El 'coronavirus', la grip de 1918 i Sant Joan.

  Se’m fa difícil posar la TV aquests dies. L’allau d’informació sobre la nova pandèmia vírica em té esgotat i avorrit. Crec que davant la situació d’expansió del coronavirus és necessari mantenir la població informada, però no fa falta alarmar-la tant. Recomanacions preventives, hàbits higiènics i explicar què és aquest nou virus, em sembla bé. Citar cada dos per tres els nombre de morts d’una regió o una altra i sobredimensionar les mesures donades per les autoritats em sembla sobrer i exacerbat perquè no ajuda, ans al contrari, crea espant social i desorientació pànica.

A dia d’avui, el coronavirus ha infectat 2.100 persones a l’Estat Espanyol, de les quals 52 han mort. Però, atenció! la grip comuna ha causat fins a dia d’avui 6.500 morts. Per tant, cal situar-nos. El coronavirus té més capacitat de contagi, però és manco letal que la grip. D’aquí, la preocupació pel col·lapse econòmic i social que suposa una ràpida propagació del virus, però no per la gravetat o nivell de mortaldat. Aquest fet s’ha de tenir en compte!

A més de les pors infringides per les informacions mal donades, surten les especulacions sobre les mesures preses en els afers públics en actes i espectacles socials. Es suspenen representacions teatrals, competicions esportives, concerts, jornades, exposicions, presentacions, etc, etc. I com no, ja ha sortit la Festa de Sant Joan: Es farà o se suspendrà?

L’any 1918 (i fins ben entrat 1919) hi hagué una pandèmia d’una grip molt potent. Hi hagué alarma per la mortaldat que causà i amb la velocitat amb què es va escampar arreu del món. De fet, a aquesta afecció la van anomenar la gripe española. Va esclatar el març de 1918 i va córrer com la pólvora. Aquesta grip va  ‘matar’ més de 40 milions de persones a tot el món; prop de 300.000 a l’Estat espanyol i moltíssimes a Menorca, on s’hi van calcular unes 1.500 persones infectades. Ciutadella va ser la més afectada on el virus gripal va ser especialment virulent, amb centenars de morts.

Els experts en biologia viral i altres instàncies mèdiques apunten que el coronavirus resta inactiu quan la temperatura ambiental arriba als 25 graus (també si les temperatures són molt baixes. Las màxima expressió d’aquest virus es troba entre 13 i 24 graus). En aquest sentit actua molt similar al virus de la grip. Alguns dels més saberuts en la matèria indiquen que amb l’arribada de la primavera i l'estiu; amb la pujada de les temperatures i els dies càlids i solejats la transmissió del coronavirus remetrà significativament. Un alè (sostingut), idò, de cara a la celebrar Sant Joan amb normalitat!

L’any 1918, la grip tingué tres fortes onades epidèmiques, amb les conseqüents defuncions. La primera, de març a maig; la segona, d’octubre a desembre, que va ser la més potent i letal; i la tercera, de març a maig de 1919.

Tornem a Sant Joan. A pesar dels estralls que provocà aquella potent epidèmia l’any 1918, Sant Joan es va celebrar amb total normalitat. El contagi es va reduir quan va arribar la calor. Alshores, El Iris de 18 de maig de 1918 se’n feia ressò i, davant la incertesa, instava l’ajuntament a actuar:

“¿Qué pasa? Creemos, llegado el momento, de dar un topque de alarma. Se acercan las Populares Fiestas de San Juan i no ha sido nombrada aún la Junta de Cajeros de la misma. Según la tradicional costumbre, dicho nombramiento debe hacarse por el Ayuntamiento el  día 9 de Julio, y desde entonces han pasado muchos meses y hasta se rumorea si las alegres fiestas no se celebraran” . (Extret d’El Iris especial de Sant Joan de 1985).

De fet, l’1 de juny de 1918 es van nomenar els càrrecs de la Junta de Caixers: Pere Riera, capellana; Faustí d’Olives Saura, Caixer Senyor (substituït per Josep d’Olivar) Francesc Moll, pagès de Torralbet; Francesc Coll, pagès de sa Font Santa; Joan Monjo, ferrer, Caixer Casat; i Josep Marquès, arader, Caixer Fadrí. Tots ells, i la corresponent qualcada, de la mà del fabioler Josep Truyol (en Bep Candela) van celebrar un Sant Joan de dalt de tot, com ho són gairebé tots.

Va sotmetre la calor el virus de la grip aquell any? No ho sabem. Però seria possible segons els experts d’ara. Passat l’estiu d’aquell 1918, i arribats al mes d’octubre, el virus de la grip va revifar de nou i va ser més violent que el primer brot de primavera. A Ciutadella, van morir moltes persones, entre elles l’apotecari Miquel Seguí, llavors el titular de la Farmàcia Llabrés de davall ses Voltes; quatre dies després també moria el mestre de música Guillermo Alba, regidor de l’Ajuntament i també exdirector de la Banda. Aquell fatídic mes de novembre de 1918 va provocar molta por i desconcert. L’Ajuntament anava desbordat per poder atendre les famílies infectades. Des de Maó arribaven metges per socórrer els malalts i des de l’Ajuntament de Maó es va organitzar un concert per recaptar fons destinats a auxiliar les necessitats que l’epidèmia causava a Ciutadella. (1)

Ja el mes de desembre, la cosa es va normalitzar i així ho conta El Iris de 1918 en la seua edició del 4 de desembre: “...la Junta Municipal de Sanitat, davant la davallada de casos de grip decidia, per unanimitat, autoritzar que a partir del diumenge 8 es tornassin a obrir els cinemes i altres espectacles públics. A partir de dilluns 9 es tronarien a obrir les escoles, prèvia desinfecció de les mateixes”:

Aquella virulenta grip va tornar revifar el més de març de l’any següent, però va desaparèixer a frec de l’estiu. Per la calor?

El meu avi matern, Jaume Mascaró, va viure aquella grip letal quan tenia 20 anys; l’avi patern, Bep Casasnovas, en tenia uns quants més. M’agradaria ara escoltar la seua opinió respecte aquesta nova crisis viral un segle més tard, després que ells visquessin aquell infern en una època en què no hi havia ni els mitjans ni els recursos d’ara.

És ben cert que el món dona voltes i allò que se’n va, torna. Els cicles vitals, d’una manera o altra es repeteixen. Jo crec que la força del coronavirus remetrà notablement d’aquí al mes de juny. És una suposició. O una esperança.

Tanmateix, davant la gernació que acull la festa de Sant Joan avui dia, i al mateix nivell de precaució amb què s’actua ara, no estaria malament cancel·lar totes les rutes marítimes de son Blanc fins el 26 de juny. Mesures de prevenció que vindrien molt bé per acabar de controlar la propagació d’aquest maleït coronavirus. No ho trobau?

La Constitució contempla el dret d’autodeterminació

“La democràcia és acatar les lleis establertes”. És una frase que sona molt en boca dels polítics que no volen sentir ni parlar d’un referèndum a Catalunya (ni a cap altre lloc de l’Estat espanyol). Ho solen rematar amb el compliment de la Constitució i al·ludeixen, en concret, a l’article 2 del Títol Preliminar, aquell que especifica que la Carta Magna es fonamenta en “la indisoluble unidad de la Nación espanyola y patria común e indivisible de todos los españoles”. I d’aquí no treus als qui no volen tocar ni una coma del text constitucional ni volen que res evolucioni, ni que sigui la vida política i social de territoris amb drets històrics. Altres disbarats que s’escolten de polítics espanyols és que en un hipotètic referèndum d’autodeterminació per a Catalunya haurien de votar tots els ciutadans espanyols. I és clar! Davant aquesta tessitura un es demana per què al referèndum d’independència d’Escòcia no hi van votar tots els britànics? I al de Quebec tots els canadencs? I per què al referèndum del Brèxit no hi van votar tots els ciutadans de la Unió Europea?

La Constitució no és la Bíblia ni ha de ser una norma blindada i hermètica que no pugui donar sortida a les diferents situacions polítiques d’un Estat i/o els seus territoris. A més, l’actual Constitució, tot i que és contradictòria, limitada i antiquada, té mecanismes de desenvolupament per poder resoldre moltes situacions, però no se la vol interpretar en aquesta direcció de flexibilitat. I és aquest el problema: la voluntat.

Nel Martí, exdiputat del Parlament balear -i un dels millors polítics que ha donat la nostra illa- explicava en un article recent les enormes dificultats que suposa incloure el dret d’autodeterminació per la via de la reforma constitucional. I és cert. És molt difícil tenir garantia d’èxit en el procediment per incloure novetats com el dret de lliure determinació a la Carta Magna. Però la Constitució, analitzada amb voluntat jurídica i amb ambició per resoldre el conflictes polítics, ja contempla el dret d’autodeterminació.

Miquel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, exdiputat d’AP i UCD, percep que la Constitució és apta per resoldre molts conflictes actuals. De fet Herrero de Miñón considera Catalunya i Euskadi com a nacions. Fa uns anys, al Parlament basc va dir que “los derechos históricos son la Constitución del pueblo vasco”. Defensava que aquests drets històrics “fundamentan la capacidad de decidir del pueblo vasco", amb la qual cosa formulava l’autodeterminació a Euskadi per a “la integración voluntaria del pueblo vasco”. Segons aquest pare de la Constitució, idò, Euskadi, com a poble històric i amb drets propis, té adquirida la condició de sobirania, si més no de cosobirania. També en una altre article ben curiós de fa 21 anys afirma que "La autodeterminació cabe en la Constitución", interessant perquè és un home que surt de l'antiga Alianza Popular i es mostra més oberturista que molts socialistes i la dreta actual, que blinden aquell text del '78 com a intocable.

Julio Anguita, un altre dels polítics històrics de l’Estat espanyol, fa anys que diu que la Constitució pot acollir el dret d’autodeterminació perquè Espanya té signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. I aquesta és un drecera jurídica i constitucional que ha de permetre la lliure determinació dels pobles o nacions sense la necessitat de la reforma de la Carta Magna.

Ho concretam. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics és sancionat pel rei Joan Carles I d’Espanya el 13 d’abril de 1977, un any i vuit mesos abans que fos aprovada la Constitució Espanyola (6 de desembre de 1978). Aquesta Tractat Internacional diu a PARTE I (els destacats en negreta són meus):

Artículo 1.1 Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

Artículo 1.3 Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

I ara anam a veure la ‘nostra’ Carta Magna, la Constitució espanyola, que diu al Títol I - De los derechos y deberes fundamentales:

l’article 10.2:

“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Però la Constitució espanyola és encara més explícita sobre aquest tema, en el Títol III, Capítol Tercer, De los tratados Internacionales, en concret als articles 95 i 96. Els veim:

Artículo 95

1. La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.

2. El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si existe o no esa contradicción.

Artículo 96

1. Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

Estam, per tant, davant un via claríssima, apta i ràpida per poder resoldre la compatibilitat del Dret d’Autodeterminació a l’Estat espanyol. És cert que aquest dret internacional es pot contradir amb l’article 2 del títol Preliminar de la Constitució que afirma “...la indisoluble unidad de la Nación española y patria común e indivisible de todos los españoles...”, però hi ha raons per aplicar el dret internacional:

1.- Perquè és un tractat que assumeix Espanya abans d’aprovar-se la Constitució.

2.- Perquè l’article 1.1 del PIDCP (=Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación) forma part de l’ordenament jurídic intern; o sigui és llei espanyola perquè així ho especifica la Constitució segons l’article 96 (=Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno).

3.- Si l’article 1.1 del PIDCP s’interpreta com a contradictori amb la “indisoluble unidad de España...” es pot demanar al Tribunal Constitucional que es manifesti.

4.- Perquè si qualque contingut de la Constitució és contrari als Tractats Internacionals, s’haurà d’optar a la revisió constitucional (art. 95 Constitució).

5.- Perquè “la indisoluble Unidad de España” no és cap dret fonamental ni universal, i sí ho és la lliure determinació dels pobles.

6.- Perquè les constitucions democràtiques es basen en els drets fonamentals i les llibertats de la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats internacionals que cada estat té signat.

Així idò, la possibilitat d’un diàleg prolífic dins la legalitat constitucional i internacional és ben palesa per poder encaminar la possibilitat de convocar un referèndum de lliure determinació dins l’Estat espanyol, sigui per a Catalunya o per a qualsevol altre nació o nacionalitat.

Tot el que sigui predicar el contrari, són vuits i nous i cartes que no lliguen, i és només la manca de voluntat democràtica per resoldre un conflicte que s’emmarca dins l’exercici de la política. No són les lleis que fan una democràcia, és l’exercici lliure d’aquesta que farà lleis d’acord amb la voluntat popular. Però a més, aquestes lleis ja existeixen a nivell internacional i són emparades i avalades per la Constitució espanyola.

Que no ens vulguin robar la llibertat sota el filibusterisme intolerant d’una visió vuitcentista de l’Estat espanyol! Per tant, Sit and talk, que no hi ha cap il·legalitat manifesta.

Cau el teló de setembre amb la llum daurada de Líthica

Líthica posa el teló al setembre. De nou, els racons enigmàtics de les pedreres de s’Hostal ens porten al gaudi del teatre. Un teatre itinerant, una proposta molt encertada que et situa a diferents escenaris, sense bambolines, tots ells naturals; racons que sempre són especials i avui amb un fil musical en directe composat de violí, de flauta i arpa i també d'una veu soprano. Diàleg i, sobretot, monòlegs per a la reflexió, per a revisar la vida, el temps i els dies en què ens correspon obrir els ulls en aquest món trabucat.

És el resultat de la magnífica representació escènica de Fuerzas, de la companyia No som tres. Un capvespre de llum daurada, ideal per a presenciar la posada en escena dels actors i actrius, que basen els seus textos en les històries de la mitologia grega.

La vida immortalitzada, el món dels mortals; la complicitat dels humans i alhora la seua pròpia simplicitat; els pensaments que ens coaccionen i ens alliberen a la vegada; les creences i l’escepticisme; el poder de les divinitats i els seus súbdits; l’enveja i la llibertat; el poder i el càstig; la lluita dels mortals contra déus i deesses. En definitiva, la nostra mateixa vida transmesa a través dels segles que s'esdevé en l’actual bogeria del món, aquest món de reminiscències hel·lèniques que hem heretat i que, inconscients, encara mantenim. I tothom en disposa de les seues fonts i les seues influències, i tot és un camí possible, sigui dins el somni o  a través de la mateixa realitat mundana. Cadascú hi troba el seu criteri per fer-hi camí, per viure-hi els dies que tenim assignats, sigui des de la psique o de la soma; des de l’esperit i l’ànima o bé des de la matèria que som i que percep les sensibilitats orgàniques.

Gràcies a la directora, actriu i autora del muntatge, Belén Martínez; als actors Fabián Lisboa i Mario López; a les actrius Sandra Lucena, Virgínia García i, de forma especial, a Gemma Moll, pel seu treballat creixement en les arts escèniques. Alhora, i com no, agraïments al muntatge musical de Nano López, amb les interpretacions en la veu prometedora de Laura Fernández Moll; a l’arpa de Elena Armenteros i la flauta i violí de Gabi Soriano.

En definitiva, un teló esplèndid a un mes profitós, que ha clos aquest setembre a les Pedreres de Líthica, amb la llum tènue i hipnotitzant; la llum de la Menorca daurada que s'ajeu en aquest oracle clutadellenc.

Adéu estiu. Gràcies Líthica.

Tarta Relena, les veus de la glòria

Tancament de luxe del Festival de Pedra Viva a Lithica, Pedreres de s’Hostal. Brillant i magnànima l’actuació de Tarta Relena, un duet que va fascinar l’auditori en un vespre la mar d’agradable. 

Helena Ros i Marta Torrella, dues al·lotes de Barcelona, van aterrar, voleiant, a les Pedreres per convertir aquest màgic enclavament en un oracle de les divinitats. Dues veus que presentaven el seu treball discogràfic titulat Ora pro nobis, on únicament les seues veus en són les protagonistes de l’espectacle. Dues cantants a capela, dues veus polifòniques que no necessiten d’instruments per acompanyar-les perquè llurs veus porten incorporada la música. Ho fan tot: melodia, harmonia, sons i ritmes. 

La proposta és basada en la música tradicional de la Mediterrània, amb peces populars corses, morisques, gregues, catalanes, mallorquines i menorquines (d’aquí, la popular Cecília). És, per tant, una aposta de recuperació i dignificació de les músiques mediterrànies antigues que, des dels sediments d’aquestes peces populars, revaloren la identitat dels pobles i cultures d’aquest antic Mare Nostrum. I açò és de lloar. Però si hi afegim la brillantor del seu cant, en queda una representació musico-cultural sublim. 

Però no només fan música amb les seues veus sinó que també emeten una fonètica perfecte en cadascuna de les llengües cantades. Una dicció fonològica encomiable, especialment en les cançons tradicionals de les Illes Balears, pel que demostren prou coneixements dialectològics per oferir-nos, així, unes representacions molt dignes i exactes i ben lligades a l’oralitat originària de cada zona.

La posada en escena de l’esdeveniment era senzilla, però encertada. Portaven un vestit blanc fins els peus amb uns complements negres. Així, per tant, escoltar Ros i Torrella ahir entre el marès de les Pedreres de s’Hostal, era com si qualcú t’obrís les portes de la glòria; com si unes veus angelicals et convidassin a una arcàdia de sonoritat magnificent; com si haguessis accedit a un cel melòman d’on no voldries davallar durant hores i hores.

Gràcies Marta i Helena. 

Gràcies Festival de Pedra Viva. 

Gràcies Lithica, Pedreres de s’Hostal.

Reflexió d'estiu

Ha clos l'agost, però no l'estiu. A pesar que molts fan coincidir una cosa amb l'altra, no és així. No ho ha de ser. Amb tot, des del mes de maig podem dir que fa estiu. I han passat coses perquè aquest temps estival m'hagi sacsejat la quotidianitat més o manco establerta. Hi ha hagut pèrdues i desconfiances que, d'una manera o altra, dolen, perquè no s'acaben d'entendre. Per la forma, trista, i també per falsàries, en gran part. És una decepció per creure que hi havia més complicitat i confiança, però no hi era (mea culpa, potser). I aquestes coses se’t fan estranyes perquè els qui van tirar la “pedra” amaguen la mà i somriuen, com si res no hagués passat; en silenci, com en la picaresca dels jocs d’infants. I sí, va passar, perquè “la pedrada” fa mal, si més no durant un temps, fins que sana, clar. Però resten alguns dubtes: els “somriures estranys” no sé molt bé que volen dir, si inconsciència o remordiment. Tanmateix, per resoldre’ls hi hauria d’haver el diàleg, la transparència, l’honorabilitat, la humanitat, l’elegància...; o sigui allò que ens fa adults assenyats i coherents. Però no, persisteix l’”estrany somriure”... i el silenci. A més, després del sotrac, saps de qualcú (una altra decepció) que demana al nou servei de la sala posar una cortina a la porta de la cuina perquè no es vegi com funciona i el que s’hi cou. Trist, molt trist.

Amb tot, no s’acaba el món i cal aixecar-se i fer camí. Sí, caminar. Perquè és sà i cura, com l’aigua de la mar. I mentre camines recuperes activitats que vas deixar fa un temps (Gràcies GleamIsland!) i, a més, vols omplir de música aquest llarg sender d’estiu que es va tòrcer a mitjans mes de juny. Caminar proporciona noves imatges, nous paisatges, que fan pensar, que t’acompanyen. Sempre he cregut que caminar per Menorca mai és caminar sol, i fer-ho amb qualcú és fer-ho en comunitat. Mentrestant, et creues amb nova gent, que saludes i coneixes. I retrobes persones conegudes que esdevenen una agradable novetat amical, per compartir bons moments de vetlades, de músiques i de somriures (Gràcies per les estones). I aquelles amistats més antigues, que encara hi són, quan, sense elles saber-ho, t’ajuden moltíssim. 

Trescar pels camins de l’estiu és fer-ho vestit de llum, necessària quan t’has vist sota un espai ennuvolat que et fa creure que perds la complicitat d'altra bona gent. Potser no era aquella la "teua" gent. Nosaltres, vosaltres i ells ens equivocam i potser d’aquí neixen els dubtes. I aquests cal espolsar-los fent una bona calada per les platges de l’estiu. I, tanmateix, seguir caminant i confiant amb qui vol compartir, amb qui no té prejudicis i s’obre al gaudi i a l’estima, com la finestra que s’obre a l’alba.

Hi ha la llum diürna de l’estiu; hi ha els colors contra la fosca i nits de lluna plena que són fetes de músiques variades en fosquets i vespres complaents. I les nits s’han fet també molt especials.  Des dels concerts de Traginada i el memorable Pink Floyd Simfònic a la plaça des Born el mes de juliol, fins a Leonmanso i Andreu Valor a Ferreries el passat cap de setmana. Entremig, Coque Malla, Kiko Veneno, Guillem Soldevila, Sopa de Cabra, Shanti Gordi, Quartet Vela, Dos Sipiots, Cris Juanico...(i qualcun més que segur que me deix) han fet que l’estiu fos més complet, tant a l’aire lliure, com en sales o claustres magnífics. 

A la música hi ha hagut també els actes de les lletres i l’art dramàtic. He participat a la reinauguració de Vadllibres amb una lectura poètica i en la presentació del llibre Sons Bruts de Carles Rebassa (premi Carles Riba de poesia 2018), a més d’assistir-hi en altres actes literaris i de glosat. També he assistit a les representacions dramàtico-musicals de Pedra Viva, a Lithica; a l’escenificació de L’ombra de la Mola, de Josep Mercadal, a Maó; a Illanvers, a can Saura, i al recital poètico-musical Nura, de Ponç Ponç i Guillem Soldevila. A més de qualque exposició i altres actes. 

Hi ha a Menorca una creativitat cultural i musical ben viva, i uns talents menorquins (joves i grans) que caldria reconèixer molt millor i impulsar molt més des de les institucions, sobretot a Ciutadella, i amb més equitat des del Consell. Tenim molt i bo i els hauríem de seguir gaudint a Menorca. Amb tot, agrair a les entitats privades la feina extraordinària que fan per la Cultura durant l’estiu, tot i que caldria l’esforç per fer més dinàmic l’hivern.

Però hi resta encara el setembre, que a mi m’agrada dir-li L’estiuet dels menorquins, perquè és més tranquil, manco estressant i més nostrat, i ho té tot per gaudir. Visitar els racons de l’illa i omplir-me de música i lletres, com la trobada de Poetamics, plena de versos, aquest proper dijous a Sant Lluís; o a la participació a Sant Patrici en un recital sobre el vi, el proper dia 21. Però també d’altres plaers que segur que hi seran.

Per tant, seguiré caminant per trobar la complicitat i la confiança; per trobar la llum de l’estiu i cercar els colors contra la fosca; i sanaré les ferides i cicatrius, i foragitaré els dubtes. Perquè sí. Per compartir somriures i converses amb una cervesa ben freda, o brindar amb el vi a les tertúlies, amb el vi de vida.

Vi de vida

Vi, una copa de vi, una copeta agraïda.

Beguem el brou vetust, el vi clàssic d’esguard,

de música i ball, de les lletres i l’art...

Beveu el vi d’amor, que no és picat i envida.

Assaborim el tast del vi que no es covard,

que du el gust i el plaer i empeny l’embranzida;

que inspira i té l’aroma de musa vestida

que quan dansa i recita mai no es farà tard.

Aprenguem dels efectes alquímics, que els té:

que eixampla l’esperit i tanca la ferida,

que construeix la pau, que no mata i du el bé

i fa cantar poetes amb la veu lluïda.

Glopeja el vi que et mostra el somni i el sender...

Estima el vi que estima, estimat vi de vida.

Bep Joan Casasnovas

Agost 2019