Vaig veure com un home s’asseia al meu costat, a la terrassa d’un bar. Un homenet d’avançada edat, baixet, amb americana de fil color beix, capell de pelfa gris, ulleres de sol, mostatxos i cabell canós i llarg. Exhibia un rostre seriós fet de pell morena i gravada. De la butxaca de l’americana li va guaitar un ratolí blanc que ensumava l’ambient.
-Té gana, -em va dir amb la veu ronca.
El vellet va posar el seu dit índex sobre el cap del ratolí i delicadament l’enfonyà de nou. Després va pessigar un trosset de formatge i va posar dues o tres miques dins la butxaca.
-Au, menja i no et moguis...
I jo, astorat, contemplava aquella escena rocambolesca d’aquell personatge extravagant.
-No troba que s’ofegarà el pobre animalet dins la butxaca! –li vaig exclamar bondadosament.
-No ho crec per res que es mori. Aquest té moltes ganes de viure i no li agrada gens la fosca. Vol sempre llum. En vaig tenir un altre, de ratolí, que era cosí d’aquest. I aquell si que em va decebre. Era un ratolí lleig, amb problemes i no estava bé del cap. Es va suïcidar.
-Què? És va suïcidar? -vaig demanar rient.
L’home, tot seriós, em va mirar fixament. Es va treure les ulleres i em va dir:
-Sí, es va suïcidar. No va suportar el càstig imposat. Sempre em fugia de dins la capsa i el trobava dins el rebost rosegant tot el que podia. A aquell sí li agradava estar-se a les fosques i actuar amb traïdoria i sigil·losament. El vaig castigar un dia sencer sense menjar i en un espai de deu centímetres quadrats. No estava tancat, no. S’estava a l’aire lliure on el sol li tocava de ple. La pena era, potser, un poc dura, però jo només volia que li servís d’escarment. Però es va suïcidar.
Vaig seguir embadalit per les paraules d’aquell desconegut, però li vaig seguir la temàtica.
-I a l’aire lliure no va fugir el ratolí?
-M’has pres per beneit? –replicà contundent l’ancià. –Vaig omplir una bujola molt ampla de lleixiu i hi vaig fondre calç. A l'interior, al mig del recipient hi vaig col·locar un piló cilíndric de llenya dret. I damunt el replà del piló hi vaig deixar el ratolí. L’endemà matí el vaig trobar ofegat dins el lleixiu. Tots tenim unes normes a complir. Tu, jo i la resta d’éssers. Quan tu i jo no complim les normes estam exposats a un càstig, més o manco dur en funció de la infracció comesa. Si no complim, tindrem problemes i els problemes els hem de resoldre nosaltres; tu, jo i la resta. Es veu que aquell ratolí no va suportar el càstig i es va tirar dins el líquid tòxic i letal. Era psicològicament molt feble. I els éssers pusil·lànimes solen actuar d’aquesta manera. Són exemplars que no convenen mantenir. El ratolí lleig tenia la llibertat d’assumir el càstig o plegar de viure i ell, lliurament, va optar per treure’s la vida dins aquell cossiol enverinat.
El ratolí blanc era obedient, a dir del vellet, tenia un bon comportament i vivia una vida assossegada dins el marc que li comporten les normes establertes.
-Perquè així és la vida –sentencià l’ancià plàcidament.
...
* Si a aquesta faula hi sabem canviar les paraules clau com vellet, ratolins, suïcidi, normes, obediència o elecció limitada... per altres paraules clau, com govern, poble, obligacions, repressió, lleis o llibertat restringida... convertirem la faula en una crònica d’actualitat.
La lletjor i la maldat són eines tiràniques que sol emprar l’intolerant.
