No és un rampell puntual, no. Fa temps que tenia
ganes de deixar quatre paraules per, d’una forma modesta i al marge de
l’amistat, retre el reconeixent que mereix un artista, un músic, un cantant que
fa ja molt de temps que explica emocions i mostra els seu compromís amb la
música i amb Menorca. No cal ni que el presenti perquè és sobradament conegut.
El seu camí és llarg i passional des que un dia es
va estrenar com a vocalista del Ja T’ho
Diré, però la vocació musical li ve de més enrere, des d’una infància en
una família melòmana. Ha fet de la música el seu camí vital que mai ha
abandonat.
Girant pàgina als 14 anys com a vocalista de la
millor banda que ha donat Menorca, Cris
Juanico passa uns anys amb Menaix a truà, per després emprendre una carrera artística en solitari, amb
projectes constants: Memòria, Jocs d’Amagat, Vola’m a sa lluna,
Tot de mi... Iniciatives,
totes, que declaren el seu amor per la música en totes les seus varietats i
estils; des de recuperar la cançó tradicional i popular amb mescla de ritmes
modernitzats, passant per versions traduïdes de clàssics universals, fins a la
música nadalenca i infantil. Tot un ventall que l’ha fet un músic vocalista polifacètic
en gèneres, tanmateix sense deslligar-se mai de les fonts que li proporcionen
la seua terra, la seua cultura i la seua llengua.
Ja fa temps decidí fixar de nou la residència a Menorca,
però igualment per projectar-se constantment cap a fora. És amb els treballs Pedres
que rallen i Dues
pedres quan torna a abraçar,
potser d’una forma més compromesa, els seus orígens. Tot plegat són gairebé
prop de 30 anys cantant i composant. I encara ara manté un intens calendari
d’actuacions per les Illes, País Valencià i Catalunya que mereixen l’aplaudiment
sincer a la seua trajectòria. Amb tot, hi ha el bagatge arrelat de ciutadà que
el manté preocupat per una Menorca que nota fràgil i d’aquí que la seua
personalitat artística esdevengui una mena de menorquinisme musical compromès;
defensor de la identitat insular en totes les seues branques.
Amb 25 anys en la música professional, aquest any
ens sorprèn amb un nou treball que ens descobreix com és possible conjuminar la
seua guitarra i estil amb un quintet de corda amb instruments de fusta el
resultat del qual és una joia conspícua anomenada F(a)usta. Una creació musical on la seua veu, peculiar i vibrant, ajustada
i madura, sura sobre l’excels coixí melòdic i instrumental del quintet.
I a la composició musical cal afegir-hi la lletra,
el missatge. Un cant al seu entorn, al paratge físic, memorístic i oníric: ....Entre cards, per camins vells, / per trobar
tots es colors des firmament... Sa
vida vol combat. / Si es dia avui és trist, / el guanyaré somniant. Però
també versos que clamen contra el mal tracte del paisatge i el territori i que,
per tant, els reivindica sans i nets: Roqueta
salada, / cosa de tots, / flor que suporta tant i tant dolor... Sa vida s’apaga
/ i s’amaga de por. / Rotondes que /
enterren el sol.
Música pròpia, lletra pròpia. Llarga trajectòria
d’estima permanent al que som, al que volem ser; al que tenim i volem tenir.
Tot, més enllà de les magnífiques actuacions que Cris Juanico ens ofereix per auditoris i terrasses. I crec que ha
de ser molt assenyat reconèixer-li el seu dens recorregut artístic, el seu
menorquinisme musical i la impagable representació d’ambaixador insular que exerceix. Que també.
Només era açò que volia dir, ja fa temps; quatre
modestes paraules d’agraïment per aplaudir la seua trajectòria, al marge de
l’amistat.
Bep Joan
Casasnovas
Setmanari El Iris – 11 setembre 2015
