El temps

 El temps. Potser sigui només el temps allò que ens dóna visions calidoscòpiques. Allò que un dia va ser verd, ara és lila, o blau fosc; aquell roig viu es fa un vermelló enfosquit i lleig amb el temps; o el groc serà, amb el temps, un marró de brutor. Però no li direm edat. L’edat no és res, o almanco avui no farem cas a cap diccionari i direm que l’edat és una circumstància del temps, un apèndix, un renclí balder. L’edat és potser només una anècdota. O l’excusa. És el temps que marca les transformacions, les evolucions, les persones. I, per tant, les societats. I no són els humans -les societats- les que transformen? Depèn del temps i del benestar, clar.

 Però és subtil la transformació d’aquesta celebració ponentina, arcaica i estranya, que encara s’escola de per entre les encletxes dels segles. La tradició que s’allargassa en el temps i que té una dimensió enigmàtica i sideral, per allò... “de perdre’s en la foscor del temps...” O qui sap si la supervivència deu ser cosa de les nimfes mediterrànies que l’han protegida. Potser vindria a ser com Zeus, la divinitat mitològica grega, Déu del Cel, criat per dones (les mares-deesses) a una cova per, de major, destronar el seu pare, Cronos, aquell golafre antropòfag que es va cruspir els cinc fills. Zeus es va salvar per mor de les nimfes i per la intel·ligència de sa mare, Rea.

 A Zeus se li atribueix l’evolució del sentiment ètic, l’ordre moral i la justícia. Tanmateix va castigar Prometeu (encadenat a una columna perquè una àguila li devoràs el fetge) ja que aquest li va prendre el foc i el va lliurar al Poble. Prometeu era el creador dels humans, portador del foc i la saviesa i impulsor de la iniciativa dels homes en contra de les divinitats. I ara no sé prou bé si el nostre Santjoan descendeix de Zeus o és l’herència dels titans de Prometeu. Qui seria Zeus i qui seria Prometeu en aquesta festa del solstici? Zeus i Posidó (el déu de les aigües i els mars. Patró de Perella?) van ser els protagonistes de ‘masculinitzar’ la religió, enfrontada a la forma femenina de la religió mediterrània.

La festa està masculinitzada, o potser diríem que encara està afectada pel classisme? (o bé classicisme?). Però, qui servaria el foc i l’esperit de la Festa? Qui el serva encara? ¿Són els déus totpoderosos o les mares-nimfes de la mediterrània? Perquè és sabut que són elles les que crien, vetlen, ansiegen i transmeten.

 Encara no sé què hi col·locaran al futur Museu de Sant Joan. El preu del gin i les avellanes en l’evolució de les dècades? Els índexs de visitants d’ençà el nou port? Les estadístiques d’ensaïmades i sucre-esponjats que es fornegen cada any? L’overbooking hoteler? O el que significa la festa per a la desestacionalització? Potser hi hagi també fotografies antigues amb rostres entristits i mirades empàtiques que explicaran la traïció. Què hi posaran a la Sala de les Tradicions? Què és una tradició? I una traïció?

 Les creences i la pertinença tenen el temps dilatat perquè el valor és en l’essència, encara que creure i pertànyer a la Festa siguin vivències peremptòries. El temps autèntic, el de la festa, ve marcat pel cicle vital de les estacions i els solsticis. El sol hauria de marcar el temps, però ara ho fan un rellotge i els aparells digitalitzats que no entenen res d’essències ni de costums; ni d’herències, ni de tradicions. El primer so de fabiol el sentirà primer qualsevol que es trobi a Berlín, Londres o Buenos Aires, que jo, que seré a un cap de cantó de ses Voltes. Tot ha de ser puntual, estricte, sincronitzat, perquè l’esclat espectacular i massificat cotitza. No val de res seure a la fresca per assaborir les aromes i els sons de les tradicions, lentament, fins que les ombres de la plaça ens diguin que els cavalls ja tornen de Sant Joan de Missa. Ja no és la Festa que et ve a cercar, has de córrer tu per empaitar-la. És perdre el temps assaborir el gaudi. Fins i tot el temps ha perdut el seu significat. I estalviarem capadetes i somriures joiosos d’infants i avis perquè el rellotge fa massa via pel Born, la Contramurada i Santa Clara. Ai, aquest rellotge que ens roba el temps i ens furta l’herència!

 Exportarem les reminiscències d’una festa única amb tecnologia punta, 4G, on live, in situ, suats i amb capell de palla. Prioritzarem l’oferta turística d’inici de temporada perquè són dos dies i no val a badar! I encabirem, com sigui i quants siguin, tot el mercat i la demanda pels carrerons de la ciutat medieval, feta per una població de fa quatre segles (que no de quatre dies!). El temps canvia, és el que hi ha! El calaix, l’ingrés en efectiu, l’oportunitat inajornable, el temps robat, el temps prostituït, el producte adulterat, el Santjoan ràpid. Patriotes de l’Euro i discurs cabdal.

 Ara ja no crec que siguin ni Zeus ni Prometeu que influeixen. Potser sigui cosa de Cronos, el pare mitològic que es menjava els seus fills. Sí, deu ser açò: serem engolits per la nostra pròpia Festa, per no fer cas a la intel·ligència protectora de Rea, ni a les mares-nimfes de l’essència mediterrània.

 Mentre, i esperant que faci un bon temps, no faceu cas al rellotge, feis cas al temps de vida que encara ens pot donar la Festa.

Per cert, què valdrà enguany un poc de gin amb llimonada?

......

Bep Joan Casasnovas

El Iris – Sant Joan 2016.