Renovar el model de Menorca

   

   Qualque cosa es vol canviar a Menorca per trobar una més assenyada estabilitat. Estabilitat econòmica, social, cultural, laboral i territorial. Aquesta és la impressió que me vaig endur del debat del passat divendres al Cercle Artístic. “Quin turisme volem?” era el títol per obrir reflexions sobre el futur a la nostra illa. I, clar, si s’envida a parlar del futur del turisme he d’interpretar que seran reflexions sobre un nou model econòmic i territorial que considera o inclou la idiosincràcia cultural, l’equilibri productiu i laboral mitjançant una més ampla diversitat, a més d’una aposta com a destinació de naturalesa i paisatge com a segell identitari. I com bé es va puntualitzar en el debat, no enfocar-ho com a model “diferenciador”, sinó com un model “autèntic”; o sigui, un producte més genuí, real, fidel, original.

   Quan es va parlar d’un “model turístic heretat”, no calia pensar gaire per saber que es parlava d’un model que s’havia de canviar perquè que ja no servia, o perquè aquesta “herència turística” estava ja esgotada i no tenia massa més recorregut de futur. I com que hi vaig anar per aprendre qualque cosa i per saber un poquet més sobre turisme, em vaig endur la grata impressió de saber que algunes veus del sector turístic divergeixen d’altres fonts també turístiques, i que entre els agents i comecialitzadors de turisme no tot el gremi pensa igual. Em vaig endur la moderada satisfacció que una nova fornada d’empresaris i agents dels sector serveis reivindiquen un nou model que faci viable, sostenible i estable la principal font de l’economia menorquina. Però a més, em va animar que un gestor, gerent o director d’hotel aposti per negociar la compra del producte alimentari menorquí, perquè aquest exemple mostra no només la voluntat d’una oferta pròpia i única, sinó també la voluntat de conformar un model econòmic que inclogui els altres sectors econòmics de l’illa -ara tan malmesos per la crisi i que antany van liderar el benestar de tants i tants menorquins-. I també vaig entendre que la dependència turística dels TTOO ens sotmetrà fins a l’absolut control per part dels grans gestors exteriors (molts ja hi estan); i que l’opció d’un nou model on la societat menorquina pugui anar introduint els elements que més ens interessen, no pot ser un model dolent per als illencs.

   Aquest nou model també vol deixar clar que la gestió del territori i la gestió cultural hi tenen un paper fonamental perquè prosperi la reforma del model. El Camí de Cavalls, els jaciments arqueològics, les rutes naturals, els museus, els claustres, el nuclis antics, els palaus; els comerços el transport intern, les places, els ports, les cales, la mar, etc... precisen també d’una gestió acurada i de qualitat. I en el debat, aquells que van ser convidats per coneixements i experiència diuen que Menorca té les eines i els espais adients per aconseguir-ho. Per tant, la pregunta resta clara: I per què no ho feim? No es tracta de consumir el territori o deteriorar el litoral, sinó consumir paisatge i producte turístic. Ampliar l’aparcament d’una cala verge quan aquesta ja està saturada, és, certament, gestionar molt malament el turisme.

    Tanmateix, les eines no només estan en mans de les cúpules d’associacions turístiques, les eines del nou model turístic i econòmic estan en el conjunt de la societat i tots els seus sectors; obviament, també, i sobretot, en les administracions, que són les institucions de la cosa pública i de l’interès general.

   Potser qualque cosa està embossada. Potser per a l’impuls de l’economia cal més consens. Perquè entrin noves idees, tal vegada fa falta que també hi hagi nous càrrecs en totes les assossiacions i federacions empresarials. I a tot açò, també ho vaig interpretar en el debat. Però no ho va dir ningú.

Bep Joan Casanovas

Setmanari El Iris - 11 abril 2014