Transsubstanciar el turment en veu poètica

Presentació del poemari L’infinit que no podem dir, de Carles Mercadal i Llucia Palliser.

Es Mercadal, 24 de gener 2026.

 

  L’infinit que no podem dir és, sens dubte, la passió per endinsar-se dins el món poètic. Llucia Palliser i Carles Mercadal desenvolupen un exercici literari sobre les dues protagonistes del llibre: les poetes nord-americanes  Sylvia Plath i Anne Sexton. Una aposta tan sorprenent com atrevida. Primer, per fer-se poetes a quatre mans; i segon, per fer-ho en una mena de transsubstanciació: quan el verb es fa carn; o bé a l’inrevés, quan la carn -diguem-ne, en aquest cas, l’esperit- es converteix en lletra poètica. M’explic: seria quan els autors es posen a la pell emocional de les dues autores americanes, garbellen l’essència dels seus pensaments i vida a través dels seus versos i malden d’expressar-se amb el batec d’aquelles dues vides tempestuoses. Per tant, es vesteixen amb les seues ànimes. Alerta, emperò, no les emulen; no les imiten... Més bé les interpreten, les expliquen, o com molt bé diu Sebastià Alzamora al pròleg s’hi dissolen, en són posseïts per les veus de les poetes estatunidenques. I jo hi afegiria que els poetes menorquins podrien actuar, fins i tot, en un profund exercici de nigromància; o sigui, en la invocació de les difuntes per obtenir-ne els seus coneixements. Bruixeria literària, com també apunta Alzamora a la introducció.

 

  Però anem a pams. Dues dones amb una trajectòria vital molt semblant quant a la forma d’entendre llurs vides i les conseqüències de les mateixes. I un resultat en comú: una obra en vers excelsa i el suïcidi que van consumar les dues amb finalitats similars. L’ansietat, les depressions, les crisis personals i familiars, la inseguretat, els dubtes constants, el rol femení quotidià de cadascuna d’elles en els seu temps (on ser dona era molt més complicat que ara) etc... en serien, ben segur, elements que trasbalsarien l’ordre mental per caure en episodis de desordre o quadres psicòtics; però, sincerament, no m’agraden gaire aquests termes per definir llurs trajectòries. Eren dones intel·ligents, amb estudis, amb una gran capacitat creadora però amb greus decaigudes que els pertorbaven la salut mental. Van acabar suïcidant-se. Plath als 31 anys a Londres, i Sexton als 46, a la ciutat de Boston. Les dues tenien fills i les dues s’havien divorciat.

 

   Vull intuir que Sexton i Plath no es van treure la vida perquè estimassin la mort, tot i que en parlaven i ho escrivien; molts dels seus versos abraçaven la mort, aquest amant fosc. Vull creure que es van matar perquè no estimaven la vida que tenien; i si van desitjar el traspàs era perquè esdevenia una drecera per a l’alliberament. Més que voler morir era, “plegar de viure”. I m’agrada més aquesta expressió, plegar de viure, perquè fuig de termes mèdics, científics o psico-traumàtics. L’expressió “plegar de viure” és més poètica, més realista; valida la decisió en el marc d’una veritat comprensible i desdiu la moral pejorativa que, encara avui, se li atribueix a qui fuig de la vida amb prou raons humanes. Aquest terme no és meu, és manllevat. Plegar de viure és un llibre que vaig llegir fa més de 40 anys, i em va impactar. Els autors són Joan Estruch i Salvador Cardús, publicat l’any 1981. Me’l va deixar a Barcelona en Nito Ferrer, crec que l’any 1983, professor de filosofia després a l’Institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella. Tracta d’un treball sociològic realitzat a Menorca sobre 440 casos de suïcidis. Llavors, la nostra illa tenia un índex molt significatiu en aquest apartat mortuori. Algunes veus han dit si seria l’efecte de la tramuntana la causant de determinats trastorns mentals. Estruch i Cardús van molt més enllà i parlen del suïcidis consumats i temptatives. Els consumats són el procés d’una ideació fixada en el temps. Fa poc més d’un any Cardús n’escrivia un article al diari Avui (1) on recordava aquell llibre respecte a l’alarma actual sobre la conducta suïcida de molts joves aplicada a la salut mental que genera la mateixa societat. I insisteix en desfer tòpics socials i mediàtics. En posa un exemple referent a un jove suïcidat després d’obtenir males notes. Cardús deixa clar que les males notes no són la causa nuclear, sinó el detonant, el desencadenant que executa el subjecte d’una idea ja preconcebuda. Cardús explica que el fet de plegar de viure no és necessàriament per un desequilibri psíquic permanent de la personalitat, (que també ho podria ser, no en som coneixedor) més bé serien alteracions psicològiques que construeixen uns comportaments determinats en una conducta fixada. O així ho vaig entendre i ho entenc encara. Analitzaven si el suïcida té un problema o cerca la solució al problema. Els suïcides solen ser, en moltes ocasions, persones intel·ligents, amb formació, amb una vida externa aparentment normalitzada i fins i tot admirada pel seu l’entorn. La conducta suïcida és un procés marcat per un cúmul de circumstàncies que li va configurant la idea al subjecte. Saben el que fan, el que volen i programen detalladament i premeditada la seua fugida definitiva. No ho dic jo, ho expliquen així Cardús i Estruch en el seu llibre. No és un fet només purament psiquiàtric, sinó psicològic, i entraríem en les circumstàncies que afecta la composició anímica de la vida d’una persona.

 

  Disculpau que m’hagi desviat una mica, però és que tot açò va relacionat amb les vides de Sexton i Plath, que en parlaven abastament d’aquest comportament. La idea era motiu de conversa entre elles. Abraçaven la mort, sí, però era per fugir d’una vida que no volien, que no podien superar. Un procés llarg amb vàries temptatives per part d’ambdues.

  La poesia té el do de ser un gènere capaç de canalitzar el sentit dels éssers humans en totes les seues condicions i estats. I açò és el que han fet els poetes que avui presentam. De fet, el metge de Sexton, el Dr. Martin Orne, li recomana que escrigui poemes. Tenim idò la poesia com a tractament mèdic. La ciència diu, per tant, que la literatura pot curar, o bé alleugerar aquesta labilitat psíquica que ens pot pertorbar. Llegir i escriure va bé! La poesia, en aquest sentit és una via alliberadora, que pot servir, però elles dues també creien que ho era la mort, amb la que s’hi havien familiaritzat tant, potser massa. Plath arriba a escriure uns versos ja cap al final de la seua vida que ho corroboren: “Morir és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé...”.  Ja assumia que moria, que transitava.

 

  No sé, emperò, quin pes psicològic deu tenir la solitud (o sentir-se una persona sola en el sentit d’incompresa), en el fet d’agreujar el desànim. Les conductes suïcides són un món interior desconegut pels externs, pels altres, fins i tot per a la gent més pròxima. D’aquí que en aquests interiors hi pul·lulin històries enigmàtiques i per tant curioses i fascinants. I les coneixerem si el subjecte les manifesta des de la intimitat i el volem entendre, no criminalitzar-lo. I la millor forma crec que deu ser la poesia; o sigui l’escriptura personal que ens despullarà i ens dirà qui som i, alhora, ens desvetlarà aquest món encriptat. Sabrem més. Anne Sexton va escriure... “però els suïcides tenen un llenguatge especial”, ben cert. I heus aquí aquesta poesia confessional (que no marginal, vius!) que ens obre a la condició humana més profunda i a noves percepcions, tant socials i personals com poètiques, i que, els dos autors menorquins, han transfigurat tan bé. 

 

  Em demanava, idò, quin pes deu tenir la solitud en els seus estats mentals perquè quan les dues es trobaven, albiraven flaixos de llum vivificants, on semblava que es restituïen dels mals. Llucia Palliser al cor de Sylvia Plath diu: “Estimo la llibertat. / Deploro les restriccions i limitacions. / Jo soc jo, Soc poderosa”. És al poema The white goddesses (les blanques deesses) i en l’ànima de la nord-americana Palliser expressa que: “I serem nosaltres. / L’aura que encerclava el perímetre del cos / no haurà esdevingut un espai estanc... / (...) Oracles expel·lits per Medea al final de la Terra, / passegem agafades de la mà pels Camps Elisis de la nostra voluptuositat; / tornem a Point Shirley, a Boston, a San Francisco, a Nova York... / Fonem-nos en l’univers...  I serem nosaltres...”. Quan es reunien, semblava que trobaven la llum. I segueix Palliser: “Després dels tallers, (...) les confidències / de foc regades pels martinis / s’inflamen i refulgeixen / com la poesia que brolla de la nostra boca”.

 

  Eren els seus moments plaents: els martinis, el tabac, la conversa oberta, qualque pastilla i aquesta bombolla lluminosa on viatjaven, però que, tanmateix, era efervescent, peremptòria. Sabien que eren seqüencies prèvies mundanes i després tornava la foscor.

 

  No restituïren llurs vides. Sexton afirma que “La dona que escriu sent massa”. I ara és Carles Mercadal amb la visió de Sexton que versifica: “A nosaltres ens espera l’eternitat. // La sento a prop, com un regal encara sense obrir // (...). Així, les poetes albiraven l’hora blanca en el portal resplendent i maleïen el seu món. I continua Mercadal: “Els dies immerescuts, les nits en què m’arrossego, / la perfecció inassolible / (...) l’ampolla buida i les pàgines plenes de temptatives...” I hi afegeix Palliser: “Ens brunyirem la pell amb la sang dels ancestres, / amb les cendres del destí que ens van escriure...”. .... És tan pròxima i fidel la poesia dels dos autors transfigurats que molts versos els podrien signar les dues nord-americanes. El llibre té passatges d’una brillantor que certifica l’encert d’aquesta aposta poètica, tot i el risc que suposava.

  Però, tot el que Plath i Sexton tenien a dir de les seues vides va més enllà del simple fet de fugir del món. També explica la societat en què vivien. La poesia era un pal·liatiu; però plegar de viure era la solució definitiva. Els versos sobre el turmentós estat anímic transcendeix el patiment emocional i deriva alhora en una poesia social que brolla en l’eclosió valenta d’un feminisme emergent que s’obre pas en una època que relegà a l’ostracisme el paper i els drets de les dones i que la societat masclista d’aleshores commutava falsament en una debilitat malaltissa, terme atorgat de forma pejorativa, quan es prou sabut que es tracta de sensibilitat, que és una de les més importants virtuts humanes. Palliser, transfigurada en Plath, ho diu prou clar: “Hem estat dones a mitges, / tacades d’incomprensió. / Hem estat d’aquelles / impúdiques davant la mort, / evanescents, en definitiva...”.  Plath i Sexton; Palliser i Mercadal, diuen el mal i el dolor en els versos i els encenen. 

 

  No són únics els casos de Sexton i Plath. No es tracta de poesia marginal, com als inicis es definia erròniament aquesta poesia. És més bé poesia confessional, ja ho he dit. No és curta la llista de poetes que s’han tret la vida. I en tenim un altre cas ben proper a la literatura catalana: Gabriel Ferrater. El poeta de Reus quan tenia poc més de vint anys ja explicava als amics que plegaria de viure als 50. I així va ser, es va matar a pocs dies abans d’acomplir el seu 50 aniversari a un pis de Sant Cugat. I quina obra ens ha deixat Ferrater! Una obra que reflecteix la seua peculiar rebel·lia, però, tanmateix, interessantíssima pel trencament que significà en el seu moment, considerat el poeta que romp amb els patrons de l’època. Atípic, intel·ligent, crític, liberal i considerat per algunes veus com el “modernitzador” de la poesia catalana. Amb aquesta comparació vull dir que es tracta d’intel·lectuals singulars, d’obres innovadores i dignes d’estudi i amb un llenguatge especial, com va apuntar Sexton.

 

  Bé, el llibre s’estructura en quatre parts marcades: Finitud, Condemnes, Immortals (que són sis epitafis curts), un Epíleg en què els autors es dirigeixen a les dues poetes, i també inclou una breu biografia de les poetes americanes per situar millor els lectors. En tot el poemari Mercadal i Palliser aporten els seus poemes de forma alterna, com una mena de diàleg reflexiu. Mercadal parla en la veu de Sexton i Palliser ho fa en la de Plath. 

 

  L’infinit que no es pot dir es profund, molt. Potser haureu notat que he parlat molt de la poesia en el marc del comportament suïcida, però és que personalment em fa sentir curiositat que algú opti per plegar de viure amb naturalitat i consciència; ho tengui tan clar i tan meditat durant tants anys. A mi em crea una inquietud per saber com eren els glatiments amagats d’aquestes persones i em fan ganes llegir, a través de la seua poesia, els seus interiors. Òbviament, és una confessió oberta d’un patiment íntim que mai no podrem abastat, però sí el podem arribar a comprendre. Així mateix, no fa falta dir que el contingut dels textos declamen un to lúgubre, turmentós, de lament, de pena; és llig com un marriment perquè qui escriu ho fa amb un temps fixat, des d’una decisió presa d’antuvi i que opten per recórrer els carrerons foscos de la vida fins al desenllaç definitiu que, potser, és quan veuen la llum. La seua llum. Així, pens que són històries poètiques que captiven, malgrat el dolor que hem de llegir.

 

  Els dos menorquins han optat per un repte que, sens dubte, els fa créixer, perquè l’empresa no era gens fàcil. Gens ni mica. S’hi han arriscat i se’n surten força bé d’aquest experiment, del qual jo he gaudit, he après i m’ha fet reflexionar. Gens fàcil perquè han tingut el coratge de diluir-se en les seues ments i expressar-les, versificar-les i, sobretot, entendre-les. No des dels diagnòstics mèdics, sinó des de la poesia. Hi ha un treball rigorós colpit vers a vers els quals s’aproximen de forma fidel al batec literari que ens han llegat Plath i Sexton. 

 

  El meu més sincer aplaudiment a na Llucia Palliser i en Carles Mercadal per posar comprensió en aquest tipus d’obscuritat humana i per desxifrar el poder i el progrés que ens aporta la poesia. L’infinit que no es pot dir... però que ells diuen amb veu alta, si més no, ho intenten dir amb la més sincera veu poètica.

  Acab idò amb el que va escriure Montserrat Abelló, l’escriptora que les va traduir al català, sobretot a Plath, i que diu al final de la introducció del llibre Soc vertical: “...he intentat ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal) i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan important en poesia”.  Abelló no sols tradueix els textos sinó que malda de garantir l’oralitat de l’original. Açò és moltíssim interessant. Una mestria inqüestionable! I acaba dient... “...I perquè crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per dir-se en veu alta”.  D’aquí la importància de l’oralitat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

[1] Per posar els suïcidis al seu lloc. La República. El punt Avui. 6 d’octubre de 2023. 

https://www.lrp.cat/opinio/article/2340811-per-posar-els-suicidis-al-seu-lloc.html