El cavaller poeta

Pròleg i presentació(*) del poemari Regalims, de Toni Moll

No fa falta dir que la festa de Sant Joan a Ciutadella conté totes les dimensions humanes. La frase pot semblar grandiloqüent. Sí, pot ser. Però és el que té, perquè al seu voltant s’hi expressen tot tipus de manifestacions vitals. Necessitam la festa per expressar-nos, per reivindicar-nos, per retrobar-nos en els escenaris de la vida, del gaudi, dels sentiments, de les emocions... Tots els pobles o comunitats tenen llur festa de referència que els identifica i els reafirma.

A Ciutadella, si més no, la festa té aquestes connotacions i representa tota una revolta social perquè és el temps i l’espai de dir-nos. I l’aportació individual malda de trobar el revogi adient per assumir una mateixa direcció col·lectiva, un destí compartit en la pertinença. Però també du la sacsejada intrínseca, la més personal, la més íntima; aquella reservada a l’ànima pròpia, la que la fa tremolar; la que guarda totes les vivències, els aprenentatges i l’estima. És com la festa de l’amor, la reivindicació, la solidaritat i la memòria. 

 

I dins aquesta experiència íntima hi coven les creacions, les sensacions que volem dedicar a tot allò que sentim i que batega al nostre interior. La festa nostrada ha fet córrer pàgines i pàgines de literatura santjoanera, però, i no debades, la poesia esdevé el llenguatge del cor, l’expressió escrita que ens porta a pouar en el més profund del nostre ésser. Així de clar ho expressa Sam Abrams:

 

“La poesia és la llengua a la màxima potència. No hi ha altra forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems. (...) Sigui quina sigui la lectura i la realitat que faci, la poesia sempre s’esforça per anar més enllà”.

 

És el cas concret que ens ocupa, ara i aquí, amb aquest nou poemari santjoaner que teniu a les mans. Perquè la poesia humanitza, ens humanitza.

 

Antoni Moll Marquès (Ciutadella 1963. L’amo de la Marcona) s’ha atrevit a posar sobre paper les seues emocions i experiències a través dels versos. Des dels seus anys de formació les lletres l’han acompanyat; tanmateix, fa molts anys que va optar per la pagesia, les seues formes i l’estil de vida al camp. I fa temps que escriu poemes. Ho fa perquè li agrada i ho fa des de la calma intermitent que el temps li atorga, com un degoteig intemporal. I heus aquí el títol del llibre, Regalims, en què ha volgut batejar aquest bell conjunt de poemes. A l’autor, per tant, li regalimen les vivències; les vessa, i ja tenim, idò, l’esperit santjoaner que degota i es deixa anar. Regalim, que es verbalitza en regalimar, té a veure amb regalar (= del francès Régaler: obsequiar, donar generosament) que prové, en el significat que ens ocupa, del llatí recalare (=deixar caure, deixar anar, córrer un líquid cap avall). I què és allò que regalima -o regala- aquest cavaller poeta? Suor, llàgrimes, emocions, alegries, experiències, sensacions... La vida sentida, la vida que raja. Així idò, un encert el títol.

 

Per altra banda, crec que deu ser el primer cavaller poeta de la història de la festa de Sant Joan. I aquest fet no deixa de ser curiós. Acostumats a què la lírica o prosa que glosa les mil cares de la festa solen venir de la mà de lletraferits, escriptors, professors o amants dels versos -o sigui, del món, diguem-ne, menestral o liberal-, ara serà un pagès, un cavaller, que ens ofereix la seua poesia festiva. Aquesta novetat és interessant, si més no perquè democratitza la poesia.

Quan en Toni Moll em va demanar de fer una ullada a un feix de poemes, escrits des del temps dilatat, a més d’alegrar-me, vaig sentir la curiositat en com poetitzaria la festa un membre de la qualcada. Ens ha de descobrir, òbviament, una nova percepció, una nova dimensió poètica que altres només hem interpretat a peu de carrer. I així és. El llibret que començareu serva les vivències d’un cavaller que, amb capell de teula, frac i fuet de verga, ha trescats tots els rituals festius. I molts d’aquests moments han esdevingut poemes. I com deu ser la poesia muntat en un cavall per Sant Joan? Idò és d’una gratificant lectura, perquè el lector o lectora se sabrà cavaller quan els llegesqui. O fins i tot entendrà l’empatia amb el seu cavall quan aquest li parla amb actitud sol·lícita: “Esglaiaré els ulls / i atent envestiré / per a fer-te pas. // Enlairaré el cos / potent i noble / per al gaudi d’un poble, / que em sap capaç. // I et seré lleial...  Ens fixarem, idò, que el seu corser (que vol dir cavall en la poesia. També en la literatura medieval corser s’atribueix a un cavall armat per a justes o tornejos), esdevé, així, un cavall poètic, humanitzat. Serà d’aquesta manera que Antoni Moll i el seu ‘company’ quadrúpede creen un binomi cabdal: cavall i cavaller conformen la figura mitològica d’un centaure. Són un per l’altre, fidels; viuen junts cada moment. Són un.

 

Però no es clou aquí la poesia del nostre genet. El cavaller-autor voreja tots els entorns de la festa, els observa i els defineix. I pressent, durant els dies previs, un guspireig que ve de lluny. I somia: Festeig encara un culte / que neix dins un bressol... Serà la immanència -citant l’estimat Miquel Anglada-, allò que portam a dintre i que viu en nosaltres, irremeiablement; i... arribes / entre tanques obertes / de rostoll daurat... De la pols del batre a l’era / de la suor a les gavelles... perquè el poeta fa notar la condició pagesa i entre el bladar de la Marcona ansieja la cita solsticial. I glateix l’espera...

 

Altrament, el preàmbul vol ser la premonició de l’esdevenir, perquè l’ànsia és un desig que es congria, talment un caliu guarda el foc que esdevindrà flamarada. I esclata: Renilli el déu i que troni, / la qualcada ja ha sortit... És l’eguinar del déu-equí que ens crida a festa; l’estridència del seguici cavalleresc que ja arreplega. Altra vegada la potència lírica del cavall elevat a deïtat. Són versos plens de força, regalims d’imatges que ens porten a la màgia que ens regala la festa i que l’autor sua des de l’ànima a través la ploma poètica. I ja hi som! Llavors, el pagès-escriptor ens diu que La festa és nada, / gaudeix a la fi / el so que establí / el fabioler... I com em fan regalimar, aquest versos, l’enyorança al nostre estimat Joan López Casasnovas: És l’hora en punt, un fabiol / refila notes daurades. (...) La folla festa ja és nada... (Pere Xerxa, Galops i glops. 1980).

 

Antoni Moll recorre els espais que li corresponen com a cavaller de la qualcada i en crea estampes bellíssimes. Evoca l’espiritualitat, els mites i creences: del llibre de les Set Sivelles / s’ha farcit el cavaller... Ai... el llibre de les Set Sivelles! que res escriu i tot ho guarda; on hi rauen els enigmes més antics de Sant Joan i que, tanmateix, ningú mai no ha llegit. És la taumatúrgia, l’encanteri inherent, l’imaginari cultural que tenyeix la celebració.

 

Trobarem també la festa de la memòria perquè necessitam revifar l’estima als que han marxat: Plora amb llàgrimes d’enyor / per la inevitable absència... per l’eterna companyia... El nostre autor tomba, aleshores, cap a l’empatia per l’Anyell elegit que ha d’esforçar-se unes hores per acomplir rituals marcats. I el plany amb esguard de poeta: Vol i no pot, pobret, / saber el que li passa / perquè l’han posat solet / lluny de la seua raça... 

 

En els actes més reposats i allunyats de la disbauxa Antoni Moll troba la reflexió més profunda, camí cap al palau, on es rebel·la contra antics feudalismes i on el pagès es reivindica amb veu àtica. És al poema Canya verda de Beguda. Aquesta canya com a estendard, com a símbol de dignitat, amb la verdor de l’esperança i amb l’orgull pagès: Canya verda de Beguda / mai no em veuràs sotmès. / Podràs veure’m pagès pobre / però mai pobre pagès... reblaneix la trista usura / de qui em vol al jaç del bou... I ens adverteix que cal aixecar-se sempre tot i que som... d’un poble tant condret / que commemora les derrotes... Alhora, a l’ombra fresca de la Catedral, a recer de la Missa de Caixers, el nostre autor treu el geni de la justícia i demana comprensió per a l’estament del camp, per al sector agrari: no vull peanyes de bronze / que enalteixin ma follia, / però tampoc restar a l’ombra per dos dies d’empatia... Són versos colpidors que clamen al cel. Una esmena que ens proposa estimar la terra, però també la seua gent. És indestriable. No em vegeu del camp mesquí / ni figurant de la Diada. / Som custodi d’un paisatge que ens abraça, i me l’estim... El camp “ens abraça...” a tots! És el nostre territori i els pagesos són també la nostra gent: germans de culte, de festa i de dignitat.

 

La festa d’Antoni Moll, igualment, juga amb l’amor com a nexe vital. I és sa Estimada la força i el coratge: La breu besada de la partida / m’obre les ales de serenor... I ja som as Pla, on la glòria del cavaller poeta entra per la punta de l’asta i ...on el bes dels metalls / faran el ripunt a la festa... (“El bes dels metalls...”, quina bellíssima metàfora!!) I, de tornada, amb l’asta baixada i dins l’onatge de la multitud, torna el batec amorós: mai prou culleres seran guanyades / per professar-te el que t’estim... Sap el que diu i sap el que escriu perquè l’encert de l’ensortilla li ha somrigut en tres ocasions. L’èxtasi fet amor!

 

Teniu a les mans, per tant, un poemari fulgent com el matí del dia gran, com la nit única que guspireja arreu; que beu d’una essència de llargues arrels, que perviu al cor del cavaller i de molts altres santjoaners. Uns versos que, dit en el sentit més literari, són d’una lectura amable i senzilla però no exempts d’un format poètic digne i precís. Al marge dels recursos expressius que s’han apuntat més amunt, el nostre cavaller poeta posa un vernís brillant a la festa, però també, i sobretot, a la poesia festiva, que dignifica i honora amb bona nota.

 

Així, idò, vos convid a entrar en aquests carrerons santjoaners, farcits d’imatges vivificants, per percebre els Regalims d’una festa que sempre brolla de nou i sempre regala vida. Per tant,

 

...anem a cercar la bandera

i que la porti el caixer fadrí...

 

 

Bep Joan Casasnovas

Març de 2023

...

* Presentat a la llibreria VaDllibres el 2 de juny de 2023