El rallar en pla i "conèixer ses mates que fan llentrisca"

  El terme rallar en pla (xerrar, parlar...) s’atribuïa en primer a la forma planera i senzilla del llenguatge expressat en les relacions casolanes, de carrer, amicals o en converses informals. O sigui, entre la ciutadania corrent d’una comunitat o regió; al poble ras. A més, el verb de l’expressió ja ens indica que es tracta d’una interacció oral (parlant-oient), no escrita. El terme, com a tal, no és originari ni creat a Menorca, on encara és molt usat i el lloc on amb més vigència es conserva. Tanmateix, la locució rallar en pla actualment la podem considerar ben arrelada i que, fins i tot, ara, pugui semblar -o es presenti- com un endemisme lingüístic de naturalesa única a Menorca. No és així. Sí és cert que a la nostra illa avui ho entenem com a sinònim de rallar en menorquí. El DCVB ens dona una primera noció:“Parlar en pla (o parlar pla): parlar en romanç catalanesc; es diu encara a Menorca, on parlar en pla és parlar en el llenguatge menorquí”. 

 

  És una transposició semàntica que es refereix al llenguatge col·loquial, popular, de la gent del poble. I aquest és el sentit més adient al terme a través de la història, perquè és així com s’interpretava arreu dels territoris de parla catalana. O sigui, és -o era- una qüestió de ‘registre del llenguatge’ parlat que no identifica una determina varietat dialectal, sinó el grau d’elocució plana que utilitzava la gent en tot el domini lingüístic català. Dit d’una altra manera: la parla del poble oposada al llenguatge culte, per tant es tracta de registres informals, contraposats als acadèmics, científics, literaris, jurídics, etc...

Seure a la fresca. Carrer de Sant Sebastià de Maó. Foto: Menorca, imatge d'en primer

  Antigament, aquesta oposició de registres s’havia exposat entre els parlars romanços amb el llatí, que seguia sent l’idioma de prestigi i dels àmbits eclesiàstics, administratius i judicials. Aquests dos estrats lingüístics contraposats s’han fet palesos al llarg de la història, no només de la llengua catalana, sinó també de totes les llengües romàniques; començant pel llatí clàssic vers el llatí vulgar, i seguint després entre el llatí i els parlars de la Romània; posteriorment entre la llengua culta i consolidada i el llenguatge de la gent corrent. Exemples n’hi ha a betzef: Ramon Llull al segle XIII ja en parlava: he fetes algunes cobles grosseres en pla català, segons que veurets. (1240); Ramon Muntaner l’any 1325: Hagrem un moro qui sabia parlar pla. (Cròn. c. 85); als Costums de Tortosa: Aqueles coses que’ls avocats... en pla et romanç diran e preposaran en pleyt (segles XIII-XIV); a la població de l’Alguer: en documents històrics del repoblament, unes disposicions obligaven als nouvinguts que volien gaudir dels privilegis de la ciutat a casar-se amb la gent nadiua i a parlar en pla; o sigui a aprendre el català-alguerès. I tants i tants altres escriptors i cronistes medievals que han fet referència al terme parlar en pla com a manera clara i entenedora. De fet aquesta va ser la finalitat de trobar en els nivells comuns del poble la comprensió pública de les normes, disposicions i altres lletres de les administracions de l’època.

 

  Aquest parlar en pla és una traducció del llatí; plane (=clarament, de forma clara). Llavors ja s’escrivia Plane et Latine loqui, (Parlar clar i en llatí), que les llengües romàniques aplicarien a un parlar casolà (parlar clar i català). També trobam com a sinònim de pla l’adjectiu vulgar (vulgaris = del poble). Parlar vulgar també s’atribueix al llenguatge del país, del vulgo, i és també una expressió emprada durant segles amb el mateix significat, no només al domini català sinó a l’àmbit dels parlars romànics, (il volgare, volgare lingua; parler o langue vulgaire, etc..), però llavors sense connotacions pejoratives, ni grosseres. Ara, un parlar vulgar es pot entendre també com una forma desconsiderada d’expressar-se (insults, renecs, improperis...).

 

  Sobre el parlar en pla i parlar vulgar Antoni M. Badia i Margarit en fa un entrada ben prou precisa a l’estudi i anàlisis sobre el còdex Les Regles de esquivar vocables o mots grossers i pagesívols, atribuït a Pere Miquel Carbonell i Jeroni Pau, entre altres (IEC, Biblioteca filològica XXXVIII), on hi figuren aquests dos termes. És un manuscrit de finals del segle XV i principi del XVI, trobat a Girona i que, pel que sembla, seria un primer intent de normativitzar o codificar expressions, formes i correccions gramaticals per a depurar l’ús de la llengua catalana (oral i escrita). Per les autories, es tractava d’un eix València-Barcelona que en cap cas qüestionava la unitat idiomàtica, sinó que maldava d’unificar criteris lingüístics. Badia explica així els sinònims pla i vulgar de l’esmentat còdex:

 

“Apartat 203 «parlar en pla per dir parlar en vulgar»

 

Naturalment, ací només prendrem en consideració l'accepció lingüística dels dos mots pla, vulgar, atès que les dues expressions en joc es refereixen a la «manera de parlar». D'altra banda, no hi falten llurs significats fonamentals subjacents: 'corrent, sense afectació' (per a pla) i 'comú, mancat de distinció' (per a vulgar), resp., que manllevo al DIEC. Tots dos mots tenen una rica documentació en tota la història de la llengua, (la negreta és meua) i renuncio a fornir-ne exemples que forçosament ens dispersarien. Transportem al llenguatge els significats fonamentals adduïts: 'manera de parlar corrent, comuna, sense res que la singularitzi o hi cridi l'atenció'. No és estrany que aquestes accepcions s'hagin aplicat sempre molt directament a la llengua pròpia. De «plans vocables» ja parlava Ramon LIull, al·ludint a la manera de parlar que la gent trobava intel·ligible. D'una manera natural, doncs, en el nostre domini lingüístic ‘pla’ passaria a significar 'català' (la negreta és meua): «Assur en llatí vol dir 'nemus', e en pla vol dir 'bosc'» (VFerrer, apud DECat). També pla 'català' enfront de l’àrab. Etcètera. Aquesta accepció s'ha conservat fins avui a Menorca, on parlar en pla és 'en llenguatge menorquí' (cf. també la dita clar i català, ben general, i fins a un cert punt no allunyada de pla)”.

 

  Sabem, idò, que la dicció pla/vulgar ve del romanç envers el llatí. Després s’emprà en el context de la pròpia llengua: culte-col·loquial, el que la lingüística descriu com a variació diastràtica (maneres de parlar entre grups socials, sociolectes). A Menorca, a partir del segle XIX el rallar en pla oposava el menorquí-català al castellà, que era la llengua oficial, d’ensenyament i administrativa única, enfront del parlars del poble. A Mallorca, el llenguatge que no és el propi de l’illa se li diu encara xerrar foraster. Altrament, a aquesta forma de llenguatge del poble també hi hem d’afegir el terme vernacle, un mot incorporat per l’Església catòlica després del Concili Vaticà II, el qual permetia substituir les misses en llatí per a oir-les en la llengua pròpia de la població. També en el tardofranquisme algunes escoles van incorporar el terme vernacle (lenguas castellana y vernácula) per referir-se al rallar en pla o en menorquí, (també per a les altres parles de l’Estat). Ve del llatí vernaculus que vol dir domèstic, de la casa, del lloc on un és nat o que pertany a la terra natal.

Sabem un poc més, idò, que ha significat el rallar en pla. Tanmateix, en aquest sentit trobam també similituds semàntiques en altres expressions: parlar pagès (a les Pitiüses) xerrar pla o pagès (a Mallorca, concretament a la part forana; tot i que la primera ha decaigut i és gairebé residual). També trobam la recuperació, per exemple, d’un lèxic propi en la parla pallaresa, als Pallars Sobirà i Pallars Jussà (un parlar nord-occidental del català, el lèxic i expressions del qual s’associen molt al camp i a la ramaderia). I com aquesta ben segur que trobaríem moltes entitats, associacions i col·lectius a la recerca del lèxic perdut o en desús -per la pura evolució diacrònica de la llengua-, que es vol recuperar per la seua riquesa lingüística, ja sigui com a parla tradicional o com a vocables d’identitat local. A Menorca, aquesta mena d’iniciatives, per no perdre les maneres lingüístiques dels pares i avis, també es fa notable en molts col·lectius i associacions, visibles a les xarxes socials.

Òbviament, en el rallar en pla-menorquí, hi hem d’incloure l’article salat. El parlar salat (o en salat) també es ja prou conegut i no cal referir-s’hi gaire, més que per dir que és variació diatòpica ben viva en els parlars de les Illes Balears (llevat de Pollença), però també a zones de l’Empordà i a algunes poblacions del País Valencià, tot i que són ja residuals. Tanmateix, també sabem que no tots els substantius se salen. El rallar en pla també conté, des de sempre, l’article literari en la parla oral i en tota la documentació històrica escrita -literària i administrativa- de les Illes Balears i les Pitiüses. Aquest article literari forma part indestriable de la tradició insular i els menorquins sempre l’hem emprat per als usos formals. Es a dir, que l’ús dels dos articles, tant en registres formals com informals, és històric a la nostra illa.

 

Protegir aquestes formes a través d’una declaració institucional, té sentit?

 

  Els menorquins i menorquines hem salat d’ençà 1287, fa 739 anys; prop de set segles i mig. L’article salat, tan presumiblement característic en la nostra parla, té una vigència total en l’ús oral de la població catalanoparlant de Menorca. Ningú, amb una mica de sentit comú i mínimament informat, pot arribar a pensar que està en perill de desaparèixer. El valor atorgat al menorquí no es pot basar en uns pocs trets específics del llenguatge informal deslligat dels registres formals, que també són ben menorquins. Per tant, incoar un expedient de Declaració de BICIM (Bé d’interès Cultural Immaterial) per a l’article salat és incongruent perquè aquesta característica del rallar dels menorquins no presenta cap tipus d’amenaça i alhora no és un valor patrimonial únic del rallar en pla. A més, hi cal la pregunta: l’article literari que tant s’empra en les dites i lèxic menorquí (l’esquerra, la dreta, les cinc i quart, la setmana que ve, fer l’ullet, seure a la fresca, fer la bona, a les males, la Marcona, el Toro, la Catedral, el bisbe, el dimoni, tot l’any... i un llarg etc.), no entraria en aquest Bé d’Interès Cultural Immaterial? Quin és, exactament, l’interès del bé cultural a protegir o valorar? O millor dit, quin és l’interès amagat d’aquesta iniciativa?

 

  També a la declaració d’aquest BICIM s’hi afegeix el concepte rallar en pla, assimilat com a menorquí, que és un subdialecte de la llengua catalana, idioma propi de les Illes Balears, com tothom sap. Aquest sembla que és el gruix de la proposta.  És cert que el rallar en pla a Menorca s’associa a la manera i característiques en què els menorquins ens expressam, però no ha de ser un terme equivalent a dialecte en el sentit que marca la ciència filològica, ni a una varietat prou diferenciada per a la distanciació de la llengua a la qual pertanyem, sinó a una manera d’expressar-se, a una forma modal; o sigui, a la circumstància que fa que sigui d’un mode i no un altre. No té sentit protegir el menorquí com un subdialecte específic diferenciat del català com a llengua comuna.

 

  Els BICIM contemplen “les expressions orals i les modalitats lingüístiques”, cert, com a susceptibles de ser salvaguardades i protegides. Tanmateix les modalitats s’apliquen més a les maneres de parlar, a situacions més locals i en àmbits més concrets. En l’expedient el BICIM actua al marge de la ciència filològica i entra en conceptes molt neutres o fins tot en formulacions ideològiques i polítiques que la lingüística no ho avala (que l’estàndard és un perill per al menorquí és una prova fefaent!). Podríem dir que tots els dialecte/subdialectes són modalitats lingüístiques (geogràfiques) però no totes les modalitats són dialectes/subdialectes. Per posar alguns exemples: a la que diuen llengua pallaresa, és una modalitat local, concreta, que forma part d’un dialecte, el nord-occidental, i serva mots gairebé exclusius; el parlar de Vinarós (País Valencià) i el tortosí (Catalunya) comparteixen un mateix dialecte (el de transició); podem detectar les diferències modals (modalitats: girs, entonació, accent...) entre els ferreriencs i els alaiorencs/maonesos de forma clara i tanmateix tots ells rallen en pla i en menorquí. Alhora podrem contraposar la modalitat (o expressions orals típiques) del llenguatge dels pagesos i pescadors vells de la dels joves urbans (actualment no tant) i, tanmateix, tots rallen en pla i en menorquí. Les modalitats o formes a recuperar poden tractar d’argots d’oficis; noms de tècniques artesanals; d’expressions típiques en parèmies (refranys, dites, fraseologia); del recull de la zoonímia (noms de peixos, ocells, insectes), el de plantes, arbustos, flors (fitonímia); també la toponímia en general i moltes altres que constitueixen el corpus lèxic dels parlants d’aquesta illa, ja que molts d’aquests noms tenen denominacions diferents entre territoris o contrades i és interessant identificar-los i conservar-los. A més, cal no oblidar la ingent obra que es publica sobre cultura popular, que té com a eix central la llengua dels menorquins. Totes aquestes branques de la lingüística ja disposen d’una abundant obra lèxica específica de les coses i noms de Menorca, la qual cosa complementa i recull una gran riquesa lingüística a l’abast de tots els menorquins. La Declaració de BICIM per protegir el rallar en pla i salat no farà res que no hagin fet aquestes branques de la lingüística i de la ciència filològica en el camp de l’idioma propi de l’illa. El que si pot fer el Consell (i ajuntaments, juntament amb altres entitats i organismes) és incentivar més programes, tallers, jornades didàctiques, cursos, etc., per donar a conèixer més i millor tot aquest patrimoni lingüístic dirigit a conservar la riquesa lèxica i la saviesa expressiva de què disposa la nostra llengua, més enllà de voler “protegir” un concepte confús, ambigu i imprecís.

Grup de joves cantants. Foto Setmanari El Iris

  Per açò, només cal entendre que aquesta Declaració de BICIM no és més que una iniciativa institucional liderada per una idea política i que no troba en la societat illenca cap reivindicació palesa raonable a través d’associacions, col·lectius o centres de recerca científica com IME, UIB, IEC. En tot cas, pot existir preocupació per la pèrdua constatable de l´ús social del menorquí-català, però no serà un BICIM que pugui arranjar aquesta regressió sociolingüística. Caldran altres iniciatives més raonades, més rigoroses i projectes prou seriosos per fer-hi front.

 
Si els informes sobre aquest BICIM apunten que un dels perills que amenacen el rallar en pla i l’article salat són l’ensenyament, l’aprenentatge i el coneixement de català estàndard, ja li “hem vist les orelles al llop”. Aquí el que es vol eliminar són els termes català i estàndard.  O bé minimitzar-lo fins al punt de substituir-los per menorquí. L’operació sembla clara: la Declaració de BICIM pretén “oficialitzar” el terme menorquí per trobar les vies jurídiques i la legalitat institucional on cercar l’esmentada substitució i foragitar el concepte català a favor del menorquí.  Fins a dia d’avui, la finalitat del l’actual Govern insular és claríssima: s’ha de “prioritzar el menorquí” sobre el català en textos, concursos, premis i tot d’activitats i esdeveniments que organitza o hi col·labora el Consell. La darrera prova és la “menorquinització” (fins el ridícul) del Reglament d’usos lingüístics del Consell. Més de 160 al·legacions arribades per terra, mar i aire mostren clares discrepàncies en amples sectors de la societat. I les resolucions, bloquejades. A més, s’ha fet fora del Consell de Patrimoni Cultural el Departament d’Assessorament Lingüístic. Fa nosa! ¿És aquesta una política cultural que pretén avançar i consensuar criteris per al benefici social o és la voluntat de convertir Menorca en pionera de la croada catalanòfoba i autoritària?

 

  De fet, aquest ideal plana des de fa anys en grupuscles prou coneguts i que ara han accedit a les cadires d’alguns governs. I aquí són els que han instigat aquesta Declaració de base manifestament anticatalanista. Líders polítics i de partits haurien de posar fre a aquesta deriva obcecada perquè, com deim en bon menorquí, prou bé que “coneixem les mates que fan llentrisca”.

 

...

Bep Joan Casasnovas

27 d'agost de 2026

Mestre d'aixa, un antic ofici en vies de desaparició

   El Casino 17 de Gener, en el marc del Cicle Xerrades d’un temps passat, va oferir aquest darrrer divendres una interessant xerrada sobre un tema que ha perviscut en el temps, però no sabem fins quan perdurarà. Parlam de la tasca d’un Mestre d’aixa, un ofici antic, mil·lenari, que sempre ha tingut presència a Ciutadella, però que, com moltes coses d’en primer, potser toca a les acaballes d’una dedicació que es va transformant, perquè també es transforma la societat en què vivim. La modernitat, avalada per la tecnologia, ens condueix a deixar aquells coses antigues dins la capsa dels records i a convertir-les en una memòria que ens indica qui vam esser i com vivíem devora la mar.

 

  L’experimentat Miquel Huguet, ara jubilat, però que encara viu el seu ofici amb tota la passió que comporta haver estat un artesà en la construcció d’embarcacions de llenya, ens va explicar la seua experiència sobre el seu ofici que ens garanteix no oblidar què ha representat aquesta professió, millor dit, aquest ofici, avarat als molls de baixamar. I és que, els que som illencs, tenim la mar per bandera marinera; més ben dit encara: com deia el poeta i amic Pere Xerxa, “els qui vivim a la mar tenim per pàtria una barca”.

 

  I de fer barques tracta l’ofici de Mestre d’aixa, i en Miquel Huguet es sap un tros llarg d’açò. Ens contava que de 1984 fins 2015 (poc més de 30 anys) ha construït una barca cada any. Els seus coneixements en aquest art manual l’han duit a fer xerrades, conferències i trobades arreu de Catalunya: Cadaqués, Figueres, l’Escala, Masnou, Port Olímpic, Cap de Blanes... Altrament, també ha difós els seus coneixements a Sant Sebastià, al Centre Tècnic de Vigo i, com no, al Centre de la Mar de Menorca, a Maó. Però també ha intercanviat experiències  amb mestres d’aixa portuguesos, gallecs i d’altres menorquins. La seua tasca ha figurat a llibres, reportatges i programes televisius, prova de la importància d’una dedicació artesanal que ara va camí de desaparèixer per mor dels nous sistemes de fabricació i amb nous materials com la fibra, el metall, el plàstic i altres elements. Ens afirmava que a tot l’Estat espanyol només queden 15 mestres d’aixa. I un d’ells, el tenim aquí. 

  És per açò que va ser un goig i un plaer comptar amb Miquel Huguet per aprendre coses interessants d’un temps passat. I una dada curiosa: era la primera vegada que oferia una xerrada a Ciutadella sobre l’antic ofici de mestre d’aixa. Hauríem, des de diferent instàncies, tenir cura de persones que ens aporten uns coneixements que no hauríem de deixar perdre, tant pel que fa a les interessants tècniques de construcció de barques de fusta, com per tot el riquíssim argot que encara conté. Un important ofici amb un cabal lèxic que s’hauria de compilar per deixar-ne constància de tant abundant tresor lingüístic.

  Gràcies Miquel per la teua valuosa dissertació. I gràcies també a la Junta Directiva del Casino Nou per emprendre aquest tipus de xerrades tan interessant i divulgatives.

“Es Menurquí”

L’allau d’al·legacions presentades per part d’entitats, centres acadèmics, institucions culturals i per molts particulars a l’aprovació del nou Reglament d’usos lingüístics del Consell no fa altra cosa que refusar el desficaci que significa tal proposta. El govern de la màxima institució dels menorquins no pot emparar (ni impulsar) qüestions forassenyades que van en contra de la ciència lingüística i el coneixement; i, a més, superades per la societat i la seua història, amb l’afegit que vulnera la legislació en la matèria.

        La insistència en la dèria d’oposar “menorquí” vers “català” (o ara, estàndard) ve de lluny, potser des de la mateixa postulació de la catalanofòbia. A mitjans segle XIX Jaume Ferrer i Parpal va publicar Quertille des dielècte menurquí, (1857) perquè considerava que “per eprêndrer bé dit idióme, é cregud fér un benefici, e nes méus cumpetriotes, dunant e llum equeste quertille [...] Per se reó de que querexem de llibres elementals; perqu’s nostru llenguatje es en el die tentíssim diferent des quetelá, velenciá y mellurquí” (sic). Ferrer fou un polemista reconegut. El traspassat professor Àngel Midsuf el descriu molt bé en un treball on explica la situació lingüística de l’època. (Anuari Verdaguer 15. “Menorca: quatre projectes per a la llengua en els tres darrers tombants de segle”. À. Midsuf i  Ciscar. IME. 2007). Segons Midsuf, Ferrer i Parpal fou empresonat onze mesos per crear un avalot a Maó i desterrat durant tres anys. Quant torna a l’illa, manté les mateixes dèries lingüístiques i amb el temps fundà un periòdic que es titulà “Es Menurquí”, l’any 1891, amb el que segueix amb les seues irrisòries idees. Tanmateix, durà poc, només 8 números publicats.

        La seua tossuda captinença tindrà rèplica gairebé a l’instant. Explica Midsuf que llavors “...hi haurà tres periòdics catòlics (El vigía Católico, El Mahonés i La Roqueta de Palma) defensant una grafia que intenti encabir tots els parlars catalans. Ni tan sols el segment que Parpal devia considerar més afí, és a dir, la premsa liberal moderada, defensarà les seves tesis”.  El mateix El Vigía Católico (15 juliol 1891) va ser categòric en la resposta, fins i tot burlesca: “...pero no hemos de desperdiciar la ocasión de decir al periodiquito mahonés lo siguente: 1.- Que siendo uno mismo el tronco de donde proceden el catalán, el valenciano, el mallorquín, el rossellonés y el menorquín, una misma debe ser la ortografía, y una misma ha sido y es, con cortísima diferencia, la seguida por los menorquines ilustrados (...) i lo acreditan inumerables documentos”. És més, aquest consens no només vingué de sectors catòlics i dels seus literats de referència, sinó que també s’hi afegien amb claredat els prohoms i lletraferits dels sectors liberals i republicans. O sigui, que es tractava de fixar-hi seny acadèmic i arraconar cabòries d’animadversions catalanòfobes. Quan governen els conservadors més reaccionaris sempre serà la llengua un element de confrontació interessada, sabent del ridícul històric que representa.

 

        Ens podem imaginar com va anar tot aquell disbarat. Ferrer i Parpal, fundador d’Es Menurquí, va morir l’any 1897 “sense que ningú hagués donat suport mai ni a la seva proposta ortogràfica, ni al projecte sociolingüístic que l’acompanyava” (Midsuf, 2007). Ara, imaginem-nos, 135 anys després, com haurà d’acabar aquesta obsessió secessionista contra la unitat idiomàtica de la llengua pròpia: suposadament, amb un altre estrepitós fracàs. Que el seny acadèmic i la mateixa història ho jutgin.

 

Bep Joan Casasnovas

Article per a Acció Cultural de Menorca publicar al diari Menorca dia 5 de març de 2026

Mollisme

El títol d’aquest article és manllevat. És d’un altre escrit que Acció Cultural de Menorca va publicar el 2016 sota la firma de Francesc Florit Nin. Pretenia al·ludir a una mena de corrent que dona importància i sentit a la difusió i continuïtat de l’obra del lingüista Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903 - Palma 1991). Ben mirat, la seua obra és prou vigent per a mantenir l’esforç en la recuperació íntegra d’una llengua de cultura que ens atorga la personalitat.

Per abastar la seua perseverança caldria partir d’un aforisme d’Ovidi que Moll establí com a lema de la seua editorial -gran difusora de la nostra literatura-: “Dura tamen molli saxa cavantur aqua”. Una expressió llatina que ve a dir que “Encara que dura, la roca es perforada per l’aigua molla”. També s’ha traduït com a “la gota que forada la roca”. És la constància que fa que el degoteig incessant acabi perforant el sòlid. 

Recordar la feinada de Moll ens encoratja a no perdre l’esperança. Ell no la va perdre mai. De fet, la Institució Francesc de B. Moll, va néixer amb aquesta finalitat: la de revifar la personalitat i el treball acadèmic de l’il·lustre ciutadellenc. Però també per a empènyer la normalització de la llengua a la plenitud. De fet, aquest fou el principal objectiu de Moll. I seguir el seu estel s’hi escau per moltes raons.

 

Enguany fa 34 anys del seu decés, i d’aquí pocs dies s’acompliran 122 anys del seu naixement, el proper 10 d’octubre. Va obrir els ulls al món al número 3 del llavors carrer del Nord (actualment l’avinguda du el seu nom). A aquesta casa s’ha duit a terme una reforma i ha desaparegut la placa de la façana que l’Ajuntament de Ciutadella hi col·locà al seu dia per honrar la seua memòria (Fill Il·lustre de Menorca, Medalla d’Or i Fill Il·lustre a la seua ciutat natal). És de suposar que la llosa que el remembra tornarà a l’enfront de la llar on va néixer (ho vull recordar perquè els oblits són freqüents!).    

     

Recordar la feinada de Moll ens encoratja a 

no perdre l’esperança. Ell no la va perdre mai.

Per altra banda, la Institució Francesc de B. Moll, des del seu inici, té programat obrir un espai a Ciutadella on s’hi desenvolupin accions per memorar la seua tasca i figura, però també, i sobretot, per continuar en l’impuls de la recuperació de la llengua nostrada. Així es va comunicar per la Institució, tanmateix, encara no se n’ha vist cap resultat al respecte i és de sentit comú que la corporació municipal i també la institució insular s’hi impliquin decididament. Seria esperançador. És important aquest tipus de centre per projectar iniciatives i per implicar moltes altres entitats afins. La participació de la societat civil és fonamental davant l’animadversió que viu el nostre idioma per part de sectors prou coneguts. L’Espai Moll a Ciutadella ha de ser una font que ragi constantment en l’objectiu de foradar la “roca adversa”; no des de l’estridència, sinó des de la perseverança i el treball, com Moll ens va mostrar.

La seua obra és prou vigent per a mantenir 

l’esforç en la recuperació íntegra 

d’una llengua de cultura que ens atorga la personalitat.

“Encara que m’hagi mort no em faran callar. El que he escrit hi serà”. Són paraules del poeta mossèn Jacint Verdaguer en els seus darrers dies de vida, després d’una trajectòria farcida de pressions per silenciar-lo. Ens són útils per a nodrir la tenacitat. Verdaguer ens llegà també un aforisme en el seu jaç de mort que, tot i que pugui semblar antagònic al d’Ovidi, no deixa d’encoratjar-nos: ”Totes les ones del mar no poden rompre un gra d’arena”. És la resistència. I és, també, el mollisme.

 

Que l’Espai Moll a Ciutadella sigui una realitat molt prest.

 

Bep Joan Casasnovas

....

Article publicat per Acció Cultural de Menorca al diari Menorca. 2 octubre 2025.

Llàntia encesa a l’esperança

    Les dades sobre la situació de l’ús social de la llengua catalana no són encoratjadores darrerament. I és per prestar-hi atenció, és clar. Tanmateix, les estadístiques sempre tenen allò de ser interpretades en funció de diferents realitats. O sigui, poden ser presentades com a una alarma, però segons altres indicadors ens poden fer veure vies per a l’esperança en la seua recuperació. No obstant açò, l’optimisme reclama l’acció. Sense lluita no hi ha futur!

 

    Ens cal l’acció, és evident. Un paral·lelisme sobre el tema el trobam en la salvaguarda del territori, encapçalada pel GOB-Menorca, però amb altres entitats de suport ben coordinades. La prova en són les campanyes ciutadanes de Via Menorca. És més que necessari el relat científic sobre les afectacions mediambientals, que hi és i ben explicat, però l’ha d’acompanyar la veu popular per fer-se visible i convincent. I els resultats són perceptibles al llarg d’aquestes darreres dècades. Arguments i acció. La llengua en aquest sentit té el relat però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca. 

“La llengua en aquest sentit té 

el relat  però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca”

La mobilització ciutadana pel territori ha reconduït decisions polítiques i consciències socials. La llengua podria aconseguir el mateix? Potser alguns diran que no, que es tracta de conceptes diferents. Molts altres creim que sí, perquè tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala. Actualment, la llengua pròpia, desconsiderada per determinats governs, fretura de més acció cívica. Ens ho diu la històrica mobilització contra el TIL: tot aquell desficaci sobre la llengua en l’educació es va frenar i, a més, va fer caure ideals bàrbars. Cal no oblidar aquell intent de lingüicidi, però tampoc la importància de la força social amb l’argumentari unit com a motor. 

“Tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala”

    La defensa i divulgació del patrimoni (mediambiental, geològic, prehistòric, artesanal, gastronòmic...) és fonamental per a la salut cultural. Però la llengua dels menorquins també és un patrimoni (costumari, paremiològic, toponímic, literari, dialectal, tradicional, sociolingüístic, musical...) que hem de protegir i revifar perquè és la identitat.

    Hi ha un descens en l’ús social del català. Sí. Però els indicadors també diuen que els joves tenen competències lingüístiques més que suficients per redreçar la situació. Les dades també ens indiquen que les famílies tomben el Pla de Segregació Lingüística del Govern balear als centres educatius i elegeixen clarament el català com a primera llengua d’ensenyament (juliol de 2024. A les Illes el 78,5% ; a Menorca el 89,8%). 

 

    Hi ha prou sectors socials avesats en la defensa del català que, ben coordinats, poden desenvolupar programes per a restituir les pèrdues que ens marquen les estadístiques. Hi ha una societat de futur que manifesta  amb claredat la importància en el coneixement de la llengua catalana, però hi cal l’acció. Que les dades més negatives no ens ofeguin.

 

    En les situacions emboirades, cal no perdre la fe lumínica que ens ha de guiar. M’ho diuen uns versos, de fa anys, del poeta Gustau Juan: “...la llum del fanal del carreró / com a llàntia encesa a l’esperança”.

 

    Sense lluita no hi ha futur!

 

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca - Xerram d'on som.

Article publicat al Diari Menorca el primer de maig de 2025.

Llengua, dialecte i catalanofòbia

Amb el títol de Llengua i dialecte Francesc de Borja Moll en feia una introducció prou clara al llibre de Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears, en la qual discernia, en bona part, el sentit de cadascun dels termes: “Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram amb relació al castellà que es parla a Santander o Burgos; anàlogament el mallorquí(entengui’s també menorquí i eivissenc) és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià”. L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén negar la catalanitat lingüística i històrica de la societat menorquina. Que a Menorca parlam en menorquí? És clar que sí! I com més menorquí rallem, (parlem, xerrem...) més català serà. 

“L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén 

negar la catalanitat lingüística i històrica 

de la societat menorquina”.

Una de les manipulacions sobre la llengua pròpia ve donada pel populisme polític dels qui, fa uns anys, s’encegaren a falsejar la història amb consignes i campanyes acientífiques; amb falsàries invencions de gramàtiques menorquines, o amb la repetida mentida d’acusar de la imposició de les teories de Pompeu Fabra per “catalanisar” les Illes.  Són els que ara, des de les institucions, afirmen que el perill del català de Menorca no és el castellà, sinó el català de Barcelona. Una altra monumental falòrnia! Deu ser per açò que en la seua croada catalanòfoba remarquen, en algunes publicacions, allò d’ “Edició en Menorquí”. Fabra mai no va imposar res a les altres regions de parla catalana. Tot el contrari. Fabra proposà una depuració lingüística i procurà d’aconseguir la unificació de la llengua (normativa, literària, culta) amb tot el respecte als territoris i sense desmerèixer les formes pròpies del català de balears i valencians. Ho deixa ben clar quant a la codificació de la llengua: “No es pretén de supeditar cap varietat a una altra”. (La llengua catalana i la seva normalització. Edicions 62. 1980). Tota aquesta tasca d’endreçament normatiu i depurador del català de les Illes Balears l’engegà Francesc de B. Moll amb la seua gramàtica, revisada després. Unes normes amplament acceptades a les Illes per centenars d’escriptors i ben visibles en les seus obres. La menorquinitat del nostre parlar no és basa sols en l’article salat (altrament ben català: prové de l’Empordà!). En aquest sentit, llegir Joan Ramis és enriquidor. De fet, els qui fan notar que escriuen o editen “en menorquí”, ho fan utilitzant la gramàtica catalana, fins i tot en la morfologia del català continental. Quina paradoxa! Per tant no parlen d’estructura lingüística, ni de metallenguatge, ni de trets dialectològics. No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

“No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, 

de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

 

Les iniciatives contra la denominació de la nostra llengua és una campanya política que va en contra del terme “català” (i de Catalunya). És catalanofòbia. Fixau-vos, si no, com també han manipulat aquestes qüestions a Viquipèdia. Un exemple. A aquest portal cercau-hi l’entrada “Ciutadella de Menorca”. A la part que explica la història, fa un temps hi posava: “... Posteriorment, el rei Alfons III, el 1287, la va conquerir i repoblar amb bona gent del nord de Catalunya”. La catalanofòbia imperant ha substituït tot el que fa referència a Catalunya o català. Els canvis o modificacions queden enregistrats a l’historial de la pàgina, accessible a través de diferents pestanyes. Ara diu: “... la ciutat va ser reconquerida pel rei Alfons III l’any 1287 i posteriorment, repoblada per habitants de (l nord de Catalunya) Mallorca que provenien d’altres dominis de la Corona d’Aragó, com l’Occitània, l’Empordà i Gènova d’entre d’altres”. Aquestes fonts haurien de ser blindades per les institucions, ja que a través d’aquest portals on line les empreses de comercialització de destinacions (visites, viatges, rutes, excursions...) en fan ús per als seus relats sobre costums, tradicions o història del lloc ofert.

 

De ver qualcú pot creure que ens parlen de llengua? Només expressen catalanofòbia. I la llengua és el primer exponent d’aquest trist autoodi.

...

Bep Joan Casasnovas

Article d' Acció Cultural de Menorca, publicat al diari Menorca el 28 de novembre de 2024.

"La condesita"

    El temps s’hi ha quedat a viure. És el contrast radical amb el que ofereix l’estressada plaça des Born, actualment, i que té ben al seu davant. Forma part d’una època on el temps era relaxat, assossegat, on tot semblava avançar de forma encalmada. No debades, aquest temps aturat s’inscriu també dins el seu embolcall arquitectònic, una mena de patrimoni àulic ara ben valorat, sobretot com a oferta de visitants, però també com a preuat patrimoni cultural local. 

 

    Espaiós i tot ple d’estances, amb una gran sala que reflecteix la sumptuositat primicera de l’antiga aristocràcia, el casal construït al llarg del carrer que condueix al centre neuràlgic de ciutat vella; un palau nobiliari que encara la plaça des Born, la principal de les antigues capitals dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Palma i Barcelona també la tenen); on bornaven antigament els antics cavallers armats.

Un temps de cavallers i mossons, tal com va escriure Joan Benejam a Ciutadella Vella: “Es cavallers, que formaven sa noblesa d’aquesta illa, residien casi tots a Ciutadella, en ses seues cases-palaus que encara existeixen (...) Eren es majors propietaris i es qui duien es “pondo” de Ciutadella. Sa primera vara de batle casi sempre la duia un cavaller...”.

    Cas Comte (Palau del Comtat de Torre Saura) és, alhora, un lloc de novel·la. I de secrets. Estança de règies visites, com la dels monarques Isabel II i Alfons XIII i molts altres prohoms de classe que tingueren en el palau comtal uns dies d’acollida. Quants misteris deuen guardar cadascuna de les cambres!

 

    

    A Ciutadella tothom coneix cas Comte, però no sé si molta gent gran hi ha estat mai. Ma mare era una d’aquesta persones. Li feia il·lusió veure el palau. I dit i fet i som partits cap a cas Cònter! Ha xalat molt de veure tanta sumptuositat: coberteries, vaixella, ceràmiques, domassos, cortinatge, llits amb dosser, cofres, quadres, sala de lectura i biblioteca, fumador i sala de jocs, sala de música, cuina, menjador, quartos de roba, vestits d’home i dona, etc.:

 

    –I aquest devia ser es vestit de “La Condesita”. Que no ho trobes? 

 

    També la cotxeria de la planta baixa, amb tot de carruatges antics, on hi havia una galera: 

    -Mira, una galera! Es conco en Pau en tenia una. Una vegada vam anar a ses festes des Migjorn amb sa galera. 

    - Què? 

    - Sí, vam partir molt dejorn, de molt bon matí. Feia fosca negra encara. Hi vam fer hores per arribar!

    No em digueu que el temps, llavors, no era una virtut dilatada! (i ara es queixen que el Jaleo-Bus no té prou freqüències. Mare de Déu!).

    Ma mare no va viure aquella època de Cavallers i mossons però quasi (va néixer 9 anys després de morir Joan Benjeam). Sí que va viure, emperò, la preeminència que encara tenien els senyors, però la va viure des de la classe pobre, des de baix, amb una altra visió ben diferent. Ara, amb 93 anys, ha tingut l'oportunitat de visitar aquest casat noble que tant prestigi social tenia quan era filleta.

 

    El temps passa. Cert. Però hi ha llocs on el temps transcorre més a poc a poc. I hi ha gent que en té una altra dimensió del temps: la que dona el record i la memòria. I sense queixes. 

 

    I qui sap si s'ha vist imaginada, per uns moments, en La Condesita de Torre Mascaró!

    ...

    PS: Cas Comte té renom a Ciutadella. Sembla el títol més important de la noblesa illenca, però no ho és. Té un rang inferior. L'ordre nobiliari és: Rei, Duc, Marquès, Comte i Baró. Idò sí!. Coses de 'Cavallers i mossons' 

Creativitat i menorquinitat D.O.

 

El portal de l’Enciclopèdia Catalana defineix com a Denominació d’Origen (DO) la “denominació d’un país, d’una regió o d’una localitat, que designa un producte que n’és originari, les qualitats específiques del qual són degudes a una original concurrència de factors”. Sota aquesta qualificació l’activitat econòmica, social i cultural crea productes que volen distingir-se per les característiques més genuïnes de la zona geogràfica en qüestió (país, illa, comarca, regió, nació...). En termes més directes en diríem crear una marca, però també una identitat.

Concert  de Pèl de Gall. Foto: PdG

 Menorca viu saturada i no acaba de consensuar un model econòmic satisfactori de cara al futur. Fet que provoca enfrontaments entre els interessos econòmics sectorials i els interessos sòcio-residencials. El neoliberalisme no descansa i insisteix i, per altra banda, hi ha moviments cívics que preconitzen una sostenibilitat eco-social i territorial assenyada com a valors de progrés. En aquesta mateixa secció,  Xerram d’on som -però també des d’altres veus ben prou autoritzades-, ja n’han parlat d’incloure en aquesta “sostenibilitat” la llengua i la cultura com a elements primicers en l’emergència social. El model turístic de masses, a més de malmetre el patrimoni natural, lesiona també el social i el cultural. La regressió en l’ús de la llengua (escrita i parlada) fa temps que ha encès el pilot  d’alarma.

 

La crida, per tant, es fa urgent per redreçar la situació. I no basta amb la fe, cal aplicar-hi l’obra, l’acció. En termes territorials, mediambientals i d’emergència social ja es treballa de valent. És hora també, idò, de convocar els agents culturals perquè donin una mà de suport a aquesta emergència lingüística, perquè els necessita. Menorca compta en l’actualitat amb una important plèiade d’artistes. Músics, pintors, actors, escultors, dansaires, escriptors, cantants, artesans, etc... fan valuoses aportacions de creació pròpia a la Cultura. I l’element lingüístic (la llengua pròpia) ha de constituir un pilar que sostengui l’originalitat cultural del producte i, alhora, enfortesqui la causa de la recuperació idiomàtica. Comunicar cada activitat artística en la llengua del país ha de contribuir a la Denominació d’Origen, a l’autenticitat. “En efecte, la cultura nacional d’un poble es construeix sobre la llengua. A través de la llengua circulen les creacions amb què aquesta cultura es manifesta i pren forma”. Són paraules de l’enyorat mestre Joan F. López Casasnovas. (1)

Músics i cantants menorquins.

 L’aposta per a l’ús de la nostra llengua en la creació cultural requereix alhora de qualitat, formalitat i seriós compromís. En forma part. I hi ha exemples ben prou lloables, però hem de ser molts més. La realitat de la nostra llengua xoca amb altres realitats econòmiques que ens posa molt difícil la normalitat nostrada. A la mateixa conferència abans citada, el professor López Casasnovas exposa una situació clara en aquest sentit: “... hi ha ambicions i potències polítiques de diferents proporcions que entren en conflicte, i hi ha artistes insaciables que tant els fa menjar del plat d’una cultura nacional com d’una altra, mentre els l’omplin”. No parlava de passar fam, parlava de la indiferència de ser nosaltres mateixos. Arraconar la pròpia llengua per adoptar-ne una altra, suposadament més dominant, no ens farà més grans, ans al contrari, inconscientment esdevindrem més postissos, de producte reduït, baix en sal, light.

 

Hauríem de fer possible que la Cultura conreada a l’illa esdevengui un conjunt holístic que faci de la creativitat cultural menorquina una autèntica DO. Ajudau-nos!

(1) Conferència: Cent anys de literatura menorquina. Ateneu de Maó. 16 de febrer de 2006)

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca

(Article publicat al diari Menorca el 8 d’agost de 2024 a la secció 'Xerram d'on som')