Si llegim, coses sabrem

Presentacaió del llibre:
Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les festes de Sant Joan de Ciutadella i altres temes.

13 de juny de 2025. Sala del Casino 17 de Gener. 

 

Bon vespre a tothom. Gràcies per assistir a aquesta presentació sobre nous detalls de la història de la Festa ciutadellenca i, sobretot, gràcies al seu autor, Antoni Pons Marquès, per confiar-me la presentació del seu treball.

 

                                   Amb Antoni Pons Marquès, autor del llibre

Una identitat és la qualitat d’allò idèntic, si ens atenem a la definició del lèxic comú. També és el fet d’esser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. En el camp de la psicologia ho entendríem com la propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat, però altres definicions antropològiques i sociològiques defineixen el terme identitat com el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. N’hi ha d’altres, evidentment. Tanmateix, ens podríem remetre a la darrera accepció per identificar la personalitat col·lectiva que representa la Festa de Sant Joan a Ciutadella. 

La passió històrica que ha generat aquesta celebració ha donat cos d’identitat, si més no local; és una de les arrels que ens ha projectat als ciutadellencs com a poble entorn de la festa.

El primer d’octubre de 2010, en l’homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella retia a Josep Pons Lluch en el centenari del seu naixement, des del faristol del Saló Gòtic, el sempre enyorat Joan F. López Casasnovas parlava de la convicció i entusiasme que va imprimir en Bep Padet envers la Festa, i deia:

“De vegades m’he demanat què hi trobava el nostre investigador (Josep Pons Lluch) en aquesta dèria santjoanera obsessiva? No ho sé cert -continuava Joan López- però jo diria que, en el fons, hi veia un element “espiritual” de la festa, ço és l’esperit comunitari, aquest lligam subtil de comunitat que dona la participació en les mateixes reaccions emotives...”

 

I tot seguit apuntava López:

“la festa que remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Són mecanismes d’autoreconeixemnt, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘id’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets, expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molt tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials.”

Que ningú interpreti, en allò de “nosaltres i els altres” cap tipus d’afirmació excloent i manco xenòfoba. En Joan no era d’aquests discursos, tot el contrari. Més bé ho deia, és  clar, en el sentit d’assumir una personalitat i identitat col·lectives pròpies, però mai en contra de ningú i sempre com un gest d’autoafirmació.

 

Aquest esperit de pertinença comunitària roman ben viu en la voluntat de tots aquells que, a través de la recerca i la investigació, burxen en els fets històrics per trobar la veritat i també el (auto)reconeixement. No es pot estimar allò que no és coneix. I aquest és, crec, el cas d’Antoni Pons Marquès, fill de Josep Pons Lluch que, a l’igual que els altres germans, han heretat la flama d’aquest esperit i ens aporten, amb el seus treballs, tanta obra inèdita que roman a Can Padet. Som molts els que els ho hem d’agrair, perquè com més coneguem la Festa, més l’estimarem.

 

L’autor d’aquest llibre no només manté l’esperit pel coneixement santjoaner, també ho fa en altres temes històrics i de cultura popular. Ha investigat el glosat i les seues arrels; ha estat sonador i aquest fet d’acompanyament de guitarra, ‘les porgueres’, l’ha fet sonar a la resta d’Illes, a Barcelona, a Sant Sebastià, a Canàries i fins i tot a Cuba. La investigació del glosat l’ha duit, també, a publicar L’art de les porgueres així com el treball sobre  Josep Vivó i Parpal. Mestre ferrer i glosador. En el vessant històric també ha vist la llum l’obra seua Obriu en nom del Rei! L’assalt a so na Marineta 1818. Va ser membre fundador i secretari de l’associació Soca de mots, entitat que ha fet recuperar una de les característiques més genuïnes de la cultura popular menorquina.

Però anem més als ‘Papers de can Padet’. L’obra que avui presentam és una part de les investigacions de son pare que no havien estat publicades, però, ara, treballades i ordenades pel seu fill Toni Pons per oferir-les als lectors com un nova aportació del passat del nostre Sant Joan. De fet el títol del llibre és prou clar: Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les Festes de Sant Joan.. i altres temes. No cal dir que la feina feta per en Toni Pons és rigorosa, asserenada i amb la precisió que li ha donat el seu ofici de rellotger; o sigui, ajustar les coses perquè funcionin bé i siguin, en aquest cas, ben enteses per qualsevol lector. Un treball que marca molt bé les hores, el temps i els fets de la Festa. A més, també cal atribuir-li la recerca i la investigació per complementar els papers i treballs que havia acumulat son pare. Una feina impagable que mereix ser posada a l’abast dels  santjoaners. D’aquí que sigui de justícia el reconeixement a la tasca feta a l’entorn de la documentació i obra inèdita que roman a can Padet.

 

Toni Pons aprofundeix en alguns temes concrets. Passatges de la història santjoanera que són importants de puntualitzar i concretar. Josep Pons Lluch ja havia avançat informació en alguns d’aquests temes, però la recerca i ordenació feta pel seu fill aprofundeix i amplia el context perquè sigui més precís i deixi manco dubtes al respecte.

 

Parla sobre la mitificació en la participació de les Ordes cavalleresques en la conquesta de Menorca de l’any 1287 i la influència d’aquestes en els orígens de la Festa de Sant Joan, amb referència concreta a l’Orde dels Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem (Rodes, Acre, Malta...). Una inventada participació que son pare ja va desmuntar en anteriors publicacions, però que ara, en Toni Pons, amb més documentació aportada, ens convenç i ens explica que l’origen de la festa atribuït a la participació de tals cavallers no és més que un mite. Igual que la procedència de la seua bandera amb la creu blanca. La feina de Toni Pons no és debades. No són suposicions ni creences. Són documents. i com és propi de Can Padet: Cantin papers i mentin barbes! encara que a alguns aquest aquesta parèmia no els agradi gens.

 

SOBRE ELS JOCS

 

Prohibició de les corregudes. L’accident de 1790 al Cós de Gràcia de Maó

Un altre tema de fons en què l’autor fa incidència al llibre és en un accident ocorregut a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, durant les corregudes de cavalls al Cós de Gràcia, i el plet judicial que va generar aquest fet per mor d’una denúncia d’un ferit: l’apotecari Bals. El procediment arribà fins a la Reial Audiència de Mallorca que decretà, l’any 1793, la prohibició de jocs i corregudes durant les festes a totes els pobles de l’illa pel perill que representaven aquests tipus d’actes i per la manca de seguretat. Un fet que va fer reaccionar, primer de tot a la General Universitat de Menorca i Particular de Ciutadella, però també a les altres universitats de l’illa. (Maó, Alaior, es Mercadal i fins i tot es Castell, que tot i no tenir Universitat, disposava d’una mena de règim especial en aquell moment). La reacció a la supressió de les corregudes generà un altre procés que durà més d’un any. Els fets es conten amb la reproducció documental de les actes de les esmentades institucions. Instancies, precs, respostes d’uns i altres (i entre les mateixes Universitats, Governació i Reial Audiència), amb un cert malestar cap a la de Ciutadella per haver resolt el cas de forma ràpida i en exclusiva només per als Jocs de Sant Joan a Ciutadella. 

 

Una feinada de recerca de l’autor per fer-nos entendre com defensaven els consellers i jurats d’aquell temps allò que consideraven una expressió d’identitat en cada localitat, amb l’especial preocupació que sempre s’ha mantingut a Ciutadella per conservar la Festa en el sentit més tradicional. 

 

El Sant Joan de Maó i el de Ciutadella contrasten, emperò, en la forma en com llavors la interpretaven els seus màxims representants, concretament des del moment que un nou ajuntament suplia l’estatus competencial de l’antiga Universitat de Maó (als voltant de 1800 començava una transició institucional que deixava sense efecte les funcions de les antigues Universitats en favor de les noves corporacions municipals). De fet, trobareu com acaben les festes de Sant Joan a Maó i com les qualifiquen els nous regidors maonesos. Un fragment:

 

“…Con esta fiesta se fomenta la disolución y borrachera. Pero lo mas deplorable son las desgracias que tan a menudo suceden en semejante día motivadas por el concurso y bullicio de la gente por entre los cavallos.

Desde mucho tiempo está prescrita esta fiesta burlesca y grosera en el juicio y opinión de la gente sensata. Qué tiempo puede esperarse mas oportuno para su supresión? Quando (sic) el pueblo ha perdido la habitud de ver sus antiguos jurados y sus insignias, no estrañará su falta en la cabalcada de S. Juan ni que se suprima esta función”.

(18 de juny de 1799. Signen: Joachim Albertí i Rafael Pons, Jurados de Mahón. Text íntegre a l’Annex n.5 del llibre).

 

Aquestes interpretacions històriques del nostre passat, i en concret en la festa ciutadellenca, ens duen a entendre molt millor l’actual sentiment de pertinença i gelosia. L’estima per la Festa ens ve d’enfora. Hi ha, evidentment, una herència rebuda, transmesa des de segles, i que l’entusiasme que sentim cap a la Festa xucla d’una gènesi que ens remet al nostre propi origen com a poble. A qualcú li pot semblar grandiloqüent el que dic però, de fet, de Sant Joan en parlam tot l’any. I per qualque cosa deu ser. Qualcú es pot imaginar aquesta Ciutadella sense Sant Joan?

 

Hi ha, al llibre que presentam, altres temes més curts, com “L’accident de 1818” as Pla, (amb un cavaller mort i també amb procés judicial), que pretén aclarir uns malentesos en com corrien els cavallers, i que han generat afirmacions inexactes, les quals s’han transmès fins a dia d’avui. En Toni Pons Marquès posa una mica més d’ordre i puntualitza alguns passatges d’historiadors més antics a través de l’anàlisi de cròniques i ressenyes i d’informacions les quals es van reproduir moltes dècades després a la premsa de l’època. Fets històrics publicats un tant erronis. El rellotge del temps s’avançava i en Toni l’ha posat en hora. 

Trobareu també “El cas de 1882”, es tracta d’un accident en les proves de corregudes el Dia des Be as Pla de sa Font. No en diré res més i que sigui en la vostra lectura que vos ho faci conèixer.

Hi ha també incorporats al llibre uns articles, amb manco transcendència històrica i que són a modus de curiositats, en els quals hi podrem treure conclusions per la repercussió que tenen sempre les coses de Sant Joan. Com va reaccionar un conegut i apassionat canonge a la proposta de voler nominar Sant Joan patró de Ciutadella; el Sant Joan enyoradís que suposa viure enfora de l’illa; la trobada de tres bons amics a una fàbrica prop de l’escola des Born sentint com la Festa els crema per dins... Són relats que en Toni Pons incorpora al llibret que, tot i que poden semblar desfasats del camp històric, hi tenen una plena connexió si ens atenem a allò de sentir, sociològicament, una festa heretada: els ciutadellencs sempre tenim un cuc santjoaner que es passeja dins l’ànima.

 A més, emperò, són relats que  tenen un atractiu encant com a literatura local. Una narrativa acurada de la mà del seu autor en fa sentir una lectura molt plaent. A més de tot açò, crec que aprofundir en els 5 annexos que complementen aquest treball ajuda a detallar i a fixar allò que ens cal entendre d’aquest nou llibre.

Res, per acabar, dir-vos que aquest és un resum del que he trobat d’aquesta nova aportació sobre Sant Joan. N’he fet una lectura en positiu perquè he après més coses de la nostra Festa, fet que em permet ajustar el “rellotge de Sant Joan” dins el seu temps immemorial.

 

En Toni Pons Marquès, escriu i investiga des de la humilitat, rigor i calma que ha après al si de la seua família i, a la vegada, honora la tasca gegantina de son pare procurant que les mils d’hores de coneixement sobre la festa siguin també propietat dels ciutadellencs i ciutadellenques. I aquest llibre n’és una prova més.

 

Vull, idò, agrair i felicitar sincerament l’esforç i feina que du a terme el nostre autor perquè seguin divulgades les investigacions fetes per son pare i complementades amb el seu estudi i paciència; per donar forma, contingut i difusió als papers de can Padet i per gaudir, entre les nostres mans, de l’obra magna que representa la Festa de Sant Joan.

 

Si llegim, coses sabrem! 

Gràcies a tots.

 

Bep Joan Casasnovas

...

'Alens de festa', la respiració del cor i la memòria

Presentació del poemari santjoaner de Guillem Benejam. 

Pati de Can Saura. 4 de juny 2025

 

   Bon fosquet. Gràcies per ser aquí en el preludi dels dies grans. Ja hi tornam a ser! Sant Joan i la poesia.

 

   Gràcies Guillem Benejam per confiar-me la presentació d’aquest nou poemari santjoaner; Alens de Festa, i gràcies, sobretot, per escriure’l i per delectar-nos en una nova lectura sobre allò que ens apassiona tant: la poesia... i Sant Joan.

 

   La festa ciutadellenca dona per a molt. És una evidència. Ho és per tot allò que generen els dies previs i per la creació artística a què inspiren: la música, l’artesania, la pintura, la fotografia, els audiovisuals, la literatura... en són una mostra clara. Ara i aquí parlarem de poesia i del nou poemari de Guillem Benejam. 

 

   M’ha agradat molt llegir els seus nous poemes per diferents raons. Primer de tot, perquè en aquest nou poemari hi ha el record i l’admiració al nostre mestre i mentor: Pere Xerxa–Joan F. López Casasnovas, del qual Guillem Benejam hi encapçala diverses cites de versos seus. Un detall de memòria que ens el fa present i ens el fa recordar amb enyor, estima i agraïment. En segon lloc, perquè a en Guillem ja li ‘tocava’ enllestir un llibret de poemes santjoaners (jo li havia recordat sempre: per quan el teu poemari de Sant Joan?), per una banda perquè li agrada la Festa i per altra, perquè és un poeta que creix en l’art de construir versos i la seua firma a la poètica santjoanera crec que hi havia de ser. I aquí la tenim!

 

   Una altra raó que em satisfà d’aquest aplec és el treball rigorós que hi ha fet. Una feina que l’empeny a donar, des del meu modest punt de vista, una passa molt importat en la seua trajectòria com a escriptor. Perquè hi trobam una poètica molt digna, o sigui, la creació d’un llenguatge i unes formes amb les que pretén impactar el lector (o oient). Per explicar-ho ras i curt, el terme “poètica”, segons el DIEC, tracta sobre “els principis i les regles de la poesia, tant pel que fa a l’essència poètica com a les formes”. El diccionari Alcover-Moll ho defineix de forma més breu: “tècnica de l’obra en vers”.

   Benejam ja ens du, des de fa uns anys, una bella expressió literària, amb un interessant recorregut com a jove escriptor. Ha obtingut el Premi de Narrativa infantil des Mercadal l’any 2023 amb Quiquiriquí i la força del vent; el Premi Vila de Lloseta de poesia amb Calça Morta, l’any 2018; el Premi Illa de Menorca de poesia amb Collita pròpia, i el de Narrativa amb el relat Ara o mai, ambdós l’any 2016, i també guanyà el concurs de Poesia de l’Estampa de la Missa de Caixers per als anys 2015 i 2016. Altrament, ha estat finalista a diversos certàmens literaris i ha participat en moltes presentacions i recitals a Menorca i fora. Per tant la vàlua del nostre autor és ja ben reconeguda. A més, acaba de rebre un nou reconeixement: el Premi Guimersind Gomila de poesia per a joves menors de 35 anys, amb l’obra Al caire de l’abisme.

 

   A més, fa uns dies també ha guanyat el concurs per l’Estampa de la Missa de Caixers, amb una imatge de Sisca Saura, titulat Del Foc i del joc,... un sonet, per acabar de rematar el que deim. Un títol, amb canvi de mots, que ens remet a les tannkas Del Joc i del foc, de Carles Riba: 

 

“Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

soc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba”

 

   Bé, idò, amb aquestes setmanes de premis i publicacions, podem dir que el nostre autor es troba en un any de plenitud creadora, que ratifica la seua qualitat i creixement.

Però en aquesta darrera obra santjoanera, que ens ocupa avui, vull parlar de l’aposta feta en les formes, la tècnica de què parlàvem, que ha experimentat de manera encertada, el que demostra un bon aprenentatge. Saber utilitzar el llenguatge adient i sumar-hi les formes en com expressar el discurs literari és estar en el bon camí i en la solidesa. El poeta viu i experimenta unes sensacions que ha de convertir després en versos. I cit a Joan López sobre aquesta qüestió. Escrivia al seu moment: 

 

“Llavors acollides aquestes sensacions, intervé l’ofici: sotmetre-les al rigor del mot ben triat i fer-ne la composició per art de la mètrica, del ritme, de les formes. Una volta el poeta ha ben après el seu ofici ja tenim l’espontaneïtat controlada, la sinceritat vessada en paraules, igual que la llum del sol s’escola per l’escletxa de la persiana oberta il·luminant l’estudi fosc un migdia d’estiu”. (1)

 

   En aquest poemari hi trobarem la feina expressada en art major: sonets, alexandrins, decasíl·labs, dodecasíl·labs... També tot un reguitzell de creacions d’art menor: heptasíl·labs, hexasíl·labs, pentasíl·labs, en forma de romanços, quartetes, oracions, octaves, haikús, tannkas... també, poemes lliures i blancs (aquells que tenen mètrica però no rimen). El nostre poeta ho ha provat tot i bé. El fet també inclou els dos tipus de rima, assonant i consonant, i juntament amb la seua ja coneguda destresa amb l’idioma, en fa una acurada selecció dels mots ben precisa. A més de mostrar coneixements ens exposa la creació com un joc, que també domina.  Anem, per açò, al poema titulat Focs, una mena de romanç de 42 versos hexasíl·labs. Una mostra:

 

“El jorn ben prest es viu

a glops quan surt el sol.

A flor de pell d’un clam

el cos fa un bot pel toc...”

 

   La curiositat és que tots els versos són compostos per paraules monosíl·labes, amb una rima assonant en els versos parells (pròpia dels romanços); rima feta amb ò oberta: foc, lloc, floc, sol, toc, cos, mos...)

 

   Un exercici de clar domini de la llengua i del vers. L’art de construir versos aplicant, emperò, la bellesa expressiva, com podem comprovar. Estimar la llengua, les paraules. Ofici. Poètica.

 

   El lingüista Roman Jackobson va dir que “la poètica és la funció estètica del llenguatge”. El poeta i crític, Sam Abrams, diu de la poesia que és “la llengua a la màxima potència. No hi ha altre forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems”. No manca, però, qui s’ha mostrat una mica (o molt!) detractor de la funció poètica. No m’hi estendré massa perquè no ens interessa, ara que presentam un poemari. Però citaré només a Josep Pla. No n’era massa (o gens) del gènere poètic. De vell va escriure unes poques poesies que ell mateix va considerar d’irrisòries i insignificants. Només uns versos d’aquests poemes seus maldient la poesia:

 

“La poesia té una cosa empipadora

que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca…”

…

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa
pueril, temerària i grotesca...”

 

   Sobre poesia, Guillem, no facem massa cas a Josep Pla. No era ni músic ni poeta, però sí un grandíssim escriptor en prosa. Per tant, crec, que estam més a prop de les teories de Jackobson i Abrams, perquè aquest Alens de Festa, treballa molt la funció poètica, la bellesa del llenguatge i els recursos literaris.

 

   És més, pens que el nostre autor ho aconsegueix de manera notable. I tant que es pot encabir la vida en un alexandrí, o un sonet, o un romanç o una glosa. I tant que sí! Però es necessita conèixer l’ofici, com qualsevol altre disciplina artística, com qualsevol creativitat. Es necessita conèixer les eines literàries i, sobretot, les de la llengua. I és en aquest ofici en què en Guillem Benejam fa una aposta excel·lent, perquè n’ha adquirit els coneixements, que millorarà encara més, segur, però que ara el fan madurar de forma esplèndida.

 

   En aquest sentit torn a citar el Mestre Joan López sobre aquest tema. Deia en una conferència sobre Literatura a Menorca, ara fa prop de 20 anys:

 

“No es pot fer poesia si no s’estimen i es coneixen en profunditat els recursos de l’idioma: en manejar les paraules, les paraules et fan dir coses també, i es tracta d’establir una sintonia entre allò que tu vols dir i allò que les paraules diuen, la qual cosa implica una operació expressiva i un acte de coneixement”. (2)

 

   Cal estimar la llengua i les seus formes i adquirir-ne els coneixements. Heus aquí l’ofici. I heus aquí el poeta!

 

   El poemari conté 5 parts que titula de forma curiosa: Esferes, Esperes, Espires, Estelles i Estampes. Açò ens ha de dur, a la força, a l’essència, a l’espectacle, a l’esperit i a l’esperança, emprant aquesta seua mateixa al·literació, com a figura retòrica.

 

   A Esferes, amb 11 poemes, hi trobam els llocs, els carrers, els escenaris on transcorren els actes i la vida festiva. A Esperes, amb 10 poemes més, i com diu la paraula, són versos que ens conviden a la vivència prèvia, a l’ànsia, la il·lusió i ganes d’allò que arriba. A Espires, amb 5 creacions, hi percebem el foc, la llum, la màgia, l’encanteri, el joc. A Estelles, amb altres 5 poemes, s’hi reflecteixen els moments més trencadissos, les engrunes d’allò que ha quedat, els bocins que volíem complets, la desfeta, el to elegíac de les pèrdues. I per últim, Estampes, amb 10 poemes, tanca el llibre reflectint la mirada que hi posam a la Festa, allò que veim i ens fa sentir; allò que veim i potser no existeix o no és real; les imatges retingudes, el filtre directe al cor.

 

   El poemari també ens exposa l’amalgama d’una literatura que empra l’alta expressió literària, amb reflexions de saviesa, i l’ús d’un bon nombre de cultismes: Neguentropia, lacònic, solípede (en aquest cas és un cavall), burg, plètora, flàmula... però conjuminant aquest lèxic amb retalls de literatura popular, més bé arrambades al costumari i dites santjoaneres: benhages, saragata, musiques (sic), font de virtut i mare de riqueses, el pou de Son Tica, et faig l’aleta, Tot l’amo, tot!... que són, clar està, paraules i expressions, moltes d’elles, en desús avui en dia, però les trobam en l’herència dels versos de Foc i Fum. I les recordam. Ell, en Guillem, les encabeix molt bé dins els seus poemes per fer-nos sentir la humitat de les arrels en el marc d’una poesia formal i rigorosa.

   Un exercici ben travat d’incloure algunes d’aquestes locucions de caire popular al costat d’un lèxic literari culte, que predomina. En fa, diríem, una encertada ‘hibridació’ de gèneres literaris, com una mena de metaliteratura, amb el resultat que es fa molt agradable de llegir, si més no, per als que coneixem la festa i ens agrada la poesia de la festa. Sens dubte un encert prou curiós. Fins i tot s’inspira en un relat d’Àngel Ruiz i Pablo, de l’obreta El Cor de la terra, per fer-ne un sonet preciós que remet a la literatura de l’escriptor des Castell. O sigui, hi ha una visió on l’autor no oblida qui som, ni d’on venim, però que també projecta a través de la Festa un preciós futur literari, de noves mirades i percepcions. En aquest, però també en altres poemaris que ja hem citat, Guillem Benejam s’ha creat una veu pròpia en la poesia. I el que dic, crec que és molt important.

 

   Són 41 poemes arreplegats com un calidoscopi que contempla una ampla eloqüència, des de tots els racons festius i des de tots els obradors literaris: les metàfores, (“Corsers totèmics s’empinen al cel. / S’eleven mans que sostenen la glòria”); les imatges de llum, de foc, d’espires ( ...”que sigui damunt un cavall fosc / on galopi les hores de la llum clara...”); les formes esfilagarsades en tot de besllums emocionals (“Torna, Festa, com un glop i ensortilla’m el deler”); la passió enjogassada de les vivències (Escriure la festa / és escriure de la vida / totes les mirades), la visió elegíaca (“La Festa fa els alens i cerca on trobar l’aire ... d’un Sant Joan que mai més, vençut, ja no torna”) I tantes i tantes altres que ens il·luminen la lectura.

 

   Bé, en parlaria molt més estona d’aquest aplec santjoaner, però sé que els temps ens empaita i que hi ha més coses de què gaudir avui vespre.

 

   No som qui per a donar consells, però demanaria a en Guillem que mai no deixi d’escriure.

 

   I per acabar ja, una darrera raó sobre aquest poemari, una qüestió manco important, però que em satisfà i que agraesc de forma personal: és el títol del llibre: Alens de Festa. Em va fer saber que era d’un vers meu, que va ser Estampa de la Missa de Caixer l’any 1991, (ha plogut!) que es titula Caragol de Sant Joanet.

 

“...Baf ardent revolta la cantonada,

moribunds sens destí, alens de festa...”

 

   En fa 34 anys d’aquest poema. Jo en tenia 28 i ara tenc els cabell blancs. L’autor tindria un any, si fa no fa. Per açò em satisfà (i fins i tot m’emociona) que ara aquella expressió poètica sigui el títol d’un meravellós poemari santjoaner. 

 

   Gràcies Guillem perquè com dius aquí dins...

 

Quan torna el juny

caragolen els versos

pels carrerons

de la paraula.

 

Que tinguem un bon Sant Joan!

Salut, festa i poesia.

...

Notes: 

(1) Pròleg de Joan F. López Casasnovas a La Paurala callada. Ed Neopàtria 2015.

(2) JFLC. Literatura menorquina. Conferència pronunciada el mes de febrer de 2006

El cavaller poeta

Pròleg i presentació(*) del poemari Regalims, de Toni Moll

No fa falta dir que la festa de Sant Joan a Ciutadella conté totes les dimensions humanes. La frase pot semblar grandiloqüent. Sí, pot ser. Però és el que té, perquè al seu voltant s’hi expressen tot tipus de manifestacions vitals. Necessitam la festa per expressar-nos, per reivindicar-nos, per retrobar-nos en els escenaris de la vida, del gaudi, dels sentiments, de les emocions... Tots els pobles o comunitats tenen llur festa de referència que els identifica i els reafirma.

A Ciutadella, si més no, la festa té aquestes connotacions i representa tota una revolta social perquè és el temps i l’espai de dir-nos. I l’aportació individual malda de trobar el revogi adient per assumir una mateixa direcció col·lectiva, un destí compartit en la pertinença. Però també du la sacsejada intrínseca, la més personal, la més íntima; aquella reservada a l’ànima pròpia, la que la fa tremolar; la que guarda totes les vivències, els aprenentatges i l’estima. És com la festa de l’amor, la reivindicació, la solidaritat i la memòria. 

 

I dins aquesta experiència íntima hi coven les creacions, les sensacions que volem dedicar a tot allò que sentim i que batega al nostre interior. La festa nostrada ha fet córrer pàgines i pàgines de literatura santjoanera, però, i no debades, la poesia esdevé el llenguatge del cor, l’expressió escrita que ens porta a pouar en el més profund del nostre ésser. Així de clar ho expressa Sam Abrams:

 

“La poesia és la llengua a la màxima potència. No hi ha altra forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems. (...) Sigui quina sigui la lectura i la realitat que faci, la poesia sempre s’esforça per anar més enllà”.

 

És el cas concret que ens ocupa, ara i aquí, amb aquest nou poemari santjoaner que teniu a les mans. Perquè la poesia humanitza, ens humanitza.

 

Antoni Moll Marquès (Ciutadella 1963. L’amo de la Marcona) s’ha atrevit a posar sobre paper les seues emocions i experiències a través dels versos. Des dels seus anys de formació les lletres l’han acompanyat; tanmateix, fa molts anys que va optar per la pagesia, les seues formes i l’estil de vida al camp. I fa temps que escriu poemes. Ho fa perquè li agrada i ho fa des de la calma intermitent que el temps li atorga, com un degoteig intemporal. I heus aquí el títol del llibre, Regalims, en què ha volgut batejar aquest bell conjunt de poemes. A l’autor, per tant, li regalimen les vivències; les vessa, i ja tenim, idò, l’esperit santjoaner que degota i es deixa anar. Regalim, que es verbalitza en regalimar, té a veure amb regalar (= del francès Régaler: obsequiar, donar generosament) que prové, en el significat que ens ocupa, del llatí recalare (=deixar caure, deixar anar, córrer un líquid cap avall). I què és allò que regalima -o regala- aquest cavaller poeta? Suor, llàgrimes, emocions, alegries, experiències, sensacions... La vida sentida, la vida que raja. Així idò, un encert el títol.

 

Per altra banda, crec que deu ser el primer cavaller poeta de la història de la festa de Sant Joan. I aquest fet no deixa de ser curiós. Acostumats a què la lírica o prosa que glosa les mil cares de la festa solen venir de la mà de lletraferits, escriptors, professors o amants dels versos -o sigui, del món, diguem-ne, menestral o liberal-, ara serà un pagès, un cavaller, que ens ofereix la seua poesia festiva. Aquesta novetat és interessant, si més no perquè democratitza la poesia.

Quan en Toni Moll em va demanar de fer una ullada a un feix de poemes, escrits des del temps dilatat, a més d’alegrar-me, vaig sentir la curiositat en com poetitzaria la festa un membre de la qualcada. Ens ha de descobrir, òbviament, una nova percepció, una nova dimensió poètica que altres només hem interpretat a peu de carrer. I així és. El llibret que començareu serva les vivències d’un cavaller que, amb capell de teula, frac i fuet de verga, ha trescats tots els rituals festius. I molts d’aquests moments han esdevingut poemes. I com deu ser la poesia muntat en un cavall per Sant Joan? Idò és d’una gratificant lectura, perquè el lector o lectora se sabrà cavaller quan els llegesqui. O fins i tot entendrà l’empatia amb el seu cavall quan aquest li parla amb actitud sol·lícita: “Esglaiaré els ulls / i atent envestiré / per a fer-te pas. // Enlairaré el cos / potent i noble / per al gaudi d’un poble, / que em sap capaç. // I et seré lleial...  Ens fixarem, idò, que el seu corser (que vol dir cavall en la poesia. També en la literatura medieval corser s’atribueix a un cavall armat per a justes o tornejos), esdevé, així, un cavall poètic, humanitzat. Serà d’aquesta manera que Antoni Moll i el seu ‘company’ quadrúpede creen un binomi cabdal: cavall i cavaller conformen la figura mitològica d’un centaure. Són un per l’altre, fidels; viuen junts cada moment. Són un.

 

Però no es clou aquí la poesia del nostre genet. El cavaller-autor voreja tots els entorns de la festa, els observa i els defineix. I pressent, durant els dies previs, un guspireig que ve de lluny. I somia: Festeig encara un culte / que neix dins un bressol... Serà la immanència -citant l’estimat Miquel Anglada-, allò que portam a dintre i que viu en nosaltres, irremeiablement; i... arribes / entre tanques obertes / de rostoll daurat... De la pols del batre a l’era / de la suor a les gavelles... perquè el poeta fa notar la condició pagesa i entre el bladar de la Marcona ansieja la cita solsticial. I glateix l’espera...

 

Altrament, el preàmbul vol ser la premonició de l’esdevenir, perquè l’ànsia és un desig que es congria, talment un caliu guarda el foc que esdevindrà flamarada. I esclata: Renilli el déu i que troni, / la qualcada ja ha sortit... És l’eguinar del déu-equí que ens crida a festa; l’estridència del seguici cavalleresc que ja arreplega. Altra vegada la potència lírica del cavall elevat a deïtat. Són versos plens de força, regalims d’imatges que ens porten a la màgia que ens regala la festa i que l’autor sua des de l’ànima a través la ploma poètica. I ja hi som! Llavors, el pagès-escriptor ens diu que La festa és nada, / gaudeix a la fi / el so que establí / el fabioler... I com em fan regalimar, aquest versos, l’enyorança al nostre estimat Joan López Casasnovas: És l’hora en punt, un fabiol / refila notes daurades. (...) La folla festa ja és nada... (Pere Xerxa, Galops i glops. 1980).

 

Antoni Moll recorre els espais que li corresponen com a cavaller de la qualcada i en crea estampes bellíssimes. Evoca l’espiritualitat, els mites i creences: del llibre de les Set Sivelles / s’ha farcit el cavaller... Ai... el llibre de les Set Sivelles! que res escriu i tot ho guarda; on hi rauen els enigmes més antics de Sant Joan i que, tanmateix, ningú mai no ha llegit. És la taumatúrgia, l’encanteri inherent, l’imaginari cultural que tenyeix la celebració.

 

Trobarem també la festa de la memòria perquè necessitam revifar l’estima als que han marxat: Plora amb llàgrimes d’enyor / per la inevitable absència... per l’eterna companyia... El nostre autor tomba, aleshores, cap a l’empatia per l’Anyell elegit que ha d’esforçar-se unes hores per acomplir rituals marcats. I el plany amb esguard de poeta: Vol i no pot, pobret, / saber el que li passa / perquè l’han posat solet / lluny de la seua raça... 

 

En els actes més reposats i allunyats de la disbauxa Antoni Moll troba la reflexió més profunda, camí cap al palau, on es rebel·la contra antics feudalismes i on el pagès es reivindica amb veu àtica. És al poema Canya verda de Beguda. Aquesta canya com a estendard, com a símbol de dignitat, amb la verdor de l’esperança i amb l’orgull pagès: Canya verda de Beguda / mai no em veuràs sotmès. / Podràs veure’m pagès pobre / però mai pobre pagès... reblaneix la trista usura / de qui em vol al jaç del bou... I ens adverteix que cal aixecar-se sempre tot i que som... d’un poble tant condret / que commemora les derrotes... Alhora, a l’ombra fresca de la Catedral, a recer de la Missa de Caixers, el nostre autor treu el geni de la justícia i demana comprensió per a l’estament del camp, per al sector agrari: no vull peanyes de bronze / que enalteixin ma follia, / però tampoc restar a l’ombra per dos dies d’empatia... Són versos colpidors que clamen al cel. Una esmena que ens proposa estimar la terra, però també la seua gent. És indestriable. No em vegeu del camp mesquí / ni figurant de la Diada. / Som custodi d’un paisatge que ens abraça, i me l’estim... El camp “ens abraça...” a tots! És el nostre territori i els pagesos són també la nostra gent: germans de culte, de festa i de dignitat.

 

La festa d’Antoni Moll, igualment, juga amb l’amor com a nexe vital. I és sa Estimada la força i el coratge: La breu besada de la partida / m’obre les ales de serenor... I ja som as Pla, on la glòria del cavaller poeta entra per la punta de l’asta i ...on el bes dels metalls / faran el ripunt a la festa... (“El bes dels metalls...”, quina bellíssima metàfora!!) I, de tornada, amb l’asta baixada i dins l’onatge de la multitud, torna el batec amorós: mai prou culleres seran guanyades / per professar-te el que t’estim... Sap el que diu i sap el que escriu perquè l’encert de l’ensortilla li ha somrigut en tres ocasions. L’èxtasi fet amor!

 

Teniu a les mans, per tant, un poemari fulgent com el matí del dia gran, com la nit única que guspireja arreu; que beu d’una essència de llargues arrels, que perviu al cor del cavaller i de molts altres santjoaners. Uns versos que, dit en el sentit més literari, són d’una lectura amable i senzilla però no exempts d’un format poètic digne i precís. Al marge dels recursos expressius que s’han apuntat més amunt, el nostre cavaller poeta posa un vernís brillant a la festa, però també, i sobretot, a la poesia festiva, que dignifica i honora amb bona nota.

 

Així, idò, vos convid a entrar en aquests carrerons santjoaners, farcits d’imatges vivificants, per percebre els Regalims d’una festa que sempre brolla de nou i sempre regala vida. Per tant,

 

...anem a cercar la bandera

i que la porti el caixer fadrí...

 

 

Bep Joan Casasnovas

Març de 2023

...

* Presentat a la llibreria VaDllibres el 2 de juny de 2023

La lluita històrica per l’autogovern de Menorca

Presentació del llibre El somni menorquí(nista). Antecedents i aspiracions del menorquinisme polític.

Autor, Nel Martí.

 

    El llibre que ha escrit Nel Martí és, sens dubte, una valuosa aportació a la història dels processos i esdeveniments polítics de Menorca i, més en concret, al menorquinisme (sigui en les formes de regionalisme, nacionalisme, federalisme, republicanisme, o sobiranisme) per a la recuperació de l'autogovern de l'illa des de molt temps enrere. Hi trobarem la compilació dels fets, decisions i processos pels quals l’illa de Menorca ha volgut sempre dirigir el seu futur, si més no amb la màxima autonomia possible i d’una manera prou raonable. Un llibre amb una gran quantitat d’informació que cronològicament, i des d’èpoques i posicionaments diversos, abasta la llarga tradició del sentir social dels menorquins i de llurs institucions.

          L’antiga Universitat General de Menorca en va ser l’eix polític que administrava els tributs, la justícia, l’economia, la hisenda, el patrimoni, els mercats i tot tipus d’afers cívics i culturals, sempre sota la Corona catalanoaragonesa. Una forma, en podríem dir, federal o confederal que permetia l’autogovern dels seus territoris, i Menorca com una entitat territorial més. Tanmateix, era una societat classista estructurada per estaments on l’aristocràcia terratinent i l’Església van acumular sempre tot el poder. Amb tot, al Consell General de la Universitat i a les Universitats particulars (Es Mercadal-Castell de Sta. Àgueda, Alaior i Maó) hi havia representació de tots els estaments. Una fórmula pròpia de l’Antic Règim i vigent a tots els estats de la Corona d’Aragó, que no era absolutista i permetia la representació social, tot i que sabem que no encaixaria de cap manera en la democràcia d’avui en dia. És evident. Amb tot, Menorca s’autogovernava. Va ser aparèixer la dinastia borbònica perquè la nostra illa perdés tots els furs i privilegis amb els quals s’havia regit sempre. A més amb dures repressions i amb una assimilació cultural que ha cercat sempre l’etnocidi. Fins ara. A pesar de dir-nos una democràcia autonòmica, el model d’Estat pivota sobre la “sagrada unidad de España”; que no permet ni l’elecció per a un ús normal de la llengua pròpia ni tampoc a la federació de comunitats autònomes, sols per posar un exemple. O sigui, queda clar que la Constitució espanyola actual no en vol sentir ni parlar d’una Espanya que reformi el patró uniforme de la vella dinastia borbònica.

 

     Històricament, el menorquinisme polític neix quan els Borbons dominen la nostra illa, encara que el terme menorquinisme no s’emprava llavors. Els problemes més greus i els patiments més profunds de la societat menorquina apareixen amb un Borbó al darrere. Ni amb la dominació anglesa, ni amb la francesa, Menorca va partir tant, a pesar que també hi trobarem episodis incòmodes darrere aquestes dues potències, com serien els permanents conflictes de competències; la ruptura amb Mallorca quant al Reial Patrimoni i Justícia, així com dependre també dels Tribunals Reials de Londres. El governador britànic Richard Kane va tenir molts problemes amb l’Església catòlica de l’illa (a la qual li va ser abolit el Tribunal de la Santa Inquisició. -Res a qüestionar en aquest cas-) i per la resistència dels Jurats a determinades reformes. Però França i Gran Bretanya van deixar fer la vida civicopolítica illenca amb certa complaença: ens van deixar autogovernar-nos a través de les Universitats General i Particulars de cada terme, les quals no van ser abolides mai, i l’illa decidia, si fa no fa, des de les seues institucions; mantenia la religió, els històrics drets forals i alhora actuava amb la llengua pròpia, la catalana, que mai els poders estrangers van qüestionar ni reprimir. I és que durant cinc segles, va ser així, amb tots els episodis de disputes que hi vulguem afegir.

    

    

Seria amb la incorporació definitiva de Menorca a la Corona espanyola (1802) quan la nostra illa perd els seus furs i drets d’autogovern. Tanmateix la resistència al domini colonial borbònic es faria valer sempre, ja fos d’una manera o d’una altra. El 1810 existeix la ja coneguda Revolta menorquina (recuperada dels arxius i revifada per l’historiador Andreu Murillo)que es posiciona en contra del setge espanyol, el qual espoliava amb dura repressió la societat insular. I és des d’aquest inici del segle XIX on Menorca es sotmesa per sempre més a un poder absolutista. Tot i que ha anat variant una mica en el transcurs de la història, aquell patró polític de l’Estat espanyol canviarà poc o gens envers l’autonomia i autogovern de Menorca. Amb tot, el sentiment menorquinista es mantindrà sempre latent en diversos sectors polítics, culturals i econòmics fins a dia d’avui. És el que demostra Nel Martí en el seu llibre.

 

    Caldria, igualment, citar una altra expressió de resistència que és anterior a la de 1810. Seria un segle abans, quan el 1706 el cavaller Joan Miquel Saura i Morell s’alça en armes des de Ciutadella a favor dels Àustria i en contra de l’ocupació de les tropes del Borbó Felip V, que ocupaven l’illa en plena Guerra de Successió espanyola. La Universitat General de Menorca, i les altres Particulars, es van adherir a la causa militar del cavaller Saura Morell i aquest es va fer amb el control gairebé total de l’illa, però els reforços franco-espanyols arribats al castell de Sant Felip van atiar el domini borbònic i els austriacistes van capitular. 

Joan Timoner Petrus, que signava els seus escrits polítics com a Menorquit, i un dels protagonistes del debat autonòmic i estatutari de la Segona República, li dedicà uns versos: 

 

Joan Saura Morell, noble patrici,

que per l’arxiduc Carles un bell dia,

alçares la bandera que escollia

peu de tradició, no el precipici.

 

Adversa et fou la sort. El brau inici

del teu gest marcial rebordonia

davant l’atac francès. La sang corria...

Seria l’averany d’un epinici? (*)

 

No tal. Més tost la insídia botiflera

posava en entredit la teva glòria

i era, aviat, la terra presonera...!

 

Hivern d’oblit avui ret ta memòria;

mes jo augur perenne primavera:

car tu ets heroi cabdal de nostra història.

 

(* cant de victòria, himne triomfal)

 

    És cert que els versos de Timoner es vesten d’èpica, però també reten tribut a la causa del cavaller que volgué evitar la incursió absolutista a Menorca. Anys després d’aquest fet, i pel tractat d’Utrech, Menorca passaria a la Corona britànica i els estats de la Corona d’Aragó perdrien tota la seua sobirania a través del Decret de Nova Planta del Borbó Felip V.

 

    Aquests episodis de rebel·lió expliquen que els interessos polítics dels borbons mai no van ser ben acollits per les institucions menorquines, ni pels sectors econòmics, els llavors gremis i obreries. Aquests passatges de resistència a la pèrdua de furs i privilegis illencs són també menorquinisme encara que no s’emprava aquest terme. Vull dir amb açò que el menorquinisme polític no és una invenció de fa un parell de dècades, sinó que és un concepte que cal difondre ben convençuts, no com un ideari partidista, sinó com una realitat històrica arrelada a la societat i que tots els sectors polítics i econòmics haurien de considerar i recuperar. Hi ha d’haver un menorquinisme comú que ens ha de fer caminar, avançar, encara que hi pugui haver “diversos menorquinismes” en funció de les aspiracions de cadascú. Un menorquinisme real que no s’amagui rere el provincianisme i que no es disfressi de bufó davant les grans oportunitats de Menorca.

 

    Llegint, idò, aquest minuciós treball ens adonam que sempre hem estat un poble sotmès des de principis del segle XVIII, tot i la lluita permanent de recuperació de l’autogovern o si més no per gaudir d’un poc d’autonomia. Un autogovern que va ser satisfactori uns segles; convuls durant el segle britànic i francès, desaparegut per complet des de l’annexió a Espanya el 1802 i oblidat amb la Constitució de Cadis de 1812, tot i que aquella constitució liberal ens podria donar esperances per a un restabliment. No va ser així i Menorca va quedar sense res, sotmesos al centralisme uniforme que va imposar Castella. A més, des de 1833, Menorca ha patit el doble centralisme amb la creació de la Diputació Provincial de Palma. Una institució provinciana que fundà, en definitiva, el concepte de “les Balears". Un tema, el (doble)centralisme, que Martí atribueix com un dels principals provocadors del menorquinisme reivindicatiu. El 1835, recordem, va ser oficialment abolida la Universitat General de Menorca, encara que feia moltes dècades que s’havia buidat de contingut polític i estava inoperativa.

 

    Però, tanmateix, l’ideal de retornar a una plena autonomia, com ens ho explica Nel Martí al llibre, ha estat constant durant aquest poc més de dos segles. I aquest és el gran treball que ha duit a terme l’autor d’aquest assaig històric. Un document completíssim que cal assumir per a recuperar-nos i per a tornar a Menorca allò que és seu: l’autogovern. Perquè els debats sobre com pensar i reconstruir Menorca han estat molts: des del republicanisme, el federalisme, el nacionalisme, l’autonomisme, l’insularisme, l'ecologisme més recent... i més actualment des del sobiranisme, com a eina per al dret a decidir.

    Martí ens exposa totes les lluites hagudes i, en concret, des de finals del segle XIX amb les respectives embranzides que van representar els canvis socials a Europa amb els moviments del romanticisme; i més a prop, amb les sacsades socials que impulsaren la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i altres corrents literaris i artístics que van esperonar la consciència política per establir el catalanisme com a forma de reivindicació d’alliberament nacional i cultural. També a Menorca arribaren aquestes influències i moviments, encara que més tardans, però que reactivaren les consciències. Trobarem a aquest llibre un intens i reivindicatiu principi de segle XX envers la recuperació de quotes d’autogovern per a Menorca. La feina de diputats menorquins a les Corts espanyoles; les propostes estatutàries del Dr. Llansó; les disputes mediàtiques entre republicans, federalistes, anarquistes, regionalistes, conservadors i monàrquics, que van protagonitzar un interessant debat per l’autonomia i per a les institucions pròpies, fins que el cop terrorista del franquisme (1936) acabà amb totes les possibilitats de tornar a ser alguna cosa. Quaranta anys de silenci autoritari i feixista fins a la represa autonòmica dels anys ’70, on l’autor també hi constata l’interès i l’oportunitat en què va gaudir la nostra illa davant la situació de transició cap a una nova democràcia. Voluntat d’una autonomia més plena que, malauradament, ha restat insuficient per a molts. Es fa interessant veure-ho des d’una perspectiva històrica: el que haguera pogut ser i no ha estat.

 

    Una feina feta furgant l’hemeroteca i arxius insulars, però també altres arxius de Mallorca, Catalunya i Madrid, a més de documentació particular inèdita. Una feinada que, sincerament, hem d’agrair. Un treball que ens apropa la història del menorquinisme en les seues variants, però sobretot perquè ens obre a una nova dimensió en la interpretació del menorquinisme del segle XXI: que sigui democràticament sobiranista; el menorquinisme de la voluntat, de l’alliberament, de les decisions pròpies, de la política pròpia. Un menorquinisme polític plural, si tant es vol, però sobirà, que lligui amb la seua història i personalitat, on la catalanitat cultural n’és indestriable. Tota la història menorquina està lligada d’arrel a la catalanitat cultural, lingüística i política. O sigui, la catalanitat és un tret genètic intrínsec al menorquinisme.

 

    I així ho exposa qui ha dedicat molts anys a l’estudi, al treball i a la política institucional amb honradesa extrema, i amb una eficiència i dedicació al servei del seu poble com pocs ho han fet. Certament és per allargar-s’hi més abastament en tot aquest assaig, perquè aquest llibre ens deixa un debat amplíssim i encoratjador; ens convida a poder treballar per a noves oportunitats; que hi són, perquè somiam allò que desitjam. 

 

    No em vull allargar més. Només vos recoman la seua lectura, que haurà de ser calmada i tranquil·la perquè hi ha molta informació que cal processar bé per treure-hi tot l’interès que ens proposa Nel Martí. A més es tracta d’un material compilat que ens servirà sempre per a la consulta.

    El somni menorquí i menorquinista ha de continuar, si no volem seguir sent, per a l’estat espanyol, (i també per a Palma) un número geogràfic per a la contribució impositiva; un 07 amb el complement de destinació a cales amb aigües turqueses, però privats de criteri propi ni de prou govern. Ens cal avançar encara que sigui a través del somni, encara que aquest pugui semblar una utopia. No obstant açò, i com deia Oscar Wilde, “El progrés és la realització de les utopies”. Altrament, com va escriure Josep Maria Llompart, “...ens és imprescindible el somni. Per a la tasca que hem de dur a terme, cal que somiem una Pàtria. Però l’hem de somiar com l’haguera volguda Pere Quart: completa...”, o sigui -hi afegesc- una pàtria que ha de ser una Menorca autogovernada, millor, amb personalitat pròpia i amb prou sobirania per a garantir els benestar dels menorquins i menorquines, del contrari seguirem sent una Província al servei d’una metròpoli imperial que, malgrat una autonomia balear, les aspiracions han d’anar molt més més enllà i superar l’actual situació. És aquest, crec, un deure històric que tenim com a menorquins.

 

Dissabte, 11 de desembre de 2021. 

Ciutadella – Maó

Bep Joan Casasnovas