dimecres, 17 de juny de 2020

La mirada



Com hem mirat la nostra Festa durant tots els anys que l’hem viscuda? Com consideram que és la mirada quan el marc és la nostra Festa? Què hi resta dins la mirada després d’haver processat tantes imatges? Ens hem fet mai aquesta pregunta? Segurament que no, però quelcom hi queda en la percepció de les vivències –de tantes vivències- i és en la mirada on encabim els moments de la vida. No estic parlant d’un record o una anècdota curiosa retinguda en el temps. És de quina manera ens miram les seqüències de cada moment. És el com.



Foto: Antxon Castresana per al Setmanari El Iris

Al llibre Poema a la durada, del poeta austríac Peter Handke (premi Nobel de Literatura 2019), hi podrem descobrir el significat d’aquests conceptes tan abstractes, però que ens en són innats, inherents, immanents. Handke, al llibre esmentat, hi poetitza aquesta semàntica de la durada, aquest concepte intangible de la realitat. Seria allò que l’ànima capta i resta retingut a la consciència i/o subconsciència, però perdura quan ens reapareix en un lloc o altre, en un moment o altre. La durada de la qual parla el poeta austríac no és cap mesura del temps ni cap recorregut de l’espai. És només un estigma que es reprodueix per necessitat; per vivificar un instant; en un lloc, en un moment o en un espai. La durada és allò percebut un dia i que ens apareix durant tota la vida. I crec que aquesta concepció de la durada pot tenir com a vehicle la mirada. És en la mirada que trobam la durada dels sentiments i de les experiències. I pens que açò ens passa durant els dies de Sant Joan.

No sé si m’hauré explicat prou bé, però per si no m’heu entès, observau atentament, durant uns segons, la mirada de la filleta de la foto. .................... I abans de seguir llegint, tornau a contemplar-la, fixament. I fins i tot, observau també la mirada de la dona que hi ha al darrere... Potser ja ho heu entès.

Captar els instants precisos ens creen un senyal interior que perviu, potser, de forma inconscient. I aquest estigma intern es reprodueix i perdura. La Festa de Sant Joan té infinitat d’imatges, de senyals, d’elements simbòlics. I cada detall ens parla a través de la nostra mirada, ens comunica cosa mitjançant l’observança detinguda. I és amb la mirada que podem escoltar el que ens diu el simbolisme. I aquí, no és igual mirar que veure.

Dit d’una altra manera: veure una fotografia ens dona informació; però una imatge artística ens pot transmetre un símbol, una al·legoria, un emblema, un signe... I açò ho provoca la mirada. Quan miram, percebem quelcom més que un element físic. I heus aquí el bon fotògraf artístic per projectar-nos més enllà de la realitat física i crear-nos paràboles i representacions. És la mirada de la nostra festa la que ens proporciona tanta vivència i plaer i ens engendra una marca indeleble a la consciència/inconsciència; una emoció per a l’ànima. I la durada és retrobar totes aquestes complaences a través de la mirada.

Ara sabem quina és la mirada de la filleta de la finestra: acumular experiències que tindran durada; talment ho va ser la mirada de la nostra infantesa que té ja la mateixa durada que la nostra vida, com la fascinant i simbòlica mirada d’un infant.

I, tanmateix, enguany em ve el dubte misteriós -probablement igual que a vosaltres- perquè no ho he viscut mai. I és com serà, durant els dies assenyalats, la durada d’una absència? Com serà la mirada d’un Sant Joan que no serà? Pressent, idò, que enguany no perdrem Sant Joan, perdrem la mirada. 


Bep Joan Casasnovas

Publicat a la revista especial de Sant Joan 2020 – El Iris


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada