La llengua dels menorquins (II)

  Fa temps que no em posava al dia sobre qüestions sociolingüístiques. I d’aquí l’adquisició d’aquest llibre de Carme Junyent, l’autora del qual m’ha despertat l’interès perquè m’han agradat molt els seus articles, comentaris o entrevistes que ha fet. Consider la llengua un element de realització humana molt important. I d’aquí que també sigui per a mi important la llengua pròpia com a element de projecció personal i col·lectiva. Com deia Josep Maria Llompart, “la llengua és la paret mestra de l’edifici”.

 

  Perceb (potser sigui cosa meua, només) com les noves generacions, els joves, (i no tan joves) han arraconat bastant la llengua pròpia, la materna. En fan ús d’una altra llengua més “gran” o “dominant” que creuen (pens jo) els podrà donar més difusió o consistència d’allò que fan o creen. Tenen projectes, propostes, actuacions, bolos, etc., i potser entenen (repetesc, és una percepció personal. Desconec si vosaltres, lectors, ho percebeu igual) que amb la llengua “gran” faran més extensibles, viables i acollidores les seues creacions, propostes o projectes. Les llengües no són grans ni petites. Simplement, són. 

  A gent jove del món de l’emprenedoria els he sentit dir que “el català no ven”. I m’entristeix que considerin la llengua pròpia com un reducte folklòric, d’allò d’anar per casa, amb els amiguets... No. La llengua no ven ni compra. El que es ven i es compra és el producte, la qualitat, el preu... L’endemés són prejudicis. La nostra llengua serveix per a parlar amb els amiguets o per presentar-se dalt d’un escenari; per comprar a un comerç o per enviar una instància a l’administració; per donar una conferència o per organitzar una ruta camperola; per parlar amb el metge o per denunciar un robatori; per a una reunió de vesins o per manifestar-se contra... la Covid-19... (per exemple); per presentar un llibre o un disc o per navegar per les xarxes socials; per atendre una entrevista formal o per contar llegendes populars. La nostra llengua té tots els registres. Tots. I no és superior a cap altra, però segur que tampoc és de segona categoria. Emprar-la, estimar-la, projectar-la, defensar el seu ús no és anar en contra de cap altra llengua, ni en contra de ningú, per molt que els demagogs de torn així ens ho vulguin fer creure, ni que sigui amb estratègies sigil·loses. Ho deixa clar l’autora del llibre Carme Junyent en una entrevista: "El bilingüisme ens matarà; el plurilingüisme ens salvarà". Hem d'entendre molt bé açò!

 

  L’idioma propi és un idioma de creació, de cultura, de relació i d’identitat. Menysprear-lo, desant-lo només per a les relacions col·loquials, familiars o amicals; postergar-lo com a element d’inutilitat, és desprestigiar la llengua materna i és crear falsos prejudicis.

  És un dèficit -i una pena- que molts joves i bons/es creadors/es, artistes, actors/actrius, emprenedors/es, esportistes, clubs, entitats... insulars arraconin la nostra llengua. A l’extraordinària bellesa artística que tots ells expressen, incloure la llengua mare, la pròpia, és també una mostra escènica menorquina d’estima, una mostra que dignifica la nostra creativitat i la nostra personalitat.

 

  És per açò que m’he fet amb el darrer llibre d’aquesta autora, lingüista i fundadora del Grup Europeu de Llengües Amenaçades (GELA), perquè últimament ha dit coses molt interessants i ja toca reprendre aprenentatges de la gent que en sap en aquesta matèria i perquè ens cal no perdre la carícia càlida que deixa la llengua dels nostres pares i avis i la dels Mestres de la nostra vida.

  Així, i recordant també les lliçons sàvies dels qui hi van dedicar tota la seua vida per endreçar la nostra identitat lingüística i cultural, no puc fer de manco que citar aquest fragment de Francesc de Borja Moll, ara més vigent que mai:

"Hi ha menorquins que es pensen que amb aquesta inhibició davant les coses pròpies i amb seguir la trajectòria d'un idioma més estès, fan obra d'engrandiment de la nostra petita illa (...) És una equivocació. El que fan és provincianisme. Renunciar a la pròpia personalitat per anar a remolc d'una altra de més poderosa, mai ha servit per a engrandir ningú".

 

  I vius amb les estratègies de comunicació i difusió:

"Les llengües que han desaparagut, ha desaparegut en mans del bilingüisme".

(Carme Junyent)

La llengua depèn de tu. Sí. Però si les entitats cíviques, col·lectius d'artistes i institucions ens hi ajuden, el somriure serà més ample.

La mirada

Com hem mirat la nostra Festa durant tots els anys que l’hem viscuda? Com consideram que és la mirada quan el marc és la nostra Festa? Què hi resta dins la mirada després d’haver processat tantes imatges? Ens hem fet mai aquesta pregunta? Segurament que no, però quelcom hi queda en la percepció de les vivències –de tantes vivències- i és en la mirada on encabim els moments de la vida. No estic parlant d’un record o una anècdota curiosa retinguda en el temps. És de quina manera ens miram les seqüències de cada moment. És el com.

Foto: Antxon Castresana per al Setmanari El Iris

Al llibre Poema a la durada, del poeta austríac Peter Handke (premi Nobel de Literatura 2019), hi podrem descobrir el significat d’aquests conceptes tan abstractes, però que ens en són innats, inherents, immanents. Handke, al llibre esmentat, hi poetitza aquesta semàntica de la durada, aquest concepte intangible de la realitat. Seria allò que l’ànima capta i resta retingut a la consciència i/o subconsciència, però perdura quan ens reapareix en un lloc o altre, en un moment o altre. La durada de la qual parla el poeta austríac no és cap mesura del temps ni cap recorregut de l’espai. És només un estigma que es reprodueix per necessitat; per vivificar un instant; en un lloc, en un moment o en un espai. La durada és allò percebut un dia i que ens apareix durant tota la vida. I crec que aquesta concepció de la durada pot tenir com a vehicle la mirada. És en la mirada que trobam la durada dels sentiments i de les experiències. I pens que açò ens passa durant els dies de Sant Joan.

No sé si m’hauré explicat prou bé, però per si no m’heu entès, observau atentament, durant uns segons, la mirada de la filleta de la foto. .................... I abans de seguir llegint, tornau a contemplar-la, fixament. I fins i tot, observau també la mirada de la dona que hi ha al darrere... Potser ja ho heu entès.

Captar els instants precisos ens creen un senyal interior que perviu, potser, de forma inconscient. I aquest estigma intern es reprodueix i perdura. La Festa de Sant Joan té infinitat d’imatges, de senyals, d’elements simbòlics. I cada detall ens parla a través de la nostra mirada, ens comunica cosa mitjançant l’observança detinguda. I és amb la mirada que podem escoltar el que ens diu el simbolisme. I aquí, no és igual mirar que veure.

Dit d’una altra manera: veure una fotografia ens dona informació; però una imatge artística ens pot transmetre un símbol, una al·legoria, un emblema, un signe... I açò ho provoca la mirada. Quan miram, percebem quelcom més que un element físic. I heus aquí el bon fotògraf artístic per projectar-nos més enllà de la realitat física i crear-nos paràboles i representacions. És la mirada de la nostra festa la que ens proporciona tanta vivència i plaer i ens engendra una marca indeleble a la consciència/inconsciència; una emoció per a l’ànima. I la durada és retrobar totes aquestes complaences a través de la mirada.

Ara sabem quina és la mirada de la filleta de la finestra: acumular experiències que tindran durada; talment ho va ser la mirada de la nostra infantesa que té ja la mateixa durada que la nostra vida, com la fascinant i simbòlica mirada d’un infant.

I, tanmateix, enguany em ve el dubte misteriós -probablement igual que a vosaltres- perquè no ho he viscut mai. I és com serà, durant els dies assenyalats, la durada d’una absència? Com serà la mirada d’un Sant Joan que no serà? Pressent, idò, que enguany no perdrem Sant Joan, perdrem la mirada. 

Bep Joan Casasnovas

Publicat a la revista especial de Sant Joan 2020 – El Iris

L’homenet del ratolí blanc

Vaig veure com un home s’asseia al meu costat, a la terrassa d’un bar. Un homenet d’avançada edat, baixet, amb americana de fil color beix, capell de pelfa gris, ulleres de sol, mostatxos i cabell canós i llarg. Exhibia un rostre seriós fet de pell morena i gravada. De la butxaca de l’americana li va guaitar un ratolí blanc que ensumava l’ambient. 

-Té gana, -em va dir amb la veu ronca. 

El vellet va posar el seu dit índex sobre el cap del ratolí i delicadament l’enfonyà de nou. Després va pessigar un trosset de formatge i va posar dues o tres miques dins la butxaca.

-Au, menja i no et moguis... 

I jo, astorat, contemplava aquella escena rocambolesca d’aquell personatge extravagant.

-No troba que s’ofegarà el pobre animalet dins la butxaca! –li vaig exclamar bondadosament.

-No ho crec per res que es mori. Aquest té moltes ganes de viure i no li agrada gens la fosca. Vol sempre llum. En vaig tenir un altre, de ratolí, que era cosí d’aquest. I aquell si que em va decebre. Era un ratolí lleig, amb problemes i no estava bé del cap. Es va suïcidar.

-Què? És va suïcidar? -vaig demanar rient.

L’home, tot seriós, em va mirar fixament. Es va treure les ulleres i em va dir:

-Sí, es va suïcidar. No va suportar el càstig imposat. Sempre em fugia de dins la capsa i el trobava dins el rebost rosegant tot el que podia. A aquell sí li agradava estar-se a les fosques i actuar amb traïdoria i sigil·losament. El vaig castigar un dia sencer sense menjar i en un espai de deu centímetres quadrats. No estava tancat, no. S’estava a l’aire lliure on el sol li tocava de ple. La pena era, potser, un poc dura, però jo només volia que li servís d’escarment. Però es va suïcidar.

Vaig seguir embadalit per les paraules d’aquell desconegut, però li vaig seguir la temàtica.

-I a l’aire lliure no va fugir el ratolí?

-M’has pres per beneit? –replicà contundent l’ancià. –Vaig omplir una bujola molt ampla de lleixiu i hi vaig fondre calç. A l'interior, al mig del recipient hi vaig col·locar un piló cilíndric de llenya dret. I damunt el replà del piló hi vaig deixar el ratolí. L’endemà matí el vaig trobar ofegat dins el lleixiu. Tots tenim unes normes a complir. Tu, jo i la resta d’éssers. Quan tu i jo no complim les normes estam exposats a un càstig, més o manco dur en funció de la infracció comesa. Si no complim, tindrem problemes i els problemes els hem de resoldre nosaltres; tu, jo i la resta. Es veu que aquell ratolí no va suportar el càstig i es va tirar dins el líquid tòxic i letal. Era psicològicament molt feble. I els éssers pusil·lànimes solen actuar d’aquesta manera. Són exemplars que no convenen mantenir. El ratolí lleig tenia la llibertat d’assumir el càstig o plegar de viure i ell, lliurament, va optar per treure’s la vida dins aquell cossiol enverinat.

El ratolí blanc era obedient, a dir del vellet, tenia un bon comportament i vivia una vida assossegada dins el marc que li comporten les normes establertes. 

-Perquè així és la vida –sentencià l’ancià plàcidament.

...

* Si a aquesta faula hi sabem canviar les paraules clau com vellet, ratolins, suïcidi, normes, obediència o elecció limitada... per altres paraules clau, com govern, poble, obligacions, repressió, lleis o llibertat restringida... convertirem la faula en una crònica d’actualitat.

La lletjor i la maldat són eines tiràniques que sol emprar l’intolerant.

ONÍRIA. La ciutat dels somnis

A la ciutat dels somnis, Oníria, hi havia molta, molta tristesa. A aquesta antiquíssima i petita població de muntanya l’alegria havia emigrat i deixà els seus habitants sumits en la malenconia més profunda. Una pesta infecciosa portà la mort a totes les persones majors del poble. Els avis i àvies havien traspassat per mor de l’epidèmia i la resta de vilatans havien perdut l’única font de coneixement i saviesa en les que es mantenia la tradició del saber viure. La felicitat i el benestar eren els conceptes que més havien cuidat els habitants d’Oníria. Res era més important que la transmissió de la cultura popular per part dels avis i àvies, una tradició oral que sempre havia garantit el futur d’aquesta població. Els valors de la solidaritat, l’estima, l’empatia i la recerca del benestar eren premisses per damunt de la cobdícia, la vanitat o l’enveja, comportaments que eren bandejats del poble perquè creaven dolor, disputes i rancúnies. 

La cupiditat era una temorosa conducta que s’havia de foragitar a través de l’educació dels infants i dels consells dels savis, que eren la gent major, l’única responsable dels afers d’aquesta aldea de muntanya. Els vilatans joves i adults eren els encarregats de treballar la terra i l’artesania per garantir els aliments, els productes bàsics i la salut a totes les famílies; les persones majors s’encarregaven d’instruir i educar els infants del poble i els més menuts només havien d’aprendre, de ben petits, el procés de la vida i el benestar, per a transmetre’l, de majors, als seus descendents. La gent major instruïa els infants a partir dels costums antics i analitzaven l’evolució social i de futur a través dels somnis que tenien els fillets i filletes d’Oníria. Així, els infants contaven sempre els somnis a la gent major i aquesta es guiava, així, per poder proporcionar l’educació adient als petits i aplicar els conceptes més humanitaris respecte al que havien somiat, per tal de encaminar-los correctament.

La petita ciutat tenia un Consell de Savis i Sàvies, que eren els tretze governants d’Oníria; set dones i sis homes, els més vells de la població, que actuaven com a gestors principals i responsables d’acomplir amb les directrius secretes marcades en el Llibre dels Cinc Flocs. Aquest document mil·lenari només podia estar en poder de la Sàvia Major del poble. Havia de ser dona, l’àvia més vella d’Oníria. I, traspassada aquesta, la seua successió -que era només femenina- anava llavors a la dona de més edat, perquè així estava escrit en el Llibre dels Cinc Flocs. Per a ser Sàvia Major, havia de tenir netes, del contrari, hauria de renunciar, essent el seu càrrec només honorífic i consultiu. I així va ocórrer durant segles. Però mai un desastre inesperat com l’epidèmia de pesta havia periclitat tant el futur feliç d’aquella vila. Davant la dantesca situació social, sense la gent major, el poble d’Oníria no tenia futur i estava condemnat a la desaparició. I aquest fet tenia els seus habitants sumits en el més absolut marriment i desesperació. Els pares i mares adults cercaven solucions per reconduir la malastrugança que va caure sobre Oníria. 

El Llibre dels Cinc Flocs havia restat sota custòdia de Jana Flanders, de 98 anys, la Sàvia Major, l’única persona que podia consultar el Llibre dels secrets, però, morta també juntament amb la resta d’ancians per mor de la pesta, els oniriencs no sabien què fer. Llavors, reunits tots els habitants a la Plaça de la Felicitat, van decidir que havien de consultar el Llibre dels Cinc Flocs per saber si hi podien trobar una solució al seu futur. Així, per unanimitat, es decidí que la filla i la neta de Jana Flanders cercàssin, al llibre, el protocol a seguir. Amb açò, mare i filla anaren a la cambra de la seua ascendent i van treure d’un cofre un tom de cobertes daurades tancat amb cinc flocs de colors. Cada floc representava l’apartat dels cinc continguts fonamentals per a la tradició oral: el benestar, la solidaritat, l’amistat, l’estima i la veritat. Cada apartat desenvolupava la forma d’actuar dins cada terme. Quan la filla de Jana Flanders va desfer el primer floc i va obrir la coberta va trobar un apunt introductori preliminar:

“Aquest llibre només pot ser consultat per la Sàvia Major d’Oníria. De fer-ho altra persona que no sigui l’esmentada, Oníria desapareixerà. En el cas d’un succeït imprevist o catàstrofe extraordinària en la que no quedin majors al poble i el fet no sigui imputable a una malvestat dels seus habitants, només podrà consultar el llibre la neta de més edat de la Sàvia Major”.

Així que la neta de Jana Flanders, dins l’alcova de l’habitació de l’àvia, va llegir tota sola la segona pàgina del llibre, on hi havia escrit el secret per salvar Oníria de la seua desaparició. Es tractava dels somnis. Només els somnis podrien fer recobrar la vida, la felicitat i el benestar al poble. Llegit tot el protocol a seguir amb el compromís de mantenir el secret del perquè i de com era possible, la neta es va decidir a explicar-ho als vilatans que, de nou, s’havien retrobat a la plaça de la Felicitat. Es tractava de què tots els infants de la vila havien d’explicar als pares els somnis que tenien durant les nits i aquests fets onírics havien de ser exposats en plaça pública a tots els seus habitants. Després de quinze dies, els vilatans havien d’elegir els cinc millors somnis, un per cada floc del llibre. Els cinc somnis més fantàstics, més enginyosos, més solidaris i més alegres serien el guanyadors, la qual cosa faria possible que un avi o àvia dels cinc infants amb el somni més votat recobrassin la vida i tornassin al poble per seguir la transmissió oral als petits i perpetuar la tradició del saber viure a Oníria, la ciutat dels somnis, perquè eren aquests els que van fer possible la pervivència tradicional de la felicitat i benestar a la vila.

 Els infants dels cinc millors somnis van decidir quin dels seus dos avis materns havien de recuperar la vida i tornar al poble. Decidits els cinc majors que tornarien a viure, el diumenge es van reunir tots els habitants per rebre l’arribada dels cinc avis i àvies que havien de mantenir els secrets i la tradició del Consell de Savis i Sàvies, dels quals l’àvia de més edat dels cinc retornats seria la nova Sàvia Major. Els cinc avis i àvies van aparèixer somrients a la Plaça de la Felicitat per fer feliços a tots els oniriencs, que van recuperar, amb una gran festa, l’alegria i la normalitat del saber viure.

El camí d’entrada al poble va ser anomenat, des de llavors, avinguda Jana Flanders, i Oníria també se la va conèixer com la ciutat dels somnis, perquè van ser els somnis dels infants els que recobraren el futur d’aquella petita ciutat de muntanya. Perquè és en el somni d’un infant on hi ha el futur i on hi rau la veritable vida.

...

Bep Joan Casasnovas

22 d’abril de 2020

La lliçó de la Cultura

Davant el paorós coronavirus

Pensar, reflexionar; esbrinar, serenament, el que passa. Una fet històric, una situació que es convertirà en efemèride al llarg del temps. La població actual no havia viscut mai una pandèmia tan paorosa com aquesta, d’abast mundial. Ens hauríem de remuntar a la grip de 1918, amb centenars de morts a Menorca, i uns 50 milions arreu del planeta.

Aquest COVID-19 és un virus que no dona treves i no entén de classes socials ni d’ideologies. Tanmateix, no vull parlar d'algunes estranyes mesures de les màximes autoritats polítiques, sinó de la força de la societat, en aquest cas de la societat menorquina. Una reflexió que em ve arran de la lectura d’un article al setmanari El Temps, que parla de la històrica resiliència menorquina per la condició d’illaïtat, però també de veure, aquests dies, la capacitat i la solidaritat de la gent i dels seus col·lectius.

Foto d'Isabel Alomar (IB3), el passat estiu, representativa de  l'estima de la gent als seus músics i cantants.

L’empresa ideada per Cris Juanico, Shanti Gordi i Leonmanso d’organitzar un concert en directe per les xarxes socials, Tots a ca teua Festival -també la d'altres iniciatives que van retransmetre en directe- per acompanyar la gent confinada a les llars, mereix, no només un llarg aplaudiment (com els que es fan a les 20:00 hores des de balcons i finestres), sinó també una profunda reflexió. Potser pugui semblar que no té més importància que un fet curiós i agraït. Però no. Té molta transcendència si sabem trescar més enllà de les tres hores dels tres dies de gaudir musical davant l’ordinador o el mòbil. Té la importància de constatar la força que té la Cultura -si en majúscula-. Perquè la Cultura és una cuirassa davant les malvestats, és una avantguarda de solidaritat, un gest d’empatia i motor de progrés social. En aquest cas, la música i els seus autors, han posat en evidència que la societat cultural mereix ser més ben considerada i no un simple fet d’oci o entreteniment, que també.

Al marge de la llarga tradició melòmana que atresora l’illa, el panorama insular desplega en l’actualitat una inèdita creativitat musical i viu un dels moments més àlgids pel que fa a la interessant nòmina d’artistes. I en aquests moments de dificultat i d’incertesa, i davant la considerable preocupació sobre la salut comunitària, el col·lectiu de cantants i músics ha donat una lliçó a Menorca amb la seua oferta desinteressada que ha arribat a milers de persones en forma de solidaritat i empatia. Un gest que hem de considerar, donada la crisi social, sanitària i econòmica que ens assetja.

Ningú no podrà negar l’eclosió musical existent: als noms ja citat com Cris Juanico, Leonmanso i Shanti Gordi, hem de recordar també el talent de Guiem Soldevila, Anna Ferrer; grups i cantants amb segell propi com Dos Sipiots i Pèl de Gall; Bep Marquès, Cala Joia, Binigaus Band; o la qualitat versionada de Joe Mina, Pedro Sánchez, Àngels Anglada, entre d’altres. I referència especial a la internacionalitat del músic Marco Mezquida o del cantant líric Simón Orfila. Altres veus destacades són les de Maria Camps o Rita Barber, però també veus en projecció com les de Judith Uris, Lorena Martí, Dani Juanico o Joana Melià, entre d’altres. Músics d’una talla encomiable, com Pere Arguimbau, Sergi Martín, Suso González, Martí Genestar, Lluís Gener, Pere Moll, Toni Genestar Femenias, Simó Bosch, Blanca Coll, Quim Ribó... Als noms pròpies, ens cal també reconèixer el treball excel·lent de les bandes i escoles de música com les que dirigeixen Joan Mesquida, José Agustí Colom, Isaac Mascaró o Lito Arguimbau entre d’altres, que han posat color a tantes i tantes nits menorquines.  I segur que me’n deix molts. I em disculpareu.

Com a col·lectius d’avanguarda cultural també ens cal destacar l’auge de la creació literària on Menorca viu l’efervescència més lloable de la seua història. Escriptors i poetes -que també han aportat, aquests dies, a les xarxes amb les seues obres- han posat la qualitat de les lletres menorquines més enllà de les nostres costes. La força de les arts escèniques és un altre gènere cultural, de llarga tradició, que mostra actualment una transcendència constatable; com també el moment esplèndid en el talent de les arts visuals, amb una nòmina de pintors i artistes que ens omplen d’orgull.

I voldria afegir un sector més a la força innovadora de Menorca: el sector educatiu, pioner i amb un recorregut que ve d’enfora: des de Mestre Joan Benejam, fins als actuals Pilar Benejam, Vicenç Arnais o Pere Alzina, entre molts altres, que ha fet de Menorca un nucli d’avantguarda destacat. A més capdavanter a l’Estat espanyol amb els mètodes de renovació pedagògica.

Idò sí. Menorca ha estat i és pionera en moltes disciplines. Les democràcies sanes i avançades basen la seua projecció i progrés a través de pilars com el coneixement, la cultura i la civilitat (i algun altre). I Menorca, en té una bona nota d’aquests tres fonaments. I si anam més enllà de les tres hores de concert on line d’aquest passat cap de setmana, en traurem conclusions que cal considerar. Perquè ens correspon visionar les coses d’una manera més raonable i amb més sentit comú. El coronavirus ens demostra que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets i deures. Però a Menorca ens ha demostrat també –una vegada més- que som una societat amb resiliència; o sigui, amb capacitat de refer-nos, de superar-nos davant les adversitats.

No entraré a discutir les decisions preses per les administracions i polítics en aquesta preocupant emergència social i sanitària, les quals també entenc que són complicades.  No toca ara i aquí fer-ho. El que sí voldria deixar constància és que la Cultura, l’Educació i l’empatia, són motors de la nostra resiliència. I el que sí pregaria és que els polítics i les administracions no oblidin el sector cultural de l’illa, perquè davant les adversitats com les que vivim –i d’altres-, aquest col·lectiu porta la bandera. Ho demostra el concert on line d’aquest passat cap de setmana, amb milers de seguidors. Una iniciativa altruista que, per si mateixa, mostra la fortalesa i cohesió de la música, de la Cultura.

Gràcies musics i cantants per donar-nos llum i enviar-nos a casa nostra tanta esperança i solidaritat. GRÀCIES.

Bep Joan Casasnovas

El 'coronavirus', la grip de 1918 i Sant Joan.

  Se’m fa difícil posar la TV aquests dies. L’allau d’informació sobre la nova pandèmia vírica em té esgotat i avorrit. Crec que davant la situació d’expansió del coronavirus és necessari mantenir la població informada, però no fa falta alarmar-la tant. Recomanacions preventives, hàbits higiènics i explicar què és aquest nou virus, em sembla bé. Citar cada dos per tres els nombre de morts d’una regió o una altra i sobredimensionar les mesures donades per les autoritats em sembla sobrer i exacerbat perquè no ajuda, ans al contrari, crea espant social i desorientació pànica.

A dia d’avui, el coronavirus ha infectat 2.100 persones a l’Estat Espanyol, de les quals 52 han mort. Però, atenció! la grip comuna ha causat fins a dia d’avui 6.500 morts. Per tant, cal situar-nos. El coronavirus té més capacitat de contagi, però és manco letal que la grip. D’aquí, la preocupació pel col·lapse econòmic i social que suposa una ràpida propagació del virus, però no per la gravetat o nivell de mortaldat. Aquest fet s’ha de tenir en compte!

A més de les pors infringides per les informacions mal donades, surten les especulacions sobre les mesures preses en els afers públics en actes i espectacles socials. Es suspenen representacions teatrals, competicions esportives, concerts, jornades, exposicions, presentacions, etc, etc. I com no, ja ha sortit la Festa de Sant Joan: Es farà o se suspendrà?

L’any 1918 (i fins ben entrat 1919) hi hagué una pandèmia d’una grip molt potent. Hi hagué alarma per la mortaldat que causà i amb la velocitat amb què es va escampar arreu del món. De fet, a aquesta afecció la van anomenar la gripe española. Va esclatar el març de 1918 i va córrer com la pólvora. Aquesta grip va  ‘matar’ més de 40 milions de persones a tot el món; prop de 300.000 a l’Estat espanyol i moltíssimes a Menorca, on s’hi van calcular unes 1.500 persones infectades. Ciutadella va ser la més afectada on el virus gripal va ser especialment virulent, amb centenars de morts.

Els experts en biologia viral i altres instàncies mèdiques apunten que el coronavirus resta inactiu quan la temperatura ambiental arriba als 25 graus (també si les temperatures són molt baixes. Las màxima expressió d’aquest virus es troba entre 13 i 24 graus). En aquest sentit actua molt similar al virus de la grip. Alguns dels més saberuts en la matèria indiquen que amb l’arribada de la primavera i l'estiu; amb la pujada de les temperatures i els dies càlids i solejats la transmissió del coronavirus remetrà significativament. Un alè (sostingut), idò, de cara a la celebrar Sant Joan amb normalitat!

L’any 1918, la grip tingué tres fortes onades epidèmiques, amb les conseqüents defuncions. La primera, de març a maig; la segona, d’octubre a desembre, que va ser la més potent i letal; i la tercera, de març a maig de 1919.

Tornem a Sant Joan. A pesar dels estralls que provocà aquella potent epidèmia l’any 1918, Sant Joan es va celebrar amb total normalitat. El contagi es va reduir quan va arribar la calor. Alshores, El Iris de 18 de maig de 1918 se’n feia ressò i, davant la incertesa, instava l’ajuntament a actuar:

“¿Qué pasa? Creemos, llegado el momento, de dar un topque de alarma. Se acercan las Populares Fiestas de San Juan i no ha sido nombrada aún la Junta de Cajeros de la misma. Según la tradicional costumbre, dicho nombramiento debe hacarse por el Ayuntamiento el  día 9 de Julio, y desde entonces han pasado muchos meses y hasta se rumorea si las alegres fiestas no se celebraran” . (Extret d’El Iris especial de Sant Joan de 1985).

De fet, l’1 de juny de 1918 es van nomenar els càrrecs de la Junta de Caixers: Pere Riera, capellana; Faustí d’Olives Saura, Caixer Senyor (substituït per Josep d’Olivar) Francesc Moll, pagès de Torralbet; Francesc Coll, pagès de sa Font Santa; Joan Monjo, ferrer, Caixer Casat; i Josep Marquès, arader, Caixer Fadrí. Tots ells, i la corresponent qualcada, de la mà del fabioler Josep Truyol (en Bep Candela) van celebrar un Sant Joan de dalt de tot, com ho són gairebé tots.

Va sotmetre la calor el virus de la grip aquell any? No ho sabem. Però seria possible segons els experts d’ara. Passat l’estiu d’aquell 1918, i arribats al mes d’octubre, el virus de la grip va revifar de nou i va ser més violent que el primer brot de primavera. A Ciutadella, van morir moltes persones, entre elles l’apotecari Miquel Seguí, llavors el titular de la Farmàcia Llabrés de davall ses Voltes; quatre dies després també moria el mestre de música Guillermo Alba, regidor de l’Ajuntament i també exdirector de la Banda. Aquell fatídic mes de novembre de 1918 va provocar molta por i desconcert. L’Ajuntament anava desbordat per poder atendre les famílies infectades. Des de Maó arribaven metges per socórrer els malalts i des de l’Ajuntament de Maó es va organitzar un concert per recaptar fons destinats a auxiliar les necessitats que l’epidèmia causava a Ciutadella. (1)

Ja el mes de desembre, la cosa es va normalitzar i així ho conta El Iris de 1918 en la seua edició del 4 de desembre: “...la Junta Municipal de Sanitat, davant la davallada de casos de grip decidia, per unanimitat, autoritzar que a partir del diumenge 8 es tornassin a obrir els cinemes i altres espectacles públics. A partir de dilluns 9 es tronarien a obrir les escoles, prèvia desinfecció de les mateixes”:

Aquella virulenta grip va tornar revifar el més de març de l’any següent, però va desaparèixer a frec de l’estiu. Per la calor?

El meu avi matern, Jaume Mascaró, va viure aquella grip letal quan tenia 20 anys; l’avi patern, Bep Casasnovas, en tenia uns quants més. M’agradaria ara escoltar la seua opinió respecte aquesta nova crisis viral un segle més tard, després que ells visquessin aquell infern en una època en què no hi havia ni els mitjans ni els recursos d’ara.

És ben cert que el món dona voltes i allò que se’n va, torna. Els cicles vitals, d’una manera o altra es repeteixen. Jo crec que la força del coronavirus remetrà notablement d’aquí al mes de juny. És una suposició. O una esperança.

Tanmateix, davant la gernació que acull la festa de Sant Joan avui dia, i al mateix nivell de precaució amb què s’actua ara, no estaria malament cancel·lar totes les rutes marítimes de son Blanc fins el 26 de juny. Mesures de prevenció que vindrien molt bé per acabar de controlar la propagació d’aquest maleït coronavirus. No ho trobau?