Els valors de la llibertat
Després dels seus dos o tres primers llibres (dos
premis inclosos; Premi Ciutat de Palma 1972 amb l’Arcàngel, (quan tenia només 22 o 23 anys) i el Premi Sant Jordi amb
Un regne per a mi, l’any 1975, Pau Faner presenta ara L’amor del capità Gavina, el títol que fa 37 –si no m’equivoc- de
la seva llarga trajectòria, als que hi van lligats multitud de premis de tots
els colors i mides. Tanmateix, l’autor ha fet front a tot tipus de crítiques i
topades amb editorials. Però ell ha seguit fidel en allò que creia i li era
vàlid per escriure narrativa o novel·la -tant pel que fa a l’extens lèxic
utilitzat, local i culte, planer i literari- i que sempre ha envernissat d’una
creativitat i d’una imaginació que han fet de la seva literatura una denominació
d’origen.
Mentre alguns crítics no li acabaven de veure prou clara,
semblava, la seua projecció literària al principi de la seva carrera de
novel·lista, aquells primers anys, una altra veu -entre moltes- li obria les
veles per fendre la mar ampla amb la seva ambiciosa proa. Joan Traidú deia
l’any 1976 de l’obra ‘Un regne per a mi’: “heus ací la novel·la com a obra d’art...
Diria encara que aquesta novel·la pot ésser més important per a la nostra
novel·lística que no pas per a l’autor mateix”. I seguia dient:
“Pau Faner és un escriptor que veu
les coses d’una manera particular i pròpia que ningú més pot veure, ni
veurà...”.
Quina
diferència amb altres crítics que li qüestionaven l’estil i la forma! Després,
el reconeixement a les seves obres crec que ha estat molt més just, o favorable
almanco, tot i que sempre hi hagut qualque tempesta desagradable que el mariner Pau Faner a sortejat bé.
Amb aquesta
nova novel·la, L’amor del capità Gavina,
Faner ha deixat de banda alguns d’aquells elements tan característics en la
seva creació, com el realisme màgic, el surrealisme, la creació fabuladora, les
al·legories, però hi manté la imaginació desbordant, la força aventurera, i també
la figura poètica, que apareix en molts moments i passatges i que són un segell
en l’obra de Pau Faner. És fidel constant amb el seu llenguatge, amb el seu
estil literari i manté també la peculiar forma d'escriure i definir els
personatges, cosa que sempre m’ha agradat, especialment.
L’amor del Capità Gavina s’inspira en el ciutadellenc Jordi Farragut, el
pare de David Glasgow Farragut, qui fou el primer almirall dels Estats Units
d’Amèrica, però el protagonista no és ell, el pare Jordi. I cal deixar-ho clar,
encara que s’hi traça la trajectòria de mariner i militar que va ser.
La història
d’aquesta novel·la neix al port de Ciutadella, al si d’una família senzilla i
modesta, de pare pescador, mare bugadera de cases benestants que renta roba a
les piques de baixamar; i amb na Fara, la germana major; ferma de conviccions i
criteri sever, però dolça i humana en el tracte familiar. El menut Joan és el
petit de la família i el protagonista principal. La fortalesa de la família
Gavina és un dels pilars de tota la novel·la. De fet, la història adquireix
ja tot l’interès molt al principi, quan Joan Gavina defensa sa germana d’un
groller malgirbat que l’assetja dins la fosca nocturna del port. En Joan, essent
un adolescent, evita la tragèdia i assassina l’homenot fastigós que era en
Dauder. Aquí comença el calvari del jove Joan Gavina i tota la seua família, en
l’escenari de l’època britànica de la segona meitat del segle XVIII a Menorca.
Una primera
part transcorre entre l’adolescència d’en Joan a la seua ciutat natal. Després
de l’acusació per homicidi s’obre un periple aventurer entre el triangle de
Menorca, Alger i Barcelona. Tot un recorregut d’acció i d’experiències que en
faran del protagonista un jovencell format i encoratjat per combatre els
avatars del mar i de tots els seus perills, inclosa la captura per part del pirata
Abeba El-Farahoui que finalment el tractarà com un fill i li mostrarà tot allò
que ha de saber un home de la mar.
Una part
molt vitenca en continguts, regada d’emocions i sentiments que destrien la
ferotgia i la bonhomia, però on batega, arrelat al cor, l’amor de n’Àgueda, el
seu ideal de vida i que durà sempre per bandera durant tota la narració.
L’any 1775
el capità Gavina arriba a Amèrica on també hi han viatjat la seva mare Àngela i
la seva germana Fara. S’obre, així, una segona part molt més densa. Un intens
recorregut on el mariner menorquí lluitarà per la independència del Estats
Units d’Amèrica, no sense patir la més cruel de les desesperacions d’un ésser
humà: la pèrdua, entre lluites, venjances i odis, de la seua dona i del seu
fill, ja entre el foc bel·ligerant i la resignació dels pobles indis, que també
sofreixen les invasions colonials, els quals compten amb la solidaritat i
suport del Capità Gavina, que acaba fent-se amic dels indígenes nadius i
d’entendre també la injusta causa d’agressió a una cultura envaïda i
menyspreada per uns colons crescuts en la supèrbia i conqueridors de l’Oest.
Les
vicissituds del capità Gavina per veure acomplert el seu amor, el benestar de
la seua família i la llibertat del seu cor té com a principal i difícil escull
les constants malifetes d’un personatge de tall importantíssim a la novel·la:
el malvat Felip de Galba, un senyoret ciutadellenc, de casa bona, qui, a
Menorca, es casa amb n’Àgueda. Unes noces forçades pels pactes aristocràtics
que n’Àgueda ha d’acceptar resignada, encara que sobreviurà a les vexacions del
seu marit perquè manté viva la flama de l’amor per en Joan Gavina. Felip de
Galba i la seua esposa Àgueda també es desplacen a Estats Units on hi tenen una
plantació amb esclaus... però tampoc he de contar massa cosa més de la història
perquè és millor que la llegiu.
El ritme
narratiu és altíssim en tots aquests passatges: noms de militars, de vesins i
coneguts; contrades, pobles, montanyes i rius; un caramull de batalles
violentes, tot seguit d’acció, dolor, mort, pena, passió i amor, que omplen
cada pàgina. S’obliga, la novel·la, a una lectura molt atenta per no perdre
calada, ja que la quantitat d’informació que dóna l’autor esdevé un gruix
extraordinari que fa que la història narrada, en tot moment, es mantengui ben
encesa, amb la intriga constant per saber què passarà tot seguit, just girar la
pàgina llegida.
Amb tot, crec que cal destacar, una vegada més, el
llenguatge utilitzat; ric, impulsiu, plàcid, poètic, sentimental en ocasions,
però també dur i real com les mateixes escenes que hi llegim. I és que Pau
Faner, com ja va dir fa una setmana l’escriptora Maite Salord, és un mestre de la paraula que fa que cada
seqüència de la novel·la esdevengui plenitud i sentit.
Faner, tanmateix, no deixa d’utilitzar expressions
pròpies de la llengua popular o col·loquial que li fixen la seva procedència: No n’hi cap d’aquests oficials que et faci
l’aleta? ...Déu dóna faves a qui no té queixals”... Qui s’aixeca dematí pixa
allà on vol... estava blau com l’indi... en Joan era en Ramon escopit... (per
‘esculpit’ en el que és una deformació fonètica de la parla col·loquial) o
també ...pigar un bon mauro...
I fa jugar també el refranyer menorquí de dites
antigues, que potser a dia d’avui alguns no trobaran ‘políticament’ massa
correctes, però són dites en la boca de dos homes del segle XVIII. En una
conversa d’aquests personatges es diu:
-“Avui he
menjat fetge de rap fregit i mira si és bo que aquesta gent té una dita que fa:
“des rap es fetge i de sa dona s’enclenxa”.
En Dauder
feia capades i deia:
-En tenen
una altra que diu que sa salpa i sa dona tot l’any és bona.
Els valors
El Capità
Gavina esdevé un heroi als Estats Units, però la seua heroïcitat potser no l’hauríem
de cercar, només, en el reconegut oficial que va ser, sinó en la perseverança
humana de trobar la felicitat; la lluita per un amor, per veure somrients a sa
mare i sa germana i per esclafar les malvestats que li ho impedeixen. És per
açò que l’obra de Pau Faner conté uns valors que són importants de destacar,
més enllà de l’aventura i l’acció.
La família. La importància vital que té la unitat familiar, perquè és el nucli
que enforteix els seus individus entre ells mateixos i que alhora enforteix
llurs personalitats. Les famílies enfortides fan també una societat més forta,
però no exposades com a clans socials, sinó com a nuclis humans solidaris,
honestos i justos; capacitats, per tant, per posar murs a les injustícies i
obrir portes a la igualtat davant els abusos dels que pretenen fragmentar la
societat en classes socials. La família com el pal de paller de la vida, com a
sostenidor existencial. Dins aquest paradigma també hi posaria l’amistat certa
i sincera, l’amistat que estima, que també serveix per cohesionar una
comunitat, i que també és a l’obra.
Un fragment
entre la mare Àngela, que l’encoratja constantment, i el fill Joan, abatut i
deixat anar en la desesperança:
-Res no és
perdut; un dia serà bon dia, ja ho veuràs (diu sa mare).
-He perdut
la dona i el fill, i dius que no he perdut res? Ho he perdut tot!
-Em tens a
mi, i tens a la teva germana. Ets comandant de la milícia, tota una ciutat
depèn de la teva defensa.
-Sí, això
és veritat. Tinc al meu càrrec la defensa de la ciutat.
(...)
- No tens
tot el món en contra. Estàs ben vist per tothom, pels colons i pels indis.
En Joan
feia capades. Coratge no n’hi havia faltat mai, però també li calia una mica
d’amor.
-Tens
l’amor meu, que és l’amor més gros que es pot tenir, l’amor d’una mare. Un mare
es trauria el menjar de la boca per donar-lo a un fill. I jo sempre t’he
estimat per damunt de tot. I na Fara també t’ha estimat sempre...
L’instint
matern, l’objectiu filial.
Un segon
valor seria l’amor, vestit, si
voleu, d’estima i d’afecte. L’amor sempre ha estat el foc de la vida, per açò
es pateix quan la flama minva, quan el foc no abraça, quan perdem la calidesa.
Joan Gavina en fa de l’amor de n’Àgueda tot un ideal, un estendard que passeja
durant més de mig segle, gairebé tota la vida, i que és el fil conductor i fita
de totes les peripècies a la novel·la. No serà plena del tot la nostra
existència si no vivim, també, d’amor.
El tercer
valor el podríem trobar en la dignificació
de les persones. L’ésser humà té com a objectiu viure dignament al marge de
les condicions, professions, llinatges o possessions. Pau Faner fa possible
sempre en les seves novel·les –i, òbviament, també en aquesta- destacar l'honestat i virtuts de molts personatges que no són homes o dones socialment importants, però que tenen molt a dir i a
fer, perquè els desplega llur dignitat. Sobresurt la fortalesa humana en
personatges com les dones senzilles, la gent pobre, els servents, els criats o
els serfs, els esclaus i els indis. Explica aleshores que no tots els pirates i
corsaris són dolents, o moros xillotus,
com ens deien de petits. Fins i tot fa que les prostitutes tenguin papers
humanament exemplars en les seues novel·les, tot emprant com a sinònims el nom
de meuques, bagasses o barjaules. I na Magdalena n’és una. Un personatge que
acompanya la família Gavina per tot arreu i que Pau Faner li dóna prou dignitat
i humanitat que fa foragitar estereotips moralistes i prejudicis estúpids que
desconsideren les prostitutes només per la seua condició. L’autor ens explica
que són persones amb la mateixa dignitat, i na Magdalena és intel·ligent,
estima fins al final de tot a Joan Gavina i la seua família, i mostra
l’amistat, l’amor i l’empatia per situar-se en la lluita justa dels Gavina i alhora
a la seua pròpia.
Un exemple:
Na
Magdalena va oferir a en Joan el seu amor incondicional, proveïda de tots els luxes de l’abundància, i ell la
refusava amb delicadesa, perquè estava més agradosa que mai i perquè no volia
ferir els seus sentiments.
- No tinguis
por de ferir-me –deia ella-. El que importa no sóc jo; el que importa és que tu
alcis el cap.
Quin amor
més pur! Era una barjaula, per dir-ho malament, i tanmateix li va donar l’amor
més pur que cap dona li havia donat”
I vull
acabar amb un darrer valor, que més que açò és un dret i una necessitat per a
la vida digna: la llibertat. No hi
ha llibertat col·lectiva si no hi ha la individual. I a l’inrevés. Més enllà del
triomf militar, hi ha la victòria humana sobre l’opressió dels potentats. Citaré
només un fragment curt de l’obra perquè crec que ho resumeix tot. El passatge
ocorre en plena batalla dirigida pel capità Gavina:
-Endavant!
El qui s’aturi és home mort!
Des dels
caiguts que encara podien parlar va arribar el mateix crit.
-Endavant,
germans, per la llibertat!
Llibertat.
A en Joan la paraula li va quedar clavada al cap. Lluitaven per la llibertat, i
si lluitaven per la llibertat, no podien perdre. Llibertat era tenir l’amor de
n’Àgueda, desfer-se del jou d’en Felip de Galba i els poderosos, i que n’Àngela
i na Fara coneguessin una vida sense càrregues. Llibertat era que la seva filla
Joana Maria pogués créixer amb el seu pare vertader en un país lliure.
La
llibertat és el benestar de la família, l’amor guanyat i correspost i la
dignitat de tots els éssers humans. Ningú no és feliç si no és lliure. Els
valors del capità Gavina.
Llegiu-la, de veritat.
Bep Joan
Casasnovas Mascaró
4 de novembre de 2016
