dissabte, 27 de maig de 2017

Basarda apocalíptica


Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9




Una urbs mediterrània fa pasturar topònims.
Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.
El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força la ira i l'enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.

Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada