L’argot santjoaner

         

    La forma en què una tradició es transmet i es representa va, indestriablement, lligada a una forma de personalitat col·lectiva. I aquesta comunicació és també feta amb una llengua que dona identitat a una celebració i a la seua gent. Però el pas del temps provoca transformacions. Com en tot. També en el llenguatge representatiu de la Festa de Sant Joan hi notam canvis. L’argot, en diríem; o sigui, el conjunt de mots (i expressions fetes) que esdevenen un vocabulari concret de caràcter sociocultural i vinculat a un societat determinada donada la seua especificitat. Un lèxic local perfectament intel·ligible entre els seus individus i de més complicada compressió per als forans. I en aquest sentit, l’argot santjoaner també observa variacions curioses i la pèrdua d’un lèxic i/o fraseologia que ha/havia identificat la festa i cadascuna de les seues representacions concretes.

Caragol des Born

    Potser d’aquest llenguatge santjoaner en tenim vocables i expressions heretades de l’obreta Foc i fum, de Joan Benejam, i que han perviscut durant moltes dècades. Encara ara se’n senten a bastament, sobretot entre la gent més adulta o major. Frases fetes com  M’agrada sa vida amplota... Qui no arrisca no pisca... Que m’escoltes, et faig l’aleta!... Quin jovent corre avui dia!... Canta-li sa lliçó clara... Tu vius a la babal·là... O amb paraules que ja estan en desús, com fanfarra, farfant, andoi, tarambana, dendelet, sucresponjat (= dolsa), estamperi (= multitud de gent o de coses escampades), saragata (= renou, desordre acompanyat de crits i esvalots)... i moltes altres ja desconegudes pel jovent. I una, ben polida i completament perduda en el parlar actual, que és benhaja. Expressa benedicció a una persona o cosa; o sigui que és ben volguda o ben tinguda: Benhaja qui et va parir! Es tracta d’un imperatiu compost per l’adverbi ben + haja (del verb haver, amb les flexions antigues de benhages, benhaja, benhagen... -hagis, hagi, hagin). No era exclusiva del vocabulari festiu, sinó que era d’ús general en forma d’interjecció: “Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!” (Foc i fum, Joan Benejam).

    Però tornant a la terminologia dels actes de la festa, tenim encara expressions ben genuïnes i vives, com fer entra (= que el cavaller faci entrar el cavall a les cases, o convèncer-lo perquè ho faci); Tot l’amo, tot! (= fer que el cavall entri del tot dins l’entrada de la casa), fer sa capadeta, (= apropar, el cavaller, la testa del cavall ran d’una finestra o portal, sobretot, perquè els infants el puguin acariciar); o arronsar, molt viu encara. El verb arronsar té alguns significats: encongir-se, contreure’s, acovardir-se, com seria arronsar les espatles, les cames... En aquests sentits nosaltres utilitzam més els sinònims encollir o arrufar: arrufar la cara, les celles, el nas i el front; i també significa fer-se enrere (retreure’s, retenir-se...). És en aquesta darrera accepció en què hem d’assimilar el sentit d’arronsar en el lèxic santjoaner, que hem atribuït, amb el temps, a quan un cavall recula i es mostra temorós de passar davant una munió de gent, flexionant una mica les cames posteriors com per voler anar-se’n cap a enrere. Tanmateix, actualment també se li diu arronsar -i amb molta acceptació- quan el cavaller fa que l’animal caragolegi  o giri sobre ell mateix fent voltes concèntriques, a dreta i esquerra, per fer-se lloc entre la multitud i per desfer-se de la gent que l’agombola. Totes aquestes encara són ben vives en el parlar festiu entre cavalls.

Corregudes a sa Plaça

 

    Per altra banda, són conegudes una sèrie d’alteracions nominals dels actes que substitueixen la forma originària.  Un exemple clar és la mala designació de *Caragol de ses Voltes, quan el que se li escau és Corregudes a sa plaça, ja que no es tracta d’un caragol (= voltar la qualcada tres vegades un conjunt de cases o plaça de forma itinerant. A més, es diuen corregudes perquè temps enrere els cavalls corrien de la plaça de la Catedral fins l’actual plaça Nova, d’aquí que els cavallers no duguin el capell posat en aquest acte, a excepció dels Caixer Senyor i sa Capellana, que no corrien). També és freqüent observar la substitució d’altres casos similars: es *Jaleo des Born, es *Jaleo des Pla, *Córrer agafats, *Córrer s’anella, *ses Carreres des Pla... En la seua forma genuïna i protocol·lària són Caragol des Born, Caragol des Pla, Córrer ses carotes, Córrer abraçats, Córrer s’ensortilla, i Jocs i Corregudes des Pla... A Ciutadella, el Jaleo no és un acte, és la peça musical que amenitza els caragols des Born i des Pla. I tampoc són carreres el que es fan al Pla dels Horts. En català, el terme carrera significa ruta, camí (ve del llatí carraria, camí de carros). Designa una via de pas (és el femení i antic sinònim de carrer), espai d’un recorregut, distància entre dos llocs... Com a sinònim de correguda seria un castellanisme, encara que, carrera, es sinònim de cursa, en termes, emperò, d’una competició. En tot cas, sí es podria atribuir al pas buit que deixa la gent perquè els cavalls puguin córrer sense problemes, però per açò ja tenim el terme passadís, (corredor, pas llarg i estret)  que està prou bé. Per tant, el més coherent i originari és mantenir Jocs i Corregudes des Pla.

 

    Tot aquest vocabulari i expressions santjoaneres és mantingut per molta gent, però no tant en les generacions de joves, on la substitució dels termes es fa més que evident. Recuperar aquests mots també hauria de ser una forma de recuperar la pròpia personalitat i la identitat col·lectiva a través del llenguatge terminològic de la Festa. Per què passen aquestes coses? Hi deu haver moltes raons o causes: la manca d’una acurada transmissió dels esmentats termes a la gent jove -i de la festa en general-; la poca importància donada als nom; detestar les formes antigues en pro d’una modernitat lingüística simple i pobra, a més de mal entesa; i també -i molt important per ser canals de comunicació- la incorrecta difusió de tot aquest lèxic per part d’alguns mitjans de comunicació importants.

 

    Perseverar en fer possible la permanència d’aquesta singular nomenclatura farà també mantenir la riquesa del llenguatge i de la festa en el seu sentit més original i autèntic, a més de mostrar el sentit d’amor, del contrari, es perdrà una part del nostre patrimoni immaterial i cultural. Allò que no es valora o no s’estima, desapareix. Si ho aconseguim, segur que els cavallers es trauran el capell de teula i el caixers no pagesos la guindola.

 

Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!

....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

Setmanari El Iris. Sant Joan 2024