dijous, 10 de setembre del 2020

La llengua dels menorquins (II)


  Fa temps que no em posava al dia sobre qüestions sociolingüístiques. I d’aquí l’adquisició d’aquest llibre de Carme Junyent, l’autora del qual m’ha despertat l’interès perquè m’han agradat molt els seus articles, comentaris o entrevistes que ha fet. Consider la llengua un element de realització humana molt important. I d’aquí que també sigui per a mi important la llengua pròpia com a element de projecció personal i col·lectiva. Com deia Josep Maria Llompart“la llengua és la paret mestra de l’edifici”.

 

  Perceb (potser sigui cosa meua, només) com les noves generacions, els joves, (i no tan joves) han arraconat bastant la llengua pròpia, la materna. En fan ús d’una altra llengua més “gran” o “dominant” que creuen (pens jo) els podrà donar més difusió o consistència d’allò que fan o creen. Tenen projectes, propostes, actuacions, bolos, etc., i potser entenen (repetesc, és una percepció personal. Desconec si vosaltres, lectors, ho percebeu igual) que amb la llengua “gran” faran més extensibles, viables i acollidores les seues creacions, propostes o projectes. Les llengües no són grans ni petites. Simplement, són. 





  A gent jove del món de l’emprenedoria els he sentit dir que “el català no ven”. I m’entristeix que considerin la llengua pròpia com un reducte folklòric, d’allò d’anar per casa, amb els amiguets... No. La llengua no ven ni compra. El que es ven i es compra és el producte, la qualitat, el preu... L’endemés són prejudicis. La nostra llengua serveix per a parlar amb els amiguets o per presentar-se dalt d’un escenari; per comprar a un comerç o per enviar una instància a l’administració; per donar una conferència o per organitzar una ruta camperola; per parlar amb el metge o per denunciar un robatori; per a una reunió de vesins o per manifestar-se contra... la Covid-19... (per exemple); per presentar un llibre o un disc o per navegar per les xarxes socials; per atendre una entrevista formal o per contar llegendes populars. La nostra llengua té tots els registres. Tots. I no és superior a cap altra, però segur que tampoc és de segona categoria. Emprar-la, estimar-la, projectar-la, defensar el seu ús no és anar en contra de cap altra llengua, ni en contra de ningú, per molt que els demagogs de torn així ens ho vulguin fer creure, ni que sigui amb estratègies sigil·loses. Ho deixa clar l’autora del llibre Carme Junyent en una entrevista: "El bilingüisme ens matarà; el plurilingüisme ens salvarà". Hem d'entendre molt bé açò!

 

  L’idioma propi és un idioma de creació, de cultura, de relació i d’identitat. Menysprear-lo, desant-lo només per a les relacions col·loquials, familiars o amicals; postergar-lo com a element d’inutilitat, és desprestigiar la llengua materna i és crear falsos prejudicis.


  És un dèficit -i una pena- que molts joves i bons/es creadors/es, artistes, actors/actrius, emprenedors/es, esportistes, clubs, entitats... insulars arraconin la nostra llengua. A l’extraordinària bellesa artística que tots ells expressen, incloure la llengua mare, la pròpia, és també una mostra escènica menorquina d’estima, una mostra que dignifica la nostra creativitat i la nostra personalitat.

 

  És per açò que m’he fet amb el darrer llibre d’aquesta autora, lingüista i fundadora del Grup Europeu de Llengües Amenaçades (GELA), perquè últimament ha dit coses molt interessants i ja toca reprendre aprenentatges de la gent que en sap en aquesta matèria i perquè ens cal no perdre la carícia càlida que deixa la llengua dels nostres pares i avis i la dels Mestres de la nostra vida.


  Així, i recordant també les lliçons sàvies dels qui hi van dedicar tota la seua vida per endreçar la nostra identitat lingüística i cultural, no puc fer de manco que citar aquest fragment de Francesc de Borja Moll, ara més vigent que mai:

"Hi ha menorquins que es pensen que amb aquesta inhibició davant les coses pròpies i amb seguir la trajectòria d'un idioma més estès, fan obra d'engrandiment de la nostra petita illa (...) És una equivocació. El que fan és provincianisme. Renunciar a la pròpia personalitat per anar a remolc d'una altra de més poderosa, mai ha servit per a engrandir ningú".

 

  I vius amb les estratègies de comunicació i difusió:

"Les llengües que han desaparagut, ha desaparegut en mans del bilingüisme".

(Carme Junyent)


La llengua depèn de tu. Sí. Però si les entitats cíviques, col·lectius d'artistes i institucions ens hi ajuden, el somriure serà més ample.





2 comentaris:

  1. Bep Joan, crec que la teva percepció no és gens errònia. Jo també ho percep així, és més la llengua catalana recula i s'empobreix de manera alarmant. Per acabar-ho d'adobar les actituds de submissió que s'han vist aquesta diada no auguren res de bo. Ja no tan sols els polítics, fins i tot Omnium tradueix el seu discurs. Tenim mala peça al teler. Sort de persones com na Carme Junyent, ens en fal falta moltes. No he llegit el llibre, però els seus articles i opinions són d'una precisió, una claretat i una saviesa que tothom hauria d'escoltar.

    ResponElimina
  2. És ben cert el que dius. I em "satsisfà" (malauradament) que no només ho percebi jo.
    No veig tampoc que hi hagi una militància "defensiva" i reaccionària davant el retrocés flagrant.
    Ni tampoc les institucions polítiques (ara que les tenim!) ni les acadèmiques fan massa cosa davant els perill.
    Ens hi haurem de posar, si més no, a dir-ho i a reivindicar-ho des d'allà on puguem i des d'on seguem.

    Gràcies Pere.

    Salut i llengua! 😃

    ResponElimina