Entre el bes i la llàgrima

 Dins teu

“Estima la bellesa que t’envolta

i que se’t dona clara i generosa,

i en tu i per tu estima també els altres,

car d’aquests dos amors te’n pervindrà

l’harmonia i, tal volta, la grandesa.”

 

(Miquel Martí i Pol)

 

.......

 

Amb un poal de clovelles a cada mà en Marc es dirigia cap a les solls per abocar-los a la truja i els dos porcells. Així, de repent, sentí una veu agra que el cridava:

-Maaaarc!, vine aquí tot d’una.

En Marc acabà d’abocar les restes als porcs i dirigint-se a la pallissa pensava quina maleïda dissort l’havia fet néixer en aquell lloc, horrible per esser regit per un home tan groller i barroer com ho era el seu pare.        

   -Ahir fosquet et vaig dir que entrassis ses bales de palla dins es bouer, que si no aplegaven banyadura –emfatitzà el seu pare, a l’hora que li queia una clotellada que el feia furgar sobre aquelles bales mig desfetes pel xop de la humitat de tota la nit.

    -Abans d’anar a dinar no vull veure ni un bri aquí defora. M’has sentit??? –insistí l’homenot.

     -Sí mon pare –respongué l’al·lot, mentre s’incorporava amb mitja cara mullada i una llàgrima que li recorria el pòmul pàl·lid del seu rostre entristidíssim.

 

Als seus dotze anys en Marc no era feliç. No tenia la vitalitat pròpia d’un bergant de la seua edat. Li mancava sempre el somriure i aquell garlar curiós que porta la mateixa adolescència. La seua mare reflectia una imatge poc diferent a la del seu fill. De faç marrida, també silenciosa; dona entregada a la feina del lloc, de la casa i, sobretot, als seus dos fills, en Marc i na Marieta, que ho eren tot en la seua vida, de la qual només ells li podien treure un somriure.

 

Una petita escola rural a només un quart d’hora en bicicleta, on en Marc assistia a diari, era l’únic alliberament per sortir-se’n de les ininterrompudes tasques al camp que, tirànicament, li menava son pare. Sentia un deler i una passió il·lògics per acudir a l’escola, però comprensibles per l’eixida que representava deixar per unes hores aquell mon gairebé desfavorable per una ment de només dotze anys. Mai no frissava, acabades les classes, de arribar a ca seua. Sempre s’entretenia amb qualque cosa; o bé amb qualque amiguet xerrant i jugant pel camí de tornada. Molts capvespres en Marc s’aturava i s’asseia dalt d’una paret seca i contemplava les sementeres de blat i ordi i altres messes i gaudia veure com l’aura de la tarda onejava sobre el sembrat, suaument acaronat com una passada de mà sobre un vellut apelfat. Altres vegades xalava veure com en Miquelet, els seu millor amic i vesí, fent de pes sobre una plataforma de llenya que servia per passar barrera i estirat per dos bous junyits, ajudava a son pare, que regia la deriva d’aquell parell de bestiar, mentre glosava amb el seu conco alhora que aquest espargia les llavors per tota la tanca. Molts dies en Marc albirava, ben entrada la tarda la bellesa cromàtica que es dibuixava sobre l’horitzó després d’engolir-se el sol de primavera i aparèixer el perfil perfecte dels turons sobre un nacrat i rogenc crepuscle vespertí.

 Però el rostre d’en Marc recuperava la tristor just quan agafava la bicicleta i pensava amb el retorn a casa. Gairebé sempre, a l’arribada, quan encara no havia ni tan sols besat sa mare, son pare ja li havia menat dues o tres feines. Aquell home sens escrúpols, sense formes, sense comprensió, només pensava en si mateix i en els seus guanys, que eren pocs, ja que aquell lloc produïa gairebé per poder viure, amb penúries, una família com la d’en Marc.

 

Un fosquet l’home estava molt maleit. I com moltes altres vegades madona i en Marc pagaven els plats romputs. Quan va arribar el seu fill de l’escola, amb molt males maneres, el va obligar a carregar un carro dels excrements de les solls i dels bouers i que serviria d’adob per fertilitzar una tanca on l’endemà havien de sembrar arbres fruiters, perquè poca cosa més s’hi podia fer en aquell terreny que era un roquissar ple de rebles i amb prou dificultats per a la llaurada. Era una tanca molt dolenta per al conreu en general i poc generosa per a la pastura. Mentre l’homenot arranjava la rella de l’arada que s’havia espanyat precisament dins aquella tanca, advertí a na Margalida, la seua dona, que l’endemà despertàs en Marc de bona hora perquè l’havia d’ajudar a sembrar tots els arbres. Madona contestà al seu marit i li digué:

-Tomeu, en Marc estarà molt cansat després d’haver carregat tot es fems as carro. Demà a les nou en punt ha de ser a s’escola perquè surten d’excursió. Se’n van a veure unes coves amb un historiador que hi va a posta. Els han advertir que els que no siguin puntuals els deixaran. Ell té molta il·lusió per visitar aquestes coves. L’hauries de deixar dormir –explicà la mara melosament a fi de fer comprendre el que significava per a l’al·lot l’excursió. Però tot va ser inútil. El marit no va comprendre res, com sempre. Encara pitjor, madona es va endur un fort esbronc.

   -Dormir dius? Per dormir esteim! Que no veus que no treim un duro d’aquest lloc, eh? I encara me vens tu amb aquestes! Tu lo que has de fer és encuidar-te’n de ses coses teues, que prou poques en fas. Entesos? –mentre l’homenot la sacsejava per un braç i li cridava a cau d’orella amb una expressivitat facial irada, els ulls encensos, el nas i les celles arrufats, el maxil·lar inferior sobresortit i amb una barba de set dies que, juntament amb aquell jersei de llana ple de berrugues, presentava l’aspecte d’un brètol horrible i intractable; la imatge d’un perfecte desgraciat. 

 

La pobra i humil dona, amb el cap baix, va seguir trossejant una gallina vella (que en Tomeu havia mort d’una cossa quan l’animaló cloquejava per la porxada; tot, després de saber que el botiguer no li volia apujar el preu de la llet) i que preparava per fer brou i carn d’olla per ensoldemà. En Marc, des de fora, sentia, indignat, com son pare maltractava sa mare. L’al·lot se sentia impotent per aturar la bestialitat humana que n’era, per desgràcia de tots, l’amo d’aquell lloc i son pare.

 

Just havien tocat les set del matí:

-Maaaarc, són les set, aixeca’t! –cridà en Tomeu per les escales dels dormitoris mentre sucava unes galetes dins una tassa de cafè amb llet. 

 

Poc després foren partits cap a la tanca on havien de plantar els arbres. En Marc treballà molt, quasi sense aturar. Es volia assegurar de deixar feta una bona feina a cada clot i deixar els arbrells preparats perquè son pare els plantàs i, així, poder arribar a temps a l’escola i sortir d’excursió per visitar les coves, talaiots i alguns altres jaciments prehistòrics d’aquella zona de mitjania. Era un dia ple d’ansietat, d’il·lusió i que en Marc no es perdria per res de l món.

 

     -Mon pare, ja he acabat –irrompé orgullós l’al·lot.

Eren les vuit i mitja del matí. No es podia entretenir massa si volia arribar puntual.

    -Ves, que ta mare et doni es berenar meu i me’l dus quan passis –li contestà son pare.

Va ser dels pocs dies que aparegué un somriure delirant a la cara del jovencell. El seu córrer no aparentava cansament de cap tipus, tot i haver treballat molt durant el matí i el vespre anterior. Arribat a les cases, en Marc va agafar una senalla on hi havia un bon brondell de pa, un bon tros de formatge vell, una poma, dues peres i una cantimplora d’aigua fresca. Era el berenar de son pare. El fill, contentíssim, donà una besada a sa mare, que també va somriure davant l’alegria d’en Marc.

     -Hala, ves! No t’entretenguis i que xalis molt –digué sa mare tota contenta.

 

Era un matí força assolellat, una dia esplèndid, el dia indicat per anar d’excursió pel camp. De sortida, l’al·lot s’aturà a la tanca on havia treballat per deixar el berenar a son pare. Deixar la senalla vora una pedra, suvora la carreta. Però quan en Marc es disposava a pujar a la bicicleta sentí com el seu pare el cridava:

    -Marc, vine aquí. 

El rostre de l’al·lot es transformà completament i amb el ulls esglaiats intuí les intencions del seu pare. I astorat s’hi va atracar per saber què volia.

   -Mira fill, jo no sé si tindré temps d’acabar-ho tot. A les deu vindrà en Jaume, es botiguer, a comprar formatge i unes quantes coses més i hem d’acabar de rallar des preu de sa llet. Ets arbres haurien de quedar sembrats avui matí i jo tot sol no ho podré fer tot. M’hauràs d’ajudar. Tanmateix, si avui anàveu d’excursió no et perdràs gaire cosa. Aixiques que no fa falta que hi vagis –i va dir son pare.

-Nooo! Nooo! –va exclamar en Marc, alhora que es va posar a plorar decebut per aquella injustícia. -Jo vull anar a escola, és s’únic dia que anam d’excursió -replicà l’al·lot.

    -He dit que avui no hi aniràs. I no em venguis amb plors! Agafa sa carreta i deixa un munt de fems suvora cada clot –etzibà aquell homenot mentre s’asseia a la roca de l’avenc mentre es disposava a pelar la cotna del formatge.

 

Aquella ordre destrossà al jove Marc, que amb una palesa ràbia i indignació; amb el llavis contrets i estrets i li va aparèixer a la cara un petarrell propi d’un infant quan li furten una gran il·lusió. I es va posar molt, molt seriós. En Marc estava fart, ben al límit de la paciència.

 

Una poc més tard, quan madona estenia la roba a la part més solana de les cases, veié com el seu fill tornava amb un gran regiró.

      -Marc, que has arribat tard a s’escola?

     -Sí, ma mare. Mon pare m’ha fet quedar a fer més feina a sa tanca –va respondre disgustadíssim l’al·lot.

      -Aquest homo, Déu meu! Què hem fet per merèixer tanta desgràcia. Ai bonjesuset estimat! Quina clavari! -interioritzar sa mare, mentre en Marc amb les galtes plenes de llàgrimes es va cloure al seu dormitori. Un temps després, quan tot estava calmat al lloc, na Margalida contemplà com en Jaume, el botiguer, arribava a la porxada de les cases amb presses i tot espantolat.

        -Jaume que hi ha res de nou? -demanà madona.

      -Margalida, Margalida... en Tomeu ha caigut dins s’avenc. Passava pes camí i he vist un carro i eines i es ca que lladrava. He pensat que en Tomeu seria allà fent feina. L’he cridat per no el veia per aumon. I pes ca, que lladrava sense aturar suvora s’avenc, he vist que hi havia caigut -exclamà tot alterat el botiguer.

 

Corregueren cap a la tanca, mentre en Jaume avisava un missatge vesí i anava a cercar un doctor per poder-lo atendre. Però, res. No hi van poder fer res. Van treure en Tomeu mort de l’avenc amb el cap tot copejat.

 

Trenta-quatre dies més tard van haver d’abandonar el lloc. Es van traslladar al poble a treballar i a guanyar-se la vida com van poder. No amb poques dificultats, al principi, la família s’anava salvant. La mare va treballar sola en confecció de calçat fins que la filla, na Maria, va acabar l’ensenyament de primària i va optar per ajudar sa mare. En Marc va seguir estudiant, amb la vènia de sa mare, qui no volia trencar la il·lusió del primogènit. Però havia de treballar moltíssim durant tot l’estiu i els caps de setmana de l’hivern, quan no assistia a classe. Aquell jove tan desafortunat en la infància, sempre va ajudar la família i va aconseguir, a força de sacrificis, feina i estudis, obtenir uns bons coneixements d’agronomia, els quals els exercí per dedicar-se a la representació de pinsos, adobs fertilitzants i maquinària agrícola. A més es va convertir en un bon assessor de conreus de tot tipus. Havia aconseguit somriure, créixer feliç, casar-se i tenir un fill. A més visitava molt sovint sa mare i sa germana.

 

Havien passat vint-quatre anys des d’aquell accident a la tanca de l’avenc. Ni en Marc, ni la seua família no havien trepitjat mai més aquelles terres. El lloc no era habitat, però en Toni, el cosí major d’en Marc, hi tenia una soll amb uns quants porcells i un galliner. També hi mantenia una petita estivada de verdures i hortalisses. Hi passava el temps i a més i treia quatre cèntims, però era un entreteniment, més que res. En Marc s’havia casat amb n’Agnès, una mallorquina de Bunyola que va conèixer quan estudiava, amb la qual van tenir en Francesc, que ja tenia set anys. Na Maria, sa germana, s’havia casat amb en Biel “s’entatxador”, un sabater que va conèixer de la fàbrica on treballava amb sa mare. Vivien bé i units, a pesar dels mals records que mai no comentaven.

 

En Toni es va decidir a reunir les dues famílies i celebrar un dinar tots junts al lloc. A en Marc no li va fer massa gràcia tornar a aquell llogaret de tants mals records, però empès pel cosí hi va accedir. També sa mare i na Maria. El diumenge assenyalat era un dia càlid, lluminós, com aquell dia que en Marc havia d’anar d’excursió amb els de l’escola. Tornar al lloc el va tornar a la seua infància. És el que pensava quan entrava pel caminet cap a les cases, que estaven en un estat deplorable. Mentre uns preparaven la menjua i en Toni tallava el sofregit d’una suculenta paella, en Marc va agafar el seu fill Francesc de la mà i el va menar a veure la tanca de l’avenc. Necessitava fer-ho. Just quan traspassava el portell li entrà una pregona pena. Es va aturar per contemplar, trist, com flocava aquell únic ametler que van deixar sembrat amb son pare aquell inoblidable dia de l’excursió, a la que no va poder assistir. La ment se li va omplir de mals records. Una infància esquinçada. 

Es va asseure a la mateixa penya, prop de l’avenc, on s’havia assegut son pare en el moment del berenar d’aquell fatídic matí. Profundament marrit, sense parpellejar i amb la mirada fixa al fons d’aquell fosc enfony, en Marc memorava el dia que li van llevar la il·lusió de visitar les coves amb els companys de classe. Remembrava les poques estones que va tenir per jugar amb els seus amics de l’escola; els pocs dissabtes i diumenges que va tenir per jugar amb en Miquelet, el seu millor amic. De sobte s’aixecà i s’ajupí per treure de darrera un gran i espès esbarzer la pala que havia emprat. Va recordar aquell incontrolat atac de ràbia i d’ira que el van conduir a donar dos forts cops amb la pala al cap de son pare, els qual li produïren la caiguda dins l’avenc amb el tràgic final. Reflexionà del penós que era ser usurpat de la infantesa i el marcat destí que açò pot suposar. Va ser quan va agafar en Francesc i se’l va asseure sobre la cama, abraçant-lo amb tot l’amor que ell mai no va tenir del seu pare. Li va acaronar la cara i el front i el va besar amb tota l’estima que podia donar. Mentre, una llàgrima s’escolà entre els seus llavis i la tendra i blanca galta del petit.

 

Entre el bes i la llàgrima s’hi trobaven la seua dissortada edat dels dotze anys, que ell coneixia molt bé, i que mai, mai no voldria per a en Francesc ni per a cap altre infant. Perquè ell sabia millor que ningú que la il·lusió, en aquesta edat, és inherent a la vida i conforma l’ampla dimensió de la infància.

 

.....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

* Relat finalista del 3er Concurs de Narrativa curta de Sa Nostra-DM de 1994