A la segona fila de la sala de la Facultat de Psicologia
s’hi asseia una jove estudiant menorquina, Caterina Marquès, ciutadellenca i
neta de l’amo en Toni de Son Roca. Hi donava una conferència la famosa
nord-americana, d’origen israelià, Natalie Portman, una de les actrius més
premiades en el món del cinema, una estrella de Hollywood que despertà
l’interès de tots els estudiants de la facultat i, fins i tot, dels no
estudiants. Però molts es demanaven què hi pintava una estrella de la pantalla
donant una conferència sobre la intel·ligència emocional i la intel·ligència
racional i sobre la superació i el coratge. Pocs sabien que Portman és
llicenciada en Psicologia.
Na Caterina havia consultat la biografia de l’artista
americana, que a més de la trajectòria cinematogràfica de l’actriu s’interessà
per la seua formació i estudis. I quedà sorpresa per les conviccions de Portman
quan escoltà un discurs amb una frase que l’ha feta famosa i que va pronunciar
l’artista davant milers d’estudiants a Harvard: “I do not care if college ruins my career, I'd
rather be smart than a movie star” (No m’importa
si la Universitat m’arruïna la meua carrera, m’estim més ser intel·ligent que
una estrella de cinema). La frase havia impactat na Caterina que,
bocabadada, uns dies després, va seguir amb notori interès la conferència de
Portman a la facultat.
Després de la xerrada, na Caterina va aprofitar,
juntament amb una amiga de Girona, per apropar-se a una sala on conversava
l’actriu. La volia saludar i felicitar. S’hi van fer una selfie i la menorquina li va dir:
- Enhorabona
per la seua conferència. Em satisfà moltíssim saber que una artista com vostè
difon un missatge amb tanta fermesa i amb tanta convicció pels valors. M’ha
sorprès molt gratament. És vostè un exemple per a mi i crec que per a molts
altres joves- mentre s’emocionava entre un lleuger petarrell i un discret somriure.
-Moltes
gràcies jove- respongué Natalie Portman, mentre li donava dues besades amb una mirada
empàtica. L’actriu les va convidar l’endemà a un passeig per la ciutat amb uns
pocs alumnes i professors:
- Si voleu,
podeu venir- va comentar Portman a les dues joves.
- Oh, quina
llàstima! No podem. Partim cap a Menorca, a Ciutadella. D’aquí dos dies és la
festa gran que no em puc perdre. A més és la tornada a casa després d’un curs
feixuc, la retrobada amb la família i alguns dels meus cosins i l’avi, que són
protagonistes de la festa.- va respondre na Caterina.
- I
que s’hi fa en aquesta festa? – Va pregunta l’actriu.
- És una
festa antiquíssima, de rituals i actes amb cavalls que dura dos dies seguits...
Na Caterina li va resumir en què consistia la festa i li va mostrar fotos que
duia al mòbil. Portman es va sentir molt encuriosida.
- M’agradaria
molt veure-la. És enfora Menorca?- demanà l’actriu.
- No,
és una illa, a mitja hora en avió.- respongué na Caterina.
- Oh! No
podrà ser. Jo també he de marxar a Nova York.
***
Tot era a punt. A sol post i sobre les campanades
de les 9 del vespre Ciutadella encendria els focs dels solstici, els festers
que enceten la festa. Sant Joan era a tocar d’hores. Tornaria la màgia, sempre
volguda, puntual, immortal... Na Gisela, l’amiga de Girona, era també a
Ciutadella, convidada a casa de na Caterina a passar les festes. Van sortir per
copsar l’ambient i l’alegria que ja escampava la gent, ansiosa de bulla i caragols.
Entre sons de guitarres dels Fru-Fru, d’anar i venir pel nucli antic amb
carrers plens de gent i el murmuri festiu, es van aturar a una antiga
gelateria.
-Gisela, fes una
orxata. És la millor del món.- Va expressar na Caterina. Ella va preferir una aluda de
vainilla, -què també és la millor del
món- va rematar la ciutadellenca amb una rialla.
De cop, li sonà el mòbil. Número que no coneixia.
- Digui?-
-Hola
Caterina, som na Natalie-
-Quina Natalie? va respondre astorada na
Caterina.
- Natalie
Portman, la de la conferència de la Facultat de Barcelona!-
Na Caterina va començar a tremolar, sorpresa per
la telefonada.
- Hola
Natalie... Com has sabut el número?-
- Un professor
teu me l’ha facilitat. Esper que no t’importi-.
- No, no,
gens...- va
exclamar la menorquina contentíssima.
-Mira, que farem
uns dies més abans de tornar a Nova York, i amb els meus acompanyants vindrem a
Menorca. M’he informat un poc de l’illa i de la vostra festa a Ciutadella. I
com et vaig dir, em feia ganes viure-la... Si no és molta molèstia ens podríem
trobar i m’expliques quatre coses més. Els meus mànagers no volen anar de festa
i ells llogaran un cotxe i recorreran l’illa i les platges - va comentar-li l’actriu.
- Sí, sí... cap
problema. Encantada...-
Na Caterina eufòrica: -Gisela, ve na Natalie Portman aquí!-
-No m’ho diguis!- va exclamar la catalana.
Les dues amb una satisfacció enorme van esperar, l’endemà,
l’arribada d’aquella famosa actriu de cinema, i alhora psicòloga, que les havia
impactat en una conferència.
Ja a Ciutadella, Natalie Portman havia convidat
les alumnes de la Facultat de Psicologia a dinar a un restaurant dels afores
del poble, per recomanació de na Caterina, perquè el bullici que vivia el
centre històric no era recomanable per a una artista de Hollywood prou reconeguda.
Van parlar de la Universitat, de Menorca, de la carrera i els projectes de la
nord-americana... Ella les va encoratjar a seguir fermes amb els estudis: -Prioritzau la vostra formació com a
persones. Apostau pel coneixement i que la fama ni res no vos faci desviar la
vostra rectitud.
Portman estava encantada amb les estudiants. Van
riure, es van animar, es van agafar confiança i l’actriu, amb més vitalitat que
una teenager, es deixà recomanar per
na Caterina mentre prenien les postres:
-Ets prou famosa
i tenc por que la gent no t’agomboli si et reconeix, certament t’acubaries molt
i hauries de partir cap a l’apartament!- li va dir.
- Tu diràs, indicà sol·lícita Natalie.
- Porta un
tipus de brusa còmoda, però no de platja; texans i calçat, també còmode i
tancat. Posa’t ulleres de sol i et comparem un mocador i un capellet per passar
més desapercebuda. I tu també Gisela-,
perquè la gironina tampoc havia viscut mai Sant Joan a Ciutadella.
Al Born havien vist el caragol amb totes les
atencions possibles. Rajaven el goig viscut en gotes de suor, després de quasi
una hora de caragol. Natalie Portman es mostrava fascinada amb els cavalls i
cavallers, els contemplava, els admirava...
-Què, com ho heu
vist?- preguntà
na Caterina.
-Quin esclat de
vida i d’alegria. Quanta felicitat- expressà l’actriu.
-Que maco tot
plegat. Els cavalls embogits entre la gent... Quina meravella! comentà na Gisela.
-I esperau, que
açò no acaba fins les 4 o les 5 de la matinada!-, hi afegí l’amfitriona
orgullosa.
Natalie i Gisela notaven trobar-se en un estat
d’ànim abstret, delirant, especial i ignot per a elles. L’actriu, tanmateix,
molta atenta a tots els detalls, i empàtica alhora, veia com na Caterina
interioritzava el sentiment d’una festa arrelada, que ha viscut sempre a casa,
amb els avis, pares i familiars; nissaga de pagesos, herència d’avantpassats.
Natalie Portman va entendre per què na Caterina no va poder acompanya-la a la
passejada per Barcelona l’endemà de la conferència, perquè tenia un deure amb
la pertinença, amb els seus, una emoció que havia de reviure.
Van anar a casa dels avis de na Caterina a fer la
bereneta, després del caragol. Na Natalie es regirà i posà cara d’esglaiada. Una
gran taula parada amb cuixot, sobrassada, formatge, carn i xulla; un tià de
pilotes amb tomatigat, carn amb fesols, sípia en ceba... una menjua que feia
aigua a la boca.
- Menja el que
vulguis...-
li deien després de ser presentada als familiars. Natalie Portman es va dirigir
discretament a na Caterina:
- No t’ho
prenguis malament, però som vegana i no puc menjar res de tot açò.
- Ui!, em sap
greu però aquí aquests productes són aliments inqüestionables. Bé, no et
preocupis- va argumentar na Caterina.
Tenien estojades albergínies plenes, figat, rem i un bol de fruita trossejada
amb almívar, que va tastar de bon gust. L’artista va veure un plat d’avellanes
sense pelar i va sentir curiositat.
-I com les obriu?- va demanar.
-Amb les
dents-, va respondre na Caterina,
mentre n’aixafava una amb els queixals.
- Quina
gràcia, com a micos!- va exclamar l’actriu, que alhora va explicar a na
Caterina i na Gisela que les revistes del cor dels Estats Units sempre li
retreuen que ella té els ulls de color d’avellana. - I és ben cert, ara que ho dius-, va comentar somrient na Gisela. Na
Natalie també se’n va anar ben rodona d’avellanes.
Van ser partides les tres a veure tirar les
avellanes per la Contramurada. I a l’actriu li xocà moltíssim aquella
escenificació de gent amb senalles d’avellanes que se les tiraven amb alegria.
Però Portman es va estranyar moltíssim: -I les tiren? I per què les tiren i no se
les mengen?
-Són buides
aquestes- replicà
na Caterina.
-Buides?
-Són avellanes
buides i aquesta diversió és un costum mentre la gent espera els cavalls que
tornin al poble. La gent se les llança amb amorosia, per amistat, per
estimació, per simpatia i també, com era antigament, entre la joventut, és un
gest d’amor, com un envit a una persona que t’agrada-, exposà la ciutadellenca.
L’actriu va reflexionar uns segons i va dir en
veu alta i per ella mateix: -La buidor i
la plenitud. Quanta simbologia!-
-Què? exclamà na Caterina.
-A l’avellana la
simbolitzau. Un fruit sec exquisit, típic de la vostra festa i que a mi m’encanta,
però aquelles que són buides les ompliu de contingut, de simbologia per a la
vida, per a l’alegria, per a la transmissió empàtica de les emocions. Un bon
tema per fer-ne un treball de psicologia. Ja saps que la “buidor”, personal o
moral, és un tema de la psicologia! Va exposar seriosament la nord-americana.
Na Caterina es va quedar perplexa, però alhora
pensativa sobre el comentari de Portman.
S’havien col·locat sota les arcades de ses Voltes
per veure entrar els cavalls fins a la plaça de la Catedral. Na Caterina els ho
explicava tot d’aquells moments entre la pols i la gernació. Mentre, l’actriu
va dir que volia avellanes per menjar, davant l’esglai de les dues estudiants.
Acabades les Corregudes
a sa Plaça, Santa Clara havia de ser la pròxima vivència, però Natalie
Portman es mostrava cansada i amb ganes de retirar-se. La van convèncer perquè
veiés un moment encalmat de la festa dels cavalls dins les cases, que seria el
darrer de la jornada.
-D’acord- va dir Portman -...però vull avellanes!-
Rialles de na Caterina i na Gisela. –No és estrany que tenguis aquests preciosos
ulls de color d’avellana- va dir l’amfitriona. I més rialles. Les van
comprar i l’actriu se les va menjar totes.
Amb les capadetes als portals de les cases de
Santa Clara, dels cavalls amb els fillets i els avis, na Natalie va tornar
comprovar la força emotiva de la festa. La simbologia dels actes, l’estima, la
passió... i notava l’alegria resplendent del gaudi als ulls dels menuts sobre
l’ampit de les finestres i el somriure i la paciència transmissora dels seus
majors. A ella també se li van enlluernar els ulls. Li brillaven com a dues
avellanes envernissades.
***
Al matí a l’apartament, l’actriu es va retrobar
amb els seus companys de viatge, malhumorats. Estaven com a dues ‘gambes’.
S’havien adormit a l’arena de Cala en Turqueta i es van despertar amb tot el
cos cremat. No van poder dormir en tota la nit. Les cremades, segons la metgessa
d’urgències, eren considerables i van demanar a na Natalie de marxar, pel dolor
a la pell que patien. L’actriu hi va accedir. Van fer les maletes i es van
dirigir directament a l’aeroport sense dilacions.
Na Caterina s’estranyava que na Portman no li
contestàs al telèfon, però després va rebre un missatge al whatsapp: -“Hem hagut de
marxar amb certa urgència. Em sap molt de greu, ja t’escriuré”.-
Na Caterina, estranyada, no entenia la reacció de
Natalie Portman sense cap més explicació i, en certa manera, es disgustà una
mica. Però la festa s’obria al sol radiant del matí i després de baixar a veure
les proves des Pla, van pujar fins a l’antiga gelateria de ses Voltes a
degustar un altre bon gelat. Mentre na Gisela comprava dues aludes, na
Caterina, que esperava defora, va rebre un missatge:
“Estimada
Caterina, un imprevist ens ha duit a deixar l’illa. Els companys mànagers han
tingut un contratemps i tenen tota la pell cremada pel sol i pateixen dolor,
molt de dolor. I hem hagut de marxar. Et voldria demanar un favor. Amb les
presses, m’he deixat a l’apartament una carpeta amb un dossier de feina i alguns
projectes que m’havia de repassar. Et pregaria, si no és massa molèstia, m’ho
enviassis a la direcció que tens al final. Els propietaris ja ho saben.
Vull agrair-te
la teua amabilitat, tracte i generositat durant tot el dia d’ahir; per divertir-me
tant i per explicar-me la vostra festa plena de sentit i simbologia, i que jo
he concretat en les avellanes: la buidor i la plenitud, recordes? Treballa en els
estudis, esforça’t per allò que vulguis ser i allò que puguis ser. La teua
formació t’ajudarà a ser millor persona i a trobar la manera d’omplir les
buidors de continguts. Camina cap a la bona direcció i deixa la fama per les
que ja no la podem evitar. Més que la popularitat, cerca la intel·ligència i el
coneixement i ben segur que a través de les emocions, l’equilibri i l’empatia, trobaràs
la felicitat. Ah, i manteniu aquesta festa única ben viva!
Una darrera
cosa: quan m’enviïs la carpeta afegeix-hi una bosseta d’avellanes plenes.
M’encanten, ja ho saps. Les buides ompliu-les de solidaritat i seny per la
Contramurada.
Una besada a tu
i a na Gisela.”
Na Caterina es va quedar callada defora de la
gelateria de ses Voltes, emocionada i agraïda alhora.
-Aquí tens
el gelat, Catarina-, va dir la gironina, mentre veia la tristor de l’amiga. -Què tens?- li preguntà.
- Res, que ara
m’ha escrit na Natalie Portman- respongué la
ciutadellenca.
- I què volia- replicà l’amiga.
La menorquina va deixar fugir la tristor i amb un
somriure eixamplat va respondre a na Gisela: -Res, Gisela, res. Només volia avellanes-.
......
Narració publicada a la Revista de Sant Joan 2018 del Setmanari EL IRIS