Menorca és una illa de llum especial. I en els dies
del solstici d’estiu s’hi ha fet ben present. Potser perquè ha volgut contribuir a
què la festa mediterrània de Ponent tingués també un color especial, un to
lumínic que projecti l’esperança després de dubtes i reserves, després de
sentir, molts, que algun perill planejava sobre aquesta antiquíssima
celebració.
Va ser potent la llum al migdia del divendres, les
hores prèvies a l’esclat, a l’experiència de retornar-nos a la renovació com a
col·lectiu, sota els somriures de sempre, a cavall de les passes lleugeres que
ens havien de portar a l’arcàdia intemporal.
Va ser extraordinària la llum emesa al Caragol des
Born, aquesta celebració única que eixampla els cors i que vessa amor i estima en el raig just d'una hora. Una llum ocràcia reflectida als palaus
seculars de la plaça; que traspuava entre les crineres enlairades dels cavalls
de la Història; a la brillantor de molts ulls plens de festa i goig, a la suor
que vestia cada cos.
La llum seguia acompanyant l’efemèride quan la
qualcada marxà lenta cap a l’ermita, en un capvespre daurat per la plana
d’Artrutx, on cada tanca fou la resplendor dels segles, de tants i tants anys
de culte.
La llum va tornar al matí del Sant Patró, de nou,
amb una força imponent, que reflectien les parets dels horts des Pla i aquella
llum projectada també pels carrers antics que contrastava amb les ombres
agraïdes fetes cortines de pols. I els somriures, i les rialles, i els rostres
suats, altre cop, i els cossos xops de gaubança entre els centaures
incansables. I el temps d'arreplegar per a la Missa de Caixers, entre les
notes musicals que anunciaven que la ciutat celebrava la beguda del matí en el
repòs solemne de les ombres.
I la llum de Sant Joan, aquesta que és especial,
s’hi va mantenir al capvespre dels jocs, en la tanda darrera que ens duu al Pla
de sa Font i que es fa tènue, en l’hora
foscant de l’ensortilla, com va escriure el poeta fa molts anys, i que es difuminà entre la foscor blava del port.
I la llum especial de Sant Joan va esborrar les
ombres de dubtes i reserves. I va eixugar la por de poder perdre una sola
estella commemorativa. Perquè ho volem tenir tot, tota la festa sencera. Perquè
o la tenim tota, o no la tenim gens. Aquesta llum especial del solstici d’estiu
ens va retornar aquests dies imprescindibles, que necessitam urgents i puntuals;
de joia plena i sentida com sempre. I perquè hi va haver molts esforços, sempre
agraïts, però també molta gent amorosa, anònima, que fa la celebració oberta,
solidària i generosa, la que t’ofereix una safata i una beguda, la que
t’ofereix una abraçada especial amb una mica més de força còmplice i
arrebossada d’empatia.
I va marxar la llum, lentament, dins la nit de Sant
Joan. Al darrer Caragol de Santa Clara hi lluïen les llàgrimes dels caixers,
agraïts a un bienni de tanta plenitud viscuda. L’adéu partia amb la mateixa
cadència del retruny del tambor i l’agudesa planyívola del fabiol.
I dins
la matinada estiuenca, i amb el silenci completat, ressonen encara dins el cos
els ecos de l'efemèride i els passatges de dos jorns lluminosos i envigorits.
Quan
tot just ha callat un fabiol de lluna, a la finestra entreoberta ja hi penja
l’enyorança.
Gràcies Ciutadella!
25 de juny 2017
