dilluns, 6 de juny de 2022

L’al·lota que vestia de blanc

Contes santjoaners 


Vestia de blanc, l’al·lota. I em somreia, agradosa. Li sortia mig cos per dalt la paret seca del camí que entrava al lloc. Jo, un infantó de pocs anys, restava encantat de veure-la. Sempre, emperò, des d’una certa distància. Un dia m’hi vaig voler atracar, encuriosit, però ella sempre em desapareixia. Sempre. Vaig ser una criatura riallera. M’ho van dir sempre, sobre tot l’àvia Joana i les ties. Llavors, ma mare somreia, orgullosa, i m’acaronava la meua cara rosada. Els meus germans majors i els pares feien una xalada quan els deia que havia vist l’al·lota vestida de blanc davall de la figuera, vora les solls i l’estable. També reien molt a l’hora de dinar quan en demanaven si havia vist qualcú. Jo els deia que havia vist homenets amb cavalls blancs que galopaven per damunt dels nivolats blancs del cel. N’hi havia molts. I feien bots i xalaven molt. Jo els cridava, però no me sentien. I jo vaig demanar a mon pare per què no queien els cavallers de dalt dels nivolats. I venga rialles! I jo també reia, condescendent, perquè veia que el que jo deia els feia riure molt. Açò sempre solia ser el mes de juny, quan començava a fer calor i mon pare treia a qualcar en Sultan, que era el cavall vermell que teníem a Son Esperit. Jo sempre anava a peu prop d’ell quan qualcava dins lloc o quan trotava pel camí que anava a Perella. I moltes vegades ell m’asseia al coll del cavall, ran de la sella i em protegia entre els dos braços mentre regia en Sultan. Em sentia feliç perquè em creia que era jo que menava el cavall. I record que solia veure l’al·lota vestida de blanc que somreia i corria al costat nostre. M’imaginava que jo era un cavaller de Sant Joan i mon pare me deia que quan fos més gros sortiria també, ben mudat, dalt el cavall, a fer la Festa. I jo que frissava de créixer per dur en Sultan a fer bots pel pobleben vestit i amb el capell posat, com ho feien ell i els concos. Quan mon pare tornava a enfonyar el cavall a l’estable, allà, estalonada a la barrera, sempre hi havia l’al·lota vestida de blanc que reia. 





Els diumenges de juny, el concos solien venir amb els cavalls a fer un poc de bulla dins el lloc. I feien bots i rèiem moltíssim. Anàvem a la tanca de l’era i ens assèiem a la paret baixa per veure els cavallotis que feien córrer els concos i mon pare. El més bo i polit era en Sultan, perquè era vermell i el més gros. El conco en Sebastià sempre solia fer por a ma mare i a ma germana amb el cavall. Elles els tenien pànic a aquells animals tan grossos. I piulaven molt fort i corrien quan venia el conco. Ma mare m’agafava de la mà molt fort. Jo li deia que si te’ls estimes, als cavalls, no fan res. I ma mare m’acaronava la cara somrient. Aquells diumenges, a vegades, també veia l’al·lota del vestit blanc que ens mirava per damunt de la paret seca del camí. I també reia molt, com nosaltres.

 

Em vaig fer un poc més gran i els estius vaig començar a ajudar mon pare i el germà amb les feines del lloc. I des d’aquell primer mes de juny de feina, ja no vaig veure mai més l’al·lota de blanc. I vaig entendre que ja no era un fillet que somiava solitari i que contava històries de cavallers per damunt dels nivolats. Hi vaig fer uns anys de pagès a Son Esperit i vaig ser cavaller de Sant Joan unes quantes vegades. El primer any que vaig sortir a fer la Festa va ser amb en Sultan i aquell somni d’infant va ser real. Però aquell estimat cavall vermell va morir l’any següent. El vam enterrar vora la figuera de les solls i l’estable. Quan ja era un jovenet, vaig anar a fer feina al poble i vaig deixar de ser pagès. Mon pare i el germà hi van continuar. Encara ara el germà surt a fer la Festa. Ha tingut cavalls menorquins molt de temps. Ara en té un de molt polit que diu que és el millor que hi ha hagut a Son Esperit. Jo no li vull dir res perquè sé que el millor va ser en Sultan. Però potser siguin els records feliços que encara em vesteixen la memòria. Ara faré 63 anys i potser visc d’enyorances, més que de realitats. Vaig viure la festa a peu molts anys, però amb molta alegria i sentiment. Sempre em va agradar Sant Joan i ara també m’agrada però el veig diferent. Deu ser cosa del temps, de l’edat. Record la il·lusió d’aquell infant rialler que vaig ser quan amb ma mare i ma germana anàvem dalt del Passeig a veure fer el Caragol des Born, perquè ma mare, Déu ens guardi de davallar amb la por que tenia! Anàvem davall de ses Voltes o per Sant Clara, arraconats, per veure els cavalls com entraven dins les cases. I també per dalt de sa Muradeta per veure els Jocs i Corregudes. Sempre esperàvem plens de gaubança que passàs mon pare amb en Sultan. Jo xalava molt i sempre deia que jo seria un cavaller de Sant Joan. M’ho havia dit mon pare i jo el creia. Quan els cavalls se’n anaven jo demanava a ma mare, per què ja s’ha acabat? I ma mare somreia i m’acaronava la cara. M’agradava molt tot. Tot. Ara, moltes dècades després em deman per què m’agradava tant tot. Tal vegada deu ser perquè admirava mon pare com a cavaller de Sant Joan; perquè el veia el mes de juny a cavall per dins el lloc; perquè tenia la il·lusió de jo també ser un cavaller i anar a fer la Festa; o perquè si t’estimes els cavalls saps que no et faran res i el que fan t’agrada. Crec que si ens cream una il·lusió, perdura. Avui dia hi ha una joventut que fa una bullassa, i es ben nota, però ja no hi ha avis o pares amb els seus fills i nets pels carrers quan passen els cavalls ben elegants. Hi ha molta gent per tot. Massa. La festa és per als joves, no per a la gent gran ni per a fillets i filletes. I ara pens que jo vaig tenir molta sort aquells santjoans d’infantesa, perquè vaig veure sempre moltes coses. I ara, fa uns anys, vaig decidir de no guaitar més a ses Voltes o as Born perquè m’hi sent molt incòmode. Deu ser l’edat tal vegada. O que res ja no és igual. Tampoc sé si el temps canvia les coses o ens canvia a nosaltres.

 

Feia uns anys que no havia estat a Son Esperit. Amb els germans i nebots ens vèiem a poble, perquè tots hi teníem casa. Però el germà ens hi va convidar a dinar un diumenge de juny. Cada any, encara, com un vell costum, els diumenge s’hi trobaven amb els cavalls els nebots i altres familiars. Des que van morir els pares ja no hi vaig assistir més. El germà ens diria que aquell seria el darrer any que sortiria a fer la Festa. I estava trist. Havia sortit sempre des de molt fillet. El metge li va recomanar que, pel bé de l’esquena, deixàs d’anar a cavall. I que es jubilàs com més prest millor. Tenia dolències cròniques a la columna vertebral, però havia decidit, per darrera vegada, sortir a fer la Festa. Aquell migdia va qualcar una estona. Son Esperit havia canviat. Les cases estaven millor; hi havia uns altres bouers, més grans, i també molta maquinària que mon pare no va tenir mai. I vaig recordar el fillet somniador que vaig ser en aquell lloc d’infància. Vaig anar a caminar per l’entorn i just sortir de la porxada vaig mirar al cel blau ple de nivolats, però no hi havia homenets amb cavalls blancs que fessin bots. I vaig somriure, infantívol i enyoradís. Vaig veure també, mig enderrocats, l’estable i les solls buides, però encara hi havia aquella figuera verda tan vella, com un símbol del temps. Quan ets un infant, un gest, un detall, una cara, un racó, un arbre, un somni, una admiració... et pot conformar la vida d’una o altra manera. I vaig recordar que prop d’aquella figuera hi estava enterrat en Sultan, el cavall vermell, el millor cavall que ha tingut mai Son Esperit. Va ser quan vaig entendre que el temps som nosaltres mateixos. Llavors, allà mateix, em va aparèixer l’al·lota que vestia de blanc. I em va somriure.

 

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró


(Article publicat a la Revista de Sant Joan del setmanari El Iris 2022)



4 comentaris: