dimecres, 14 de setembre del 2022

“Crec que és molt important seguir reivindicant a través dels poetes”

Maria Àngels Gornés presentà a Lithica el nou disc Les ales obertes, amb els músics Guiem Soldevila, David Rotger, Violant Menorca, Lluís Gener i Moisès Pelegrí.

 

 Fa prop de 50 anys que canta, però va ser l’any 1976 que Maria Àngels Gornés es va decidir a composar la pròpia música, fixant-la als versos de poetes menorquins. La seua llarga trajectòria li ha donat una veu ben reconeguda arreu de l’illa que manté tendra i melosa com el primer dia i que ara la converteixen en la Musa de Menorca. Presentà el seu nou treball discogràfic, Les ales obertes, a l’amfiteatre de les Pedreres de s’Hostal, en el marc del Festival d’Estiu, Fosquets de Lithica.


Concert de dia 7 de juliol de 2022 a Lithica. Foto: Fosquets de Lithica 


Començar a cantar de ben jove imitant els seus referents de l’època. Però va tenir la voluntat d’anar més enllà: “Volia fer coses meues i va ser a través d’un poemari de Gumersind Gomila, que em va passar el meu cosí Joan López Casasnovasquan em vaig introduir en aquest món de la cançó. Vaig veure la llum. Els poemes de Gomila em van il·luminar i record que practicava i posava música a les lletres fins tot quan era a la feina”, conta, com si d’açò en fes pocs anys.

 

Les ales obertes (Blau Produccions) és el seu tercer treball discogràfic, tot i que havia editat també qualque single. Es tracta de cançons de fa anys, que tenia guardades i que havia cantat en molt poques ocasions. Però hi ha novetats, com un poema de Carme Cloquells “perquè li vaig trobar una sensibilitat especial que em feia ganes incorporar, i perquè volia una veu i visió femenina a aquest nou disc. Una cançó on ella també hi participa”, afegeix Gornés. També un nou tema, Cançó d’estiuque és un poema de Joan López “que ha musicat en Guiem Soldevila, i on també hi participa cantant”. És així que l’artista de Ciutadella va actuar a les Pedreres de s’Hostal amb totes les cançons del nou CD, però també d’altres. Un format de concert en què també repeteix amb els seus músics habituals. Sols hi ha una novetat: David Rotger, “que s’ha adaptat molt ràpidament. Amb na Violant Menorca, en Moisès Pelegrí i en Lluís Gener ens coneixem de fa temps. I en Guiem molt més encara, clar! Tots ells són una garantia i la millor confiança de poder fer les coses bé, com en altres ocasions. N’estic molt contenta de tots”.


La cantautora diu no haver pensat mai en canviar d’estil musical. “No. Mai no m’ho he plantejat. Posar veu i música a poetes de Menorca sempre m’ha alimentat moltíssim. Per a mi la poesia és molt important i traslladar-me al terreny dels poetes em fa sentir bé i em satisfà poder seguir fent l’estil que he fet sempre”. I és que més de 40 anys després Gornés creu que cal seguir amb la reivindicació pacífica per a la defensa del paisatge, del territori, de la llengua, de la cultura pròpia i “seguir cantant per l’esperança... Crec que és molt necessari reivindicar, a través dels poetes, la justícia, la pau, els drets socials, l’entorn natural, etc. Encara hi ha guerres, pobresa, precarietat, injustícies arreu del món. M’estim Menorca i pens que és una sort haver nascut a aquesta illa. És a partir d’estimar la nostra terra i cultura quan serem capaços també d’entendre i estimar altres pobles i cultures”. 




 

Algú va dir que els cantautors desapareixen. Gornés, tanmateix, no creu que el seu sigui un gènere musical que es perdi. “Sempre hi haurà lletres i molta oferta de música. Sempre s’explicaran coses del món, d’aquí i de més enllà. Crec que hi haurà gent jove amb nous estils i noves músiques. Jo ho respect tot, sempre per a bé. Crec que seguirem amb músiques i cançons que reivindiquin l’esperança. L’art i la cultura serveixen per a transformar. I açò, pens que seguirà expressant-se”.

 

És així com es va presentà a Lithica. La veu inconfusible de Maria Àngels Gornés s’espargí per tots els racons de les Pedreres; fidel als seus principis, amb el seu estil, amb el seu ideal de cantant i amb la seua sensibilitat humana i solidària. A més, “en un lloc tan especial com aquest. És un espai que captiva; per la bona acústica, per l’entorn, per l’encant que té aquest lloc... Sincerament, em fa molta il·lusió”, afirma contenta i agraïda.

 

Deia llavors que tenia una idea de com volia que fos el concert Lithica: “pujar a dalt de l’escenari i obrir les ales... Amb els primers versos ens deixarem endur per manifestar un punt d’esperança davant l’actual situació; cantarem per reclamar un món i una Terra millor, més humà, per avançar... Em fa molta il·lusió compartir aquest moment. Només esper que la gent quedi contenta”.

 

 

Bep Joan Casasnovas

5 juliol 2022



dilluns, 6 de juny del 2022

L’al·lota que vestia de blanc

Contes santjoaners 


Vestia de blanc, l’al·lota. I em somreia, agradosa. Li sortia mig cos per dalt la paret seca del camí que entrava al lloc. Jo, un infantó de pocs anys, restava encantat de veure-la. Sempre, emperò, des d’una certa distància. Un dia m’hi vaig voler atracar, encuriosit, però ella sempre em desapareixia. Sempre. Vaig ser una criatura riallera. M’ho van dir sempre, sobre tot l’àvia Joana i les ties. Llavors, ma mare somreia, orgullosa, i m’acaronava la meua cara rosada. Els meus germans majors i els pares feien una xalada quan els deia que havia vist l’al·lota vestida de blanc davall de la figuera, vora les solls i l’estable. També reien molt a l’hora de dinar quan en demanaven si havia vist qualcú. Jo els deia que havia vist homenets amb cavalls blancs que galopaven per damunt dels nivolats blancs del cel. N’hi havia molts. I feien bots i xalaven molt. Jo els cridava, però no me sentien. I jo vaig demanar a mon pare per què no queien els cavallers de dalt dels nivolats. I venga rialles! I jo també reia, condescendent, perquè veia que el que jo deia els feia riure molt. Açò sempre solia ser el mes de juny, quan començava a fer calor i mon pare treia a qualcar en Sultan, que era el cavall vermell que teníem a Son Esperit. Jo sempre anava a peu prop d’ell quan qualcava dins lloc o quan trotava pel camí que anava a Perella. I moltes vegades ell m’asseia al coll del cavall, ran de la sella i em protegia entre els dos braços mentre regia en Sultan. Em sentia feliç perquè em creia que era jo que menava el cavall. I record que solia veure l’al·lota vestida de blanc que somreia i corria al costat nostre. M’imaginava que jo era un cavaller de Sant Joan i mon pare me deia que quan fos més gros sortiria també, ben mudat, dalt el cavall, a fer la Festa. I jo que frissava de créixer per dur en Sultan a fer bots pel pobleben vestit i amb el capell posat, com ho feien ell i els concos. Quan mon pare tornava a enfonyar el cavall a l’estable, allà, estalonada a la barrera, sempre hi havia l’al·lota vestida de blanc que reia. 





Els diumenges de juny, el concos solien venir amb els cavalls a fer un poc de bulla dins el lloc. I feien bots i rèiem moltíssim. Anàvem a la tanca de l’era i ens assèiem a la paret baixa per veure els cavallotis que feien córrer els concos i mon pare. El més bo i polit era en Sultan, perquè era vermell i el més gros. El conco en Sebastià sempre solia fer por a ma mare i a ma germana amb el cavall. Elles els tenien pànic a aquells animals tan grossos. I piulaven molt fort i corrien quan venia el conco. Ma mare m’agafava de la mà molt fort. Jo li deia que si te’ls estimes, als cavalls, no fan res. I ma mare m’acaronava la cara somrient. Aquells diumenges, a vegades, també veia l’al·lota del vestit blanc que ens mirava per damunt de la paret seca del camí. I també reia molt, com nosaltres.

 

Em vaig fer un poc més gran i els estius vaig començar a ajudar mon pare i el germà amb les feines del lloc. I des d’aquell primer mes de juny de feina, ja no vaig veure mai més l’al·lota de blanc. I vaig entendre que ja no era un fillet que somiava solitari i que contava històries de cavallers per damunt dels nivolats. Hi vaig fer uns anys de pagès a Son Esperit i vaig ser cavaller de Sant Joan unes quantes vegades. El primer any que vaig sortir a fer la Festa va ser amb en Sultan i aquell somni d’infant va ser real. Però aquell estimat cavall vermell va morir l’any següent. El vam enterrar vora la figuera de les solls i l’estable. Quan ja era un jovenet, vaig anar a fer feina al poble i vaig deixar de ser pagès. Mon pare i el germà hi van continuar. Encara ara el germà surt a fer la Festa. Ha tingut cavalls menorquins molt de temps. Ara en té un de molt polit que diu que és el millor que hi ha hagut a Son Esperit. Jo no li vull dir res perquè sé que el millor va ser en Sultan. Però potser siguin els records feliços que encara em vesteixen la memòria. Ara faré 63 anys i potser visc d’enyorances, més que de realitats. Vaig viure la festa a peu molts anys, però amb molta alegria i sentiment. Sempre em va agradar Sant Joan i ara també m’agrada però el veig diferent. Deu ser cosa del temps, de l’edat. Record la il·lusió d’aquell infant rialler que vaig ser quan amb ma mare i ma germana anàvem dalt del Passeig a veure fer el Caragol des Born, perquè ma mare, Déu ens guardi de davallar amb la por que tenia! Anàvem davall de ses Voltes o per Sant Clara, arraconats, per veure els cavalls com entraven dins les cases. I també per dalt de sa Muradeta per veure els Jocs i Corregudes. Sempre esperàvem plens de gaubança que passàs mon pare amb en Sultan. Jo xalava molt i sempre deia que jo seria un cavaller de Sant Joan. M’ho havia dit mon pare i jo el creia. Quan els cavalls se’n anaven jo demanava a ma mare, per què ja s’ha acabat? I ma mare somreia i m’acaronava la cara. M’agradava molt tot. Tot. Ara, moltes dècades després em deman per què m’agradava tant tot. Tal vegada deu ser perquè admirava mon pare com a cavaller de Sant Joan; perquè el veia el mes de juny a cavall per dins el lloc; perquè tenia la il·lusió de jo també ser un cavaller i anar a fer la Festa; o perquè si t’estimes els cavalls saps que no et faran res i el que fan t’agrada. Crec que si ens cream una il·lusió, perdura. Avui dia hi ha una joventut que fa una bullassa, i es ben nota, però ja no hi ha avis o pares amb els seus fills i nets pels carrers quan passen els cavalls ben elegants. Hi ha molta gent per tot. Massa. La festa és per als joves, no per a la gent gran ni per a fillets i filletes. I ara pens que jo vaig tenir molta sort aquells santjoans d’infantesa, perquè vaig veure sempre moltes coses. I ara, fa uns anys, vaig decidir de no guaitar més a ses Voltes o as Born perquè m’hi sent molt incòmode. Deu ser l’edat tal vegada. O que res ja no és igual. Tampoc sé si el temps canvia les coses o ens canvia a nosaltres.

 

Feia uns anys que no havia estat a Son Esperit. Amb els germans i nebots ens vèiem a poble, perquè tots hi teníem casa. Però el germà ens hi va convidar a dinar un diumenge de juny. Cada any, encara, com un vell costum, els diumenge s’hi trobaven amb els cavalls els nebots i altres familiars. Des que van morir els pares ja no hi vaig assistir més. El germà ens diria que aquell seria el darrer any que sortiria a fer la Festa. I estava trist. Havia sortit sempre des de molt fillet. El metge li va recomanar que, pel bé de l’esquena, deixàs d’anar a cavall. I que es jubilàs com més prest millor. Tenia dolències cròniques a la columna vertebral, però havia decidit, per darrera vegada, sortir a fer la Festa. Aquell migdia va qualcar una estona. Son Esperit havia canviat. Les cases estaven millor; hi havia uns altres bouers, més grans, i també molta maquinària que mon pare no va tenir mai. I vaig recordar el fillet somniador que vaig ser en aquell lloc d’infància. Vaig anar a caminar per l’entorn i just sortir de la porxada vaig mirar al cel blau ple de nivolats, però no hi havia homenets amb cavalls blancs que fessin bots. I vaig somriure, infantívol i enyoradís. Vaig veure també, mig enderrocats, l’estable i les solls buides, però encara hi havia aquella figuera verda tan vella, com un símbol del temps. Quan ets un infant, un gest, un detall, una cara, un racó, un arbre, un somni, una admiració... et pot conformar la vida d’una o altra manera. I vaig recordar que prop d’aquella figuera hi estava enterrat en Sultan, el cavall vermell, el millor cavall que ha tingut mai Son Esperit. Va ser quan vaig entendre que el temps som nosaltres mateixos. Llavors, allà mateix, em va aparèixer l’al·lota que vestia de blanc. I em va somriure.

 

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró


(Article publicat a la Revista de Sant Joan del setmanari El Iris 2022)



dimecres, 6 d’abril del 2022

Va morir decebut Mestre Joan Benejam?


Vaig assistir a la ruta sobre la biografia urbana de Mestre Joan Benejam, organitzada per l’Ajuntament i el Cercle Artístic el passat dissabte dia 2 d’abril. Em segueix apassionant la seua vida i obra i seguesc aprenent coses noves de la seua trajectòria. Amb tot, havia llegit alguns treballs sobre el Mestre d’autors que l’han estudiat a fons. De fet, seguesc repassant aquests documents, especialment el de Isabel Vilafranca i Manguán, però també d’altres.




Bust de l'Insigne pedagog ciutadellenc, ubicat a la Contramurada, Avinguda Capità Negrete. Eregit el febrer de 1972, als 50 anys de la seua mort.






















Joan Benejam i Vives (Ciutadella 1846-1922) es va jubilar l'any 1912, a l'edat de 66 anys. L'octubre d'aquell mateix any marxà cap a Cuba a veure els seus fills. Quan partí de l'illa, apareix una carta anònima de comiat a la Revista quinzenal Llum Nova des Migjorn Gran (n. 9 de 19 d’octubre de 1912) en què se li demana per què se'n va. Alhora li expressa la seua comprensió per la manera com l’havien tractat (era  Mestre reconegut i amb reputació). També escriu sobre la poca fe dels ciutadans amb la governació espanyola de l’època. Curiós és que la marxa de Benejam és tractada com una "fugida".

 

Transcric literalement fragments de la carta, que és molt més llarga:

 

"Però, perqué vos n'anau? ¿No hi han ja en la Patria cors que vos estimin? No hi teniu aquí recorts que vos encadenan á n'aquesta terra? (...) ¿No tenen cap atractiu per vos ja aquestes generacions que hau educades y emotllades segons la vostra imatge? (...)

"Si; teniu prou motius per fer-ho. Feis be de fugir d'Espanya. Allá, á Cuba, trobareu á tres fills que vos esperan brassos oberts, allá vos hi sonriu la fortuna..."

 

"Aquí no hau trobat embent per les vostres ideas, correspondencia als vostres esforsos, Atmósfera entre els pedagochs, gratitut entre els de vos afavorits, protecció de part dels governants. L'esperit espanyol dorm un so profundissim; els que regeixen els destins de la nostra Espanya s'ocupan mes de política, deixan construir 'plasses de toros', afalagan a les balladores y en canvi deixen sufrir fam als mestres, oblidan l'agricultura, abandonan l'Industria y no s'entemen de que passa el tren del progrés, arrotllantmos, atxafantmos y que anantse terres enfora mos deixa sumits en la miseria, en la rutina, en l'atrás..."


Quan llegesc articles del finals del segle XIX i principi del segle XX not que no hem avançat massa en els temes cabdals i que encara arrossagam dèficits importants. L'any 1912 la política del Govern espanyol no era massa ben acollida en aquesta illa tan perifèrica, (Francesc d’Albranca també arremet contra la política espanyola a la mateixa revista) si més no per un important sector. Tanmateix, l'espanyolització seguia el curs que havia iniciat ja a principis del segle XIX. La carta la firma "Un Admirador". Probablement seria un alumne seu (o bé una persona propera al Mestre, que, per la grafia en la combinació pronominal amb els verbs, podria ser mallorquí) dolgut per veure com un cervell d'aquells temps i bon educador 'fugia' del lloc que va estimar tant, però que, potser, no s’hi sentia prou reconegut per la impagable tasca duita a terme en la culturització de la societat ciutadellenca i menorquina. Potser, s’havia decebut després de tants anys procurant un progrés que no avançava gaire. Potser, altrament, que després d’una vida dedicada a la docència -i dos anys després de perdre la seua esposa- enyoràs els fills que tenia a Cuba. També és més probable.




Emplaçaments on Benejam tingué el seu Colegio Ciudadelano quan tornà a Ciutadella. Al número 11 de la Plaça d'Abastos (Pl. des Mercat o des Peix) i al n. 15 del carrer  de Sant Cristòfol


Sempre he pensat -ateses les lectures fetes sobre el pedagog- que Mestre Benejam va passar els darrers anys de la seva vida trist, decaigut, decebut. Tal vegada per no veure del tot acomplert l'ideal de transformar una societat anquilosada i endarrerida, sobretot la ciutadellenca. Ho va intentar. La bibliografia sobre la seua vida i obra ho expressa abastament. Amb tot, sí que va ser reconegut fora de Ciutadella. Havia conferenciat de forma notable a Madrid, Barcelona, Granada, Palma i a altres llocs. També a l’Ateneu de Maó. Tanmateix, a Ciutadella les seues conferències són poques i en destaca una al Casino 17 de Gener el mes de març de 1906 titulada Mis aspiraciones con respecto al pueblo trabajador, que segons Miquel Àngel Limon va ser “una demostració de la racionalitat i el sentit de la tolerància ideològica que volgué predicar”.

L’ideari regenerador de Benejam excloïa dels seus mètodes l’ensenyament d’Escola tradicionalista controlat per l’Església i el poder benestant i reclamava una formació innovadora i lliure de pensament i criteris pedagògics: l’Escola Nova. Els seus 40 anys de docència han deixat empremta per allà on ha passat i va ser estimat i admirat sempre fins a la seua mort. El seu traspàs va commoure els ciutadellencs emigrats a Argentina i Cuba, a moltíssims menorquins exalumnes seus i un gran nombre d’autoritats educatives. Els reconeixements van ser destacats, també, llavors, des de l’Ajuntament ciutadellenc. Tot just acabada la carrera de magisteri a Barcelona fou mestre a Blanes, Girona (1868), on sols hi feu un any o dos. I amb tan poc temps, allà també hi va deixar la seua petja tot i ser un mestre molt jove. Blanes té un carrer dedicar a Joan Benejam i Vives i l’any 1922, quan va morir, van ser moltes les mostres d’afecte publicades al Recull, el diari local de Blanes, entre les que s’hi trobaven la del literat i poeta català Joaquim Ruyra, qui afirmava que havia estat alumne seu (Vilafranca i Manguan).

Fernando Ortiz, una figura intel·lectual destacada a Cuba, fou alumne de Mestre Benejam durant 14 anys a Ciutadella, el qual sempre el va tenir en memòria. Aquest fet es recull en un document de la investigadora de la Biblioteca Nacional José Martí de l’Havana, María del Rosario Díaz, quan parla de Fernándo Ortiz. Diu així:

Desde su más tierna infancia, Fernando Ortiz estuvo muy relacionado con los llamados países catalanes. En Ciutadella, población de la isla balear de Menorca, vivió prácticamente sus iniciales 15 años (1881-1895). Apenas cumplido su primer año de vida fue llevado a vivir, con su madre y familiares cercanos, a la población de la isla balear donde su padrino (1) se había retirado después de amasar fortuna en negocios relacionados con la industria del calzado y en el comercio con Cuba”.

(Ortiz) “…pertenecía a una familia de “indianos” adinerados, de pensamiento liberal y de cultura. Es muy probable, entonces, que el padrino de Ortiz, jefe familiar y alcalde del pueblo (no va ser regidor?), simpatizara con las ideas del Movimiento Catalanista y con la figura de Francisco Pi y Margall (1824-1901) (…) Su padrino animaba por entonces una tertulia en la que participaban amigos y colaboradores culturales como el escritor Andrés (per Àngel?) Ruiz y Pablo, Joan Benejam (maestro del niño Fernando en su escuela de novedosos métodos pedagógicos), y el archiduque Luis Salvador de Austria, enamorado de las islas Baleares, quien escribió un libro donde recogió su folklore, historia y costumbres: Die Balearen (1892). Los tertuliantes eran fervorosos partidarios del krausismo, que en España tuvo un gran ascendiente sobre algunos grandes pensadores muy críticos con la decadente situación intelectual española, como Joaquín Costa, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Rafael María de Labra y Emilio Castelar. Además, como hombres abiertos a las corrientes políticas progresistas, cabe la posibilidad de que apoyaran al Catalanismo”.



Cantonada carrer Joan Benejam/Capità Negrete. A finals del segle XIX era un trast (solar) sense edificar i on els estius s'hi instal·lava un petit teatre. Aquí és on l'any 1885 s'estrenà Foc i Fum per al públic.

L’any 1908, uns anys abans de partir cap a Cuba, el mateix Àngel Ruiz i Pablo havia criticat durament (des del Col·legi Salesià) l'ensenyament públic i regeneracionista que, a Ciutadella, dirigia des de feia mes de 30 anys Mestre Benejam. Segons conta Antoni Marquès Benejam, en el treball Els Col·legis religiosos de Ciutadella de Menorca. 1900-1940, en una memòria o informe del col·legi salesià l’escriptor des Castell afirmava:

 “…Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca”. 

“De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo…”

¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtese con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y escuelas de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados.

El mateix Antoni Marquès afegeix al respecte de les escoles privades religioses:

 “...les ensenyances estaven pautades, religiosament establertes i ideològicament orientades, en un temps on a Ciutadella començaven a arribar nous aires de progrés i de canvi de mentalitats. Els progressistes del Casino 17 de Gener (lloc on Joan Benajam hi va fer xerrades i classes per a adults), quasi bé l’antítesi del que eren els salesians, ja feia temps que havien començat amb classes nocturnes, i estaven a punt de construir un nou centre escolar en condicions per la demanda que tenien, a fi de formalitzar la tasca educativa que estaven fent. Era una altra manera de veure l’ensenyament; partia d’una mentalitat oberta, d’una aposta per l’alfabetització del poble i la culturització de la societat, sense imposicions ideològiques evidents; era una altra manera de veure el món, contraposada al concepte religiós, sí, però mai contrària a que formés part de la tria personal de cadascú; una cosa no tenia perquè llevar l’altre; així però, no es considerava des de l’altre sector, i l’Associació d’Antics Alumnes Salesians va començar una cruenta campanya contra l’escola laica (...) Era una altra manera de veure les coses, però que en res ajudava a la convivència de la societat; ans el contrari, sense adonar-se’n estaven creant un centre selectiu, en el que ja no tan sols imperaven els preceptes religiosos, sinó que, a més, s’havia d’anar en contra d’una nova manera de pensar”.


 Mestre Joan Benejam era un krausista moderat però regeneracionista convençut. Tenia els objectius fixats en la renovació pedagògica, en l’ensenyament com a instrument per a la transformació social i en contra de l’escola tradicionalista. El krausisme l’aplicà en l’escola experimental i activa a través del teatre i en excursions per fer apropar el coneixement a la realitat, perquè el corrent krausià centrava l’entorn natural i mediambiental com un eix fonamental per a l’educació i l’aprenentatge. A l’Estat espanyol, la Restauració borbònica de 1874 foragità els krausistes de l’ensenyament oficial, encara que els nous mètodes s’anaven introduint igualment a través la Institución Libre de Eneseñanza, una línia privada creada l’any 1876, i com també ho feia Joan Benejam des l’àmbit particular i, en la mesura de les seues possibilitats, també en l’entorn de l’Escola pública que dirigia.



Escultura funerària dedicada a Joan Benejam. Obra sufragada per residents ciutadellencs a Argentina (Còrdova i Villa Maria) i per antics alumnes del Mestre.


La laïcitat i el republicanisme de Joan Benejam -i els seus mètodes pedagògics avançats-  dissentien del pensament moral que imprimia llavors l’aristocràcia i l’Església catòlica a Menorca, però sobretot a Ciutadella. La seua feina de mestre innovador durant 40 anys no va ser mai considerada ni reconeguda per la classe dirigent d’aquell temps, ni en la dictadura de Primo de Rivera i en la franquista. Si durant la Restauració borbònica de 1874 els krausistes van ser apartats de l’escola pública, l’any 1939 van ser prohibits en qualsevol àmbit (s’acabà la Institución Libre de Enseñanza). I potser per açò el Règim franquista només va permetre de Joan Benejam la publicitat de la seua obra costumista (Foc i Fum, Ciutadella Veia...), mentre que la qualitat de tota la seua extensa obra pedagògica va ser molt més reconeguda fora que a la pròpia illa. 

Isabel Vilafranca recorda les dificultats que li van crear a Mestre Benejam el seu tarannà innovador i el seu esperit reformista. Si Ruiz i Pablo i les lletres del Boletín salesiano fiblaven de valent les innovacions pedagògiques que sempre havia abanderat el Mestre, dos anys més tard, 1910, Benejam reflecteix la tristesa que significà el bombardeig a la seua llarga trajectòria educativa. A més, també l’any 1910, mor la seua esposa (havia perdut també el seu fill major l’any 1896 a l’edat de 22 anys) i aquell mateix any publica El problema educativo (Ciutadella, Impremta i Llibreria de Salvador Fàbregues, 1910) on diu: 

“Conservamos, hasta la médula de nuestros huesos, substancias morbosas del escolasticismo de las pasadas centurias. Y lo peor es que sucumbimos a las exigencias del vulgo, nos adaptamos al gusto de las familias, como si no tuviéramos criterio propio ni confianza en nosotros mismos”.

“Recuerdo perfectamente mis años juveniles de maestro. ¡Cuánto hube de luchar por sacar a flote mis convicciones! Aquello de desterrar el papel cuadriculado y los eternos palotes para enseñar la formación de las letras; aquello de eliminar el tratadito de gramática y de aritmética para someter la teoría a la práctica en estas materias para evitar la enseñanza libresca, me ocasionó sendos disgustos y hasta se llegó a dudar de mi suficiencia”.

Dos anys més tard, 1912, Benejam es jubilà i marxà cap a Cuba per retrobar-se amb els seus fills. I d’aquí la carta anònima de “Un Admirador” l’octubre de 1912 a la revista Llum Nova que exposa la poca consideració donada al Mestre aquells darrers anys. L’any 1914 tornà a Ciutadella on va seguir explicant els seus mètodes innovadors, oferint conferències i escrivint noves publicacions.

Per tot plegat, no deixen de xocar-me les afirmacions fetes per Ruiz i Pablo l’any 1908 i el seu gir de mentalitat política i social, quan uns anys abans compartia amb el pedagog “animades tertúlies” promogudes per l’empresari sabater, juntament amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i el joveníssim Fernando Ortiz. En aquest sentit aquest canvi d’orientació de Ruiz i Pablo ja l’han tractat altres analistes culturals, com en una conferència de Pere Gomila:

“…hi haurà altres moments que conformaran el drama personal de l’escriptor. Un serà el seu posicionament ideològic que prest canvià radicalment. Així, si en la seva joventut havia abraçat idees republicanes i s’havia introduït en els cercles republicans maonesos, (...) quan se’n va a viure a Ciutadella es decanta cap a posicions regionalistes i clarament conservadores…”

L’any 1917 Joan Benejam és elegit regidor al Consistori de Ciutadella pel Partit Republicà, càrrec que ocupà fins la seua mort. Potser va creure que si no havia aconseguit una notable transformació des de l’àmbit educatiu, ho podria fer des del camp de la política local amb l’afany de poder transformar una societat que ell considerava que no havia avançat prou. 

A mi em dona la sensació que Benejam va viure decebut els darrers anys i que la seua lluita no va poder abastar els seus ideals, els que va mantenir sempre des de la tornada de Blanes format com a Mestre i convençut com a republicà. El que si tenc clar que, encara ara, i a través de les noves investigacions d’experts, Joan Benejam ens segueix donant lliçons de les coses, lliçons de la vida... Llegir i escoltar sobre la seua figura és el millor reconeixement que li podem oferir actualment.


Bep Joan Casasnovas Mascaró

***

(1) Sembla ser que l’empresari seria Jeroni Cabrisas i Caimaris (1817-1904), el qual retornà a Ciutadella l’any 1859 on feu aflorar una potent indústria de calçat, alhora que, juntament amb altres industrials sabaters finançaren l’Escola d’Adults que impulsà Joan Benejam l’any 1884. No ho he pogut certificar amb seguretat. Si qualcú ho pot confirmar, serà d’agrair.