Transsubstanciar el turment en veu poètica

Presentació del poemari L’infinit que no podem dir, de Carles Mercadal i Llucia Palliser.

Es Mercadal, 24 de gener 2026.

 

  L’infinit que no podem dir és, sens dubte, la passió per endinsar-se dins el món poètic. Llucia Palliser i Carles Mercadal desenvolupen un exercici literari sobre les dues protagonistes del llibre: les poetes nord-americanes  Sylvia Plath i Anne Sexton. Una aposta tan sorprenent com atrevida. Primer, per fer-se poetes a quatre mans; i segon, per fer-ho en una mena de transsubstanciació: quan el verb es fa carn; o bé a l’inrevés, quan la carn -diguem-ne, en aquest cas, l’esperit- es converteix en lletra poètica. M’explic: seria quan els autors es posen a la pell emocional de les dues autores americanes, garbellen l’essència dels seus pensaments i vida a través dels seus versos i malden d’expressar-se amb el batec d’aquelles dues vides tempestuoses. Per tant, es vesteixen amb les seues ànimes. Alerta, emperò, no les emulen; no les imiten... Més bé les interpreten, les expliquen, o com molt bé diu Sebastià Alzamora al pròleg s’hi dissolen, en són posseïts per les veus de les poetes estatunidenques. I jo hi afegiria que els poetes menorquins podrien actuar, fins i tot, en un profund exercici de nigromància; o sigui, en la invocació de les difuntes per obtenir-ne els seus coneixements. Bruixeria literària, com també apunta Alzamora a la introducció.

 

  Però anem a pams. Dues dones amb una trajectòria vital molt semblant quant a la forma d’entendre llurs vides i les conseqüències de les mateixes. I un resultat en comú: una obra en vers excelsa i el suïcidi que van consumar les dues amb finalitats similars. L’ansietat, les depressions, les crisis personals i familiars, la inseguretat, els dubtes constants, el rol femení quotidià de cadascuna d’elles en els seu temps (on ser dona era molt més complicat que ara) etc... en serien, ben segur, elements que trasbalsarien l’ordre mental per caure en episodis de desordre o quadres psicòtics; però, sincerament, no m’agraden gaire aquests termes per definir llurs trajectòries. Eren dones intel·ligents, amb estudis, amb una gran capacitat creadora però amb greus decaigudes que els pertorbaven la salut mental. Van acabar suïcidant-se. Plath als 31 anys a Londres, i Sexton als 46, a la ciutat de Boston. Les dues tenien fills i les dues s’havien divorciat.

 

   Vull intuir que Sexton i Plath no es van treure la vida perquè estimassin la mort, tot i que en parlaven i ho escrivien; molts dels seus versos abraçaven la mort, aquest amant fosc. Vull creure que es van matar perquè no estimaven la vida que tenien; i si van desitjar el traspàs era perquè esdevenia una drecera per a l’alliberament. Més que voler morir era, “plegar de viure”. I m’agrada més aquesta expressió, plegar de viure, perquè fuig de termes mèdics, científics o psico-traumàtics. L’expressió “plegar de viure” és més poètica, més realista; valida la decisió en el marc d’una veritat comprensible i desdiu la moral pejorativa que, encara avui, se li atribueix a qui fuig de la vida amb prou raons humanes. Aquest terme no és meu, és manllevat. Plegar de viure és un llibre que vaig llegir fa més de 40 anys, i em va impactar. Els autors són Joan Estruch i Salvador Cardús, publicat l’any 1981. Me’l va deixar a Barcelona en Nito Ferrer, crec que l’any 1983, professor de filosofia després a l’Institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella. Tracta d’un treball sociològic realitzat a Menorca sobre 440 casos de suïcidis. Llavors, la nostra illa tenia un índex molt significatiu en aquest apartat mortuori. Algunes veus han dit si seria l’efecte de la tramuntana la causant de determinats trastorns mentals. Estruch i Cardús van molt més enllà i parlen del suïcidis consumats i temptatives. Els consumats són el procés d’una ideació fixada en el temps. Fa poc més d’un any Cardús n’escrivia un article al diari Avui (1) on recordava aquell llibre respecte a l’alarma actual sobre la conducta suïcida de molts joves aplicada a la salut mental que genera la mateixa societat. I insisteix en desfer tòpics socials i mediàtics. En posa un exemple referent a un jove suïcidat després d’obtenir males notes. Cardús deixa clar que les males notes no són la causa nuclear, sinó el detonant, el desencadenant que executa el subjecte d’una idea ja preconcebuda. Cardús explica que el fet de plegar de viure no és necessàriament per un desequilibri psíquic permanent de la personalitat, (que també ho podria ser, no en som coneixedor) més bé serien alteracions psicològiques que construeixen uns comportaments determinats en una conducta fixada. O així ho vaig entendre i ho entenc encara. Analitzaven si el suïcida té un problema o cerca la solució al problema. Els suïcides solen ser, en moltes ocasions, persones intel·ligents, amb formació, amb una vida externa aparentment normalitzada i fins i tot admirada pel seu l’entorn. La conducta suïcida és un procés marcat per un cúmul de circumstàncies que li va configurant la idea al subjecte. Saben el que fan, el que volen i programen detalladament i premeditada la seua fugida definitiva. No ho dic jo, ho expliquen així Cardús i Estruch en el seu llibre. No és un fet només purament psiquiàtric, sinó psicològic, i entraríem en les circumstàncies que afecta la composició anímica de la vida d’una persona.

 

  Disculpau que m’hagi desviat una mica, però és que tot açò va relacionat amb les vides de Sexton i Plath, que en parlaven abastament d’aquest comportament. La idea era motiu de conversa entre elles. Abraçaven la mort, sí, però era per fugir d’una vida que no volien, que no podien superar. Un procés llarg amb vàries temptatives per part d’ambdues.

  La poesia té el do de ser un gènere capaç de canalitzar el sentit dels éssers humans en totes les seues condicions i estats. I açò és el que han fet els poetes que avui presentam. De fet, el metge de Sexton, el Dr. Martin Orne, li recomana que escrigui poemes. Tenim idò la poesia com a tractament mèdic. La ciència diu, per tant, que la literatura pot curar, o bé alleugerar aquesta labilitat psíquica que ens pot pertorbar. Llegir i escriure va bé! La poesia, en aquest sentit és una via alliberadora, que pot servir, però elles dues també creien que ho era la mort, amb la que s’hi havien familiaritzat tant, potser massa. Plath arriba a escriure uns versos ja cap al final de la seua vida que ho corroboren: “Morir és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé...”.  Ja assumia que moria, que transitava.

 

  No sé, emperò, quin pes psicològic deu tenir la solitud (o sentir-se una persona sola en el sentit d’incompresa), en el fet d’agreujar el desànim. Les conductes suïcides són un món interior desconegut pels externs, pels altres, fins i tot per a la gent més pròxima. D’aquí que en aquests interiors hi pul·lulin històries enigmàtiques i per tant curioses i fascinants. I les coneixerem si el subjecte les manifesta des de la intimitat i el volem entendre, no criminalitzar-lo. I la millor forma crec que deu ser la poesia; o sigui l’escriptura personal que ens despullarà i ens dirà qui som i, alhora, ens desvetlarà aquest món encriptat. Sabrem més. Anne Sexton va escriure... “però els suïcides tenen un llenguatge especial”, ben cert. I heus aquí aquesta poesia confessional (que no marginal, vius!) que ens obre a la condició humana més profunda i a noves percepcions, tant socials i personals com poètiques, i que, els dos autors menorquins, han transfigurat tan bé. 

 

  Em demanava, idò, quin pes deu tenir la solitud en els seus estats mentals perquè quan les dues es trobaven, albiraven flaixos de llum vivificants, on semblava que es restituïen dels mals. Llucia Palliser al cor de Sylvia Plath diu: “Estimo la llibertat. / Deploro les restriccions i limitacions. / Jo soc jo, Soc poderosa”. És al poema The white goddesses (les blanques deesses) i en l’ànima de la nord-americana Palliser expressa que: “I serem nosaltres. / L’aura que encerclava el perímetre del cos / no haurà esdevingut un espai estanc... / (...) Oracles expel·lits per Medea al final de la Terra, / passegem agafades de la mà pels Camps Elisis de la nostra voluptuositat; / tornem a Point Shirley, a Boston, a San Francisco, a Nova York... / Fonem-nos en l’univers...  I serem nosaltres...”. Quan es reunien, semblava que trobaven la llum. I segueix Palliser: “Després dels tallers, (...) les confidències / de foc regades pels martinis / s’inflamen i refulgeixen / com la poesia que brolla de la nostra boca”.

 

  Eren els seus moments plaents: els martinis, el tabac, la conversa oberta, qualque pastilla i aquesta bombolla lluminosa on viatjaven, però que, tanmateix, era efervescent, peremptòria. Sabien que eren seqüencies prèvies mundanes i després tornava la foscor.

 

  No restituïren llurs vides. Sexton afirma que “La dona que escriu sent massa”. I ara és Carles Mercadal amb la visió de Sexton que versifica: “A nosaltres ens espera l’eternitat. // La sento a prop, com un regal encara sense obrir // (...). Així, les poetes albiraven l’hora blanca en el portal resplendent i maleïen el seu món. I continua Mercadal: “Els dies immerescuts, les nits en què m’arrossego, / la perfecció inassolible / (...) l’ampolla buida i les pàgines plenes de temptatives...” I hi afegeix Palliser: “Ens brunyirem la pell amb la sang dels ancestres, / amb les cendres del destí que ens van escriure...”. .... És tan pròxima i fidel la poesia dels dos autors transfigurats que molts versos els podrien signar les dues nord-americanes. El llibre té passatges d’una brillantor que certifica l’encert d’aquesta aposta poètica, tot i el risc que suposava.

  Però, tot el que Plath i Sexton tenien a dir de les seues vides va més enllà del simple fet de fugir del món. També explica la societat en què vivien. La poesia era un pal·liatiu; però plegar de viure era la solució definitiva. Els versos sobre el turmentós estat anímic transcendeix el patiment emocional i deriva alhora en una poesia social que brolla en l’eclosió valenta d’un feminisme emergent que s’obre pas en una època que relegà a l’ostracisme el paper i els drets de les dones i que la societat masclista d’aleshores commutava falsament en una debilitat malaltissa, terme atorgat de forma pejorativa, quan es prou sabut que es tracta de sensibilitat, que és una de les més importants virtuts humanes. Palliser, transfigurada en Plath, ho diu prou clar: “Hem estat dones a mitges, / tacades d’incomprensió. / Hem estat d’aquelles / impúdiques davant la mort, / evanescents, en definitiva...”.  Plath i Sexton; Palliser i Mercadal, diuen el mal i el dolor en els versos i els encenen. 

 

  No són únics els casos de Sexton i Plath. No es tracta de poesia marginal, com als inicis es definia erròniament aquesta poesia. És més bé poesia confessional, ja ho he dit. No és curta la llista de poetes que s’han tret la vida. I en tenim un altre cas ben proper a la literatura catalana: Gabriel Ferrater. El poeta de Reus quan tenia poc més de vint anys ja explicava als amics que plegaria de viure als 50. I així va ser, es va matar a pocs dies abans d’acomplir el seu 50 aniversari a un pis de Sant Cugat. I quina obra ens ha deixat Ferrater! Una obra que reflecteix la seua peculiar rebel·lia, però, tanmateix, interessantíssima pel trencament que significà en el seu moment, considerat el poeta que romp amb els patrons de l’època. Atípic, intel·ligent, crític, liberal i considerat per algunes veus com el “modernitzador” de la poesia catalana. Amb aquesta comparació vull dir que es tracta d’intel·lectuals singulars, d’obres innovadores i dignes d’estudi i amb un llenguatge especial, com va apuntar Sexton.

 

  Bé, el llibre s’estructura en quatre parts marcades: Finitud, Condemnes, Immortals (que són sis epitafis curts), un Epíleg en què els autors es dirigeixen a les dues poetes, i també inclou una breu biografia de les poetes americanes per situar millor els lectors. En tot el poemari Mercadal i Palliser aporten els seus poemes de forma alterna, com una mena de diàleg reflexiu. Mercadal parla en la veu de Sexton i Palliser ho fa en la de Plath. 

 

  L’infinit que no es pot dir es profund, molt. Potser haureu notat que he parlat molt de la poesia en el marc del comportament suïcida, però és que personalment em fa sentir curiositat que algú opti per plegar de viure amb naturalitat i consciència; ho tengui tan clar i tan meditat durant tants anys. A mi em crea una inquietud per saber com eren els glatiments amagats d’aquestes persones i em fan ganes llegir, a través de la seua poesia, els seus interiors. Òbviament, és una confessió oberta d’un patiment íntim que mai no podrem abastat, però sí el podem arribar a comprendre. Així mateix, no fa falta dir que el contingut dels textos declamen un to lúgubre, turmentós, de lament, de pena; és llig com un marriment perquè qui escriu ho fa amb un temps fixat, des d’una decisió presa d’antuvi i que opten per recórrer els carrerons foscos de la vida fins al desenllaç definitiu que, potser, és quan veuen la llum. La seua llum. Així, pens que són històries poètiques que captiven, malgrat el dolor que hem de llegir.

 

  Els dos menorquins han optat per un repte que, sens dubte, els fa créixer, perquè l’empresa no era gens fàcil. Gens ni mica. S’hi han arriscat i se’n surten força bé d’aquest experiment, del qual jo he gaudit, he après i m’ha fet reflexionar. Gens fàcil perquè han tingut el coratge de diluir-se en les seues ments i expressar-les, versificar-les i, sobretot, entendre-les. No des dels diagnòstics mèdics, sinó des de la poesia. Hi ha un treball rigorós colpit vers a vers els quals s’aproximen de forma fidel al batec literari que ens han llegat Plath i Sexton. 

 

  El meu més sincer aplaudiment a na Llucia Palliser i en Carles Mercadal per posar comprensió en aquest tipus d’obscuritat humana i per desxifrar el poder i el progrés que ens aporta la poesia. L’infinit que no es pot dir... però que ells diuen amb veu alta, si més no, ho intenten dir amb la més sincera veu poètica.

  Acab idò amb el que va escriure Montserrat Abelló, l’escriptora que les va traduir al català, sobretot a Plath, i que diu al final de la introducció del llibre Soc vertical: “...he intentat ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal) i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan important en poesia”.  Abelló no sols tradueix els textos sinó que malda de garantir l’oralitat de l’original. Açò és moltíssim interessant. Una mestria inqüestionable! I acaba dient... “...I perquè crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per dir-se en veu alta”.  D’aquí la importància de l’oralitat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

[1] Per posar els suïcidis al seu lloc. La República. El punt Avui. 6 d’octubre de 2023. 

https://www.lrp.cat/opinio/article/2340811-per-posar-els-suicidis-al-seu-lloc.html

 

Si llegim, coses sabrem

Presentacaió del llibre:
Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les festes de Sant Joan de Ciutadella i altres temes.

13 de juny de 2025. Sala del Casino 17 de Gener. 

 

Bon vespre a tothom. Gràcies per assistir a aquesta presentació sobre nous detalls de la història de la Festa ciutadellenca i, sobretot, gràcies al seu autor, Antoni Pons Marquès, per confiar-me la presentació del seu treball.

 

                                   Amb Antoni Pons Marquès, autor del llibre

Una identitat és la qualitat d’allò idèntic, si ens atenem a la definició del lèxic comú. També és el fet d’esser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. En el camp de la psicologia ho entendríem com la propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat, però altres definicions antropològiques i sociològiques defineixen el terme identitat com el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. N’hi ha d’altres, evidentment. Tanmateix, ens podríem remetre a la darrera accepció per identificar la personalitat col·lectiva que representa la Festa de Sant Joan a Ciutadella. 

La passió històrica que ha generat aquesta celebració ha donat cos d’identitat, si més no local; és una de les arrels que ens ha projectat als ciutadellencs com a poble entorn de la festa.

El primer d’octubre de 2010, en l’homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella retia a Josep Pons Lluch en el centenari del seu naixement, des del faristol del Saló Gòtic, el sempre enyorat Joan F. López Casasnovas parlava de la convicció i entusiasme que va imprimir en Bep Padet envers la Festa, i deia:

“De vegades m’he demanat què hi trobava el nostre investigador (Josep Pons Lluch) en aquesta dèria santjoanera obsessiva? No ho sé cert -continuava Joan López- però jo diria que, en el fons, hi veia un element “espiritual” de la festa, ço és l’esperit comunitari, aquest lligam subtil de comunitat que dona la participació en les mateixes reaccions emotives...”

 

I tot seguit apuntava López:

“la festa que remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Són mecanismes d’autoreconeixemnt, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘id’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets, expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molt tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials.”

Que ningú interpreti, en allò de “nosaltres i els altres” cap tipus d’afirmació excloent i manco xenòfoba. En Joan no era d’aquests discursos, tot el contrari. Més bé ho deia, és  clar, en el sentit d’assumir una personalitat i identitat col·lectives pròpies, però mai en contra de ningú i sempre com un gest d’autoafirmació.

 

Aquest esperit de pertinença comunitària roman ben viu en la voluntat de tots aquells que, a través de la recerca i la investigació, burxen en els fets històrics per trobar la veritat i també el (auto)reconeixement. No es pot estimar allò que no és coneix. I aquest és, crec, el cas d’Antoni Pons Marquès, fill de Josep Pons Lluch que, a l’igual que els altres germans, han heretat la flama d’aquest esperit i ens aporten, amb el seus treballs, tanta obra inèdita que roman a Can Padet. Som molts els que els ho hem d’agrair, perquè com més coneguem la Festa, més l’estimarem.

 

L’autor d’aquest llibre no només manté l’esperit pel coneixement santjoaner, també ho fa en altres temes històrics i de cultura popular. Ha investigat el glosat i les seues arrels; ha estat sonador i aquest fet d’acompanyament de guitarra, ‘les porgueres’, l’ha fet sonar a la resta d’Illes, a Barcelona, a Sant Sebastià, a Canàries i fins i tot a Cuba. La investigació del glosat l’ha duit, també, a publicar L’art de les porgueres així com el treball sobre  Josep Vivó i Parpal. Mestre ferrer i glosador. En el vessant històric també ha vist la llum l’obra seua Obriu en nom del Rei! L’assalt a so na Marineta 1818. Va ser membre fundador i secretari de l’associació Soca de mots, entitat que ha fet recuperar una de les característiques més genuïnes de la cultura popular menorquina.

Però anem més als ‘Papers de can Padet’. L’obra que avui presentam és una part de les investigacions de son pare que no havien estat publicades, però, ara, treballades i ordenades pel seu fill Toni Pons per oferir-les als lectors com un nova aportació del passat del nostre Sant Joan. De fet el títol del llibre és prou clar: Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les Festes de Sant Joan.. i altres temes. No cal dir que la feina feta per en Toni Pons és rigorosa, asserenada i amb la precisió que li ha donat el seu ofici de rellotger; o sigui, ajustar les coses perquè funcionin bé i siguin, en aquest cas, ben enteses per qualsevol lector. Un treball que marca molt bé les hores, el temps i els fets de la Festa. A més, també cal atribuir-li la recerca i la investigació per complementar els papers i treballs que havia acumulat son pare. Una feina impagable que mereix ser posada a l’abast dels  santjoaners. D’aquí que sigui de justícia el reconeixement a la tasca feta a l’entorn de la documentació i obra inèdita que roman a can Padet.

 

Toni Pons aprofundeix en alguns temes concrets. Passatges de la història santjoanera que són importants de puntualitzar i concretar. Josep Pons Lluch ja havia avançat informació en alguns d’aquests temes, però la recerca i ordenació feta pel seu fill aprofundeix i amplia el context perquè sigui més precís i deixi manco dubtes al respecte.

 

Parla sobre la mitificació en la participació de les Ordes cavalleresques en la conquesta de Menorca de l’any 1287 i la influència d’aquestes en els orígens de la Festa de Sant Joan, amb referència concreta a l’Orde dels Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem (Rodes, Acre, Malta...). Una inventada participació que son pare ja va desmuntar en anteriors publicacions, però que ara, en Toni Pons, amb més documentació aportada, ens convenç i ens explica que l’origen de la festa atribuït a la participació de tals cavallers no és més que un mite. Igual que la procedència de la seua bandera amb la creu blanca. La feina de Toni Pons no és debades. No són suposicions ni creences. Són documents. i com és propi de Can Padet: Cantin papers i mentin barbes! encara que a alguns aquest aquesta parèmia no els agradi gens.

SOBRE ELS JOCS

 

Prohibició de les corregudes. L’accident de 1790 al Cós de Gràcia de Maó

Un altre tema de fons en què l’autor fa incidència al llibre és en un accident ocorregut a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, durant les corregudes de cavalls al Cós de Gràcia, i el plet judicial que va generar aquest fet per mor d’una denúncia d’un ferit: l’apotecari Bals. El procediment arribà fins a la Reial Audiència de Mallorca que decretà, l’any 1793, la prohibició de jocs i corregudes durant les festes a totes els pobles de l’illa pel perill que representaven aquests tipus d’actes i per la manca de seguretat. Un fet que va fer reaccionar, primer de tot a la General Universitat de Menorca i Particular de Ciutadella, però també a les altres universitats de l’illa. (Maó, Alaior, es Mercadal i fins i tot es Castell, que tot i no tenir Universitat, disposava d’una mena de règim especial en aquell moment). La reacció a la supressió de les corregudes generà un altre procés que durà més d’un any. Els fets es conten amb la reproducció documental de les actes de les esmentades institucions. Instancies, precs, respostes d’uns i altres (i entre les mateixes Universitats, Governació i Reial Audiència), amb un cert malestar cap a la de Ciutadella per haver resolt el cas de forma ràpida i en exclusiva només per als Jocs de Sant Joan a Ciutadella. 

 

Una feinada de recerca de l’autor per fer-nos entendre com defensaven els consellers i jurats d’aquell temps allò que consideraven una expressió d’identitat en cada localitat, amb l’especial preocupació que sempre s’ha mantingut a Ciutadella per conservar la Festa en el sentit més tradicional. 

 

El Sant Joan de Maó i el de Ciutadella contrasten, emperò, en la forma en com llavors la interpretaven els seus màxims representants, concretament des del moment que un nou ajuntament suplia l’estatus competencial de l’antiga Universitat de Maó (als voltant de 1800 començava una transició institucional que deixava sense efecte les funcions de les antigues Universitats en favor de les noves corporacions municipals). De fet, trobareu com acaben les festes de Sant Joan a Maó i com les qualifiquen els nous regidors maonesos. Un fragment:

 

“…Con esta fiesta se fomenta la disolución y borrachera. Pero lo mas deplorable son las desgracias que tan a menudo suceden en semejante día motivadas por el concurso y bullicio de la gente por entre los cavallos.

Desde mucho tiempo está prescrita esta fiesta burlesca y grosera en el juicio y opinión de la gente sensata. Qué tiempo puede esperarse mas oportuno para su supresión? Quando (sic) el pueblo ha perdido la habitud de ver sus antiguos jurados y sus insignias, no estrañará su falta en la cabalcada de S. Juan ni que se suprima esta función”.

(18 de juny de 1799. Signen: Joachim Albertí i Rafael Pons, Jurados de Mahón. Text íntegre a l’Annex n.5 del llibre).

 

Aquestes interpretacions històriques del nostre passat, i en concret en la festa ciutadellenca, ens duen a entendre molt millor l’actual sentiment de pertinença i gelosia. L’estima per la Festa ens ve d’enfora. Hi ha, evidentment, una herència rebuda, transmesa des de segles, i que l’entusiasme que sentim cap a la Festa xucla d’una gènesi que ens remet al nostre propi origen com a poble. A qualcú li pot semblar grandiloqüent el que dic però, de fet, de Sant Joan en parlam tot l’any. I per qualque cosa deu ser. Qualcú es pot imaginar aquesta Ciutadella sense Sant Joan?

 

Hi ha, al llibre que presentam, altres temes més curts, com “L’accident de 1818” as Pla, (amb un cavaller mort i també amb procés judicial), que pretén aclarir uns malentesos en com corrien els cavallers, i que han generat afirmacions inexactes, les quals s’han transmès fins a dia d’avui. En Toni Pons Marquès posa una mica més d’ordre i puntualitza alguns passatges d’historiadors més antics a través de l’anàlisi de cròniques i ressenyes i d’informacions les quals es van reproduir moltes dècades després a la premsa de l’època. Fets històrics publicats un tant erronis. El rellotge del temps s’avançava i en Toni l’ha posat en hora. 

Trobareu també “El cas de 1882”, es tracta d’un accident en les proves de corregudes el Dia des Be as Pla de sa Font. No en diré res més i que sigui en la vostra lectura que vos ho faci conèixer.

Hi ha també incorporats al llibre uns articles, amb manco transcendència històrica i que són a modus de curiositats, en els quals hi podrem treure conclusions per la repercussió que tenen sempre les coses de Sant Joan. Com va reaccionar un conegut i apassionat canonge a la proposta de voler nominar Sant Joan patró de Ciutadella; el Sant Joan enyoradís que suposa viure enfora de l’illa; la trobada de tres bons amics a una fàbrica prop de l’escola des Born sentint com la Festa els crema per dins... Són relats que en Toni Pons incorpora al llibret que, tot i que poden semblar desfasats del camp històric, hi tenen una plena connexió si ens atenem a allò de sentir, sociològicament, una festa heretada: els ciutadellencs sempre tenim un cuc santjoaner que es passeja dins l’ànima.

 A més, emperò, són relats que  tenen un atractiu encant com a literatura local. Una narrativa acurada de la mà del seu autor en fa sentir una lectura molt plaent. A més de tot açò, crec que aprofundir en els 5 annexos que complementen aquest treball ajuda a detallar i a fixar allò que ens cal entendre d’aquest nou llibre.

Res, per acabar, dir-vos que aquest és un resum del que he trobat d’aquesta nova aportació sobre Sant Joan. N’he fet una lectura en positiu perquè he après més coses de la nostra Festa, fet que em permet ajustar el “rellotge de Sant Joan” dins el seu temps immemorial.

 

En Toni Pons Marquès, escriu i investiga des de la humilitat, rigor i calma que ha après al si de la seua família i, a la vegada, honora la tasca gegantina de son pare procurant que les mils d’hores de coneixement sobre la festa siguin també propietat dels ciutadellencs i ciutadellenques. I aquest llibre n’és una prova més.

 

Vull, idò, agrair i felicitar sincerament l’esforç i feina que du a terme el nostre autor perquè siguin divulgades les investigacions fetes per son pare i complementades amb el seu estudi i paciència; per donar forma, contingut i difusió als papers de can Padet i per gaudir, entre les nostres mans, de l’obra magna que representa la Festa de Sant Joan.

 

Si llegim, coses sabrem! 

Gràcies a tots.

 

Bep Joan Casasnovas

...

'Alens de festa', la respiració del cor i la memòria

Presentació del poemari santjoaner de Guillem Benejam. 

Pati de Can Saura. 4 de juny 2025

 

   Bon fosquet. Gràcies per ser aquí en el preludi dels dies grans. Ja hi tornam a ser! Sant Joan i la poesia.

 

   Gràcies Guillem Benejam per confiar-me la presentació d’aquest nou poemari santjoaner; Alens de Festa, i gràcies, sobretot, per escriure’l i per delectar-nos en una nova lectura sobre allò que ens apassiona tant: la poesia... i Sant Joan.

 

   La festa ciutadellenca dona per a molt. És una evidència. Ho és per tot allò que generen els dies previs i per la creació artística a què inspiren: la música, l’artesania, la pintura, la fotografia, els audiovisuals, la literatura... en són una mostra clara. Ara i aquí parlarem de poesia i del nou poemari de Guillem Benejam. 

 

   M’ha agradat molt llegir els seus nous poemes per diferents raons. Primer de tot, perquè en aquest nou poemari hi ha el record i l’admiració al nostre mestre i mentor: Pere Xerxa–Joan F. López Casasnovas, del qual Guillem Benejam hi encapçala diverses cites de versos seus. Un detall de memòria que ens el fa present i ens el fa recordar amb enyor, estima i agraïment. En segon lloc, perquè a en Guillem ja li ‘tocava’ enllestir un llibret de poemes santjoaners (jo li havia recordat sempre: per quan el teu poemari de Sant Joan?), per una banda perquè li agrada la Festa i per altra, perquè és un poeta que creix en l’art de construir versos i la seua firma a la poètica santjoanera crec que hi havia de ser. I aquí la tenim!

 

   Una altra raó que em satisfà d’aquest aplec és el treball rigorós que hi ha fet. Una feina que l’empeny a donar, des del meu modest punt de vista, una passa molt importat en la seua trajectòria com a escriptor. Perquè hi trobam una poètica molt digna, o sigui, la creació d’un llenguatge i unes formes amb les que pretén impactar el lector (o oient). Per explicar-ho ras i curt, el terme “poètica”, segons el DIEC, tracta sobre “els principis i les regles de la poesia, tant pel que fa a l’essència poètica com a les formes”. El diccionari Alcover-Moll ho defineix de forma més breu: “tècnica de l’obra en vers”.

   Benejam ja ens du, des de fa uns anys, una bella expressió literària, amb un interessant recorregut com a jove escriptor. Ha obtingut el Premi de Narrativa infantil des Mercadal l’any 2023 amb Quiquiriquí i la força del vent; el Premi Vila de Lloseta de poesia amb Calça Morta, l’any 2018; el Premi Illa de Menorca de poesia amb Collita pròpia, i el de Narrativa amb el relat Ara o mai, ambdós l’any 2016, i també guanyà el concurs de Poesia de l’Estampa de la Missa de Caixers per als anys 2015 i 2016. Altrament, ha estat finalista a diversos certàmens literaris i ha participat en moltes presentacions i recitals a Menorca i fora. Per tant la vàlua del nostre autor és ja ben reconeguda. A més, acaba de rebre un nou reconeixement: el Premi Guimersind Gomila de poesia per a joves menors de 35 anys, amb l’obra Al caire de l’abisme.

 

   A més, fa uns dies també ha guanyat el concurs per l’Estampa de la Missa de Caixers, amb una imatge de Sisca Saura, titulat Del Foc i del joc,... un sonet, per acabar de rematar el que deim. Un títol, amb canvi de mots, que ens remet a les tannkas Del Joc i del foc, de Carles Riba: 

 

“Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

soc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba”

 

   Bé, idò, amb aquestes setmanes de premis i publicacions, podem dir que el nostre autor es troba en un any de plenitud creadora, que ratifica la seua qualitat i creixement.

Però en aquesta darrera obra santjoanera, que ens ocupa avui, vull parlar de l’aposta feta en les formes, la tècnica de què parlàvem, que ha experimentat de manera encertada, el que demostra un bon aprenentatge. Saber utilitzar el llenguatge adient i sumar-hi les formes en com expressar el discurs literari és estar en el bon camí i en la solidesa. El poeta viu i experimenta unes sensacions que ha de convertir després en versos. I cit a Joan López sobre aquesta qüestió. Escrivia al seu moment: 

 

“Llavors acollides aquestes sensacions, intervé l’ofici: sotmetre-les al rigor del mot ben triat i fer-ne la composició per art de la mètrica, del ritme, de les formes. Una volta el poeta ha ben après el seu ofici ja tenim l’espontaneïtat controlada, la sinceritat vessada en paraules, igual que la llum del sol s’escola per l’escletxa de la persiana oberta il·luminant l’estudi fosc un migdia d’estiu”. (1)

 

   En aquest poemari hi trobarem la feina expressada en art major: sonets, alexandrins, decasíl·labs, dodecasíl·labs... També tot un reguitzell de creacions d’art menor: heptasíl·labs, hexasíl·labs, pentasíl·labs, en forma de romanços, quartetes, oracions, octaves, haikús, tannkas... també, poemes lliures i blancs (aquells que tenen mètrica però no rimen). El nostre poeta ho ha provat tot i bé. El fet també inclou els dos tipus de rima, assonant i consonant, i juntament amb la seua ja coneguda destresa amb l’idioma, en fa una acurada selecció dels mots ben precisa. A més de mostrar coneixements ens exposa la creació com un joc, que també domina.  Anem, per açò, al poema titulat Focs, una mena de romanç de 42 versos hexasíl·labs. Una mostra:

 

“El jorn ben prest es viu

a glops quan surt el sol.

A flor de pell d’un clam

el cos fa un bot pel toc...”

 

   La curiositat és que tots els versos són compostos per paraules monosíl·labes, amb una rima assonant en els versos parells (pròpia dels romanços); rima feta amb ò oberta: foc, lloc, floc, sol, toc, cos, mos...)

 

   Un exercici de clar domini de la llengua i del vers. L’art de construir versos aplicant, emperò, la bellesa expressiva, com podem comprovar. Estimar la llengua, les paraules. Ofici. Poètica.

 

   El lingüista Roman Jackobson va dir que “la poètica és la funció estètica del llenguatge”. El poeta i crític, Sam Abrams, diu de la poesia que és “la llengua a la màxima potència. No hi ha altre forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems”. No manca, però, qui s’ha mostrat una mica (o molt!) detractor de la funció poètica. No m’hi estendré massa perquè no ens interessa, ara que presentam un poemari. Però citaré només a Josep Pla. No n’era massa (o gens) del gènere poètic. De vell va escriure unes poques poesies que ell mateix va considerar d’irrisòries i insignificants. Només uns versos d’aquests poemes seus maldient la poesia:

 

“La poesia té una cosa empipadora

que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca…”

…

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa
pueril, temerària i grotesca...”

 

   Sobre poesia, Guillem, no facem massa cas a Josep Pla. No era ni músic ni poeta, però sí un grandíssim escriptor en prosa. Per tant, crec, que estam més a prop de les teories de Jackobson i Abrams, perquè aquest Alens de Festa, treballa molt la funció poètica, la bellesa del llenguatge i els recursos literaris.

 

   És més, pens que el nostre autor ho aconsegueix de manera notable. I tant que es pot encabir la vida en un alexandrí, o un sonet, o un romanç o una glosa. I tant que sí! Però es necessita conèixer l’ofici, com qualsevol altre disciplina artística, com qualsevol creativitat. Es necessita conèixer les eines literàries i, sobretot, les de la llengua. I és en aquest ofici en què en Guillem Benejam fa una aposta excel·lent, perquè n’ha adquirit els coneixements, que millorarà encara més, segur, però que ara el fan madurar de forma esplèndida.

 

   En aquest sentit torn a citar el Mestre Joan López sobre aquest tema. Deia en una conferència sobre Literatura a Menorca, ara fa prop de 20 anys:

 

“No es pot fer poesia si no s’estimen i es coneixen en profunditat els recursos de l’idioma: en manejar les paraules, les paraules et fan dir coses també, i es tracta d’establir una sintonia entre allò que tu vols dir i allò que les paraules diuen, la qual cosa implica una operació expressiva i un acte de coneixement”. (2)

 

   Cal estimar la llengua i les seus formes i adquirir-ne els coneixements. Heus aquí l’ofici. I heus aquí el poeta!

 

   El poemari conté 5 parts que titula de forma curiosa: Esferes, Esperes, Espires, Estelles i Estampes. Açò ens ha de dur, a la força, a l’essència, a l’espectacle, a l’esperit i a l’esperança, emprant aquesta seua mateixa al·literació, com a figura retòrica.

 

   A Esferes, amb 11 poemes, hi trobam els llocs, els carrers, els escenaris on transcorren els actes i la vida festiva. A Esperes, amb 10 poemes més, i com diu la paraula, són versos que ens conviden a la vivència prèvia, a l’ànsia, la il·lusió i ganes d’allò que arriba. A Espires, amb 5 creacions, hi percebem el foc, la llum, la màgia, l’encanteri, el joc. A Estelles, amb altres 5 poemes, s’hi reflecteixen els moments més trencadissos, les engrunes d’allò que ha quedat, els bocins que volíem complets, la desfeta, el to elegíac de les pèrdues. I per últim, Estampes, amb 10 poemes, tanca el llibre reflectint la mirada que hi posam a la Festa, allò que veim i ens fa sentir; allò que veim i potser no existeix o no és real; les imatges retingudes, el filtre directe al cor.

 

   El poemari també ens exposa l’amalgama d’una literatura que empra l’alta expressió literària, amb reflexions de saviesa, i l’ús d’un bon nombre de cultismes: Neguentropia, lacònic, solípede (en aquest cas és un cavall), burg, plètora, flàmula... però conjuminant aquest lèxic amb retalls de literatura popular, més bé arrambades al costumari i dites santjoaneres: benhages, saragata, musiques (sic), font de virtut i mare de riqueses, el pou de Son Tica, et faig l’aleta, Tot l’amo, tot!... que són, clar està, paraules i expressions, moltes d’elles, en desús avui en dia, però les trobam en l’herència dels versos de Foc i Fum. I les recordam. Ell, en Guillem, les encabeix molt bé dins els seus poemes per fer-nos sentir la humitat de les arrels en el marc d’una poesia formal i rigorosa.

   Un exercici ben travat d’incloure algunes d’aquestes locucions de caire popular al costat d’un lèxic literari culte, que predomina. En fa, diríem, una encertada ‘hibridació’ de gèneres literaris, com una mena de metaliteratura, amb el resultat que es fa molt agradable de llegir, si més no, per als que coneixem la festa i ens agrada la poesia de la festa. Sens dubte un encert prou curiós. Fins i tot s’inspira en un relat d’Àngel Ruiz i Pablo, de l’obreta El Cor de la terra, per fer-ne un sonet preciós que remet a la literatura de l’escriptor des Castell. O sigui, hi ha una visió on l’autor no oblida qui som, ni d’on venim, però que també projecta a través de la Festa un preciós futur literari, de noves mirades i percepcions. En aquest, però també en altres poemaris que ja hem citat, Guillem Benejam s’ha creat una veu pròpia en la poesia. I el que dic, crec que és molt important.

 

   Són 41 poemes arreplegats com un calidoscopi que contempla una ampla eloqüència, des de tots els racons festius i des de tots els obradors literaris: les metàfores, (“Corsers totèmics s’empinen al cel. / S’eleven mans que sostenen la glòria”); les imatges de llum, de foc, d’espires ( ...”que sigui damunt un cavall fosc / on galopi les hores de la llum clara...”); les formes esfilagarsades en tot de besllums emocionals (“Torna, Festa, com un glop i ensortilla’m el deler”); la passió enjogassada de les vivències (Escriure la festa / és escriure de la vida / totes les mirades), la visió elegíaca (“La Festa fa els alens i cerca on trobar l’aire ... d’un Sant Joan que mai més, vençut, ja no torna”) I tantes i tantes altres que ens il·luminen la lectura.

 

   Bé, en parlaria molt més estona d’aquest aplec santjoaner, però sé que els temps ens empaita i que hi ha més coses de què gaudir avui vespre.

 

   No som qui per a donar consells, però demanaria a en Guillem que mai no deixi d’escriure.

 

   I per acabar ja, una darrera raó sobre aquest poemari, una qüestió manco important, però que em satisfà i que agraesc de forma personal: és el títol del llibre: Alens de Festa. Em va fer saber que era d’un vers meu, que va ser Estampa de la Missa de Caixer l’any 1991, (ha plogut!) que es titula Caragol de Sant Joanet.

 

“...Baf ardent revolta la cantonada,

moribunds sens destí, alens de festa...”

 

   En fa 34 anys d’aquest poema. Jo en tenia 28 i ara tenc els cabell blancs. L’autor tindria un any, si fa no fa. Per açò em satisfà (i fins i tot m’emociona) que ara aquella expressió poètica sigui el títol d’un meravellós poemari santjoaner. 

 

   Gràcies Guillem perquè com dius aquí dins...

 

Quan torna el juny

caragolen els versos

pels carrerons

de la paraula.

 

Que tinguem un bon Sant Joan!

Salut, festa i poesia.

...

Notes: 

(1) Pròleg de Joan F. López Casasnovas a La Paurala callada. Ed Neopàtria 2015.

(2) JFLC. Literatura menorquina. Conferència pronunciada el mes de febrer de 2006 a l'Ateneu  de Maó.

El cavaller poeta

Pròleg i presentació(*) del poemari Regalims, de Toni Moll

No fa falta dir que la festa de Sant Joan a Ciutadella conté totes les dimensions humanes. La frase pot semblar grandiloqüent. Sí, pot ser. Però és el que té, perquè al seu voltant s’hi expressen tot tipus de manifestacions vitals. Necessitam la festa per expressar-nos, per reivindicar-nos, per retrobar-nos en els escenaris de la vida, del gaudi, dels sentiments, de les emocions... Tots els pobles o comunitats tenen llur festa de referència que els identifica i els reafirma.

A Ciutadella, si més no, la festa té aquestes connotacions i representa tota una revolta social perquè és el temps i l’espai de dir-nos. I l’aportació individual malda de trobar el revogi adient per assumir una mateixa direcció col·lectiva, un destí compartit en la pertinença. Però també du la sacsejada intrínseca, la més personal, la més íntima; aquella reservada a l’ànima pròpia, la que la fa tremolar; la que guarda totes les vivències, els aprenentatges i l’estima. És com la festa de l’amor, la reivindicació, la solidaritat i la memòria. 

 

I dins aquesta experiència íntima hi coven les creacions, les sensacions que volem dedicar a tot allò que sentim i que batega al nostre interior. La festa nostrada ha fet córrer pàgines i pàgines de literatura santjoanera, però, i no debades, la poesia esdevé el llenguatge del cor, l’expressió escrita que ens porta a pouar en el més profund del nostre ésser. Així de clar ho expressa Sam Abrams:

 

“La poesia és la llengua a la màxima potència. No hi ha altra forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems. (...) Sigui quina sigui la lectura i la realitat que faci, la poesia sempre s’esforça per anar més enllà”.

 

És el cas concret que ens ocupa, ara i aquí, amb aquest nou poemari santjoaner que teniu a les mans. Perquè la poesia humanitza, ens humanitza.

 

Antoni Moll Marquès (Ciutadella 1963. L’amo de la Marcona) s’ha atrevit a posar sobre paper les seues emocions i experiències a través dels versos. Des dels seus anys de formació les lletres l’han acompanyat; tanmateix, fa molts anys que va optar per la pagesia, les seues formes i l’estil de vida al camp. I fa temps que escriu poemes. Ho fa perquè li agrada i ho fa des de la calma intermitent que el temps li atorga, com un degoteig intemporal. I heus aquí el títol del llibre, Regalims, en què ha volgut batejar aquest bell conjunt de poemes. A l’autor, per tant, li regalimen les vivències; les vessa, i ja tenim, idò, l’esperit santjoaner que degota i es deixa anar. Regalim, que es verbalitza en regalimar, té a veure amb regalar (= del francès Régaler: obsequiar, donar generosament) que prové, en el significat que ens ocupa, del llatí recalare (=deixar caure, deixar anar, córrer un líquid cap avall). I què és allò que regalima -o regala- aquest cavaller poeta? Suor, llàgrimes, emocions, alegries, experiències, sensacions... La vida sentida, la vida que raja. Així idò, un encert el títol.

 

Per altra banda, crec que deu ser el primer cavaller poeta de la història de la festa de Sant Joan. I aquest fet no deixa de ser curiós. Acostumats a què la lírica o prosa que glosa les mil cares de la festa solen venir de la mà de lletraferits, escriptors, professors o amants dels versos -o sigui, del món, diguem-ne, menestral o liberal-, ara serà un pagès, un cavaller, que ens ofereix la seua poesia festiva. Aquesta novetat és interessant, si més no perquè democratitza la poesia.

Quan en Toni Moll em va demanar de fer una ullada a un feix de poemes, escrits des del temps dilatat, a més d’alegrar-me, vaig sentir la curiositat en com poetitzaria la festa un membre de la qualcada. Ens ha de descobrir, òbviament, una nova percepció, una nova dimensió poètica que altres només hem interpretat a peu de carrer. I així és. El llibret que començareu serva les vivències d’un cavaller que, amb capell de teula, frac i fuet de verga, ha trescats tots els rituals festius. I molts d’aquests moments han esdevingut poemes. I com deu ser la poesia muntat en un cavall per Sant Joan? Idò és d’una gratificant lectura, perquè el lector o lectora se sabrà cavaller quan els llegesqui. O fins i tot entendrà l’empatia amb el seu cavall quan aquest li parla amb actitud sol·lícita: “Esglaiaré els ulls / i atent envestiré / per a fer-te pas. // Enlairaré el cos / potent i noble / per al gaudi d’un poble, / que em sap capaç. // I et seré lleial...  Ens fixarem, idò, que el seu corser (que vol dir cavall en la poesia. També en la literatura medieval corser s’atribueix a un cavall armat per a justes o tornejos), esdevé, així, un cavall poètic, humanitzat. Serà d’aquesta manera que Antoni Moll i el seu ‘company’ quadrúpede creen un binomi cabdal: cavall i cavaller conformen la figura mitològica d’un centaure. Són un per l’altre, fidels; viuen junts cada moment. Són un.

 

Però no es clou aquí la poesia del nostre genet. El cavaller-autor voreja tots els entorns de la festa, els observa i els defineix. I pressent, durant els dies previs, un guspireig que ve de lluny. I somia: Festeig encara un culte / que neix dins un bressol... Serà la immanència -citant l’estimat Miquel Anglada-, allò que portam a dintre i que viu en nosaltres, irremeiablement; i... arribes / entre tanques obertes / de rostoll daurat... De la pols del batre a l’era / de la suor a les gavelles... perquè el poeta fa notar la condició pagesa i entre el bladar de la Marcona ansieja la cita solsticial. I glateix l’espera...

 

Altrament, el preàmbul vol ser la premonició de l’esdevenir, perquè l’ànsia és un desig que es congria, talment un caliu guarda el foc que esdevindrà flamarada. I esclata: Renilli el déu i que troni, / la qualcada ja ha sortit... És l’eguinar del déu-equí que ens crida a festa; l’estridència del seguici cavalleresc que ja arreplega. Altra vegada la potència lírica del cavall elevat a deïtat. Són versos plens de força, regalims d’imatges que ens porten a la màgia que ens regala la festa i que l’autor sua des de l’ànima a través la ploma poètica. I ja hi som! Llavors, el pagès-escriptor ens diu que La festa és nada, / gaudeix a la fi / el so que establí / el fabioler... I com em fan regalimar, aquest versos, l’enyorança al nostre estimat Joan López Casasnovas: És l’hora en punt, un fabiol / refila notes daurades. (...) La folla festa ja és nada... (Pere Xerxa, Galops i glops. 1980).

 

Antoni Moll recorre els espais que li corresponen com a cavaller de la qualcada i en crea estampes bellíssimes. Evoca l’espiritualitat, els mites i creences: del llibre de les Set Sivelles / s’ha farcit el cavaller... Ai... el llibre de les Set Sivelles! que res escriu i tot ho guarda; on hi rauen els enigmes més antics de Sant Joan i que, tanmateix, ningú mai no ha llegit. És la taumatúrgia, l’encanteri inherent, l’imaginari cultural que tenyeix la celebració.

 

Trobarem també la festa de la memòria perquè necessitam revifar l’estima als que han marxat: Plora amb llàgrimes d’enyor / per la inevitable absència... per l’eterna companyia... El nostre autor tomba, aleshores, cap a l’empatia per l’Anyell elegit que ha d’esforçar-se unes hores per acomplir rituals marcats. I el plany amb esguard de poeta: Vol i no pot, pobret, / saber el que li passa / perquè l’han posat solet / lluny de la seua raça... 

 

En els actes més reposats i allunyats de la disbauxa Antoni Moll troba la reflexió més profunda, camí cap al palau, on es rebel·la contra antics feudalismes i on el pagès es reivindica amb veu àtica. És al poema Canya verda de Beguda. Aquesta canya com a estendard, com a símbol de dignitat, amb la verdor de l’esperança i amb l’orgull pagès: Canya verda de Beguda / mai no em veuràs sotmès. / Podràs veure’m pagès pobre / però mai pobre pagès... reblaneix la trista usura / de qui em vol al jaç del bou... I ens adverteix que cal aixecar-se sempre tot i que som... d’un poble tant condret / que commemora les derrotes... Alhora, a l’ombra fresca de la Catedral, a recer de la Missa de Caixers, el nostre autor treu el geni de la justícia i demana comprensió per a l’estament del camp, per al sector agrari: no vull peanyes de bronze / que enalteixin ma follia, / però tampoc restar a l’ombra per dos dies d’empatia... Són versos colpidors que clamen al cel. Una esmena que ens proposa estimar la terra, però també la seua gent. És indestriable. No em vegeu del camp mesquí / ni figurant de la Diada. / Som custodi d’un paisatge que ens abraça, i me l’estim... El camp “ens abraça...” a tots! És el nostre territori i els pagesos són també la nostra gent: germans de culte, de festa i de dignitat.

 

La festa d’Antoni Moll, igualment, juga amb l’amor com a nexe vital. I és sa Estimada la força i el coratge: La breu besada de la partida / m’obre les ales de serenor... I ja som as Pla, on la glòria del cavaller poeta entra per la punta de l’asta i ...on el bes dels metalls / faran el ripunt a la festa... (“El bes dels metalls...”, quina bellíssima metàfora!!) I, de tornada, amb l’asta baixada i dins l’onatge de la multitud, torna el batec amorós: mai prou culleres seran guanyades / per professar-te el que t’estim... Sap el que diu i sap el que escriu perquè l’encert de l’ensortilla li ha somrigut en tres ocasions. L’èxtasi fet amor!

 

Teniu a les mans, per tant, un poemari fulgent com el matí del dia gran, com la nit única que guspireja arreu; que beu d’una essència de llargues arrels, que perviu al cor del cavaller i de molts altres santjoaners. Uns versos que, dit en el sentit més literari, són d’una lectura amable i senzilla però no exempts d’un format poètic digne i precís. Al marge dels recursos expressius que s’han apuntat més amunt, el nostre cavaller poeta posa un vernís brillant a la festa, però també, i sobretot, a la poesia festiva, que dignifica i honora amb bona nota.

 

Així, idò, vos convid a entrar en aquests carrerons santjoaners, farcits d’imatges vivificants, per percebre els Regalims d’una festa que sempre brolla de nou i sempre regala vida. Per tant,

 

...anem a cercar la bandera

i que la porti el caixer fadrí...

 

 

Bep Joan Casasnovas

Març de 2023

...

* Presentat a la llibreria VaDllibres el 2 de juny de 2023