Sense ser un profund coneixedor del moviment falangista, sí he llegit
algunes coses i des de fa molts de temps, quan era més jove, em vaig interessar
per saber què distingia la Falange Espanyola del règim franquista pròpiament
dit.
La Falange era un moviment nacionalsindicalista, contrari al capitalisme,
si més no al seu inici, radicalment catòlic, defensava aferrissadament la
unitat inqüestionable d’Espanya ("España es una unidad de destino en lo
universal", venia escrit als Estatuts o acta fundacional de la Falange); advocava per
una política vertical autoritària que restringia l’actuació i llibertat de la
gent (la Falange proposava decidir per tothom des de la verticalitat de l’Estat
i del Poder) i també a favor d’un ensenyament adoctrinat. L’educació es tenia
en compte a la Falange, però marcava el que s’havia d’aprendre, a diferència
d’altres moviments conservadors i feudalistes que preferien la ignorància del
poble. (Joan Benejam, com a pedagog, hi va deixar molts esforços per
contravenir la ignorància de la gent que volia la classe terratinent). La
Falange, així com anticapitalista, era fortament antimarxista. Els 27 punts del
programa la Falange Espanyola de las JONS de 1934, són clars en aquest sentit.
 |
| Albert Rivera (C's) i José Antonio Primo de Rivera (La Falange 1934) |
Així idò, entre moltes altres
qüestions, la Falange proposava:
-
Defensa dels drets socials de la
gent, però des d’un criteri més bé vertical, a través d’un sindicat d’Estat.
-
Els treballadors eren un valor social
que calia emparar, però no admetia insurreccions obreres de cap tipus ni
rebel·lies ni protestes, a la vegada que admetia l’organització comunitària en classes socials.
-
El capitalisme i totes les seves
branques econòmiques eren un corc que malmetia la salut moral del poble. Els falangistes
eren anticapitalistes, però radicalment catòlics: “Déu és la raó del món i la Falange l’executa a la Terra”, recollia
el seu ideari). D’aquí que determinades doctrines conservadores de l’Església
coincidien amb l’ideari de la Falange i encara ara hi coincideixen en els
sectors més retrògads. El catolicisme conservador era (és) la doctrina moral,
el de la Falange era la doctrina política.
Tot i que bona part d’aquestes idees formaven part de l’Espanya predictatorial dels anys 20 i 30 del segle passat, moltíssima gent hi veu similituds en els
postulats ideològics que expressa actualment Ciutadans/Ciudadanos.
Un fet que abandera també C’s (a l’igual que ho feia la Falange) és el
combatre la corrupció de tot tipus. Açò també repercutia en ser una organització
-tot i que feixista- contraria a l’especulació i, per tant i en certa mesura,
defensora del territori. Ara, tanmateix, aquest punt darrer, no sé si se li pot atribuir a C's.
Tanmateix, al marge d’alguns punts, C’s, a l’igual que la Falange,
sobreposa la unitat d’Espanya a qualsevol altra cosa. Recordau “La Pàtria espanyola, única, indivisible,
etc...” . Aquesta premissa s’ha fet palesa arran del procés català, quan
Ciutadans ha deixat d’atacar la corrupció del PP per anar-hi de braceti en la
intervenció a Catalunya amb el 155, també, desgraciadament, amb la implícita
connivència del PSOE.
Bé idò, Albert Rivera i C’s van emergir com una renovació d’uns ideals de
dreta social, més repressora que oberta, que pretén adaptar-se a l’esquifida
democràcia d’ara. Però també se li veu no poques pinzellades falangistes, més
quan en les situacions actuals molta gent s’ha de llevar la careta. Recordem el
que deia la Falange en la seva fundació:
“Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia,
no nos detengamos ante la violencia. Bien está la dialéctica como primer
instrumento de comunicación, pero no hay más dialéctica admisible que la
dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la
Patria”.
No sona açò a la situació dels
darrers mesos? Fins i tot davant la repressió a Catalunya, Rajoy ha estat més
prudent (no gaire més) que Albert Rivera, el qual no s’ha cansat d’esperonar el
Govern espanyol per intervenir i reprimir amb més duresa les institucions,
entitats i formacions sobiranistes. És l'ultranacionalisme patriòtic espanyol que segueix mostrant intolerància a altres idees democràtiques. C’s d’Albert
Rivera va néixer moderat amb la imatge de renovació, però ja s’ha vist tot el
que amaga aquest partit polític i quin és el projecte que té per a l’Estat
espanyol.
Rivera com el falangisme, és imperialista. El programa polític de C’s
reclama la igualtat entre tots els individus, però ni vol sentir parlar de
drets de les regions o nacionalitats. Amb aquesta proposta vol restaurar
l’imperi espanyol. D’aquí que la capciosa reforma de la Constitució que reclamen
pretén desmuntar l’Estat de les Autonomies; eliminar els Drets forals d’Euskadi
i Nafarroa i el seu concert econòmic; vol mancomunar ajuntaments, reformar el
senat per substituir-lo com la cambra dels presidents autonòmics sota la tutela
exclusiva de l’Estat, el Poder central; apoderar el Govern de Madrid i eliminar
un bon nombre de competències concedides a les autonomies (açò ho diu el seu
programa electoral). O sigui, anihilar els organismes de decisió política que
permet l’actual ordenament jurídic. El Règim del 78, que establia l’obertura
autonòmica d’Espanya, ell, Albert Rivera, vol reformar-lo per restringir-lo,
per tancar-lo i fer-lo uniforme. C’s, contrari a la corrupció del PP (via per
on li podria treure vots), és ara el més fidel adlàter i escuder de Rajoy en la
defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, sigui amb els mètodes que siguin,
com postulava la Falange. La repressió és el seu camí: “pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y
de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.
L’adoctrinament que C’s afirma es fa a Catalunya, País Valencià i Balears,
no és altra cosa que la imperiosa mania de treure-li les competències per
controlar-los els sentiments, emmordassar la llibertat d’expressió; també partidari
d’intervenir els Mossos d’Esquadra perquè és la policia desobedient al ‘Règim’.
Altrament, a C’s tenen pressa per reprimir els drets diferencials adquirits per
les regions i nacionalitats de llengua i cultura no castellanes. La prova de
les presses és el que venen insinuant fa un temps però que s’ha vessat
recentment amb l’efervescència i eufòria espanyolista: anular l’oficialitat de
la llengua catalana a la funció pública i a l’ensenyament.
No és casual, per tant, que els moviments civicopolítics sorgits a aquests territoris, juntament amb els
grupuscles politicolingüístics, hagin
trobat en l’argumentari de d’Albert Rivera i de C’s el paraigües perfecte i
coincident d’una més ampla cobertura dels seus idearis a Menorca i a les Illes.
De fet, són empesos i tutelats, a l’ombra, pel propi C’s. Els ‘naranjitos’ han usurpat l’exclusivitat de
defensa de la indivisible unidad de la
Nación Española que tenia fins ara el PP. A través dels atacs constants a l’idioma català
arreu del Països Catalans (països que ells neguen, però que ara els fan més visibles
que mai) mostren de nou el mirall falangista i l’ideari de José Antonio Primo
de Rivera, el fundador de la Falange. L’article de Marc Pons a ElNacional.cat “Quan Primo de Rivera va voler aniquilar el català” és una calcada coincidència entre els desitjos
d’aquell dictador i la finalitat de Ciutadans.
És obvi que els patrons falangistes de 1934 i el franquisme posterior no
són un patró exacte al model polític de C’s, però quasi. S’hi troben, malgrat
ho neguin, un bon cúmul de similituds. Un patró, aquell, remodelat ara, és clar,
per adaptar-lo a aquest inici del segle XXI. Tanmateix, són molts articulistes,
mitjans informatius i polítics actuals que també hi veuen coincidències.
La formació d’Albert Rivera i les entitats civils que li fan la feina
social al partit, ho negaran. Perquè no els convé extreure aquell model d’imatge
anacrònica i fosca que va donar cobertura al cop d’Estat franquista. El blau,
el negre i el roig de la Falange l’han pintat d’un modern taronja, però no ho
dubtin, són els Ciutadans de la Falange.
