'Alens de festa', la respiració del cor i la memòria

Presentació del poemari santjoaner de Guillem Benejam. 

Pati de Can Saura. 4 de juny 2025

 

   Bon fosquet. Gràcies per ser aquí en el preludi dels dies grans. Ja hi tornam a ser! Sant Joan i la poesia.

 

   Gràcies Guillem Benejam per confiar-me la presentació d’aquest nou poemari santjoaner; Alens de Festa, i gràcies, sobretot, per escriure’l i per delectar-nos en una nova lectura sobre allò que ens apassiona tant: la poesia... i Sant Joan.

 

   La festa ciutadellenca dona per a molt. És una evidència. Ho és per tot allò que generen els dies previs i per la creació artística a què inspiren: la música, l’artesania, la pintura, la fotografia, els audiovisuals, la literatura... en són una mostra clara. Ara i aquí parlarem de poesia i del nou poemari de Guillem Benejam. 

 

   M’ha agradat molt llegir els seus nous poemes per diferents raons. Primer de tot, perquè en aquest nou poemari hi ha el record i l’admiració al nostre mestre i mentor: Pere Xerxa–Joan F. López Casasnovas, del qual Guillem Benejam hi encapçala diverses cites de versos seus. Un detall de memòria que ens el fa present i ens el fa recordar amb enyor, estima i agraïment. En segon lloc, perquè a en Guillem ja li ‘tocava’ enllestir un llibret de poemes santjoaners (jo li havia recordat sempre: per quan el teu poemari de Sant Joan?), per una banda perquè li agrada la Festa i per altra, perquè és un poeta que creix en l’art de construir versos i la seua firma a la poètica santjoanera crec que hi havia de ser. I aquí la tenim!

 

   Una altra raó que em satisfà d’aquest aplec és el treball rigorós que hi ha fet. Una feina que l’empeny a donar, des del meu modest punt de vista, una passa molt importat en la seua trajectòria com a escriptor. Perquè hi trobam una poètica molt digna, o sigui, la creació d’un llenguatge i unes formes amb les que pretén impactar el lector (o oient). Per explicar-ho ras i curt, el terme “poètica”, segons el DIEC, tracta sobre “els principis i les regles de la poesia, tant pel que fa a l’essència poètica com a les formes”. El diccionari Alcover-Moll ho defineix de forma més breu: “tècnica de l’obra en vers”.

   Benejam ja ens du, des de fa uns anys, una bella expressió literària, amb un interessant recorregut com a jove escriptor. Ha obtingut el Premi de Narrativa infantil des Mercadal l’any 2023 amb Quiquiriquí i la força del vent; el Premi Vila de Lloseta de poesia amb Calça Morta, l’any 2018; el Premi Illa de Menorca de poesia amb Collita pròpia, i el de Narrativa amb el relat Ara o mai, ambdós l’any 2016, i també guanyà el concurs de Poesia de l’Estampa de la Missa de Caixers per als anys 2015 i 2016. Altrament, ha estat finalista a diversos certàmens literaris i ha participat en moltes presentacions i recitals a Menorca i fora. Per tant la vàlua del nostre autor és ja ben reconeguda. A més, acaba de rebre un nou reconeixement: el Premi Guimersind Gomila de poesia per a joves menors de 35 anys, amb l’obra Al caire de l’abisme.

 

   A més, fa uns dies també ha guanyat el concurs per l’Estampa de la Missa de Caixers, amb una imatge de Sisca Saura, titulat Del Foc i del joc,... un sonet, per acabar de rematar el que deim. Un títol, amb canvi de mots, que ens remet a les tannkas Del Joc i del foc, de Carles Riba: 

 

“Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

soc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba”

 

   Bé, idò, amb aquestes setmanes de premis i publicacions, podem dir que el nostre autor es troba en un any de plenitud creadora, que ratifica la seua qualitat i creixement.

Però en aquesta darrera obra santjoanera, que ens ocupa avui, vull parlar de l’aposta feta en les formes, la tècnica de què parlàvem, que ha experimentat de manera encertada, el que demostra un bon aprenentatge. Saber utilitzar el llenguatge adient i sumar-hi les formes en com expressar el discurs literari és estar en el bon camí i en la solidesa. El poeta viu i experimenta unes sensacions que ha de convertir després en versos. I cit a Joan López sobre aquesta qüestió. Escrivia al seu moment: 

 

“Llavors acollides aquestes sensacions, intervé l’ofici: sotmetre-les al rigor del mot ben triat i fer-ne la composició per art de la mètrica, del ritme, de les formes. Una volta el poeta ha ben après el seu ofici ja tenim l’espontaneïtat controlada, la sinceritat vessada en paraules, igual que la llum del sol s’escola per l’escletxa de la persiana oberta il·luminant l’estudi fosc un migdia d’estiu”. (1)

 

   En aquest poemari hi trobarem la feina expressada en art major: sonets, alexandrins, decasíl·labs, dodecasíl·labs... També tot un reguitzell de creacions d’art menor: heptasíl·labs, hexasíl·labs, pentasíl·labs, en forma de romanços, quartetes, oracions, octaves, haikús, tannkas... també, poemes lliures i blancs (aquells que tenen mètrica però no rimen). El nostre poeta ho ha provat tot i bé. El fet també inclou els dos tipus de rima, assonant i consonant, i juntament amb la seua ja coneguda destresa amb l’idioma, en fa una acurada selecció dels mots ben precisa. A més de mostrar coneixements ens exposa la creació com un joc, que també domina.  Anem, per açò, al poema titulat Focs, una mena de romanç de 42 versos hexasíl·labs. Una mostra:

 

“El jorn ben prest es viu

a glops quan surt el sol.

A flor de pell d’un clam

el cos fa un bot pel toc...”

 

   La curiositat és que tots els versos són compostos per paraules monosíl·labes, amb una rima assonant en els versos parells (pròpia dels romanços); rima feta amb ò oberta: foc, lloc, floc, sol, toc, cos, mos...)

 

   Un exercici de clar domini de la llengua i del vers. L’art de construir versos aplicant, emperò, la bellesa expressiva, com podem comprovar. Estimar la llengua, les paraules. Ofici. Poètica.

 

   El lingüista Roman Jackobson va dir que “la poètica és la funció estètica del llenguatge”. El poeta i crític, Sam Abrams, diu de la poesia que és “la llengua a la màxima potència. No hi ha altre forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems”. No manca, però, qui s’ha mostrat una mica (o molt!) detractor de la funció poètica. No m’hi estendré massa perquè no ens interessa, ara que presentam un poemari. Però citaré només a Josep Pla. No n’era massa (o gens) del gènere poètic. De vell va escriure unes poques poesies que ell mateix va considerar d’irrisòries i insignificants. Només uns versos d’aquests poemes seus maldient la poesia:

 

“La poesia té una cosa empipadora

que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca…”

…

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa
pueril, temerària i grotesca...”

 

   Sobre poesia, Guillem, no facem massa cas a Josep Pla. No era ni músic ni poeta, però sí un grandíssim escriptor en prosa. Per tant, crec, que estam més a prop de les teories de Jackobson i Abrams, perquè aquest Alens de Festa, treballa molt la funció poètica, la bellesa del llenguatge i els recursos literaris.

 

   És més, pens que el nostre autor ho aconsegueix de manera notable. I tant que es pot encabir la vida en un alexandrí, o un sonet, o un romanç o una glosa. I tant que sí! Però es necessita conèixer l’ofici, com qualsevol altre disciplina artística, com qualsevol creativitat. Es necessita conèixer les eines literàries i, sobretot, les de la llengua. I és en aquest ofici en què en Guillem Benejam fa una aposta excel·lent, perquè n’ha adquirit els coneixements, que millorarà encara més, segur, però que ara el fan madurar de forma esplèndida.

 

   En aquest sentit torn a citar el Mestre Joan López sobre aquest tema. Deia en una conferència sobre Literatura a Menorca, ara fa prop de 20 anys:

 

“No es pot fer poesia si no s’estimen i es coneixen en profunditat els recursos de l’idioma: en manejar les paraules, les paraules et fan dir coses també, i es tracta d’establir una sintonia entre allò que tu vols dir i allò que les paraules diuen, la qual cosa implica una operació expressiva i un acte de coneixement”. (2)

 

   Cal estimar la llengua i les seus formes i adquirir-ne els coneixements. Heus aquí l’ofici. I heus aquí el poeta!

 

   El poemari conté 5 parts que titula de forma curiosa: Esferes, Esperes, Espires, Estelles i Estampes. Açò ens ha de dur, a la força, a l’essència, a l’espectacle, a l’esperit i a l’esperança, emprant aquesta seua mateixa al·literació, com a figura retòrica.

 

   A Esferes, amb 11 poemes, hi trobam els llocs, els carrers, els escenaris on transcorren els actes i la vida festiva. A Esperes, amb 10 poemes més, i com diu la paraula, són versos que ens conviden a la vivència prèvia, a l’ànsia, la il·lusió i ganes d’allò que arriba. A Espires, amb 5 creacions, hi percebem el foc, la llum, la màgia, l’encanteri, el joc. A Estelles, amb altres 5 poemes, s’hi reflecteixen els moments més trencadissos, les engrunes d’allò que ha quedat, els bocins que volíem complets, la desfeta, el to elegíac de les pèrdues. I per últim, Estampes, amb 10 poemes, tanca el llibre reflectint la mirada que hi posam a la Festa, allò que veim i ens fa sentir; allò que veim i potser no existeix o no és real; les imatges retingudes, el filtre directe al cor.

 

   El poemari també ens exposa l’amalgama d’una literatura que empra l’alta expressió literària, amb reflexions de saviesa, i l’ús d’un bon nombre de cultismes: Neguentropia, lacònic, solípede (en aquest cas és un cavall), burg, plètora, flàmula... però conjuminant aquest lèxic amb retalls de literatura popular, més bé arrambades al costumari i dites santjoaneres: benhages, saragata, musiques (sic), font de virtut i mare de riqueses, el pou de Son Tica, et faig l’aleta, Tot l’amo, tot!... que són, clar està, paraules i expressions, moltes d’elles, en desús avui en dia, però les trobam en l’herència dels versos de Foc i Fum. I les recordam. Ell, en Guillem, les encabeix molt bé dins els seus poemes per fer-nos sentir la humitat de les arrels en el marc d’una poesia formal i rigorosa.

   Un exercici ben travat d’incloure algunes d’aquestes locucions de caire popular al costat d’un lèxic literari culte, que predomina. En fa, diríem, una encertada ‘hibridació’ de gèneres literaris, com una mena de metaliteratura, amb el resultat que es fa molt agradable de llegir, si més no, per als que coneixem la festa i ens agrada la poesia de la festa. Sens dubte un encert prou curiós. Fins i tot s’inspira en un relat d’Àngel Ruiz i Pablo, de l’obreta El Cor de la terra, per fer-ne un sonet preciós que remet a la literatura de l’escriptor des Castell. O sigui, hi ha una visió on l’autor no oblida qui som, ni d’on venim, però que també projecta a través de la Festa un preciós futur literari, de noves mirades i percepcions. En aquest, però també en altres poemaris que ja hem citat, Guillem Benejam s’ha creat una veu pròpia en la poesia. I el que dic, crec que és molt important.

 

   Són 41 poemes arreplegats com un calidoscopi que contempla una ampla eloqüència, des de tots els racons festius i des de tots els obradors literaris: les metàfores, (“Corsers totèmics s’empinen al cel. / S’eleven mans que sostenen la glòria”); les imatges de llum, de foc, d’espires ( ...”que sigui damunt un cavall fosc / on galopi les hores de la llum clara...”); les formes esfilagarsades en tot de besllums emocionals (“Torna, Festa, com un glop i ensortilla’m el deler”); la passió enjogassada de les vivències (Escriure la festa / és escriure de la vida / totes les mirades), la visió elegíaca (“La Festa fa els alens i cerca on trobar l’aire ... d’un Sant Joan que mai més, vençut, ja no torna”) I tantes i tantes altres que ens il·luminen la lectura.

 

   Bé, en parlaria molt més estona d’aquest aplec santjoaner, però sé que els temps ens empaita i que hi ha més coses de què gaudir avui vespre.

 

   No som qui per a donar consells, però demanaria a en Guillem que mai no deixi d’escriure.

 

   I per acabar ja, una darrera raó sobre aquest poemari, una qüestió manco important, però que em satisfà i que agraesc de forma personal: és el títol del llibre: Alens de Festa. Em va fer saber que era d’un vers meu, que va ser Estampa de la Missa de Caixer l’any 1991, (ha plogut!) que es titula Caragol de Sant Joanet.

 

“...Baf ardent revolta la cantonada,

moribunds sens destí, alens de festa...”

 

   En fa 34 anys d’aquest poema. Jo en tenia 28 i ara tenc els cabell blancs. L’autor tindria un any, si fa no fa. Per açò em satisfà (i fins i tot m’emociona) que ara aquella expressió poètica sigui el títol d’un meravellós poemari santjoaner. 

 

   Gràcies Guillem perquè com dius aquí dins...

 

Quan torna el juny

caragolen els versos

pels carrerons

de la paraula.

 

Que tinguem un bon Sant Joan!

Salut, festa i poesia.

...

Notes: 

(1) Pròleg de Joan F. López Casasnovas a La Paurala callada. Ed Neopàtria 2015.

(2) JFLC. Literatura menorquina. Conferència pronunciada el mes de febrer de 2006

Cançons de Xerxa, de Cris Juanico

L’illa camina amb la pausa normalitzada i deixa anar les aromes més genuïnes de sa terra. És un temps de calma, un temps més nostrat, amb colors hivernals que ens agombolen. L’illa camina cap al final d’any i a pesar de la grisor fredolega que ens du una quietud, a vegades, entristida, tenim vivències enriquidores i lluminoses. Hi ha llums que ens captiven. 

Cançons de Xerxa és una d’aquestes llums. És un treball discogràfic en format de llibre de Cris Juanico, però, alhora, és una producció especial. És una dedicació d’homenatge i estima a un poeta d’arrel, a una persona compromesa amb la cultura, la justícia, la llibertat i la identitat. I tots aquests valors i lluites les va escriure amb una magnificència poètica inqüestionable. El cantant de Ciutadella recull una part dels seus versos i els ha musicat. Una feina feta a consciència i amb gran professionalitat que el poeta i lingüista Joan F. López Casasnovas (Pere Xerxa) es mereix amb escreix. Un disc acurat, ben seleccionat i detalladament treballat que culmina amb un producte poètico-musical de gran volada: sensible, entranyable, sentit, amorós, ajustat a la lletra del Mestre; emotiu, vivificant, enyoradís... Omple un buit que fa justícia al reconeixement del nostre amic i mentor Joan López. I aquest disc em satisfà moltíssim perquè amalgama el sentiment i l’estima a l’homenatjat, però, a més, destil·la una música que brilla. Cris Juanico s’ha fet acompanyar del prestigi artístic d’altres instruments i veus, la qual cosa amplifica la dimensió del propòsit i objectiu. Les veus de Sergi Cleofé, Dolors Boatella, Francesc Pons (Pèl de Gall), Rita Barber, Maria Riudavets i el cor de les Llunes Brunes fan molt més universal el missatge i el contingut. Les deu cançons, totes de poemes d’en Joan, compten amb la base instrumental de la percussió de Moi Pelegrí, el baix de Lluís Gener i la guitarra acústica del cantant principal. A més, hi intervenen també la flauta de Borja Moll, el clarinet de Joan Mesquida i el violí de Blanca Coll que posen prou brillantina i llustre perquè tot lluesqui a la perfecció.

Divendres, primer de desembre, es va presentar aquest disc-llibre a la llibreria VaDllibres. He d’agrair a Cris i Dolors que m’hi convidassin a parlar de la poesia de Joan López Casasnovas, juntament amb Pere Gomila i Xec Florit Nin; alhora que l’autor explicà com es va gestar aquesta preciosa producció musical. Parlar del Mestre és sempre, per a mi, un enorme plaer. Personalment, no tindré prou vida per agrair a Joan López tot el que m’ha aportat i tot el que m’ha mostrat. L’enyoraré sempre. És un deure vitalici. Converses, consultes, aprenentatges... Són tants moments!. 

L’endemà, dissabte, al Casino Nou, les Cançons de Xerxa van pujat a l’escenari per fer-se vida i ser compartides per tothom. Va ser un vespre inoblidable, ple d’alegria i enyor, però també amb el gust del gaudir de tant talent artístic. Les lletres del nostre poeta van volar amb tanta sensibilitat vocal i musical que esdevingueren una bombolla iridescent que va encendre la nit hivernal de desembre. Una llum s’alçà resplendent com una conjuminació de goig i melangia; de gaubança i record.

 

És aquest un treball edificat amb molta estimació i qualitat; construït per a la memòria de qui fou mestre i amic. I aquest fet em corprèn. Ben segur que en escoltar-lo veureu una llum que brilla amb força. És la bellesa del so i la paraula que han unit cantant i poeta: “...balla la llum al cossiol, uns ulls es miren com balla...”, talment va escriure, ja fa anys, el nostre Pere Xerxa.

 

Avui, tot és plenitud i agraïment. Gràcies Cris Juanico per retre-li memòria i produir aquest bell record fet de música sentida. Guardar i difondre el seu llegat és un deure per als qui li vam tenir tot l’esguard del món.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

3 de desembre 2023

El cavaller poeta

Pròleg i presentació(*) del poemari Regalims, de Toni Moll

No fa falta dir que la festa de Sant Joan a Ciutadella conté totes les dimensions humanes. La frase pot semblar grandiloqüent. Sí, pot ser. Però és el que té, perquè al seu voltant s’hi expressen tot tipus de manifestacions vitals. Necessitam la festa per expressar-nos, per reivindicar-nos, per retrobar-nos en els escenaris de la vida, del gaudi, dels sentiments, de les emocions... Tots els pobles o comunitats tenen llur festa de referència que els identifica i els reafirma.

A Ciutadella, si més no, la festa té aquestes connotacions i representa tota una revolta social perquè és el temps i l’espai de dir-nos. I l’aportació individual malda de trobar el revogi adient per assumir una mateixa direcció col·lectiva, un destí compartit en la pertinença. Però també du la sacsejada intrínseca, la més personal, la més íntima; aquella reservada a l’ànima pròpia, la que la fa tremolar; la que guarda totes les vivències, els aprenentatges i l’estima. És com la festa de l’amor, la reivindicació, la solidaritat i la memòria. 

 

I dins aquesta experiència íntima hi coven les creacions, les sensacions que volem dedicar a tot allò que sentim i que batega al nostre interior. La festa nostrada ha fet córrer pàgines i pàgines de literatura santjoanera, però, i no debades, la poesia esdevé el llenguatge del cor, l’expressió escrita que ens porta a pouar en el més profund del nostre ésser. Així de clar ho expressa Sam Abrams:

 

“La poesia és la llengua a la màxima potència. No hi ha altra forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems. (...) Sigui quina sigui la lectura i la realitat que faci, la poesia sempre s’esforça per anar més enllà”.

 

És el cas concret que ens ocupa, ara i aquí, amb aquest nou poemari santjoaner que teniu a les mans. Perquè la poesia humanitza, ens humanitza.

 

Antoni Moll Marquès (Ciutadella 1963. L’amo de la Marcona) s’ha atrevit a posar sobre paper les seues emocions i experiències a través dels versos. Des dels seus anys de formació les lletres l’han acompanyat; tanmateix, fa molts anys que va optar per la pagesia, les seues formes i l’estil de vida al camp. I fa temps que escriu poemes. Ho fa perquè li agrada i ho fa des de la calma intermitent que el temps li atorga, com un degoteig intemporal. I heus aquí el títol del llibre, Regalims, en què ha volgut batejar aquest bell conjunt de poemes. A l’autor, per tant, li regalimen les vivències; les vessa, i ja tenim, idò, l’esperit santjoaner que degota i es deixa anar. Regalim, que es verbalitza en regalimar, té a veure amb regalar (= del francès Régaler: obsequiar, donar generosament) que prové, en el significat que ens ocupa, del llatí recalare (=deixar caure, deixar anar, córrer un líquid cap avall). I què és allò que regalima -o regala- aquest cavaller poeta? Suor, llàgrimes, emocions, alegries, experiències, sensacions... La vida sentida, la vida que raja. Així idò, un encert el títol.

 

Per altra banda, crec que deu ser el primer cavaller poeta de la història de la festa de Sant Joan. I aquest fet no deixa de ser curiós. Acostumats a què la lírica o prosa que glosa les mil cares de la festa solen venir de la mà de lletraferits, escriptors, professors o amants dels versos -o sigui, del món, diguem-ne, menestral o liberal-, ara serà un pagès, un cavaller, que ens ofereix la seua poesia festiva. Aquesta novetat és interessant, si més no perquè democratitza la poesia.

Quan en Toni Moll em va demanar de fer una ullada a un feix de poemes, escrits des del temps dilatat, a més d’alegrar-me, vaig sentir la curiositat en com poetitzaria la festa un membre de la qualcada. Ens ha de descobrir, òbviament, una nova percepció, una nova dimensió poètica que altres només hem interpretat a peu de carrer. I així és. El llibret que començareu serva les vivències d’un cavaller que, amb capell de teula, frac i fuet de verga, ha trescats tots els rituals festius. I molts d’aquests moments han esdevingut poemes. I com deu ser la poesia muntat en un cavall per Sant Joan? Idò és d’una gratificant lectura, perquè el lector o lectora se sabrà cavaller quan els llegesqui. O fins i tot entendrà l’empatia amb el seu cavall quan aquest li parla amb actitud sol·lícita: “Esglaiaré els ulls / i atent envestiré / per a fer-te pas. // Enlairaré el cos / potent i noble / per al gaudi d’un poble, / que em sap capaç. // I et seré lleial...  Ens fixarem, idò, que el seu corser (que vol dir cavall en la poesia. També en la literatura medieval corser s’atribueix a un cavall armat per a justes o tornejos), esdevé, així, un cavall poètic, humanitzat. Serà d’aquesta manera que Antoni Moll i el seu ‘company’ quadrúpede creen un binomi cabdal: cavall i cavaller conformen la figura mitològica d’un centaure. Són un per l’altre, fidels; viuen junts cada moment. Són un.

 

Però no es clou aquí la poesia del nostre genet. El cavaller-autor voreja tots els entorns de la festa, els observa i els defineix. I pressent, durant els dies previs, un guspireig que ve de lluny. I somia: Festeig encara un culte / que neix dins un bressol... Serà la immanència -citant l’estimat Miquel Anglada-, allò que portam a dintre i que viu en nosaltres, irremeiablement; i... arribes / entre tanques obertes / de rostoll daurat... De la pols del batre a l’era / de la suor a les gavelles... perquè el poeta fa notar la condició pagesa i entre el bladar de la Marcona ansieja la cita solsticial. I glateix l’espera...

 

Altrament, el preàmbul vol ser la premonició de l’esdevenir, perquè l’ànsia és un desig que es congria, talment un caliu guarda el foc que esdevindrà flamarada. I esclata: Renilli el déu i que troni, / la qualcada ja ha sortit... És l’eguinar del déu-equí que ens crida a festa; l’estridència del seguici cavalleresc que ja arreplega. Altra vegada la potència lírica del cavall elevat a deïtat. Són versos plens de força, regalims d’imatges que ens porten a la màgia que ens regala la festa i que l’autor sua des de l’ànima a través la ploma poètica. I ja hi som! Llavors, el pagès-escriptor ens diu que La festa és nada, / gaudeix a la fi / el so que establí / el fabioler... I com em fan regalimar, aquest versos, l’enyorança al nostre estimat Joan López Casasnovas: És l’hora en punt, un fabiol / refila notes daurades. (...) La folla festa ja és nada... (Pere Xerxa, Galops i glops. 1980).

 

Antoni Moll recorre els espais que li corresponen com a cavaller de la qualcada i en crea estampes bellíssimes. Evoca l’espiritualitat, els mites i creences: del llibre de les Set Sivelles / s’ha farcit el cavaller... Ai... el llibre de les Set Sivelles! que res escriu i tot ho guarda; on hi rauen els enigmes més antics de Sant Joan i que, tanmateix, ningú mai no ha llegit. És la taumatúrgia, l’encanteri inherent, l’imaginari cultural que tenyeix la celebració.

 

Trobarem també la festa de la memòria perquè necessitam revifar l’estima als que han marxat: Plora amb llàgrimes d’enyor / per la inevitable absència... per l’eterna companyia... El nostre autor tomba, aleshores, cap a l’empatia per l’Anyell elegit que ha d’esforçar-se unes hores per acomplir rituals marcats. I el plany amb esguard de poeta: Vol i no pot, pobret, / saber el que li passa / perquè l’han posat solet / lluny de la seua raça... 

 

En els actes més reposats i allunyats de la disbauxa Antoni Moll troba la reflexió més profunda, camí cap al palau, on es rebel·la contra antics feudalismes i on el pagès es reivindica amb veu àtica. És al poema Canya verda de Beguda. Aquesta canya com a estendard, com a símbol de dignitat, amb la verdor de l’esperança i amb l’orgull pagès: Canya verda de Beguda / mai no em veuràs sotmès. / Podràs veure’m pagès pobre / però mai pobre pagès... reblaneix la trista usura / de qui em vol al jaç del bou... I ens adverteix que cal aixecar-se sempre tot i que som... d’un poble tant condret / que commemora les derrotes... Alhora, a l’ombra fresca de la Catedral, a recer de la Missa de Caixers, el nostre autor treu el geni de la justícia i demana comprensió per a l’estament del camp, per al sector agrari: no vull peanyes de bronze / que enalteixin ma follia, / però tampoc restar a l’ombra per dos dies d’empatia... Són versos colpidors que clamen al cel. Una esmena que ens proposa estimar la terra, però també la seua gent. És indestriable. No em vegeu del camp mesquí / ni figurant de la Diada. / Som custodi d’un paisatge que ens abraça, i me l’estim... El camp “ens abraça...” a tots! És el nostre territori i els pagesos són també la nostra gent: germans de culte, de festa i de dignitat.

 

La festa d’Antoni Moll, igualment, juga amb l’amor com a nexe vital. I és sa Estimada la força i el coratge: La breu besada de la partida / m’obre les ales de serenor... I ja som as Pla, on la glòria del cavaller poeta entra per la punta de l’asta i ...on el bes dels metalls / faran el ripunt a la festa... (“El bes dels metalls...”, quina bellíssima metàfora!!) I, de tornada, amb l’asta baixada i dins l’onatge de la multitud, torna el batec amorós: mai prou culleres seran guanyades / per professar-te el que t’estim... Sap el que diu i sap el que escriu perquè l’encert de l’ensortilla li ha somrigut en tres ocasions. L’èxtasi fet amor!

 

Teniu a les mans, per tant, un poemari fulgent com el matí del dia gran, com la nit única que guspireja arreu; que beu d’una essència de llargues arrels, que perviu al cor del cavaller i de molts altres santjoaners. Uns versos que, dit en el sentit més literari, són d’una lectura amable i senzilla però no exempts d’un format poètic digne i precís. Al marge dels recursos expressius que s’han apuntat més amunt, el nostre cavaller poeta posa un vernís brillant a la festa, però també, i sobretot, a la poesia festiva, que dignifica i honora amb bona nota.

 

Així, idò, vos convid a entrar en aquests carrerons santjoaners, farcits d’imatges vivificants, per percebre els Regalims d’una festa que sempre brolla de nou i sempre regala vida. Per tant,

 

...anem a cercar la bandera

i que la porti el caixer fadrí...

 

 

Bep Joan Casasnovas

Març de 2023

...

* Presentat a la llibreria VaDllibres el 2 de juny de 2023

El poeta filantrop, entre la pols i la vida

A Joan F. López Casasnovas. En el record.

 

El temps passa irremeiablement i els dies esdevenen núvols blancs o grisos que ens ho recorden. A vegades voldríem aturar el temps per arrebossar-nos en els espais magnànims que ens fan viure en plenitud, “tanmateix, no l’aturarem, al temps”, deies, Joan, en parlar de l’enyorança en la poesia santjoanera. Perquè és en les hores festives que hi trobam recer. També has versificat que “...a estones sembla que la vida no val més que una avellana buida”. Ho sembla, sí, però sé que no es així. Sé que les estones compartides es faran una llum que em seguirà il·luminant dreceres i que el teu mestratge seguirà amb mi “immortal si ho és l’ànima”.  Són versos teus que van i venen pels meus carrerons de festa, com un lament, com un tempus fugit sols capaç de viure dins el record, però alhora en la memòria viva que revifa el temps plaent.

Al caragol de Santa Clara. Dia de Sant Joan matí

 

Encara no tenies els 18 anys quan vas escriure Galops i glops (o molts dels seus poemes. Publicat l'any 1980 i en segona edició 1991), un poemari santjoaner que cal tenir com a referència i que posseeix una força lumínica que deixondeix consciències; amb una poderosa aposta literària que eleva la vida del poble a un estat primicer; a una poètica valenta que fixa realitats i desfà tuteles usurpades a la història comunitària. Alhora, emperò, s’amara de tendresa, d’enyorança, de precs, de cançons, d’amor... Un aplec que enalteix el sentiment col·lectiu. Un poemari que demana una relectura any rere any o, si més no, reviure els versos més sincers i més colpidors: “Conec encara un poble d’un passat quasi mític / gelós d’un vell tresor...”, “...el caduf més pròdig enceta amb la festa més alta”, “...balla la llum al cossiol, / uns ulls es miren com balla...”, “Festa: / no endevinaré la teua durada; / sé que vius dins mi, immortal, si ho és l’ànima...”. I tants i tants versos plens d’imatges suggeridores que ens ajuden a trobar noves dimensions, noves mirades. No debades, uns quants poemes d’aquest llibret han estat musicats: Solstici, Mirall, Àncora/arrels..., el darrer esdevingut un himne irrenunciable durant els dies previs. 
 
La teua producció poètica és enorme, la majoria inèdita. Amb tot, són cinc els llibrets de poesia que has publicat (Tríptic del vell marí -1974-, Galops i glops -1980 i 1991-, Tiranya al vespre -1982-, De sol a sol -1999- i Caragols dels jorns -2014-). I no deixa de ser curiós (o potser no!) que dos d’ells siguin sobre la festa de Sant Joan. D’un (Galops i glops) a l’altre (Caragols dels jorns) hi ha 34 anys de distància: la mirada neta de la joventut i la maduresa feta saviesa i coneixement. Tanmateix, d’igual bellesa, amb la mateixa advocació, amb la mateixa estima i amb tota l’admiració que per a tu et mereixia la festa. Altrament, són moltíssims els poemes santjoaners espargits per publicacions i revistes. N’hi ha a betzef! I, com no, -faltaria més!- també vas tenir la teua estampa de la Missa de Caixers l’any 1980 amb el títol de Caragol des Born: “Graviten cap amunt crineres de cavalls, cavallers, gernació, / arcàngels santjoaners d’amples ales...”
 
Va ser l’arribada dels Caragols dels jorns (2014) una renovació benvolguda amb un repertori que recull altre cop totes les emocions que tu bé sabies furgar dins cada racó festiu. I 34 anys després les cordes de l’ànima et seguien sent sensibles. I no cal recordar la potència que vas insuflar a cada creació lírica, on reflecties la franca mirada a la festa nostrada i que magnificaves amb el cor enardit: “Alts Caixers de Sant Joan, cavallers d’una Croada… Per carrerons laberíntics / la sang bull / la joia passa…. A l’estrep de la nit / la lluna canta…” Amb cert to èpic sublimaves l’esclat efímer de les experiències; vessaves la immanència, allò que vivia amb tu. Des de la versió encesa (la sang bull) al gaudi callat i melós d’una contemplació màgica on la lluna canta a l’estrep de la nit. Quina bellesa!

Caragol de Santa Clara

I és que tu, Joan, sempre t’has mostrat santjoaner. Ho sé. De forma discreta, sense aldarulls ni bauxes desbocades. La teua passió per la festa del poble era des de l’observança atenta i humana; compartida des del vessant més filantròpic, perquè estimaves la celebració i vas estimar la seua gent, la gent del teu poble. I és així com ho expliques als teus poemes; des de la pau i l’amor, però no exempt d’embridar el teu corser poètic contra les injustícies. 
I és aquesta una altra característica de la teua personalitat que mai no vas voler evitar: la de vindicar la dignitat, la fraternitat i la llibertat de la teua gent. I heus aquí un Poeta del poble! És així com també es va conèixer a Miguel Hernández, el poeta alacantí de la generació del 27, perquè, com tu, Joan, sempre lluitava contra els opressors; apostava pels més desvalguts, pels més reprimits; pels jornalers de la terra: “No los levantó la nada, / ni el dinero, ni el señor, / sino la tierra callada, / el trabajo y el sudor”. I tu també, sempre, vas expressar en els teus versos l’empatia amb els pagesos que van patir la tirania dels poderosos: “Lligats per sempre a uns conreus escassíssims / en el pedreny secular (...) s’ha anat fent la història que han après. / Amb roja sang, analfabets, la van escriure / ells, a qui els fou negada la lletra, / i amb rella de foc se’ls va llaurar la pell”. Sempre amb la teua ploma -i també sense- al costat dels qui els van furtar la dignitat.

 

La teua humanitat també va contenir els records en versos de les teues amistats més properes que, com tu fa poc, també van marxar massa prest al Santjoan del més enllà. Les dedicatòries les vas fer glops de vida: a la memòria d’en Manu Casasnovas, amic de lluites i d’estudis que va traspassar molt jove, li vas escriure “Feim una festa tant viva / com les més vives que hi ha...”. Al teu amic cordial i advocat, Josep Gelabert Novella, amb una prosa poètica titulada “El verd, la vida”: “Et veig, amic, en l’arena que s’escampa (...) La mort no ens ho ha pres tot, perquè retornes...”. També a l’entranyable i rialler Bep Moll, qui fou Caixer Casat el bienni 1970-71: “Vau fugir al llarg des Pla / ignorant que hi ha un món / en què no calen plors”; o també, fins i tot, vas captar el sentiment d’un cavaller antic i popular que des de les arcades de l’Hospital contemplava la qualcada en la que no va poder participar aquell any. Poc després partia cap al Santjoan etern. És el poema El darrer record: “Però l’hora ha arribat i té la brida llesta: / empinarà el cavall i arronsarà la Mort”.
Vam trescar junts alguns moments de la festa, entre galops, glops i caragols adiats. Ens hem trobat as Born, as Pla, a ses Voltes, a Santa Clara... entre els cavalls enardits, entre la bulla que emana la ciutat solsticial i levítica, on volíem aturar el temps, però “tanmateix, no l’aturarem, al temps”. No obstant açò, la màgia de Sant Joan farà possibles els nostres desitjos “...i embridarem el destí que ens ve a la caça. / I ens voldrem nets i lliures per enganar la mort sortint de data”. Enganarem la mort, sí, sortint de la realitat mundana i ens trobarem en l’encanteri dels miratges. Perquè la poesia, com la festa, ho fa tot possible:
 
Quin just consol hauré si la foscor
s’ha endut la llum que m’ha donat la força
per solcar tot de versos l’horitzó?
A la deriva vaig sense rems ni orsa,
ni arjau ni vela que en cala m’ancori.
Som un cec nauta per a qualsevol far.
L’obscuritat no vull que ara em devori.
Vine, Joan, amb cançons de terra i mar
i enxarxarem els mots amb bona lletra.
Porta llapis, paper i el teu mestratge
perquè la llum festiva ha de permetre
el teu retorn amb galop de coratge!
 
Els qui teniu la blanca ànima honesta
sou immortals cavallers de la festa.
 
Et veuré, idò, amic, entre la pols i la vida que el desig reclama quan la diada ens cridi i ens convoqui. Vine, Joan; abraona l’arjau del teu llaüt -barca i pàtria- i amarra’l al vell port de la Ciutat de Perella, que t’hi esperam amb la Qualcada. Torna, vell mariner, per les rutes blaves de la Mediterrània, que et retrunyi un tambor damunt les ones i et soni un fabiol dins l’estelada.
 
Bep Joan Casasnovas
...
Article de la revista especial de Sant Joan 2023 del Setmanari El Iris. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sons bruts, la reacció que demana el cos

Presentació del llibre Premi Carles Riba 2018 de poesia

Fer un llibre de poemes al llarg de 15 anys fa pensar que és un llibre treballat, però també és l’expressió de les experiències viscudes al llarg del temps. És el temps en què l’autor, Carles Rebassa, va tardar per enllestir el poemari Sons bruts (Premi Carles Riba de Poesia 2018). Jo que no en som massa de presentar llibres, senzillament perquè pens que em falta molt de bagatge crític i coneixement per esfilagarsar la literatura que fan els altres -i més de poetes sòlids com és Carles Rebassa-, m’he atrevit, a petició de l’autor. Perquè el conec i perquè l’acceptació de l’encàrrec m’obliga a llegir el seu poemari, i açò m’agrada; i perquè em posa el deure de dir coses sobre allò que he llegit. I també perquè llegir fa escriure i tot plegat fa literatura, que és la nostra bereneta diària. Per tant, també aquesta vegada, aquesta presentació, ha estat un punxó, un estímul per a mi.

Vaig conèixer en Carles a Formentera, a una trobada de poetes organitzada per l’Obra Cultural de Formentera. Allà ja vaig percebre la força poètica d’aquest mallorquí de Palma establert ara a Barcelona. A la pitiüsa menor vaig entendre que ell ho vol dir tot a través de la poesia. I ho fa, i ho escriu molt bé. Amb la irreverència, si cal, de tot allò que vol dir; amb el coratge sonor de tot allò que vol denunciar; de tot allò  que sent en l’amor i el desamor...

Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Diu que ha escrit el llibre en 15 anys. Va començar als 25 i l’acabà als 40. Durant tot aquest temps hi ha l’aprenentatge i un trànsit cap a la maduresa, que té ben consolidada. Tanmateix, pens que aquest poemari de Sons bruts no ha madurat, va néixer madur. Perquè jo no he sabut destriar quins sonets va escriure als 26, 27 o 28 anys, dels que ha escrit als 38, 39... M’han semblat tots molt madurs. Per tant, els 15 anys de treball són l’espai on hi ha acumulades les vivències per poder dir i explicar, però no és l’evolució del coneixement de l’art poètica, perquè aquesta, ja es veu, la té assimilada de ben jove.

Sé que Carles Rebassa és tot ell poesia. És poesia intel·lectual, de literat assaonat, però tot ell és també poesia de carn. I així ho manifesta en aquest llibret, en què considera que és el cos que escriu poesia, el que vessa literatura, el que troba en la quotidianitat i en la mirada diària de la vida els ornaments per a dir la vida en clau poètica. Allò habitual, normal, ell ho transmet en art poètica. A allò que no li donam importància per senzill o previsible, ell ho fa novetat amb el filtre de la poesia. 

Oscar Wilde deia que hi ha dues normes per escriure: tenir cosa a dir, i dir-ho. Bé idò, el nostre poeta, té molt a dir, i ho diu. I ho expressa en tot el que viu: les vivències, les mirades, els gestos, les interpretacions. En fa de l’experiència de la vida un plec poètic. En tots els sentits. Veu l’amor, la injustícia, els abusos socials i polítics, les crueltats... Veu la mort, sent el dolor, manifesta la solidaritat... I açò el converteix en un informador que filtra les emocions viscudes a través de la seua art literària. Per açò és pulcre envers l’amor, perquè estima amb tot el cos; però rebel contra la malvestat perquè no l’admet; és molt sensible envers el dolor, perquè crema i fa mal... I totes aquestes emocions li remouen l’interior i per tant li sacsegen el cos, que és el que acaba escrivint. Com ell mateix afirma, “un llibre l’obre i el tanca el cos i la poesia el destil·la”. “Els llibres –diu- s’acaben per voluntat expressa del cos”.

 Tanmateix, entenc que la seua poesia és un manifest d’amor en tot el seu conjunt. Perquè el que persegueix és estimar i ser estimat, en tot el seu ventall d’interpretacions. Les indignacions que hi trobareu en la seua literatura són provocades per l’amor; les seves irreverències són fruit de les injustícies socials i les repressions contra la llibertat; el dolor és l’absència de l’estima que li crema per dintre i per açò el cos li crea reaccions que ha d’apaivagar a través de l’escriptura. I el cos ho sap i ho expressa.

 Dijous 1 d'agost, a la llibreria @Vadllibres, de Ciutadella

Escriure contra la despersonalització, la desesperació i la destrucció de l’interior. I cercar una sortida. Al final del llibre en Carles ho explica, jo ho resumesc:

Picasso pintava per no tirar-se per una finestra, com deia Blai Bonet. Àngel Terrón, un altre gran poeta, n’és també d’escriure per foragitar els mals que el paralitzen. Rebassa també ha agafat el fil d’aquesta necessitat i diu que escriu per no envestir-se per les parets i per sanar els mals. Sònia Moll, escriptora i poeta, en va fer una definició semblant arran d’un història que va contar del seu pare, Antoni Moll Camps. Davant un fet, una inquietut o neguit, , Sònia Moll deia que “el Problema no és la ràbia que et pugui causar un fet, sinó què decideixes fer amb la ràbia”... Bé, en aquest cas seria escriure.

Davant una calrada, una indignació, un dolor compungit insofrible, escriure és una teràpia i a més un llibre que haurà acabat el cos.

Llibre, aquí, el podríem fer sinònim de caminar. I qui regeix l’activitat és el cos. Escriure un llibre és també una manera de buidar-se, per no tirar-se per la finestra, o per no estavellar-se per les parets de casa. I és com el caminar. Escrius fins que el cos diu que s’ha acabat, perquè camines fins que el cos diu prou.

Sons brutsés un llibre brutal. Perquè tot allò que el poeta sent, veu i experimenta ho destil·la amb una literatura acurada, sòlida, pulcre, completa... Carles Rebassa mostra un bon domini de la llengua literària i açò per al lector és un complement de gratitud. Perquè una cosa és llegir un text qualsevol (informatiu o divulgatiu, per exemple) i una altra cosa és que una notícia o un fet sigui explicat a través del filtre poètic, per açò, Són bruts és una història, o vàries, feta en poesia, que pretén arribar al lector d’una altra manera, aquella que també ha de satisfer el cos del lector.

Un altre fet curiós d’aquest Premi Carles Riba 2018 és que és un llibre fet només de sonets, 68. Ben curiós en el temps que corren que s’opti per una estructura de rima i mètrica en el format clàssic per excel·lència, que és el sonet. Jo que som sonetista, ho agraesc molt. Tanmateix, Rebassa fa els sonets sortint del model de dos quartets i dos tercets i agrupa els versos en vuit i sis estrofes. No hi fa res, segueix sent un sonet, perquè clava la rima i la mètrica, i per tant s’aguanta perfectament. Aquest fet, sembla, que ve influenciat pel mestre Terrón que parla del sonet com una “forma tancada” i no en la seua distribució dels versos.

Tanmateix, com ho va explicar fa temps Salvador Oliva, la mètrica i la rima no signifiquen res en un poema, si el que està escrit no és un poema, o sigui, no diu res, no transmet, no arriba al cos del lector. Cosa semblant ha escrit també Xavier Serrahima darrerament sobre Sons bruts, respecte al contingut poètic i estructura emprada. El contingut el fa, el continent l’engalana. Aquest llibret du una excelsa poesia i una brillant essència poètica. Però a més, l’autor ha tingut el gust d’encaixar-lo en una estructura tècnica, que des del meu punt de vista li confereix moltíssim de mèrit. És, per tant, i des de la meua modesta opinió, poesia en majúscules. És dels poemaris que més he gaudit darrerament, perquè és saludable, clar, fet des de l’interior, amb el cos i l’ànima i amb un coneixement i domini literaris inqüestionables, -no debades obté un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, el Carles Riba-. És, idò, literatura de marca.

Per dir-ho clar i planer, Sons bruts, és un llibre brutal, poèticament parlant. Si el llegiu notareu que el cos vos reacciona.

Ciutadella, 1 d’agost de 2019.