La distància

 

Les distàncies ens separen. Ho fan respecte a un espai, un indret; ho fan en la perspectiva del temps i també des de l’àmbit afectiu i emocional. Podem notar una certa distància en la relació amical, familiar o amorosa, on l’empatia es difon. Són, tanmateix, episodis habituals que solem experimentar les persones en un moment o altre de la nostra vida. També trobarem distàncies en la festa de Sant Joan. Distàncies múltiples com a interpretacions temporals, generacionals, en la forma de concebre les vivències i en la manera d’interpretar-les dins el temps i dins les emocions experimentades. Aquestes interpretacions són les que també provoquen canvis i, alhora, les respectives “discussions” o polèmiques perquè motiven transformacions en la forma de sentir-les i de viure-les.

La mirada enyoradissa des de la distància del temps.

L’amo en Joan de Foc i Fum (Acte III, escena V) n’és una prova per entendre les variacions en funció de les mentalitats i les èpoques: “Quin jovent corre avui dia! / No ho he vist mai en el món! / En primer, quan jo era jove... (...) Déu mos en guard que agafats / haguéssim donat revolts...” (...) Déu mos en guard que s’hagués vist / lo que avui és veu pertot. / Quina mudança, avui dia! / Quin temps era aquell, senyor!”. És fàcil comprendre, en les paraules de l’amo en Joan, que la festa de la seua joventut era una festa exemplar, digna, elogiable en el comportament i costum. A pesar de ser un personatge d’una obreta romàntica i costumista, no de deixà de ser una realitat social que Joan Benejam posà sobre els escenaris per confrontar els canvis de la societat. Les paraules de L’amo en Joan, fora del context teatral, no tenen cap vigència en l’actualitat. La distància ens mostra els canvis i les variacions sobre els sentiments d’una mateixa celebració. Una festa d’essència antiga que muta la interpretació -de l’emoció del temps i de l’espai- en funció de l’evolució de les societats a través de cada generació. Les polèmiques santjoaneres són açò.

Bergants un Sant Joan de 1947 o 1948, entre ells mon pare.

Els majors i adults (els de la segona tanca) volem entendre que els Santjoans de les nostres joventuts eren millors, més exemplars, més viscuts, més intensos i sentits. No és cert. Cada generació ha fixat el seu model en funció de la interpretació del moment. La joventut, per naturalesa, és transgressora, transformadora, i es vol forjar la vida i les seues experiències en la mesura dels seus interessos i interpretacions, associades als corrents socioculturals de cada època. Fa milers d’anys, a la Grècia antiga, els vells ja es queixaven de la “irreverència” dels joves. Ja eren tarambanes. I no ho han de ser ara?

 

Els records de joventut, per tant, seran dolces i agraïdes pinzellades que ens acaronen la memòria personal de cadascú de nosaltres. Mai no seran un norma. Els nostres pares i mares no van viure els dies grans de la festa ciutadellenca com els interpretava l’amo en Joan de Foc i Fum; ni la joventut dels nostres progenitors no és tampoc la mateixa sensació en què nosaltres van gaudir la festa des de l’edat més vitenca. Les distàncies enfoquen les realitats i els sentiments de forma diferent. Tanmateix, per Sant Joan, entre aquestes distàncies, existeixen uns llaços, uns lligams, que ens uneixen i ens fan sentir empatia per sobre dels períodes i les joventuts cícliques; hi ha una unitat sentimental i emocional que podem compartir joves i grans: l’esperit de la Festa. Un nucli cognitiu fet d’essència i pertinença reproduït per transmissió oral, per tradició i pel sentiment empàtic.

Grup de jovenetes un Sant Joan de 1947 o 1948, entre elles ma mare.

 

Els canvis hi seran, perquè sempre hi haurà “un jovent” que reclamarà construir-se dins la societat. Tanmateix, Sant Joan ens demana mantenir els lligams malgrat les distàncies; ens demana preservar l’esperit de la Festa com a nexe emocional entre generacions. No fa falta que ens traiem els ulls, ni ens arpegem la cara per imposar les concepcions del moment o imposar una joventut memorística desfasada; ni per imposar els sentiments personals entorn d’una mateixa celebració. Ens cal asseure’ns amb calmada platxèria, en conversa distesa i amable -amb un ginet, si s’escau- per reforçar l’esperit de Sant Joan, més que no fer valer una distància sobre una altra i afegir així més distàncies. Si hi ha d’haver distància, que sigui només la de la seguretat sanitària.

La joventut seguirà transformant les èpoques. Tanmateix, també, determinada experiència viscuda han de ser un valor de tradició festiva; una vella consellera que provoqui que l’esperit mantengui la flama; del contrari, l’essència s’evaporarà dins la foscor dels temps, per sempre. Que la distància no ens esborri la festa ni les ganes de saber-la viure. I açò no ho volen ni els ciutadellencs d’ahir, ni els d’avui, tot i la distància temporal.

 

Bon Sant Joan!

...

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista espcial Sant Joan 2021 del Setmanari El Iris