Si llegim, coses sabrem

Presentacaió del llibre:
Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les festes de Sant Joan de Ciutadella i altres temes.

13 de juny de 2025. Sala del Casino 17 de Gener. 

 

Bon vespre a tothom. Gràcies per assistir a aquesta presentació sobre nous detalls de la història de la Festa ciutadellenca i, sobretot, gràcies al seu autor, Antoni Pons Marquès, per confiar-me la presentació del seu treball.

 

                                   Amb Antoni Pons Marquès, autor del llibre

Una identitat és la qualitat d’allò idèntic, si ens atenem a la definició del lèxic comú. També és el fet d’esser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. En el camp de la psicologia ho entendríem com la propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat, però altres definicions antropològiques i sociològiques defineixen el terme identitat com el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. N’hi ha d’altres, evidentment. Tanmateix, ens podríem remetre a la darrera accepció per identificar la personalitat col·lectiva que representa la Festa de Sant Joan a Ciutadella. 

La passió històrica que ha generat aquesta celebració ha donat cos d’identitat, si més no local; és una de les arrels que ens ha projectat als ciutadellencs com a poble entorn de la festa.

El primer d’octubre de 2010, en l’homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella retia a Josep Pons Lluch en el centenari del seu naixement, des del faristol del Saló Gòtic, el sempre enyorat Joan F. López Casasnovas parlava de la convicció i entusiasme que va imprimir en Bep Padet envers la Festa, i deia:

“De vegades m’he demanat què hi trobava el nostre investigador (Josep Pons Lluch) en aquesta dèria santjoanera obsessiva? No ho sé cert -continuava Joan López- però jo diria que, en el fons, hi veia un element “espiritual” de la festa, ço és l’esperit comunitari, aquest lligam subtil de comunitat que dona la participació en les mateixes reaccions emotives...”

 

I tot seguit apuntava López:

“la festa que remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Són mecanismes d’autoreconeixemnt, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘id’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets, expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molt tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials.”

Que ningú interpreti, en allò de “nosaltres i els altres” cap tipus d’afirmació excloent i manco xenòfoba. En Joan no era d’aquests discursos, tot el contrari. Més bé ho deia, és  clar, en el sentit d’assumir una personalitat i identitat col·lectives pròpies, però mai en contra de ningú i sempre com un gest d’autoafirmació.

 

Aquest esperit de pertinença comunitària roman ben viu en la voluntat de tots aquells que, a través de la recerca i la investigació, burxen en els fets històrics per trobar la veritat i també el (auto)reconeixement. No es pot estimar allò que no és coneix. I aquest és, crec, el cas d’Antoni Pons Marquès, fill de Josep Pons Lluch que, a l’igual que els altres germans, han heretat la flama d’aquest esperit i ens aporten, amb el seus treballs, tanta obra inèdita que roman a Can Padet. Som molts els que els ho hem d’agrair, perquè com més coneguem la Festa, més l’estimarem.

 

L’autor d’aquest llibre no només manté l’esperit pel coneixement santjoaner, també ho fa en altres temes històrics i de cultura popular. Ha investigat el glosat i les seues arrels; ha estat sonador i aquest fet d’acompanyament de guitarra, ‘les porgueres’, l’ha fet sonar a la resta d’Illes, a Barcelona, a Sant Sebastià, a Canàries i fins i tot a Cuba. La investigació del glosat l’ha duit, també, a publicar L’art de les porgueres així com el treball sobre  Josep Vivó i Parpal. Mestre ferrer i glosador. En el vessant històric també ha vist la llum l’obra seua Obriu en nom del Rei! L’assalt a so na Marineta 1818. Va ser membre fundador i secretari de l’associació Soca de mots, entitat que ha fet recuperar una de les característiques més genuïnes de la cultura popular menorquina.

Però anem més als ‘Papers de can Padet’. L’obra que avui presentam és una part de les investigacions de son pare que no havien estat publicades, però, ara, treballades i ordenades pel seu fill Toni Pons per oferir-les als lectors com un nova aportació del passat del nostre Sant Joan. De fet el títol del llibre és prou clar: Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les Festes de Sant Joan.. i altres temes. No cal dir que la feina feta per en Toni Pons és rigorosa, asserenada i amb la precisió que li ha donat el seu ofici de rellotger; o sigui, ajustar les coses perquè funcionin bé i siguin, en aquest cas, ben enteses per qualsevol lector. Un treball que marca molt bé les hores, el temps i els fets de la Festa. A més, també cal atribuir-li la recerca i la investigació per complementar els papers i treballs que havia acumulat son pare. Una feina impagable que mereix ser posada a l’abast dels  santjoaners. D’aquí que sigui de justícia el reconeixement a la tasca feta a l’entorn de la documentació i obra inèdita que roman a can Padet.

 

Toni Pons aprofundeix en alguns temes concrets. Passatges de la història santjoanera que són importants de puntualitzar i concretar. Josep Pons Lluch ja havia avançat informació en alguns d’aquests temes, però la recerca i ordenació feta pel seu fill aprofundeix i amplia el context perquè sigui més precís i deixi manco dubtes al respecte.

 

Parla sobre la mitificació en la participació de les Ordes cavalleresques en la conquesta de Menorca de l’any 1287 i la influència d’aquestes en els orígens de la Festa de Sant Joan, amb referència concreta a l’Orde dels Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem (Rodes, Acre, Malta...). Una inventada participació que son pare ja va desmuntar en anteriors publicacions, però que ara, en Toni Pons, amb més documentació aportada, ens convenç i ens explica que l’origen de la festa atribuït a la participació de tals cavallers no és més que un mite. Igual que la procedència de la seua bandera amb la creu blanca. La feina de Toni Pons no és debades. No són suposicions ni creences. Són documents. i com és propi de Can Padet: Cantin papers i mentin barbes! encara que a alguns aquest aquesta parèmia no els agradi gens.

 

SOBRE ELS JOCS

 

Prohibició de les corregudes. L’accident de 1790 al Cós de Gràcia de Maó

Un altre tema de fons en què l’autor fa incidència al llibre és en un accident ocorregut a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, durant les corregudes de cavalls al Cós de Gràcia, i el plet judicial que va generar aquest fet per mor d’una denúncia d’un ferit: l’apotecari Bals. El procediment arribà fins a la Reial Audiència de Mallorca que decretà, l’any 1793, la prohibició de jocs i corregudes durant les festes a totes els pobles de l’illa pel perill que representaven aquests tipus d’actes i per la manca de seguretat. Un fet que va fer reaccionar, primer de tot a la General Universitat de Menorca i Particular de Ciutadella, però també a les altres universitats de l’illa. (Maó, Alaior, es Mercadal i fins i tot es Castell, que tot i no tenir Universitat, disposava d’una mena de règim especial en aquell moment). La reacció a la supressió de les corregudes generà un altre procés que durà més d’un any. Els fets es conten amb la reproducció documental de les actes de les esmentades institucions. Instancies, precs, respostes d’uns i altres (i entre les mateixes Universitats, Governació i Reial Audiència), amb un cert malestar cap a la de Ciutadella per haver resolt el cas de forma ràpida i en exclusiva només per als Jocs de Sant Joan a Ciutadella. 

 

Una feinada de recerca de l’autor per fer-nos entendre com defensaven els consellers i jurats d’aquell temps allò que consideraven una expressió d’identitat en cada localitat, amb l’especial preocupació que sempre s’ha mantingut a Ciutadella per conservar la Festa en el sentit més tradicional. 

 

El Sant Joan de Maó i el de Ciutadella contrasten, emperò, en la forma en com llavors la interpretaven els seus màxims representants, concretament des del moment que un nou ajuntament suplia l’estatus competencial de l’antiga Universitat de Maó (als voltant de 1800 començava una transició institucional que deixava sense efecte les funcions de les antigues Universitats en favor de les noves corporacions municipals). De fet, trobareu com acaben les festes de Sant Joan a Maó i com les qualifiquen els nous regidors maonesos. Un fragment:

 

“…Con esta fiesta se fomenta la disolución y borrachera. Pero lo mas deplorable son las desgracias que tan a menudo suceden en semejante día motivadas por el concurso y bullicio de la gente por entre los cavallos.

Desde mucho tiempo está prescrita esta fiesta burlesca y grosera en el juicio y opinión de la gente sensata. Qué tiempo puede esperarse mas oportuno para su supresión? Quando (sic) el pueblo ha perdido la habitud de ver sus antiguos jurados y sus insignias, no estrañará su falta en la cabalcada de S. Juan ni que se suprima esta función”.

(18 de juny de 1799. Signen: Joachim Albertí i Rafael Pons, Jurados de Mahón. Text íntegre a l’Annex n.5 del llibre).

 

Aquestes interpretacions històriques del nostre passat, i en concret en la festa ciutadellenca, ens duen a entendre molt millor l’actual sentiment de pertinença i gelosia. L’estima per la Festa ens ve d’enfora. Hi ha, evidentment, una herència rebuda, transmesa des de segles, i que l’entusiasme que sentim cap a la Festa xucla d’una gènesi que ens remet al nostre propi origen com a poble. A qualcú li pot semblar grandiloqüent el que dic però, de fet, de Sant Joan en parlam tot l’any. I per qualque cosa deu ser. Qualcú es pot imaginar aquesta Ciutadella sense Sant Joan?

 

Hi ha, al llibre que presentam, altres temes més curts, com “L’accident de 1818” as Pla, (amb un cavaller mort i també amb procés judicial), que pretén aclarir uns malentesos en com corrien els cavallers, i que han generat afirmacions inexactes, les quals s’han transmès fins a dia d’avui. En Toni Pons Marquès posa una mica més d’ordre i puntualitza alguns passatges d’historiadors més antics a través de l’anàlisi de cròniques i ressenyes i d’informacions les quals es van reproduir moltes dècades després a la premsa de l’època. Fets històrics publicats un tant erronis. El rellotge del temps s’avançava i en Toni l’ha posat en hora. 

Trobareu també “El cas de 1882”, es tracta d’un accident en les proves de corregudes el Dia des Be as Pla de sa Font. No en diré res més i que sigui en la vostra lectura que vos ho faci conèixer.

Hi ha també incorporats al llibre uns articles, amb manco transcendència històrica i que són a modus de curiositats, en els quals hi podrem treure conclusions per la repercussió que tenen sempre les coses de Sant Joan. Com va reaccionar un conegut i apassionat canonge a la proposta de voler nominar Sant Joan patró de Ciutadella; el Sant Joan enyoradís que suposa viure enfora de l’illa; la trobada de tres bons amics a una fàbrica prop de l’escola des Born sentint com la Festa els crema per dins... Són relats que en Toni Pons incorpora al llibret que, tot i que poden semblar desfasats del camp històric, hi tenen una plena connexió si ens atenem a allò de sentir, sociològicament, una festa heretada: els ciutadellencs sempre tenim un cuc santjoaner que es passeja dins l’ànima.

 A més, emperò, són relats que  tenen un atractiu encant com a literatura local. Una narrativa acurada de la mà del seu autor en fa sentir una lectura molt plaent. A més de tot açò, crec que aprofundir en els 5 annexos que complementen aquest treball ajuda a detallar i a fixar allò que ens cal entendre d’aquest nou llibre.

Res, per acabar, dir-vos que aquest és un resum del que he trobat d’aquesta nova aportació sobre Sant Joan. N’he fet una lectura en positiu perquè he après més coses de la nostra Festa, fet que em permet ajustar el “rellotge de Sant Joan” dins el seu temps immemorial.

 

En Toni Pons Marquès, escriu i investiga des de la humilitat, rigor i calma que ha après al si de la seua família i, a la vegada, honora la tasca gegantina de son pare procurant que les mils d’hores de coneixement sobre la festa siguin també propietat dels ciutadellencs i ciutadellenques. I aquest llibre n’és una prova més.

 

Vull, idò, agrair i felicitar sincerament l’esforç i feina que du a terme el nostre autor perquè seguin divulgades les investigacions fetes per son pare i complementades amb el seu estudi i paciència; per donar forma, contingut i difusió als papers de can Padet i per gaudir, entre les nostres mans, de l’obra magna que representa la Festa de Sant Joan.

 

Si llegim, coses sabrem! 

Gràcies a tots.

 

Bep Joan Casasnovas

...

'Alens de festa', la respiració del cor i la memòria

Presentació del poemari santjoaner de Guillem Benejam. 

Pati de Can Saura. 4 de juny 2025

 

   Bon fosquet. Gràcies per ser aquí en el preludi dels dies grans. Ja hi tornam a ser! Sant Joan i la poesia.

 

   Gràcies Guillem Benejam per confiar-me la presentació d’aquest nou poemari santjoaner; Alens de Festa, i gràcies, sobretot, per escriure’l i per delectar-nos en una nova lectura sobre allò que ens apassiona tant: la poesia... i Sant Joan.

 

   La festa ciutadellenca dona per a molt. És una evidència. Ho és per tot allò que generen els dies previs i per la creació artística a què inspiren: la música, l’artesania, la pintura, la fotografia, els audiovisuals, la literatura... en són una mostra clara. Ara i aquí parlarem de poesia i del nou poemari de Guillem Benejam. 

 

   M’ha agradat molt llegir els seus nous poemes per diferents raons. Primer de tot, perquè en aquest nou poemari hi ha el record i l’admiració al nostre mestre i mentor: Pere Xerxa–Joan F. López Casasnovas, del qual Guillem Benejam hi encapçala diverses cites de versos seus. Un detall de memòria que ens el fa present i ens el fa recordar amb enyor, estima i agraïment. En segon lloc, perquè a en Guillem ja li ‘tocava’ enllestir un llibret de poemes santjoaners (jo li havia recordat sempre: per quan el teu poemari de Sant Joan?), per una banda perquè li agrada la Festa i per altra, perquè és un poeta que creix en l’art de construir versos i la seua firma a la poètica santjoanera crec que hi havia de ser. I aquí la tenim!

 

   Una altra raó que em satisfà d’aquest aplec és el treball rigorós que hi ha fet. Una feina que l’empeny a donar, des del meu modest punt de vista, una passa molt importat en la seua trajectòria com a escriptor. Perquè hi trobam una poètica molt digna, o sigui, la creació d’un llenguatge i unes formes amb les que pretén impactar el lector (o oient). Per explicar-ho ras i curt, el terme “poètica”, segons el DIEC, tracta sobre “els principis i les regles de la poesia, tant pel que fa a l’essència poètica com a les formes”. El diccionari Alcover-Moll ho defineix de forma més breu: “tècnica de l’obra en vers”.

   Benejam ja ens du, des de fa uns anys, una bella expressió literària, amb un interessant recorregut com a jove escriptor. Ha obtingut el Premi de Narrativa infantil des Mercadal l’any 2023 amb Quiquiriquí i la força del vent; el Premi Vila de Lloseta de poesia amb Calça Morta, l’any 2018; el Premi Illa de Menorca de poesia amb Collita pròpia, i el de Narrativa amb el relat Ara o mai, ambdós l’any 2016, i també guanyà el concurs de Poesia de l’Estampa de la Missa de Caixers per als anys 2015 i 2016. Altrament, ha estat finalista a diversos certàmens literaris i ha participat en moltes presentacions i recitals a Menorca i fora. Per tant la vàlua del nostre autor és ja ben reconeguda. A més, acaba de rebre un nou reconeixement: el Premi Guimersind Gomila de poesia per a joves menors de 35 anys, amb l’obra Al caire de l’abisme.

 

   A més, fa uns dies també ha guanyat el concurs per l’Estampa de la Missa de Caixers, amb una imatge de Sisca Saura, titulat Del Foc i del joc,... un sonet, per acabar de rematar el que deim. Un títol, amb canvi de mots, que ens remet a les tannkas Del Joc i del foc, de Carles Riba: 

 

“Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

soc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba”

 

   Bé, idò, amb aquestes setmanes de premis i publicacions, podem dir que el nostre autor es troba en un any de plenitud creadora, que ratifica la seua qualitat i creixement.

Però en aquesta darrera obra santjoanera, que ens ocupa avui, vull parlar de l’aposta feta en les formes, la tècnica de què parlàvem, que ha experimentat de manera encertada, el que demostra un bon aprenentatge. Saber utilitzar el llenguatge adient i sumar-hi les formes en com expressar el discurs literari és estar en el bon camí i en la solidesa. El poeta viu i experimenta unes sensacions que ha de convertir després en versos. I cit a Joan López sobre aquesta qüestió. Escrivia al seu moment: 

 

“Llavors acollides aquestes sensacions, intervé l’ofici: sotmetre-les al rigor del mot ben triat i fer-ne la composició per art de la mètrica, del ritme, de les formes. Una volta el poeta ha ben après el seu ofici ja tenim l’espontaneïtat controlada, la sinceritat vessada en paraules, igual que la llum del sol s’escola per l’escletxa de la persiana oberta il·luminant l’estudi fosc un migdia d’estiu”. (1)

 

   En aquest poemari hi trobarem la feina expressada en art major: sonets, alexandrins, decasíl·labs, dodecasíl·labs... També tot un reguitzell de creacions d’art menor: heptasíl·labs, hexasíl·labs, pentasíl·labs, en forma de romanços, quartetes, oracions, octaves, haikús, tannkas... també, poemes lliures i blancs (aquells que tenen mètrica però no rimen). El nostre poeta ho ha provat tot i bé. El fet també inclou els dos tipus de rima, assonant i consonant, i juntament amb la seua ja coneguda destresa amb l’idioma, en fa una acurada selecció dels mots ben precisa. A més de mostrar coneixements ens exposa la creació com un joc, que també domina.  Anem, per açò, al poema titulat Focs, una mena de romanç de 42 versos hexasíl·labs. Una mostra:

 

“El jorn ben prest es viu

a glops quan surt el sol.

A flor de pell d’un clam

el cos fa un bot pel toc...”

 

   La curiositat és que tots els versos són compostos per paraules monosíl·labes, amb una rima assonant en els versos parells (pròpia dels romanços); rima feta amb ò oberta: foc, lloc, floc, sol, toc, cos, mos...)

 

   Un exercici de clar domini de la llengua i del vers. L’art de construir versos aplicant, emperò, la bellesa expressiva, com podem comprovar. Estimar la llengua, les paraules. Ofici. Poètica.

 

   El lingüista Roman Jackobson va dir que “la poètica és la funció estètica del llenguatge”. El poeta i crític, Sam Abrams, diu de la poesia que és “la llengua a la màxima potència. No hi ha altre forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems”. No manca, però, qui s’ha mostrat una mica (o molt!) detractor de la funció poètica. No m’hi estendré massa perquè no ens interessa, ara que presentam un poemari. Però citaré només a Josep Pla. No n’era massa (o gens) del gènere poètic. De vell va escriure unes poques poesies que ell mateix va considerar d’irrisòries i insignificants. Només uns versos d’aquests poemes seus maldient la poesia:

 

“La poesia té una cosa empipadora

que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca…”

…

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa
pueril, temerària i grotesca...”

 

   Sobre poesia, Guillem, no facem massa cas a Josep Pla. No era ni músic ni poeta, però sí un grandíssim escriptor en prosa. Per tant, crec, que estam més a prop de les teories de Jackobson i Abrams, perquè aquest Alens de Festa, treballa molt la funció poètica, la bellesa del llenguatge i els recursos literaris.

 

   És més, pens que el nostre autor ho aconsegueix de manera notable. I tant que es pot encabir la vida en un alexandrí, o un sonet, o un romanç o una glosa. I tant que sí! Però es necessita conèixer l’ofici, com qualsevol altre disciplina artística, com qualsevol creativitat. Es necessita conèixer les eines literàries i, sobretot, les de la llengua. I és en aquest ofici en què en Guillem Benejam fa una aposta excel·lent, perquè n’ha adquirit els coneixements, que millorarà encara més, segur, però que ara el fan madurar de forma esplèndida.

 

   En aquest sentit torn a citar el Mestre Joan López sobre aquest tema. Deia en una conferència sobre Literatura a Menorca, ara fa prop de 20 anys:

 

“No es pot fer poesia si no s’estimen i es coneixen en profunditat els recursos de l’idioma: en manejar les paraules, les paraules et fan dir coses també, i es tracta d’establir una sintonia entre allò que tu vols dir i allò que les paraules diuen, la qual cosa implica una operació expressiva i un acte de coneixement”. (2)

 

   Cal estimar la llengua i les seus formes i adquirir-ne els coneixements. Heus aquí l’ofici. I heus aquí el poeta!

 

   El poemari conté 5 parts que titula de forma curiosa: Esferes, Esperes, Espires, Estelles i Estampes. Açò ens ha de dur, a la força, a l’essència, a l’espectacle, a l’esperit i a l’esperança, emprant aquesta seua mateixa al·literació, com a figura retòrica.

 

   A Esferes, amb 11 poemes, hi trobam els llocs, els carrers, els escenaris on transcorren els actes i la vida festiva. A Esperes, amb 10 poemes més, i com diu la paraula, són versos que ens conviden a la vivència prèvia, a l’ànsia, la il·lusió i ganes d’allò que arriba. A Espires, amb 5 creacions, hi percebem el foc, la llum, la màgia, l’encanteri, el joc. A Estelles, amb altres 5 poemes, s’hi reflecteixen els moments més trencadissos, les engrunes d’allò que ha quedat, els bocins que volíem complets, la desfeta, el to elegíac de les pèrdues. I per últim, Estampes, amb 10 poemes, tanca el llibre reflectint la mirada que hi posam a la Festa, allò que veim i ens fa sentir; allò que veim i potser no existeix o no és real; les imatges retingudes, el filtre directe al cor.

 

   El poemari també ens exposa l’amalgama d’una literatura que empra l’alta expressió literària, amb reflexions de saviesa, i l’ús d’un bon nombre de cultismes: Neguentropia, lacònic, solípede (en aquest cas és un cavall), burg, plètora, flàmula... però conjuminant aquest lèxic amb retalls de literatura popular, més bé arrambades al costumari i dites santjoaneres: benhages, saragata, musiques (sic), font de virtut i mare de riqueses, el pou de Son Tica, et faig l’aleta, Tot l’amo, tot!... que són, clar està, paraules i expressions, moltes d’elles, en desús avui en dia, però les trobam en l’herència dels versos de Foc i Fum. I les recordam. Ell, en Guillem, les encabeix molt bé dins els seus poemes per fer-nos sentir la humitat de les arrels en el marc d’una poesia formal i rigorosa.

   Un exercici ben travat d’incloure algunes d’aquestes locucions de caire popular al costat d’un lèxic literari culte, que predomina. En fa, diríem, una encertada ‘hibridació’ de gèneres literaris, com una mena de metaliteratura, amb el resultat que es fa molt agradable de llegir, si més no, per als que coneixem la festa i ens agrada la poesia de la festa. Sens dubte un encert prou curiós. Fins i tot s’inspira en un relat d’Àngel Ruiz i Pablo, de l’obreta El Cor de la terra, per fer-ne un sonet preciós que remet a la literatura de l’escriptor des Castell. O sigui, hi ha una visió on l’autor no oblida qui som, ni d’on venim, però que també projecta a través de la Festa un preciós futur literari, de noves mirades i percepcions. En aquest, però també en altres poemaris que ja hem citat, Guillem Benejam s’ha creat una veu pròpia en la poesia. I el que dic, crec que és molt important.

 

   Són 41 poemes arreplegats com un calidoscopi que contempla una ampla eloqüència, des de tots els racons festius i des de tots els obradors literaris: les metàfores, (“Corsers totèmics s’empinen al cel. / S’eleven mans que sostenen la glòria”); les imatges de llum, de foc, d’espires ( ...”que sigui damunt un cavall fosc / on galopi les hores de la llum clara...”); les formes esfilagarsades en tot de besllums emocionals (“Torna, Festa, com un glop i ensortilla’m el deler”); la passió enjogassada de les vivències (Escriure la festa / és escriure de la vida / totes les mirades), la visió elegíaca (“La Festa fa els alens i cerca on trobar l’aire ... d’un Sant Joan que mai més, vençut, ja no torna”) I tantes i tantes altres que ens il·luminen la lectura.

 

   Bé, en parlaria molt més estona d’aquest aplec santjoaner, però sé que els temps ens empaita i que hi ha més coses de què gaudir avui vespre.

 

   No som qui per a donar consells, però demanaria a en Guillem que mai no deixi d’escriure.

 

   I per acabar ja, una darrera raó sobre aquest poemari, una qüestió manco important, però que em satisfà i que agraesc de forma personal: és el títol del llibre: Alens de Festa. Em va fer saber que era d’un vers meu, que va ser Estampa de la Missa de Caixer l’any 1991, (ha plogut!) que es titula Caragol de Sant Joanet.

 

“...Baf ardent revolta la cantonada,

moribunds sens destí, alens de festa...”

 

   En fa 34 anys d’aquest poema. Jo en tenia 28 i ara tenc els cabell blancs. L’autor tindria un any, si fa no fa. Per açò em satisfà (i fins i tot m’emociona) que ara aquella expressió poètica sigui el títol d’un meravellós poemari santjoaner. 

 

   Gràcies Guillem perquè com dius aquí dins...

 

Quan torna el juny

caragolen els versos

pels carrerons

de la paraula.

 

Que tinguem un bon Sant Joan!

Salut, festa i poesia.

...

Notes: 

(1) Pròleg de Joan F. López Casasnovas a La Paurala callada. Ed Neopàtria 2015.

(2) JFLC. Literatura menorquina. Conferència pronunciada el mes de febrer de 2006

L’argot santjoaner

         

    La forma en què una tradició es transmet i es representa va, indestriablement, lligada a una forma de personalitat col·lectiva. I aquesta comunicació és també feta amb una llengua que dona identitat a una celebració i a la seua gent. Però el pas del temps provoca transformacions. Com en tot. També en el llenguatge representatiu de la Festa de Sant Joan hi notam canvis. L’argot, en diríem; o sigui, el conjunt de mots (i expressions fetes) que esdevenen un vocabulari concret de caràcter sociocultural i vinculat a un societat determinada donada la seua especificitat. Un lèxic local perfectament intel·ligible entre els seus individus i de més complicada compressió per als forans. I en aquest sentit, l’argot santjoaner també observa variacions curioses i la pèrdua d’un lèxic i/o fraseologia que ha/havia identificat la festa i cadascuna de les seues representacions concretes.

Caragol des Born

    Potser d’aquest llenguatge santjoaner en tenim vocables i expressions heretades de l’obreta Foc i fum, de Joan Benejam, i que han perviscut durant moltes dècades. Encara ara se’n senten a bastament, sobretot entre la gent més adulta o major. Frases fetes com  M’agrada sa vida amplota... Qui no arrisca no pisca... Que m’escoltes, et faig l’aleta!... Quin jovent corre avui dia!... Canta-li sa lliçó clara... Tu vius a la babal·là... O amb paraules que ja estan en desús, com fanfarra, farfant, andoi, tarambana, dendelet, sucresponjat (= dolsa), estamperi (= multitud de gent o de coses escampades), saragata (= renou, desordre acompanyat de crits i esvalots)... i moltes altres ja desconegudes pel jovent. I una, ben polida i completament perduda en el parlar actual, que és benhaja. Expressa benedicció a una persona o cosa; o sigui que és ben volguda o ben tinguda: Benhaja qui et va parir! Es tracta d’un imperatiu compost per l’adverbi ben + haja (del verb haver, amb les flexions antigues de benhages, benhaja, benhagen... -hagis, hagi, hagin). No era exclusiva del vocabulari festiu, sinó que era d’ús general en forma d’interjecció: “Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!” (Foc i fum, Joan Benejam).

    Però tornant a la terminologia dels actes de la festa, tenim encara expressions ben genuïnes i vives, com fer entra (= que el cavaller faci entrar el cavall a les cases, o convèncer-lo perquè ho faci); Tot l’amo, tot! (= fer que el cavall entri del tot dins l’entrada de la casa), fer sa capadeta, (= apropar, el cavaller, la testa del cavall ran d’una finestra o portal, sobretot, perquè els infants el puguin acariciar); o arronsar, molt viu encara. El verb arronsar té alguns significats: encongir-se, contreure’s, acovardir-se, com seria arronsar les espatles, les cames... En aquests sentits nosaltres utilitzam més els sinònims encollir o arrufar: arrufar la cara, les celles, el nas i el front; i també significa fer-se enrere (retreure’s, retenir-se...). És en aquesta darrera accepció en què hem d’assimilar el sentit d’arronsar en el lèxic santjoaner, que hem atribuït, amb el temps, a quan un cavall recula i es mostra temorós de passar davant una munió de gent, flexionant una mica les cames posteriors com per voler anar-se’n cap a enrere. Tanmateix, actualment també se li diu arronsar -i amb molta acceptació- quan el cavaller fa que l’animal caragolegi  o giri sobre ell mateix fent voltes concèntriques, a dreta i esquerra, per fer-se lloc entre la multitud i per desfer-se de la gent que l’agombola. Totes aquestes encara són ben vives en el parlar festiu entre cavalls.

Corregudes a sa Plaça

 

    Per altra banda, són conegudes una sèrie d’alteracions nominals dels actes que substitueixen la forma originària.  Un exemple clar és la mala designació de *Caragol de ses Voltes, quan el que se li escau és Corregudes a sa plaça, ja que no es tracta d’un caragol (= voltar la qualcada tres vegades un conjunt de cases o plaça de forma itinerant. A més, es diuen corregudes perquè temps enrere els cavalls corrien de la plaça de la Catedral fins l’actual plaça Nova, d’aquí que els cavallers no duguin el capell posat en aquest acte, a excepció dels Caixer Senyor i sa Capellana, que no corrien). També és freqüent observar la substitució d’altres casos similars: es *Jaleo des Born, es *Jaleo des Pla, *Córrer agafats, *Córrer s’anella, *ses Carreres des Pla... En la seua forma genuïna i protocol·lària són Caragol des Born, Caragol des Pla, Córrer ses carotes, Córrer abraçats, Córrer s’ensortilla, i Jocs i Corregudes des Pla... A Ciutadella, el Jaleo no és un acte, és la peça musical que amenitza els caragols des Born i des Pla. I tampoc són carreres el que es fan al Pla dels Horts. En català, el terme carrera significa ruta, camí (ve del llatí carraria, camí de carros). Designa una via de pas (és el femení i antic sinònim de carrer), espai d’un recorregut, distància entre dos llocs... Com a sinònim de correguda seria un castellanisme, encara que, carrera, es sinònim de cursa, en termes, emperò, d’una competició. En tot cas, sí es podria atribuir al pas buit que deixa la gent perquè els cavalls puguin córrer sense problemes, però per açò ja tenim el terme passadís, (corredor, pas llarg i estret)  que està prou bé. Per tant, el més coherent i originari és mantenir Jocs i Corregudes des Pla.

 

    Tot aquest vocabulari i expressions santjoaneres és mantingut per molta gent, però no tant en les generacions de joves, on la substitució dels termes es fa més que evident. Recuperar aquests mots també hauria de ser una forma de recuperar la pròpia personalitat i la identitat col·lectiva a través del llenguatge terminològic de la Festa. Per què passen aquestes coses? Hi deu haver moltes raons o causes: la manca d’una acurada transmissió dels esmentats termes a la gent jove -i de la festa en general-; la poca importància donada als nom; detestar les formes antigues en pro d’una modernitat lingüística simple i pobra, a més de mal entesa; i també -i molt important per ser canals de comunicació- la incorrecta difusió de tot aquest lèxic per part d’alguns mitjans de comunicació importants.

 

    Perseverar en fer possible la permanència d’aquesta singular nomenclatura farà també mantenir la riquesa del llenguatge i de la festa en el seu sentit més original i autèntic, a més de mostrar el sentit d’amor, del contrari, es perdrà una part del nostre patrimoni immaterial i cultural. Allò que no es valora o no s’estima, desapareix. Si ho aconseguim, segur que els cavallers es trauran el capell de teula i el caixers no pagesos la guindola.

 

Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!

....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

Setmanari El Iris. Sant Joan 2024

El joc de l’escut i les lladrioles

 

Carota ve de cara. És un augmentatiu, com carassa, carot... i els seus diminutius són careta, careua, carona... Però el DCVB també diu que és una cara grossa, lletja o feréstega. Així, també podríem dir que és un rostre caricaturitzat. Amb tot, anem a la causa que ens ocupa envers la terminologia de les festes de Sant Joan. El DCVB també diu, en la seua 4a. accepció d’aquesta entrada, i que tots els menorquins ja sabem, que Carota és una “peça de fusta ovalada que a una cara té pintada una caricatura i a l’altra té una ansa, i l’empren en la festa de Sant Joan a manera d’escut que ha d’esser romput a cops de puny”. I hi afegirem: entre dos cavallers que corren en paral·lel al galop estès. També direm que es pot rompre amb el puny, amb una pedra o també amb una lladriola.

Foto que il·lustra la portada del llibre Ses carotes de Sant Joan

Les carotes de Sant Joan són avui en dia un element protagonista dels jocs medievals que s’han mantingut a través dels segles en el Pla dels Horts. Però no tots els jocs s’han mantingut. El ‘córrer ses carotes’ és un terme evolucionat perquè va mutar el joc de com se celebrava en l’antigor. La carota d’ara representava un escut en què els cavallers es defensaven tant en la guerra com en les justes i tornejos medievals. Les cròniques antigues parlen de adarga, parma o escudo, que eren els noms donats a aquests utensilis defensius en funció de les seues característiques o mides. Tanmateix, aquest joc santjoaner no duia, llavors, el nom de carotes. L’origen del ‘córrer ses carotes’ prové de formes diferents en com era designat aquest joc en cada època. 

 

Hi ha datada en 1643, a Ciutadella, una magna celebració de justes i tornejos (1) en honor al Governador Lans Grave de Hesse (no era per Sant Joan). I cal recordar que del segle XIV fins al XVIII aquest tipus de provatures festives eren molt freqüents a moltes nacions. Per Sant Joan es feien diferents jocs, alguns dels quals s’han perdut, com el joc de l’estaferm. Així, podem llegir en notes de 1690: “Y se fan en lo Pla de la font moltes gales en honor de dit Sant et signater de corre Sortilla que de temps inmemorial sempre se es acostumat fer y córrer tots los obrers a la llanse i demes coses tocant a llur obreria (Origen religiós... Pons Lluch, 1982). El joc de la sortilla (o ensortilla) i el del ‘córrer abraçats’, són els més invariables al llarg del Jocs des Pla. No obstant açò, en el document conegut com Scriptura Pública, de 1703, (segurament el primer reglament o protocol escrit sobre com executar els actes tradicionals de les festes) trobam que “... y despues se divertexen tirantse lladrioles, corrent la sortilla i passant algunas carreras y altras invencions que millor los apareix per entreteniment de la festa (Origen... Pons Lluch). Per tant es dedueix per altres invencions que moltes vegades hi havia altres tipus de jocs per donar esplendor a la diversió. El joc de ‘tirar-se lladrioles’ és el que ha evolucionat fins l’actual de ‘córrer ses carotes’. 

 

Aquest joc de lladrioles, documentat com tirar ledrillas (1722), tirar lladrioles (1756), o dites també rodioles (2), i en castellà conegudes per alcancías, vasijas de barro, granadas de mano...) eren els elements pels qual es coneixia aquesta diversió, o sigui l’element protagonista del joc. Un cavaller proveït de vàries lladrioles corria a certa distància i les llençava a l’altre cavaller que amb l’escut aturava aquestes bolles buides fetes de terrissa.

 

En canvi, hi havia altres jocs, com el ‘córrer llances’ (1690) que podria ser el de l’estaferm, i també el de ‘tirar o córrer canyes’ (1756) on l’escut (carota) hi prenia part, que consistia en dos cavallers al galop; un, amb l’escut, havia de defensar-se de les canyes que li llençava l’altre cavaller a certa distància. Aquests són ara jocs desapareguts de les justes celebrades al Pla de la Font el capvespre de Sant Joan.

 

L’ensortilla (sortilla, sortija) és l’exhibició que més arrelada ha estat a la història dels Jocs des Pla (i és i ha estat molt popular també a molts altres països); mentre que el ‘tirar-se lladrioles’ ha esdevingut el ‘córrer ses carotes’ actual. Amb tot, els jocs de lladrioles van tenir lleugeres variants. Segons Rafel Oleo i Quadrado (Reseña de la Fiesta de San Juan Bautista, de 1868), les lladrioles s’elaboraven sense coure per no fer mal i en temps anteriors (a la data d’aquesta obreta) diu que s’omplien de cendres o de flors “... y servian para el juego que tomaba su nombre de alcancías...”. També apunta que les parelles de cavallers que corrien es tiraven les lladrioles mútuament, pel que cada cavaller portaría un escut. Alhora, afirma que “Arréglanse cuatro, seis o más parejas...”pel que es pot deduir que no hi havia un nombre determinat de carotes, com ara que se’n corren només sis. Segons Oleo la finalitat era rompre, el llançador de lladrioles, la carota/escut de l’altre. Si tirades totes les lladrioles no havia romput l’escut de l’adversari, ho podia fer amb el puny si era capaç d’assolir-lo, “lo que es mayor suerte todavía, por tener la habilidad de juntarse”. Aquesta interessant Reseña ens aporta detalls ben curiosos i també diu que “en otros tiempos” -que podria ser a finals del segle XVIII o a principis del XIX- si al final de la carrera no s’havia pogut rompre la carota, ambdós cavallers podien intentar-ho de nou en la tornada. O sigui, sabem que, en funció de com anàs el joc, es corria en doble sentit. I açò devia ser un greu perill, com també certifica el cronista del que va ocórrer l’any 1818. Aquest any dos cavalls que corrien a galop estès en sentit oposat es van envestir de cara “quedando muertos en el acto y los ginetes muy estropeados”. El xoc fortuït va fer que un dels cavallers morís poc després per les greus ferides. Segon afirma Oleo i Quadrado, des d’aquell any només es corre en un sol sentit. El cavalls eren sementals de Son Sintes i de Son Sivineta. Aquest accident mortal as Pla va obrir un procés judicial. És així com podem notar que el joc de l’escut i les lladrioles té episodis històrics ben interessants.

 

Fotos que es troben al llibre

I tornant al nom del joc, ja hem vist que s’anomenava ‘tirar-se lladrioles’ en temps més antics, però Oleo i Quadrado l’anomena Juego del escudo o de la parma, però afegeix “conocido aquí como “carota” por estar pintado en él una figura rara, ya imitando un árabe (...), ya algunas personas ridículas...”. Si bé en el llenguatge informatiu en castellà es parlava de “escudo, parma o adarga”, també ens informa, alhora, que el poble ja les anomenava carotes. Joan Benejam a Foc i Fum (Acte II, esc. XII - 1885) deixa constància del nom del joc de forma inqüestionable: “Ara corren ses carotes / que és sa festa de tothom // Hala petit! i no el planguis, / que dus un malès ben fort”. La paraula malès, a Ciutadella, segons Francesc de B. Moll, és una pedra grossa. (de l’edició i pròleg de Joan F. López, IME 2019). Per tant, es fa palès també que les carotes, a més de rompre’s amb una lladriola o amb el puny, també es podien trencar amb una pedra.

 

Potser els historiadors més avesats als arxius ens podrien aportar més llum sobre des de quan els escuts van ser pintats amb cares rares i ridícules i la gent del poble les va anomenar carotes. És evident que el nom de ‘córrer ses carotes’ té ja història, si més no, segons Oleo, des de fa 160 anys, com a mínim, que probablement siguin molts més.

 

Segles de festes de Sant Joan i els jocs des Pla segueixen sent tot un espectacle ple de plasticitat, i amb el Joc de córrer ses Carotes com el més vistós, pel que representa d’una funció a galop entre dos cavallers. A la vegada que és el més atractiu també és el més perillós i el que porta més complicacions per a la seguretat. Els incidents as Pla no han estat pocs, amb ferits de diversa consideració, però també amb víctimes mortals. De fet la prohibició de celebrar corregudes as Pla ha tingut els seus episodis històrics. I en ocasions molt apunt de desaparèixer per la manca de garanties. Ens podem remuntar a 1793 per saber que el Tribunal de l’Audiència de Mallorca va decretar la supressió de corregudes eqüestres en les festes populars (Sis anys sense Caixer Senyor, Pons Lluch, 1989). Tanmateix, la insistència i els recursos del Consell Ordinari de la Universitat, a través del Comandant de l’illa -fent valer la tradició immemorial dels jocs- i assegurant ser diferents a altres celebracions per la presència al cós de la colàrsega del Batle General i els Jurats, l’indret anava  ben vigilat per la guarnició de soldats. El fet assegurava l’ordre públic i totes les garanties per al normal desenvolupament dels Jocs. Aquesta insistència dels Jurats va fer que les corregudes des Pla poguessin continuar, però no així les que se celebraven en les festes tradicionals de Maó o les de Sant Llorenç, a Alaior, que van restar prohibides llavors.

Carota de 1818. La més antiga guardada.

Avui dia, i des de fa anys, als Jocs des Pla no hi ha vigilància policial en l’espai de les corregudes (és impossible!) i el nombre d’assistents està massificat en excés de tal manera que mai no s’ho hagueren imaginat els Magnífics Jurats de l’antiga Universitat, i manco sense soldats que protegissin aquests espectacles de risc.  Una massificació que ja ha duit a les primeres mesures restrictives d’accés as Pla. Hem de ser conscients que, en la manera que s’hi aglutina tanta gent, els Jocs estan en perill de suspendre’s. De fet, els darrers temps, part de les corregudes s’han anul·lat per accidents importants o per inseguretat. Fa pocs biennis les carotes no es van córrer per aquesta raó. Per tant es viu ara una situació delicada i la continuïtat dels Jocs i Corregudes des Pla podria dependre de la Justícia (encara que ens consti creure-ho) si no es fan les coses bé. Però també depèn de la consciència de ciutadellencs i menorquins per saber preservar aquesta bella història secular. El seny i l’amor dels santjoaners per la festa i el seu passat ha de ser la via i l’exemple per evitar que es decreti la supressió dels Jocs.

 

Les incerteses no ens ha de treure, emperò, la il·lusió, l’entusiasme i l’emoció de voler seguir gaudint d’una celebració cavalleresca que duim marcada al cor. Aquest preciós llibre que teniu a les mans tracta un fet monogràfic dels Joc des Pla: les Carotes. Per tant, “Corregudes de seny i memòria”, perquè la nostra Tradició no es trenqui. La força i consens de tot el Poble pot fer possible que les seguim veient molts anys més. 

 

“Ara corren ses carotes

que és sa festa de tothom”

 

Guardem sempre memòria, com ens demana Joan Benejam a Foc i Fum. Som-hi!

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

....

(1) Segons les despeses aprovades per la General Universitat la festa seria espectacular, ja que es van fer fabricar 70 llances i 1.000 lladrioles, a més de restaurar i pintar l’estaferm, construir un cadafal per a les autoritats i un clos tancat amb palissades per a fer-hi combats. Tot sobre més de deu tones d’arena escampada.

 

(2) Segons el DCVB, és una variant de guardiola, l’etimologia d’aquesta prové del verb guardar i com a diminutiu de guàrdia. A Ciutadella li deim rodiola, que és una derivació. També ho és la paraula lladriola (encara que en l’argot santjoaner és l’objecte que s’empra per a rompre les carotes) que el DCVB atribueix a una “guardiola’ amb contaminació de ‘lladre”.  En aquest sentit, el DCVB apunta que “la forma menorquina ‘rodiola’ deu haver estat determinada per la influència de ‘roda’ o ‘rodó’ per la forma arrodonida que solen tenir les guardioles de terrissa”.
Altrament, les variants es troben documentades arreu dels països de parla catalana des del segle XV, o abans, i poden ser influenciades, segons el Diccionari CVB per altres radicals substantius: lladriola/lledriola (1467), vidriola(Alaior)/vadriola/vedriola –de vidre- (1529), rodiola (Ciutadella) jodriola i gidriola (Esporles, Binissalem).

D’aquí que en documents històrics de la Festa de Sant Joan puguem trobar ‘lladriola’ i ‘rodiola’ com a sinònims de la peça de fang cuit que es pot utilitzar per a trencar les carotes.

...

Article publicat com a introducció al llibre Ses Carotes de Sant Joan - Edicions Jamma. Maig 2023