions que tu bé sabies furgar dins cada racó festiu. I 34 anys després les cordes de l’ànima et seguien sent sensibles. I no cal recordar la potència que vas insuflar a cada creació lírica, on reflecties la franca mirada a la festa nostrada i que magnificaves amb el cor enardit: Alts Caixers de Sant Joan, cavallers d’una Croada… Per carrerons laberíntics / la sang bull / la joia passa…. A l’estrep de la nit / la lluna canta…” Amb cert to èpic sublimaves l’esclat efímer de les experiències; vessaves la immanència, allò que vivia amb tu. Des de la versió encesa (la sang bull) al gaudi callat i melós d’una contemplació màgica on la lluna canta a l’estrep de la nit. Quina bellesa!


Caragol de Santa Clara

 

I és que tu, Joan, sempre t’has mostrat santjoaner. Ho sé. De forma discreta, sense aldarulls ni bauxes desbocades. La teua passió per la festa del poble era des de l’observança atenta i humana; compartida des del vessant més filantròpic, perquè estimaves la celebració i vas estimar la seua gent, la gent del teu poble. I és així com ho expliques als teus poemes; des de la pau i l’amor, però no exempt d’embridar el teu corser poètic contra les injustícies. I és aquesta una altra característica de la teua personalitat que mai no vas voler evitar: la de vindicar la dignitat, la fraternitat i la llibertat de la teua gent. I heus aquí un Poeta del poble! És així com també es va conèixer a Miguel Hernández, el poeta alacantí de la generació del 27, perquè, com tu, Joan, sempre lluitava contra els opressors; apostava pels més desvalguts, pels més reprimits; pels jornalers de la terra: No los levantó la nada, / ni el dinero, ni el señor, / sino la tierra callada, / el trabajo y el sudor”. I tu també, sempre, vas expressar en els teus versos l’empatia amb els pagesos que van patir la tirania dels poderosos: “Lligats per sempre a uns conreus escassíssims / en el pedreny secular (...) s’ha anat fent la història que han après. / Amb roja sang, analfabets, la van escriure / ells, a qui els fou negada la lletra, / i amb rella de foc se’ls va llaurar la pell”. Sempre amb la teua ploma -i també sense- al costat dels qui els van furtar la dignitat.

 

La teua humanitat també va contenir els records en versos de les teues amistats més properes que, com tu fa poc, també van marxar massa prest al Santjoan del més enllà. Les dedicatòries les vas fer glops de vida: a la memòria d’en Manu Casasnovas, amic de lluites i d’estudis que va traspassar molt jove, li vas escriure “Feim una festa tant viva / com les més vives que hi ha...”. Al teu amic cordial i advocat, Josep Gelabert Novella, amb una prosa poètica titulada “El verd, la vida”: “Et veig, amic, en l’arena que s’escampa (...) La mort no ens ho ha pres tot, perquè retornes.... També a l’entranyable i rialler Bep Moll, qui fou Caixer Casat el bienni 1970-71: “Vau fugir al llarg des Pla / ignorant que hi ha un món / en què no calen plors”; o també, fins i tot, vas captar el sentiment d’un cavaller antic i popular que des de les arcades de l’Hospital contemplava la qualcada en la que no va poder participar aquell any. Poc després partia cap al Santjoan etern. És el poema El darrer record“Però l’hora ha arribat i té la brida llesta: / empinarà el cavall i arronsarà la Mort”.




Vam trescar junts alguns moments de la festa, entre galops, glops i caragols adiats. Ens hem trobat as Born, as Pla, a ses Voltes, a Santa Clara... entre els cavalls enardits, entre la bulla que emana la ciutat solsticial i levítica, on volíem aturar el temps, però “tanmateix, no l’aturarem, al temps”. No obstant açò, la màgia de Sant Joan farà possibles els nostres desitjos “...i embridarem el destí que ens ve a la caça. / I ens voldrem nets i lliures per enganar la mort sortint de data”. Enganarem la mort, sí, sortint de la realitat mundana i ens trobarem en l’encanteri dels miratges. Perquè la poesia, com la festa, ho fa tot possible:

 

Quin just consol hauré si la foscor

s’ha endut la llum que m’ha donat la força

per solcar tot de versos l’horitzó?

A la deriva vaig sense rems ni orsa,

ni arjau ni vela que en cala m’ancori.

Som un cec nauta per a qualsevol far.

L’obscuritat no vull que ara em devori.

Vine, Joan, amb cançons de terra i mar

i enxarxarem els mots amb bona lletra.

Porta llapis, paper i el teu mestratge

perquè la llum festiva ha de permetre

el teu retorn amb galops de coratge!

 

Els qui teniu la blanca ànima honesta

sou immortals cavallers de la festa.

 

Et veuré, idò, amic, entre la pols i la vida que el desig reclama quan la diada ens cridi i ens convoqui. Vine, Joan; abraona l’arjau del teu llaüt -barca i pàtria- i amarra’l al vell port de la Ciutat de Perella, que t’hi esperam amb la Qualcada. Torna, vell mariner, per les rutes blaves de la Mediterrània, que et retrunyi un tambor damunt les ones i et soni un fabiol dins l’estelada.

 

Bep Joan Casasnovas


...


Article de la revista especial de Sant Joan 2023 del Setmanari El Iris.