dijous, 28 de gener de 2021

Els nuvolats grisos de cada final de gener

 

    Duc uns dies nostàlgics. Tal vegada siguin els dies grisos que ens ha vessat el gener. Tal vegada perquè el present m’estimula poc ara mateix i hi ha coses del passat que em fan sentir més gaubança que no aquest present incert. No és res malaltís. Són flaixos. Podria ser que fos per les restriccions que vivim i per una allau de notícies tètriques que deprimeixen més que no motiven. O els anys que passen com una sobtada tramuntana. Qui sap!

 

    Mai abans no havíem viscut res semblant, ni vostè, pare. Bono sí, una Guerra Civil i una repressora postguerra, que no és poc! Ben mirat, sé que és més dòcil i “agradable” aquesta estranya pandèmia que aquells anys que vau passar vosaltres vestits de precarietat, fam i molta feina. Ja fa temps que ho he entès. I les vegades que ens ho deia: “ai, si haguéssiu passat una guerra!” Sí, és cert, allò vostre va ser molt més dur, amb aquells silencis imposats, l’obediència civil i la necessitat d’empènyer els dies, fossin com fossin. I tant que ho entenc! I nosaltres que ens queixam per nimietats.




 

    Tot ha transmutat ara. Tot són noves tecnologies i “duros a quatre pessetes”, com diria vostè. Tot és ple d’aparells digitals que ho fan tot en un ‘tris-tras’ i ens comunicam en pocs segonsRecord quan d’al·lot li escrivia a mà les cartes que enviàvem al conco d’Argentina, (“voltros teniu més bona lletra”, ens deia) que va partir directament des de Ceuta, sense tornar a Ciutadella, just va haver acabat el servici, (la mili li vam dir nosaltres). I no va tornar mai més. Ai si hi hagués hagut mòbils i ‘whatsapp’ aquell temps! la distància no haguera estat tan enyoradissa. Són doloroses les partides. I les pèrdues! I les distàncies també. En els dos sentits. Però tot arriba i tot se’n va; com la rialla i el plor, com els nuvolats grisos de cada final de gener.

 

    És cada any, a les acaballes de gener, que em furguen la memòria aquelles imatges de quan vostè va partir, però enguany més que altres. No sé per què. Era una setmana ennuvolada, grisa, en els dos sentits. Va ploure, ho ben record. I va marxar en un silenci bleixat, allargassat. I crec que ens quedaven encara coses a parlar; qualque conversa relaxada, compartir més estones... I açò m’ha quedat com un estigma, però també com una lliçó: no hem d’esperar tant per redreçar les coses importants de la vida perquè, potser, llavors, no hi som a temps. I qui sap si ens deixaran un buit compungit. Ens cal més empatia per a les coses importants. Allò que pot esperar és comprar una casa, un cotxe o fer un viatge... Sí, ara ho sé. Perquè és la mateixa vida i les pròpies vivències les que ens fan aprendre els fets primicers. I en açò no hi ha escoles ni manuals.

 

    Sa mamà aguanta com un roure, però els mesos de gener han estat sempre lesius i soferts per a ella. Sempre ho recorda. Ahir encara m’ho va dir. Totes les desgràcies i patiments li han ocorregut el mes de gener. I vostè, que mai no se’n recordava dels aniversaris, sàpiga que demà en fa 90. Ha perdut oïda i visió. I l’esquena! que mai no li dona calma. Tanmateix ho afronta estoicament. Ja li va dir la traumatòloga: “lo que té vostè són 80 anys de feina dins s’esquena” però... “no m’escataran així com així, no!” , em va dir just sortir de la consulta. I vaig riure orgullós. Encara tresca i encara ens renya i somriu! Quina estirp les Vinent!




 

    Caminant pel Passeig Marítim veig gent que pesca per aquells racons de vorera als que em duia els dissabtes o diumenges dematí. I torn a la infància. Llavors li dèiem el caminet de Baix. Però ara no crec que hi hagi massa peix. I manco on vostè anomenava sa Punta Prima. Hi van fer un port de passatgers, amb un espigó de ciment enorme, que no crec que hi arribàs amb la canya de volantí llançada, ni que hi posàs un escandall dels grossos! Res, que no hi ha ni un esparrallet! Tot està trasbalsat! Els espais són a una pantalleta de mòbil i el temps ara té un altre ritme; voraç, peremptori. Quantes coses hem perdut. En els dos sentits. Que passi ja aquest mes de gener!

 

    I sí, són doloroses les pèrdues, els adeus, les distàncies... Però tot arriba i tot se’n va, com els nuvolats grisos de cada final de gener. Si més no, des de fa 17 anys.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada