Teatre des Born i el seny per la cultura

  Eppur si muove en el Teatre des Born. I ja era hora! Però hi caldrà posar seny, pensar i repensar bé les coses, no fer-les de qualsevol manera i saber encomanar bé tots els ingredients per satisfer una societat que reclama una plaça digna per a la cultura. I el Teatre des Born ho és, i ho ha de ser durant un llarg temps. Perquè del contrari, si no es pensa amb seny, consens i futur, després surt més car la salsa que el peix. I com que a Dalt la Sala, ara, totes aquestes coses de consum es miren molt prim, no sigui que es vulgui comprar anfós a preu de gató, o pagar el roquer a preu de llagosta. 


  
   Després de temps i esforços destacables, l’edifici cultural més emblemàtic de Ciutadella vol ser una realitat, però hi resta vestir-lo com es mereix; o sigui, l’han d’equipar. Tanamteix, la precària situació económica a Dalt la Sala no és per tirar coets, ni tampoc per encendre massa faroles, com podem comprovar cada dia quan el sol es pon. Des de l’equip de Govern ja s’han manifestat que, actualment, no és possible la gestió pública del reformat edifici. No hi ha dobbers ni per fer cantar una òliba, manco encara per a fer-hi cantar un artista de renom, o que hi desplegui les arts escèniques qualsevol companyia de teatre més o manco digna. I per tant, ara cal trobar la fórmula per fer funcionar aquest petitó coliseu ciutadellenc. I és aquí on ha de sortir el seny. Un seny de consens, futur i sentit comú que ha de deixar les medalles per als esforçats esportistes o militars retirats.
  
 L’Ajuntament de Ciutadella ha rebut l’interès d’empreses i particulars per equipar i gestionar el teatre. Però també és sabut que hi ha presentat un projecte per a l’equipació i gestió, alhora. Una proposta presentada conjuntament per l’empresa menorquina MiB Produccions (amb més de 20 anys de trajectòria professional a Menorca) i la productora de teatre més important de l’Estat espanyol: FOCUS. És, a hores d’ara, una oferta molt interessant, que a més d’equipar i gestionar l’immoble, cedeix tot el control de la programació a l’Area de Cultura de l’Ajuntament. 

   Tanmateix, des dels grups polítics del consistori, hauran d’analitzar amb detall i amb tota la informació necessària aquest i qualsevol altre projecte o proposta. Els grups municipals que ja s’han manifestat sobre el tema diuen que els manca més informació sobre totes les opcions viables. Des del PSM entenen que l’equipament hauria d’anar a càrrec de l’adminstració pública (cercant ajuts en altres institucions) i veurien bé una concessió privada de gestió en un temps raonable que no hipotequi el futur d’un edifici de titularitat pública. També reclamen que es demani parer a interlocutors i entitats culturals a fi d’obtenir un raonable consens social. Des d’UPCM, diuen que necessiten més informació per a definir-se sobre el futur del Teatre des Born, però avancen que econòmicament la proposta de MiB Produccions-FOCUS, no té comparació amb altres viabilitats exposades. És, sens discusió, la millor opció, diuen. El PSOE trob que encara no s’ha manifestat públicament sobre la qüestió.










 Per tant, arriba l’hora del seny per posar un futur estable en la projecció cultural del Teatre des Born. I una fórmula mixta com el projecte presentat per MiB-FOCUS ha de ser una opció a considerar per poder veure obert un espai cultural de primer nivell entremig de la pitjor crisi econòmica del consistori ciutadellenc. L’Ajuntament no pot assumir el funcionament com a gestió pública; l’ajut d’altres administracions en l’equipament o gestió, ara mateix, no és garantia ni de quantitats ni de terminis a complir (tots sabem dels retards) i la privatització exclusiva de tot ja ha estat descartada per no desitjable. Per tant, restaria aquesta iniciativa mixta perquè poguem veure funcionar el teatre que ens mereixem. Però, i les garanties de funcionament? I les exigències de rendibilitat social? I les tarifes d’us i els preus? Sí, cert. Tot pot anar través del consens polític i social i plasmat a les bases del concurs i al contracte de concessió. I voluntat, bona voluntat per que s’aixequi el teló, d’una vegada.


Article d'opinió publicat al Setmanari El Iris 
16 gener 2014

Els brots verds i els burcanys de Wert

Vull creure que els missatges llançats per poders públics sobre l’aparició de ‘brots verds’ que dibuixen l’esperança de la reactivació econòmica, no és més que una estratègia per apaivagar la indignació civil per la precarietat econòmica que vivim. I ho vull creure perquè, superat l’equador de legislatures i mandats, la finalitat se centra en la propera cita electoral. I és clar! cal renovar els escons i la continuïtat en el poders executius i legislatius. Tanmateix, crec que el llumet de l’esperança (que ara que ve Nadal s’hi adiu molt bé) és més el desig que no la realitat.

 

El que em preocupa davant aquest missatge és com serà aquesta recuperació, quin serà el camí cap a la normalitat. No oblidem que qui ens ha ficat dins la crisi actual són els mateixos que ara diuen que ens treuran d’aquest pou fosc. I si els que ens hi han sumit ens han de treure ara d’aquest desastre, a mi em preocupa. Voldrà dir açò tornar al model que ens va ficar dins aquest despropòsit? Serà recuperar aquell estatus d’excessos que ens ha enfangat fins al coll? I encara més dubtes: per quin forat en sortirem de la crisi? O sigui, quan en sortim, cap a on anirem? S’activarà l’economia a base d’especulació immobiliària i de sacrificar el territori? Serà a canvi de sofrir retalls sanitaris, educatius, laborals i socials? Si recuperar-nos vol dir, per exemple, que al sector financer se li condonin 36 mil milions d’euros del rescat i que 33 mil milions del Fons de la Reserva de les Pensions han de ser sostrets per quadrar els números, és evident que la bonança serà destinada als rics i volen que la paguin els treballadors i treballadores. I açò no m’agrada gens.

Si les iniciatives són fetes per qui no vol escoltar el poble i trepitja informes de traducció automàtica; pels qui aproven que determinats països no existeixen o per qui des del Ministeri de Wert demana què cobra un savi mallorquí (filòsof, poeta i pare del català literari) traspassat l’any 1315, ja em direu quina credibilitat han de tenir les seues propostes. “Tots jorns consir la deshonor / que fan a Déus li gran senyor / qui meten lo món en un error", diria el propi Ramon Llull. Per tant, vull creure que més que brots verds, el que hi ha és la desesperació per arribar amb bona imatge a la cita de 2015. I per tant, toca emblanquinar indicadors i pintar amb almangra la realitat que calcigam.

No floquen branques verdes, no. El que hi ha són burcanys que cal podar per
aspirar, un dia, a un arbre esponerós.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Col·laboració al Setmanari El Iris dia 20 desembre 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (i II)

Un bon moment i amb una ràtio d’auditoris de les millors de d’Estat espanyol.

El present ha de ser optimista, a pesar de la crisi econòmica que ens sacsa. L’any 2001, amb una pobablació de poc més de 75.000 habitants, Menorca comptava amb 12 teatres-auditoris dels quals més de la meitat (56%) funcionen d’abans de 1900 (2). A partit d’aquí la solidesa d’aquesta activitat és una evidència poc qüestionable. A més, posteriorment, en materia de divulgació científica, l’Institut Menorquí d’Estudis intervé de forma decisiva en l'elaboració del “Diccionari de Teatre de les Illes Balears” i cal considera la Biblioteca de Teatre del Cercle Artístic, única a les illes.

Aquests fets queden refermats per les dades del Ministeri de Cultura (3) quan s’indica que les Illes Balears compten amb una ràtio d’equipaments teatrals d’un 5,6 per cada 100.000 habitants (segons aquesta font, el 2008 existien 59 espais teatrals a la nostra comunitat autònoma sobre una població que just just sobrepassava el milió de persones). És la ràtio per Comunitats Autònomes més alta de l’Estat, superant potencialitats com les de Catalunya (5,2) i Madrid (3,9) i a força distància de la mitjana estatal (3,3). Són indicadors ben curiosos i, alhora, sorprenents. Aplicada la ràtio d’àmbit balear a la nostra realitat insular -en un intent molt superficial, arriscat i amb el seu significatiu i suposat marge d’error- Menorca tindria una ràtio de 12,9 sobre 100.000 habitants. (12 teatres-auditoris sobre 93.000 persones censades a l’illa el 2009). Una dada que fins i tot pot crear dubtes, ja que duplica la mitjana balear. És probable que en el criteri de recompte entre les fonts citades (2-3), no es consideri per igual una sala on s’hi fa teatre i el recinte nomenat propiàment “teatre”. Tot i així, i reduïnt el més que probable marge d’error (definició o interpretació del que és un espai escènic), el teatre a Menorca pot anar amb el cap ben alt.

Façana del Teatre des Born, construït l'any 1875

La reforma del Teatre Principal de Maó l’any 2001, amb una rehabilitació integral de l’edifici, ha estat cabdal per a projectar una nova oferta de gran qualitat, (teatre, dansa, òpera i música de primer nivell) i dotar Menorca en general -i el llevant insular en particular-, d’una plaça cultural de primer ordre. La prova és que l’any 2009 el Principal enregistrà més de 100 representacions i superà les 42.000 assistències (4). S’hi complementa a la ciutat de Llevant el reformat teatre de l’Orfeó Maonès, feta fa poc temps, i que no ha vingut a restar ni a competir en espais ni en espectadors, sinó a sumar i a aportar oferta i qualitat. També la Sala Multifuncional del Canal Salat i la imminent reobertura del Teatre des Born de Ciutadella reforçaran la infraestructura escènica de la plaça de Ciutadella. A més, la Sala Multifuncional des Mercadal, i pendent de la que està en construcció a Ferreries, rebleixen la xerxa d’espais illencs i alhora desbipolaritzen, en part, les places més històriques i constants de les localitats majors.

A tot açò, el suport tècnico-acadèmic, impulsat des de l’esfera pública, amb l’Escola d’Art Dramàtic de Menorca i l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, així com diversos cursos, seminaris, tallers i aules d’aquest gènere, apuntalen la base d’una aposta formativa optimista. De fet, la prova d’açò són els actors i actrius sorgit a Menorca durant aquesta època i que s’han acabat de formar fora de l’illa, per convertir-se en reconeguts artistes del món l’art dramàtic professional. Josep Mercadal, Rodo Gener, Enka Alonso, Queralt Albinyana, Jaume Gomila, Àlvar Triay, entre alguns més que em pugui deixar, són la mostra més fefaent de la fornada de bons artistes dramàtics que ha forjat el teatre de Menorca.

Per altra banda, les creacions de la Fundació Teatre Principal de Maó, la Fundació Ciutadella Cultura, juntament amb el Circuït d’Arts Escèniques, Música i Dansa de les Illes Balears i l’aparició recent d’algunes productores d’iniciativa privada, dibuixen un servei de gestió i producció encoratjador, tot i el recés constatable per la maleïda crisi.

...........................

(2) Inventari d’equipaments culturals presentat pel Consell de Menorca i l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra de 2001.

(3) Informe Econòmic i Social de les Illes Balears 2008: Quadre 21.3. Evolució d’espais teatrals per Comunitats Autònoms. La font del quadre és del Ministeri.

(4) Entrevista a l’(ex)alcalde de Maó i president de la Fundació Teatre Princial, Vicenç Tur, a la pàgina digital  operaXXI.com.

La tradició i la força del teatre a Menorca (I)



 Menorca, des de fa molt temps, s’ha avessat a l’entorn del teatre. Hi ha una tradició més que constatable. De fa poc temps l’activitat cultural, pròpia i aliena, ha revifat a la nostra illa. Diversos programes culturals han afavorit l’embranzida de les arts escèniques (teatre, dansa, balls, etc), la música i la pintura, en la que, lògicament, s’hi ajeu de ple l’art dramàtic. Però aquesta revifalla no és res nou de principi de segle XXI, tot i que sí és cert que n’és benvinguda.

Últimament l’oferta teatral satisafà una societat que es manifesta ansiosa i participativa, tant des de dalt l’escenari com a la platea; productors i espectadors. Les ganes de fer, oferir i presenciar teatre agombolen ara un nou auge que reactiva el sector i que rendabilitza els espais establerts per a l’ocasió. L’inici d’aquest segle posa de manifest que la tradició dramàtica menorquina es recupera i reconsolida i es torna a projectar després d’un llarg segle de constant expressió dramatúrgica.



Teatre Principal de Maó - Foto: Jordi Escandell



Sòlida tradició

Si ens remetem a 1829, quan fou (re)construït el Teatre Principal de Maó, i dècades després, amb el Circ Maonès (1864) i el Teatre des Born de Ciutadella (1875), tindrem un extens període per parlar d’aquest gènere divers i polièdric. Serà a partir de la segona meitat del segle XIX quan Menorca s’aferra a l’art escènic. A les acaballes de l’esmentada centúria neixen també els espais del Teatre Casino 17 de Gener de Ciutadella (1890) i Circ Colón de Maó (1892), però també s’ubiquen a poblacions més petites com el Casino Republicà de Ferreries, el Casino del Centre des Mercadal o el Centre de La Esperanza des Castell. L’entrada del segle XX consolida l’activitat dramàtica amb nous equipaments teatrals. La primera meitat d’aquest segle apareixen el Teatre Salesià (1901) de Ciutadella, el Teatre Monàrquic des Castell, el Teatre de l’Esmeralda també des Castell (1910), el Nou Teatre de Sant Lluís (1911), l’Ateneu de Villacarlos (1912), el Teatre de Sant Miquel de Ciutadella (1921), el Centre de Cultura des Castell (1933), la Sala Augusta de Maó (1947) i l’Obra Atlètica Recreativa (OAR) de Ciutadella (1958), regentada aleshores per Acció Catòlica i ara ja desapareguda.

Tota aquesta nova xerxa de teatres i auditoris comporta el naixement de moltíssims grups i companyies teatrals -o viceversa- que irrompen amb força i que concorden, lògicament, amb la creació dels nous espais escènics esmentats, els quals donen per a un estudi molt més extens. La segona meitat del segle XX el teatre menorquí manté un sà comportament, amb refundacions de companyies i formació de nous grups escènics; reformes i rehabilitacions d’antics escenaris; publicacions de teatre, alhora que destaquen autors, directors i actors de diversa formació i procedència (1).

Si en l’actualitat el Teatre Principal de Maó, (amb prop de 900 localitats) és el teatre d’òpera més antic de l’Estat espanyol, ens cal afirmar que parlam d’una tradició que està ben arrelada a la nostra illa, tot i els matisos que s’hi puguin precisar. Parlam d’una base social insular que ha heretat, en el seu conjunt, molts més de 100 anys de tradició teatral.

(1) “Estudis sobre el Teatre Català al segle XX", pàgs. 121-125,  d’Antoni Vidal. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.



Moviment Actiu Ciutadellenc

El MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc, és una plataforma sociocultural nascuda aquest mateix estiu a Ciutadella amb la finalitat de dur a terme activitats organitzatives i participatives entorn als esdeveniments actuals que viu la societat ciutadellenca.

Presentada el passat mes de juliol, va situar un dels actes centrals d’aquest estiu el passat cap de setmana amb unes quantes activitats que van engrescar una notable resposta de gent. Un vespre de música amb grups i cantants menorquins; la presentació de la Plataforma Can Saura Cultural, amb l’interès de recuperar el projecte cultural d’aquest edifici del nucli antic, l’acte del qual es va fer a la Casa de Cultura; el festival poètic Versemblants duit a terme al pati del Covent de Santa Clara; i, per tancar el cap de setmana del MAC, un exquisit glosat al Claustre del Seminari.

 

La diversitat de les actuacions ens mostren l’abast de les seues iniciatives i la plena obertura a la societat. L’entitat parteix d’un posicionament clar vers la cultura i la importància dels seus entorns -cabdals per al seu normal desenvolupament- tot i que resta oberta a la participació ciutadana per ampliar propostes i iniciatives. És cert que actes poètics o sessions de glosat en podem veure més d’una durant l’estiu, però l’encert d’aquesta plataforma és el seu compromís i actitud davant una situació sociocultural ferida per l’excusa de la crisi i la debilitada economia. Un fet que s’empra per dilapidar un model cultural bastit durant anys i que ara, rere la precarietat econòmica, es pretén desfer per anar substituint aquesta empremta pròpia que ens ha indentificat.

D’aquí que la creació de la Plataforma Can Saura Cultural pretengui ser un espai on posar de relleu la necessitat de reacció que precisa la nostra societat i la conveniència d’oposar-nos al silenci i al cofoisme davant decisions que han de perjudicar el futur sociocultural i també –cal dir-ho- econòmic. La Cultura i el Patrimoni l’hem de saber entendre com un motor de recursos per una millor renda, diferenciador i/o complementari de l’actual model. I el fet de voler ubicar a l’edifici de Can Saura les instàncies judicials de Ciutadella ens hauria de fer recapacitar perquè aquesta iniciativa municipal no és altra cosa que l’excusa pecuniària per seguir malmetent l’acció cultural i, per tant, restar l’opció de poder fer créixer una estructura que, a més de satisfer les aspiracions dels ciutadellencs i ciutadellenques, ha de ser també una oferta atractiva que incentivi el turisme cultural al centre històric de la ciutat.

La Casa de Cultura s’omplí per escoltar les idees d’aquest grup de joves preocupats pels esdeveniments actuals de ca nostra, de Ciutadella. I açò em va satisfer moltíssim perquè davant la imatge depressiva a que ens acostumen els governants amb les seues decisions, entenc que s’obre un llumet per seguir treballant i perquè no ens esborrin la nostra forma d’entendre la vida i la nostra forma de ser com a poble, un poble sempre vitenc en expressió cultural.

Molts ànims a aquest col·lectiu de joves! I vet aquí la meua enhorabona.