REPLEC, quan un mestre et presenta un llibre de poemes

 Ara fa tot just uns dies s'acomplien 6 anys de la presentació del llibre Replec. Poemes santjoaners. Concretament va ser el dia 12 de juny de 2020. L'acte es va dur a terme a la llibreria VaDllibres i me'l presentà l'enyorat MestrAmic Joan F. López Casasnovas. Avui, publicaré aquí aquelles paraules que va dir sobre aquest poemari. Un text inèdit que he guardat sempre amb estima i agraïment i que reproduesc en aquesta pàgina del meu blog.

Ho faig pel record a ell i per expressar la gratitud a qui tant m'ajudà i amb qui tant vam compartir, ja sigui en el vessant poètic com en els moments santjoaners. També perquè ve Sant Joan i tot és alegria i enyorança. Aquí teniu el text de la, per a mi, magnífica presentació. Esper que també ho sigui per a vosaltres.

. . .

R E P L E C, de Josep Joan Casasnovas

(VaDllibres, 12 de juny de 2020)

 

Bon dia, benvingudes i benvinguts! Per fer aquesta presentació em sent honorat per uns quants motius. Primer, perquè he vist que l’autor d’aquest poemari n’encapçala el replec amb uns versos d’un amic, que vaig tenir, quan jo era jove, en Pere Xerxa (“Festa: /No endevinaré la teua durada; / sé que vius dins mi, immortal, si ho és l’ànima” ). No són d’un incunable, rara avis (però que encara es pot trobar a les llibreries, amb el títol de “Galops i glops”, un títol prou eloqüent de com entenia el meu jove amic la festa). En segon lloc, perquè la referència a la immortalitat de la festa, tan lligada a l’ànima humana, enguany patirà un moviment cordial de sístole, o sigui  ‘contracció del cor’. Emperò que si aconseguim alternar aquest moment amb una diàstole, que dona impuls a la sang, encara haurem aconseguit més intensitat festiva. D’altra banda, ja sabeu que llegir un bon llibre és una acció revolucionària perquè, com deia l’editor italià Carlo Feltrinelli, “significa aïllar-se de tot el brogit que ens envolta”. Que no és poc. I ara en diré una tercera causa i és que, en aquesta collita arreplegada, jo també, coma a lector m’hi he sentit reconegut. Vull dir que n’he compartit imatges i sentiments. Anem a pams.

 

El sentit de la festa

Solemnitat religiosa o profana, celebració política o alegria de la vida privada, la festa ens parla sempre de la seva època. Festivitats on es barregen aspectes religiosos i profans, s’inscriuen dins un calendari agrari i litúrgic. Són festes tan populars com les del solstici d’hivern (cicle de dotze dies de Nadal, Cap d’Any a Reis), Carnaval, Pasqua, Cinquagesma, festes d’estiu que per Sant Joan comencen... Festes que, no sols permeten veure com es diverteix i s’esplaia la gent, sinó també la jerarquització que, cum-alre-no des de l’època medieval, ha estat instaurada (pel poder) i regeix les nostres vides. Temps de disbauxa col·lectiva, la festa revela les mentalitats de les classes socials, amb unes arrels que s’endinsen en ritus de fecunditat i pràctiques cerimonials que acompanyen els cicles de la natura: la roda de les estacions, que garanteix la subsistència dels individus gràcies a la fertilitat de la terra; moviment anual del sol, solc de la vida; fases de la lluna, que eren les primeres mesures del temps cronològic. 

Periòdicament, els pobles d’arreu del món han manifestat –mitjançant ofrenes, àpats, danses, etc.- l’alegria pel retorn de la vegetació, do del cel, encara que Bolsonaro i els seus no s’ho creguin dia a dia devastant l’Amazònia. Si l’art rupestre de la prehistòria ja ho simbolitzava, què no faran, idò, els artistes actuals?

Davant el desbordament de vitalitat, que tota festa implica, no és estrany que molts visquem les d’enguany com un drama. Què dic? No: com una tragèdia. Per què així ens han castigat els déus? En què els haurem ofesos?

Dia de la presentació a VaDllibres, 12 de juny de 2020

Amb l’adjutori de la Sagrada Filologia

Una festa és, en sentit etimològic, una celebració. La paraula ens arriba de molt enfora: hi ha una real indoeuropea (1) DHES- que dona lloc a l’expressió de conceptes religiosos. D’aquí ve el mot grec que designa déu Zeus; i de qeos, teologia (‘doctrina sobre Déu, els déus o el diví’),  apoteosi (‘acte d’elevar un mortal a la categoria dels deus i posar-lo entre ells; glorificació, exaltació’), entusiasme (‘exaltació de l’ànima sota inspiració divina’; ‘furor o arravatament de les sibil·les en el moment de pronunciar els seus oracles’). No afirmaré que en Bep Joan amb l’escriptura que avui presenta faci un tractat teològic, però sí que crec que se li escau els conceptes (religiosos?) d’entusiasme i d’apoteosi!

Si ara afegim a l’arrel DHES- el sufix –TO tenim l’adjectiu llatí festus, -a, -um, ‘festiu, -va’). I amb el sufix -YA surten paraules com el llatí feriae, cat. fira, originàriament ‘grans mercats celebrats en ocasió de les festes anuals’ (i quin gran mercat no és per a l’economia ciutadellenca els dies solsticials de festa!) i també ‘dies consagrats al repòs’ (ves per on el covid19 ens obliga a recuperar el sentit primitiu del mot!). I encara hi podem veure més: amb grau zero (desapareix la vocal radical *DH S- ) i sufix nasal –NO surt el llatí fanum ‘temple, lloc consagrat’, i d’aquí paraules nostres com profà (‘que està davant el temple o defora d’ell’) i fanàtic (‘inspirat per un furor diví, exaltat’.  I pensem que exaltar és: 1. Elevar algú en rang, dignitat, poder, etc. 2. Elevar (un sentiment) a un alt grau d’intensitat. 3. Enfervorir-se, deixar-se endur per una passió.

Per tant, i basant-nos en aquesta filologia, podríem posar fi ja a aquesta presentació i concloure que l’autor d’aquest text, arravatat per una noble passió, exaltat per la festa (però sense perdre’n distància crítica: no cal ser-ne cap fanàtic), ell també l’ha exaltada en els seus dies firats, és a dir, la nostra gran Diada santjoanera, i, empès per la inspiració divina, que comunica entusiasme, n’ha escrita una... apoteosi! 

No és res de nou. No hi manquen antecedents, com l’estudi antropològic de Fernando Ortiz (2), els treballs històrics de Rafael Oleo i Quadrado (3) i de Josep Pons Lluch (Bep Padet) (4), els sociològics d’Eduard Delgado, Ignasi Mascaró (5), de Jaume Mascaró Pons o d’Amadeu Corbera (6), i l’estol de creació literària santjoanera (des de Foc i Fum de Joan Benejam (7), o Àngel Ruiz i Pablo (8), passant per Fernando Martí (9), Antoni Mesquida (10), Domingo Marquès (11)... fins arribar als moderns Pau Faner (12), Antoni Deig, Gustau Juan, Anna Maria Ticoulat, Maite Salord (13), Antoni Taltavull, Antoni Català (14), Llorenç Ferrer (15), Pere Xerxa (16) i totes les poetesses i els poetes de la postal de cada any (17).  De qualque manera i en certa manera, tots hauran begut l’aigua màgica asserenada de l’alba del Sol victoriós al Llibre de les Set Sivelles, on els arcans del poble són guardats, conservats i venerats.

Anem: què vull dir? Idò que la festa de sant Joan ha fet córrer molta tinta...

 

Antecedents del “Replec”

Corria l’any 93 del segle passat i érem a Ciutadella, dia 17 de febrer, que aquell any queia en dimecres, per més senyes. Llavors, exercint una litúrgia semblant a la que feim avui, presentava un llibre editat ja dins la segona etapa de la col·lecció Xibau, sota els auspicis de l’IME. S’hi reunien dos poemaris -"Tannkas de caragols" i "Crepuscles d'atzur", de Josep Joan Casasnovas i de Llorenç Ferrer, respectivament, dos joves que havien guanyat ex aequo el premi de la Biennal de Sant Joan, modalitat Literatura, l'any 1992.  I si els meus apunts no em fallen hi deia:

Qui no cregui en el poder màgic de les paraules, dirà tal vegada: -És la festa i els seus ingredients que han creat la poesia. El verb s'ha fet carn i la carn ha vibrat de vida en poemes festius, i han sortit els caragols a passejar per les tanques -tannkas en crepuscles d'atzur –deia llavors. I em referia a aquells dos joves, amb qui compartia aquella idea de la poesia.

Per açò, quan vaig publicar el meu poemari Caragol dels Jorns, vaig voler que fos en Bep Joan qui me’l presentàs aquí mateix, era el dijous 5 de juny de 2014 (fa sis anys i quasi coincidim per una setmana!)

I qui cregui, també, que la missió de la poesia és d'establir relacions no percebudes anteriorment entre les coses (18) coneixerà a través dels versos que ara tenim a les mans més perspectives inèdites, visions sorprenents i caires enlluernadors de la Festa del Poble. Diuen els entesos que, d'aquesta manera, i malgrat les innovacions, la poesia ens continua parlant des del passat mític de l'espècie, on s’encaixa l’emoció, una emotivitat expressada en paraules, que la perfilen i la defineixen, tal com volia Fernando PESSOA en dir que el ritme, la rima i l'estrofa són la projecció d'aquest perfil humà, l'afirmació de la idea mitjançant l'emoció, la qual, si la idea no la perfilàs, no hi hauria art i perdria la pròpia capacitat expressiva (19).

Subscric encara avui aquelles paraules. I entenc també que ahir com avui el rerefons, el marc, el relleu, el paisatge i els elements simbòlics d'aquesta mena de poemaris són -calia dir-ho?- els de les festes de Sant Joan de Ciutadella, i convé conèixer-ne el codi per entendre el missatge vital i artístic que transmeten al lector: cavalls, "somereta", "caragols"; es Born, Santa Clara, es Pla, l'ermita de Sant Joan de Missa, ses Voltes; avellanes, fabiol, focs, beguda, etc. Tot d’elements propers, locals, minúsculs... No debades, el poeta Robert Lowell estava plenament convençut que el destí particular del poeta anava inextricablement unit al destí de la col·lectivitat i no es podia entendre l’un sense l’altre.

I com que els qui som aquí devem saber perfectament aquest codi i diccionari santjoaner ciutadellenc, anem a l'altre. I l'altre és el que es polaritza en el binomi Terra-Poble, arrebossat en el joc temporal: l'entropia del pas del temps, que ens fa tornar vells, que destrueix les coses (entropia) i que ens confronta (ni que sigui idealment) a la intemporalitat d’allò que se creu permanent i que deu habitar les sales de les efemèrides, o sigui, dels esdeveniments notables. Les efemèrides eren, per als antics, el conjunt de taules que els indicaven les diferents posicions que ocupen cada dia en el firmament determinats astres durant un interval de temps, que sol ésser d’un any. Esperem, idò, que el Sant Joan de 2020 no sigui una efemèride a celebrar, sinó que l’any que ve puguem dir-ne: d’aquell dia en farà un any i passem full! 

Amb tot i amb açò, les Diades, dates assenyalades dins el cicle anual, confirmen l'essencial humà, renoven les edats primigènies i enforteixen l'esperit des del ritual de cada solstici estiuenc. Així es diu que el "Caragol d'es Born" enceta (='inaugura','obre') una festa que ens duu el foc (no debades dels focs de Sant Joan en deim "festers"), l'estiu, la llum..., la Vida. I a la Vida és a allò que es ret culte i es venera en la seva continuïtat essencial, exultant. No cal idealitzar-ho: darrere la festa hi ha també, ni més ni menys, la condició humana.

 

Sa convidada

A Festa ens convides, idò, amic Cavaller de mots, a un castell de focs artificials brillants amb pólvora de paraules de la nostra llengua, que s’aixequen en l’aire i omplen de llum i color la nit més curta de l’any. Paraules arrebossades en la pols de l’arena i la suor; que ballen per les places al so de la música i saluden les façanes de la Història..., com has escrit al poema introductori. A un altre pàgina llegim el que “repiques”:

Quan la plaça emmudeix

jo sent renou dins l’ànima.

I mentre els equins dansen

el meu cor escriu versos.          

                                   (Repic, 21)

 

Surten poemes que neixen de la intimitat: de records, d’anhels i de vivències experimentades en aquests dies màgics i desborden de vitalitat, que vols compartir i comparteixes. És clar, ja és sabut, la festa és “joc on tothom guanya” (18).

 Ho fas amb un REPLEC de prop de 50 poemes, que s’estructura així:  0) Un poema introductori: Cavaller de mots, que, com acab de dir, convida a fer el recorregut a cavall dels seus versos. 1) Hi segueix un grup de 23 poemes més sota el títol de CAPADETES. 2) L’agrupació següent, de 15, duu el títol de FESTÀNIMA, que vol esser una mena d’acrònim, però es queda en simple composició/fusió dels dos mots transparents festa i ànima. 3) Finalment, el tercer grup, ENYORANCES, n’afegeix 8 més, sumant 47 poemes, de diferent volada. De la brevetat del que just he esmentat a l’abast del titulat Basarda apocalíptica (55-57), una mena de “Cant de la Sibil·la” anunciador de tot de catàstrofes i desgràcies que cauran damunt del poble que, endut per caragirats i malànimes, oblida i traeix les seues pròpies arrels i escup la seua pròpia saliva. Versos irònics, aspres, una denúncia contra la deixadesa, el menfotisme i la decadència cultural de la nostra societat.

 Òbviament, la temàtica del llibre és molt marcada: la festa, la de Santjoan de Ciutadella, clar. Però s’equivocarà qui es pensi que tot va d’allò mateix. Darrere cada poema, podem descobrir-hi elements essencials de la poesia de tots els temps: la contingència (allò que pot ser o no ser), la immanència (allò que és interior a un esser o a una acció) (20), la llibertat i el determinisme (21), l’evocació històrica (22), la immortalitat de l’ànima i la brevetat de la vida (23), la saviesa autèntica, l’amor i l’amistat, el sentit del dolor i l’elegia, la tendresa (24), la ira (25), la pregària (26)...

 També enlluernen els llampecs d’intuïció breument expressades; per exemple, en el moment en què el cavaller entra en la qualcada (Glatiments, 14). I és que qualsevol moment de la festa, un objecte, un gest, l’inesperat, pot ser sotmès a un procés d’artització o formalització artística perquè tot hi està carregat de sentit (27). Només cal saber-ho judicar / veure / entendre.

En un món que es caracteritza per la seva mutabilitat, per la rapidesa dels canvis, el poeta cerca i vol trobar en la festa allò immutable, que no canvia, arrels centenàries que ens asseguren (ho diré encara que no agradi gaire als amics ‘moderns cosmopolites’) una identitat (28).

Pels carrers (medievals?), enmig d’un “caragol”, hom pot retrobar-hi aquell amor d’en primer que farà encara glatir el cor malgrat el temps que ha transcorregut. La felicitat, eufòria efímera, mostra la brevetat de l’experiència plaent i festiva: d'ací que hom vulgui retardar el pas de sa somereta, perquè no s’acabi el seguici de cavalls (sa Qualcada) que ella/ell guia (sa pobra bístia somereta és un ase!), i que, en voltar els caragols, marca el transcurs de la festa ("Estel i guia; /muntura de fabiol,/ espai d’horari i petja”(29)"). Vana esperança, vet-ho aquí!  

 

I, quan tot ha passat, “l’endemà de la festiva tempesta” –post festum, pestum-, recorrent-ne l’escenari, ja buit, on sembla ressonar encara la bullanga de just fa unes hores, “camina un cos d’ànima fusa / que ha tingut un somni estrany” (Amb aquests dos versos s’acaba el llibre). 

 

Agonitza el so d'un fabiol tremolós (no serà que és l'ànima nostra allò que tremola o vibra?), i silents, despertam. Tot ha estat, doncs, un somni? (30). Benvingut el somni, si en ell i dins d’ell es manifesta la solidaritat dels pobles antics de la Mediterrània, que convivim, diversos, en una llar única. Quan ha passat l’esclat festiu, idò, tot semblarà un somni. Com la Vida mateixa! (31).

 

Abans de donar pas a la veu del poeta, dues o tres qüestions “tècniques”.

El lèxic

L’específic de la festa té els seus propis codis, la qual cosa pot induir a equívocs per a un lector profà:replec, capadeta, caragol, qualcada, buldrafa, esquerpa, guindola, etc. [vid. Termcat]. 

L’ “obligat” per mor de l’art del constructo poètic (ritme, còmput sil·làbic, rima...) es fa present; per exemple, el mot resclum (rima amb llum; aquí diríem “resclús” (32). Mots de gran precisió: inconcús (‘ferm, sens dubte ni contradicció’, 32); gatzara (‘cridòria, brogit, amb què una colla de gent manifesta la seva alegria’, 15); alarit (‘crit molt fort, crit de guerra’, Corser –cavall que servia als tornejos i en les batalles-, 37); panegíric (‘discurs de caràcter persuasiu i encomiàstic en lloança d’una persona il·lustre, d’una ciutat o d’una institució de renom’, 37); fideïcomís (disposició segons la qual una persona en testament o en capítols matrimonials, deixa tots els seus béns o una part a una altra persona amb l’encàrrec de conservar-los i transmetre’ls a un tercer’, Cavalloti, 32); muntura (‘bèstia sobre la qual hom cavalca’), 31 Bístia somera). De vegades guaita un clic de llenguatge infantil (“Serra mimerra que és festa d’aram / i farem rotlo-rotlo, sant Miquel, / que cada estiu sempre té un sant Joan” (33).

Val a dir que el DIEC no recull altre sentit per al mot replec, com a derivat postverbal que és del verb replegar, que el de plec doblat o també sinuositat del terreny. Haurà de ser el DCVB que, en una segona accepció entri el sentit d’ ‘acció i efecte de replegar, de reunir’. Per cert que el toc de replec  era un toc de campana que es feia per arreplegar la gent que havia d'anar a un enterrament (Men.) Però no ens posem trists. En Xec Riudavets n’ha espigolat el significat com toca.

 -Replec m.1 En les festes eqüestres de Menorca, fet d’anar arreplegant caixers i cavallers per completar la qualcada. Es fabioler fa es toc de replec. 2 En les setmanes anteriors a les dites festes, fet d’arreplegar-se els genets amb llurs cavalls per tal d’acostumar-los al trull de la gent i dels altres cavalls. Ahir hi va haver replec a Son Morell.

 

La mètrica

És polièdrica, diversa. Treballa l’art menor i l’art major quant als versos amb igual destresa. M’he entretingut a comptar els poemes que presenten formes més o manco fixades (apariats (34), tercets, quartets, sextets i octaves (gloses), dècimes, romanços...) i les que presenten versos de rima blanca i lliures, poemes breus en forma de tannka japonesa. La relació que s’observa és que els segons són menys de la meitat dels primers, o els primers més del doble dels segons (com es vulgui). Podem dir, doncs, que a l’autor, enxarxa la rima tant consonant com assonant, però tampoc rebutja el vers lliure o els estramps, de rima blanca, i, per tant, se les heu amb les formes clàssiques, com el sonet de decasíl·labs (en té un de dodecasil·làbic a “Vine, Festa...”);  els dodecasíl·labs amb cesura interna (influència de Ponç Pons?), com a l’esmentat Basarda apocalíptica. Una estrofa força utilitzada és el quartet, tant decasíl·lab com també d’art menor, i experimenta amb el de peu trencat:” Quan el matí em desperti xalest / i vegi el sol al Molí com s’esforça, / gatzara i càntics s’alçaran de prest / i jo ho faré amb més força”. (10 A, 10  B, 10 A, 6 B) (Matí, dematinet, 15). Un cas ben curiós és el que trobam al poema Glatiments, on encadena dos quartets en què una variant de rima passa d’un quartet a l’altre amb el següent esquema: ABBA CAAC BB; és semblant al que els experts en diuen “quartina”... 

Concloem, doncs, que en Bep n’ha après molt de jugar amb el so de les paraules, tot i que un perepunyetes encara li assenyalaria alguna irregularitat i un cert abús de la sinalefa (pecats venials, tanmateix). 

Vull dir i creure que amb tot açò en Bep Joan reivindica i practica l’oralitat del poema. Convid que faceu la prova de llegir-los en veu alta.

 

Recursos poètics

Al·literacions : perquè soni també el tambor dins l’estelada (Vine Festa).

Metàfores: camí de lloc es fa assaig de cavall (14); tot el poema Exordi (43) és una gran metàfora (Parpellegen cornises al pas equí i colèric. /Hores certes traspuen centaures ben mudats.// [ En es Pla]…els corsers són llampecs que solquen l’univers. / Planten cara Carotes; lladrioles colpegen / les hores i les astes apuntalen la Història.// Pels racons empedrats giravolten alens, / voleien glops de calç al so de les campanes. /Els forns de llenya couen enigmes ensucrats…);

 

Personificacions: El cavall de la Marcona (I ja t’estim, 36); Sona, sonet (52)

 

Desplaçaments adjectius:  l’advent estiual (13); silent empàtic (37)

Imatges potents: els escenaris de la festa, que sostenen i aguanten les multituds; 

 

             Pagès

Antic cavaller

que galopes crepuscles,

perfil retallat

sobre façana antiga,

relleu d’estora blanca.

 

            Llum

Però no és joia

sols perquè el dia es fa festa,

sinó perquè la festa s’ha fet

intrínsecament de llum.

 

 ...

 

Joan F. López Casasnovas, 

Presentació del Llibre Replec. Poemes Santjoaners

VaDllibres, 12 de juny de 2020

---

(1) Les llengues indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historiocomparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. Per vicissituds històriques, però, s'han estès a tots els continents, i predominen també clarament a Amèrica i Oceania. El català pertany, entre moltes d'altres, a aquesta família lingüística. També hi pertanyen les llengües següents amb més de 50 milions de parlants: alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gaujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.  

(2) Las fiestas menorquinas: San Juan Bautista en Ciutadella. Amb pròleg de Joan Benejam. (La Habana, 1908)

(3) Reseña de la Fiesta de San Juan Bautista. De un inédito del año 1868 (Ciudadela, Tip. De S. Fábregas, 1873).

(4) Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella (1977); Origen religiós de les festes de Sant Joan de Ciutadella;  Les festes de Sant Joan durant la dominació francesa (1756-1763), etc.

(5) La festa de sant Joan. Notes i comentaris sociològics. Quaderns de folklore, núm. 3, 1980.

(6) La festa de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder. Lleonard Muntaner, ed. Palma, 2013.

(7) Foc i fum. 1ª ed. 1885.

(8) Del cor de la terra. Novel·letes menorquines. Ed. L’Avenç (1910).

(9) Vint caires d’un mateix Sant Joan (Ed. Nura, 1974); Memòries d’un host des Pla. (Col. Jamma, 14; 2018).

(10) Sant Joan i la poesia (I). Recull de poesies sanjoaneres “El Iris”, 1943-1974 (1992). Altres autors que hi apareixen, juntament amb Antoni Mesquida Cavaller (la majoria dels poemes són seus) Pau Capella Femenies, A. Gener, B. Gener i Joan Cortès Pons.

(11) Un fabiol qui ralla (Ed, Menorca, *1968)

(12) Ses ganes de riure (Ed. CIM; col. “Pou de torn”, 1985).

(13) I del somni, tot (1998)

(14) Festa. Ed. IME, Col. Xibau, núm. 8 (1998)

(15) Crepuscles d’atzur, IME, Xibau, (1993)

(16) Galops i Glop (1980); Caragols dels Jorns (2014).

(17) L’ajuntament de Ciutadella va aplegar en una carpeta totes les postals dels del 1969 fins al 2001 (2002). I, per cert, enguany què passarà amb la que se repeteix a la Missa de Caixers?

(18) Vid. José Mª PARREÑO:"Para qué sirve la poesía", a "La balsa de la Medusa", 21, 1992.

(19) Pilar GOMEZ-BEDATE: Pròleg a ODES DE RICARDO REIS, de Fernando PESSOA. Ed. 62. Barcelona, 1992. 

(20) Immanència (69)

(21) L’ombra (28)

(22) A la Plaça del Repòs (54)

(23) Empori (58)

(24) Empatia (23).

(25) Basarda apocalíptica (55-57).

(26) Vine, Festa... (13); Omple’m tot de tu, Festa... (16); Lloada sies... (25); Han retornat les hores (49).

(27)  Canya verda, trenc d’alba, penó vermell, un somriure... Posada des Be (26-27); Cavalloti (32); Pagès (34); Vell cavaller (35); Dejorn (29); Primer toc (30); Obrers (33);

(28) Crit de festa (42)

(29) Bístia somera (31).

(30) Caragol de Sant Joanet (74)

(31) Vid. Un estel dins el cel (51).

(32) Resclús.- Tancat. Olor o gust de tancat. Amb la terminació canviada en –um per influència del sufix col·lectiu, o de mots com perfum (DCVB).

(33) L’altra dimensió (47).

(34) Migdia crema... (20)

.....

Mestre d'aixa, un antic ofici en vies de desaparició

   El Casino 17 de Gener, en el marc del Cicle Xerrades d’un temps passat, va oferir aquest darrrer divendres una interessant xerrada sobre un tema que ha perviscut en el temps, però no sabem fins quan perdurarà. Parlam de la tasca d’un Mestre d’aixa, un ofici antic, mil·lenari, que sempre ha tingut presència a Ciutadella, però que, com moltes coses d’en primer, potser toca a les acaballes d’una dedicació que es va transformant, perquè també es transforma la societat en què vivim. La modernitat, avalada per la tecnologia, ens condueix a deixar aquells coses antigues dins la capsa dels records i a convertir-les en una memòria que ens indica qui vam esser i com vivíem devora la mar.

 

  L’experimentat Miquel Huguet, ara jubilat, però que encara viu el seu ofici amb tota la passió que comporta haver estat un artesà en la construcció d’embarcacions de llenya, ens va explicar la seua experiència sobre el seu ofici que ens garanteix no oblidar què ha representat aquesta professió, millor dit, aquest ofici, avarat als molls de baixamar. I és que, els que som illencs, tenim la mar per bandera marinera; més ben dit encara: com deia el poeta i amic Pere Xerxa, “els qui vivim a la mar tenim per pàtria una barca”.

 

  I de fer barques tracta l’ofici de Mestre d’aixa, i en Miquel Huguet es sap un tros llarg d’açò. Ens contava que de 1984 fins 2015 (poc més de 30 anys) ha construït una barca cada any. Els seus coneixements en aquest art manual l’han duit a fer xerrades, conferències i trobades arreu de Catalunya: Cadaqués, Figueres, l’Escala, Masnou, Port Olímpic, Cap de Blanes... Altrament, també ha difós els seus coneixements a Sant Sebastià, al Centre Tècnic de Vigo i, com no, al Centre de la Mar de Menorca, a Maó. Però també ha intercanviat experiències  amb mestres d’aixa portuguesos, gallecs i d’altres menorquins. La seua tasca ha figurat a llibres, reportatges i programes televisius, prova de la importància d’una dedicació artesanal que ara va camí de desaparèixer per mor dels nous sistemes de fabricació i amb nous materials com la fibra, el metall, el plàstic i altres elements. Ens afirmava que a tot l’Estat espanyol només queden 15 mestres d’aixa. I un d’ells, el tenim aquí. 

  És per açò que va ser un goig i un plaer comptar amb Miquel Huguet per aprendre coses interessants d’un temps passat. I una dada curiosa: era la primera vegada que oferia una xerrada a Ciutadella sobre l’antic ofici de mestre d’aixa. Hauríem, des de diferent instàncies, tenir cura de persones que ens aporten uns coneixements que no hauríem de deixar perdre, tant pel que fa a les interessants tècniques de construcció de barques de fusta, com per tot el riquíssim argot que encara conté. Un important ofici amb un cabal lèxic que s’hauria de compilar per deixar-ne constància de tant abundant tresor lingüístic.

  Gràcies Miquel per la teua valuosa dissertació. I gràcies també a la Junta Directiva del Casino Nou per emprendre aquest tipus de xerrades tan interessant i divulgatives.

“Es Menurquí”

L’allau d’al·legacions presentades per part d’entitats, centres acadèmics, institucions culturals i per molts particulars a l’aprovació del nou Reglament d’usos lingüístics del Consell no fa altra cosa que refusar el desficaci que significa tal proposta. El govern de la màxima institució dels menorquins no pot emparar (ni impulsar) qüestions forassenyades que van en contra de la ciència lingüística i el coneixement; i, a més, superades per la societat i la seua història, amb l’afegit que vulnera la legislació en la matèria.

        La insistència en la dèria d’oposar “menorquí” vers “català” (o ara, estàndard) ve de lluny, potser des de la mateixa postulació de la catalanofòbia. A mitjans segle XIX Jaume Ferrer i Parpal va publicar Quertille des dielècte menurquí, (1857) perquè considerava que “per eprêndrer bé dit idióme, é cregud fér un benefici, e nes méus cumpetriotes, dunant e llum equeste quertille [...] Per se reó de que querexem de llibres elementals; perqu’s nostru llenguatje es en el die tentíssim diferent des quetelá, velenciá y mellurquí” (sic). Ferrer fou un polemista reconegut. El traspassat professor Àngel Midsuf el descriu molt bé en un treball on explica la situació lingüística de l’època. (Anuari Verdaguer 15. “Menorca: quatre projectes per a la llengua en els tres darrers tombants de segle”. À. Midsuf i  Ciscar. IME. 2007). Segons Midsuf, Ferrer i Parpal fou empresonat onze mesos per crear un avalot a Maó i desterrat durant tres anys. Quant torna a l’illa, manté les mateixes dèries lingüístiques i amb el temps fundà un periòdic que es titulà “Es Menurquí”, l’any 1891, amb el que segueix amb les seues irrisòries idees. Tanmateix, durà poc, només 8 números publicats.

        La seua tossuda captinença tindrà rèplica gairebé a l’instant. Explica Midsuf que llavors “...hi haurà tres periòdics catòlics (El vigía Católico, El Mahonés i La Roqueta de Palma) defensant una grafia que intenti encabir tots els parlars catalans. Ni tan sols el segment que Parpal devia considerar més afí, és a dir, la premsa liberal moderada, defensarà les seves tesis”.  El mateix El Vigía Católico (15 juliol 1891) va ser categòric en la resposta, fins i tot burlesca: “...pero no hemos de desperdiciar la ocasión de decir al periodiquito mahonés lo siguente: 1.- Que siendo uno mismo el tronco de donde proceden el catalán, el valenciano, el mallorquín, el rossellonés y el menorquín, una misma debe ser la ortografía, y una misma ha sido y es, con cortísima diferencia, la seguida por los menorquines ilustrados (...) i lo acreditan inumerables documentos”. És més, aquest consens no només vingué de sectors catòlics i dels seus literats de referència, sinó que també s’hi afegien amb claredat els prohoms i lletraferits dels sectors liberals i republicans. O sigui, que es tractava de fixar-hi seny acadèmic i arraconar cabòries d’animadversions catalanòfobes. Quan governen els conservadors més reaccionaris sempre serà la llengua un element de confrontació interessada, sabent del ridícul històric que representa.

 

        Ens podem imaginar com va anar tot aquell disbarat. Ferrer i Parpal, fundador d’Es Menurquí, va morir l’any 1897 “sense que ningú hagués donat suport mai ni a la seva proposta ortogràfica, ni al projecte sociolingüístic que l’acompanyava” (Midsuf, 2007). Ara, imaginem-nos, 135 anys després, com haurà d’acabar aquesta obsessió secessionista contra la unitat idiomàtica de la llengua pròpia: suposadament, amb un altre estrepitós fracàs. Que el seny acadèmic i la mateixa història ho jutgin.

 

Bep Joan Casasnovas

Article per a Acció Cultural de Menorca publicar al diari Menorca dia 5 de març de 2026

Transsubstanciar el turment en veu poètica

Presentació del poemari L’infinit que no podem dir, de Carles Mercadal i Llucia Palliser.

Es Mercadal, 24 de gener 2026.

 

  L’infinit que no podem dir és, sens dubte, la passió per endinsar-se dins el món poètic. Llucia Palliser i Carles Mercadal desenvolupen un exercici literari sobre les dues protagonistes del llibre: les poetes nord-americanes  Sylvia Plath i Anne Sexton. Una aposta tan sorprenent com atrevida. Primer, per fer-se poetes a quatre mans; i segon, per fer-ho en una mena de transsubstanciació: quan el verb es fa carn; o bé a l’inrevés, quan la carn -diguem-ne, en aquest cas, l’esperit- es converteix en lletra poètica. M’explic: seria quan els autors es posen a la pell emocional de les dues autores americanes, garbellen l’essència dels seus pensaments i vida a través dels seus versos i malden d’expressar-se amb el batec d’aquelles dues vides tempestuoses. Per tant, es vesteixen amb les seues ànimes. Alerta, emperò, no les emulen; no les imiten... Més bé les interpreten, les expliquen, o com molt bé diu Sebastià Alzamora al pròleg s’hi dissolen, en són posseïts per les veus de les poetes estatunidenques. I jo hi afegiria que els poetes menorquins podrien actuar, fins i tot, en un profund exercici de nigromància; o sigui, en la invocació de les difuntes per obtenir-ne els seus coneixements. Bruixeria literària, com també apunta Alzamora a la introducció.

 

  Però anem a pams. Dues dones amb una trajectòria vital molt semblant quant a la forma d’entendre llurs vides i les conseqüències de les mateixes. I un resultat en comú: una obra en vers excelsa i el suïcidi que van consumar les dues amb finalitats similars. L’ansietat, les depressions, les crisis personals i familiars, la inseguretat, els dubtes constants, el rol femení quotidià de cadascuna d’elles en els seu temps (on ser dona era molt més complicat que ara) etc... en serien, ben segur, elements que trasbalsarien l’ordre mental per caure en episodis de desordre o quadres psicòtics; però, sincerament, no m’agraden gaire aquests termes per definir llurs trajectòries. Eren dones intel·ligents, amb estudis, amb una gran capacitat creadora però amb greus decaigudes que els pertorbaven la salut mental. Van acabar suïcidant-se. Plath als 31 anys a Londres, i Sexton als 46, a la ciutat de Boston. Les dues tenien fills i les dues s’havien divorciat.

 

   Vull intuir que Sexton i Plath no es van treure la vida perquè estimassin la mort, tot i que en parlaven i ho escrivien; molts dels seus versos abraçaven la mort, aquest amant fosc. Vull creure que es van matar perquè no estimaven la vida que tenien; i si van desitjar el traspàs era perquè esdevenia una drecera per a l’alliberament. Més que voler morir era, “plegar de viure”. I m’agrada més aquesta expressió, plegar de viure, perquè fuig de termes mèdics, científics o psico-traumàtics. L’expressió “plegar de viure” és més poètica, més realista; valida la decisió en el marc d’una veritat comprensible i desdiu la moral pejorativa que, encara avui, se li atribueix a qui fuig de la vida amb prou raons humanes. Aquest terme no és meu, és manllevat. Plegar de viure és un llibre que vaig llegir fa més de 40 anys, i em va impactar. Els autors són Joan Estruch i Salvador Cardús, publicat l’any 1981. Me’l va deixar a Barcelona en Nito Ferrer, crec que l’any 1983, professor de filosofia després a l’Institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella. Tracta d’un treball sociològic realitzat a Menorca sobre 440 casos de suïcidis. Llavors, la nostra illa tenia un índex molt significatiu en aquest apartat mortuori. Algunes veus han dit si seria l’efecte de la tramuntana la causant de determinats trastorns mentals. Estruch i Cardús van molt més enllà i parlen del suïcidis consumats i temptatives. Els consumats són el procés d’una ideació fixada en el temps. Fa poc més d’un any Cardús n’escrivia un article al diari Avui (1) on recordava aquell llibre respecte a l’alarma actual sobre la conducta suïcida de molts joves aplicada a la salut mental que genera la mateixa societat. I insisteix en desfer tòpics socials i mediàtics. En posa un exemple referent a un jove suïcidat després d’obtenir males notes. Cardús deixa clar que les males notes no són la causa nuclear, sinó el detonant, el desencadenant que executa el subjecte d’una idea ja preconcebuda. Cardús explica que el fet de plegar de viure no és necessàriament per un desequilibri psíquic permanent de la personalitat, (que també ho podria ser, no en som coneixedor) més bé serien alteracions psicològiques que construeixen uns comportaments determinats en una conducta fixada. O així ho vaig entendre i ho entenc encara. Analitzaven si el suïcida té un problema o cerca la solució al problema. Els suïcides solen ser, en moltes ocasions, persones intel·ligents, amb formació, amb una vida externa aparentment normalitzada i fins i tot admirada pel seu l’entorn. La conducta suïcida és un procés marcat per un cúmul de circumstàncies que li va configurant la idea al subjecte. Saben el que fan, el que volen i programen detalladament i premeditada la seua fugida definitiva. No ho dic jo, ho expliquen així Cardús i Estruch en el seu llibre. No és un fet només purament psiquiàtric, sinó psicològic, i entraríem en les circumstàncies que afecta la composició anímica de la vida d’una persona.

 

  Disculpau que m’hagi desviat una mica, però és que tot açò va relacionat amb les vides de Sexton i Plath, que en parlaven abastament d’aquest comportament. La idea era motiu de conversa entre elles. Abraçaven la mort, sí, però era per fugir d’una vida que no volien, que no podien superar. Un procés llarg amb vàries temptatives per part d’ambdues.

  La poesia té el do de ser un gènere capaç de canalitzar el sentit dels éssers humans en totes les seues condicions i estats. I açò és el que han fet els poetes que avui presentam. De fet, el metge de Sexton, el Dr. Martin Orne, li recomana que escrigui poemes. Tenim idò la poesia com a tractament mèdic. La ciència diu, per tant, que la literatura pot curar, o bé alleugerar aquesta labilitat psíquica que ens pot pertorbar. Llegir i escriure va bé! La poesia, en aquest sentit és una via alliberadora, que pot servir, però elles dues també creien que ho era la mort, amb la que s’hi havien familiaritzat tant, potser massa. Plath arriba a escriure uns versos ja cap al final de la seua vida que ho corroboren: “Morir és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé...”.  Ja assumia que moria, que transitava.

 

  No sé, emperò, quin pes psicològic deu tenir la solitud (o sentir-se una persona sola en el sentit d’incompresa), en el fet d’agreujar el desànim. Les conductes suïcides són un món interior desconegut pels externs, pels altres, fins i tot per a la gent més pròxima. D’aquí que en aquests interiors hi pul·lulin històries enigmàtiques i per tant curioses i fascinants. I les coneixerem si el subjecte les manifesta des de la intimitat i el volem entendre, no criminalitzar-lo. I la millor forma crec que deu ser la poesia; o sigui l’escriptura personal que ens despullarà i ens dirà qui som i, alhora, ens desvetlarà aquest món encriptat. Sabrem més. Anne Sexton va escriure... “però els suïcides tenen un llenguatge especial”, ben cert. I heus aquí aquesta poesia confessional (que no marginal, vius!) que ens obre a la condició humana més profunda i a noves percepcions, tant socials i personals com poètiques, i que, els dos autors menorquins, han transfigurat tan bé. 

 

  Em demanava, idò, quin pes deu tenir la solitud en els seus estats mentals perquè quan les dues es trobaven, albiraven flaixos de llum vivificants, on semblava que es restituïen dels mals. Llucia Palliser al cor de Sylvia Plath diu: “Estimo la llibertat. / Deploro les restriccions i limitacions. / Jo soc jo, Soc poderosa”. És al poema The white goddesses (les blanques deesses) i en l’ànima de la nord-americana Palliser expressa que: “I serem nosaltres. / L’aura que encerclava el perímetre del cos / no haurà esdevingut un espai estanc... / (...) Oracles expel·lits per Medea al final de la Terra, / passegem agafades de la mà pels Camps Elisis de la nostra voluptuositat; / tornem a Point Shirley, a Boston, a San Francisco, a Nova York... / Fonem-nos en l’univers...  I serem nosaltres...”. Quan es reunien, semblava que trobaven la llum. I segueix Palliser: “Després dels tallers, (...) les confidències / de foc regades pels martinis / s’inflamen i refulgeixen / com la poesia que brolla de la nostra boca”.

 

  Eren els seus moments plaents: els martinis, el tabac, la conversa oberta, qualque pastilla i aquesta bombolla lluminosa on viatjaven, però que, tanmateix, era efervescent, peremptòria. Sabien que eren seqüencies prèvies mundanes i després tornava la foscor.

 

  No restituïren llurs vides. Sexton afirma que “La dona que escriu sent massa”. I ara és Carles Mercadal amb la visió de Sexton que versifica: “A nosaltres ens espera l’eternitat. // La sento a prop, com un regal encara sense obrir // (...). Així, les poetes albiraven l’hora blanca en el portal resplendent i maleïen el seu món. I continua Mercadal: “Els dies immerescuts, les nits en què m’arrossego, / la perfecció inassolible / (...) l’ampolla buida i les pàgines plenes de temptatives...” I hi afegeix Palliser: “Ens brunyirem la pell amb la sang dels ancestres, / amb les cendres del destí que ens van escriure...”. .... És tan pròxima i fidel la poesia dels dos autors transfigurats que molts versos els podrien signar les dues nord-americanes. El llibre té passatges d’una brillantor que certifica l’encert d’aquesta aposta poètica, tot i el risc que suposava.

  Però, tot el que Plath i Sexton tenien a dir de les seues vides va més enllà del simple fet de fugir del món. També explica la societat en què vivien. La poesia era un pal·liatiu; però plegar de viure era la solució definitiva. Els versos sobre el turmentós estat anímic transcendeix el patiment emocional i deriva alhora en una poesia social que brolla en l’eclosió valenta d’un feminisme emergent que s’obre pas en una època que relegà a l’ostracisme el paper i els drets de les dones i que la societat masclista d’aleshores commutava falsament en una debilitat malaltissa, terme atorgat de forma pejorativa, quan es prou sabut que es tracta de sensibilitat, que és una de les més importants virtuts humanes. Palliser, transfigurada en Plath, ho diu prou clar: “Hem estat dones a mitges, / tacades d’incomprensió. / Hem estat d’aquelles / impúdiques davant la mort, / evanescents, en definitiva...”.  Plath i Sexton; Palliser i Mercadal, diuen el mal i el dolor en els versos i els encenen. 

 

  No són únics els casos de Sexton i Plath. No es tracta de poesia marginal, com als inicis es definia erròniament aquesta poesia. És més bé poesia confessional, ja ho he dit. No és curta la llista de poetes que s’han tret la vida. I en tenim un altre cas ben proper a la literatura catalana: Gabriel Ferrater. El poeta de Reus quan tenia poc més de vint anys ja explicava als amics que plegaria de viure als 50. I així va ser, es va matar pocs dies abans d’acomplir el seu 50 aniversari a un pis de Sant Cugat. I quina obra ens ha deixat Ferrater! Una obra que reflecteix la seua peculiar rebel·lia, però, tanmateix, interessantíssima pel trencament que significà en el seu moment, considerat el poeta que romp amb els patrons de l’època. Atípic, intel·ligent, crític, liberal i considerat per algunes veus com el “modernitzador” de la poesia catalana. Amb aquesta comparació vull dir que es tracta d’intel·lectuals singulars, d’obres innovadores i dignes d’estudi i amb un llenguatge especial, com va apuntar Sexton.

 

  Bé, el llibre s’estructura en quatre parts marcades: Finitud, Condemnes, Immortals (que són sis epitafis curts), un Epíleg en què els autors es dirigeixen a les dues poetes, i també inclou una breu biografia de les poetes americanes per situar millor els lectors. En tot el poemari Mercadal i Palliser aporten els seus poemes de forma alterna, com una mena de diàleg reflexiu. Mercadal parla en la veu de Sexton i Palliser ho fa en la de Plath. 

 

  L’infinit que no es pot dir es profund, molt. Potser haureu notat que he parlat molt de la poesia en el marc del comportament suïcida, però és que personalment em fa sentir curiositat que algú opti per plegar de viure amb naturalitat i consciència; ho tengui tan clar i tan meditat durant tants anys. A mi em crea una inquietud per saber com eren els glatiments amagats d’aquestes persones i em fan ganes llegir, a través de la seua poesia, els seus interiors. Òbviament, és una confessió oberta d’un patiment íntim que mai no podrem abastar, però sí que el podem arribar a comprendre. Així mateix, no fa falta dir que el contingut dels textos declamen un to lúgubre, turmentós, de lament, de pena; és llig com un marriment perquè qui escriu ho fa amb un temps fixat, des d’una decisió presa d’antuvi i que opten per recórrer els carrerons foscos de la vida fins al desenllaç definitiu que, potser, és quan veuen la llum. La seua llum. Així, pens que són històries poètiques que captiven, malgrat el dolor que hem de llegir.

 

  Els dos menorquins han optat per un repte que, sens dubte, els fa créixer, perquè l’empresa no era gens fàcil. Gens ni mica. S’hi han arriscat i se’n surten força bé d’aquest experiment, del qual jo he gaudit, he après i m’ha fet reflexionar. Gens fàcil perquè han tingut el coratge de diluir-se en les seues ments i expressar-les, versificar-les i, sobretot, entendre-les. No des dels diagnòstics mèdics, sinó des de la poesia. Hi ha un treball rigorós colpit vers a vers els quals s’aproximen de forma fidel al batec literari que ens han llegat Plath i Sexton. 

 

  El meu més sincer aplaudiment a na Llucia Palliser i en Carles Mercadal per posar comprensió en aquest tipus d’obscuritat humana i per desxifrar el poder i el progrés que ens aporta la poesia. L’infinit que no es pot dir... però que ells diuen amb veu alta, si més no, ho intenten dir amb la més sincera veu poètica.

  Acab idò amb el que va escriure Montserrat Abelló, l’escriptora que les va traduir al català, sobretot a Plath, i que diu al final de la introducció del llibre Soc vertical: “...he intentat ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal) i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan important en poesia”.  Abelló no sols tradueix els textos sinó que malda de garantir l’oralitat de l’original. Açò és moltíssim interessant. Una mestria inqüestionable! I acaba dient... “...I perquè crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per dir-se en veu alta”.  D’aquí la importància de l’oralitat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

[1] Per posar els suïcidis al seu lloc. La República. El punt Avui. 6 d’octubre de 2023. 

https://www.lrp.cat/opinio/article/2340811-per-posar-els-suicidis-al-seu-lloc.html

 

Maria Àngels Gornés enllustra la poesia de Joan López Casasnovas

7 de juliol de 2024 - Claustre del Seminari de Ciutadella  

Va ser una vetlada preciosa, una nit de nostàlgia, record i estima. La cantautora Maria Àngels Gornés presentà un nou disc, De bat a bat, amb dotze temes que són un recull de dotze poemes de l’enyorat Joan F. López Casasnovas, el seu cosí poeta, traspassat ara fa poc més de dos anys. L’organització del 52è Festival de Música d’Estiu, que organitza JJMM de Ciutadella, es prestà amb el cor obert per acollir el concert de presentació, segons explicà la presidenta de l’entitat Pilar Carreras, qui, amb un to emocionat, va recordar el lligam de familiaritat veïnal que tenien amb el poeta.

Maria Àgenls Gornés amb el seu fill Guiem Soldevila - Foto Diari Menorca

   El Claustre del Seminari s’omplí per aplaudir una veu admirada des de fa gairebé cinc dècades i perquè no es volia perdre el reconeixement que l’artista ciutadellenca ha fet a la tasca poètica del llavors pseudònim de Pere Xerxa. La veu que ha musicat els poetes insulars va sonar tendra i sensible; neta i clara com quan s’inicià aquells llunyans anys 70. Hi eren gairebé tots els que van ben conèixer Joan López i també els seus familiars. Gornés comptà amb l’acompanyament del seu fill, Guiem Soldevila (qui també ha realitzat la producció i els arranjaments) i del violoncel·lista Pau Cardona.

 

  El nou disc és un aplec de versos que mostren bona part de la humanitat del poeta, des de les lletres més íntimes, passant per la rebel·lia contra les injustícies, fins a l’amor incondicional a la seua illa, que sempre va poetitzar amb el cor. La nit començà amb la cançó Nocturn, una balada suau que introduí els compassos tranquils amb què és musicat el disc. La protagonista havia cantant sempre les lletres del seu cosí, però aquest treball, va explicà, era íntegre seu i “és un disc molt especial del que em sent molt satisfeta”.

  La proposta s’alternà de les diferents temàtiques. Així, Margarides en primavera és un cant als contorns de l’illa i a la contemplació dels seus espais, com també ho són Pont d’en Gil o Sonet tardoral. És la mirada més idíl·lica de López vestida del seu llenguatge més líric. Un poema de 1989, Geografies urbanes, és una abraçada somrient a la infantesa que conté uns acords preciosos que et porten lleuger pels carrers antics de Ciutadella. Moments tendres amb Raó d’amor, on descobrim la conjuminació de lletra i música com una fruïció fresca. I un tema cantat amb Guiem Soldevila, Cançó d’Estiu, del disc Les ales obertes (2022), una altra de les joies de creació Gornés-López: Tot és llibertat que veu la mirada / i en la immensitat hi ha arrels d’esperança”. També L’etern retorn és una peça que fa brollar els sentiments. Però és que la sensibilitat vocal i musical de Gornés li acaba de donar una excelsa textura. La cantautora té un do per llegir la música de les lletres i n’arrodoneix magnífiques interpretacions. Una musa que enlaira poetes. Un goig escoltar-la!

Final del concert - Foto Diari Menorca

   La selecció dels poemes per enllestir el disc fou acurada, amb la diversitat de continguts adients. La casa, cantada al principi, és un preciós cant d’amor domèstic, magníficament ajustat a la lletra de l’autor, que parla de la llar i de l’amor als seus. La bellesa de la cançó és la seua extraordinària senzillesa, d’una tendresa corprenent. La generositat també és musicada en el tema De bat a bat, cançó que ha pujat com a títol del disc; una obertura de portes del cor del poeta: “té pestell aquesta porta / que no li cal plany ni clau; / la porta d’aquesta casa / sempre és franca al vianant”. A ca seua sempre hi eres ben rebut.

 

  Però els qui han conegut l’autor saben que no podia evitar les “lletres de batalles” que enviden a la lluita contra les injustícies i per a la pau. Sempre les va escriure. Lluita amb la paraula, però sense callar mai. Oració per fer que torni el Quixot és de les cançons rebels incloses al disc, tanmateix la cantant l’entona com un càntic de protesta alegre i pacífica. I el clam en la defensa del territori amb Ni un pam de net, que agradà molt al públic i que remet contra l’especulació territorial, que tot ho embruta i promou la venda dels seus valors. 

 

  Maria Àngels Gornés sortí del disc en un parell o tres d’ocasions per tornar uns anys enrere. Cantà Mariners sense barca, un clàssic de la poesia musicada de Menorca, esdevingut un himne que sostragué de l’auditori el més notable aplaudiment fins aleshores, a la vegada que feia aparèixer la tan enyorada figura del Mestre. 

 

  Però hi hagué afegitons rere un final fortament ovacionat. Un altre himne que lloa la festa ciutadellenca com cap i que expressa el cor santjoaner de Joan López: Àncora / arrels. Llavors, retirada de l’escenari, els perllongats aplaudiment l’obligaren a sortir de nou per tanca la nit amb un segon bis: Romanç de l’autonomia. Alhora, al cel enfosquit del Claustre, com una flama titil·lant, espurnejava un estel agraït.

 

  Que el llegat del nostre poeta ens sobrevisqui i que la melosa veu de la seua cosina-cantant no s’apagui mai!

(Crònica publicada al Diari Menorca el diumenge 7 de juliol de 2024)