El nou relat sobre l’origen de la llengua dels menorquins, difosa per algunes entitats i persones poc avesades a l’estudi
lingüístic i històric de la nostra illa -o bé del conjunt de les Illes Balears-
té molt d’intuïció gratuïta i molt més d’animadversió cap a la regió o zona
geogràfica de procedència. La llengua dels menorquins és la catalana, encara
que el nom no agradi als que mostren fòbies reiterades cap a tot allò que
deriva de Catalunya i del terme català. Tampoc
és qüestió, ara i aquí, de debatre el nom de la nostra llengua, el que sí cal
deixar clar que és el mateix idioma, s’anomeni com s’anomeni, i va ser
introduït pels conqueridors i posteriors pobladors, vinguts majoritàriament de
l’Empordà i el Rosselló.
He llegit (i no poques vegades) textos com
aquest:
“es
menorquí és una llengua que té es seus orígens
en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven
es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts
cristians des diferents territoris de sa Corona d'Aragó. (...) A Menorca, sa llengua autòctona no va
desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren
d'un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats
occitans, Aragó, Itàlia, etc)”.
Aquests arguments per voler confondre la gent
sobre qüestions històriques i lingüístiques són de poca consistència i
prioritzen la intenció política per sobre del rigor acadèmic. Qualsevol, amb un
mínim d’interès per saber sobre aquests temes, pot descobrir que la manipulació
es fa evident en aquest tipus de relat, si bé s’ha d’entendre que alguns
passatges de la història poden tenir lleugeres interpretacions que, tanmateix,
no afecten al nucli de la qüestió, prou consensuada per la comunitat acadèmica
nacional i internacional.
La llengua mossàrab de les Illes Balears va ser
una realitat, però no és l’origen -ni part- de la llengua actual dels
menorquins. Aquest invent no funciona. El mossàrab, esdevingut per l’evolució
de la caiguda del llatí vulgar en el marc dels territoris romanitzats i ocupats
després per l’expansió àrab o islàmica, és un fet que es donà a gairebé tota la
Península Ibèrica (exceptuant les contrades del nord) i, tanmateix, no va ser
mai una llengua escrita, era llengua col·loquial, popular. Els parlars romànics
o romanços dels mossàrabs eren ben diferents arreu del domini islàmic
d’al-Àndalus; pel simple fet d’evolucionar discrecionalment; per ser els seus
parlants d’ètnies político-culturals diverses i per no tenir un model unitari
de llengua.
El que sí s’intueixen són característiques
similars del mossàrab dels balears amb els romanços mossàrabs orientals de la
Península, que corrien des de Catalunya al País Valencià, Múrcia i Granada. Formes
fonètiques que diferien de les emprades pel mossàrab central de l’al-Àndalus.
De fet, durant el domini musulmà de les Illes,
aquestes no van tenir una vida encalmada. Segons el cronista Sebastián de
Salamanca, al segle IX van ser atacades reiteradament pels normands, que les
van deixar despoblades i en ruïnes l’any 859. La destrucció de les basíliques
paleocristianes de les Balears i la despoblació soferta a les illes va fer que
a finals del mateix segle (898, 40 anys després) el Papa adjudicàs la
jurisdicció de les basíliques de les Illes al Bisbat de Girona. Per tant,
aquell segle, es perdia bona part del llenguatge dels seus habitants.
Amb tot, a les Balears, aquesta llengua
mossàrab va començar a desaparèixer just iniciar-se el segle X (903), quan les
Illes s’incorporen a l’Emirat de Còrdova (Qúrtuba). A partir d’aquí (i amb més
força encara quan l’Emirat esdevé en Califat l’any 929) les Illes Balears
pateixen una clara substitució lingüística amb la qual s’imposa l’àrab com a
llengua de relació i d’administració. Per tant, l’any 1229, quan Jaume I
conquereix Mallorca (300 anys després de la incorporació de Balears a l’Emirat
de Còrdova), i segons explica el lingüista valencià Sanchis Guarner, el
mossàrab ja no existia a les Illes, on ja es parlava l’àrab. El mateix diu amb la
conquesta de València i Múrcia (1229-1245 -per part del mateix rei-), en què la
llengua mossàrab al regne valencià ja havia desaparegut. A les Illes, per
exemple, tan sols va deixar poc més d’un centenar de topònims, que és d’on els
lingüistes en treuen les poques conclusions d’aquell antic mestissatge
idiomàtic col·loquial i familiar.
Tanmateix, a Menorca, els musulmans van seguir
dominant l’illa fins l’arribada d’Alfons III l’any 1287, considerada fins
llavors una Taifa islàmica independent. Si bé és cert que des l’any 1231 la Manurka musulmana va ser tributària de
Mallorca (56 anys) a través del Tractat de Pau de Capdepera, la llengua dels manurkins ja era l’àrab i no el mossàrab
menorquí (!?) que havia desaparegut gairebé per complet.
Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí va ser destinat a l’administració islàmica de Mallorca l’any
1227, on va ser designat almoixerif (controlador administratiu) de Manurka.
L’any 1231, quan Mallorca ja era domini de Jaume I, Abu-Uthman Saïd ibn
al-Hàkam al-Quraixí va ser intermediari del Tractat de Capdepera, i els
historiadors àrabs afirmen que ell és l’autor intel·lectual del Tractat, escrit
en àrab i català. L’any 1234 va ocupar el càrrec d’arrais o rais (cap
militar) de Manurka, la qual restaria tributària fins l’any 1282, i on va fer complir
escrupolosament el Tractat.
És sabut que Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam al-Quraixí era una home il·lustrat i format en la llei de l’Islam, a més de
poeta, gramàtic i filòleg i amb prou coneixements de medicina. La seva llengua
era l’àrab i així hi va escriure a Menorca la seva producció literària. Va ser
un home ferm, acurat amb la burocràcia, de moral islàmica severa i home lliurat
al conreu literari en el seu l’idioma, ja que va convidar a Manurka molts intel·lectuals àrabs. Tot
açò quan el mossàrab-romanç feia molt de temps que havia desaparegut en el
parlar dels seus habitants, i que, se suposa, si més no, que un cabdill tan literat
i recte en l’ordre no fes de l’àrab la llengua de la 'seua' taifa.
És més, dels pobladors de l’època islàmica a Menorca, en
quedaren ben pocs després de la conquesta de 1287, a tenor del que explica
l’historiador Cosme Parpal (La conquesta
de Menorca.-Ed.R. Dalmau). “... la
venda de sarraïns fou gran, la qual cosa féu que s’obtingués un guany copiós de
la conquesta... La relació que es podria fer dels moros redimits o venuts seria
inacabable...” explica. A modus d’exemple, i per simplificar, Parpal cita
algunes empreses on s’expliquen unes poques operacions que comporten la sortida
de Menorca d’entre 1.600 i 2.000 sarraïns, redimits o venuts a Mallorca,
València i Barcelona. Però els esclaus venuts van ser molts més. “A més d’altres redempcions que es troben a
la Cancelleria (...) D’aquesta manera fou despoblada Menorca dels seus antics
habitants” remata Cosme Parpal quant als vençuts.
A què venen aquestes dades? Doncs arran de la
procedència dels nouvinguts i de llur llengua. Menorca fou repoblada “de bona gent cathalana” segons la crònica de Ramon Muntaner,
encara que els adjectius de la cita no agradin a alguns. Així, els nous
pobladors de Menorca tenien com a llengua el català, el catalanesc, el llemosí
o el parlar en pla... com li vulguin dir, però la mateixa llengua comuna dels
territoris de l’antiga Corona d’Aragó, la llengua que els menorquins hem
conservat fins a dia d’avui, amb la seva natural evolució des de 1287; la
llengua imposada per la nova autoritat reial i cristiana; la llengua que ja
parlaven els pobles de Catalunya, del Regne de València, del Rosselló, de
Mallorca i d’Eivissa.
Per tant, queda fefaentment desmuntat que “es menorquí és
una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que
parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven
es nouvinguts cristians...”
A més, cal considerar les posteriors repoblacions
existents a Menorca després de les moltes baixes per mortalitat causada per
atacs pirates, per fam i epidèmies, entre d’altres, que també són prou conegudes,
(1427, 1535, 1558-1600, etc.). Potser caldria fer esment especial en el
despoblament que suposà el saqueig turc de 1558. Segons l’historiador M.A.
Casasnovas Menorca tenia uns 10.000 habitants i Ciutadella, llavors capital,
uns 4.000. Els historiadors calculen que l’illa va perdre la meitat de la
població després de l’atac otomà. Ciutadella va ser la que més va acusar les
baixes entre morts i deportats, unes 3.000 persones.
La repoblació duita a
terme posteriorment durà uns 40 anys i al llindar del segle XVII Menorca ja
havia recuperat la població que tenia abans del saqueig (el meu primer llinatge
apareix a Menorca dins aquesta repoblació. Mira per on!). L’increment
demogràfic, instat amb mesures concretes (concessió de franqueses i guiatges)
des de la Universitat General, segons explica Miquel À. Casasnovas, fou en la
seua immensa majoria duita a terme amb mallorquins, però també amb catalans, valencians,
eivissencs i menorquins de fora que tornaven. Òbviament, ningú es creurà que la
llengua d’aquesta nova gent era un llatí vulgar fusionat no se sap ben bé amb
què.
Llegir les aportacions expertes d’historiadors
i lingüistes; llegir la història nostrada des de diferents perspectives i dels
seus autors ens enriqueix i ens instrueix. I açò és tot un plaer. A més serveix
per a no ser víctimes de manipulacions o d’inventives maniquees que palesen la
catalanofòbia, en aquest cas per la via lingüística.
Que tingueu molt bon any!