L’allau d’al·legacions presentades per part d’entitats, centres acadèmics, institucions culturals i per molts particulars a l’aprovació del nou Reglament d’usos lingüístics del Consell no fa altra cosa que refusar el desficaci que significa tal proposta. El govern de la màxima institució dels menorquins no pot emparar (ni impulsar) qüestions forassenyades que van en contra de la ciència lingüística i el coneixement; i, a més, superades per la societat i la seua història, amb l’afegit que vulnera la legislació en la matèria.
La insistència en la dèria d’oposar “menorquí” vers “català” (o ara, estàndard) ve de lluny, potser des de la mateixa postulació de la catalanofòbia. A mitjans segle XIX Jaume Ferrer i Parpal va publicar Quertille des dielècte menurquí, (1857) perquè considerava que “per eprêndrer bé dit idióme, é cregud fér un benefici, e nes méus cumpetriotes, dunant e llum equeste quertille [...] Per se reó de que querexem de llibres elementals; perqu’s nostru llenguatje es en el die tentíssim diferent des quetelá, velenciá y mellurquí” (sic). Ferrer fou un polemista reconegut. El traspassat professor Àngel Midsuf el descriu molt bé en un treball on explica la situació lingüística de l’època. (Anuari Verdaguer 15. “Menorca: quatre projectes per a la llengua en els tres darrers tombants de segle”. À. Midsuf i Ciscar. IME. 2007). Segons Midsuf, Ferrer i Parpal fou empresonat onze mesos per crear un avalot a Maó i desterrat durant tres anys. Quant torna a l’illa, manté les mateixes dèries lingüístiques i amb el temps fundà un periòdic que es titulà “Es Menurquí”, l’any 1891, amb el que segueix amb les seues irrisòries idees. Tanmateix, durà poc, només 8 números publicats.
La seua tossuda captinença tindrà rèplica gairebé a l’instant. Explica Midsuf que llavors “...hi haurà tres periòdics catòlics (El vigía Católico, El Mahonés i La Roqueta de Palma) defensant una grafia que intenti encabir tots els parlars catalans. Ni tan sols el segment que Parpal devia considerar més afí, és a dir, la premsa liberal moderada, defensarà les seves tesis”. El mateix El Vigía Católico (15 juliol 1891) va ser categòric en la resposta, fins i tot burlesca: “...pero no hemos de desperdiciar la ocasión de decir al periodiquito mahonés lo siguente: 1.- Que siendo uno mismo el tronco de donde proceden el catalán, el valenciano, el mallorquín, el rossellonés y el menorquín, una misma debe ser la ortografía, y una misma ha sido y es, con cortísima diferencia, la seguida por los menorquines ilustrados (...) i lo acreditan inumerables documentos”. És més, aquest consens no només vingué de sectors catòlics i dels seus literats de referència, sinó que també s’hi afegien amb claredat els prohoms i lletraferits dels sectors liberals i republicans. O sigui, que es tractava de fixar-hi seny acadèmic i arraconar cabòries d’animadversions catalanòfobes. Quan governen els conservadors més reaccionaris sempre serà la llengua un element de confrontació interessada, sabent del ridícul històric que representa.
Ens podem imaginar com va anar tot aquell disbarat. Ferrer i Parpal, fundador d’Es Menurquí, va morir l’any 1897 “sense que ningú hagués donat suport mai ni a la seva proposta ortogràfica, ni al projecte sociolingüístic que l’acompanyava” (Midsuf, 2007). Ara, imaginem-nos, 135 anys després, com haurà d’acabar aquesta obsessió secessionista contra la unitat idiomàtica de la llengua pròpia: suposadament, amb un altre estrepitós fracàs. Que el seny acadèmic i la mateixa història ho jutgin.
Bep Joan Casasnovas
Article per a Acció Cultural de Menorca publicar al diari Menorca dia 5 de març de 2026
