dimecres, 6 d’abril del 2022

Va morir decebut Mestre Joan Benejam?


Vaig assistir a la ruta sobre la biografia urbana de Mestre Joan Benejam, organitzada per l’Ajuntament i el Cercle Artístic el passat dissabte dia 2 d’abril. Em segueix apassionant la seua vida i obra i seguesc aprenent coses noves de la seua trajectòria. Amb tot, havia llegit alguns treballs sobre el Mestre d’autors que l’han estudiat a fons. De fet, seguesc repassant aquests documents, especialment el de Isabel Vilafranca i Manguán, però també d’altres.




Bust de l'Insigne pedagog ciutadellenc, ubicat a la Contramurada, Avinguda Capità Negrete. Eregit el febrer de 1972, als 50 anys de la seua mort.






















Joan Benejam i Vives (Ciutadella 1846-1922) es va jubilar l'any 1912, a l'edat de 66 anys. L'octubre d'aquell mateix any marxà cap a Cuba a veure els seus fills. Quan partí de l'illa, apareix una carta anònima de comiat a la Revista quinzenal Llum Nova des Migjorn Gran (n. 9 de 19 d’octubre de 1912) en què se li demana per què se'n va. Alhora li expressa la seua comprensió per la manera com l’havien tractat (era  Mestre reconegut i amb reputació). També escriu sobre la poca fe dels ciutadans amb la governació espanyola de l’època. Curiós és que la marxa de Benejam és tractada com una "fugida".

 

Transcric literalement fragments de la carta, que és molt més llarga:

 

"Però, perqué vos n'anau? ¿No hi han ja en la Patria cors que vos estimin? No hi teniu aquí recorts que vos encadenan á n'aquesta terra? (...) ¿No tenen cap atractiu per vos ja aquestes generacions que hau educades y emotllades segons la vostra imatge? (...)

"Si; teniu prou motius per fer-ho. Feis be de fugir d'Espanya. Allá, á Cuba, trobareu á tres fills que vos esperan brassos oberts, allá vos hi sonriu la fortuna..."

 

"Aquí no hau trobat embent per les vostres ideas, correspondencia als vostres esforsos, Atmósfera entre els pedagochs, gratitut entre els de vos afavorits, protecció de part dels governants. L'esperit espanyol dorm un so profundissim; els que regeixen els destins de la nostra Espanya s'ocupan mes de política, deixan construir 'plasses de toros', afalagan a les balladores y en canvi deixen sufrir fam als mestres, oblidan l'agricultura, abandonan l'Industria y no s'entemen de que passa el tren del progrés, arrotllantmos, atxafantmos y que anantse terres enfora mos deixa sumits en la miseria, en la rutina, en l'atrás..."


Quan llegesc articles del finals del segle XIX i principi del segle XX not que no hem avançat massa en els temes cabdals i que encara arrossagam dèficits importants. L'any 1912 la política del Govern espanyol no era massa ben acollida en aquesta illa tan perifèrica, (Francesc d’Albranca també arremet contra la política espanyola a la mateixa revista) si més no per un important sector. Tanmateix, l'espanyolització seguia el curs que havia iniciat ja a principis del segle XIX. La carta la firma "Un Admirador". Probablement seria un alumne seu (o bé una persona propera al Mestre, que, per la grafia en la combinació pronominal amb els verbs, podria ser mallorquí) dolgut per veure com un cervell d'aquells temps i bon educador 'fugia' del lloc que va estimar tant, però que, potser, no s’hi sentia prou reconegut per la impagable tasca duita a terme en la culturització de la societat ciutadellenca i menorquina. Potser, s’havia decebut després de tants anys procurant un progrés que no avançava gaire. Potser, altrament, que després d’una vida dedicada a la docència -i dos anys després de perdre la seua esposa- enyoràs els fills que tenia a Cuba. També és més probable.




Emplaçaments on Benejam tingué el seu Colegio Ciudadelano quan tornà a Ciutadella. Al número 11 de la Plaça d'Abastos (Pl. des Mercat o des Peix) i al n. 15 del carrer  de Sant Cristòfol


Sempre he pensat -ateses les lectures fetes sobre el pedagog- que Mestre Benejam va passar els darrers anys de la seva vida trist, decaigut, decebut. Tal vegada per no veure del tot acomplert l'ideal de transformar una societat anquilosada i endarrerida, sobretot la ciutadellenca. Ho va intentar. La bibliografia sobre la seua vida i obra ho expressa abastament. Amb tot, sí que va ser reconegut fora de Ciutadella. Havia conferenciat de forma notable a Madrid, Barcelona, Granada, Palma i a altres llocs. També a l’Ateneu de Maó. Tanmateix, a Ciutadella les seues conferències són poques i en destaca una al Casino 17 de Gener el mes de març de 1906 titulada Mis aspiraciones con respecto al pueblo trabajador, que segons Miquel Àngel Limon va ser “una demostració de la racionalitat i el sentit de la tolerància ideològica que volgué predicar”.

L’ideari regenerador de Benejam excloïa dels seus mètodes l’ensenyament d’Escola tradicionalista controlat per l’Església i el poder benestant i reclamava una formació innovadora i lliure de pensament i criteris pedagògics: l’Escola Nova. Els seus 40 anys de docència han deixat empremta per allà on ha passat i va ser estimat i admirat sempre fins a la seua mort. El seu traspàs va commoure els ciutadellencs emigrats a Argentina i Cuba, a moltíssims menorquins exalumnes seus i un gran nombre d’autoritats educatives. Els reconeixements van ser destacats, també, llavors, des de l’Ajuntament ciutadellenc. Tot just acabada la carrera de magisteri a Barcelona fou mestre a Blanes, Girona (1868), on sols hi feu un any o dos. I amb tan poc temps, allà també hi va deixar la seua petja tot i ser un mestre molt jove. Blanes té un carrer dedicar a Joan Benejam i Vives i l’any 1922, quan va morir, van ser moltes les mostres d’afecte publicades al Recull, el diari local de Blanes, entre les que s’hi trobaven la del literat i poeta català Joaquim Ruyra, qui afirmava que havia estat alumne seu (Vilafranca i Manguan).

Fernando Ortiz, una figura intel·lectual destacada a Cuba, fou alumne de Mestre Benejam durant 14 anys a Ciutadella, el qual sempre el va tenir en memòria. Aquest fet es recull en un document de la investigadora de la Biblioteca Nacional José Martí de l’Havana, María del Rosario Díaz, quan parla de Fernándo Ortiz. Diu així:

Desde su más tierna infancia, Fernando Ortiz estuvo muy relacionado con los llamados países catalanes. En Ciutadella, población de la isla balear de Menorca, vivió prácticamente sus iniciales 15 años (1881-1895). Apenas cumplido su primer año de vida fue llevado a vivir, con su madre y familiares cercanos, a la población de la isla balear donde su padrino (1) se había retirado después de amasar fortuna en negocios relacionados con la industria del calzado y en el comercio con Cuba”.

(Ortiz) “…pertenecía a una familia de “indianos” adinerados, de pensamiento liberal y de cultura. Es muy probable, entonces, que el padrino de Ortiz, jefe familiar y alcalde del pueblo (no va ser regidor?), simpatizara con las ideas del Movimiento Catalanista y con la figura de Francisco Pi y Margall (1824-1901) (…) Su padrino animaba por entonces una tertulia en la que participaban amigos y colaboradores culturales como el escritor Andrés (per Àngel?) Ruiz y Pablo, Joan Benejam (maestro del niño Fernando en su escuela de novedosos métodos pedagógicos), y el archiduque Luis Salvador de Austria, enamorado de las islas Baleares, quien escribió un libro donde recogió su folklore, historia y costumbres: Die Balearen (1892). Los tertuliantes eran fervorosos partidarios del krausismo, que en España tuvo un gran ascendiente sobre algunos grandes pensadores muy críticos con la decadente situación intelectual española, como Joaquín Costa, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Rafael María de Labra y Emilio Castelar. Además, como hombres abiertos a las corrientes políticas progresistas, cabe la posibilidad de que apoyaran al Catalanismo”.



Cantonada carrer Joan Benejam/Capità Negrete. A finals del segle XIX era un trast (solar) sense edificar i on els estius s'hi instal·lava un petit teatre. Aquí és on l'any 1885 s'estrenà Foc i Fum per al públic.

L’any 1908, uns anys abans de partir cap a Cuba, el mateix Àngel Ruiz i Pablo havia criticat durament (des del Col·legi Salesià) l'ensenyament públic i regeneracionista que, a Ciutadella, dirigia des de feia mes de 30 anys Mestre Benejam. Segons conta Antoni Marquès Benejam, en el treball Els Col·legis religiosos de Ciutadella de Menorca. 1900-1940, en una memòria o informe del col·legi salesià l’escriptor des Castell afirmava:

 “…Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca”. 

“De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo…”

¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtese con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y escuelas de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados.

El mateix Antoni Marquès afegeix al respecte de les escoles privades religioses:

 “...les ensenyances estaven pautades, religiosament establertes i ideològicament orientades, en un temps on a Ciutadella començaven a arribar nous aires de progrés i de canvi de mentalitats. Els progressistes del Casino 17 de Gener (lloc on Joan Benajam hi va fer xerrades i classes per a adults), quasi bé l’antítesi del que eren els salesians, ja feia temps que havien començat amb classes nocturnes, i estaven a punt de construir un nou centre escolar en condicions per la demanda que tenien, a fi de formalitzar la tasca educativa que estaven fent. Era una altra manera de veure l’ensenyament; partia d’una mentalitat oberta, d’una aposta per l’alfabetització del poble i la culturització de la societat, sense imposicions ideològiques evidents; era una altra manera de veure el món, contraposada al concepte religiós, sí, però mai contrària a que formés part de la tria personal de cadascú; una cosa no tenia perquè llevar l’altre; així però, no es considerava des de l’altre sector, i l’Associació d’Antics Alumnes Salesians va començar una cruenta campanya contra l’escola laica (...) Era una altra manera de veure les coses, però que en res ajudava a la convivència de la societat; ans el contrari, sense adonar-se’n estaven creant un centre selectiu, en el que ja no tan sols imperaven els preceptes religiosos, sinó que, a més, s’havia d’anar en contra d’una nova manera de pensar”.


 Mestre Joan Benejam era un krausista moderat però regeneracionista convençut. Tenia els objectius fixats en la renovació pedagògica, en l’ensenyament com a instrument per a la transformació social i en contra de l’escola tradicionalista. El krausisme l’aplicà en l’escola experimental i activa a través del teatre i en excursions per fer apropar el coneixement a la realitat, perquè el corrent krausià centrava l’entorn natural i mediambiental com un eix fonamental per a l’educació i l’aprenentatge. A l’Estat espanyol, la Restauració borbònica de 1874 foragità els krausistes de l’ensenyament oficial, encara que els nous mètodes s’anaven introduint igualment a través la Institución Libre de Eneseñanza, una línia privada creada l’any 1876, i com també ho feia Joan Benejam des l’àmbit particular i, en la mesura de les seues possibilitats, també en l’entorn de l’Escola pública que dirigia.



Escultura funerària dedicada a Joan Benejam. Obra sufragada per residents ciutadellencs a Argentina (Còrdova i Villa Maria) i per antics alumnes del Mestre.


La laïcitat i el republicanisme de Joan Benejam -i els seus mètodes pedagògics avançats-  dissentien del pensament moral que imprimia llavors l’aristocràcia i l’Església catòlica a Menorca, però sobretot a Ciutadella. La seua feina de mestre innovador durant 40 anys no va ser mai considerada ni reconeguda per la classe dirigent d’aquell temps, ni en la dictadura de Primo de Rivera i en la franquista. Si durant la Restauració borbònica de 1874 els krausistes van ser apartats de l’escola pública, l’any 1939 van ser prohibits en qualsevol àmbit (s’acabà la Institución Libre de Enseñanza). I potser per açò el Règim franquista només va permetre de Joan Benejam la publicitat de la seua obra costumista (Foc i Fum, Ciutadella Veia...), mentre que la qualitat de tota la seua extensa obra pedagògica va ser molt més reconeguda fora que a la pròpia illa. 

Isabel Vilafranca recorda les dificultats que li van crear a Mestre Benejam el seu tarannà innovador i el seu esperit reformista. Si Ruiz i Pablo i les lletres del Boletín salesiano fiblaven de valent les innovacions pedagògiques que sempre havia abanderat el Mestre, dos anys més tard, 1910, Benejam reflecteix la tristesa que significà el bombardeig a la seua llarga trajectòria educativa. A més, també l’any 1910, mor la seua esposa (havia perdut també el seu fill major l’any 1896 a l’edat de 22 anys) i aquell mateix any publica El problema educativo (Ciutadella, Impremta i Llibreria de Salvador Fàbregues, 1910) on diu: 

“Conservamos, hasta la médula de nuestros huesos, substancias morbosas del escolasticismo de las pasadas centurias. Y lo peor es que sucumbimos a las exigencias del vulgo, nos adaptamos al gusto de las familias, como si no tuviéramos criterio propio ni confianza en nosotros mismos”.

“Recuerdo perfectamente mis años juveniles de maestro. ¡Cuánto hube de luchar por sacar a flote mis convicciones! Aquello de desterrar el papel cuadriculado y los eternos palotes para enseñar la formación de las letras; aquello de eliminar el tratadito de gramática y de aritmética para someter la teoría a la práctica en estas materias para evitar la enseñanza libresca, me ocasionó sendos disgustos y hasta se llegó a dudar de mi suficiencia”.

Dos anys més tard, 1912, Benejam es jubilà i marxà cap a Cuba per retrobar-se amb els seus fills. I d’aquí la carta anònima de “Un Admirador” l’octubre de 1912 a la revista Llum Nova que exposa la poca consideració donada al Mestre aquells darrers anys. L’any 1914 tornà a Ciutadella on va seguir explicant els seus mètodes innovadors, oferint conferències i escrivint noves publicacions.

Per tot plegat, no deixen de xocar-me les afirmacions fetes per Ruiz i Pablo l’any 1908 i el seu gir de mentalitat política i social, quan uns anys abans compartia amb el pedagog “animades tertúlies” promogudes per l’empresari sabater, juntament amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i el joveníssim Fernando Ortiz. En aquest sentit aquest canvi d’orientació de Ruiz i Pablo ja l’han tractat altres analistes culturals, com en una conferència de Pere Gomila:

“…hi haurà altres moments que conformaran el drama personal de l’escriptor. Un serà el seu posicionament ideològic que prest canvià radicalment. Així, si en la seva joventut havia abraçat idees republicanes i s’havia introduït en els cercles republicans maonesos, (...) quan se’n va a viure a Ciutadella es decanta cap a posicions regionalistes i clarament conservadores…”

L’any 1917 Joan Benejam és elegit regidor al Consistori de Ciutadella pel Partit Republicà, càrrec que ocupà fins la seua mort. Potser va creure que si no havia aconseguit una notable transformació des de l’àmbit educatiu, ho podria fer des del camp de la política local amb l’afany de poder transformar una societat que ell considerava que no havia avançat prou. 

A mi em dona la sensació que Benejam va viure decebut els darrers anys i que la seua lluita no va poder abastar els seus ideals, els que va mantenir sempre des de la tornada de Blanes format com a Mestre i convençut com a republicà. El que si tenc clar que, encara ara, i a través de les noves investigacions d’experts, Joan Benejam ens segueix donant lliçons de les coses, lliçons de la vida... Llegir i escoltar sobre la seua figura és el millor reconeixement que li podem oferir actualment.


Bep Joan Casasnovas Mascaró

***

(1) Sembla ser que l’empresari seria Jeroni Cabrisas i Caimaris (1817-1904), el qual retornà a Ciutadella l’any 1859 on feu aflorar una potent indústria de calçat, alhora que, juntament amb altres industrials sabaters finançaren l’Escola d’Adults que impulsà Joan Benejam l’any 1884. No ho he pogut certificar amb seguretat. Si qualcú ho pot confirmar, serà d’agrair.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada